02/10/2026, Diari Ara
Habitatge protegit a Trinitat Vella, a Barcelona. Pau de la Calle
Les solucions que s’havien anat proposant fins ara insistien en el mateix de sempre: promoció privada, protegida o lliure, a la qual s’afegeix una dosi mínima d’habitatge social públic, amb la subvenció d’un terç del lloguer, a més del sòl públic aportat sense cost. Divendres, els dos cèlebres decrets van decaure al Congrés. La política pública ha practicat (i veurem si encara ho seguirà fent) un paternalisme d’estat, amb missatges populistes d’efectes minoritaris, alhora que es consolidava la proletarització de joves i immigrants.
Abjurem del franquisme, esclar, però no es pot negar que en aquells anys els treballadors amb pisos de protecció oficial van construir un patrimoni (que avui són objecte d’herència o de renda per al retir). L’actual situació del preu del lloguer, en canvi, empobreix els treballadors a perpetuïtat, i hem arribat al punt que el cost anual de llogar és superior al que costen anualment les hipoteques (vegeu El coste de la vivienda y la pobreza oculta en España, 2014-2025, Fedea).
El revers negatiu de la propietat és que, després d’un temps d’esforç (el que es necessiti per pagar l'habitatge), arriba l’especulació: el guany per simple posició urbana. Perquè quan es compra un immoble s’adquireix també la seva ubicació, el seu carrer, element que a la llarga suposa un increment de renda. Si en comprar un cotxe haguéssim de comprar una acció d’una via de peatge, a la llarga un vehicle per desballestar valdria més que a l’inici. Aquesta és la llei perversa de la propietat urbana.
El camí podria ser la combinació de pis de protecció concedit a termini sobre sòl de propietat pública
En habitatge social no hi haurà una alternativa versemblant si no es fa possible un ampli espai de mercat amb efectes col·lectius i massius. I el camí podria ser la combinació de pis de protecció concedit a termini sobre sòl de propietat pública. De fet, seria una copropietat entre edifici i sòl. El primer propietari gaudiria de la concessió durant 50 o 75 anys, o més, i després l'habitatge passaria a mans del sector públic aportador del sòl. Si es paga en 25 anys d’hipoteca, l'operació permet un benefici posterior: es mantindria el dret de vendre, llogar, transmetre en herència... com passa amb tot habitatge protegit. Però l'habitatge no entraria mai al mercat de la propietat urbana clàssica, que ja és simple especulació. L'ajuda pública aportaria sòl i localització, però no a perpetuïtat. Es crearia així un submercat específic que incidiria en el conjunt i a llarg termini es crearia un patrimoni públic d'habitatge. Repartiríem papers protagonistes entre constructors, banca i gestió pública de sòl, sense confusió. S’adjudicaria el sòl a concurs, hi hauria dret públic de tempteig en transmissions i taxació de possibles lloguers, així com dret de permanència dels usuaris a cost taxat un cop acabada la concessió. Propietat sí, però sense rendisme: el model que fem servir amb qualsevol bé moble.
Sabem que un sector públic, municipal o supramunicipal, incapaç de crear sòl, és ineficaç, però les coses no tenen per què ser així. Hi ha sòl on créixer i densificar ordenadament, i hi ha molt sòl a transformar que ja és del tot urbà. Només cal saber-lo veure. Si en un temps vam crear zones verdes, escoles, centres de salut, etc., ara podem crear sòl residencial amb el mateix esforç i lliurar-lo a una iniciativa privada que seria bàsicament de construcció i venda, sense una complexa gestió patrimonial de dècades, com implica el lloguer. Trobar o crear sòl és ben possible, però molts ajuntaments prefereixen trobar-ne per oferir aparcament gratuït de vehicles, abans que apartaments per a la gent, en una política urbana totalment cega.
Aquests concursos podrien ser d’un model general dissenyat a escala catalana, però ajustats a cada lloc. Segur que evolucionarien en el temps i ens permetrien un ampli joc d’iniciativa privada, talment com es va fer fa dècades amb els centenars de milers de pisos protegits, només que ara amb la protecció i ajuda específica del sòl aportat. No s’anul·laria el mercat privat existent, ni tampoc les opcions de lloguer social, però sorgiria una falca en el conjunt del mercat, una opció més, no obligatòria per a ningú però amb efectes de conjunt en el mercat, avui tensionat per manca d’oferta.
Ens cal obrir un potent camp de joc liberal, equilibrat, no pas especulatiu ni sols d’estat, i cal fer-ho per llei i amb acord social i amplitud. Cal generar economia d’habitatge: en construcció, en millor salari efectiu... Ens cal superar el bloqueig en què ens trobem. Hem de superar una política presonera alhora del liberalisme més extrem i del populisme estatalista i banal.
.jpg)
