dijous, 19 d’abril de 2012

AUSTERITAT 1977

Del bloc Història és memòria, 16 d'abril de 2012

En diversos escrits he defensat la necessitat de l’austeritat com a vía per sortir de la crisi tot bastint un nou tipus de societat que es protegeixi en el possible dels agressors externs, que prediquen de nou el consumisme més eixelebrat.  He trobat aquest discurs sobre el tema –de l’any 1977! -, i m’ha semblat útil reproduir-lo, intentant evitar l’oratòria pròpia de l’època . Evidentment no el varen escoltar, i així estem.

Fragments del discurs pronunciat per E. Berlinguer al Teatre de l’Eliseu,
Roma, 15 de gener de 1977[1]

Donar un sentit i una finalitat a la política d’austeritat; però quina austeritat?
D’on ha sortit, d’on neix l’exigència de posar-se a pensar i a treballar al voltant d’un projecte de transformació de la societat que fixi objectius i metes tals que puguin ser assolits en els propers quatre anys, però que es tradueixin en actes, decisions, mesures que marquin ja ara l’inici del camí?
Aquesta exigència neix de la consciència de que cal donar-li un sentit i un propòsit a aquella política d’austeritat que és una tria obligada i perdurable i que, al mateix temps, és una condició de salvació per als pobles d’occident, dic de manera general, i afegeixo que molt particularment pel poble italià.
L’austeritat no és avui un simple instrument de política econòmica al qual recórrer per superar una dificultat temporal, conjuntural, que permeti la represa i la restauració dels vells mecanismes econòmics i socials. Aquesta és la forma en que l’austeritat ve concebuda i presentada pels grups econòmics dominants i de les forces polítiques conservadores. Però no és així per nosaltres. Per nosaltres, l’austeritat és el mitjà per contrarestar fins les arrels i posar les bases per superar un sistema que ha entrat en una crisi estructural de fons, no conjuntural; sistema del que en són els caràcters distintius  el malbaratament i els deutes, l’exaltació dels particularismes i l’individualisme més desenfrenat, del consumisme més embogit. L’austeritat significa rigor, eficàcia, seriositat, i significa també justícia; o sigui, el contrari de tot allò que hem conegut i pagat fins ara, allò que ens ha portat a la gravíssima crisi els danys de la qual s’acumulen d’any en any i avui es manifesten a Itàlia en tot el seu dramatisme.

Amb quina base poden alçar els treballadors la bandera de l’austeritat?
L’austeritat és una lluita efectiva contra la situació existent, contra el succés espontani de les coses, i al mateix temps, premissa i una condició material per endegar el canvi. Així concebuda, l’austeritat esdevé una arma de lluita moderna i actualitzada ja sigui contra els defensors de l’ordre econòmic i social existent, ja contra aquells que el consideren l’únic sistema possible per a una societat destinada orgànicament a restar endarrerida, subdesenvolupada i, com a conseqüència, cada vegada més desequilibrada, més carregada d’injustícies, de contradiccions i de desigualtats.
Lluny d’ésser, per tant, una concessió als interessos dels grups dominants o a les exigències de supervivència del capitalisme, l’austeritat pot ser una tria amb un avançat i concret contingut de classe, pot i ha de ser un dels mitjans amb els que els treballadors acullen una manera diversa de viure social, mitjançant la qual lluitarà per afermar, en les condicions d’avui, els seus antics i sempre vàlids ideals d’alliberament. De fet, crec que en les condicions d’avui és impensable lluitar realment i eficaç per una societat millor sense adonar-se’n de la necessitat imprescindible de l’austeritat.
Però l’austeritat, segons els seus continguts i la forces que en governin la seva gestió, pot ésser utilitzada com instrument de depressió econòmica i de repressió política, de perpetuació de les injustícies socials, o bé esdevenir una eina per un nou desenvolupament econòmic i solidari, per un vigorós sanejament de l’Estat, per una profunda transformació de l’actitud de la societat, per la defensa i expansió de la democràcia; en una paraula, com a mitjà de justícia i alliberament de l’home i de totes les seves energies, avui menystingudes, disperses o perdudes.

Dues premisses fonamentals per aconseguir una “transformació revolucionària de la societat”
Estem en un moment en que o anem vers una transformació revolucionària de la societat o ens trobarem davant la ruïna comú a totes les classes i d’aquí a la decadència de la civilització, la ruïna d’un país. I en les condicions actuals, això passa per plantar cara als problemes que posen a l’occident els moviments d’alliberament dels pobles del tercer món. I això té dues vessants: Obrir-se a una plena comprensió de les necessitats de desenvolupament i de justícia establint una política de cooperació basada en la igualtat, i també abandonar la il·lusió de que es possible perpetuar un tipus de desenvolupament que es fonamenti en l’expansió artificiosa del consum individual, font de malbaratament, parasitisme, privilegis, d’esgotament dels recursos i de desastre financer.
És per això que una política d’austeritat, de rigor, de guerra al malbaratament, s’ha tornat una necessitat inexcusable de part de tothom, i alhora la palanca per fer canviar la societat en les seves estructures i les seves idees bàsiques.
Una política d’austeritat no és una política que tendeixi a l’anivellament vers la indigència, ni ha de ser perseguida amb l’objectiu de garantir la simple supervivència d’un sistema econòmic i social que ha entrat en crisi. Una política d’austeritat, al contrari, ha de tenir l’objectiu –i és per això que pot i ha d’ésser conduïda pel moviment obrer – d’instaurar la justícia, l’eficàcia, l’ordre i, afegeixo, una moral nova.

Concebuda així, una política d’austeritat, malgrat comporti (necessàriament, perquè és a la seva naturalesa) certes renúncies i sacrificis, adquireix al mateix temps un significat renovador i esdevé un acte alliberador per la gran massa, sotmesa a velles servituds i intolerables marginacions, creant una nova solidaritat.

Carència de vigor i coratge en les polítiques d’austeritat governamentals.
Les polítiques d’austeritat són tothora viciades per la manca de vigor, de coratge i de volada. Per exemple: no s’ha sabut encara suscitar el necessari moviment d’opinió contra el malbaratament. Contra el balafiament en sentit directe, que són encara enormes (si es pensa en l’energia o en la sanitat) i contra el malbaratament en sentit indirecte, com el que es deriva de la manca de control a les escoles o l’administració pública; d’aquells els derivats d’imprevisió; dels enormes errors comesos en la política del sòl, del territori o del medi ambient, o de l’abandó de les polítiques de recerca. És tot un vastíssim ventall d’accions que s’han d’emprendre contra el malbaratament i a favor de l’estalvi, que tindrien necessitat d’estímul , d’iniciatives continuades per part del govern que sabés veritablement reflectir l’indispensable sentit de canvi polític i moral de la societat.
En lloc d’això, els representants de les velles classes dominants i molts homes de govern, quan hi arriben, només malden per tornar el país a les mateixes vies que conduïen al tipus de desenvolupament econòmic d’abans de la crisi. Com si aquelles vies i aquell model de desenvolupament poguessin representar encara avui un ideal de societat i, més encara,  com si la crisi d’aquests anys no hagués estat precisament la crisi d’aquell model de societat.


[1] He traduït paràgrafs sencers, eliminant els relatius a temes de política interna italiana d’aquell moment, però mantenint la totalitat del discurs sobre austeritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada