Cada vegada estic més convençut que tothom hauria de poder dedicar un temps a participar, a dir la seva, a opinar, a imaginar i a (re)construir tot allò que és col·lectiu. Més encara en moments com aquests en què calen idees i solucions diferents de les que ens han portat fins aquí, moments en què cal sobretot recuperar el sentit comú.
Amb el temps i la quotidianitat ens oblidem que les places, les escoles, els hospitals, els trens, … tots els elements públics que ens envolten, són fruit d’una o altra demanda ciutadana. Cap d’aquests espais ha sorgit del no res, i cap d’ells segueix funcionant perquè sí. Són resultat de demandes històriques i d’una tasca diària.
Hi pensava just fa 10 dies assegut al Ple de l’Ajuntament i aquest dimarts a la Comissió municipal d’urbanisme, preguntant-me com podríem treure més partit d’aquests espais, com fer que alguns siguin més que els simples aparadors rutinaris en què sovint es converteixen i d’altres siguin espais de debat constructiu. Ens cal donar valor a les institucions, als debats i als espais de què disposem encara per vetllar per allò que ens és comú; recuperar la utilitat i captar l’interès d’un nombre més gran de persones en allò que s’hi decideix. I crear nous espais si els que tenim ja no ens són útils. I ens cal també donar valor a les persones que des d’una gran diversitat de rols treballen per aquest interès col·lectiu.
De fet, una part important de la població, funcionaris i treballadors públics molt diversos, ho fan durant tota la seva vida. I sort en tenim! Per això, per respecte a la tasca de tanta i tanta gent, cal exercir el rol de representant polític amb convicció i esforç quotidià, i amb molt compromís social. Sense oblidar mai, però, que es tracta d’un exercici de responsabilitat que ha de ser temporal per a garantir la necessària renovació d’equips i d’idees, autolimitant-se en la continuïtat dels mandats.
Hi ha persones que saben molt de lleis o de números, n’hi ha que sabem de Geografia, però n’hi ha moltes d’altres que sense saber massa ni d’una cosa ni de l’altra tenen molt més sentit comú i estan molt menys limitades per allò ja preestablert. Cal doncs posar-se en política, en el seu sentit més ampli, malgrat un pugui sentir-se ignorant o pensar que tot això no va amb ell. Cal participar, malgrat un pugui sentir-se aliè a aquells que des del pedestal semblen tenir-ho tot controlat. Perquè, com m’apunta un molt bon amic, ja els grecs donaven a la paraula “llibertat” un sentit particular: a la polis grega ser lliure volia dir participar de la cosa pública.
Els que prenem la decisió d’actuar temporalment com a representants necessitem d’una multitud de còmplices o, millor encara, d’una complicitat col·lectiva. No tindria cap sentit ni faria cap il·lusió fer-ho en solitari. Per això penso que poder anar comentant algunes experiències en aquest nou mitjà sabadellenc és una oportunitat que no podia deixar escapar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada