Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Allibera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Allibera. Mostrar tots els missatges

divendres, 2 de setembre del 2022

De transport públic a democràcia

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

Per exemple: a les estacions de FGC de Volpelleres i de l’Hospital General, l’opció d’afegir dues andanes, escala i ascensor en farien dos potents nodes d’intercanvi amb Renfe, la línia R8 que va de Granollers a Martorell i, a més, quedarien preparades per a ser estacions de serveis regionals entre Tortosa i Figueres. Seria el mateix que succeeix a les estacions de Terrassa i a Sabadell Nord, on l’allargament de FGC va permetre fer xarxa amb Renfe, però molt més senzill, simplement aprofitant les estacions actuals. Els 1,2 milions anuals d’usuaris de la R8 es multiplicarien per cinc en la simulació més prudent. El cost de construcció seria d’entre 1 i 2M€, màxim, per estació. No hi ha cap opció de transport públic ferroviari més rendible a tot Catalunya i formaria una malla ferroviària al mig dels 1,3 milions d’habitants del Vallès, avui massa desconnectats. Des de femVallès ho portem reclamant des de fa una més d’una dècada i com si res. Els motius de la deixadesa impregnen massa administracions, com són tots els ajuntaments, els dos consells comarcals, la Generalitat i el Ministeri, amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona inclosa. Tots. Caldria una cooperació estreta que sumés Ministeri, FGC i Generalitat i d’això encara no n’hem vist cap pas concret. Recentment, l’ajuntament de Sant Cugat s’hi ha pronunciat a favor, de fet les dues estacions són al seu terme, però hi ha silenci a la resta de municipis, la ciutadania dels quals se’n beneficiarien per milers al dia.

Tota aquest despropòsit, si ho hem de dir amb claredat, succeeix perquè tenim una representació política que és de democràcia defectuosa. Al Vallès hi resideixen de l’ordre d’una dotzena de diputats al Parlament de Catalunya, però cap d’ells no ha mogut un dit, ni s’hi ha interessat massa, més enllà d’alguna declaració insignificant. Els nostres representants legals són els 85 diputats de la província de Barcelona, però cap d’ells s’ha guanyat el càrrec al Vallès, ni tan sols a la província, ja que el seu nomenament depèn del comitè central de cada partit, tots radicals a Barcelona. No hi ha diputats del Vallès, cap ni un. I 1,3 milions d’habitants pesen més que 45 d’un total de 52 províncies, ni més ni menys.

En condicions de país democràtic madur els nostres diputats no pararien, doncs, fins aconseguir aquestes inversions. Anirien Madrid i a Barcelona, ens acompanyarien, competirem entre ells i es guanyarien càrrec i sou. En el nostre cas, els diputats poden ser simultàniament regidors o càrrecs interns de partit i només ens ofereixen votar la seva marca, un cop cada quatre anys, res més, sense cap mena de treball sistemàtic proper i continuat,… i així fins les properes eleccions, on novament deuran el càrrec a la lluita interna de partit, però no a la ciutadania.

Se’m dirà que m’he passat de voltes, que he anat des de dues obres puntuals, importants, però més tècniques que polítiques, a esmenar tota la plana política. Doncs sí, denuncio una democràcia de baix nivell, que menysprea la ciutadania, que representa marques de partit sense un lligam personal amb una circumscripció electoral que els obligui a treballar. Denuncio que es parli de llei electoral només en termes de què guanyaria un o altre partit, però que, absolutament ningú, ni partits ni entitats polititzades, plantegin un mapa electoral amb millors districtes, no fos cas que haguessin de fer política ciutadana en comptes de militància de partit.

Em perdonaran, però després de més d’una dècada de fer propostes sempre desateses, com les dues exposades, entre moltes d’altres, arribes al convenciment que la nostra classe política ens maltracta i tota ella n’és, alhora, víctima. Víctima d’una màquina perversa que s’allunya d’una funció representativa de mínims, víctima d’un sistema conduit tot des de l’oferta i que nega equilibri amb la demanda, amb un despotisme que acaba sent banal i simple, però també degradant. El sistema polític català porta el vestit de l’emperador que va nu i ja és hora que alguna criatura ho afirmi i ho reveli des de la més pura ingenuïtat, perquè ja no s’hi valgui més seguir en la inòpia.

En conclusió, a Catalunya tenim un problema de primera magnitud que bloqueja el progrés social i econòmic, que paralitza el país i el sotmet a l’esperpent. Un esperpent que duu al propi suïcidi el sistema polític professionalitzat però, inconscients, s’adrecen al barranc i amb ells força gent desatesa.

No s’estranyin si, a partir d’ara, no els demanem només obres i inversions, visió productiva i ambiental, polítiques socials i formatives… sinó també política democràtica de qualitat. Perquè hem arribat al convenciment que si no ens resolen res de les nostres demandes és per l’absència greu d’allò primordial: representació política democràtica.

I, sàpiguen que, en la demanda de democratització, tot és començar.

dimarts, 16 d’agost del 2022

Qui controla el món?



BlackRock(Vanguard)
, és el fons d'inversió que gestiona más de 16.200.000.000.000 de euros, aquest valor és 14 vegades el PIB d'Espanya, només és superat per l'economia dels Estats Units i la xinesa.

Blackrock és l'accionista del 88% de les 500 empreses més grans dels Estats Units. L'accionista majoritari dels bancs més grans d'Espanya (Santander i BBVA) 
El 2016, blackrock invertia en les 19 empreses més grans d'espanya en un valor de 12 mil milions d'euros.


BlackRock és el major accionista de: 

-Facebook (darrere de zuckerberg) 
-Microsoft 
-Amazon 
-Apple 
-Alphabet-google (quarts) 
-Coca Cola 
-Twitter 
-PepsiCo 
-Ferrari 
-Bank of america 
-JP Morgan 
-Pfizer 
-Mcdonalds 
-Uber

Qui és blackrock (avantguard)?
Vanguard és la gestora de fons d'inversió més gran del món (Etfs i plans de pensions). Aquesta posseeix blackRock (renda variable, renda fixa, actius immobiliaris, assessorament), que és alhora l'empresa que més actius gestiona del món.

BlackRock va ser fundada el 1988 per Larry Fink (encara CEO de l'empresa) i va ser fundada per socis de blackstone (coneguts a espanya per comprar a l'ajuntament de Madrid pisos de protecció com a estratègia de control de preus).

Blackrock també és conegut per contractar directors de bancs centrals. Entre ells, l'exdirector del banc central de suïssa, l'exministre d'hisenda de regne unit, l'exvicepresident de la reserva federal dels EUA, l'exportaveu del parlament alemany (CDU), l'excap del gavinet de Hillary Clinton

BlackRock és la major inversora en plantes de carbó i s'estima que en total les seves inversions es traslladen a l'emissió de 9.5 gigatones (95000000000 tones o 9.500.000.000.000 de quilos) de CO2.

Gestiona aproximadament 3 mil milions de barrils de petroli i en total suposen 87 mil milions de dòlars en energia no renovable. BlackRock és també el principal inversor de criptomonedes del món. Fa uns dies pacte amb Coinbase per oferir critpomonedes.

És el principal inversor institucional de bitcoin, així com el principal inversor al metavers.

El CEO, Larry Fink era un tipus mitjanament normal que treballava a la banca. El 2018 es va declarar la 28ena persona més poderosa del món. El més curiós de la seva història és que va ser part de Kappa beta phi una societat universitària en què es mouen grans multimilionaris i polítics. Entre ells hi ha:

Michael Bloomberg, propietari del mitjà i alcalde de Nova York Wilbur Ross, secretari de comerç (qui dóna consells al president sobre comerç) Robert Rubin, secretari del tresor Jon Corzine, governador actual de Nova Jersey.

-Richard Grasso, president de la borsa de nova york John C. Whitehard i Richard S.fuld: CEO de godman sachs i ceo de lehman brothers. Aquesta societat és una germandat que té com a objectiu ajuntar gent "talentosa" en un ambient no tan elitista com altres

BlackRock és l'empresa més poderosa i fins i tot més poderosa que molts països. Demostrant a més que de totes les coses que consumeixes blackrock rep diners. Casa teva, cotxe, diners, menjar, tot.

Gràcies a com ho fan Vantguard i BlackRock poden amagar-se dels tops de rics. Se'n parla poc als mitjans i normalment no de manera negativa. També amb aquest fil podem veure que el lliure mercat és una il·lusió. Desenes d'informes

Assenyalen BlackRock com un perill per a la competència però no ha passat res encara per evitar-ho. Cada any el capital que controlen és més gran i només poden competir empreses o fons estatals xinesos a nivell de poder

La il·lusió de lliure decisió i el consum ètic és inexistent quan tot allò que compres finança la mateixa maquinària. 

Fonts:

dimarts, 4 de maig del 2021

Criminal o màrtir? El pres posa un dilema polític per a Espanya.


Un líder separatista català, Jordi Cuixart, compleix una condemna de nou anys de presó per haver donat suport a una candidatura independentista fallida a la seva regió espanyola. Els seus partidaris diuen que no hauria d'estar a la presó en absolut.

El president de l'organització Ommnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó de Lledoners al nord de Barcelona.
Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

BARCELONA, Espanya - Al costat d’un frondós bulevard de Barcelona hi ha la seu d'Òmnium Cultural, una organització coneguda a Espanya tant pels seus premis literaris com pels seus somnis d’una república independent a Catalunya.

Però el seu president, Jordi Cuixart, no es troba enlloc: des de fa tres anys i mig, viu a una cel·la de la presó.

Per a les autoritats espanyoles, el senyor Cuixart és un criminal perillós, condemnat per sedició per haver dirigit una concentració en un moment en què ell i altres líders separatistes intentaven establir un estat separatista a la regió nord-est de Catalunya . Tanmateix, per als seus partidaris i als ulls de molts països estrangers, és un pres polític assegut al cor d'Europa.

"Volen que canviem els nostres ideals", va dir Cuixart, parlant a través d'un gruixut vidre a la secció de visitants de la presó en una tarda recent.

Han passat més de tres anys des que el moviment independentista català gairebé va trencar Espanya i els polítics de Madrid aparentment han guanyat. Els plans de secessió han mort en gran part. El soroll de les cassolades, que havia estat un element del moviment, poques vegades s'escolta a la nit ara a Barcelona.

Però els líders espanyols, ara consumits amb la lluita contra la pandèmia del coronavirus, encara tenen un problema polític. Per a molts, el senyor Cuixart i vuit homes més empresonats per sedició són ara màrtirs que, segons grups de drets humans, no són detinguts més que per expressar i actuar d'acord amb les seves opinions polítiques.

Per al govern espanyol -i per a Europa en general- també s'han convertit en un mal de cap diplomàtic, que ha provocat acusacions d'hipocresia contra una regió coneguda per exigir més llibertats democràtiques a tot el món.

Rússia va citar aquest any els interns catalans per desviar les peticions d'Europa per a l'alliberament d'Aleksei A. Navalny , el líder de l'oposició rus. Els Estats Units enumeren els presos en el seu informe sobre els drets humans sobre Espanya i qualifiquen els empresonaments d'una forma d'intimidació política.

Fins i tot els legisladors de la Unió Europea, de la qual Espanya és membre, han plantejat la seva situació. Quan el bloc va discutir responsabilitzar Hongria i Polònia dels estàndards de l'estat de dret de la UE, alguns legisladors europeus van assenyalar una doble norma: Espanya, segons van dir, tenia presos polítics.

Una trobada d'Òmnium Cultural a Barcelona al març. El grup es va fundar el 1961 per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l'ús en públic.Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

Els empresonaments provenen d'un conflicte de fa temps, encara sense resoldre, per identitat, idioma i que té dret a governar a Catalunya, una regió de 7,5 milions de persones a la frontera amb França.

El 2017, Catalunya es va veure sumida en el caos quan els seus líders van intentar celebrar un referèndum regional d’independència desafiant els tribunals espanyols. El govern nacional de Madrid va enviar escamots antidisturbis, que es van apoderar d'urnes i fins i tot van apallissar alguns votants.

Els separatistes van obtenir la victòria de totes maneres, malgrat que més de la meitat dels votants no van votar i les enquestes van demostrar que Catalunya estava dividida en la independència.

Desafiant, el Parlament a Catalunya va continuar endavant i va declarar la independència de totes maneres, només per suspendre la seva pròpia declaració abans de ser dissolt pel govern espanyol . En aquell moment, el senyor Cuixart ja havia estat arrestat i altres líders separatistes van fugir cap a Bèlgica .

El 2019, els tribunals van condemnar el senyor Cuixart i vuit més a entre nou i 13 anys de presó després de condemnar-los per sedició.

"Està a la presó simplement per exercir el seu dret a expressar-se", va dir Esteban Beltrán, que dirigeix ​​l'oficina espanyola d'Amnistia Internacional, sobre el senyor Cuixart.

Arancha González Laya, ministra d'Afers Exteriors espanyola, va dir que aquest cas va portar records dolorosos al país d'altres moviments independentistes, inclosos els assassinats del grup terrorista ETA , que va lluitar durant dècades per la independència de la regió basca del nord.

“No són presos polítics. Es tracta de polítics que han incomplert la llei ”, va dir la senyora González Laya en una entrevista.

“La pregunta és: teniu a Espanya la capacitat d’expressar una opinió diferent? Resposta: Sí. Té dret a decidir unilateralment que destrueixi el país? No ", va afegir.

Però David Bondia, professor de dret internacional a Barcelona, ​​va dir que el govern espanyol estudiava una revisió que debilitaria les seves lleis de sedició, cosa que considera com una admissió que s'havia produït un error a l'empresonament dels líders separatistes.

El cas del senyor Cuixart va ser encara més problemàtic des del punt de vista jurídic. Va ser el cap d'un grup cultural, tot i que el seu judici contra la sedició es va dur a terme sota un marc legal reservat als polítics, va dir Bondia, que va plantejar qüestions relatives al procés degut.

Per a Carles Puigdemont, l'expresident de Catalunya que va liderar l'impuls del referèndum, la situació recorda els dies de la dictadura franquista, quan els opositors polítics vivien amb por de ser perseguits.

"Per a nosaltres, això ha colpejat durament i ens ha portat al passat", va dir.

Puigdemont, que també és buscat per càrrecs de sedició, va fugir d'Espanya el 2017 a Bèlgica, on militava al Parlament Europeu. Però la seva immunitat parlamentària va ser eliminada al març, cosa que li va permetre l'extradició.



Des de 2017, els activistes s'han concentrat a la presó de Lledoners cada nit en suport als líders catalans que s'hi celebren.
Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

L’ombra de Franco va jugar un paper als primers dies d'Òmnium, l'organització cultural que el senyor Cuixart continuaria dirigint.

Va ser fundada el 1961 per un grup d'empresaris per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l'ús en públic. Poc després, els franquistes van tancar Òmnium i el grup va passar a la clandestinitat.

Quan el senyor Cuixart creixia als afores de Barcelona als anys vuitanta, Franco havia mort i molts vestigis del seu règim havien estat arrasats durant molt de temps. Però el senyor Cuixart encara veia una intolerància cap a la seva cultura.

Hi havia el nom del senyor Cuixart, per exemple. El seu primer nom, Jordi, era el nom català del patró de la regió, Sant Jordi el drac assassí. Però en documents oficials, el senyor Cuixart estava registrat amb el nom castellà Jorge, una pràctica habitual al país, que havia prohibit registrar els noms de pila catalans.

"Van veure la diferència com una amenaça", va dir.

El senyor Cuixart va ser arrossegat al món de les lletres catalanes per un oncle propietari d'una llibreria que aviat va ser coneguda pels seus salons literaris plens de poetes i personatges polítics. L'ambient era "un huracà creatiu", va dir Cuixart que l'inspiraria durant dècades.

De jove, el senyor Cuixart es va submergir en el món dels negocis, primer treballant a les fàbriques de Barcelona i després estalviant per obrir-ne una. Després que el seu perfil d'empresari comencés a augmentar, es va incorporar a Òmnium el 1996.

El grup s'havia convertit des dels seus dies clandestins en una força clau de la cultura catalana. Va reviure la Nit de Santa Llúcia, un festival literari després de la foscor a Barcelona que havia estat prohibit per Franco, i va lliurar el Premi Sant Jordi a la millor novel·la escrita en català.



Una fotografia del senyor Cuixart a les oficines d'Òmnium Cultural a Barcelona. El grup s'ha convertit en una de les principals forces de la llengua i la cultura catalanes.Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

Òmnium també va tornar a despertar els sentiments nacionalistes que sentia el senyor Cuixart quan era adolescent.

"Ser català era més que una llengua i una línia de sang", va dir. “Va ser una decisió viure aquí i estar aquí. Això és el que et va fer català. "

El 2010, els tribunals espanyols van llançar una carta que atorgava amplis poders per a l'autogovern, quatre anys després que fos aprovada pels votants i el Parlament regional . El moviment va provocar ràbia generalitzada i les banderes separatistes es van fer habituals al camp.

Aviat, el Parlament discutia una decisió per declarar un estat independent, considerat durant molt de temps un somni radical dels radicals.

El senyor Cuixart, que el 2015 s'havia convertit en el president d'Òmnium, de vegades estava controvertit perquè el seu grup també s'hagués adherit a l'empenta independentista: al cap i a la fi, era una organització cultural i no pas política. Però al final, va dir que no unir-se hauria estat situar-se en el costat equivocat de la història.

El dia crucial va arribar per al senyor Cuixart el 20 de setembre de 2017, quan la policia espanyola, que intentava impedir que es fes el referèndum d'independència, havia assaltat un ministeri regional català basat en les sospites que s'hi organitzaven els plans de votació. Però una multitud gegant va envoltar la ubicació.

El senyor Cuixart i un líder independentista, Jordi Sánchez, van intentar mediar entre els manifestants i la policia. Van establir camins entre la multitud perquè els agents entressin a l'edifici i van anunciar que qualsevol persona que considerés violència era un “traïdor”.

A mesura que passava la nit, el senyor Cuixart va dir que temia enfrontaments violents. En una gravació, se'l veu dalt d'un vehicle que demana que es dispersi la multitud. Malgrat les burles dels manifestants, la majoria van marxar i el senyor Cuixart va dir que després es va a dormir.

La votació es va celebrar enmig de la repressió del mes següent. Però el senyor Cuixart va recordar un acte anterior de desobediència civil quan no hi va haver conseqüències després d'haver esquivat un projecte militar quan era jove. Aquesta vegada va pensar que tenia poc a témer.

Però després van arribar els càrrecs: sedició, un dels delictes més alts d'Espanya. Aquests càrrecs draconians d'activitat en una protesta van sorprendre fins i tot als experts legals que van dir que les lleis de sedició –que cobreixen delictes menys greus que la rebel·lió total– s'havien utilitzat poques vegades en un país.

"Vaig haver de buscar què era fins i tot la" sedició "", va dir Cuixart.


Un manifestant al març a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns que acull traficants de drogues, assassins i el senyor Cuixart. Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

Ara el senyor Cuixart passa els dies a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns i llar de traficants de drogues i assassins condemnats. Va dir que passava les tardes meditant i escrivint cartes.

Jordi Cañas, diputat espanyol al Parlament Europeu que està en contra de la independència catalana, va dir que sentia poca pena per la situació del senyor Cuixart perquè els separatistes la van portar a si mateixos.

"No els perdono perquè han trencat la nostra societat", va dir Cañas, que va afegir que l'impuls independentista encara dividia les cases espanyoles. "Tinc amics amb els quals ja no parlo més".

El senyor Cuixart, per la seva banda, va dir que no demanava perdó. Ho tornaria a fer tot, va dir. És Espanya qui va de canviar, va dir, no ell.

"En algun moment, Espanya haurà de reflexionar i preguntar-se: què faran amb mi?" Ell va dir. “Eliminar-me? No poden ".

Leire Ariz Sarasketa va contribuir amb la informació de Madrid.

dimarts, 5 de gener del 2021

Els militars espanyols no tenen temps per a la democràcia

Els oficials jubilats nostàlgics de la dictadura franquista denuncien el govern elegit del país. El rei Felip hauria de condemnar aquestes forces antidemocràtiques tal com va fer el seu pare el 1981.

A CÀRREC DE MARK NAYLER | 4 DE GENER DE 2021, 4:26

El rei Felip d'Espanya assisteix a la desfilada militar del Dia Nacional el 12 d'octubre de 2019 a Madrid. CARLOS ALVAREZ / GETTY IMAGES

Afinals de novembre, els militars jubilats de l'Estat espanyol van enviar dues cartes directament al rei Felip VI del país, expressant la seva preocupació pel govern "social-comunista" de Madrid i pel perill que suposa —o això van dir— per a la unitat espanyola. En aquestes emocionals missives —una signada per 73 ex-oficials de l’exèrcit, l’altra per 39 oficials de la força aèria retirada—, els jubilats es dirigeixen explícitament al monarca com a cap de les forces armades i es comprometen a fidelitzar-se a la “pàtria”, a la “cohesió nacional”. ”Del qual, afirmen, ha estat debilitat pel govern en minoria dirigit pel primer ministre socialista Pedro Sánchez.

Aquestes cartes extraordinàries van anar seguides d' un manifest en línia similar, publicat el 6 de desembre, el dia en què els espanyols van aprovar la seva Constitució de 1978 en un referèndum nacional. Aquest va descriure el govern dirigit pels socialistes espanyols com "un greu risc per a la unitat d'Espanya i el seu ordre constitucional" i va ser signat per més de 400 antics militars espanyols, així com per un dels néts de l'exdictador Francisco Franco.

La indignació expressada en aquests documents va ser provocada per l’acord que Sánchez va retallar el novembre amb grups independentistes d’esquerres del País Basc i Catalunya, a canvi dels seus vots pel pressupost del 2021. La ironia, per descomptat, és que històricament la unitat i la integritat constitucional d’Espanya no han estat danyades ni amenaçades pel compromís entre partits, sinó per la intervenció dels militars en la seva política.

Per a tots els elements menys reaccionaris de la classe política i militar espanyola, aquestes cartes constitueixen un desagradable recordatori del passat. El juliol de 1936 es va llançar una rebel·lió armada liderada pel general Francisco Franco contra el govern del Front Popular, una coalició d'esquerres de socialistes i comunistes que havia guanyat les eleccions generals del febrer d'aquest mateix any. Després de tres anys de brutal guerra civil, les forces franquistes van triomfar sobre els republicans el 1939, substituint el govern elegit per una dictadura militar que va durar les quatre dècades següents.

De manera nefasta, la visió que insinuaven les cartes enviades recentment a la casa reial i la declaració oberta —de militars i monarquia units contra el govern imperfecte i elegit democràticament d’Espanya— sona semblant a la que va inspirar la rebel·lió de Franco fa 84 anys.

El tracte entre partits és inevitable en la política espanyola moderna, especialment per a la coalició minoritària de Sánchez, que ocupa només 155 dels 350 escons del Congrés (els socialistes en tenen 120, Podemos 35). Dit això, el líder socialista s'ha aventurat lluny del centre per obtenir el suport suficient per al seu pressupost per al 2021; en fer-ho, ha fet que els regidors de partits estiguin més acostumats a actuar a les ombres tèrboles de la política principal (l’Esquerra Republicana de Catalunya, coneguda com ERC, i l’Eusk Bildu basc ocupen només 13 i 5 escons al Congrés, respectivament).


El 1997, l'actual líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, va prendre el timó d'un grup independentista basc d'esquerres anomenat Herri Batasuna. Rebatejat com a Batasuna el 2001, va ser prohibit pel Tribunal Constitucional espanyol dos anys més tard per actuar com a ala política d'ETA, un grup radical que va cometre bombardejos, segrestos i assassinats en la cerca d'un País Basc independent.

L’intent d’Otegi de reiniciar Batasuna el 2009 li va valer una pena de 10 anys de presó, que el Tribunal Suprem d’Espanya va reduir a sis anys i mig el 2012. Als anys vuitanta, l’exmembre d’ETA també va complir la meitat de sis anys. mandat del seu paper en el segrest de l’empresari basc Luis Abaitua.

ERC és igualment apassionat per la independència catalana, però, a diferència d’ETA, mai no ha recorregut a bombes ni segrestos en la seva recerca d’una República de Catalunya (tot i que hi va haver protestes violentes a Barcelona arran del referèndum del 2017). Oriol Junqueras, exvicepresident de Catalunya, dirigeix ​​actualment el partit de la presó després de rebre una condemna de 13 anys pel seu paper en l'organització de la fallida oferta independentista d'octubre del 2017. Juntament amb el llavors president català Carles Puigdemont, Junqueras va orquestrar un referèndum d'independència va ser declarat il·legal prèviament pel Tribunal Constitucional espanyol, en què el 90 per cent del 43 per cent dels votants que van participar van votar per la secessió catalana. A més de Junqueras, altres vuit separatistes catalans dediquen temps a organitzar la votació,i per la declaració unilateral d’independència que va seguir. Puigdemont va fugir a Bèlgica per evitar el mateix destí, on roman des de llavors.

L'acord pressupostari de Sánchez és massa generós, especialment per a ERC, que ha aconseguit més finançament per a Catalunya —la regió més rica d'Espanya— i un retoc de les lleis fiscals a favor de Barcelona. Però la seva disputa pressupostària amb aquests partits no implica en cap cas simpatia per les seves tendències separatistes.

Sánchez ha manifestat reiteradament la seva oposició al secessionisme català i, quan el Tribunal Suprem va condemnar Junqueras i altres a l'octubre del 2019, ho va descriure com la culminació d'un "procés judicial exemplar". ETA ja no està a punt de condemnar (es va desarmar el 2017 i es va dissoldre el 2018), però els líders del partit socialista sempre han deplorat la seva violència —tant, de fet, que es pregunta si un dels antecessors de Sánchez s’oposaria al seu acord. amb Otegi. Després de l'explosió d'un cotxe bomba d'ETA a Madrid el 2005 i ferit 42 persones, el llavors primer ministre socialista José Zapatero va declarar que el grup "no tenia lloc a la política ni a la societat civil".

Malgrat tot, és difícil pensar en dos partits —excepte Podemos, l’esquerrà soci menor del govern dels socialistes—, més propensos a desencadenar la remugada de l’antiga guàrdia reialista espanyola. Els signants de les cartes semblen nostàlgics de l’època en què les ideologies antiestabliment es podien eradicar per la força i en què els socialistes i el partit popular conservador canviaven fàcilment el poder cap endavant i cap enrere, sense haver de recórrer als secessionistes o als radicals. (Al cap i a la fi, els partits independentistes i independents de qualsevol franja eren il·legals durant la dictadura franquista).


dissabte, 5 de setembre del 2020


Vida

Hemos escuchado en estos tiempos de pandemia que la especie humana es lo peor, que es una plaga, un virus. Yo no lo creo. Los seres humanos son capaces de lo peor y de lo mejor. Guerrean pero también cooperan


Mariposa                MD. AL AMIN


Podemos señalar más o menos con facilidad algo que está vivo, pero no es tan sencillo definir la vida. El agua, el aire, la tierra y el fuego son parte de la vida y la constituyen pero no son vida.

Mirada desde nuestro ombligo, la vida es el período que transcurre entre el nacimiento y la muerte. Mirada en su conjunto, es una tremenda e increíble rareza que dura ya unos 3.800 millones de años.

Maturana y Varela dicen que podemos saber que algo está vivo cuando es capaz de crear, reparar, mantener y modificar su propia estructura tomando sustancias del medio y expulsando lo que le sobra. Esa característica recibe el nombre de autopoiesis, que quiere decir auto-producción. La autopoiesis es la propiedad básica y distintiva de los seres vivos. Cuando no la cumplen es porque están muertos.

La vida surgió en la Tierra hace unos 3.800 millones de años. Primero aparecieron microorganismos anaerobios, que no necesitaban oxígeno. Unos mil millones de años después, aparecieron las cianobacterias que tenían la capacidad de utilizar la luz del sol para su nutrición y producían como residuo el oxígeno. Poco a poco, estas bacterias fueron cambiando la composición del aire, el agua y de la tierra.

La biota –conjunto de los seres vivos– fue creando las condiciones adecuadas para que se dé la vida en la Tierra tal y como la conocemos hoy. Coevoluciona y regula el ambiente. Con estas premisas, James Lovelock y Lynn Margulis formularon la Hipótesis Gaia. A partir de ella, ambos pusieron de manifiesto que lo que la ciencia solía tratar por separado, los seres vivos, los océanos, la atmósfera, el clima, los suelos…, formaba una realidad indivisible.

La vida en su conjunto es un sistema complejo que se autoconstruye y autorregula a partir de intercambios químicos y señales térmicas. Juntos, dice Marcos de Castro, el ambiente y los seres vivos, componen un sistema global que funciona como si se tratase de una entidad viva.

Gaia sería el sistema ecológico global que funciona orgánicamente, integrando a los seres vivientes, las relaciones entre ellos y de ellos con la tierra, el agua y el aire, a partir del “fuego” del sol. Se autorregula mediante una serie de complejos ciclos interdependientes entre sí –agua, carbono, fósforo, nitrógeno…– que funcionan con diferentes ritmos (desde segundos a millones de años) y a diferentes escalas espaciales (microscópicas, regionales o globales).

El sol es el motor de la vida. Es una estrella que se formó hace aproximadamente 4.600 millones de años. Técnicamente, es una enana amarilla, y seguirá siéndolo más o menos otros 5.000 millones más. Después, se convertirá en una gigante roja y engullirá las órbitas actuales de Mercurio, Venus y la Tierra.

La Tierra y la vida giran alrededor del Sol. Este movimiento organiza el tiempo y el calendario de los seres vivos. Su energía sustenta a casi todas las formas de vida concretas y hace que funcione el sistema en su conjunto.

Si el Sol es la energía, la fotosíntesis es la tecnología básica de lo vivo. A mí, me flipa la fotosíntesis. Es alucinante que en aquella sopa primigenia de células en interacción, de repente, algunas comenzasen a convertir la luz del sol y los minerales muertos en un cuerpo vivo, a la vez que expulsaban, como residuo, el oxígeno a la atmósfera.

Yo, atea, me imagino así la química de la resurrección. En un suelo, la materia orgánica procedente de seres vivos muertos es convertida por los microorganismos en minerales inertes. Y las plantas que fotosintetizan vuelven a convertir lo muerto en cuerpo vivo… Faltan, me parece a mí, muchos poemas sobre la fotosíntesis.

La vida se organiza en red. Los productores primarios fabrican su propio cuerpo que sirve de alimento a los seres herbívoros, que a su vez son la comida de los carnívoros. Los descomponedores se nutren de la muerte de todos los anteriores. Las relaciones entre productores, consumidores (herbívoros y carnívoros) y descomponedores regulan los ciclos en los que se recicla la materia. Van transfiriendo unos a otros la energía del sol, que solo puede ser capturada por los productores primarios. En cada traspaso de energía, se pierde la mayor parte de la misma.


Todos, absolutamente todos los seres, son comidos, vivos o muertos, por otros seres vivos. Podemos estar seguros de que cada partícula que compone la materia de nuestro cuerpo fue antes flor, piedra, arado, lápiz, escarabajo, cañón o mariposa.

Nos cuenta Lynn Margulis que la vida no conquistó el planeta mediante combates, sino gracias a la cooperación. Las formas de vida se multiplicaron e hicieron más complejas asociándose a otras, no matándolas.
Las células eucariotas –las células más complejas– se formaron a partir de la unión simbiótica entre células procariotas. Los animales y plantas estamos compuestos de células eucariotas, así que, si no se hubiese dado esa unión, la vida probablemente estaría formada sólo por un conglomerado de bacterias.

Lynn Margulis formuló la teoría de la simbiogénesis, que defiende que son las relaciones simbióticas, en mayor medida que las mutaciones genéticas al azar, las responsables de los mayores cambios evolutivos.

La cooperación ha sido una estrategia adaptativa también para muchas especies. Aves que comparten, licaones que cuidan de la prole en común, vampiros de Azada que se donan sangre, palomas torcaces que cazan en bandadas, bonobos que se organizan en sociedades matriarcales pacíficas y usan el sexo para resolver conflictos, aves que se alimentan de los parásitos de algunos mamíferos… 

Nosotros mismos, los humanos, estamos habitados por millones de bacterias que cooperan con nosotros. En el trayecto que va desde la boca hasta el ano, en la piel, la nariz, oídos, la vejiga, los conductos urinarios y en la vagina, viven microorganismos que nos echan una mano con la digestión y otras funciones vitales. A cambio, nuestro cuerpo les proporcione hábitat y alimento.

Por supuesto que en la naturaleza se dan relaciones de competencia y lucha encarnizada, pero las relaciones de simbiosis y cooperación son centrales para que la vida se mantenga. Si la literatura científica ha destacado tanto lo de la supervivencia del más fuerte, probablemente ha sido porque son interpretaciones que encajan mejor con una organización social que naturaliza y legitima la competencia y la explotación de todo lo vivo por parte de quien más poder tiene. Quizás, también por eso las redes tróficas hayan sido dibujadas en forma de pirámide, con el ser humano en la cúspide y no en forma de red.

Le preguntaban a Lynn Margulis en una ocasión por qué la simbiogénesis generaba tantas resistencias. Ella contestó riendo que, a muchos, pensar la evolución en términos de cooperación les resultaba femenino de más...

La diversidad es otro pilar de lo vivo. Hay seres unicelulares y otros formados por millones de células interdependientes; los hay que fabrican su propio alimento, mientras que otros lo consiguen en el entorno; pueden respirar oxígeno o envenenarse con él. Unos vuelan, nadan, saltan, van en silla de ruedas o caminan, y otros no se mueven del sitio en el que nacen. Unos se se reproducen mediante el sexo y otros no... La biodiversidad es casi inabarcable a escala humana.

¿Cómo se mantiene Gaia?

Las condiciones vitales se ven constantemente perturbadas por múltiples variables. El proceso que hace que los seres vivos y las relaciones entre ellos y con el medio se mantengan más o menos constantes, se llama homeostasis. Existen mecanismos de realimentación negativa que detecten las perturbaciones y actúan minimizando y amortiguando los cambios, de forma que el conjunto se estabilice volviendo a su situación de equilibrio inicial. Los mares y océanos, por ejemplo, absorben la mayor parte del exceso de calor y la mayor parte del dióxido de carbono procedente de la combustión de las energías fósiles, “tratando” de reestablecer los equilibrios climáticos previos y aminorando la tendencia al calentamiento que causaba la concentración mayor de gases de efecto invernadero.

Sin embargo, si la perturbación es muy grande, los mecanismos de realimentación negativa dejan de funcionar y se disparan otros de realimentación positiva, que agrandan los efectos de la perturbación, alejando mucho más el conjunto del sistema del equilibrio. Un ejemplo son las emisiones de metano que deja escapar el permafrost cuando se descongela a causa del calentamiento global, que aumentan la concentración del gases de efecto invernadero y amplifican el calentamiento.

Kaufmann dice, por ello, que la vida se desenvuelve entre la estructura y la sorpresa. Lo de sorpresa siempre suena sugerente pero cuando nos estamos refiriendo a forzar el cambio de las variables biofísicas a la que nuestra especie está adaptada, la novedades resultan inquietantes.Cuando las perturbaciones sobrepasan un cierto umbral, pueden originarse una serie de cambios drásticos y en cadena, que, a partir de un momento, denominado punto de bifurcación, conducen a la desorganización y colapso del equilibrio inicial y a la configuración de una nueva situación impredecible, y en la que el azar determina el resultado final.

La vida que prosperó y se ha mantenido en la Tierra durante los últimos miles de millones de años es solar, cíclica, diversa, interconectada y cooperativa.

Los seres humanos somos unos recién llegados a esta aventura planetaria. Cada especie suele durar, de media, unos cinco millones de años y luego desaparece. La nuestra lleva en Gaia unos 200.000 y, nos lo vamos a tener que currar mucho, para alcanzar la esperanza de vida media de otras especies.

La civilización industrial es energívora, petrodependiente, vertiginosa, extractivista, homogeneizadora, generadora de residuos inabarcables y competitiva. La cultura capitalista ha construido una “normalidad” que se da de bruces con la realidad que sostiene la vida. La economía hegemónica es ecológicamente analfabeta y las subjetividades e imaginarios que promueve discurren divorciados de la realidad material del planeta. A las personas que vivimos dentro la burbuja del progreso se nos ha olvidado que somos una especie viva.

Aunque la ciencia nos explica que el universo, la naturaleza y nuestros cuerpos no se comportan como el gran reloj que enunció Newton a finales del XVII, nuestra civilización sigue actuando como si los territorios fuesen sólo almacenes y vertederos a disposición de la parte privilegiada de la humanidad, como si las vacas fuesen máquinas que convierten hierba en carne, los ríos tuberías de agua y la gente mano de obra. Miramos la naturaleza desde arriba y desde fuera, como si fuese una máquina inerte y previsible.

Se pregona que la libertad llega después de superar el reino de la necesidad, pero la necesidad en los seres autopoiéticos y necesitados de cuidados no se supera nunca. Tenemos que aprender a vivir libres sabiéndonos inherentemente eco e interdependientes.

El Progreso, sin embargo, se ha construido sobre la fantasía del despegue prometeico de la naturaleza y de los cuerpos. La negación de nuestra condición de seres de la tierra, vulnerables, y uno a uno finitos, es solo una gran ilusión que termina modificando irreversiblemente el ambiente del que depende su propia supervivencia.

Después de aplicar durante décadas a la naturaleza viva la lógica de las cosas muertas, caemos del guindo. Calentamiento global, pérdida de biodiversidad, superación de la biocapacidad de la tierra, contaminación de suelos, aire y agua, zoonosis, proliferación de enfermedades, pandemias, desigualdades, feminicidios, explotación, expulsiones... El desarrollo en carne viva.

Después de un par de siglos, y sobre todo los últimos decenios, actuando como si la organización material de la vida humana flotase por encima de la tierra y de los cuerpos, se produce un fuerte encontronazo entre lo geopolítico y lo geofísico y se desmorona la base fundamental de la episteme moderna: la falsa distinción entre el orden de lo natural y el de los seres humanos.

Isabelle Stengers se refiere a este momento como la intrusión de Gaia.

Todo cambia, aunque no queramos verlo, a partir de que la emergencia planetaria emerja como sujeto histórico, sin intencionalidad ni finalidad, pero con agencia, interviniendo en todo lo político. Si bien no tiene sentido politizar la ecología, es imprescindible ecologizar la política. Siempre debió ser así. Si los seres de la tierra desconectados de la misma tierra organizan el aire, el agua o el resto de la vida, lo desbaratan todo.


La justicia o el derecho ya no se pueden pensar sin tener en cuenta la irreversible intrusión de Gaia. La mayor habilidad de los negacionistas con poder es hacer creer a la gente que no existe. Mientras, se adaptan ventajosamente a lo que está por venir, desahuciando enormes jirones de vida, también humana.

Quienes soñamos con que mañana sea un mundo habitable para todas, tenemos el reto de no eludir esa realidad y tratar incansablemente de salvar la distancia brutal que hay hoy entre el conocimiento científico y la impotencia política.

Se llama magufos a quienes propagan discursos contrarios a la ciencia que no pueden demostrar su validez. Creo que muchas de las visiones de la economía convencional son puras magufadas. La economía se ha convertido en una verdadera religión civil que exige sacrificios humanos, vegetales, animales y minerales y niegan el futuro a la mayor parte de los seres humanos. La vida empezó en una sopa primigenia, pero como dice Naredo, una economía que ha cortado el cordón umbilical con la tierra, la convierte prematuramente en un puré crepuscular.

En psiquiatría y psicología, el delirio es una creencia que se vive con una profunda convicción a pesar de que la evidencia demuestre lo contrario. Creo que se puede decir que la economía convencional es un delirio. Se empecina en crecer indefinidamente sobre una base física que tiene límites. Apostata de la ciencia. No recula ni reconoce fracaso, a pesar de que esté causando un ecocidio vertiginoso y no haya podido cumplir sus propias promesas de bienestar generalizado.

Es un delirio en guerra con la vida.

No hay ningún organismo vivo en estado libre que no dependa de otros y de su entorno. Son muy pocos los que pueden vivir con el privilegio de ignorarlo, pero este sujeto termina erigiéndose como sujeto universal y tiene el poder de definir la economía, la política, o la cultura...

Son mayoritariamente mujeres –no por esencia, sino por imposición, otros territorios, otros pueblos y otras especies, el conjunto de la vida, en definitiva, quienes soportan las consecuencias ecológicas, sociales y cotidianas de esa supuesta independencia.

No es más que una forma de parasitismo que estruja otras vidas, el suelo, agua y aire, concibiéndolos como algo exterior, subordinado e instrumental que violenta la naturaleza, violenta nuestro cuerpo y el de otros.
La violencia es el negativo de la ternura.

Hemos escuchado mucho en estos tiempos de pandemia que la especie humana es lo peor, que es una plaga, un virus. Yo no lo creo. Los seres humanos son capaces de lo peor y de lo mejor. Guerrean pero también cooperan. Inventaron la bomba atómica pero también la música, la poesía y, a veces, hacen de las caricias un arte.

No somos cada uno de nosotros las células cancerosas: es el comportamiento colectivo que ha generado una civilización patriarcal, capitalista y colonial, la que ha resultado ecocida e injusta. No nos encontramos ante el suicidio de la humanidad sino ante el asesinato de mucha vida a manos de una parte de la humanidad. Es verdad que todas las personas tenemos responsabilidad –y por tanto capacidad de cambiar–, pero son responsabilidades asimétricas. Como decía Silvio Rodríguez, la orden de fuego la dan disidentes de la gente, del sueño y de la vida que no sea virtual.

La vida es una cuestión de relaciones.

Dice Franz De Waal en La edad de la empatía que, salvo un pequeño porcentaje de psicópatas, nadie es emocionalmente inmune al estado de otras personas. La selección natural diseñó nuestro cerebro para que estemos en sintonía con otros cerebros, nos disguste su disgusto y nos complazca su placer. Empatía con todo lo vivo. Con frecuencia nos dicen “preferís los animales a las personas”. De verdad, no es incompatible querer a las personas y también a los animales, a las espigas, a los montes, a los árboles, y al agua...

Sé que el conocimiento, el sabernos vida en sí mismo, no desemboca necesariamente en acción. Igual que tener experiencia de clase no genera automáticamente conciencia de clase, el sabernos parte de una red viva, en sí mismo, no genera conciencia de especie o de pertenencia a la tierra. Pero sin ser condición suficiente, creo que es condición necesaria. El analfabetismo ecológico, más intenso cuanto más especializada es la formación, es un enorme obstáculo para recomponer lazos rotos con la naturaleza y entre las personas.

Cualquier persona debería tener el derecho y la obligación de conocer qué es lo que le permite existir: el sol como motor de la vida, los bosques como pulmones del planeta y bibliotecas de diversidad, la fotosíntesis como “tecnología” central para la existencia, las bacterias,… La autoorganización y la cooperación como estrategias de adaptación y supervivencia, el funcionamiento cíclico en red en todo lo vivo, la existencia de límites, el trabajo de cuidados como una cuestión imprescindible que exige corresponsabilidad.

Enfrentar la crisis ecosocial va a exigir que superemos la fantasía de la individualidad y estimulemos una imaginación, bien asentada en la tierra, los cuerpos y sus necesidades. Una imaginación que nos permita mirar el capitalismo desde fuera, aunque estemos dentro. Este “afuera” puede ser Gaia, como un punto excéntrico desde el que torcer el brazo del dinero. Desde ahí podemos construir una Nueva Cultura de la Tierra.

Podemos, como recuerda Viveiro de Castro, aprender también de los pueblos que nunca fueron modernos porque nunca tuvieron una naturaleza externa y ajena y por tanto no la perdieron ni necesitaron librarse de ella.

Exigirá estimular pedagogías, racionalidades y emociones que favorezcan relaciones simbióticas centradas en la suficiencia y el reparto; que hagan de lo común y el cuidado un principio político y que involucren a todas las personas, tanto en el terreno de los derechos como en el de las obligaciones. Algo parecido a la razón poética de María Zambrano.

La clave es construir comunidad con conciencia de clase, de especie y sentido de pertenencia a la vida.

A fin de cuentas, como dice Galeano, “venimos de un huevo más chico que una cabeza de alfiler, y habitamos una piedra cubierta de agua y rodeada por aire que gira en torno al fuego de una estrella enana amarilla. Hemos sido hechos de luz, de tierra, además de carbono, hidrógeno y mierda y muerte y otras cosas, y al fin y al cabo estamos aquí desde que la belleza del universo necesitó que alguien la viera”.

dimarts, 25 d’agost del 2020

EL VIRUS ENS AFECTARÀ DURANT MOLT DE TEMPS, AMB HUMILITAT I DISTÀNCIA TINDREM UNA VIDA (GAIREBÉ) NORMAL



EMANUELE CAPOBIANCO, 9 agost 2020

És agost: temps de vacances i relaxament després de mesos molt difícils per a tothom. Malauradament, el COVID no ha desaparegut amb l’estiu, la pandèmia evoluciona diàriament i no es pot baixar la guàrdia sense donar avantatges perillosos al virus. Set mesos després de tancar el mercat de Wuhan, les dades científiques identifiquen algunes veritats incòmodes que ens poden ajudar a navegar millor els propers mesos difícils.

La primera veritat és que la pandèmia s'està accelerant a nivell mundial: els casos de tot el món han crescut en les darreres setmanes fins a gairebé 300.000 diaris. Per fer-ne una idea, Itàlia ha registrat 250.000 casos en total des del començament de l'epidèmia al febrer fins a l'actualitat. Tres-cents mil casos al dia significa tres casos per segon al món, un avió ple de casos cada minut. La pandèmia és realment global. Estats Units, Brasil, Índia, Rússia i Sud-Àfrica encapçalen la llista de països amb més casos, però no hi ha cap país al món afectat per COVID i que aquesta acceleració global no pugui suposar un altre risc.

La segona veritat és que COVID és una malaltia encara més perillosa i descarada del que ens imaginàvem. Els camions alineats a la nit a Bèrgam van fer entendre als italians i al món que COVID no és una grip trivial. Però si al març pensàvem que el virus podia matar gent gran i no tenir conseqüències a llarg termini, avui sabem que el virus també pot matar joves i que pot tenir conseqüències inhabilitadores greus a llarg termini per a tothom. COVID afecta els pulmons, però també el cor, el cervell i els ronyons. Alguns pacients que han patit pneumònia ja comencen a presentar símptomes de fibrosi pulmonar, una malaltia greu que pot requerir un trasplantament pulmonar. Altres pacients, afectats per trombes al cervell relacionats amb COVID, es troben ara amb dificultats motrius o de parla.Els problemes cardíacs, especialment les arítmies, es troben ara en pacients prèviament "asimptomàtics": les conseqüències per als joves poden ser la fi de tots els esports i una reducció de l'esperança de vida.

La tercera veritat és que, malgrat els avenços científics excepcionals dels darrers mesos, encara passarà un temps abans que la vacuna s'injecti als nostres braços, se'ns ruixin als nassos o se'ns produeixin gotes a la boca. Actualment, hi ha gairebé dues-centes vacunes estudiades i una dotzena estan en una fase avançada d'assaigs clínics: les dades preliminars procedents d'alguns estudis són esperançadores, però el camí per confirmar l'eficàcia i la seguretat és encara llarg. És possible que una o més vacunes s'aprovin fins a finals d'any, però és cert que les dosis disponibles inicialment seran molt poques en comparació amb les necessitats de la població mundial. Realista, és probable que una vacuna només estigui disponible només en 2021 i amb una distribució que inicialment haurà de prioritzar el personal sanitari i la gent gran.

Aquestes tres veritats, juntes, proporcionen certes certes indicacions per al futur proper i, potser, llunyà. COVID romandrà amb nosaltres una bona estona i haurem de conviure amb ell, potser durant anys. Una vigilància epidemiològica propera i una resposta ràpida per contenir brots mitjançant proves, aïllament de casos i quarantena de contacte seran fonamentals en els pròxims mesos. Les mesures de defensa individual contra COVID hauran de formar part de la nostra vida diària: el distanciament físic i les màscares són i seran fonamentals, particularment en entorns tancats. Els joves, que s'han convertit en el motor de l'epidèmia al món, hauran de prestar una atenció especial al distanciament: pubs, discoteques, concerts són llocs amb un risc molt elevat d'evitar. El treball intel·ligent hauria de continuar sempre que sigui possible;bLes escoles hauran d'intentar limitar el contacte entre els estudiants i preparar-se per a tancaments inevitables millorant eines d'ensenyament a distància alternatives. L'impacte psicològic de COVID continuarà sent molt elevat a les famílies italianes i les inversions adequades per ajudar les persones en situació de dificultat psicològica han de ser una prioritat.

Per a aquells que defensen que l'economia, no el COVID és el problema real, hem de recordar que l'única manera de reiniciar l'economia és contenir l'epidèmia. Itàlia i els italians viuen un estiu de semi-normalitat gràcies als esforços realitzats, com a individus i com a sistema de país, els mesos anteriors. Altres realitats, com els Estats Units i el Brasil, paguen un preu humà i econòmic molt elevat a causa de l'orgull de la ciència i la falta de respecte per les seves indicacions. Aquest és el moment de ser humils davant d'un virus poc més gran que nosaltres. Aquest és el moment de la responsabilitat individual i un renovat compromís institucional per garantir-nos una tardor de semi-normalitat.


Emanuele Capobianco:
Doctor per Valtellina, he treballat amb l'OMS, UNICEF i el Banc Mundial a l'Orient Mitjà, Àsia i Àfrica. Després de quatre anys a Moçambic amb UNICEF com a gestor sanitari, em vaig traslladar al Fons Mundial contra la Sida, la Tuberculosi i la Malària a Ginebra com a assessor principal de polítiques. Avui sóc director de Salut i Assistència, Federació Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja

dilluns, 17 d’agost del 2020

SITUACIÓ POLÍTICA JULIOL DE 2020

PROCÉS CONSTITUENT

LLIÇONS DE LA PANDÈMIA
L'Estat espanyol ha protagonitzat un dels confinaments més durs d'Europa. L'economia, molt depenent del turisme, no s'ha vist beneficiada, tot el contrari. Els beneficis, en tot cas haurien de venir a mig termini per una inversió de les prioritats, per exemple, afavorint el decreixement, revertint el canvi climàtic...

L’autoritat dels governs, central i autonòmics, s'ha vist reforçada. Al mateix temps, els moviments s'han vist afeblits en la seva capacitat de protesta resultat d'una combinació de por pels rebrots de la  pandèmia i de fatalisme davant d'unes polítiques que es veuen com inevitables. Només així s'explica la manca de resposta davant d'una situació on bona part de la població es veu abocada a la pobresa per la pèrdua de llocs de treball, pels ERTOS i pel retard en totes les ajudes promeses.

Al mateix temps, els recursos que havien d'arribar d'Europa s'estan difuminant amb l'exigència de condicionalitat en la concessió d'ajudes per imposició d'una majoria de països del nord del continent. No deixarem de lluitar contra les polítiques d'austericidi, destinades a retallar els serveis socials, però cal reconèixer que l'Estat espanyol i altres països del sud, tenen un problema: és incomprensible que amb un menor nivell de despesa social caiguin en uns nivells de dèficit incomparablement superiors a la mitjana europea. Aquest forat estructural només s'explica pel pes del frau fiscal, de l'economia submergida i de la corrupció.

Si no es produeixen canvis en el plantejament europeu, el govern espanyol es veurà abocat a una pujada d'impostos que no serà per una reforma fiscal progressiva (com reclama Unidas Podemos) sinó per l’increment de l’IVA i altres tributs regressius (i tant de bo anéssim errades).

LES ELECCIONS BASQUES I GALEGUES
Els resultats dels comicis tant a Euskadi com a Galiza responen a l'anàlisi que hem fet a l'apartat anterior. En ambdós casos s'han vist reforçades les polítiques d'ordre representades pel PNB i el PP gallec i el PSOE ha passat a tercera força.

També ha estat una derivada molt negativa el retrocés de Podemos (a Galiza un autèntic ensorrament). La pèrdua de vots de Podemos no ha anat a la dreta ni al PSOE sinó a forces nacionalistes d'esquerres més radicals. Podemos ha pagat la coalició amb el PSOE sense haver obtingut millores clares en fiscalitat o en la derogació de la reforma laboral o de la Llei Mordassa; en dues comunitats on havia obtingut molts vots sobiranistes, la centralització en el primer període de la pandèmia (amb la presència de comandaments militars a les rodes de premsa) ha comportat una segura fuga de votants.

Tampoc una majoria aclaparadora (de dos terços) nacionalista a Euskadi pot ser molt il·lusionant, ja que la continuïtat de la coalició PNB-PSE deixarà una clara majoria parlamentària a favor del dret a decidir en declaracions simbòliques.

LA SITUACIÓ A CATALUNYA
El govern de Catalunya ha viscut una fase d'inestabilitat i d'inoperància motivada per dues raons, una ben pública, l'empat tècnic produït a les eleccions del 21-D entre dues forces condemnades a col·laborar (al menys mentre existeixin els/les presos/es i exiliats/des polítics/ques) i a competir pel mateix espai polític, el centre-esquerra on se situa una gran majoria de l'electorat independentista. 

Aquest és un conflicte normal entre dues forces independents. L'altre conflicte, menys evident, és el que s'ha estat gestant en l'espai post convergent entre el PDCat, una força d'ordre acostumada a
governar i l'entorn de Puigdemont disposat a trencar amb el passat amb el llast de la corrupció i de les retallades. L'alcalde d'Igualada ho ha expressat ben clar: “Puigdemont està portant JuntsxCat més a l’esquerra del que seria recomanable”. En aquest espai es mouen agents molt diversos, molts fora
del PDCat però amb un discurs comú; ara que la independència no és per demà, el que cal és tornar i redefinir el model de país de l’antiga CDC.  

Aquí hi trobem Junts per Avançar, d’Albert Batlle, fins a molta gent del PDCat, passant pel PNC de Marta Pascal. El problema és que no disposen de cap líder que pugui ni de lluny competir amb Carles Puigdemont.

Des de l’esquerra cap partit polític ha intentat construir en aquest període una alternativa per agrupar el dispers i ampli moviment popular que lluita contra el sistema vigent. En Comú Podem, lligat amb pactes al govern estatal, tampoc no ha mobilitzat ni ha denunciat la manca de mesures socials com ha fet la campanya de Pla de Xoc Social (http://www.plandechoquesocial.org/ca/) i les Marees. Tampoc no s’ha mirat de construir una unitat contra la repressió de l’estat espanyol, que manté segrestada la vida política i econòmica de Catalunya.

UNA PROPOSTA DE CARA A UNES ELECCIONS IMMINENTS
Endevinar la data de les properes eleccions catalanes pot ser un exercici arriscat. Moltes dades indiquen que la convocatòria, en mans de Torra, pot ser imminent. El 29 de juliol Torra va ser cridat a declarar i aquest mes de juliol estava previst que el sector post convergent culminés la seva reorganització. D’altra banda, l’actuació de la Covid pot alterar tots els plans.

No som indiferents, en absolut, al resultat de cap comtessa electoral, i, en general, preferim que les forces d’esquerra millorin posicions. Ara bé, en les condicions actuals ens resulta molt difícil donar suport a les forces que participen tant en el govern estatal com en el govern de la Generalitat.

En aquest sentit ens trobem més properes a candidatures clarament anticapitalistes, no compromeses amb la gestió del Govern estatal, que tot i reconeixent que ha aportat alguna millora social comparant-lo amb el PP, no arriba a uns mínims, com el de deslligar-se de l'IBEX 35, derogar la llei Mordassa o la llei d’Estrangeria, ni s’enfronta a les clavegueres de l’estat com caldria, ni a la monarquia, ni planta cara a la UE que no vol una fiscalitat comuna, ni afronta el combat contra els paradisos fiscals, on tenen més de 160.000 milions € els rics d’aquest Estat.

Aquest plantejament ens deixa com a únic referent la CUP, una força anticapitalista que no acostuma a cedir davant els poders fàctics, si bé trobem a faltar una obertura cap a altres forces anticapitalistes i sobiranistes.

NO SOM UN PARTIT POLÍTIC; AL CONTRARI, FEM POLÍTICA
Sigui quina sigui la posició que prenguem davant d'unes eleccions que encara no s’han convocat, seguirem treballant per la unitat i la coordinació dels moviments de resistència a les polítiques neoliberals, defensarem temes menys habituals com són el decreixement econòmic i turístic, l’obertura de fronteres a les persones, papers per a tothom o el debat constituent.

No subordinarem la nostra pràctica a les candidatures que es puguin formar.

En relació al govern a constituir després de les eleccions, la polèmica interessada entre un govern format exclusivament per partits independentistes o un tripartit d'esquerres (amb el PSC) ens pot portar a un carrer sense una sortida digna. Preferim un bloc que aglutini totes les forces que donen suport a la sobirania de Catalunya i a les mesures de transformació social (com la proposta del sindicat de llogateres de limitació de lloguers), que podria ser un bloc format per JxCat, ERC, En Comú Podem i la CUP. Tal i com ha declarat recentment en Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogateres: “Al Setembre es votarà la Llei per regular els preus dels lloguers, producte d'un gran pacte de país. Ningú entendria que no fos aprovada. Ens hi va la vida, el futur”

divendres, 1 de juny del 2018

Canvi al govern d'Espanya

PPim PPam, amb un no res el Sr. Pedro Sánchez ha dut a l'oposició al Sr. Mariano Rajoy.

No estem parlant d'un gran canvi, la diferència entre PP i PSOE tots la coneixem, però castigar a aquesta colla de feixistes i corruptes era necessari.

Sabrem qui ha de governar Espanya quan el Sr. Sanchez convoqui eleccions, fa por que a les urnes es vulgui canviar el PP per Ciutadans, es confirmaria el gust d'aquest país per viure oprimits i assetjats.

En aquest vídeo d'Evole podem comprovar l'obsessió en la que estan instal·lats els del PP, un problema que pateixen la Sra. Arrimadas, el Sr. Ribera i tots els seus companys de viatge.



A Catalunya, qui ha creat i ha volgut fer creure que hi ha fractura social, han estat tots els que no volen ni respecten la voluntat dels 2 milions de catalans. El PSC i el PSOE també hi han posat el seu granet de sorra, però hauriem de pensar que també deuen haver pres nota de tot el que ha passat aquests darrers mesos, que ells hi han donat suport des de la cadira de l'oposició. Tinc dubtes que ells s'haguessin atrevit a fer tot el que ha fet el govern de Rajoy, això és el que genera una petita esperança, molt petita.

N'hi ha que tenim ganes d'acabar d'una vegada amb la manipulació, l'arrogància, l'engany, que ens prenguin a tots plegats per idiotes. Però no ens podem enganyar, el que volem els catalans no ho aconseguirem ni amb Icetes, ni amb indecisions com les dels Comuns. 

dimarts, 22 de maig del 2018

Misèries

Si anem a buscar les misèries, no arribarem enlloc. La solució apareix quan s'afronta el diàleg amb voluntat d'arribar a algun lloc.



El govern de l'estat Espanyol i els seus companys de viatge, Ciutadans i PSOE, han emprès el camí de la manipulació i el menys preu. Treballen per fer creure que més de 2 milions de persones estan equivocades, utilitzen tot el poder que tenen per generar enfrontament i odi i al mateix culpen a aquests més de 2 milions de tot el que està passant. L'Estat espanyol fa molt temps que fa joc brut, ja des de la transició ha utilitzat el poder per fer creure que viviem en democràcia, però en realitat no han canviat tant les coses en l'essència política des de que aquest país va perdre el dictador Francisco Franco. En aquests moments estan sortint totes les vergonyes que fins ara s'havien pogut anar tapant, entre d'altres coses per que tots els que hi havia en el poder, governs i oposició treballaven amb complicitat i s'anaven justificant i tapant les vergonyes. El que està passant en aquests moments, no ens pot portar enlloc més que a una regeneració social i política. Catalunya té tots els elements per abanderar un nou model d'estat, molt més democràtic i just, l'estat Espanyol, hauria de prendre nota i assumir el fracàs al que ell mateix s'està portant. Cal recuperar l'esperit del procés constituent que van iniciar Arcadi Oliveres i Teresa Forcades i demostrar arreu que els temps estan canviant.

diumenge, 20 de maig del 2018

Espanya? On és i on va?

Rajoy manté el 155 mentre estudia si pot impedir que hi hagi presos al Govern

Ho va pactar amb Rivera i Sánchez després que Torra signés el decret de nomenaments

https://www.ara.cat/politica/Rajoy-Sanchez-Rivera-pacten-mantenir_0_2018198359.html

Quants diners i esforços estar gastant el govern espanyol per menystenir, insultar i agredir Catalunya?
Fins on pensa arribar?

Tot l'odi que està abocant el govern espanyol, al costat del Sr. Rivera de Ciutadans i el Sr. Sanchez de PSOE, no fan més que alimentar més i més l'anhel de trencar la relació.

Ahir podiem sentir al Sr. Ortega Smith de VOX, denunciant L'adoctrinament de l'escola catalana, tractant de xenòfob al president de la Generalitat de Catalunya Quim Torra, tractant al Sr. Gonzalo Boyer de terrorista tot equiparant-lo als exiliats catalans i acusant a TV3 d'adoctrinament en l'odi. Quan Laura Rosell li va preguntar per les declaracions de Federico Losantos de bombardejar i prendre Barcelona, primer va dir que no ho havia sentit i després li va dir que es querellés ella.


Mentre ens anem empassant totes aquestes declaracions i noticies, seguim sense entendre res, se'ns fa difícil entendre cap on anem i on acabarem. La situació es va tensant, cada pas i declaració que fa el govern espanyol ens allunya més de la solució. Europa fa l'orni i això pot anar massa enllà, l'odi que s'està sembrant pot acabar generant fets no desitjables que acabaran portant la situació en el terreny més lamentable i vergonyós.

Cal arriscar tant i anar a aquests extrems?

El problema és massa simple per no saber resoldre: més de 2 milions de persones d'un territori estan disposades a participar per decidir el futur que volen pel seu territori, però des de la inflexibilitat i l'autoritarisme més ranci es prohibeix, s'amenaça, es pega, s'empresona i es persegueix la llibertat de persones que s'expressen lliurement. Decididament, el govern espanyol no vol una solució, opta per ignorar una realitat i només treballa per fer creure que només hi ha una raó, la seva, i que la resta del món estem equivocats.

Veure el  programa sencer
FAQS - 19 de maig de 2018

Albano Dante : Mensaje urgente desde Cataluña a los españoles

diumenge, 26 de juny del 2016

¿Cómo se mantiene de pie una bicicleta? Sorprendentemente, es una cuestión mental

HUGH HUNT, El País, 23 de juny de 2016

Las bicis no se mantienen gracias al “efecto giroscópico”, como suele decirse. Hay que aprender a montar igual que hay que aprender a andar

El diseño de bicicletas ha tenido algunas ideas verdaderamente
ingeniosas para hacer que montar en bici sea más fácil. 

Si una bicicleta corriente se mantuviese de pie debido al efecto giroscópico, a cualquiera que fuese a montar en bici por primera vez le bastaría con dar un empujón para que el vehículo –y el efecto– hiciesen el resto. La pura verdad es que hay que aprender a montar igual que hay que aprender a andar. Montar en bicicleta es una cuestión mental.

Imagínese que tuviese que conducir una bicicleta a lo largo de una línea perfectamente recta por un camino perfectamente llano. Fácil, ¿verdad? Pues no. Es prácticamente imposible llevar una bicicleta siguiendo una banda recta estrecha, igual que es de lo más difícil caminar con precisión absoluta siguiendo una línea recta… aunque estemos sobrios. Y si no, inténtelo.

Es prácticamente imposible llevar una bicicleta siguiendo una banda recta estrecha, igual que es de lo más difícil caminar con precisión absoluta siguiendo una línea recta… aunque estemos sobrios. Y si no, inténtelo


Ahora pruebe con este sencillo experimento: póngase de puntillas sobre un pie utilizando los brazos para equilibrarse. Cuesta bastante. Luego inténtelo saltando de un pie al otro. Es mucho más fácil mantener el equilibrio. Es lo que se llama “correr”. Su cerebro ha aprendido a hacer una pequeña corrección cada vez que usted se eleva, de manera que si, pongamos por caso, usted se está inclinando hacia la derecha, en el siguiente paso saltará ligeramente hacia la izquierda.

Lo mismo sucede al pedalear. Cuando va en bicicleta, está haciendo constantemente pequeñísimas correcciones. Si se está inclinando hacia la derecha, inconscientemente gira un poco el manillar hacia ese lado, de manera que las ruedas avancen debajo de usted. A continuación, sin pensarlo, vuelve a rectificar para seguir su trayectoria.

Este “tambaleo” es perfectamente normal. Resulta más evidente en los principiantes (en su mayoría niños), que se desequilibran bastante, pero puede ser casi imperceptible en un ciclista experto. Aun así, estas ligeras oscilaciones son parte del proceso y explican por qué andar –o conducir una bicicleta– por una línea totalmente recta es tan difícil, ya que entonces no podemos hacer esas pequeñas correcciones fundamentales a uno y otro lado.


Grandes diseños

El diseño de bicicletas también ha tenido algunas ideas verdaderamente ingeniosas para hacer que montar en bici sea más fácil. Lo más importante es que la inclinación del tubo de dirección (del head tube) permita que la rueda delantera tome contacto con la superficie de avance en un punto situado por detrás de la intersección del eje de dirección con el suelo. La distancia entre estos dos puntos es lo que se denomina “avance de la rueda”.

El avance de la rueda contribuye a estabilizar la bicicleta cuando montamos sin manos, porque si nos inclinamos, por ejemplo, a la derecha, la fuerza en el punto de contacto con el pavimento hace que la rueda delantera gire a la derecha. Esto ayuda a mantener la dirección sin esfuerzo y permite conducir sin manos inclinándose ligeramente a la izquierda o a la derecha.

Cuando va en bicicleta, está haciendo constantemente pequeñísimas correcciones. Si se está inclinando hacia la derecha, inconscientemente gira un poco el manillar hacia ese lado, de manera que las ruedas avancen debajo de usted

Pero también se han construido bicicletas con telescopios verticales y se puede montar perfectamente en ellas. De hecho, es muy difícil hacer una bici imposible de montar, y eso que muchos lo han intentado.

La razón es que hacer que una bicicleta se sostenga de pie tiene mucho que ver con nosotros y con nuestro cerebro. Demostrarlo es sencillo. Intente cambiar de lado las manos, por ejemplo. Ni siquiera podrá arrancar, y si lo hace mientras está en marcha, tenga cuidado porque se caerá inmediatamente. Esto no sucedería si el efecto giroscópico fuese lo que nos mantuviese en vertical.

Los payasos y los artistas callejeros conducen bicicletas con la dirección invertida. Se necesitan meses de práctica para aprender a montar en una de ellas, y hacerlo requiere desaprender a montar en una bici normal. Es asombroso cómo funciona el cerebro.

El efecto giroscópico

Pero, ¿qué hay del efecto giroscópico al que nos hemos referido antes? ¿Seguro que no ayuda ni un poquito? La verdad es que no… a no ser que vayamos deprisa de verdad. Un conocido experimento parece mostrar que el efecto giroscópico sí afecta a la rueda de una bicicleta, pero, si hacemos cálculos, podemos demostrar que el efecto no tiene ni mucho menos fuerza suficiente como para sostenernos cuando vamos en bicicleta.

Cuando veo a los niños que aprenden a montar con ruedecillas traseras lo paso mal, porque cada vez que uno de los estabilizadores toca el suelo, la experiencia borra lo aprendido
Con el fin de probar que el efecto giroscópico es irrelevante, construí una bicicleta con una segunda rueda delantera que giraba al revés. No he sido el primero; David Jones construyó una en 1970. Los dos tuvimos la misma idea. Básicamente, la rueda que gira hacia atrás anula el efecto giroscópico de la rueda delantera, lo cual demuestra que el efecto no es importante, y que lo único que nos aguanta en vertical es nuestro cerebro. Además, es un experimento muy divertido que cualquiera puede hacer.

¿Cuál es, entonces, la mejor manera de aprender a montar en bicicleta? Cuando veo a los niños que aprenden a montar con ruedecillas traseras lo paso mal, porque cada vez que uno de los estabilizadores toca el suelo, la experiencia borra lo aprendido. Para ir en bicicleta, el cerebro tiene que aprender el tambaleo, así que fuera ruedecillas. Cuanto más nos tambaleemos, mas deprisa aprenderemos. Montar en bicicleta, efectivamente, es una cuestión mental.

La forma de les institucions

  Publicat al Diari Ara, 27/06/2026 L'Hospital Clínic en una imatge d'arxiu. Manolo García Maria Sisternas Tusell Aquests dies de B...