LLÚCIA OLIVA - aquest text és de Llúcia Oliva quan treballava a TVE Catalunya.
Actualment és la presidenta del Consell d'Informació de Catalunya i malauradament tot el que diu és ben vigent.
Actualment és la presidenta del Consell d'Informació de Catalunya i malauradament tot el que diu és ben vigent.
Les ràdios i televisions públiques tal com funcionen avui a Espanya no ofereixen condicions perquè els periodistes facin totes les funcions que les societats democràtiques han assignat a la premsa. Una informació veraç, honesta, completa i plural és la base de les societats democràtiques perquè permet als ciutadans de participar plenament i responsablement en la vida pública del seu país. Però, com que els que tenen el poder són corruptibles i tendeixen a servir-se a si mateixos, s'ha atorgat també a la premsa la funció de vigilància i control dels governants. Aquestes funcions s'haurien d'acomplir en els mitjans públics millor que enlloc, perquè són de tots i haurien d'estar al servei de tothom. En teoria, no haurien de tenir les servituds econòmiques, comercials i empresarials de les ràdios i televisions privades. Ara, si a l'Estat espanyol, els mitjans audiovisuals públics no poden fer les seves funcions democràtiques, les raons s'han de buscar: primer, en la politització dels mitjans públics, i segon, en la seva dependència econòmica exclusiva de la publicitat. Això limita la capacitat d'informar sobre cestes persones, partits, institucions, empreses i serveis. A la practica, fa que els mitjans públics tinguin problemes per exercir el control dels polítics i protegir el públic dels abusos i errors dels governants, tal com seria desitjable. Al mateix temps, aquests mitjans també tenen dificultats per protegir els drets dels ciutadans com a consumidors.
La manca d'un model definit de televisió pública a Espanya i el nomenament polític del director general i dels caps d'informatius vicia tot el procés informatiu: des del nomenament del cap d'informatius, fins al del cap de secció, passant pel del redactor que informarà sobre determinats partits o temes. A l'hora de nomenar els quadres directius de la redacció, compta més la fidelitat de les persones a unes idees o les amistats personals que les raons professionals. A més, molts directius no han de donar comptes de la seva capacitat i efectivitat a l'hora de fer la feina, ni tan sols de l'acceptació popular dels seus programes informatius. L'única cosa important és que sigui apreciat pels partits de torn.
Aquest funcionament afecta directament la redacció. Primer, perquè tothom sap, encara que ningú no ho admeti oficialment, que cal treballar sense perjudicar els interessos del partit que governa i els dels seus aliats polítics, i si es pot, cal donar-los un cop de mà. Després de tot, aquests partits són els que tenen a la seva mà el poder de posar i treure els responsables dels mitjans públics. Segon, perquè la situació que cada periodista aconsegueix a la redacció no depèn de si es treballa molt o poc, bé o malament, si s'és creatiu o innovador, de l'experiència professional. Tot depèn de la docilitat de cadascú, de la seva fidelitat als que manen o de l'habilitat per adaptar-se a la situació imperant. Aquest funcionament a les televisions públiques no és recent, sinó que s'arrossega des de la seva creació. Per exemple, Televisió Espanyola ha viscut el franquisme, el Govern de la UCD, el del partit socialista i ara el del PP. Això vol dir que els periodistes s'han hagut d'adaptar a quatre situacions ben diferents que han portat canvis d'organització, de directius, de funcionament de la redacció, deis programes informatius, etc.
Però cada Administració, salvant les diferències entre dictadura i democracia, ha coincidit a voler utilitzar els informatius d'acord amb els seus interessos i ha convertit TVE en el seu instrument de propaganda política.
Això explica la total desmoralització de la redacció que ja ha arribat a la conclusió que no hi ha res a fer perquè qualsevol que sigui el partit que governi, sap que a TVE les coses seguiran igual: nomenament polític dels càrrecs directius de l'empresa en general i de la redacció en concret, censures, silencis o declaracions imposades, partidisme, etc. La gent veu que la capacitat i el rendiment professionals no serveixen com a moneda de canvi, i es viuen discriminacions si no es pensa i s'actua de la manera que s'ha decidit que és la políticament correcta. Com a conclusió, molts periodistes deixen de tenir com a fins últims de la seva tasca el dret a saber de la gent i el perfeccionament professional i ètic. S'abandona la Iluita per aconseguir uns informatius millors i més efectius, més útils perquè els ciutadans entenguin el món en el qual viuen i puguin actuar en conseqüència.
D'altra banda, l'intervencionisme dels governs de torn en la política informativa de TVE ha fet que no s'hagi creat una cultura democràtica a l'interior de l'empresa ni tampoc a la redacció. Durant la dictadura, quan l'esperit de Iluita era més viu, el que era políticament correcte entre els periodistes era mirar d'aixecar el sostre informatiu i colar algun gol. Ara, el més corrent és passar del problema, cobrar a final de mes i buscar satisfaccions professionals fora de TVE, perquè no existeix aquesta cultura democràtica pròpia de les televisions públiques en les quals els periodistes prioritzen el dret dels ciutadans a la informació.
L'intervencionisme dels governs en les televisions públiques també porta a canvis en els directius de la redacció que obeeixen més a interessos polítics immediats que a ideals informatius. A TVE Catalunya, per exemple, en dotze anys recordo haver vist, almenys, set caps d'informatius diferents i, com que cada vegada es comença de zero, no s'ha pogut crear tampoc una cultura informativa de televisió pública pròpia d'aquesta empresa. A part dels problemes mencionats, el que veiem és que els informatius de públiques i privades s'assemblen massa.
Si les radios i televisions públiques són un servei públic essencial, tal com diuen els seus Estatuts, els seus periodistes tenim l'obligació d'informar, no només d'allò que és sensacional i crida l'atenció i l'audiència, sinó d'aquelles coses més quotidianes que criden l'atenció de la gent perque poden afectar la seva vida quotidiana. Si pensem que en una democracia, el ciutadà ha de tenir un control de la seva vida i de les seves decisions, és necessari que tingui una informació completa i honesta, profunda i contextualitzada, amb les opinions de persones rellevants i d'experts perquè es pugui formar la seva pròpia opinió del món que l'envolta avui o en el qual viurà demà.
Desgraciadament, la cultura de la supervivència que la politització els mitjans públics ha portat a certes redaccions, fa que sovint s'oblidin els ciutadans que estan a l'altra banda de la pantalla. De vegades, amb els nostres silencis o les nostres informacions ja no es defensen ni tan sols interessos de governs o de partits, sinó els interessos d'individus determinats o d'empreses ben allunyats de l'interès públic. I és que quan no hi ha objectius ni barems professionals que prevalguin per sobre de tot, quan aquests no són els paràmetres que es fan servir per avaluar la feina, es produeixen tot tipus de situacions viciades, tot tipus d'aberracions.
En aquestes circumstàncies, a les televisions públiques, hi ha poc lloc per als periodistes inquiets, crítics, creatius o innovadors. La innovació és, segons els experts, una de les claus per a la supervivència dels mitjans públics. En els informatius, les innovacions es podrien fer sortint de la immediatesa de la notícia del dia, ampliant el ventall de notícies que es donen, proposant un tractament més aprofundit, ampli i analític de l'actualitat.
Els mitjans públics serien els llocs ideals per sortir de les rutines informatives basades en els accidents i les notes dels gabinets de premsa. Els periodistes d'aquests mitjans hauríem de poder sortir del dia a dia per considerar els processos i les tendències socials que s'estan desenvolupant i afecten o afectaran en el futur els ciutadans. Tot i que aquests haurien de ser els principis informatius dels mitjans públics, ara estan més ben vistos i són més còmodes els professionals que mantenen l'estructura existent, l'statu quo, i que no plantegen coses que poden xocar amb els interessos polítics, personals o comercials de l'empresa. El moment en qué la paradoxa informativa que es dóna als mitjans públics es posa més de relleu és durant la campanya electoral. Aquesta informació té una gran transcendència perquè, en teoria, és la que faran servir els electors per decidir el sentit del seu vot. Els mitjans públics haurien de ser el lloc on els electors trobessin la informació més independent, completa i honesta, peròi tampoc aquí els periodistes podem exercir les funcions que ens són pròpies dins d'una societat democràtica. El Consell d'Administració de RTVE ens imposa una manera de fer la informació electoral, pactada amb els partits, i basada en el minutatge de les intervencions dels partits parlamentaris. L'objectiu inicial d'aquesta política és evitar la discriminació dels partits de l'oposició, però a l'hora de la veritat fa que la informació de la campanya s'acabi semblant més a un espot publicitari de cada partit que a una informació periodística.
Les normes electorals acaben impedint la informació sobre qualsevol partit o moviment electoral extraparlamentari, no es pot fer una tasca de vigilància i control de les promeses electorals ni de l'actuació que han tingut els partits i polítics que ja han exercit el poder. La televisió pública es converteix en una plataforma des de la qual els partits parlamentaris exposen les seves propostes i demanen el vot, però no promociona un autèntic debat polític. Com més vots s'han tingut, més minuts es pot sortir a la informació electoral dels mitjans públics, i això, contribueix a perpetuar el poder dels grans partits, al mateix temps que perjudica els partits petits o els que només es presenten en certes demarcacions. Però sobretot, aquest sistema margina i estigmatitza les opcions extraparlamentàries que no entren mai en l'agenda informativa de la televisió pública.
Segons els estudiosos de la comunicació, els mitjans públics haurien d'anar més enllà de l'interès que cada partit té a mostrar-se davant del públic d'una manera determinada. Haurien d'aconseguir que totes les qüestions electorals importants siguin debatudes de manera pública i adient. Però aquest diàleg queda reduït als protagonistes de sempre, als líders arxiconeguts dels partits parlamentaris. Els mitjans públics haurien de fer un esforç per introduir diferents punts de vista i perspectives per evitar que l'agenda pública es confeccioni sempre de dalt a baix. Haurien de facilitar que en la discussió pública es tinguessin en compte preocupacions que els comentaristes oficials tendeixen a ignorar. Aquest és un altre motiu de frustració per als professionals que es veuen reduits al paper de propagandistes sense que hi puguin fer res. En la meva opinió, caldria aplicar una sèrie de mesures urgents per tal que els periodistes dels mitjans públics puguin donar la informació com els correspon en el si d'una societat democràtica. D'aquesta manera, recuperarien gran part de la moral professional:
1) Elecció de les persones que exerceixen la direcció del departament d'informatius segons criteris de professionalitat, capacitat i eficiència. Això implica que el director general de la cadena també haurà estat escollit segons aquests mateixos criteris i, evidentment, que no hauria de ser el govern de torn qui el nomenés.
2) Organització de les redaccions segons les necessitats professionals i no per garantir-ne el control ideològic.
3) Elecció de tots els càrrecs responsables de la redacció fent servir els mateixos criteris d'eficiència, professionalitat i competència.
4) Establiment d'objectius informatius clars tenint en compte la Constitució i les funcions assignades als periodistes en les societats democràtiques occidentals.
5) Establiment de mesures que protegeixin la llibertat d'informació i d'expressió dels periodistes, així com la seva independència. Per exemple, aprovar l'estatut de redacció en els mitjans públics on no existeixi.
La manca d'un model definit de televisió pública a Espanya i el nomenament polític del director general i dels caps d'informatius vicia tot el procés informatiu: des del nomenament del cap d'informatius, fins al del cap de secció, passant pel del redactor que informarà sobre determinats partits o temes. A l'hora de nomenar els quadres directius de la redacció, compta més la fidelitat de les persones a unes idees o les amistats personals que les raons professionals. A més, molts directius no han de donar comptes de la seva capacitat i efectivitat a l'hora de fer la feina, ni tan sols de l'acceptació popular dels seus programes informatius. L'única cosa important és que sigui apreciat pels partits de torn.
Aquest funcionament afecta directament la redacció. Primer, perquè tothom sap, encara que ningú no ho admeti oficialment, que cal treballar sense perjudicar els interessos del partit que governa i els dels seus aliats polítics, i si es pot, cal donar-los un cop de mà. Després de tot, aquests partits són els que tenen a la seva mà el poder de posar i treure els responsables dels mitjans públics. Segon, perquè la situació que cada periodista aconsegueix a la redacció no depèn de si es treballa molt o poc, bé o malament, si s'és creatiu o innovador, de l'experiència professional. Tot depèn de la docilitat de cadascú, de la seva fidelitat als que manen o de l'habilitat per adaptar-se a la situació imperant. Aquest funcionament a les televisions públiques no és recent, sinó que s'arrossega des de la seva creació. Per exemple, Televisió Espanyola ha viscut el franquisme, el Govern de la UCD, el del partit socialista i ara el del PP. Això vol dir que els periodistes s'han hagut d'adaptar a quatre situacions ben diferents que han portat canvis d'organització, de directius, de funcionament de la redacció, deis programes informatius, etc.
Però cada Administració, salvant les diferències entre dictadura i democracia, ha coincidit a voler utilitzar els informatius d'acord amb els seus interessos i ha convertit TVE en el seu instrument de propaganda política.
Això explica la total desmoralització de la redacció que ja ha arribat a la conclusió que no hi ha res a fer perquè qualsevol que sigui el partit que governi, sap que a TVE les coses seguiran igual: nomenament polític dels càrrecs directius de l'empresa en general i de la redacció en concret, censures, silencis o declaracions imposades, partidisme, etc. La gent veu que la capacitat i el rendiment professionals no serveixen com a moneda de canvi, i es viuen discriminacions si no es pensa i s'actua de la manera que s'ha decidit que és la políticament correcta. Com a conclusió, molts periodistes deixen de tenir com a fins últims de la seva tasca el dret a saber de la gent i el perfeccionament professional i ètic. S'abandona la Iluita per aconseguir uns informatius millors i més efectius, més útils perquè els ciutadans entenguin el món en el qual viuen i puguin actuar en conseqüència.
D'altra banda, l'intervencionisme dels governs de torn en la política informativa de TVE ha fet que no s'hagi creat una cultura democràtica a l'interior de l'empresa ni tampoc a la redacció. Durant la dictadura, quan l'esperit de Iluita era més viu, el que era políticament correcte entre els periodistes era mirar d'aixecar el sostre informatiu i colar algun gol. Ara, el més corrent és passar del problema, cobrar a final de mes i buscar satisfaccions professionals fora de TVE, perquè no existeix aquesta cultura democràtica pròpia de les televisions públiques en les quals els periodistes prioritzen el dret dels ciutadans a la informació.
L'intervencionisme dels governs en les televisions públiques també porta a canvis en els directius de la redacció que obeeixen més a interessos polítics immediats que a ideals informatius. A TVE Catalunya, per exemple, en dotze anys recordo haver vist, almenys, set caps d'informatius diferents i, com que cada vegada es comença de zero, no s'ha pogut crear tampoc una cultura informativa de televisió pública pròpia d'aquesta empresa. A part dels problemes mencionats, el que veiem és que els informatius de públiques i privades s'assemblen massa.
Si les radios i televisions públiques són un servei públic essencial, tal com diuen els seus Estatuts, els seus periodistes tenim l'obligació d'informar, no només d'allò que és sensacional i crida l'atenció i l'audiència, sinó d'aquelles coses més quotidianes que criden l'atenció de la gent perque poden afectar la seva vida quotidiana. Si pensem que en una democracia, el ciutadà ha de tenir un control de la seva vida i de les seves decisions, és necessari que tingui una informació completa i honesta, profunda i contextualitzada, amb les opinions de persones rellevants i d'experts perquè es pugui formar la seva pròpia opinió del món que l'envolta avui o en el qual viurà demà.
Desgraciadament, la cultura de la supervivència que la politització els mitjans públics ha portat a certes redaccions, fa que sovint s'oblidin els ciutadans que estan a l'altra banda de la pantalla. De vegades, amb els nostres silencis o les nostres informacions ja no es defensen ni tan sols interessos de governs o de partits, sinó els interessos d'individus determinats o d'empreses ben allunyats de l'interès públic. I és que quan no hi ha objectius ni barems professionals que prevalguin per sobre de tot, quan aquests no són els paràmetres que es fan servir per avaluar la feina, es produeixen tot tipus de situacions viciades, tot tipus d'aberracions.
En aquestes circumstàncies, a les televisions públiques, hi ha poc lloc per als periodistes inquiets, crítics, creatius o innovadors. La innovació és, segons els experts, una de les claus per a la supervivència dels mitjans públics. En els informatius, les innovacions es podrien fer sortint de la immediatesa de la notícia del dia, ampliant el ventall de notícies que es donen, proposant un tractament més aprofundit, ampli i analític de l'actualitat.
Els mitjans públics serien els llocs ideals per sortir de les rutines informatives basades en els accidents i les notes dels gabinets de premsa. Els periodistes d'aquests mitjans hauríem de poder sortir del dia a dia per considerar els processos i les tendències socials que s'estan desenvolupant i afecten o afectaran en el futur els ciutadans. Tot i que aquests haurien de ser els principis informatius dels mitjans públics, ara estan més ben vistos i són més còmodes els professionals que mantenen l'estructura existent, l'statu quo, i que no plantegen coses que poden xocar amb els interessos polítics, personals o comercials de l'empresa. El moment en qué la paradoxa informativa que es dóna als mitjans públics es posa més de relleu és durant la campanya electoral. Aquesta informació té una gran transcendència perquè, en teoria, és la que faran servir els electors per decidir el sentit del seu vot. Els mitjans públics haurien de ser el lloc on els electors trobessin la informació més independent, completa i honesta, peròi tampoc aquí els periodistes podem exercir les funcions que ens són pròpies dins d'una societat democràtica. El Consell d'Administració de RTVE ens imposa una manera de fer la informació electoral, pactada amb els partits, i basada en el minutatge de les intervencions dels partits parlamentaris. L'objectiu inicial d'aquesta política és evitar la discriminació dels partits de l'oposició, però a l'hora de la veritat fa que la informació de la campanya s'acabi semblant més a un espot publicitari de cada partit que a una informació periodística.
Les normes electorals acaben impedint la informació sobre qualsevol partit o moviment electoral extraparlamentari, no es pot fer una tasca de vigilància i control de les promeses electorals ni de l'actuació que han tingut els partits i polítics que ja han exercit el poder. La televisió pública es converteix en una plataforma des de la qual els partits parlamentaris exposen les seves propostes i demanen el vot, però no promociona un autèntic debat polític. Com més vots s'han tingut, més minuts es pot sortir a la informació electoral dels mitjans públics, i això, contribueix a perpetuar el poder dels grans partits, al mateix temps que perjudica els partits petits o els que només es presenten en certes demarcacions. Però sobretot, aquest sistema margina i estigmatitza les opcions extraparlamentàries que no entren mai en l'agenda informativa de la televisió pública.
Segons els estudiosos de la comunicació, els mitjans públics haurien d'anar més enllà de l'interès que cada partit té a mostrar-se davant del públic d'una manera determinada. Haurien d'aconseguir que totes les qüestions electorals importants siguin debatudes de manera pública i adient. Però aquest diàleg queda reduït als protagonistes de sempre, als líders arxiconeguts dels partits parlamentaris. Els mitjans públics haurien de fer un esforç per introduir diferents punts de vista i perspectives per evitar que l'agenda pública es confeccioni sempre de dalt a baix. Haurien de facilitar que en la discussió pública es tinguessin en compte preocupacions que els comentaristes oficials tendeixen a ignorar. Aquest és un altre motiu de frustració per als professionals que es veuen reduits al paper de propagandistes sense que hi puguin fer res. En la meva opinió, caldria aplicar una sèrie de mesures urgents per tal que els periodistes dels mitjans públics puguin donar la informació com els correspon en el si d'una societat democràtica. D'aquesta manera, recuperarien gran part de la moral professional:
1) Elecció de les persones que exerceixen la direcció del departament d'informatius segons criteris de professionalitat, capacitat i eficiència. Això implica que el director general de la cadena també haurà estat escollit segons aquests mateixos criteris i, evidentment, que no hauria de ser el govern de torn qui el nomenés.
2) Organització de les redaccions segons les necessitats professionals i no per garantir-ne el control ideològic.
3) Elecció de tots els càrrecs responsables de la redacció fent servir els mateixos criteris d'eficiència, professionalitat i competència.
4) Establiment d'objectius informatius clars tenint en compte la Constitució i les funcions assignades als periodistes en les societats democràtiques occidentals.
5) Establiment de mesures que protegeixin la llibertat d'informació i d'expressió dels periodistes, així com la seva independència. Per exemple, aprovar l'estatut de redacció en els mitjans públics on no existeixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada