divendres, 10 de gener de 2014

LABORATORIS DE REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

POLÍTICA Per Joan Bernà i Oriol Moya
  • La irrupció de noves formacions polítiques i de noves fórmules de presa de decisions col·lectives transformen l’àmbit municipal i aporten esperança
  • Al Figaró experimenten des de fa vuit anys amb mecanismes de participació directa que han implicat tots els veïns
Ajuntaments, fonts de regeneració democràtica. / Domènec Marmi
Per falta de transparència resulta molt difícil esbrinar quants càrrecs polítics hi ha a Espanya. Les xifres oficials permeten deduir que en tenim uns 160.000. Aquesta és, sens dubte, una de les xifres més elevades de la Unió Europea. El problema és que menys de la meitat d’aquests “treballadors públics” són càrrecs electes. Entre consellers de confiança i assessors escollits a dit les dades són més difuses… El sistema polític tal com l’hem conegut fins ara ha construït unes elits que estan al poder només per mantenir-lo i que el gestionen per assegurar que el seguiran controlant, segons expliquen alguns dels experts consultats. Aquestes elits es creien inatacables, però el clima social i polític ha canviat i la mobilització ciutadana ha desembocat en una evolució en ajuntaments com els del Figaró i Foixà, que posen en evidència la manera habitual de fer política i que fan pensar que una regeneració de la vida i el debat públic, ara sí, comença a ser possible.

A la barra de qualsevol bar del nostre país, fàcilment hi trobem indignació envers la política. “Amb aquestes retallades de drets, sembla que visquem als temps del Paco”. “A la meva empresa, aquest serà el segon ERO en dos anys”. “No m’estranya que tinguem crisi, amb aquestes polítics…” Però la frase més repetida, sobretot entre la població més jove, és: “Quants dels que som aquí hem votat aquesta Constitució?” Nosaltres ens trobem a la barra d’un bar del barri de Gràcia amb el consultor polític de l’empresa Planifica, expert en Administració Pública, Isidor Torres. En començar ja deixa clar que, per a ell, “hi ha determinats partits polítics, que formen part d’un bàndol hipermajoritari, que estan al poder per tenir el poder, i gestionen el poder per assegurar que el seguiran tenint”. D’aquí és d’on neix la desafecció política actual. No obstant això, també diu que “hi ha uns altres grups –que són minoritaris– que, simplement, lluiten per utilitzar el poder per millorar la vida de la gent”.

Mentre bona part de la població reclama tenir major pes i participació en les decisions públiques per millorar la qualitat del sistema polític actual i avançar cap a una democràcia més participativa, les elits polítiques segueixen, tímidament, aquesta direcció. Com assenyala Isidor Torres, “des de fa molt de temps vivim una guerra política entre els que creuen que estan bé com estan i els que volen remoure-ho tot per modernitzar el sistema polític, i aquesta pugna és terrible”. De moment, la majoria de propostes de regeneració democràtica que presenten algunes formacions polítiques a l’Estat espanyol per actualitzar el sistema polític, –tals com limitar mandats, reduir càrrecs electes o les llistes electorals obertes,– han quedat en promeses incomplertes. Si bé les formacions al poder s’han adonat que alguna cosa falla en l’actual sistema partitocràtic, no han estat capaces de tirar endavant aquestes mesures fins a implementar-les o, més aviat, no han tingut els suports necessaris perquè, entre d’altres coses, bona part del seu gremi en resultaria afectat.

“Hi ha determinats partits que formen part d’un bàndol hipermajoritari, que estan al poder per tenir el poder, i el gestionen per assegurar que el seguiran tenint” 

Per altra banda, en comparació amb d’altres països, els mecanismes de participació ciutadana de l’Estat espanyol són molt limitats, mentre es manté una relació de polítics per habitant escandalosament elevada, molt per sobre de la de països de major tradició democràtica –en proporció– i amb molta menys corrupció. Per bé que prou rigorosament podem comptabilitzar 78.000 càrrecs electes, el fet que tinguem un sistema de transparència nul·la, dificulta aclarir del cert quants càrrecs polítics tenim. Les xifres entre assessors i consellers o d’altres càrrecs escollits a dit és impossible d’acotar del cert. Per tant, podem parlar de 160.000 persones –com recull el eldiario.es– o podem pensar que n’hi ha molts més. En definitiva, la regeneració democràtica tracta de veure com es pot millorar la vida de la gent. Pel director de l’empresa Planifica, Isidor Torres, això passa per fer serveis públics que generin utilitat a les persones. En part, serveis de proximitat i oberts – en tant que directament intervinguts – per la participació ciutadana.

Torres ens assenyala que allà on més ens apropem a un model útil, pràctic i sensible a les necessitats dels ciutadans és als ens municipals. Aquests no van malament, tenen molts treballadors però representen menys del 10% del total de treballadors públics del cos administratiu de l’Administració pública de l’Estat. Segons aquest expert en processos de presa de decisions, si alguna cosa funciona bé i amb efectivitat són els ajuntaments: “Amb aquest baix percentatge sobre el total, la quantitat de serveis que un ajuntament dóna és tremenda”, conclou Isidor Torres.

A la barra del bar de pobles com el Perelló (3.000 habitants) o St. Esteve de Palautordera (2.500 hab.) –per posar dos exemples–, fàcilment t’hi pots trobar l’alcalde discutint qüestions diverses amb uns quants veïns. Fins i tot s’hi poden sentir escridassades o batusses contra el batlle de torn, i això sempre és bo. Una situació inversemblant als ajuntaments de les grans urbs i, encara més, al Palau de la Generalitat. Bona part dels ajuntaments petits funcionen, també, perquè estan menys influenciats per la lògica dels grans partits. Hi ha municipis on no hi ha candidatures de partits grans o bé on s’hi presenten polítics independents. Alguna de la gent s’adhereix als partits quan assumeix els càrrecs –moltes vegades amb poca implicació més enllà del seu municipi– però, en qualsevol cas, per a Torres “donen la cara, coneixen als veïns i tenen cap i cor en el seu poble”.

Què passa quan no guanyen els de sempre: El cas de Figaró 
Figaró-Montmany és un poble d’uns 1.100 habitants del Vallès Oriental que fa deu anys que està governat per l’assemblea ciutadana de la CAF (Candidatura Activa pel Figaró). Una agrupació d’electors que no pertany a cap partit polític i que en les darreres eleccions municipals va obtenir la majoria absoluta. A Figaró, l’assemblea ha engegat els darrers anys un procediment perquè entre tots els veïns es decideixi el pressupost municipal. Els veïns es reuneixen al Consell de Poble per discutir sobre les seves i d’aquí es recullen idees per les propostes d’inversions que se sotmetran a votació.

Un grup de persones, la Comissió Permanent de Participació Ciutadana, organitza i supervisa els passos necessaris per arribar al moment de les votacions a l’urna, un esdeveniment que ja forma part de la tradició del poble. Cada persona vota directament les propostes de petites inversions i marca el seu ordre de prioritats personal sobre les grans inversions, que depenen de finançament aliè a l’Ajuntament. Durant el procés, la participació forma part de la vida quotidiana del poble i fins i tot a l’escola els nens decideixen on invertir la part del pressupost que es destina als més petits.

Per Ismael Blanco, investigador expert en temes d’innovació democràtica de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona, malgrat que Figaró no sigui un cas únic, si que “és un cas singular, ja que té tot un seguit de particularitats que el fan destacar per sobre de la resta”. De fet, considera que hi ha dos elements clau per l’èxit d’aquesta experiència com són l’esforç que fan per mobilitzar la gent i per visualitzar i explicar què es fa. Mobilitzen el poble i també aquells col·lectius que tenen més dificultat per participar amb iniciativa pròpia – mouen l’urna als camps de futbol, al casal dels avis o la discoteca, si fa falta – i reconeixen les intervencions fetes gràcies als pressupostos participatius –amb cartells als mateixos llocs on es fan les intervencions que expliquen que allò és part d’alguna de les decisions que es van prendre a l’hora de fer el pressupost–. Per Blanco, “així és com la gent pren consciència que participar val la pena i a través de la participació pot arreglar i aconseguir coses concretes, resultats tangibles” que incideixen en la qualitat de vida de la seva comunitat.

Hi ha molts municipis petits i grans a Catalunya que han adoptat mecanismes i processos de participació de diferents tipus, però no com els de la Candidatura Activa del Figaró (CAF), que va néixer a partir de la taula d’entitats i el fet simbòlic de marcar uns principis del municipi, un programa de 10 punts bàsics. Després de vuit anys la implicació diversa entre la gent que està a l’assemblea els va portar a la majoria absoluta actual amb 6 regidors al municipi, que no lideren, sinó que gestionen, de la millor manera possible, els mandats del poble.

Gebra Serra, primera Tinent d’Alcalde del municipi, considera que pel seu tarannà és més fàcil el “tu a tu”, i tenen major obertura al poble: “El que canvia és com fem les coses i com tantegem sobre el terreny”, tot i destacar les dificultats per fer inversions: ”Sort que els primers anys vam tenir la Llei de Barris”, llei que els va ajudar a impulsar la millora del casc antic, els boscos i els equipaments del municipi.

D’altra banda, Berta Castaño, també regidora de l’equip de govern de la CAF, destacava que “no hem tingut educació de participació i de sistema obert de partits” però, malgrat tot, emfatitza com d’orgullosos estan de la co-responsabilitat i apoderament de la ciutadania que han generat, i que han arribat fins als nens a les escoles: “Tenim més credibilitat i quan els nens veuen que es compleix el que demanen tenen major consciència política i arriben a demanar que s’arreglin les fonts del poble”.

Sens dubte, la del Figaró és una experiència d’èxit i participació real que ara mateix és objecte d’un documental que busca crowdfunding i que mostrarà tot el procés de gestió assembleària del municipi i del govern de la CAF. Ismael Blanco apunta que si després de la present legislatura la CAF no segueix al govern municipal, “si més no hauran cultivat una cultura participativa que pot expressar-se en un futur moviment social, i això no els ho treu ningú”.

El cas de Foixà
 Un altre cas és el de Foixà (Baix Empordà), un dels dos municipis on a les darreres eleccions municipals va sortir electe un membre d’Escons en Blanc, Toni Ramon Boixaderas. Un 32% dels 150 habitants d’aquest poble gironí van preferir obviar – o, directament, votar en contra – de l’única llista que es presentava i que manté CIU a l’Ajuntament, des dels anys 60. Abans de les eleccions municipals de 2011, el partit es va centrar en buscar aquells municipis on, en les anteriors eleccions, el vot en blanc havia estat força elevat. A Foixà s’hi donava que només hi havia una llista política i per això van decidir oferir una alternativa.

La gent de Foixà el va escollir sense conèixer-lo, ja que ell és de Sant Feliu de Buixalleu, com a protesta contra el poder establert. Un cop escollit en Toni Ramon no va seguir el procediment institucional per esdevenir regidor, que es tracta de presentar a l’Ajuntament una declaració de béns i jurar la Constitució. Però, de totes maneres, encara ostenta el document que l’acredita com a regidor electe de Foixà, que és unipersonal. Des de lluny, perquè a Foixà tan sols hi ha estat dues vegades, no deixa de lamentar aquesta situació paradoxal: “Com a regidor electe de Foixà puc fer el que vulgui, cosa que no considerem que sigui massa normal i també critiquem. Tampoc és normal que et puguis presentar a un poble sense ser d’aquell poble”. El dia de les eleccions, els d’Escons en Blanc es van presentar a Foixà, més aviat per un tema de cortesia. Van fer una acte de compareixença dient que no es presentaven però, com explica Toni Ramon, “no vàrem presentar cap document i, així, hem quedat en un llimb legal”.

És clar que Escons en blanc no es presentava com a opció de govern. De fet, en Toni treballa amunt i avall cuidant animals, és fisioterapeuta de cavalls i gossos, i sembla que la seva cadira a la sala de plens de l’Ajuntament restarà buida encara uns quants mesos.

Des d’aquest partit únicament demanen que el vot en blanc sigui computable i reconegut per llei electoral, una norma pendent a Catalunya des del restabliment de la democràcia que mai s’ha aprovat per les discrepàncies entre partits. Precisament, els darrers mesos el Parlament català està debatent la futura llei electoral catalana i sembla que hi ha un principi d’acord, almenys entre quatre dels actuals partits presents al Parlament, per augmentar els 135 escons actuals de la cambra a 137 i així corregir la proporcionalitat a la demarcació de Barcelona. També hi ha acord en desbloquejar llistes, que no serien ben bé obertes: un elector votaria un sol partit però podria escollir entre els candidats de la llista. Són primers passos però, sens dubte, insuficients per resoldre les problemàtiques de fons de l’actual sistema partitocràtic on els partits no deixen d’estar obsessionats pel repartiment d’escons obtinguts en base als vots emesos.

Seria una gran mesura de regeneració democràtica limitar molt les fronteres entre la decisió sobre actuacions públiques i l’execució d’aquestes decisions

Des d’Escons en Blanc, Toni Ramon no està satisfet, per res del món, amb un sistema electoral com el que tenim al nostre país i té clar que a la nova llei electoral no només s’hauria d’incloure la comptabilitat del vot en blanc al Parlament, sinó també altres demandes clares de la societat que segons ell “aproparien la política als ciutadans”, com són les llistes obertes, la possibilitat d’escollir representants locals, eliminar o modificar la llei d’Hondt – que els perjudica molt com a partit per arribar a tenir representació – el vot electrònic i no només el vot cada 4 anys, sinó un sistema de consultes a la població semblant al model suís.

Al marge de contemplar aquestes mesures creu que, fonamentalment, “Escons en Blanc sorgeix com a crítica a un sistema electoral i de partits del segle XIX” que es presenten per fer constar aquesta part de la població que no vol cap partit. A més, insisteix que “es presentaran sempre fins que aquest dret bàsic per la regeneració democràtica s’acompleixi” i, com diuen els propis estatuts del partit, un cop s’aconsegueixi el reconeixement del vot en blanc, el partit es dissoldrà.

L’Alt Tribunal de les Utilitats Públiques
 Més enllà d’aquests petits laboratoris de la regeneració democràtica, si parlem amb Isidor Torres veurem que també troba pegues a la gestió dels ajuntaments. De fet, cap institució en cap nivell institucional se’n salva. En el context municipal creu que “tenen una deficiència a nivell tècnic brutal per aplicar tàctiques de gestió pública perquè vénen d’una altra cultura”. Posa com a exemple principal que “una de les coses que permet l’actual legislació és que qui és triat Conseller d’Urbanisme confongui aquesta designació amb saber-ne d’urbanisme”. Entre d’altres causes, aquest conflicte de responsabilitats i funcions ve donat perquè el polític arriba a una institució que l’obliga a fer informes i tasques pròpies d’un tècnic.

Isidor Torres confessa, decebut: “No critico que els polítics no tinguin coneixements, sinó que actuïn sense coneixements. Aquesta és la frontera que no es pot traspassar”. En aquest sentit, per a ell tots hauríem de tenir clar que quan l’Administració es posa a treballar, la política ha de marcar-li criteris: “Què s’ha de fer i què no s’ha de fer”. Diríem que, en aquest procés, els polítics dicten quines són les prioritats amb els recursos limitats de què es disposa, marquen els criteris i, un cop donades les indicacions, ja han complert les seves funcions. A partir d’aquí, Torres creu que a l’hora d’executar, la tasca és dels tècnics, que per alguna cosa han aprovat les oposicions i han demostrat les seves competències tècniques.

Des d’Escons en Blanc demanen que el vot en blanc sigui computable i reconegut, una norma pendent a Catalunya des del restabliment de la democràcia

La solució als desajustos actuals a tots els nivells –sobretot en l’autonòmic i l’estatal– seria crear l’Alt Tribunal de les Utilitats Públiques (ATUP). Aquest, explica Isidor Torres, seria un alt tribunal plural configurat per persones de la societat civil que formarien part d’un consell ciutadà. Per sorteig, en base a uns mèrits, es reunirien per deliberar si cadascun dels òrgans administratius o serveis públics tenen utilitat i si el sou dels que hi treballen està justificat. D’aquesta manera s’actualitzaria l’estructura política i es legitimarien les institucions en funció del seu sentit públic. Com explica Isidor Torres, “cada servei que estigui pagat amb diners públics i cada lloc de treball pagat amb diners públics hauria de poder escriure, en un màxim de dues línies, quina és la utilitat pública que justifica que estigui creat. Si l’ATUP considera que val la pena, es queda. Si considera que no val la pena, desapareix”. De tota manera, si parlem de regeneració, insisteix que cal canviar les formes de treballar, els equips i els temes als què es dediquen perquè, ”si no canvies això, ells li diuen regeneració democràtica a treure el de 60 anys i posar-hi el de 30”.

El que ha ocorregut en aquests dos municipis dels què hem parlat tan sols són símptomes, experiències i fets que demostren fins a quin punt la regeneració democràtica passa per la mobilització i l’acció política de la ciutadania. Gent que s’apodera, s’organitza i, en definitiva, té altres formes d’enfocar i fer política igual de legítimes que les que s’utilitzen avui oficialment.

En un país on les primeres conquestes democràtiques anteriors a la dictadura franquista es van experimentar a través de les eleccions municipals que van conduir a la Segona República, pot ser que bona part de les solucions als reptes de major qualitat i d’innovació democràtica per regenerar l’actual sistema polític arribin d’experiències municipals que vagin quallant en diferents territoris.

En qualsevol cas, veiem que hi ha altres opcions i enfocaments que demostren que la política al nostre país podria funcionar d’una altra manera i afavorir una participació “real” de la ciutadania, més enllà de la lògica de la democràcia representativa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada