Per exemple: a les estacions de FGC de Volpelleres i de l’Hospital General, l’opció d’afegir dues andanes, escala i ascensor en farien dos potents nodes d’intercanvi amb Renfe, la línia R8 que va de Granollers a Martorell i, a més, quedarien preparades per a ser estacions de serveis regionals entre Tortosa i Figueres. Seria el mateix que succeeix a les estacions de Terrassa i a Sabadell Nord, on l’allargament de FGC va permetre fer xarxa amb Renfe, però molt més senzill, simplement aprofitant les estacions actuals. Els 1,2 milions anuals d’usuaris de la R8 es multiplicarien per cinc en la simulació més prudent. El cost de construcció seria d’entre 1 i 2M€, màxim, per estació. No hi ha cap opció de transport públic ferroviari més rendible a tot Catalunya i formaria una malla ferroviària al mig dels 1,3 milions d’habitants del Vallès, avui massa desconnectats. Des de femVallès ho portem reclamant des de fa una més d’una dècada i com si res. Els motius de la deixadesa impregnen massa administracions, com són tots els ajuntaments, els dos consells comarcals, la Generalitat i el Ministeri, amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona inclosa. Tots. Caldria una cooperació estreta que sumés Ministeri, FGC i Generalitat i d’això encara no n’hem vist cap pas concret. Recentment, l’ajuntament de Sant Cugat s’hi ha pronunciat a favor, de fet les dues estacions són al seu terme, però hi ha silenci a la resta de municipis, la ciutadania dels quals se’n beneficiarien per milers al dia.
Tota aquest despropòsit, si ho hem de dir amb claredat, succeeix perquè tenim una representació política que és de democràcia defectuosa. Al Vallès hi resideixen de l’ordre d’una dotzena de diputats al Parlament de Catalunya, però cap d’ells no ha mogut un dit, ni s’hi ha interessat massa, més enllà d’alguna declaració insignificant. Els nostres representants legals són els 85 diputats de la província de Barcelona, però cap d’ells s’ha guanyat el càrrec al Vallès, ni tan sols a la província, ja que el seu nomenament depèn del comitè central de cada partit, tots radicals a Barcelona. No hi ha diputats del Vallès, cap ni un. I 1,3 milions d’habitants pesen més que 45 d’un total de 52 províncies, ni més ni menys.
En condicions de país democràtic madur els nostres diputats no pararien, doncs, fins aconseguir aquestes inversions. Anirien Madrid i a Barcelona, ens acompanyarien, competirem entre ells i es guanyarien càrrec i sou. En el nostre cas, els diputats poden ser simultàniament regidors o càrrecs interns de partit i només ens ofereixen votar la seva marca, un cop cada quatre anys, res més, sense cap mena de treball sistemàtic proper i continuat,… i així fins les properes eleccions, on novament deuran el càrrec a la lluita interna de partit, però no a la ciutadania.
Se’m dirà que m’he passat de voltes, que he anat des de dues obres puntuals, importants, però més tècniques que polítiques, a esmenar tota la plana política. Doncs sí, denuncio una democràcia de baix nivell, que menysprea la ciutadania, que representa marques de partit sense un lligam personal amb una circumscripció electoral que els obligui a treballar. Denuncio que es parli de llei electoral només en termes de què guanyaria un o altre partit, però que, absolutament ningú, ni partits ni entitats polititzades, plantegin un mapa electoral amb millors districtes, no fos cas que haguessin de fer política ciutadana en comptes de militància de partit.
Em perdonaran, però després de més d’una dècada de fer propostes sempre desateses, com les dues exposades, entre moltes d’altres, arribes al convenciment que la nostra classe política ens maltracta i tota ella n’és, alhora, víctima. Víctima d’una màquina perversa que s’allunya d’una funció representativa de mínims, víctima d’un sistema conduit tot des de l’oferta i que nega equilibri amb la demanda, amb un despotisme que acaba sent banal i simple, però també degradant. El sistema polític català porta el vestit de l’emperador que va nu i ja és hora que alguna criatura ho afirmi i ho reveli des de la més pura ingenuïtat, perquè ja no s’hi valgui més seguir en la inòpia.
En conclusió, a Catalunya tenim un problema de primera magnitud que bloqueja el progrés social i econòmic, que paralitza el país i el sotmet a l’esperpent. Un esperpent que duu al propi suïcidi el sistema polític professionalitzat però, inconscients, s’adrecen al barranc i amb ells força gent desatesa.
No s’estranyin si, a partir d’ara, no els demanem només obres i inversions, visió productiva i ambiental, polítiques socials i formatives… sinó també política democràtica de qualitat. Perquè hem arribat al convenciment que si no ens resolen res de les nostres demandes és per l’absència greu d’allò primordial: representació política democràtica.
I, sàpiguen que, en la demanda de democratització, tot és començar.
BlackRock(Vanguard), és el fons d'inversió que gestiona más de 16.200.000.000.000 de euros, aquest valor és 14 vegades el PIB d'Espanya, només és superat per l'economia dels Estats Units i la xinesa.
Blackrock és l'accionista del 88% de les 500 empreses més grans dels Estats Units. L'accionista majoritari dels bancs més grans d'Espanya (Santander i BBVA)
El 2016, blackrock invertia en les 19 empreses més grans d'espanya en un valor de 12 mil milions d'euros.
BlackRock és el major accionista de:
-Facebook (darrere de zuckerberg)
-Microsoft
-Amazon
-Apple
-Alphabet-google (quarts)
-Coca Cola
-Twitter
-PepsiCo
-Ferrari
-Bank of america
-JP Morgan
-Pfizer
-Mcdonalds
-Uber
Qui és blackrock (avantguard)?
Vanguard és la gestora de fons d'inversió més gran del món (Etfs i plans de pensions). Aquesta posseeix blackRock (renda variable, renda fixa, actius immobiliaris, assessorament), que és alhora l'empresa que més actius gestiona del món.
BlackRock va ser fundada el 1988 per Larry Fink (encara CEO de l'empresa) i va ser fundada per socis de blackstone (coneguts a espanya per comprar a l'ajuntament de Madrid pisos de protecció com a estratègia de control de preus).
Blackrock també és conegut per contractar directors de bancs centrals. Entre ells, l'exdirector del banc central de suïssa, l'exministre d'hisenda de regne unit, l'exvicepresident de la reserva federal dels EUA, l'exportaveu del parlament alemany (CDU), l'excap del gavinet de Hillary Clinton.
BlackRock és la major inversora en plantes de carbó i s'estima que en total les seves inversions es traslladen a l'emissió de 9.5 gigatones (95000000000 tones o 9.500.000.000.000 de quilos) de CO2.
Gestiona aproximadament 3 mil milions de barrils de petroli i en total suposen 87 mil milions de dòlars en energia no renovable. BlackRock és també el principal inversor de criptomonedes del món. Fa uns dies pacte amb Coinbase per oferir critpomonedes.
És el principal inversor institucional de bitcoin, així com el principal inversor al metavers.
El CEO, Larry Fink era un tipus mitjanament normal que treballava a la banca. El 2018 es va declarar la 28ena persona més poderosa del món. El més curiós de la seva història és que va ser part de Kappa beta phi una societat universitària en què es mouen grans multimilionaris i polítics. Entre ells hi ha:
- Michael Bloomberg, propietari del mitjà i alcalde de Nova York Wilbur Ross, secretari de comerç (qui dóna consells al president sobre comerç) Robert Rubin, secretari del tresor Jon Corzine, governador actual de Nova Jersey.
-Richard Grasso, president de la borsa de nova york John C. Whitehard i Richard S.fuld: CEO de godman sachs i ceo de lehman brothers. Aquesta societat és una germandat que té com a objectiu ajuntar gent "talentosa" en un ambient no tan elitista com altres
BlackRock és l'empresa més poderosa i fins i tot més poderosa que molts països. Demostrant a més que de totes les coses que consumeixes blackrock rep diners. Casa teva, cotxe, diners, menjar, tot.
Gràcies a com ho fan Vantguard i BlackRock poden amagar-se dels tops de rics. Se'n parla poc als mitjans i normalment no de manera negativa. També amb aquest fil podem veure que el lliure mercat és una il·lusió. Desenes d'informes
Assenyalen BlackRock com un perill per a la competència però no ha passat res encara per evitar-ho. Cada any el capital que controlen és més gran i només poden competir empreses o fons estatals xinesos a nivell de poder
La il·lusió de lliure decisió i el consum ètic és inexistent quan tot allò que compres finança la mateixa maquinària.
Prop de 400 persones van participar ahir de l’acte central dels 30 anys de la Campanya Contra el Quart Cinturó. Una jornada festiva i reivindicativa que va acabar amb la lectura d’un manifest
Amb una caminada, una bicicletada, animació i dues actuacions musicals, la jornada va voler reivindicar de nou l’eliminació definitiva d’aquest projecte i la protecció dels espais naturals de la plana del Vallès.
Ara fa 30 anys ens vam començar a moure per donar a conèixer l’amenaça que suposava el Quart Cinturó per a la Plana del Vallès. I avui fa exactament 28 anys ens trobàvem en aquest mateix indret per construir col·lectivament un gran NO contra el Quart Cinturó.
Fa 30 anys ens vam organitzar per preservar el rodal, la biodiversitat, l’activitat agrícola, el paisatge... Als mitjans de comunicació, llavors, tot just es començaven a sentir veus ecologistes que alertaven dels perills de la creença errònia en un creixement il·limitat, de l’ocupació del territori, de la pèrdua de riquesa natural. Però encara no érem prou conscients que ens esperava una crisi climàtica i energètica amb conseqüències devastadores.
Ara la sostenibilitat és un dels conceptes més utilitzats en discursos, declaracions polítiques i objectius globals de futur. Cada cop són més les veus que clamen per la necessitat de reduir l’impacte humà sobre el planeta. Les directrius europees per lluitar contra l’emergència climàtica i per reduir els elevats nivells de contaminació aconsellen no construir noves infraestructures que puguin afavorir la pèrdua de biodiversitat i l’increment de la contaminació atmosfèrica i els greus efectes sobre la salut pública.
Malauradament, això ha tingut poc efecte sobre la planificació d’infraestructures com el Quart Cinturó. Els seus defensors s’entesten a mantenir-lo viu, fent oïdes sordes dels objectius de reducció d’emissions, dels estudis que relacionen contaminació amb morts prematures, o de la constatació que ens calen polítiques de proximitat a nivell agrícola i ramader.
El Quart Cinturó és un projecte anacrònic, que no es basa en cap anàlisi rigorosa, sinó en la inèrcia per construir més i ocupar més territori amb un mal entès progrés. No està dissenyat per resoldre les necessitats de comunicació de la Regió Metropolitana, sinó per afavorir l’especulació en un model de creixement insostenible.
Ara mateix el veritable progrés va en sentit contrari. Tots els recursos s’haurien de dedicar a invertir l’ordre actual de la mobilitat: a construir i millorar les infraestructures ferroviàries, a millorar la xarxa actual de carreteres secundàries, a afavorir el transport públic col·lectiu i a impulsar polítiques intel·ligents de reducció de la mobilitat.
Amb la gestió de residus hem après que no només cal reciclar i reutilitzar, sinó també reduir. Amb la mobilitat cal fer el mateix: moure’ns amb menys impacte, però també aprendre a moure’ns menys. No podem oblidar que la majoria dels vehicles motoritzats privats utilitzen combustibles fòssils, que tenen un rol preponderant en el canvi climàtic.
Després de 30 anys continuem, amb més força, defensant els espais naturals més ben conservats i més emblemàtics del Vallès: Ca n’Argelaguet i Ca n’Ustrell, bosc de Can Deu, Can Moragues, Colobrers, Togores, Torre Marimon, Santa Justa, Llerona, Marata… El traçat del Quart cinturó els trinxaria de ple i implicaria la pèrdua irreparable dels valors culturals, socials, productius, ecològics i paisatgístics que atresoren actualment.
Després de 30 anys continuem, amb més força recordant que els reptes ambientals són cada dia més urgents i que passen per reduir impactes sobre el territori. Per això, davant de la voluntat del Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana liderat pel PSOE-PSC de reactivar el projecte, la Campanya Contra el Quart Cinturó s’ha de seguir mobilitzant per defensar els espais naturals i la qualitat de vida fins aconseguir l’enterrament definitiu del projecte.
Som aquí des de fa 30 anys defensant el Vallès
– Exigint que es desestimi la construcció del 4rt Cinturó
– Defensant polítiques per preservar la biodiversitat i el paisatge
– Descobrint la importància de l’activitat agrícola i ramadera
– Lluitant pels espais agroforestals de la plana del Vallès
– Denunciant els greus efectes de la contaminació atmosfèrica sobre el medi ambient i la salut pública
– Reivindicant més i millors trens: anem 30 anys tard en les inversions en transport públic
Som aquí des de fa 30 anys lluitant per Defensar el Vallès Contra el Quart Cinturó. Ha passat prou temps perquè el “No al Quart Cinturó” deixi de ser un clam i sigui només el record d’un passat que ja no tornarà més.
Perquè volem que la sostenibilitat deixi de ser només un lema de les declaracions polítiques, volem polítiques racionals, coherents i ecologistes.
No volem que hipotequin el futur del nostre territori.
Actualment les burilles de cigarreta han de dipositar-se en papereres i contenidors de la fracció resta, ja que no existeixen sistemes de recollida selectiva generalitzats per aquests residus. Tot i això, a nivell global, s'estima que el 70% de les cigarretes que es fumen acaben al terra o en espais naturals.
Els resultats d'un procés de participació ciutadania desenvolupat per Rezero l'any 2020, mostra que tan sols el 54% dels enquestats responen utilitzar les papereres per llençar-hi les burilles i que els factors que més influencien en l'abandonament de les burilles al medi són la manca o distància als contenidors, seguit del fet que és un hàbit incorporat i que el terra ja és brut.
Quan les burilles són abandonades a l'entorn s'alliberen substàncies com la nicotina, monòxid de carboni, quitrà i amoni, metalls traça, compostos cancerígens i alguns altres productes químics que amb el pas del temps s'acaben transferint al sòl o aigua, contaminant-los i suposant una amenaça per diferents tipus d'ecosistemes i organismes vius (microbis, insectes, peixos, ocells, espècies vegetals...). De fet, una sola burilla pot afectar la qualitat de fins a 1.000 litres d'aigua. A més, cal afegir l'impacte visual que generen quan són abandonades a l'entorn, els riscos que poden suposar per a la salut pública, per exemple quan es llencen a la sorra de les platges, i el gran risc d'incendis que presenten.
Fins i tot si les burilles es recullen correctament, el tractament finalista al que van a parar també és altament contaminant. En els abocadors poden generar lixiviats tòxics i en les incineradores
emissions de substàncies perilloses.
S’estima que als municipis catalans els costos de neteja viària de les burilles poden oscil·lar entre els 12 – 21€/habitant i, pel que fa a la neteja de platges, els costos poden oscil·lar entre 9.670 i 22.163,75€ per Km i any en municipis costaners.
Més informació:
Aquí acaben les burilles de les teves cigarretes La majoria dels 4,5 bilions de puntes de cigarreta que es llencen cada any acaben als mars del planeta. Un nou estudi alerta dels efectes nocius per al medi ambient
Las colillas permanecen durante doce años en la naturaleza La alta toxicidad de los más de 5 billones de colillas que son arrojados cada año al entorno causa una grave contaminación de los suelos, las aguas y los ecosistemas naturales.
Araceli Ferrer: “Els programes educatius, sovint són massa encotillats”
Quantes vegades hem pensat que les lleis d’educació les haurien de fer els mateixos mestres, els que treballen a primera fila i no pas els polítics que les van modificant amb criteris populistes i cada cop que canvien de color?
Això no passa en països democràticament més avançats que, amb sistemes educatius més oberts i lliures, aconsegueixen formar persones amb uns resultats molt més favorables.
No podem negar que a Catalunya tenim un bon nivell educatiu. Això és gràcies sobretot a la implicació i imaginació d’alguns mestres i professors. Avui parlem amb una professora d’Argentona que en un moment donat, i tot i algunes reticències, va decidir implantar el joc de l’Scrabble a les classes de Llengua Catalana.
Aquest exemple ens serveix per adonar-nos de la quantitat de possibilitats que hi ha en el món educatiu al marge de programes establerts.
L’Araceli Ferrer és professora llicenciada en Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filologia catalana, per la UB. Ha exercit de professora (tot i que sempre s’ha sentit més mestra que professora) des del 1972 fins el 2011, una professió que sempre l’ha apassionat. Ha tingut el privilegi de poder exercir amb adolescents, “una franja d’edat molt rica i, per tant, enriquidora i, a més, amb un plus: rejoveneix” i afegeix “he acabat la meva vida laboral amb la mateixa il·lusió amb que vaig iniciar-la”
Argentona té una peculiaritat poc freqüent en la tipologia de municipis de les seves característiques i és que l’oferta educativa és de titularitat pública en la seva totalitat. Això fa que el perfil de l’alumnat sigui molt divers per que abraça tot l’espectre sociocultural. Araceli considera que aquest és un element d’un valor incalculable.
A l’institut va tenir diferents càrrecs, però el que més li ha agradat és el de tutora, perquè permet un contacte més proper amb l’alumnat. Els darrers anys de treball li va tocar realitzar tasques organitzatives i de coordinació, tot i que no va deixar mai de practicar la docència.
Pel que fa a l’assignatura de Llengua Catalana, sempre ha tingut clar que l’essencial no és l’aprenentatge de la teoria de la llengua, sinó l’aprenentatge de la llengua en si mateixa. Considera que l’etapa de l’ensenyament obligatori acostuma a ser molt encotillada, amb uns continguts que, sobre tot a Primària, considera absurds.
Araceli ens diu: “és difícil i costós ensenyar llengua. És més fàcil fer aprendre què és un sintagma nominal (això jo ho havia vist en programes d’educació primària!!!) que ensenyar a construir frases coherents. Per altra banda, molts professors de llengua hem tingut sempre un sentiment de frustració davant la feinada que implica la correcció de textos, que moltes vegades només serveix per senyalar errors i posar nota, i la poca incidència en la progressió de l’alumne. Fins que no s’aconsegueixi poder organitzar tallers d’escriptura en l’horari destinat a la matèria, amb un número reduït d’alumnes, que permeti una atenció personalitzada, no hi veig sortida.”
La motivació professional d’Araceli la va portar a dissenyar un pla pilot per dur a terme un projecte per a 2n d’ESO on introduia el joc d’Scrabble amb l’objectiu d’incentivar d’una manera lúdica l’aprenentatge de la llengua, tant en l’adquisició de vocabulari com l’ortogràfic.
I el pla consistia a dedicar una sessió de llengua al mes jugant al’Scrabble, en grups de 4 alumnes, amb unes normes que adaptaven les regles de joc als objectius didàctics. Per tal de facilitar l’adquisició de vocabulari i la correcció ortogràfica, als alumnes se’ls permetia i se’ls incentivava a utilitzar el diccionari. El professor, al llarg de la sessió, va revisant com es desenvolupa la partida i, si observa alguna errada ortogràfica o el desconeixement del significat d’alguna paraula, es penalitza, el jugador o tots els membres del grup, si no l’han detectat. Al final de cada partida es recull un full de registre de la partida de cada grup i a la sessió següent el professor comunica la classificació general, en funció de la qual es constitueixen els nous equips, de manera que, si a la partida inicial els grups eren aleatoris, és l’evolució del “campionat” que anivella els jugadors en funció de la seva expertesa.
Després de l’èxit de l’experiència, el departament de Català va decidir fer-la extensiva a tots els cursos de l’ESO i elaborar un calendari per tal de disposar del nombre de jocs necessaris per aula. Tanta moguda implicava un risc: la pèrdua de fitxes o deteriorament de material. Per això, a l’inici i al final de cada sessió el professor revisa que, sobre tauler (10x10), el material sigui complet i, si no és així, es penalitza l’equip sense jugar una partida. D’aquesta manera tothom es fa responsable del material.
Araceli fa una valoració molt positiva d’aquesta experiència i encara té idees per a fer-hi millores, “segur que altres mestres en podrien veure i aportar moltes més”, ens diu.
Tot i que en el Departament de l’Institut on treballava hi ha hagut noves incorporacions, l’experiència es manté per que els companys de l’època en van conèixer les virtuts. I acaba dient – “posaria la mà al foc que ningú que ho hagi experimentat no li reconegui el valor pedagògic. A no ser que els facin por les classes interactives i, per descomptat, més sorolloses que les classes magistrals.”
Quan ella era a l’Institut, al voltant de Sant Jordi, havien fet competicions amb algun altre centre de la comarca.
Actualment Araceli segueix jugant a l’Scrabble, però ara ho fa a través de la xarxa i amb alguns dels antics alumnes i “ens ho passem molt bé!”
Segur que hi ha molts més professors amb experiències semblants, que enriqueixen la pràctica docent i que ens agradaria conèixer. El Diari de Castellar donem les gràcies a l’Araceli Ferrer per compartir amb nosaltres la seva.
"PUCESSORS DE ESTA RECORDAUS DELS PASSATS GASPAR SALA ME FECIT 1780".
I així és: mantenir les masies és la millor manera de recordar als avantpassats que amb tants esforços les van aixecar"
La Marta Lloret és llicenciada en Humanitats i va fer un màster de Gestió del Patrimoni Cultural en l’àmbit local. Des de fa 10 anys és tècnica de patrimoni cultural de l’empresa d'arqueologia i patrimoni Antequem. S.L.
És coneguda com la Caçadora de Masies , és l'activista catalana que es dedica a difondre el patrimoni rural d'aquest país petit, activisme que comparteix a través de les xarxes socials (instagram i twiter).
Recentment ha obert l'aixeta per obtenir socis per donar suport al projecte i aconseguir alguna aportació econòmica. El projecte s'ho val.
Mapes de Patrimoni Cultural
"La Marta també treballa fent mapes de patrimoni de la provincia de Barcelona per la Diputació, en ells hi podem veure una gran quantitat de patrimoni local. Hi trobem a faltar Castellar, però també les ciutats veïnes de Terrassa o Sabadell, desconeixem si és per manca d'interès o per desconeixement. Considerem que és una eina molt potent que ha impulsat la Diputació que facilita l'accés i el coneixement del patrimoni local. El cost de publicar-lo va en funció del tant per cent de la població del municipi.
Les masies són edificis lligats al nostre passat agrícola i ramader. Són construccions fetes amb fusta, pedra, ceràmica..., són construccions artesanes plenes de detalls, els constructors havien de tenir bons coneixements d'estructures i materials. Acostumen a ser edificacions voluminoses, de més d'una planta, amb parets molt gruixudes, grans obertures a les entrades i moltes habitacions per així poder-hi acollir diverses generacions familiars i treballadors i treballadores que ajudaven en feines diverses.
La Marta comparteix àlbums d'imatges que mostren l'embolcall i l'interior d'aquest món ple de memòria i bellesa sovint amagat i en alguns casos, masses, abandonat, enderrocat o ocupat per la propia vegetació de l'entorn, en d'altres també ocult, envoltat o totalment exterminat enmig de polígons industrials o grans carreteres.
La Marta publica al seu tiwter;
"Diu molt d'un país la manera com vetlla per la conservació del seu patrimoni cultural",cal que l'administració en canviï la mirada i és l'administració qui n'hauria d'assegurar la protecció, de moment el món polític tendeix a veure el patrimoni més com un problema que un valor a preservar, un error que des de l'administració s'hauria de corregir.
i també diu:
"les masies no són elements ornamentals, són habitatges impregnats de moltes històries".
Per saber una mica més d'aquest món i de la Marta li hem fet algunes preguntes;
Perquè vas decidir emprendre aquesta acció amb les masies? Per la meva feina veig tant el valor que tenen les masies que estan actives com la quantitat ingent de cases que s’estan perdent. Vaig obrir el compte per compartir amb tothom el patrimoni cultural que tenim i d’aquesta manera sensibilitzar al màximde persones possibles sobre la necessitat de la seva preservació.
Que t’aporta aquest projecte? És la meva passió i veure la rebuda que té és molt gratificant. La frustració que tenia des de fa molts anys s’ha vist alleujada amb el suport i el ressò rebut. Gràcies a això penso que alguna cosa podem fer per ajudar a revertir la situació, o malsigui aturar una mica la seva pèrdua.
Creus que la teva tasca està contribuint a canviar alguna cosa respecte la sensibilitat i la conservació d’aquestes edificacions? M’agradaria pensar que sí, tot i que crec que l’únic que he fet és visibilitzar-ho. El nombre de seguidors del meu compte demostra que som molts que ho valorem i que ens preocupa la situació de deixadesa en què es troba aquest patrimoni.
Com valores l’estat actual de les masies a Catalunya? D’una banda tenim molts propietaris lluitant per mantenir aquest llegat, sense cap facilitat per part de les administracions. De l’altra, una gran quantitat de cases caient per problemes de diversa índole, que al final és també pel poc interès per valorar-ho de les mateixes administracions.
Fora de Catalunya, el panorama de conservació és semblant? A Espanya podria dir que sí, que estem al mateix lloc. Per contra, en països com França o Anglaterra estan a anys llum d’aquí pel que fa a la conservació del patrimoni cultural, sigui o no rural.
Creus que la llei actual protegeix prou les masies? La protecció que hi ha és genèrica, una llei que es va fer l’any 1993 i que és evident que cal revisar. No podem posar al mateix nivell una església on no s’hi viu que una masia. Crec que haurien de tenir una protecció específica, sense que protegir signifiqui un perjudici com fins ara. No fer una llei que exigeixi una sèrie de deures als propietaris i uns drets que a la pràctica són molt minoritaris.
"França o Anglaterra estan a anys llum d’aquí pel que fa a la conservació del patrimoni cultural"
En els plans generals s’acostumen a inventariar, però potser caldria una llei que les protegís més? Crec que el que s’ha de fer és catalogar d’una manera més exhaustiva, sempre que suposi un benefici pels propietaris. El valor d’una masia ho és especialment als seus espais interiors, que ben poques vegades consten a les catalogacions. Cada cop penso més, però, que com més es vol catalogar, més les estem perjudicant. Pel que deia, perquè ara mateix només significa perjudicis, i no hem de perdre de vista que en aquestes cases s’hi viu.
"No podem posar al mateix nivell una església on no s’hi viu que una masia."
A nivell polític creus que s’està actuant correctament? No. Hi ha un despreci i una deixadesa més que evident.
Com funcionen les visites normalment, tu ets la que t’has d’interessar o els propietaris et conviden? Hi ha de tot!
Coneixes Castellar? I el seu patrimoni? No, no hi he estat mai!
Has visitat alguna masia de Castellar del Vallès? No, però tinc un bon amic que n’està arreglant una i tinc pendent de visitar-la.
Vols dir quina? No, per si de cas el poso en un compromís hahaha...
En general quina valoració fas de la gestió del patrimoni per part de l’administració pública?
És totalment insuficient. No només és una qüestió de manca de recursos, que també. És evident que se n’està fent una mala gestió quan recorres el territori i només veus que patrimoni en estat d’abandó.
Sembla que el futur que ens espera és força fosc, la gent jove té moltes dificultats per accedir un habitatge, ens hem allunyat molt del món rural i ara ens demana un cert retorn. Apostar per la conservació i recuperació d’aquests habitatges, no podria ser una acció de futur per afavorir el retorn al món rural i l’accés a l’habitatge? Sense dubte. De fet és un dels plantejaments que contempla el projecte Masiaire. Es tracta de posar masovers en cases que estan tancades, on les hauran d’arreglar a canvi de viure-hi. És una nova forma d’accedir a aquest tipus d’habitatge i el que més ens importa és que pretén ajudar a la conservació del patrimoni de les masies.
"Es tracta de posar masovers en cases que estan tancades"
A Castellar tenim l'exemple de Can Carner, una masia que es troba dins el nucli urbà i on grup de families s'han associat en forma de cooperativa per impulsar un projecte de vida en comú, la Marta comenta que aquestes "són noves fórmules de recuperació que poden ser una bona solució".
Un altra exemple és la masia de Can Padró, durant anys va estar tancada i abandonada, des de fa uns anys s'hi ha instal·lat una persona que elabora i ven formatge i iogurts de cabra, això també permet evitar les ocupacions il·legals, que de fet és un dels motius pel qual també s'havia deteriorat tant.
Possiblement el patrimoni tingui un futur més garantit amb la feinada que fa la Marta, que amb la legislació que s'aplica amb criteris que, com diu ella mateixa, moltes vegades van en contra del propi patrimoni. No estem parlant de cap caprici, parlem del nostre passat, de la nostra història que la lliguem amb aquest present que ens demana rectificar algunes de les direccions que com a societat hem pres equivocadament.
El retorn al camp i a la natura i la recuperació d'aquest patrimoni no en són una bona fórmula?
Antonio Turiel es físico y trabaja en el Instituto de Ciencias del Mar de Barcelona del CSIC. Desde hace más de diez años advierte en su blog ‘The Oil Crash’ que el mundo afronta una etapa de escasez global de materias primas y energía que causará graves inestabilidades económicas y geopolíticas.
En 2020 publicó el libro ‘Petrocalipsis: Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar’ y en él explica el concepto del Decrecimiento que tendrá que afrontar un capitalismo basado en justo lo contrario. En esta entrevista explica cómo ha empezado ya la falta de recursos, explicando por qué se está produciendo el exagerado aumento de los portes marítimos y cómo la época continuada de baja inflación está llegando a su fin.
En tu blog The Crash Oil hablas desde hace diez años del ‘Decrecimiento’. ¿Qué es este concepto?
Es, digamos, la disminución del metabolismo de la Sociedad. Un descenso del consumo de energía y materiales, de la producción en general que en última instancia se puede interpretar como un descenso económico tal y como se mide la Economía hoy en día, que es por el valor monetario de todos los bienes y servicios que se producen.
Y es inevitable, viene marcado por procesos geológicos y termodinámicos de la disponibilidad de energía y materiales. Vamos a decrecer sí o sí, no lo podemos escoger. Pero sí es si este proceso es pilotado y organizado, causando el menor mal posible y quede una Sociedad en equilibrio; o un proceso desorganizado, caótico, que incluso puede llegar al colapso de la civilización en muchas partes del planeta. Esperemos que no en todas.
¿Lo estamos sufriendo ahora, viene de largo, la pandemia ha acelerado los problemas que llevas diez años denunciando en él?
Es un proceso, no es un fenómeno puntual, no es como el 11S. No es un problema concreto que pasó un día y ya está. Tiene una evolución larga y ya hemos pasado por varias etapas. Tuvimos la crisis del petróleo de los años 70. Ahora se da un proceso de desesperación porque el petróleo crudo convencional, el viable económicamente, tocó su producción máxima en 2005 y como cada vez hay menos, pero países como China que demandan más, se produce un efecto de retroalimentación en cascada: hay escasez de materias primas, que dificulta fabricar herramientas, y esto repercute en la propia extracción de las materias primas y empieza a faltar más aún porque aumenta la demanda.
Antonio Turiel, Instituto de Ciencias del Mar de Barcelona del CSIC
¿En qué fase del decrecimiento estamos ahora?
Estamos en el nudo de la Historia: la ‘Gran Escasez’, que es como denominamos a este fenómeno, empieza a ser evidente. El proceso de descenso no tiene por qué ser rápido: si se pilota correctamente se puede alargar durante muchas décadas. No nos quedaremos de repente sin petróleo, o gas y uranio, sino que se llega al máximo y cada vez hay menos para repartir.
Lo comparo con la situación de una persona a la que le van bajando el sueldo un 5% cada año y no es que no cobre, pero cada vez le va costando más llegar a fin de mes. Lo que sí habrá es fases de aceleración, y de hecho ahora estamos en una de ellas. Tenemos décadas por delante para adaptarnos a una situación que no a ser de abundancia. Está claro es que tenemos que empezar a ponernos las pilas ya.
¿Esto explica tantos problemas de suministro global para la industria?
Ha habido varios factores. Cuando se empieza a reactivar la Economía a lo largo de todo el planeta, tras un parón muy bestia por el mes de abril en verano se produce una reactivación importante y llega a su apogeo en los últimos meses de 2020. En ese momento ciertamente había un problema de cuellos de botella muy significativos debido a que había mucha gente que en su momento la echaron a la calle por ahorro de costes y se encontraron con problemas para encontrar personal; y que restablecer el flujo de mercancías cuesta un tiempo. Este factor ha ido perdiendo peso con los meses.
El problema que hay ahora mismo, es muy estructural. ¿Pero cuál es la causa? No es un problema de satisfacer la demanda porque sube muy deprisa, sino que es el encarecimiento de los transportes por el diésel que afecta al transporte por carretera: hace que los portes sean cada vez más caros y los transportistas han ido puteándose cada vez más y se niegan a mover la mercancía en estas condiciones.
Al principio escasean en el Reino Unido y decimos: “el Brexit”. Pues sí, el Brexit aceleró el problema, pero luego te das cuenta que faltan en Estados Unidos (donde supongo que no tuvo nada que ver) y luego empiezan a faltar en Europa y ahora en España también… amenazando con colapsar el país. Y te das cuenta de que está pasando algo muy gordo.
¿Y qué pasa con el transporte marítimo?
Esto también afecta al transporte marítimo. En enero de 2020 entró una nueva regulación de la Organización Marítima Internacional, que obliga a que las emisiones de óxido de azufre de las chimeneas de los barcos tienen que estar más limitadas. Antes los barcos quemaban un chapapote asqueroso con un alto contenido en azufre. Ahora lo que pasa es que los barcos compran en la misma franja de destilados que el diésel. Con lo cual, si hay escasez, es lógico que haya multiplicado su precio por diez porque ahora compiten con los vehículos de tierra.
¿Faltan barcos entonces?
Lo que falta son contenedores y no barcos. De hecho, muchas veces lo que pasa es que los mercantes se colapsan en los puertos. Faltan contenedores porque faltan camioneros para sacarlos de los puertos y no hay una circulación rápida. Además, se ha producido ya un efecto a segunda escala y es que está reduciéndose el acero que se utiliza para fabricar nuevos contenedores.
Hay un problema muy serio y no es por un cuello de botella por exceso de demanda: todo funciona con la misma logística de antes. En Estados Unidos dicen que les faltan 15-20.000 camioneros, literalmente un ejército. No es la escasez de buques el problema, no sabes la cantidad que están esperando frente a los puertos del mundo para entrar.
¿Hablando de aumento de costes, esta inflación es puntual como dicen los políticos o se va a quedar muchos años?
El problema de la inflación está asociado a los precios y el problema cuando empieza la carestía es que es una variable que no tiene un comportamiento lineal. Habrá un momento sin suficiente oferta para la demanda, en que empresas, incluso países, que entren en proceso de bancarrota, dejen de consumir, caiga la demanda y el precio baje.
Pero como la oferta va a seguir bajando porque estamos en un proceso de declive inevitable, el precio se volverá a disparar. El comportamiento va a ser muy volátil, con subidas y bajadas muy fuertes. Vamos a tener picos de inflación, pero lo más importante y significativo no va a ser tanto cuál va ser la inflación de los bienes sino como será el poder adquisitivo de las familias. Como todos estos procesos son de destrucción económica, lo que hacen al final es generar más paro y que la renta disponible vaya disminuyendo; lo que repercute en el sector servicios… y en la Economía en general. Es todo un círculo vicioso.
¿Cómo puede afrontar España esta situación? ¿Nos vamos a una estanflación crónica o qué va a pasar aquí?
Nos vamos a una estanflación crónica, sí. Es inevitable. Mientras no abandonemos este sistema económico que prima el crecimiento será persistente y, además, agravándose. Habrá momentos en los que estaremos muy jodidos: habrá interrupción total en el suministro de algunas cosas. Y claro, si te interrumpen el gas, pues no puedes mantener la red eléctrica en marcha. Es así de simple. Si es el suministro del petróleo, imagínate.
Al final tendremos un problema y habrá que empezar a racionar y en última instancia prohibir el movimiento de vehículos privados porque llega un momento en que no los puedes mantener en marcha. Si lo que falta es el acero, afecta a la construcción y a lo que sea. Si no hay un cambio de paradigma, una comprensión de que es un tema profundo, estructural, vamos a sufrir ciclos perniciosos.
NOS VAMOS A UNA ESTANFLACIÓN CRÓNICA, SÍ, ES INEVITABLE
Esto no tiene ningún remedio: la escasez de materias primas va a ser creciente en los próximos años, progresivo en principio, en algunos momentos acelerará, otros parecerá que calmará, pero no va a ir a mejor. Y con un mercado internacional que va a competir ferozmente por los recursos que quedan, por las migajas. Y encima seremos tan imbéciles que cada vez que veamos una pequeña mejora diremos: “Pues ya, ya se ha acabado”. Pues no.
¿Entonces cuál es el futuro cercano en lo económico con las consecuencias de este decrecimiento?
Pues una recesión económica de la hostia. Sin salir del paradigma económico actual, a lo que vamos es a un decrecimiento de grandes magnitudes y a un problema de inestabilidad social creciente. No hay ninguna duda. Es muy triste, pero es lo que hay. Hasta que no entendamos que hay que hacer cambios mucho más profundos, nos dirigimos a una gran crisis económica con muchos problemas sociales añadidos.
¿Y el sociopolítico e internacional?
Una situación de conflictividad creciente, de revueltas en los países y de guerras por los recursos cada vez más evidentes. Sobre todo, de mucha conflictividad bélica.
¿La ‘caída del Imperio Romano’ otra vez?
¡Claro! Es que nuestra situación se parece mucho a la decadencia y caída del Imperio Romano. Nos creemos que tenemos una capacidad y una fuerza militar y un vigor que no tenemos. Somos senescentes, pero lo van a intentar. Y además hay que tener en cuenta que no somos el único actor del tablero. ¡Ni siquiera el más importante! Hay que ver qué van a hacer Rusia, China, los Estados Unidos, India… y algunas potencias emergentes en otros lugares del mundo.
¿Conflictividad mundial creciente, eso cómo afectará al Turismo en España?
El Turismo tiene los días contados. Pero además la digitalización y la globalización están sentenciadas. Esa es la otra, todo este proceso está condenado a sufrir un retroceso del copón. Y efectivamente, hay una serie de sectores que son tremendamente vulnerables y que van a ir poco a poco, o no tan poco a poco desapareciendo; y el Turismo es uno de ellos, claro.
No deja de ser un gasto discrecional que tienen las familias si tienen renta disponible, y como justamente lo que va a pasar es que ésta va a disminuir puede llegar a desaparecer de manera muy rápida. Y esto es tremendamente problemático sobre todo para sitios como Cataluña o Baleares. Allí será mortal y lo que hay que hacer es aprovechar estos años para realizar un proceso de adaptación a una situación futura en la que no vas a tenerlo. Y ya sé que es el 14% del PIB, y el 11% de la ocupación, pero…
EL TURISMO TIENE LOS DÍAS CONTADOS
¿Y en qué va a derivar el capitalismo, en comunismo para repartir la escasez?
Comunismo no. Es un sistema fracasado, que al final también es productivista, se basa en el extractivismo y al final tampoco funciona. Y además el fracaso de la Unión Soviética en particular, que es el paradigma del hundimiento del comunismo en buena medida es porque ellos tuvieron problemas para su propio abastecimiento de petróleo. Allí se vio cómo chocaron con los límites. No es la solución y en particular además yo tengo una repugnancia natural hacia todos los sistemas políticos en los que no se respete la libertad de opinión y la democracia.
Está demostrado que no es la solución en tanto que no se abandone la idea del productivismo. También el capitalismo puede evolucionar hacia otra cosa en el que ya no necesite el crecimiento y eso podría ser viable. En cualquier caso, lo que hace falta es un sistema en que la satisfacción de las necesidades más básicas se consiga a través de medios y comunidades locales, y eso puede funcionar con diversos sistemas económicos, aunque no creo que haya nadie que tenga una respuesta completa y correcta sobre cómo afrontar este futuro.
