La forma de les institucions

 Publicat al Diari Ara, 27/06/2026

L'Hospital Clínic en una imatge d'arxiu. Manolo García

Maria Sisternas Tusell

Aquests dies de Barcelona tòrrida i festa de Sant Joan no hi ha autòctons pels carrers, només visitants. A mi em va bé perquè m’agrada molt caminar entre estranys quan necessito endreçar el cap, m’agrada sentir idiomes diferents i observar la gent que, després d’un any laboral, decideix gastar-se els estalvis a casa nostra. Alguna cosa devem fer bé, i no són només les platges.

Camino preocupada per les notícies sobre corrupció estructural a Espanya, però aixeco la mirada de la pantalla i entro per les escales de l’Hospital Clínic des del metro. Hi ha un piano de cua, que toca un home jove amb sensibilitat, com si fos al Liceu. Els pacients s’hi aturen, les criatures callen, i quan s’acaba el recital, tothom torna a les seves rutines. Al costat del bust del doctor Valentí Carulla, hi ha un rètol que explica que hi ha més de 8.000 persones treballant al Clínic cada dia i cada nit de l’any, sigui quina sigui la batussa al Congrés o l’esdeveniment mediàtic del moment. Aquí els metges s’han guanyat l’autoritat moral de qui resol, amb coneixements generats al llarg de segles, complicacions crítiques de salut a pacients de tota mena. Els hospitals es van inventar molt abans que els estats, i són l’últim reducte de civilització quan, al món occidental, els votants viren a la dreta per buscar solucions ràpides. Caminar pel Clínic és una vacuna eficaç contra la por, i ajuda a reprendre la confiança en la societat de les cures.

Enlloc està escrit que no es puguin canviar els estatuts d’una societat pública o que els seus directors hagin d’amagar-se sempre darrere les explicacions generalistes i buides de contingut de les conselleries

S’han anunciat 1.700 milions per al nou Clínic, però ningú sembla creure’s que realment es compleixin els calendaris previstos. Es fan grans anuncis sobre trens, però La Sagrera fa trenta anys que espera. Els pisos protegits no arrenquen, malgrat l’emergència. La creixent frustració per la incapacitat d’implementar els projectes urbans genera malestars socials importants, i en un país amb culte a la propietat, molts residents es mobilitzen per aturar determinades transformacions al seu barri, mentre que infraestructures crítiques (com les sanitàries) no tenen qui les reivindiqui. Tots aquests turistes amb qui camino pels carrers de Barcelona viuen en ciutats on passa una mica el mateix; alguns projectes tiren endavant perquè són econòmicament rendibles (centres comercials, estadis de futbol, museus franquiciats, hotels de luxe), mentre que l’habitatge públic, els hospitals o les escoles tarden dècades a desenvolupar-se.

Per què costa tant fer efectius els projectes? Per què la Sagrada Família ha anat endavant i, en canvi, costa tant posar la primera pedra de l’Hospital Clínic? No massa lluny del Clínic, a l’antiga editorial Gustavo Gili, hi ha una bona exposició amb plànols sobre els projectes estratègics de Barcelona. Els visitants comenten els projectes admirats, assenyalen llocs dels plànols, fan fotos de les imatges dels projectes. Però es pregunten si realment ho veuran algun dia. Mentre prenc notes mentals, penso que el repte ja no és només el disseny del projecte, sinó qui hi ha darrere d’aquests projectes vetllant perquè no s’aturin en un oceà de burocràcia.

Les ciutats no tenen mètode; cada generació ha generat estructures institucionals per emprendre grans transformacions. Els Jocs Olímpics no es van fer sols; bona part de l’èxit es va construir a través de la governança del desaparegut Institut Municipal de Promoció Urbanística. Hem nascut en ciutats amb un alt nivell de serveis, però al llarg del darrer segle les organitzacions que els van fer possible s’han fragmentat, han generat disfuncionalitats, superposicions, redundàncies i contradiccions que no ajuden a ser resolutius. S’han creat organismes públics amb consells d’administració teòricament independents, però que acaben sotmesos a la disciplina de vot imposada pels partits. El problema de l’habitatge protegit a Barcelona no és la norma del 30% o els paràmetres de densitat d’un nou planejament, sinó qui hi ha a la taula de la presa de decisions sobre l’habitatge.

Occident mira a la dreta, però temo que ni l’autoritarisme ni la privatització no milloraran substancialment l’eficàcia de les societats complexes en què vivim. La dreta no és més eficaç: és més opaca i menys democràtica. I té aversió a rendir comptes, perquè és difícil defensar l’interès general de les operacions que beneficien només determinades empreses. Com els edificis, per sobreviure, les institucions s’han de rehabilitar. Enlloc està escrit que no es puguin canviar els estatuts d’una societat pública o que els seus directors hagin d’amagar-se sempre darrere les explicacions generalistes i buides de contingut de les conselleries. Ens ho hauríem de posar una mica més fàcil i donar veu i exigir la rendició de comptes als alts càrrecs que ens governen. És arriscat per als partits polítics, però garantia de proximitat per a la ciutadania.

La precarietat del transport públic entre Castellar i Sabadell

 Xavi Arderius

La línia de bus entre Castellar del Vallès i Sabadell presenta des de fa temps diverses deficiències que afecten directament la qualitat del servei i la confiança dels usuaris. Els retards són freqüents, especialment en hores punta, i sovint els autobusos circulen tan plens que no poden recollir tots els passatgers que esperen a les parades.

A aquesta situació s'hi afegeixen incidències tècniques recurrents, com problemes amb les portes o altres elements dels vehicles que provoquen noves demores. Aquestes mancances tenen una conseqüència evident: moltes persones deixen de confiar en el transport públic i opten pel vehicle privat.

Caldria millorar la freqüència de pas, reforçar el servei en hores punta i garantir un manteniment adequat dels busos. També és necessària una millor informació i coordinació amb les línies urbanes i interurbanes de Sabadell per facilitar els transbordaments i reduir els temps d'espera. Si els autobusos ja van plens en determinades franges horàries, això demostra que existeix una demanda real que justifica reforçar el servei.

Igualment, caldria actuar sobre l'estat de moltes marquesines i parades, que sovint presenten mancances de manteniment, poca protecció davant les inclemències meteorològiques o informació insuficient per als usuaris.

A més, caldria crear una eina àgil i transparent perquè els usuaris poguessin comunicar retards, autobusos complets, avaries i altres incidències en temps real. Aquesta informació, oberta i accessible, permetria detectar problemes recurrents i prioritzar les actuacions de millora segons les necessitats reals dels usuaris.

Cal recordar que el BRCat, tot i ser un projecte de futur, no solucionarà els problemes actuals de la línia Castellar-Sabadell. Les necessitats són immediates i requereixen actuacions concretes sobre el servei existent. No té sentit esperar anys a una nova infraestructura mentre continuen els retards, la saturació dels autobusos i les deficiències del servei actual.

Cada dia centenars de treballadors, estudiants i ciutadans depenen d'aquesta connexió. Garantir un servei fiable, puntual i ben dimensionat no és un luxe, sinó una necessitat.

Un transport públic eficient hauria d’afavorir a reduir el nombre de vehicles privats a la carretera, les congestions, les emissions contaminants i a millorar la seguretat viària. Per això, millorar aquesta línia no hauria de ser vist com una despesa, sinó com una inversió en mobilitat sostenible, seguretat i qualitat de vida.

LA CCQC FORMALITZA LA DEMANDA EN EL CONTENCIÓS ADMINISTRATIU CONTRA EL CONVENI ESTAT-GENERALITAT PER LA RONDA NORD

Campanya Contra el Quart Cinturó

L’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Vallès, 1 de desembre de 2025.

El conveni impugnat i la Ronda Nord, a la corda fluixa 

El contenciós administratiu

La Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC), mitjançant l’ADENC, va formalitzat el passat dimecres 26 de novembre la demanda contra el Conveni entre el Ministerio de Transportes y Movilidad i la Generalitat de Catalunya per la redacció dels estudis i projectes, finançament i execució de les obres de la ronda Nord dels sistemes urbans de Terrassa, Sabadell i Castellar del Vallès.

Malgrat que l’anunci d’interposició del contenciós és del mes de gener, la demanda no ha pogut ser formalitzada fins ara perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha hagut de requerir a l’administració, i fins i tot amenaçar amb multes coercitives, diverses vegades per tal que completés l’expedient i poder-lo traslladar a la CCQC perquè formulés la demanda.

Una vegada presentada la demanda, el Tribunal n’ha de donar trasllat a les parts demandades i codemandades (Ministerio, Generalitat i ajuntaments de Sabadell i Castellar), les quals disposaran de 20 dies hàbils per respondre-la. Després el Tribunal haurà de practicar les proves, incloent noves proves complementàries que la CCQC ha sol·licitat. Posteriorment el Tribunal ordenarà a les parts les conclusions i fixarà data per emetre la sentència. La CCQC preveu que es podria dictar abans de finals del 2026. 

I per quin motiu la CCQC impugna?

La CCQC ha comparegut en tots els tràmits d’informació pública relacionats amb els diversos intents d’aprovar el projecte del Quart Cinturó, i ha presentat escrits, al·legacions, recursos administratius, requeriments, denúncies i recursos contenciosos administratius en els moments oportuns. Entre aquests darrers hi figura el contenciós interposat el mes de gener contra aquest conveni entre el Ministerio i la Generalitat.

Malgrat que l’Estat ha forçat un aparent blindatge del marc normatiu, modificant-lo prèviament per facilitar l’aprovació del conveni, la CCQC ha detectat diverses infraccions legals que hi han subsistit. És en aquestes infraccions i irregularitats que se centra la demanda (marc competencial, contravenció del Planejament Territorial, fragmentació del projecte del Quart Cinturó, etc.).

La construcció de la Ronda Nord, descrita ara oficialment com una ronda que alliberi el trànsit de pas dels nuclis urbans de Terrassa i Sabadell, s’ha d’emmarcar dins la voluntat mai amagada del Ministerio i del Govern de la Generalitat de construir una autovia de gran capacitat que uneixi Terrassa amb Granollers, duplicant l’actual AP-7.

Un projecte d’autovia com el Quart Cinturó requereix d’una avaluació d’impacte ambiental adient, en la qual ha d’aparèixer l’alternativa zero i alternatives que prioritzin modes de transport col·lectiu de persones i mercaderies. Només així, contraposant alternatives que s’adaptin al marc normatiu, es pot justificar la necessitat de les millores infraestructurals indispensables per preservar l’interès públic, la qualitat de l’aire o el patrimoni natural, i entre les quals, amb rotunditat, no hi figura ni el Quart Cinturó ni la Ronda Nord.

Un projecte d’autovia com el del Quart Cinturó, o de la fragmentada i rebatejada Ronda Nord, no pot ser aliena a les obligacions derivades de l’ordenació territorial del Vallès, ni pot obviar la priorització del transport col·lectiu, ni la integració de tots els compromisos internacionals per mitigar els efectes del canvi climàtic, ni pot negligir l’obligació de millorar la qualitat atmosfèrica per salvaguardar la salut de les persones.

Ni un pam més de Quart Cinturó

Habitatge: impedir l’especulació

Publicat al Diari Ara, 10/01/2025

Construcció de nous habitatges a Vilablareix. David Borrat

Maria Sisternas Tusell

A Catalunya, el 94% del territori és sòl no urbanitzable, la qual cosa és un actiu des del punt de vista ambiental, i també un indicador que el sòl edificable és escàs i, per tant, car. L’article 47 de la Constitució diu que tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que "les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret".

Els poders públics mencionats han fet només parcialment els deures, perquè els darrers 50 anys s’han construït més de 6,8 milions d’habitatges protegits a Espanya, però en queden només uns 450.000 (el famós 2,5%). I a diferència de fa cinquanta anys, sabem que les ciutats no poden estendre’s il·limitadament, per tant, no es podrà crear una oferta d’habitatges excessiva; cal encertar la justa mesura entre el creixement demogràfic i la protecció ambiental. I aquest és el propòsit de l’urbanisme; trobar els millors llocs per a fer els pisos assequibles que requereix la població. Els patrimonis de sòl es creen per impedir l’especulació.

Es calcula que a Catalunya calen uns 300.000 habitatges destinats a polítiques socials els propers 20 anys, i ens cal pensar de manera eficaç, com ho van fer el personal mèdic i les farmacèutiques durant la covid. En matèria d’habitatge, l’urbanisme és les nostres mascaretes, i els terrenys públics, les vacunes. L’índex de referència de preus de lloguer és una mesura de transparència que ajuda a contenir les pujades dels preus i que permet seguir l’evolució dels preus (com ho fèiem amb les famoses corbes durant els pics de la pandèmia). L’ús turístic és un factor de distorsió de l’habitatge que cal contenir, perquè les dades indiquen que els propietaris de pisos ben ubicats els retiren de l’ús residencial per a obtenir-ne els rendiments econòmics que genera l’oportunitat turística. L’any 2023 es van finalitzar 13.760 habitatges a tot Catalunya, dels quals només 2.243 tenen protecció pública.

Es calcula que a Catalunya calen uns 300.000 habitatges destinats a polítiques socials els propers 20 anys, i ens cal pensar de manera eficaç, com ho van fer el personal mèdic i les farmacèutiques durant la covid. En matèria d’habitatge, l’urbanisme és les nostres mascaretes, i els terrenys públics, les vacunes. L’índex de referència de preus de lloguer és una mesura de transparència que ajuda a contenir les pujades dels preus i que permet seguir l’evolució dels preus (com ho fèiem amb les famoses corbes durant els pics de la pandèmia). L’ús turístic és un factor de distorsió de l’habitatge que cal contenir, perquè les dades indiquen que els propietaris de pisos ben ubicats els retiren de l’ús residencial per a obtenir-ne els rendiments econòmics que genera l’oportunitat turística. L’any 2023 es van finalitzar 13.760 habitatges a tot Catalunya, dels quals només 2.243 tenen protecció pública.

Llavors, hi ha prou sòl? Segons dades de l’Observatori de Territori, a Catalunya hi ha un potencial de 180.103 habitatges pendents de construir en sectors subjectes a pla de millora urbana i un potencial de 562.181 habitatges pendents de construir en els sectors subjectes a pla parcial (sòl urbanitzable delimitat). Si els propietaris privats no edifiquen en els terminis que preveu el planejament, l’administració hauria d’actuar.

*Cal evitar vendre patrimoni públic de sòl: la cessió en dret de superfície és el millor mecanisme per impedir l’especulació, perquè si no hi ha canvi de mans, no hi ha encariment

La rehabilitació permet ampliar el parc públic? Els darrers anys la normativa urbanística garanteix que si es donen més drets a edificar a un determinat àmbit, s’ha de cedir una part dels terrenys a l’administració que fa la gestió per construir habitatge públic. I així es preveu que hi haurà reserves suficients perquè els habitants d’una ciutat disposin de carrers, places, parcs, jardins, museus, biblioteques, hospitals… i també un estoc d’immobles de lloguer dels quals puguin ser usuaris si, pels motius que siguin, ho requereixen durant un temps. Hi ha també una qüestió coneguda pels urbanistes: el problema del preu i la disponibilitat del sòl urbanitzat és de gestió. Cal baixar al màxim els costos d’urbanització o d’enderroc d’edificacions existents per a evitar indemnitzacions i reallotjaments. Els darrers anys n’hem après força, de pensar a mantenir preexistències.

A més, hi ha els patrimonis de sòl. A França, l’Estat s’obliga a crear una llista de terrenys públics per a desenvolupar l’oferta d’habitatges públics i privats. Aquesta llista ha de ser actualitzada regularment i disposa d’un visor cartogràfic que permet identificar els titulars del sòl. El mapa és útil per adonar-se que hi ha grans terrenys de titularitat pública dels ministeris de defensa, educació o de territori i també de la companyia ferroviària francesa, la SNCF, equivalent a la Renfe; un propietari públic interessant, perquè fer habitatge a prop d’una estació de tren és ambientalment una bona jugada. I les ciutats compren sòl públic per a evitar l’especulació futura i garantir-se prou reserves.

També cal evitar vendre patrimoni públic de sòl: la cessió en dret de superfície és el millor mecanisme per impedir l’especulació, perquè si no hi ha canvi de mans, no hi ha encariment. Finançar promocions públiques amb la venda de sòl és poc intel·ligent a llarg termini, perquè caldrà recomprar-ne més car i més mal ubicat en el futur. I si abans funcionava el mètode de l’expropiació, ara ha esdevingut incert per les discrepàncies que s’han d’acabar de resoldre sempre als tribunals. Els processos de compravenda han de ser transparents: el sector públic ha de comprar barat i assegurar-se que no són els intermediaris o els comissionistes que fan els beneficis. No edificar les reserves que es van comprar per a fer-hi habitatge assequible és mala gestió.

I per no consumir sòl, crear reserves a l’interior de les ciutats; tot allò que siguin naus, construccions de poca alçada o edificis de baixa densitat, ha de poder incrementar la densitat abans de considerar adquirir sòl urbanitzable. Però requereix comprar abans d’aprovar els plans urbanístics corresponents i aconseguir que el valor residual del sòl s’aproximi a l’inicial implementant alts percentatges d’habitatge protegits.

On s’ha de fer l’habitatge públic?

 Publicat al Diari Ara, 06/09/2024

Al 22@ i a la Marina del Prat Vermell, a Barcelona, hi ha solars en què només s'hi pot fer habitatge públic. Francesc Melcion

L’habitatge assequible, a més de dibuixar-lo, s’ha de construir, i això té un impacte centenari. A l’Europa de les guerres, l’habitatge públic es va construir sobretot allà on havien caigut les bombes. També a Barcelona, a través del Pla General del 1953, es concretaven plans de reforma interior per reconstruir zones destruïdes per la Guerra Civil. Vist en perspectiva, fa només cinquanta anys que les lleis del sòl i d’ordenació urbana regulen la participació de la col·lectivitat a les plusvàlues generades per l’urbanisme, i per això és difícil trobar parcel·les a l’interior de les ciutats consolidades (barris vells i eixamples) per a la construcció d’habitatge públic. Aquest era fonamentalment el propòsit de l’obligació del 30%, que ara sembla que es flexibilitzarà.

L’urbanisme va ser fonamentalment una competència municipal fins al 1978, quan amb el traspàs de les competències de l’Estat a la Generalitat, es va començar una política territorial interessant per a descentralitzar el país de Barcelona. Es van adquirir sòls a diverses ciutats per a planificar-ne el creixement, i durant vint anys es van construir barris nous a Martorell, Mollet, Sabadell, Terrassa, Tarragona o Vilanova.

El Pacte Nacional per l’Habitatge del 2007 (ja fa 17 anys!) anticipava que hi hauria “440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d’habitatge” en un horitzó de 10 anys, i aquest anava acompanyat d’un “inventari de sòls per a la construcció d’habitatge amb protecció oficial” on bàsicament s’afirmava que la Generalitat disposava de sòl en diferents sectors de Catalunya “que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges. Aproximadament, d’aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat en la seva totalitat d’aquí a l’any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d’obres”.

El ritme previst d’edificació no es va complir, i la major part dels sòls continuen estant a disposició i són de propietat pública: són terrenys a l’Escala, Esparreguera, Figueres, Lleida, Montmeló, Sant Boi de Llobregat, la Seu d’Urgell, Solsona, Santa Perpètua, Santa Coloma de Cervelló, Vic, Viladecans o Vilafranca. Seria bo publicar el visor cartogràfic GIS amb la disponibilitat del sòl públic per tal que la ciutadania conegui la ubicació i abast d’aquests sectors. Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l’urbanisme.

Aquests sòls que es van adquirir fa anys, haurien de ser els primers a programar-se, ja que fer ciutat vol dir, bàsicament, saber construir sobre les idees dels altres.

Tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera

El 2007 també es va llançar la iniciativa de les Àrees Residencials Estratègiques, amb capacitat per a allotjar 73.900 habitatges, 40.000 dels quals havien de ser protegits. Això equivalia a programar fins a 1.230 Ha de sòl (l’Eixample de Barcelona fa 750 Ha), però la crisi del totxo va congelar la majoria dels sectors, i ara tots els plans s'han de redactar de nou. Algunes d’aquestes Àrees, a més, es van dibuixar sobre terrenys de titularitat pública, per tant, serien aquestes també les més fàcils i convenients de reactivar.

Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també

Els urbanistes ens trobem constantment amb el dilema de si té sentit augmentar els límits de la ciutat per ubicar-hi tot aquest habitatge protegit. Després de més de vint anys de professió, tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera. Es tracta de trobar la justa mesura i trobar dissenys capaços de conviure amb les xarxes del verd i de l’aigua que envolten les ciutats. Però sí que cal, construir aquests habitatges per a ampliar el parc públic, i la bona manera de fer-ho és en actuacions de no més de 40 o 50 habitatges, de tal manera que un sol municipi no concentri el creixement de blocs d’excessiva alçada i densitat.

No vull acabar l’article sense insistir que, a Barcelona, també cal ampliar el parc públic sobre els solars provinents de la gestió urbanística. Fa anys que l’urbanisme ha inventat un mecanisme pel qual els propietaris de sòl que desenvolupin els drets d’aprofitament que entre tots els hem atorgat: n’han de cedir una part perquè s’hi faci habitatge públic. Els antics barris industrials que han passat a ser residencials com el 22@ o la Marina del Prat Vermell han fet carrers nous, escoles, equipaments i han reservat terrenys per a edificar-hi el parc públic de lloguer en processos que han durat dècades. Fa vint anys que els equips d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona han anat aprovant reparcel·lacions i donant llicències perquè el mercat operés amb forts condicionants i amb contribucions econòmiques a la ciutat. Camineu-hi, i veieu els solars públics buits als carrers Doctor Trueta, Àvila, Sancho de Ávila, Marroc, Binèfar... Són forats aparents entre mitgeres, amb solera de sauló o sorra i acostumen a estar tancats. Estan qualificats d’habitatge protegit i pertanyen a la ciutadania, perquè s’han obtingut a canvi de la transformació d’antigues fàbriques en desús cap a oficines o pisos que conviuen a les mateixes illes de cases. Dit d’una altra manera; no s’hi pot fer una altra cosa que habitatge protegit. El sector privat ja ha invertit, han edificat ràpidament i ja hi ha milers de treballadors i residents que s’han instal·lat en oficines i pisos magnífics al Poblenou i a la Marina del Prat Vermell. Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també. A què esperem?

Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora

La nova Conselleria de Transició Ecològica en el govern de la Generalitat de Catalunya suposa un engany i un frau a la ciutadania i un retrocés pel país que no permetran afrontar els majors reptes que tenim, que són els ambientals.

 

Catalunya 20 d’agost de 2024

El 29 de maig, acabades les eleccions al Parlament de Catalunya però molt abans de la constitució del nou Govern, 127 organitzacions ecologistes i socials de Catalunya vàrem reclamar davant l’opinió publica mitjançant un manifest, la restitució del Departament de Medi Ambient en el nou govern de la Generalitat de Catalunya, amb rang de Vicepresidència.

El Manifest era impulsat per les majors organitzacions i federacions del país: Ecologistes de Catalunya; Ecologistes en Acció; Xarxa per la Conservació de la Natura i DEPANA amb el suport de 123 entitats de caràcter ambiental d’arreu del país.

Des del 2010 en que es va suprimir el primer Departament de Medi Ambient de la Generalitat amb el Govern d’Artur Mas, les competències ambientals dels successius Governs en aquests 14 anys on han passat governs i coalicions amb els principals partits del país, han rebutjat lamentablement la recuperació del Departament de Medi Ambient i les seves competències han estat repartides i trossejades amb altres Departaments, amb l’objectiu clar de no aplicar polítiques ambientals fortes i transversals i poder així impulsar un model de desenvolupament insostenible, deixant les polítiques ambientals a un paper purament testimonial.

En aquests 14 anys sense Conselleria de Medi Ambient hem patit els majors retrocessos en matèria ambiental i alhora han aflorat amb mes força els riscos i conseqüències de la gran crisi ambiental que ara per ara suposa el major repte per tot el planeta i per suposat el de Catalunya.

Veiem alguns exemples:

• Ha estat un fracàs absolut assolir els mínims compromisos ambientals com la nova Llei de biodiversitat atenent que l’actual llei de protecció dels Espais Naturals data del 1985, una de les més antigues d’Europa, mentrestant en els darrers 20 anys, i segons les dades l’Observatori de la biodiversitat, hem perdut de mitjana el 24% de la fauna.
• La creació de nous parcs naturals històricament reivindicats com el de la serra de Prades i la serra del Montsec encara sense fer-se realitat.
• La manca absoluta del compliment pel que fa a l’aprovació dels plans de recuperació i conservació d’espècies en perill d’extinció (DECRET 172/2022 de 20 de setembre, del Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada.
• De les 44 especies en perill d’extinció del catàleg tant sols 5 especies tenen aprovat el seu pla de conservació i les ultimes especies es van aprovar els seus plans el 2004 ara fa 20 anys. Especies en risc d’extingir-se de forma imminent com el tritó del Montseny així com les especies d’ocells, la Trenca, l’alosa Becuda o la Xurra, esperen mentre es troben al límit entre les 44 restants.
• La llei de prevenció de residus reiteradament promesa i que ni tant sols ha passat a ser presentada al Parlament, en una situació de clar incompliment de la directiva de residus, amb una producció de residus municipals que al 2020 havíem d’assolir el 50% i que en l’actualitat estem a 10 punts per sota del compliment per la manca de polítiques efectives i de legislació en prevenció.
• La manca del compliment de la normativa en matèria de planificació i regulació dels macro projectes d’energies renovables que a destruït milers d’hectàrees d’espais agraris i d’interès natural.

Ara el nou govern de la Generalitat constituït pel PSC, un dels partits que es va comprometre a la creació de la conselleria de Transició Ecològica si governava a l’estil del Ministeri Espanyol, ha incomplert el seu compromís al incorporar Medi Ambient dins del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i això suposa un autèntic frau, supeditant la conselleria de Medi Ambient a l’acció de Territori i Habitatge , relegant la part de Transició Ecològica a una paper purament testimonial que no podrà impulsar el canvi de polítiques ambientals valentes que Catalunya necessita per afrontar la gran crisi ambiental que ens afecta. I de nou, la configuració del nou Govern de la Generalitat ha atribuït les competències de gestió forestal al Departament d’Agricultura, quant en realitat les forests són dels àmbits que contribueix mes decisivament a la conservació de la biodiversitat, realment aquesta decisió és inaudita i irresponsable.

PER UN PAÍS RESPONSABLE RECLAMEM LA CREACIÓ DE LA COSELLERIA DE MEDIAMBIENT

Nota de premsa en pdf

Assemblea Ciutadana pel Clima, parlem-ne

SANTIAGO VILANOVA - Diari de Girona, 23/11/2023

De l’octubre de 1977 al maig de 1998, i del setembre de 2000 a juny de 2001, el president Jordi Pujol ens va convocar a participar en un debat pluridisciplinari anomenat «Catalunya demà». Es van estructurar 15 grups de treball. El grup 6 era el de Medi Ambient i estava presidit per Pere Duran Farell. El ponent, el secretari i 18 membres eren personalitats destacades de formació científica, especialment vinculades a les ciències de la Terra, i alhora hi havia representació de l’activisme ambientalista més reconegut. Essent president Duran Farell no podia ser d’altra manera. Ell ho exigia, no volia ni pusil·lànimes ni desinformats. Les conclusions del grup va ser espectaculars en uns anys on encara no es parlava del canvi climàtic. Es va considerar, per exemple, que la Generalitat tractava i gestionava el problema ecològic erròniament, de manera sectorial i simptomàtica, quan aquest era un problema «eminentment pluridisciplinari» que només es mirava de resoldre aplicant mesures d’urgència, com passa ara amb la sequera.

Es va considerar que el Departament de Medi Ambient, creat el 1991, no era una estructura suficient, com tampoc ho és avui el d’Acció Climàtica. La solució que donàvem era una governança transversal on els departaments econòmics i també els relacionats amb gestionar les universitats, la ciència, la cultura, l’educació, el treball i el consum hi fossin implicats. Vam proposar la creació d’una Comissió Interdepartamental que pogués garantir una política unificada i planificada a llarg termini i la creació d’un Consell Assessor de Desenvolupament Sostenible (que acabaria acceptant el president Pujol i que va tenir a Duran Farell com a primer president). Aquell Consell, que demanàvem amb capacitat de modelar la política energètica i ambiental del Govern, amb el temps ha acabat essent un òrgan decoratiu que elabora dictàmens i informes que no arriben a influir decisivament en el Consell Executiu. Quina utilitat té també el Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic?

Si les conclusions i propostes d’aquells equips d’alta qualitat formats entorn a «Catalunya demà» van acabar amb aigua de borratja, què podem esperar de com s’utilitzaran les que surtin d’aquesta l’Assemblea Ciutadana pel Canvi Climàtic de Catalunya. Es tracta de 100 persones, de 16 a 65 anys (a partir d’aquesta edat sembla que no interessa l’experiència i opinió dels avis) elegides mitjançant una selecció feta per sorteig després d’enviar 20.000 invitacions escollides de manera aleatòria i de les que 600 van respondre acceptant participar. Quins experts independents dels lobbies energètics i agroalimentaris i del poder polític s’escolliran per dinamitzar els debats? S’ha contractat a la Sortition Foundation, especialitzada en aquests processos assemblearis, per coordinar el procés.

En la presentació al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra el president Pere Aragonès va dir que les conclusions contribuirien en incorporar la ciutadania en la elaboració de les polítiques públiques i en la generació de coneixement i sensibilització envers els reptes d’emergència climàtica. També es va comprometre a analitzar les que sorgeixin de la iniciativa, sempre que «siguin viables i estiguin dins del marc competencial català». Per entendre’ns, si la Generalitat no té el control absolut, per exemple, de la generació i distribució de l’energia, bàsic per aconseguir la sobirania, hem de limitar el debat en un marc autonòmic. Amb aquesta línia roja l’Assemblea no pot volar alt.

La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, va afegir-hi: «Busquem sentit comú informat». Per a què serveix doncs el Departament d’Acció Climàtica, el Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible o la Taula Social dels Canvi Climàtic, sinó per ajudar a aplicar el sentit comú al Govern?

Estem davant d’una Assemblea Ciutadana que no aportarà res de nou que no sigui encara més confusió de la que pateix el consumidor. Fa pinta de ser una operació d’ecoblanqueig. Sotmetre a cent persones que es pronunciïn únicament sobre la gestió de les energies renovables i del model agroalimentari, sense qüestionar-se la governança del sistema productivista no ajuda a veure on tenim el problema.

Si ens emmirallem, com ha fet el Govern, amb les experiències d’assemblees equivalents constituïdes a Alemanya, França o Escòcia, veurem que han sigut instruments electoralistes i han acabat com el rosari de l’aurora. El president Macron va sortir-ne escaldat. Els 150 participants li van proposar reformes radicals de la governança i canvis en la Constitució que no vol complir.

L’Assemblea Ciutadana pel Clima ha tingut, sembla ser, el «rol fiscalitzador» de les joves entitats ambientalistes Extinction Rebellion i Justícia Climàtica. S’organitzaran sis sessions (cada membre cobrarà 65 euros per reunió), que duraran del 18 de novembre al 10 de febrer (el darrer acte serà a Girona). La seva previsible ineficàcia pot agreujar encara més el precipici existent entre governants i electors. I és que el desafiament més important que tenim en aquest segle no es pot resoldre amb iniciatives organitzades a l’atzar.

Que els cent assembleistes vigilin. No sigui que acabin utilitzats com conillets d’Índies d’aquest experiment.

Fumes? on tires les burilles de tabac?

 

Burilles de tabac a la via pública de Castellar

Actualment les burilles de cigarreta han de dipositar-se en papereres i contenidors de la fracció resta, ja que no existeixen sistemes de recollida selectiva generalitzats per aquests residus. Tot i això, a nivell global, s'estima que el 70% de les cigarretes que es fumen acaben al terra o en espais naturals.

Els resultats d'un procés de participació ciutadania desenvolupat per Rezero l'any 2020, mostra que tan sols el 54% dels enquestats responen utilitzar les papereres per llençar-hi les burilles i que els factors que més influencien en l'abandonament de les burilles al medi són la manca o distància als contenidors, seguit del fet que és un hàbit incorporat i que el terra ja és brut.

Quan les burilles són abandonades a l'entorn s'alliberen substàncies com la nicotina, monòxid de carboni, quitrà i amoni, metalls traça, compostos cancerígens i alguns altres productes químics que amb el pas del temps s'acaben transferint al sòl o aigua, contaminant-los i suposant una amenaça per diferents tipus d'ecosistemes i organismes vius (microbis, insectes, peixos, ocells, espècies vegetals...).
De fet, una sola burilla pot afectar la qualitat de fins a 1.000 litres d'aigua. A més, cal afegir l'impacte visual que generen quan són abandonades a l'entorn, els riscos que poden suposar per a la salut pública, per exemple quan es llencen a la sorra de les platges, i el gran risc d'incendis que presenten.

Fins i tot si les burilles es recullen correctament, el tractament finalista al que van a parar també és altament contaminant. En els abocadors poden generar lixiviats tòxics i en les incineradores

emissions de substàncies perilloses.

S’estima que als municipis catalans els costos de neteja viària de les burilles poden oscil·lar entre els 12 – 21€/habitant i, pel que fa a la neteja de platges, els costos poden oscil·lar entre 9.670 i 22.163,75€ per Km i any en municipis costaners. 

Més informació:

Aquí acaben les burilles de les teves cigarretes
La majoria dels 4,5 bilions de puntes de cigarreta que es llencen cada any acaben als mars del planeta. Un nou estudi alerta dels efectes nocius per al medi ambient

Costos ambientals i econòmics de les burilles de cigarreta i mesures existents per minimitzar-los

PROCÉS INDUSTRIAL RECICLATGE BURILLES. Pre-disseny d’un centre de reciclatge

Burilles de cigarreta Impactes i oportunitats des de la perspectivaambiental, econòmica i normativa

Las colillas de los cigarrillos son residuos tóxicos

Las colillas permanecen durante doce años en la naturaleza
La alta toxicidad de los más de 5 billones de colillas que son arrojados cada año al entorno causa una grave contaminación de los suelos, las aguas y los ecosistemas naturales.

Las colillas: efectos colaterales de los cigarrillos sobre los humanos, los animales y el medioambiente

El rastro invisible y tóxico de billones de colillas

Reutilización de colillas

Las colillas de cigarrillos son más destructivas de lo que aparentan

De colillas... ¡a artículos ecológicos! | Poder Positivo

COLILLAS EN ESPACIOS NATURALES

Compostatge social i participatiu a la ciutat de Viladecans (Barcelona)

https://ecompostaje.com/ca/compostatge-social-i-participatiu-a-la-ciutat-de-viladecans-barcelona/

Durant la primavera de 2021, Viladecans va implantar un projecte de compostatge comunitari de caràcter col·laboratiu. Es tracta d’una experiència pionera a l’àrea metropolitana de Barcelona ja que els punts de compostatge s’han ubicat en zones totalment urbanes i té un alt component social i participatiu. És una nova experiència de creació de comunitat a través del compostatge comunitari, aquest cop en un entorn totalment urbà.

Viladecans és una població de 68 mil habitants a pocs quilòmetres de Barcelona. La proposta es desenvolupa en 2 barris amb característiques urbanes i socials molt diferents. El barri de Sant Jordi està format per un grup compacte d’edificis alts amb 292 habitatges i 790 habitants configurant una de les zones més densament poblades del municipi amb 206hab / Ha. El barri de Mas Ratés té una estructura urbana més extensa amb edificis més baixos i més zones verdes de manera que la seva densitat és de 162hab / Ha amb un total de 801 habitatges i 2.317 habitants.

Creant comunitat a través del compostatge

Aprofitant l’oportunitat que ofereix el compostatge comunitari a l’hora de crear comunitat, s’han integrat tant famílies com a entitats de barri ja que amb això s’aconsegueix una major implicació, es fomenta la coresponsabilitat i es crea comunitat al voltant de l’activitat de compostatge. També és una manera de donar a conèixer un procés natural, fomentar l’economia circular, mostrar opcions per a la vida de proximitat i fer de les persones les protagonistes d’un servei a la comunitat.

Durant el mes de juliol, i aprofitant el moment del volteig de la pila de compostatge, s’ha realitzat una jornada de trobada de tots els participants en el projecte amb la finalitat de compartir l’experiència i fomentar el sentiment de comunitat.

Composició de les zones de compostatge

A cada punt s’han instal·lat tres compostadors -un d’aportació i dos de maduració- a més d’un calaix per a l’emmagatzematge de material estructurant. Tots els compostadors estan tancats. S’ha facilitat una clau als usuaris que participen voluntàriament en el projecte per poder accedir al compostador d’aportació. Les entitats i usuaris que realitzen les tasques de manteniment tenen la clau per accedir als compostadors de maduració i a les eines.

Les persones són la clau

Les persones són claus per al desenvolupament d’aquests projectes. Tant usuaris com a mestres compostadors garanteixen el bon funcionament del compostatge. Els primers fent aportacions correctes; els segons, realitzant el control i manteniment.

Els participants en col·laboració

En els dos projectes participen particulars com entitats socials i sanitàries. Actualment, hi ha 10 famílies compostadores i tres entitats que realitzen el manteniment a la zona de Sant Jordi mentre que a Mas Ratés participen 14 famílies compostadores i una entitat que realitza el manteniment. Concretament, en les tasques de seguiment i manteniment de les zones de compostatge de barri de Sant Jordi participen al Cau Garbí, el Centre Obert de Grup Sant Jordi, l’Esplai Llumvi i l’Associació de Veïns de Grup Sant Jordi. Al barri de Mas Ratés aquestes tasques les desenvolupen persones vinculades a el Servei de Rehabilitació Comunitària del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu.

Formació, la base

Tant els usuaris com els mestres compostadors han rebut formació per part dels tècnics de Vermican amb l’objectiu d’introduir els conceptes bàsics del compostatge i de formar els mestres compostadors de manera molt pràctica per poder realitzar les tasques de manteniment.

Seguiment

Vermican realitza també l’assessorament necessari per resoldre dubtes al llarg de el procés amb un seguiment que incorpora visites presencials i contacte telemàtic. Per a això s’ha creat un grup de Whatsapp compartit amb usuaris, mestres compostadors i responsables municipals.

A cada zona de compostatge es realitzen visites dues vegades per setmana per mantenir el procés de compostatge en bon estat i en cada visita, els mestres compostadors emplenen un formulari amb els paràmetres significatius del procés de compostatge (temperatura, humitat, compactació, volum omplert … ). Vermican realitza un informe mensual amb les dades recollides i fa un resum del procés.

Resultats obtinguts

Un mes i mig després de la posada en marxa del compostador al barri de Mas Ratés, s’ha realitzat el primer transvasament de la matèria orgànica del primer al segon mòdul de compostatge. Durant tot aquest període la temperatura assolida pel procés s’ha trobat entre els 47 i els 60 ° C i es preveu l’extracció de el compost cap al mes d’octubre o novembre.

Al barri de Sant Jordi s’han fet aportacions més variables i el procés de compostatge està sent més lent.

El compost madur s’extraurà durant una jornada festiva en què es convidaran a tots els participants, usuaris i mestres compostadors, a compartir el treball realitzat i s’animarà a noves famílies a participar en l’experiència. A més, es durà a terme una activitat infantil per part d’educadors de Vermican. Totes les famílies o entitats que ho desitgin podran disposar de compost per als seus testos, horts o jardins.

Claus de bon funcionament

Es poden enumerar algunes de les claus que garanteixen el bon funcionament de el projecte:

• La implicació dels usuaris i entitats. El fet que els usuaris siguin participants voluntaris facilita el bon funcionament i minimitza la presència d’impropis i altres incidències. La coresponsabilitat fomenta les bones pràctiques. La participació d’entitats properes a punt de compostatge per a les tasques de manteniment fa que es puguin realitzar més visites i es disposi de més informació.
  
  
• Crear comunitat. Unit a el punt anterior hi ha la intenció de generar un sentiment de comunitat entre totes les persones participants. Treballar per a un objectiu comú facilita l’èxit del procés.
  
  
• Formació i assessorament. Durant els mesos que dura el seguiment per part de Vermican, l’objectiu principal és el de generar autonomia en totes les persones i entitats participants. D’aquesta manera s’haurà generat un punt d’educació en compostatge i es podrà estendre la xarxa de compostadors.
  
  
• El control del procés. Anotar tots els paràmetres rellevants en cada visita és clau per fer un bon seguiment i rectificar qualsevol incidència. Per aquest motiu, el formulari és l’eina principal de l’èxit de el projecte.

Un projecte amb futur

Un dels objectius del compostatge comunitari a Viladecans és el de servir com a exemple de la viabilitat de gestionar els residus orgànics de la ciutat des de la prevenció i des d’una solució basada en la natura.

S’articula a partir d’una estratègia combinada top-down i bottom-up a través de moviments de ciutadania activa.

A nivell ambiental, és un projecte que s’orienta a l’economia circular, al consum de proximitat i a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

A nivell social, el compostatge comunitari genera comunitat, enforteix les relacions socials, empodera persones en un procés participatiu i col·laboratiu orientat a fomentar la ciutadania activa i la “governança en mosaic” que combina el micro-nivell de la feina en els barris amb el macro nivell de planificació de la ciutat.

El compostatge comunitari ens ofereix una oportunitat i ens marca un repte. L’únic necessari és la voluntat de treballa-hi, la fortalesa d’afrontar el risc i la possibilitat d’equivocar-se i la capacitat d’aprendre pel camí.

El Pla de Rodalies desacredita el Pla de Mobilitat del Vallès impulsat per la Generalitat

 El Pla de Rodalies 2020-2030 només inclou una tercera part de les inversions previstes al Pla Específic de Mobilitat del Vallès, retallant en un 60% la inversió prevista en transport públic.

La Campanya Contra el Quart Cinturó insta el Departament de Territori a no aprovar definitivament un Pla Específic de Mobilitat del Vallès que naixeria descafeïnat

L’aprovació inicial del Pla Específic de Mobilitat del Vallès (PEMV) el mes de febrer de 2020 va confirmar els temors que la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) havia vingut alertant des que va començar la seva redacció, fa més de 2 anys: el desenvolupament del Pla no és creïble, no és executable ni té capacitat d’aconseguir els objectius que es persegueixen (vegeu anterior Nota) 

Aquests darrers mesos el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha estat fent contactes per tal d’avançar la resposta a les al·legacions presentades i tancar el document final amb la intenció d’aprovar-lo definitivament en un context de govern “en funcions” al final del mandat parlamentari. 

Amb la presentació del Pla de rodalies 2020-2030 podem dir que el PEMV ja és paper mullat abans fins i tot de la seva aprovació. El Pla de Rodalies només inclou una tercera part de les actuacions previstes durant el període de vigència del PEMV (2020-2026). Així, no s’inclou la línia Orbital ferroviària – que queda pendent més enllà del 2030 -, el Túnel de Montcada, el desdoblament de la línia R3 la Garriga a Vic ni les estacions de Montmeló Circuit i Baricentro.  (vegeu Taula Annexa)

Això suposa una reducció al voltant dels 1.000M€ en les inversions de rodalies previstes al PEMV per al proper quinquenni, que comporta una retallada del 40% la seva inversió total i en prop d’un 60% de la inversió en transport públic. Si el PEMV inicial assignava un 74% de les inversions a modes sostenibles (infraestructures de transport públic i modes no motoritzats), després de conèixer el nou Pla de Rodalies aquest percentatge es redueix fins al 55%. Per altra banda, amb aquesta modificació, el percentatge del PEMV adreçat a les infraestructures viàries per al transport privat és ja del 28%, quan inicialment era només del 16%.

Tal com ja avançàvem en les al·legacions, aquesta era una de les febleses més importants del PEMV: el 75% de les accions previstes les ha d’executar el govern de l’Estat Espanyol, que no ha ni participat en la seva redacció i que incompleix sistemàticament els seus compromisos; per tant sense cap garantia que assumeixi les accions ni el calendari que marca el PEMV. La presentació del Pla de Rodalies ha posat en clara evidència aquesta feblesa. 

Avui podem dir, però, que els principals dèficits segueixen sense resoldre’s i que podríem qualificar aquest treball com una enorme oportunitat perduda, ara mateix ja un Pla tocat de mort pel descrèdit  que suposa el Pla de Rodalies presentat les darreres setmanes. 

Des de la Campanya reclamem un Pla de Mobilitat que resolgui amb urgència els problemes reals del Vallès, redreci el greuge que pateix aquest territori respecte al centre de la regió metropolitana i aposti per propostes de mobilitat sostenibles i de ràpida implementació que col·laborin a mitigar l’Emergència climàtica.

Campanya Contra el Quart Cinturó
http://ccqc.pangea.org/

Més Informació:
Toni Altaió   655 179 694    937 171 887  correu@adenc.cat

 

El Vallès, 12 de gener de 2021
Vegeu Nota de premsa en PDF

¿Cómo se mantiene de pie una bicicleta? Sorprendentemente, es una cuestión mental

HUGH HUNT, El País, 23 de juny de 2016

Las bicis no se mantienen gracias al “efecto giroscópico”, como suele decirse. Hay que aprender a montar igual que hay que aprender a andar

El diseño de bicicletas ha tenido algunas ideas verdaderamente
ingeniosas para hacer que montar en bici sea más fácil. KAOS

Si una bicicleta corriente se mantuviese de pie debido al efecto giroscópico, a cualquiera que fuese a montar en bici por primera vez le bastaría con dar un empujón para que el vehículo –y el efecto– hiciesen el resto. La pura verdad es que hay que aprender a montar igual que hay que aprender a andar. Montar en bicicleta es una cuestión mental.

Imagínese que tuviese que conducir una bicicleta a lo largo de una línea perfectamente recta por un camino perfectamente llano. Fácil, ¿verdad? Pues no. Es prácticamente imposible llevar una bicicleta siguiendo una banda recta estrecha, igual que es de lo más difícil caminar con precisión absoluta siguiendo una línea recta… aunque estemos sobrios. Y si no, inténtelo.

Es prácticamente imposible llevar una bicicleta siguiendo una banda recta estrecha, igual que es de lo más difícil caminar con precisión absoluta siguiendo una línea recta… aunque estemos sobrios. Y si no, inténtelo

Ahora pruebe con este sencillo experimento: póngase de puntillas sobre un pie utilizando los brazos para equilibrarse. Cuesta bastante. Luego inténtelo saltando de un pie al otro. Es mucho más fácil mantener el equilibrio. Es lo que se llama “correr”. Su cerebro ha aprendido a hacer una pequeña corrección cada vez que usted se eleva, de manera que si, pongamos por caso, usted se está inclinando hacia la derecha, en el siguiente paso saltará ligeramente hacia la izquierda.

Lo mismo sucede al pedalear. Cuando va en bicicleta, está haciendo constantemente pequeñísimas correcciones. Si se está inclinando hacia la derecha, inconscientemente gira un poco el manillar hacia ese lado, de manera que las ruedas avancen debajo de usted. A continuación, sin pensarlo, vuelve a rectificar para seguir su trayectoria.

Este “tambaleo” es perfectamente normal. Resulta más evidente en los principiantes (en su mayoría niños), que se desequilibran bastante, pero puede ser casi imperceptible en un ciclista experto. Aun así, estas ligeras oscilaciones son parte del proceso y explican por qué andar –o conducir una bicicleta– por una línea totalmente recta es tan difícil, ya que entonces no podemos hacer esas pequeñas correcciones fundamentales a uno y otro lado.

Grandes diseños

El diseño de bicicletas también ha tenido algunas ideas verdaderamente ingeniosas para hacer que montar en bici sea más fácil. Lo más importante es que la inclinación del tubo de dirección (del head tube) permita que la rueda delantera tome contacto con la superficie de avance en un punto situado por detrás de la intersección del eje de dirección con el suelo. La distancia entre estos dos puntos es lo que se denomina “avance de la rueda”.

El avance de la rueda contribuye a estabilizar la bicicleta cuando montamos sin manos, porque si nos inclinamos, por ejemplo, a la derecha, la fuerza en el punto de contacto con el pavimento hace que la rueda delantera gire a la derecha. Esto ayuda a mantener la dirección sin esfuerzo y permite conducir sin manos inclinándose ligeramente a la izquierda o a la derecha.

Cuando va en bicicleta, está haciendo constantemente pequeñísimas correcciones. Si se está inclinando hacia la derecha, inconscientemente gira un poco el manillar hacia ese lado, de manera que las ruedas avancen debajo de usted

Pero también se han construido bicicletas con telescopios verticales y se puede montar perfectamente en ellas. De hecho, es muy difícil hacer una bici imposible de montar, y eso que muchos lo han intentado.

La razón es que hacer que una bicicleta se sostenga de pie tiene mucho que ver con nosotros y con nuestro cerebro. Demostrarlo es sencillo. Intente cambiar de lado las manos, por ejemplo. Ni siquiera podrá arrancar, y si lo hace mientras está en marcha, tenga cuidado porque se caerá inmediatamente. Esto no sucedería si el efecto giroscópico fuese lo que nos mantuviese en vertical.

Los payasos y los artistas callejeros conducen bicicletas con la dirección invertida. Se necesitan meses de práctica para aprender a montar en una de ellas, y hacerlo requiere desaprender a montar en una bici normal. Es asombroso cómo funciona el cerebro.

El efecto giroscópico

Pero, ¿qué hay del efecto giroscópico al que nos hemos referido antes? ¿Seguro que no ayuda ni un poquito? La verdad es que no… a no ser que vayamos deprisa de verdad. Un conocido experimento parece mostrar que el efecto giroscópico sí afecta a la rueda de una bicicleta, pero, si hacemos cálculos, podemos demostrar que el efecto no tiene ni mucho menos fuerza suficiente como para sostenernos cuando vamos en bicicleta.

Cuando veo a los niños que aprenden a montar con ruedecillas traseras lo paso mal, porque cada vez que uno de los estabilizadores toca el suelo, la experiencia borra lo aprendido

Con el fin de probar que el efecto giroscópico es irrelevante, construí una bicicleta con una segunda rueda delantera que giraba al revés. No he sido el primero; David Jones construyó una en 1970. Los dos tuvimos la misma idea. Básicamente, la rueda que gira hacia atrás anula el efecto giroscópico de la rueda delantera, lo cual demuestra que el efecto no es importante, y que lo único que nos aguanta en vertical es nuestro cerebro. Además, es un experimento muy divertido que cualquiera puede hacer.

¿Cuál es, entonces, la mejor manera de aprender a montar en bicicleta? Cuando veo a los niños que aprenden a montar con ruedecillas traseras lo paso mal, porque cada vez que uno de los estabilizadores toca el suelo, la experiencia borra lo aprendido. Para ir en bicicleta, el cerebro tiene que aprender el tambaleo, así que fuera ruedecillas. Cuanto más nos tambaleemos, mas deprisa aprenderemos. Montar en bicicleta, efectivamente, es una cuestión mental.

La burbuja en los polígonos deja un 40% del suelo industrial vacío

Celia  López, La Vanguardia, 3 juny 2014

Un 40% de suelo industrial catalán se encuentra hoy desocupado a pesar de las políticas de precios agresivas para incentivar las ventas. Si en 2008 el m2 de suelo industrial desarrollado rondaba los 120 euros, seis años más tarde se puede adquirir por entre 40 y 70 euros. El fotógrafo leridano Oliver Villas ha recorrido varios polígonos de las comarcas de Lleida para realizar el proyecto fotográfico Al Polígon sobre los efectos de la crisis en el suelo industrial. "Con este trabajo quería demostrar que el suelo industrial ha tenido también su burbuja", explica Villas, que añade que "la decisión de muchos ayuntamientos de crear nuevos polígonos para atraer empresas, ha provocado un exceso de zonas industriales que no se ajustan a la ley de la oferta y la demanda".

Bell-lloc d'Urgell, Alcoletge, Torre-serona, Cervera, el Palau d'Anglesola, Torrefarrera, els Alamús, Térmens, Vilanova de la Barca y Balaguer son las poblaciones que Villas ha fotografiado: "Las zonas elegidas o bien estaban abandonadas, o bien nunca llegaron a recibir proyecto alguno, o simplemente acumulan problemas típicos de la falta de vigilancia y mantenimiento". Villas explica que "en cada polígono las sensaciones han sido distintas": "En Bell-lloc d'Urgell tuve una sensación de desolación, un polígono inmenso totalmente vacío sin ninguna actividad", ejemplifica.

Reorientación al cultivo

Precisamente esta zona, en la comarca del Pla d'Urgell, es uno de los casos más paradigmáticos de suelo no vendido y paralizado en Lleida. Para dar salida a los terrenos, el Institut Català del Sòl (INCASÒL) promociona el alquiler del suelo no desarrollado para usos agrícolas "con el objetivo de valorizar su patrimonio teniendo en cuenta que con el actual contexto económico no se prevé desarrollar a corto plazo".

En este sentido Bell-lloc d'Urgell tiene desde el verano pasado a agricultores como nuevos arrendatarios de suelo anteriormente destinado a usos industriales, almacén, taller o comercio al por mayor.

Nuevos usos para el suelo industrial 

Con el objetivo de incentivar la actividad en la zona, el INCASÒL realizó dos concursos los pasados meses de julio y septiembre, en los que consiguió alquilar 505 hectáreas en el primero y 112 en el segundo en Bell-lloc d'Urgell. Esta misma semana, según ha podido saber LaVanguardia.com, tiene previsto hacer pública una nueva convocatoria para sacar a concurso más parcelas de suelo no desarrollados tanto en Bell-lloc como en Agramunt, en el Urgell.

En su proyecto de denuncia a través de la fotografía, Oliver Villas ha visitado también la capital de la Noguera, Balaguer, en la que ha constatado "la dejadez que conlleva el cierre de empresas y el abandono de las naves". Según ha informado el Institut Català del Sòl, en el sector Campllong III polígono II sólo queda una parcela a la venta después de que se hayan podido vender recientemente tres parcelas de un total de 2.941,89 m2.

Falta de mantenimiento por confusión de responsabilidades 

La Unión de Polígonos Industriales de Catalunya (UPIC) viene denunciando, desde hace tiempo, la falta de mantenimiento e inversiones en los polígonos. Las áreas en activo en las que han quedado espacios vacíos, la mayoría de titularidad pública o de empresas que han cerrado, están descuidadas y degradadas, cosa que ha comportado no sólo una falta de mantenimiento sino también la proliferación de robos y actos de vandalismo en naves y solares de casi todos los polígonos del territorio. La causa principal de la falta de mantenimiento de los polígonos en activo, según la UPIC, es la confusión entre la titularidad de las propiedades y el reparto de las responsabilidades. Diferentes actores intervienen en el cuidado del mismo espacio, lo que con frecuencia dificulta un buen resultado final. Muchas naves que han quedado vacías durante la crisis por el cese de la actividad empresarial compaginan dos titularidades: la del suelo y la de las instalaciones de la empresa que ha cerrado. Fomento y Generalitat siguen siendo los responsables de carreteras y deben coordinar sus actuaciones, a la vez que los Ayuntamientos deberían hacerse cargo del mantenimiento de equipamientos.

El proyecto fotográfico de Oliver Villas es sólo una muestra de las grandes extensiones de suelo industrial en el territorio que han quedado a la espera de que pase la crisis para reactivar su actividad. En Lleida, el uso alternativo que promociona el INCASÒL para explotaciones agrícolas sugiere que todavía falta mucho tiempo hasta que el suelo industrial catalán se reactive, a pesar de los atractivos precios actuales.