Antonio Turiel, físic i matemàtic: “El capitalisme és la llosa que ens està portant al taüt”

Diari de Girona

Cristina Vilà Bartis
Figueres 11 01 2025

• Veu científica de referència al país sobre sostenibilitat i crisi energètica, el físic i matemàtic Antonio Turiel acaba de publicar el seu últim llibre, 'El futur d’Europa', en el qual aborda debats incòmodes, però necessaris sobre la transició energètica que, diu, és urgent i ha de ser, a més, econòmica i social
  
  
• Per Turiel, que l'octubre passat va ser nomenat Fill Adoptiu de Figueres, és ben clar que "perseguir el creixement, el que genera és destrucció, empobriment" i assegura que Europa té per davant un gran repte si no vol acabar essent "un continent desposseït"

Antonio Turiel és oceanògraf físic i matemàtic, viu a Figueres i porta quinze anys 

fent divulgació sobre la crisi energètica, climàtica i ambiental. / Eduard Martí

Fa quinze anys que el físic i matemàtic Antonio Turiel (Lleó, 1970), investigador científic de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, especialitzat en oceanografia física i tecnològica, es va embrancar en la compromesa tasca de difondre i alertar sobre la crisi energètica i la necessària transició i model de societat que s’imposa. En aquests anys molts han agraït aquest bany de realitat, i possibles solucions sense voler ser dogmes, però també ha rebut, com altres científics del món, atacs de negacionistes o grups de pressió. Ara publica 'El futur d’Europa' (Destino), un llibre que analitza, des del punt de vista tècnic i aportant múltiples dades i informes científics, la crisi global –climàtica, ambiental, energètica i social– que vivim enfocant-se en el Vell Continent i els reptes complexos que caldrà afrontar.

Per què ha decidit escriure aquest nou llibre? El tema continua essent incòmode i, fins i tot, semblaria, que s’amaga a la població.

Més que amagar, és el que s’anomena un no-tema, una cosa de la qual no se’n parla. Però jo soc un funcionari de l’Estat, un servidor públic al servei dels ciutadans i també de les empreses que volen saber què està passant, comprendre per què han de prendre decisions estratègiques. Jo soc un tècnic que dona dades i em crida molt l’atenció la gent que m’ataca. Hi ha el problema energètic de recursos, que ara comença a ser una mica alarmant. És el que sempre explico del tema del dièsel, que n’està faltant molt, sobretot a Llatinoamèrica i Àfrica perquè la producció està caient. Un problema que, tard o d’hora, arribarà aquí.

Quan el comença a interessar el tema de la crisi energètica?

L’any 1998 llegint l’article 'La fi del petroli barat' de Colin J. Campbell i Jean H. Laherre a la revista Scientific American. En aquella època jo era postdoctorand a París i anava fent la meva vida. Després vaig tornar aquí i ho anava seguint. El 2005, quan els preus van començar a disparar-se, vaig adonar-me que passava alguna cosa, però creia que ja haurien pensat en alguna cosa, que hi hauria un reemplaçament. Però veient que no passa res, que no arriba la substitució, em poso a estudiar una mica més i veig què està passant, m’adono que la situació és molt preocupant, que no s’està donant cap solució perquè no n’hi ha cap que sigui tècnicament possible i, al mateix temps, políticament acceptable. És quan decideixo començar a fer divulgació. Entremig, i és curiós, el que sí que és el meu treball principal, la part ambiental, ha començat a agafar molta rellevància perquè, ara mateix, alguna cosa s’ha desequilibrat i clarament anem cap a un moment dur.

Al llibre parla de crisi global, de policrisi. Què vol dir?

Crisi de sostenibilitat que té dos vessants: l’ambiental i la de recursos. Ara, totes dues han confluït.

Sorprèn, doncs, que amb tot això encara es parli de continuar creixent.

Dins el nostre sistema econòmic no parlar de creixement és un suïcidi. Actualment, cap govern occidental està disposat a acceptar el fet que el creixement està esdevenint impossible. Estem en un punt que perseguir el creixement el que genera és destrucció. En el llibre comento la gentrificació de ciutats com Barcelona, que aquí passa una mica també: lloguers que es disparen, inflació, precarietat laboral… Tot això és un procés molt destructiu, una conseqüència d’aquesta recerca incessant del creixement. La raó per la qual fracassen totes aquestes cimeres del canvi climàtic és perquè les mesures que s’haurien de prendre comprometen la idea del creixement i ningú vol acceptar això. Però és igual que no vulguin, ho tindrem: o bé prens mesures adaptatives per fer una transició, que és el que anomenem decreixement, o sinó el que tindràs és empobriment perquè les coses començaran a ser pitjors.

La reutilització dels recursos disponibles serà imprescindible. Vostè assegura en el llibre que les deixalleries seran fonamentals.

Seran les noves mines. Hi ha materials de molta qualitat que estan allà llançats de la manera més estúpida possible. Tens coure, ferro, alumini…

Com a societat hem estat molt prepotents?

Sí, és la societat del malbaratament, d’un sol ús, del consumisme. A les deixalleries ja s’està fent molta recuperació, una cosa que serà estricta i necessària. És el cas del coure amb el qual hi ha un problema bestial. Hi ha grans companyies que en produeixen que estan apostant per projectes de reciclatge del material perquè les mines de coure del món sembla que ja han arribat al seu màxim, és a dir, que hem passat el pic del coure i comença a davallar la producció. El problema és que o comencem ara a intentar treure el coure com puguem de les deixalles o ho portem fatal perquè les mines estan molt exhaurides. Una de les coses que tu pots ajudar, per recuperar-lo més fàcilment, és la manera com el fas servir, posant-lo en un aïllant més fàcil de separar i, sobretot, que no es barregi. Són coses que s’han de repensar. A Xile, per exemple, el cost d’extracció del coure, segons el tipus de mina, procediment i tractament, s’ha multiplicat entre 3 i 5 vegades des de principis de segle. Això evidencia que és insostenible, i per això la producció cau. La plata, material necessari per a les plaques fotovoltaiques, sembla que també estigui caient.

I el cas del petroli?

El principal proveïdor de petroli d’Espanya és Nigèria, un país que està preferint exportar petroli a bastir de combustible als seus nacionals. Allà hi ha moltes protestes perquè se’ls ha apujat el preu de la benzina i els aliments. És un país superpoblat, 210 milions d’habitants, el 20% de la població d’Àfrica, i pot fer un pet com una gla en qualsevol moment. Tot està molt tibat i ningú accepta que estem arribant al límit d’aquest sistema que tota la vida s’ha dit que és insostenible. Si una cosa és insostenible molt temps, aquesta comença a esdevenir inestable i amenaça de col·lapsar. La por és que això s’acabi i caigui pel seu propi pes. És el que hem d’evitar. L’objectiu del llibre, doncs, és fer primer una bona diagnosi dels problemes que tenim des del punt de vista tècnic.

Al llibre diu que recursos, com l’aigua, s’haurien de gestionar públicament.

Dic que, en un moment determinat, perquè les coses puguin funcionar haurien de ser públiques, plantejar l’energia com a servei públic i no com un negoci més perquè sense energia no hi ha res, ni sense aigua tampoc. El cas dels aerogeneradors de La Mesa (parc eòlic a Burgos) és un bon exemple. S’ha intentat que fossin competitius en el mercat, però no es pot perquè el preu baixa massa. Potser han d’estar subvencionats públicament, potser ha de ser una empresa pública o una política pública i que se’ls protegeixi. Cal dir: això és estratègic i, per tant, té una consideració diferent. Hem de sortir d’aquest paradigma una mica estúpid de dir que el mercat s’autoregula. Potser una cosa que s’autoregula no és necessàriament positiva. Hem de parlar que sigui eficient, útil, pràctic, no que sigui autoregulat.

Cal buscar l’equilibri?

Clar, però el problema és que estem molt infectats dels ideals, mal entesos, que són molt destructius, del liberalisme econòmic que té per objectiu créixer i créixer. El capitalisme és insostenible i ens està portant al desastre. No és una opinió, jo dono dades posades en context. Tot i això, encara ara és tabú dir-ho.

A 'El futur d’Europa' posa el focus en el cas europeu. En aquest nou paradigma, cada continent tindrà reptes diferents?

Cada un haurà d’arreglar el seu problema que, en el cas d’Europa, és no tenir recursos i ser un continent envellit. L’actiu principal és la seva indústria i el seu coneixement, però és una cosa que es pot perdre ràpidament. Per a Europa, ara sí, és el moment de la veritat perquè si deixem que continuï destruint-se la indústria i emigrant el coneixement, tenim un problema gros perquè aleshores ja no tindrem res, serem un continent desposseït. Tenim mala peça al teler i hem de començar a espavilar. I ja no dic res en el cas de l’Estat espanyol molt especialitzat en el servei, turístic, amb el problema que comporta. Al llibre parlo del futur del turisme, que és bastant negre. Això ja es veu venir perquè si Alemanya està en recessió, França més o menys, si tots els països que ens envien turistes comencen a tenir problemes econòmics seriosos...

Planteja tornar enrere, recuperar coses que funcionaven abans.

Sí, però tampoc es tracta de tornar a una societat primitiva sinó recuperar el que funcionava com a complement. No es tracta que sigui un substitut sinó que si d’algunes coses podem bastir-nos d’aquesta manera, fem-ho. De les altres, haurem d’estirar una mica dels combustibles fòssils, desenvolupar alternatives, no es tracta de tornar a les cavernes ni a un 80% de població dedicada al sector primari. El problema gros és que si no ho preparem amb seny, anticipació i cura, podem caure en això.

Què creu que caldria fer ara?

S’hauria de crear un grup interdisciplinari de persones treballant en aquests temes i això, crec, hauria de ser una iniciativa pública. Grups que treballessin, per exemple, en la integració de la captació d’energia en la producció industrial. Recuperar la idea de les colònies tèxtils de principis del segle XX. Teníem fonts energètiques molt denses, que en molt poc espai tenies molta energia, però ens hem acostumat a separar el concepte d’energia amb el del treball que es fa amb això, cosa que no és el més normal i al llarg de la història no ha estat així. Tu feies el treball on era l’energia. Per què hi havia tantes fosses i metal·lúrgiques a Olot a principis del segle XX? Perquè allà tenies salts d’aigua, carbó, era possible fer-ho allà i el producte final es transportava a Barcelona en unes vies que no són com les d’ara. És recuperar una mica això amb el coneixement i els materials d’avui en dia.

Llegim que el canvi climàtic pot suposar la fi de l’Holocè, que si desapareixen les estacions ho farà l’agricultura i, amb ella, la civilització humana com l’entenem avui.

Això ja ho ha dit l’associació geològica internacional que parla clarament d’antropocè, cosa que jo discuteixo perquè ho veig molt superb. Hauríem de parlar d’antropopausa.

També, dins l’apartat de la crisi climàtica, parla del col·lapse de l’AMOC.
Des de l’Institut de Ciències del Mar ens hem involucrat molt en la missió pionera SMOS de l’Agència Espacial Europea que, per primer cop, ha pogut mesurar la salinitat de la superfície del mar, l’ingredient que ens faltava per completar el mapa dels fluxos d’aigua a escala global. Una de les coses per les quals serveix és per mirar l’AMOC (corrent atlàntica que regula el clima d’Europa i altres punts del planeta) i hi ha molts indicis que pugui estar passant (el seu col·lapse).

Molts científics que alerten sobre aquests temes són durament atacats. Vostè mateix ho ha patit. Ho entén?

És un símptoma de decadència. Una societat tan tecnificada com la nostra, atacar als tècnics... Ho comparo amb la decadència de l’imperi romà, quan tu perds els valors que t’han permès arribar fins aquí, doncs, tens un problema gros. En el fons, el que qüestionem és la realitat del capitalisme i se’ns ataca per això, perquè no se’l pot criticar obertament. A mi, però no m’importa. Quan vaig començar a fer divulgació tenia clar que rebria atacs, tot i que pensava serien pitjors. També haig de dir que la institució en la qual treballo sempre m’ha donat suport. A mi, sincerament, el que sí que em genera angoixa i tensió és el que explico.

 
Entre les moltes coses adverteix que l’any passat es van sobrepassar sis dels nou límits planetaris. Però no vol dir que no els podem recuperar. Ara, si continuem així ens autodestruirem. El 0,5% de la massa cerebral de les persones occidentals és ara mateix plàstic, tenim un cervell plastificat i això causa tot de malalties. Si continuem aquest rumb, arribarà un moment que la nostra esperança de vida acabarà essent de vint anys, no tindrem temps ni a reproduir-nos. Els límits planetaris ens alerten. A banda, hi ha el risc que, si et mantens massa temps més enllà d’aquests límits, es desencadenin processos en cascada amb conseqüències funestes i irreversibles pel que fa a la vida humana. El cas de l’AMOC, si s’atura, tornarà a engegar-se, però d’aquí a mil anys. L’aturada, però pot afectar tres mil milions de persones. 

Creu que l'Estat espanyol està perdent un temps valuós per afrontar el debat?

Sens dubte. A més, són curioses les inèrcies polítiques perquè veus que està fracassant el model Renovable Elèctrica Industrial (REI) i encara es manté el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima. 

Tot i les dades i les evidències, encara hi ha qui nega el canvi climàtic, entre ells molts polítics.

Aquest és un negacionisme ideològic, quan el canvi climàtic és una qüestió de química de l’atmosfera i de física de fluids. És un reflex de la decadència i com estem lliscant cap als feixismes populistes. Al llibre parlo d’ecofeixismes que és una manera d’estar dins els límits de sostenibilitat del planeta: tens uns que manen que tenen consciència que no hem de passar els límits, però això fa que unes poques elits visquin molt bé i tinguin molts recursos i la majoria, a la misèria. És un sistema sostenible, però no l’ideal. 

En una compareixença al Parlament de La Rioja li van preguntar si el clima havia canviat molt al llarg de la història. Què els va dir?

Que si parlàvem de la història de la Humanitat, que són onze mil anys, no, que mai hi havia hagut un canvi tan ràpid, tan gran i tan global, però que si parlàvem de la història geològica del planeta, sí que hem tingut concentracions de CO2 més grosses i climes molt més extrems, però el que no hi havia eren humans. Al final, parlem de la supervivència de l’ésser humà. La vida continuarà perquè algunes extincions del passat han estat pitjors que això. El que necessitem és desempallegar-nos del capitalisme perquè és la llosa, el que ens està portant cap al taüt.

És més greu del que sembla

 Genís Roca -President de la Fundació.cat

La Vanguardia - 16/12/2024 

Certesa. La tecnologia ho podrà fer tot. Podrà fer diagnòstics mèdics, dissenyar itineraris formatius, calcular rutes per a l'òptim repartiment de mercaderies, escriure contes i novel·les, fer prediccions climàtiques, prendre de­ci­sions d'inversió borsària, esculpir escultures, analitzar l'evolució dels cultius, compondre música, dissenyar mobles i pintar quadres. En molts casos serà una bona solució, una manera de fer eficient i ­raonable.

Preocupació. Una de les coses preocupants no és fins on pot arribar la tecnologia, sinó a què ens dedicarem nosaltres. Cada vegada que descobrim que les màquines fan bé una altra cosa, el que de veritat pensem és que a nosaltres ens queda una opció menys per a guanyar-nos la ­vida.

Problema. La societat industrial tenia un sistema de repartiment de la riquesa que en la societat digital està deixant de funcionar. El nostre Estat de benestar es basa en què qui guanya diners en torna una part als seus treballadors en forma de sous i una altra part a la societat en forma d’impostos. El problema és que les plataformes digitals globals guanyen molts diners a Espanya, però en proporció generen molt pocs llocs de treball i, a més a més, gràcies a la lamentable arquitectura fiscal d’Europa, gairebé no paguen impostos aquí. Generen riquesa que gairebé no reparteixen.

Fermin Cabanillas

Diagnòstic. Estem repartint malament la riquesa generada per les màquines. Els beneficis que s'obtenen amb la digitalització massiva s'acumulen en persones concretes que estan decidint de manera unilateral si reparteixen més o menys i com. De tant en tant Amancio Ortega compra equipaments per als hospitals, però Elon Musk ha decidit gastar-se els calés en ocupar el poder polític dels Estats Units. I potser no s'aturi aquí.

La revolució digital està provocant que una nova minoria accedeixi a la riquesa i al poder escapant del control dels estats nació

Drets. El nostre problema no és que les màquines facin cada cop més coses, sinó que estem tolerant la implantació d'un model que, en lloc de futurista, és medieval: el senyor feudal decideix el que li dona la gana, i la població treballa a les seves plataformes sense gairebé tenir drets. Un sistema que a més a més és desigual: les multinacionals poden dissenyar maneres per a tributar on més els convingui, però els d'aquí que tenen botigues de fruita, empreses de transport, sales de concerts o perruqueries, aquests no, aquests han de tributar localment de manera estricta amb el mètode antic i sota l'amenaça de fortes sancions.

Reacció. La revolució digital està provocant que una nova minoria accedeixi a la riquesa i al poder escapant del control dels estats nació. La tecnologia està descol·locant la política, que està deixant de ser un mecanisme eficient per administrar la societat. Necessitem de manera urgent un nou marc legal i fiscal, com a mínim, i, vist com van les coses, ens haurem de posar seriosos. Seriosos i exigents. Complicat, però possible. El primer és aixecar la mirada i entendre que estem davant un conflicte històric greu.

És massa tard per salvar el Regne Unit del sobreescalfament, diu el cap de clima de l'ONU

Jonathan Leake, 6 d'octubre de 2024. The Telegraph

Entrevista: el professor Jim Skea adverteix que el món corre el risc de 3 °C d'escalfament global l'any 2100 a menys que canviï de rumb

Jim Skea: "Potencialment ens dirigim cap als 3ºC d'escalfament global per al 2100,
 si seguim amb les polítiques que tenim actualment" Belinda Jiao

La humanitat ha perdut l'oportunitat de mantenir l'escalfament global per sota dels 1,5ºC i caldrà "esforços heroics" per mantenir-se per sota dels 2ºC aquest segle, ha advertit el científic que lidera l'esforç global per entendre el canvi climàtic.

Jim Skea, president del Grup d'experts intergovernamental sobre el canvi climàtic (IPCC), va dir que un fracàs per frenar prou les emissions de carboni havia deixat el món en camí d'escalfar-se 3 °C per al 2100. Aquesta mitjana emmascara les variacions entre la terra i el mar, amb l'Europa occidental i el Regne Unit s'enfronta a un escalfament encara més gran, potser fins a 5ºC a finals de segle.

"Ens encaminem potencialment cap a 3ºC d'escalfament global per al 2100, si seguim amb les polítiques que tenim actualment", va dir Skea.

"Òbviament, l'augment de la temperatura sobre la terra serà més alt que sobre l'oceà. No sabem quina calor farà [a terra], però sé que pot ser més que la mitjana mundial".

El Met Office ha intentat projectar els impactes del Regne Unit . L'any 2070, diu, els hiverns seran fins a 4,5 ºC més càlids però 30% més humits, la qual cosa significa més inundacions. L'estiu serà fins a 6ºC més càlid, amb sequeres freqüents i un nombre creixent de morts relacionades amb la calor.

Skea va dir: "Està molt clar que el canvi climàtic ja no és a dècades en el futur. És molt obvi que està passant ara, així que ens hem d'adaptar".

Conseqüències de l'escalfament de 3ºC

Quin tipus de món ens podríem enfrontar amb un escalfament inferior a 3ºC o més?

"Un dels riscos més grans de moltes regions vindrà de la combinació de calor i humitat.

“Serà difícil viure i treballar fora. En algunes parts del món, això serà realment un espectacle per a alguns tipus d'activitat econòmica ".

Europa s'enfronta a alguns dels reptes més grans. Altres científics han predit que Escòcia es convertirà en un centre de cellers, que Polònia tindrà dificultats per cultivar cultius bàsics com les patates i que Itàlia ja no podrà conrear blat dur, que s'utilitza per fer pasta.

Skea va advertir de l'aparició de deserts al sud d'Europa. Va dir: “Tota Europa és vulnerable i sobretot la Mediterrània. Ja estem veient la desertificació, no només al nord d'Àfrica, sinó a alguns dels marges del sud d'Europa, com Grècia, Portugal i Turquia".

Les paraules d'Skea tenen pes. Descrit per alguns com "el científic més important que ningú ha sentit mai", supervisa l'organització de l'ONU amb seu a Ginebra, la investigació de la qual és la base científica sobre la qual es construeix tota la política relacionada amb el clima.

La seva advertència sobre el fracàs de la humanitat a l'hora d'aturar l'escalfament del món arriba poques setmanes abans que Ed Miliband, el secretari d'Energia, lideri una delegació del Regne Unit a l'Azerbaidjan, l'amfitrió d'enguany de les negociacions climàtiques anuals de la COP de les Nacions Unides.

Footnote: Emissions from energy, process emissions, methane, and flaring Source: Energy Institute

Aquestes reunions de l'ONU són considerades àmpliament com la millor esperança del món per prevenir el canvi climàtic descontrolat. L'Acord de París, celebrat a la reunió del 2015, va ser efectivament una promesa dels 195 països signants de reduir les emissions i mantenir l'augment de la temperatura global per sota dels 2ºC, en comparació amb els nivells preindustrials, i idealment per sota dels 1,5ºC.

Pocs signants han complert les seves promeses i, en canvi, les emissions han continuat augmentant , equivalent a uns 60.000 milions de tones de CO2 a l'any.

Skea parlava en una cimera organitzada per la Zemo Partnership, que promou el transport baix en carboni i que va ajudar a fundar fa 21 anys, mentre era un acadèmic relativament baix a la Universitat de Sussex. Va ser al començament d'una carrera que el va veure convertir en professor d'Energia Sostenible a l'Imperial College, director del Centre de Recerca d'Energia del Regne Unit i després membre fundador del poderós Comitè del Canvi Climàtic del Govern.

El seu paper com a president de l'IPCC és el seu més influent. El seu treball sustenta les polítiques globals que ens importen a tots, com a contribuents i pagadors de factures i, potser, com a ciutadans preocupats.

La setmana passada, Sir Keir Starmer es va dirigir a Liverpool per anunciar plans per invertir 22.000 milions de lliures de diners dels contribuents en un programa de captura de carboni com a part dels esforços per limitar el nivell d'emissions nocives a l'atmosfera.

SOURCE: CCS ASSOCIATIO

El mes passat, Miliband va prometre milers de milions més per construir una nova xarxa nacional i envoltar el Regne Unit en parcs eòlics marí, per pagar amb les nostres factures d'energia.

I a finals d'aquest mes, s'espera que Rachel Reeves anunciï impostos que probablement acabaran amb una gran part de la indústria del petroli i del gas del Regne Unit, justificats perquè aquests combustibles fòssils són la principal causa de l'escalfament global.

Skea no va tenir res a veure amb aquestes polítiques individuals, però la inspiració per a totes es remunta directament a les terribles advertències exposades als informes científics supervisats per l'IPCC.

El que diuen aquests informes és que la humanitat ja ha escalfat el planeta 1,1 graus centígrads i hi ha molt més per venir. O com diu l'informe: "Les activitats humanes, principalment a través de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, han causat inequívocament l'escalfament global, amb la temperatura de la superfície global, arribant a 1,1 C per sobre dels [nivells] de 1850-1900".

Afegeix: "Les emissions continuades de gasos d'efecte hivernacle provocaran un augment de l'escalfament global... una millor estimació de l'escalfament per al 2100 abasta un rang d'1,4 °C per a emissions de gasos d'efecte hivernacle molt baixes a 4,4 °C per a un escenari d'emissions molt altes".

Les temperatures més altes no només significarien un clima més càlid. L'energia de la calor alimentarà un clima més extrem , augmentarà el nivell del mar i farà que l'agricultura sigui més dura i menys productiva, ha conclòs l'IPCC.

Quines són les possibilitats de mantenir l'escenari d'escalfament mínim? No és genial, va dir Skea, assenyalant un gràfic clau de l'últim informe de l'IPCC. 

Jim Skea és el president de l'IPCC, que produeix informes científics que sustenten les polítiques governamentals
(a la foto amb Jonathan Leake de The Telegraph) Belinda Jiao

Mostra com la humanitat aboca l'equivalent a 60.000 milions de tones de CO2 a l'atmosfera cada any, més que els 40.000 milions de tones fa només dues dècades.

Mantenir-se per sota del marge d'1,5 ºC ja hauria suposat reduir les emissions durant els últims cinc anys. Significaria una reducció de 25.000 milions de tones el 2030 i més de 40.000 milions de tones el 2040. Això, va admetre, era una reducció massiva i inviable.

Què es pot fer?

Què passa amb el futur? Segons l'Acord de París, totes les nacions signatàries havien d'augmentar les seves futures reduccions d'emissions, però les promeses enviades fins ara no representen gairebé cap reducció. Significa que el món podria estar emetent prop de 60.000 milions de tones de CO2 a l'any durant els propers anys.

"Aquestes reduccions haurien d'haver començat a partir del 2019", va dir Skea. Va afegir en una obra mestra d'eufemisme científic: "Vol dir que 1,5ºC s'està escapant de nosaltres".

Fins i tot l'esperança de limitar l'escalfament a 2ºC per l'any 2100 sembla remota.

"Ja saps, fins i tot això és una gran pregunta. Necessitàvem una mica més de 20% de reduccions d'emissions el 2030 per a una via de 2C. I no ens falten més de cinc anys d'aquesta data".

No hi havia cap reducció d'emissions a la vista, va dir.

Les dades d'organitzacions com l'Agència Internacional de l'Energia expliquen una història similar. La demanda de carbó, el combustible fòssil més brut, va assolir un rècord de 8.700 milions de tones l'any passat i segueix augmentant.

Es preveu que el consum de gas natural assoleixi un màxim de 4.200.000 milions de metres cúbics aquest any, un augment de 100.000 milions de metres cúbics en comparació amb el 2023. I el consum mundial de petroli també està en un punt màxim, passant dels 100 milions de barrils al dia fa dos anys als 103 milions de barrils ara.

Aquestes xifres són la raó per la qual Skea va dir tristament que estàvem encaminats fins a 3ºC.

L'IPCC va ser creat per l'ONU el 1988 i durant la primera dècada o dues de la seva vida les seves advertències es van considerar molt controvertides, desafiades pels polítics, la indústria dels combustibles fòssils i alguns científics.

Tanmateix, la gran escala del seu treball i els milers de científics que han recopilat proves del món real que donen suport a les troballes de l'IPCC fan que aquests reptes siguin rars ara.

Skea creia que el debat actual era molt menys sobre el clima i la necessitat d'arribar a zero i molt més sobre la ruta necessària per arribar-hi.

Va dir: "Cent noranta-cinc governs es van subscriure a la declaració en l'últim cicle que els éssers humans són inequívocament la causa del canvi climàtic que estem veient. I quan arribeu a aquest nivell de consens sobre una declaració tan forta, crec que hem avançat molt.

"Quan va començar l'IPCC, la pregunta existencial era si els éssers humans estan causant el canvi climàtic. Però això ara s'ha acceptat, i la pregunta és, què en fas?

La resposta a això, va suggerir, era dels polítics més que dels científics. Pot ser que hi hagi temps per evitar el tipus d'escalfament que podria fer la vida insuportable per a milers de milions de persones, però aquest futur està a les mans dels nostres líders.

"Francament, depèn de l'agència humana i de l'elecció. Són els nostres polítics, el nostre sistema polític, els que poden triar o no aplicar les mesures que necessitem”.

Bloomberg, Goldman Sachs

On s’ha de fer l’habitatge públic?

 Publicat al Diari Ara, 06/09/2024

Al 22@ i a la Marina del Prat Vermell, a Barcelona, hi ha solars en què només s'hi pot fer habitatge públic. Francesc Melcion

L’habitatge assequible, a més de dibuixar-lo, s’ha de construir, i això té un impacte centenari. A l’Europa de les guerres, l’habitatge públic es va construir sobretot allà on havien caigut les bombes. També a Barcelona, a través del Pla General del 1953, es concretaven plans de reforma interior per reconstruir zones destruïdes per la Guerra Civil. Vist en perspectiva, fa només cinquanta anys que les lleis del sòl i d’ordenació urbana regulen la participació de la col·lectivitat a les plusvàlues generades per l’urbanisme, i per això és difícil trobar parcel·les a l’interior de les ciutats consolidades (barris vells i eixamples) per a la construcció d’habitatge públic. Aquest era fonamentalment el propòsit de l’obligació del 30%, que ara sembla que es flexibilitzarà.

L’urbanisme va ser fonamentalment una competència municipal fins al 1978, quan amb el traspàs de les competències de l’Estat a la Generalitat, es va començar una política territorial interessant per a descentralitzar el país de Barcelona. Es van adquirir sòls a diverses ciutats per a planificar-ne el creixement, i durant vint anys es van construir barris nous a Martorell, Mollet, Sabadell, Terrassa, Tarragona o Vilanova.

El Pacte Nacional per l’Habitatge del 2007 (ja fa 17 anys!) anticipava que hi hauria “440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d’habitatge” en un horitzó de 10 anys, i aquest anava acompanyat d’un “inventari de sòls per a la construcció d’habitatge amb protecció oficial” on bàsicament s’afirmava que la Generalitat disposava de sòl en diferents sectors de Catalunya “que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges. Aproximadament, d’aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat en la seva totalitat d’aquí a l’any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d’obres”.

El ritme previst d’edificació no es va complir, i la major part dels sòls continuen estant a disposició i són de propietat pública: són terrenys a l’Escala, Esparreguera, Figueres, Lleida, Montmeló, Sant Boi de Llobregat, la Seu d’Urgell, Solsona, Santa Perpètua, Santa Coloma de Cervelló, Vic, Viladecans o Vilafranca. Seria bo publicar el visor cartogràfic GIS amb la disponibilitat del sòl públic per tal que la ciutadania conegui la ubicació i abast d’aquests sectors. Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l’urbanisme.

Aquests sòls que es van adquirir fa anys, haurien de ser els primers a programar-se, ja que fer ciutat vol dir, bàsicament, saber construir sobre les idees dels altres.

Tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera

El 2007 també es va llançar la iniciativa de les Àrees Residencials Estratègiques, amb capacitat per a allotjar 73.900 habitatges, 40.000 dels quals havien de ser protegits. Això equivalia a programar fins a 1.230 Ha de sòl (l’Eixample de Barcelona fa 750 Ha), però la crisi del totxo va congelar la majoria dels sectors, i ara tots els plans s'han de redactar de nou. Algunes d’aquestes Àrees, a més, es van dibuixar sobre terrenys de titularitat pública, per tant, serien aquestes també les més fàcils i convenients de reactivar.

Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també

Els urbanistes ens trobem constantment amb el dilema de si té sentit augmentar els límits de la ciutat per ubicar-hi tot aquest habitatge protegit. Després de més de vint anys de professió, tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera. Es tracta de trobar la justa mesura i trobar dissenys capaços de conviure amb les xarxes del verd i de l’aigua que envolten les ciutats. Però sí que cal, construir aquests habitatges per a ampliar el parc públic, i la bona manera de fer-ho és en actuacions de no més de 40 o 50 habitatges, de tal manera que un sol municipi no concentri el creixement de blocs d’excessiva alçada i densitat.

No vull acabar l’article sense insistir que, a Barcelona, també cal ampliar el parc públic sobre els solars provinents de la gestió urbanística. Fa anys que l’urbanisme ha inventat un mecanisme pel qual els propietaris de sòl que desenvolupin els drets d’aprofitament que entre tots els hem atorgat: n’han de cedir una part perquè s’hi faci habitatge públic. Els antics barris industrials que han passat a ser residencials com el 22@ o la Marina del Prat Vermell han fet carrers nous, escoles, equipaments i han reservat terrenys per a edificar-hi el parc públic de lloguer en processos que han durat dècades. Fa vint anys que els equips d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona han anat aprovant reparcel·lacions i donant llicències perquè el mercat operés amb forts condicionants i amb contribucions econòmiques a la ciutat. Camineu-hi, i veieu els solars públics buits als carrers Doctor Trueta, Àvila, Sancho de Ávila, Marroc, Binèfar... Són forats aparents entre mitgeres, amb solera de sauló o sorra i acostumen a estar tancats. Estan qualificats d’habitatge protegit i pertanyen a la ciutadania, perquè s’han obtingut a canvi de la transformació d’antigues fàbriques en desús cap a oficines o pisos que conviuen a les mateixes illes de cases. Dit d’una altra manera; no s’hi pot fer una altra cosa que habitatge protegit. El sector privat ja ha invertit, han edificat ràpidament i ja hi ha milers de treballadors i residents que s’han instal·lat en oficines i pisos magnífics al Poblenou i a la Marina del Prat Vermell. Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també. A què esperem?

Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora

La nova Conselleria de Transició Ecològica en el govern de la Generalitat de Catalunya suposa un engany i un frau a la ciutadania i un retrocés pel país que no permetran afrontar els majors reptes que tenim, que són els ambientals.

 

Catalunya 20 d’agost de 2024

El 29 de maig, acabades les eleccions al Parlament de Catalunya però molt abans de la constitució del nou Govern, 127 organitzacions ecologistes i socials de Catalunya vàrem reclamar davant l’opinió publica mitjançant un manifest, la restitució del Departament de Medi Ambient en el nou govern de la Generalitat de Catalunya, amb rang de Vicepresidència.

El Manifest era impulsat per les majors organitzacions i federacions del país: Ecologistes de Catalunya; Ecologistes en Acció; Xarxa per la Conservació de la Natura i DEPANA amb el suport de 123 entitats de caràcter ambiental d’arreu del país.

Des del 2010 en que es va suprimir el primer Departament de Medi Ambient de la Generalitat amb el Govern d’Artur Mas, les competències ambientals dels successius Governs en aquests 14 anys on han passat governs i coalicions amb els principals partits del país, han rebutjat lamentablement la recuperació del Departament de Medi Ambient i les seves competències han estat repartides i trossejades amb altres Departaments, amb l’objectiu clar de no aplicar polítiques ambientals fortes i transversals i poder així impulsar un model de desenvolupament insostenible, deixant les polítiques ambientals a un paper purament testimonial.

En aquests 14 anys sense Conselleria de Medi Ambient hem patit els majors retrocessos en matèria ambiental i alhora han aflorat amb mes força els riscos i conseqüències de la gran crisi ambiental que ara per ara suposa el major repte per tot el planeta i per suposat el de Catalunya.

Veiem alguns exemples:

• Ha estat un fracàs absolut assolir els mínims compromisos ambientals com la nova Llei de biodiversitat atenent que l’actual llei de protecció dels Espais Naturals data del 1985, una de les més antigues d’Europa, mentrestant en els darrers 20 anys, i segons les dades l’Observatori de la biodiversitat, hem perdut de mitjana el 24% de la fauna.
• La creació de nous parcs naturals històricament reivindicats com el de la serra de Prades i la serra del Montsec encara sense fer-se realitat.
• La manca absoluta del compliment pel que fa a l’aprovació dels plans de recuperació i conservació d’espècies en perill d’extinció (DECRET 172/2022 de 20 de setembre, del Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada.
• De les 44 especies en perill d’extinció del catàleg tant sols 5 especies tenen aprovat el seu pla de conservació i les ultimes especies es van aprovar els seus plans el 2004 ara fa 20 anys. Especies en risc d’extingir-se de forma imminent com el tritó del Montseny així com les especies d’ocells, la Trenca, l’alosa Becuda o la Xurra, esperen mentre es troben al límit entre les 44 restants.
• La llei de prevenció de residus reiteradament promesa i que ni tant sols ha passat a ser presentada al Parlament, en una situació de clar incompliment de la directiva de residus, amb una producció de residus municipals que al 2020 havíem d’assolir el 50% i que en l’actualitat estem a 10 punts per sota del compliment per la manca de polítiques efectives i de legislació en prevenció.
• La manca del compliment de la normativa en matèria de planificació i regulació dels macro projectes d’energies renovables que a destruït milers d’hectàrees d’espais agraris i d’interès natural.

Ara el nou govern de la Generalitat constituït pel PSC, un dels partits que es va comprometre a la creació de la conselleria de Transició Ecològica si governava a l’estil del Ministeri Espanyol, ha incomplert el seu compromís al incorporar Medi Ambient dins del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i això suposa un autèntic frau, supeditant la conselleria de Medi Ambient a l’acció de Territori i Habitatge , relegant la part de Transició Ecològica a una paper purament testimonial que no podrà impulsar el canvi de polítiques ambientals valentes que Catalunya necessita per afrontar la gran crisi ambiental que ens afecta. I de nou, la configuració del nou Govern de la Generalitat ha atribuït les competències de gestió forestal al Departament d’Agricultura, quant en realitat les forests són dels àmbits que contribueix mes decisivament a la conservació de la biodiversitat, realment aquesta decisió és inaudita i irresponsable.

PER UN PAÍS RESPONSABLE RECLAMEM LA CREACIÓ DE LA COSELLERIA DE MEDIAMBIENT

Nota de premsa en pdf

LA CAMPANYA CONTRA EL QUART CINTURÓ SERÀ BEL·LIGERANT AMB QUI PRETENGUI IMPULSAR EL QUART CINTURÓ

LA CAMPANYA CONTRA EL QUART CINTURÓ ES REUNEIX AMB ELS PARTITS POLITICS PERQUÈ DESCARTIN DEFINITIVAMENT EL QUART CINTURÓ-RONDA NORD I ELS RECORDA QUE SERÀ BEL·LIGERANT AMB QUI PRETENGUI IMPULSAR-LO

La Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) s’ha reunit les darreres setmanes amb les candidatures que es presenten a les eleccions del 12M: Comuns/Sumar, Junts+Carles Puigdemont per Catalunya, Candidatura d’Unitat Popular-Defensem la Terra, Alhora i Esquerra Republicana de Catalunya. El PSC, s’ha excusat per “manca de temps”.

Jéssica Albiach, Carles Puigdemont, Xavier Pellicer, Jordi Graupera i Pere Aragonés han estat alguns dels interlocutors amb qui s’ha reunit la Campanya i el fet de reunir-s’hi és un reconeixement del rol de la CCQC en un projecte que ha esdevingut un element significatiu de debat polític a la darrera legislatura.


L’objectiu de les reunions ha estat transmetre’ls-hi la greu irresponsabilitat que significaria continuar el Quart Cinturó amb la Ronda Nord entre Terrassa i Sabadell i conèixer el seu posicionament en relació aquest projecte i les alternatives de mobilitat.

La Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) ha recordat als partits les alternatives al model de mobilitat, davant els greus impactes que ocasionaria el Quart Cinturó: la transformació del territori, la destrucció de patrimoni natural, el trencament de l’equitat social, l’empitjorament de la qualitat atmosfèrica i de la salut pública, o l’increment d’emissions i de gasos d’efecte hivernacle. El Quart Cinturó, és el projecte paradigmàtic d’un model de desenvolupament i de mobilitat que està en crisi i que ens ha portat a la critica situació actual.

De manera resumida:

• Dimarts 16 d’abril. Reunió a Santa Perpètua de Mogoda amb Comuns-Sumar, amb la presència de la cap de llista, Jessica Albiach, David Cid i Isabel García. Van manifestar la seva ferma oposició a la continuïtat del Quart Cinturó des de Sabadell a Granollers. Respecte al tram entre Terrassa i Sabadell, mantenen que s’ha de cercar alguna solució, i que en cap cas pot ser una via d’alta capacitat. Aposten decididament per la potenciació i priorització de la xarxa de transport col·lectiu.

• Dijous 18 d’abril. Reunió a Perpinyà amb Junts+Carles Puigdemont per Catalunya, amb la presència del cap de llista, Carles Puigdemont, i Jordi Turull. Discrepància en la seva posició de continuar el Quart Cinturó-Ronda Nord entre Terrassa i Sabadell. Necessitat d’obrir un procés participat de definició del model de país per afrontar els reptes que la crisi climàtica i la disponibilitat de recursos naturals ens imposen.

• Dilluns 22 d’abril. Reunió a Sabadell amb la Candidatura d’Unitat Popular-Defensem la Terra, amb la presència de Xavier Pellicer i Mar Ampurdanès. Coincidència absoluta en l’oposició a la continuïtat del Quart Cinturó-Ronda Nord entre Terrassa i Sabadell i el perllongament fins a Granollers. Aposta decidida per la potenciació i priorització de la xarxa de transport col·lectiu.

• Dilluns 22 d’abril. Reunió virtual amb Alhora, amb la presència de Jordi Graupera, Mònica Ribell i Joan Ricard. Coincidència absoluta en l’oposició a la continuïtat del Quart Cinturó-Ronda Nord entre Terrassa i Sabadell i el perllongament fins a Granollers. Aposta decidida per la potenciació i priorització de la xarxa de transport col·lectiu.

• Divendres 26 d’abril. Reunió a Granollers amb Esquerra Republicana de Catalunya, amb la presència del cap de llista, Pere Aragonès, Josep Maria Jové i altres membres de la candidatura. ERC dona per feta la proposta de la Ronda Nord fins a Castellar, malgrat la històrica oposició d’ERC a aquesta infraestructura. ERC manifesta la necessitat de fer noves aliances futures en contra del projecte i apunta que el PEMV pot ser una eina a l’hora de prioritzar les actuacions a favor del transport col·lectiu.

• Tot i els diversos intents, fins ara ens ha estat impossible concertar una reunió amb la candidatura del Partit Socialista de Catalunya.

La CCQC considera que algunes de les posicions expressades per algunes formacions polítiques són ambigües i contradictòries amb determinats posicionaments i accions realitzades recentment. Tot i això, en general valora positivament la predisposició de les candidatures amb qui s’ha pogut reunir per debatre el model territorial que el Quart Cinturó imposa com a paradigma d’un model de creixement ja superat i perniciós. Malgrat les divergències i matisos que hi ha en alguns casos, o les prioritats d’uns i altres, hi ha plena coincidència en emmarcar la situació d’extrema gravetat per les conseqüències que el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica generada pel trànsit de vehicles tenen sobre el territori i les persones.

Lamentem, però, que alguns partits polítics, tot i aquestes evidències, no tinguin la capacitat de virar en el model de creixement i de mobilitat que ens hi ha portat i no apostin decididament per un model basat amb el transport col·lectiu.

La perseverança i capacitat de resiliència de la CCQC (32 anys d’existència en són una prova fefaent) i el fort recolzament popular (més de 4.000 persones a la darrera manifestació del febrer del 2023 a Sabadell), amb l’acció continuada més enllà dels períodes electorals, és la millor garantia de la lluita contra el Quart Cinturó.

La mobilització al carrer, la sensibilització, l’articulació i la proposició d’alternatives, i l’acció tècnica, administrativa i jurídica de la Campanya Contra el Quart Cinturó seran encara més fortes una vegada comenci la nova legislatura. Cap acord d’investidura pot ignorar la necessita d’enterrar definitivament aquest projecte.

L’endemà mateix de les eleccions, la CCQC continuarà exigint que els partits es comprometin a fer front a la crisi climàtica i la millora de la qualitat ambiental i reclamant que descartin definitivament el Quart Cinturó / Ronda Nord.

L’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Vallès, 6 de maig de 2024

Àngel Camino, escultor

GUK, Amurrio

Sònia Villegas
*El País, "Babelia", 2 de abril de 2005

Viendo el magnífico audiovisual GUK, realizado per Pep Puig sobre la escultura de Angel Camino del mismo título instalada en un parque de la localidad alavesa de Amurrio, no he podido por menos que pensar en unas palabras del filósofo y crítico del arte Arthur C. Danto que leí hace poco con motivo de la publicación de su último libro, El abuso de la belleza.

Dice Danto que lo que su libro intenta hacer, desde el punto de vista de la historia del arte, es explicar “por qué se fue [a principios del siglo XXI] la belleza y nunca más volvió (...) por qué es una opción y no una obligación o una necesidad para el artista el hacer un objeto bello". Como consecuencia de ello, el pensador nos ofrece un análisis que sugiere que, en el arte actual, “la opción de hacer algo bello está indicado cuando su ser bello contribuya al signiflcado de la obra. Yo llamo a eso —concluye Danto- belleza interna”.

Desde que conocí a Angel Camino, mejor dicho, desde que oonocí las obras realizadas por Angel Camino, en su casa-taller de Sant Martí Sarroca, tuve la convicción profunda de estar contemplando la unión perfecte de la belleza con el significado, de ser testigo privilegiado de una de esas escasas veces de estar delante de un artista completo, un artista al estilo del Renacimiento - permítaseme la osadía-. que, además de transmitir plásticamente ideas y pensamientos, logra transmitir belleza.

Durante mis lecciones de piano, siendo niña. siempre recuerdo las palabras de mi anciano profesor diciéndome: “debes dominar la tècnica hasta que llegue ese momento en que logres no pensar en ella y comiences a disfrutar de la música“. Y ésa es precisamente la impresión que tengo —y me consta que no soy la única- cada vez que me encuentro ante una obra de Angel Camino. Angel domina, sin ningún género de dudas, la tècnica de la escultura —y otras técnicas también, la del dibujo, la del grabado, aunque él es fundamentalmente un escultor— y la domina hasta tal punto que la sobrepasa, la transforma en emoción pura y así se la trasmite a los espectadores de sus obras.

Y eso sucede desde el mismo inicio de su andadura artística a principios de los años setenta, como puede verse..., hasta sus obras más recientes, como... hasta el punto de poder afirmar que esta unión indisoluble de signiñcado y belleza, de verdad —verdad entendida como sinceridad en la transmisión de 1os pensamientos del artista- y belleza, constituye el nexo común subyacente a toda su obra.

No sé si son los materiales. en su mayoría nobles, como el mármol (vuelvo a pensar de nuevo en los artistas renacentistas, pues en muchas ocasiones Angel trabaja con el material originario de Carrara), el granito, el bronce, el acero, el hierro o la madera, o el diálogo que sabe establecer entre el vacío y el lleno, entre la masa corpórea (extraordinariamente corpórea, dicho sea de paso) de las esculturas y la atmósfera que las rodea. no sé. .. lo cierto es que las obras de Angel están hechas para la contemplación, y digo contemplación y no visualización, porque ante ellas uno debe tomarse su tiempo pues, como he comentado antes, transmiten múltiples significados —los que le puso el propio artista y los que nosotros como espectadores queramos darles- y, sobre todo, transmiten belleza.

En este sentido, Angel Camino me parece un heredero directísimo de aquellos grandes escultores de la primera mitad del siglo XX, como Brancusi o Lipchitz, cuyas obras todavía hoy nos parecen plenamente vigentes, por su enorme dominio de la tècnica, sí, pero sobre todo porque, como ocurre también con las obras de Angel, saben situarse a medio camino entre el pasado, un pasado remoto de resonancias primitivistas, y el ansia de modernidad que alumbra el futuro.

Son obras abiertas, siguiendo la línea de otro gran fllósofo de! arte de la contemporaneidad, Umberto Eco, que necesitan que el espectador las cierre, las complete con su propia experiencia de contemplación. De hecho, ésta ha sido Ia obsesión del propio Angel a lo largo de toda su vida: hacer que el arte (escribe arte deliberadamente con minúscules) llegara a la gente, que no fuera algo excesivamente intelectualizado o separado de la experiencia vital, sino algo cercano, en el sentido físico de la palabra incluso. Porque las esculturas de Angel no sólo invitan a verlas sino que invitan a tocarlas, a manosearias, a oirlas incluso (pienso por ejempio en la escultura de los jardines de la Universidad Central de Barcelona, titulada Lágrimas negras, cuya presencia física se mezcla con el murmullo del agua de un estanque), a vivirlas, en definitiva.

Y no es que carezcan de “intelectualidad”, sino que ésta ha sido superada, sobrepasada, como la técnica. para dar ríenda suelta a la emoción, a esa  belleza interna de la que habla Danto.