On s’ha de fer l’habitatge públic?

 Publicat al Diari Ara, 06/09/2024

Al 22@ i a la Marina del Prat Vermell, a Barcelona, hi ha solars en què només s'hi pot fer habitatge públic. Francesc Melcion

L’habitatge assequible, a més de dibuixar-lo, s’ha de construir, i això té un impacte centenari. A l’Europa de les guerres, l’habitatge públic es va construir sobretot allà on havien caigut les bombes. També a Barcelona, a través del Pla General del 1953, es concretaven plans de reforma interior per reconstruir zones destruïdes per la Guerra Civil. Vist en perspectiva, fa només cinquanta anys que les lleis del sòl i d’ordenació urbana regulen la participació de la col·lectivitat a les plusvàlues generades per l’urbanisme, i per això és difícil trobar parcel·les a l’interior de les ciutats consolidades (barris vells i eixamples) per a la construcció d’habitatge públic. Aquest era fonamentalment el propòsit de l’obligació del 30%, que ara sembla que es flexibilitzarà.

L’urbanisme va ser fonamentalment una competència municipal fins al 1978, quan amb el traspàs de les competències de l’Estat a la Generalitat, es va començar una política territorial interessant per a descentralitzar el país de Barcelona. Es van adquirir sòls a diverses ciutats per a planificar-ne el creixement, i durant vint anys es van construir barris nous a Martorell, Mollet, Sabadell, Terrassa, Tarragona o Vilanova.

El Pacte Nacional per l’Habitatge del 2007 (ja fa 17 anys!) anticipava que hi hauria “440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d’habitatge” en un horitzó de 10 anys, i aquest anava acompanyat d’un “inventari de sòls per a la construcció d’habitatge amb protecció oficial” on bàsicament s’afirmava que la Generalitat disposava de sòl en diferents sectors de Catalunya “que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges. Aproximadament, d’aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat en la seva totalitat d’aquí a l’any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d’obres”.

El ritme previst d’edificació no es va complir, i la major part dels sòls continuen estant a disposició i són de propietat pública: són terrenys a l’Escala, Esparreguera, Figueres, Lleida, Montmeló, Sant Boi de Llobregat, la Seu d’Urgell, Solsona, Santa Perpètua, Santa Coloma de Cervelló, Vic, Viladecans o Vilafranca. Seria bo publicar el visor cartogràfic GIS amb la disponibilitat del sòl públic per tal que la ciutadania conegui la ubicació i abast d’aquests sectors. Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l’urbanisme.

Aquests sòls que es van adquirir fa anys, haurien de ser els primers a programar-se, ja que fer ciutat vol dir, bàsicament, saber construir sobre les idees dels altres.

Tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera

El 2007 també es va llançar la iniciativa de les Àrees Residencials Estratègiques, amb capacitat per a allotjar 73.900 habitatges, 40.000 dels quals havien de ser protegits. Això equivalia a programar fins a 1.230 Ha de sòl (l’Eixample de Barcelona fa 750 Ha), però la crisi del totxo va congelar la majoria dels sectors, i ara tots els plans s'han de redactar de nou. Algunes d’aquestes Àrees, a més, es van dibuixar sobre terrenys de titularitat pública, per tant, serien aquestes també les més fàcils i convenients de reactivar.

Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també

Els urbanistes ens trobem constantment amb el dilema de si té sentit augmentar els límits de la ciutat per ubicar-hi tot aquest habitatge protegit. Després de més de vint anys de professió, tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera. Es tracta de trobar la justa mesura i trobar dissenys capaços de conviure amb les xarxes del verd i de l’aigua que envolten les ciutats. Però sí que cal, construir aquests habitatges per a ampliar el parc públic, i la bona manera de fer-ho és en actuacions de no més de 40 o 50 habitatges, de tal manera que un sol municipi no concentri el creixement de blocs d’excessiva alçada i densitat.

No vull acabar l’article sense insistir que, a Barcelona, també cal ampliar el parc públic sobre els solars provinents de la gestió urbanística. Fa anys que l’urbanisme ha inventat un mecanisme pel qual els propietaris de sòl que desenvolupin els drets d’aprofitament que entre tots els hem atorgat: n’han de cedir una part perquè s’hi faci habitatge públic. Els antics barris industrials que han passat a ser residencials com el 22@ o la Marina del Prat Vermell han fet carrers nous, escoles, equipaments i han reservat terrenys per a edificar-hi el parc públic de lloguer en processos que han durat dècades. Fa vint anys que els equips d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona han anat aprovant reparcel·lacions i donant llicències perquè el mercat operés amb forts condicionants i amb contribucions econòmiques a la ciutat. Camineu-hi, i veieu els solars públics buits als carrers Doctor Trueta, Àvila, Sancho de Ávila, Marroc, Binèfar... Són forats aparents entre mitgeres, amb solera de sauló o sorra i acostumen a estar tancats. Estan qualificats d’habitatge protegit i pertanyen a la ciutadania, perquè s’han obtingut a canvi de la transformació d’antigues fàbriques en desús cap a oficines o pisos que conviuen a les mateixes illes de cases. Dit d’una altra manera; no s’hi pot fer una altra cosa que habitatge protegit. El sector privat ja ha invertit, han edificat ràpidament i ja hi ha milers de treballadors i residents que s’han instal·lat en oficines i pisos magnífics al Poblenou i a la Marina del Prat Vermell. Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també. A què esperem?

Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora

La nova Conselleria de Transició Ecològica en el govern de la Generalitat de Catalunya suposa un engany i un frau a la ciutadania i un retrocés pel país que no permetran afrontar els majors reptes que tenim, que són els ambientals.

 

Catalunya 20 d’agost de 2024

El 29 de maig, acabades les eleccions al Parlament de Catalunya però molt abans de la constitució del nou Govern, 127 organitzacions ecologistes i socials de Catalunya vàrem reclamar davant l’opinió publica mitjançant un manifest, la restitució del Departament de Medi Ambient en el nou govern de la Generalitat de Catalunya, amb rang de Vicepresidència.

El Manifest era impulsat per les majors organitzacions i federacions del país: Ecologistes de Catalunya; Ecologistes en Acció; Xarxa per la Conservació de la Natura i DEPANA amb el suport de 123 entitats de caràcter ambiental d’arreu del país.

Des del 2010 en que es va suprimir el primer Departament de Medi Ambient de la Generalitat amb el Govern d’Artur Mas, les competències ambientals dels successius Governs en aquests 14 anys on han passat governs i coalicions amb els principals partits del país, han rebutjat lamentablement la recuperació del Departament de Medi Ambient i les seves competències han estat repartides i trossejades amb altres Departaments, amb l’objectiu clar de no aplicar polítiques ambientals fortes i transversals i poder així impulsar un model de desenvolupament insostenible, deixant les polítiques ambientals a un paper purament testimonial.

En aquests 14 anys sense Conselleria de Medi Ambient hem patit els majors retrocessos en matèria ambiental i alhora han aflorat amb mes força els riscos i conseqüències de la gran crisi ambiental que ara per ara suposa el major repte per tot el planeta i per suposat el de Catalunya.

Veiem alguns exemples:

• Ha estat un fracàs absolut assolir els mínims compromisos ambientals com la nova Llei de biodiversitat atenent que l’actual llei de protecció dels Espais Naturals data del 1985, una de les més antigues d’Europa, mentrestant en els darrers 20 anys, i segons les dades l’Observatori de la biodiversitat, hem perdut de mitjana el 24% de la fauna.
• La creació de nous parcs naturals històricament reivindicats com el de la serra de Prades i la serra del Montsec encara sense fer-se realitat.
• La manca absoluta del compliment pel que fa a l’aprovació dels plans de recuperació i conservació d’espècies en perill d’extinció (DECRET 172/2022 de 20 de setembre, del Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada.
• De les 44 especies en perill d’extinció del catàleg tant sols 5 especies tenen aprovat el seu pla de conservació i les ultimes especies es van aprovar els seus plans el 2004 ara fa 20 anys. Especies en risc d’extingir-se de forma imminent com el tritó del Montseny així com les especies d’ocells, la Trenca, l’alosa Becuda o la Xurra, esperen mentre es troben al límit entre les 44 restants.
• La llei de prevenció de residus reiteradament promesa i que ni tant sols ha passat a ser presentada al Parlament, en una situació de clar incompliment de la directiva de residus, amb una producció de residus municipals que al 2020 havíem d’assolir el 50% i que en l’actualitat estem a 10 punts per sota del compliment per la manca de polítiques efectives i de legislació en prevenció.
• La manca del compliment de la normativa en matèria de planificació i regulació dels macro projectes d’energies renovables que a destruït milers d’hectàrees d’espais agraris i d’interès natural.

Ara el nou govern de la Generalitat constituït pel PSC, un dels partits que es va comprometre a la creació de la conselleria de Transició Ecològica si governava a l’estil del Ministeri Espanyol, ha incomplert el seu compromís al incorporar Medi Ambient dins del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i això suposa un autèntic frau, supeditant la conselleria de Medi Ambient a l’acció de Territori i Habitatge , relegant la part de Transició Ecològica a una paper purament testimonial que no podrà impulsar el canvi de polítiques ambientals valentes que Catalunya necessita per afrontar la gran crisi ambiental que ens afecta. I de nou, la configuració del nou Govern de la Generalitat ha atribuït les competències de gestió forestal al Departament d’Agricultura, quant en realitat les forests són dels àmbits que contribueix mes decisivament a la conservació de la biodiversitat, realment aquesta decisió és inaudita i irresponsable.

PER UN PAÍS RESPONSABLE RECLAMEM LA CREACIÓ DE LA COSELLERIA DE MEDIAMBIENT

Nota de premsa en pdf

LA CAMPANYA CONTRA EL QUART CINTURÓ SERÀ BEL·LIGERANT AMB QUI PRETENGUI IMPULSAR EL QUART CINTURÓ

LA CAMPANYA CONTRA EL QUART CINTURÓ ES REUNEIX AMB ELS PARTITS POLITICS PERQUÈ DESCARTIN DEFINITIVAMENT EL QUART CINTURÓ-RONDA NORD I ELS RECORDA QUE SERÀ BEL·LIGERANT AMB QUI PRETENGUI IMPULSAR-LO

La Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) s’ha reunit les darreres setmanes amb les candidatures que es presenten a les eleccions del 12M: Comuns/Sumar, Junts+Carles Puigdemont per Catalunya, Candidatura d’Unitat Popular-Defensem la Terra, Alhora i Esquerra Republicana de Catalunya. El PSC, s’ha excusat per “manca de temps”.

Jéssica Albiach, Carles Puigdemont, Xavier Pellicer, Jordi Graupera i Pere Aragonés han estat alguns dels interlocutors amb qui s’ha reunit la Campanya i el fet de reunir-s’hi és un reconeixement del rol de la CCQC en un projecte que ha esdevingut un element significatiu de debat polític a la darrera legislatura.


L’objectiu de les reunions ha estat transmetre’ls-hi la greu irresponsabilitat que significaria continuar el Quart Cinturó amb la Ronda Nord entre Terrassa i Sabadell i conèixer el seu posicionament en relació aquest projecte i les alternatives de mobilitat.

La Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) ha recordat als partits les alternatives al model de mobilitat, davant els greus impactes que ocasionaria el Quart Cinturó: la transformació del territori, la destrucció de patrimoni natural, el trencament de l’equitat social, l’empitjorament de la qualitat atmosfèrica i de la salut pública, o l’increment d’emissions i de gasos d’efecte hivernacle. El Quart Cinturó, és el projecte paradigmàtic d’un model de desenvolupament i de mobilitat que està en crisi i que ens ha portat a la critica situació actual.

De manera resumida:

• Dimarts 16 d’abril. Reunió a Santa Perpètua de Mogoda amb Comuns-Sumar, amb la presència de la cap de llista, Jessica Albiach, David Cid i Isabel García. Van manifestar la seva ferma oposició a la continuïtat del Quart Cinturó des de Sabadell a Granollers. Respecte al tram entre Terrassa i Sabadell, mantenen que s’ha de cercar alguna solució, i que en cap cas pot ser una via d’alta capacitat. Aposten decididament per la potenciació i priorització de la xarxa de transport col·lectiu.

• Dijous 18 d’abril. Reunió a Perpinyà amb Junts+Carles Puigdemont per Catalunya, amb la presència del cap de llista, Carles Puigdemont, i Jordi Turull. Discrepància en la seva posició de continuar el Quart Cinturó-Ronda Nord entre Terrassa i Sabadell. Necessitat d’obrir un procés participat de definició del model de país per afrontar els reptes que la crisi climàtica i la disponibilitat de recursos naturals ens imposen.

• Dilluns 22 d’abril. Reunió a Sabadell amb la Candidatura d’Unitat Popular-Defensem la Terra, amb la presència de Xavier Pellicer i Mar Ampurdanès. Coincidència absoluta en l’oposició a la continuïtat del Quart Cinturó-Ronda Nord entre Terrassa i Sabadell i el perllongament fins a Granollers. Aposta decidida per la potenciació i priorització de la xarxa de transport col·lectiu.

• Dilluns 22 d’abril. Reunió virtual amb Alhora, amb la presència de Jordi Graupera, Mònica Ribell i Joan Ricard. Coincidència absoluta en l’oposició a la continuïtat del Quart Cinturó-Ronda Nord entre Terrassa i Sabadell i el perllongament fins a Granollers. Aposta decidida per la potenciació i priorització de la xarxa de transport col·lectiu.

• Divendres 26 d’abril. Reunió a Granollers amb Esquerra Republicana de Catalunya, amb la presència del cap de llista, Pere Aragonès, Josep Maria Jové i altres membres de la candidatura. ERC dona per feta la proposta de la Ronda Nord fins a Castellar, malgrat la històrica oposició d’ERC a aquesta infraestructura. ERC manifesta la necessitat de fer noves aliances futures en contra del projecte i apunta que el PEMV pot ser una eina a l’hora de prioritzar les actuacions a favor del transport col·lectiu.

• Tot i els diversos intents, fins ara ens ha estat impossible concertar una reunió amb la candidatura del Partit Socialista de Catalunya.

La CCQC considera que algunes de les posicions expressades per algunes formacions polítiques són ambigües i contradictòries amb determinats posicionaments i accions realitzades recentment. Tot i això, en general valora positivament la predisposició de les candidatures amb qui s’ha pogut reunir per debatre el model territorial que el Quart Cinturó imposa com a paradigma d’un model de creixement ja superat i perniciós. Malgrat les divergències i matisos que hi ha en alguns casos, o les prioritats d’uns i altres, hi ha plena coincidència en emmarcar la situació d’extrema gravetat per les conseqüències que el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica generada pel trànsit de vehicles tenen sobre el territori i les persones.

Lamentem, però, que alguns partits polítics, tot i aquestes evidències, no tinguin la capacitat de virar en el model de creixement i de mobilitat que ens hi ha portat i no apostin decididament per un model basat amb el transport col·lectiu.

La perseverança i capacitat de resiliència de la CCQC (32 anys d’existència en són una prova fefaent) i el fort recolzament popular (més de 4.000 persones a la darrera manifestació del febrer del 2023 a Sabadell), amb l’acció continuada més enllà dels períodes electorals, és la millor garantia de la lluita contra el Quart Cinturó.

La mobilització al carrer, la sensibilització, l’articulació i la proposició d’alternatives, i l’acció tècnica, administrativa i jurídica de la Campanya Contra el Quart Cinturó seran encara més fortes una vegada comenci la nova legislatura. Cap acord d’investidura pot ignorar la necessita d’enterrar definitivament aquest projecte.

L’endemà mateix de les eleccions, la CCQC continuarà exigint que els partits es comprometin a fer front a la crisi climàtica i la millora de la qualitat ambiental i reclamant que descartin definitivament el Quart Cinturó / Ronda Nord.

L’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Vallès, 6 de maig de 2024

Àngel Camino, escultor

GUK, Amurrio

Sònia Villegas
*El País, "Babelia", 2 de abril de 2005

Viendo el magnífico audiovisual GUK, realizado per Pep Puig sobre la escultura de Angel Camino del mismo título instalada en un parque de la localidad alavesa de Amurrio, no he podido por menos que pensar en unas palabras del filósofo y crítico del arte Arthur C. Danto que leí hace poco con motivo de la publicación de su último libro, El abuso de la belleza.

Dice Danto que lo que su libro intenta hacer, desde el punto de vista de la historia del arte, es explicar “por qué se fue [a principios del siglo XXI] la belleza y nunca más volvió (...) por qué es una opción y no una obligación o una necesidad para el artista el hacer un objeto bello". Como consecuencia de ello, el pensador nos ofrece un análisis que sugiere que, en el arte actual, “la opción de hacer algo bello está indicado cuando su ser bello contribuya al signiflcado de la obra. Yo llamo a eso —concluye Danto- belleza interna”.

Desde que conocí a Angel Camino, mejor dicho, desde que oonocí las obras realizadas por Angel Camino, en su casa-taller de Sant Martí Sarroca, tuve la convicción profunda de estar contemplando la unión perfecte de la belleza con el significado, de ser testigo privilegiado de una de esas escasas veces de estar delante de un artista completo, un artista al estilo del Renacimiento - permítaseme la osadía-. que, además de transmitir plásticamente ideas y pensamientos, logra transmitir belleza.

Durante mis lecciones de piano, siendo niña. siempre recuerdo las palabras de mi anciano profesor diciéndome: “debes dominar la tècnica hasta que llegue ese momento en que logres no pensar en ella y comiences a disfrutar de la música“. Y ésa es precisamente la impresión que tengo —y me consta que no soy la única- cada vez que me encuentro ante una obra de Angel Camino. Angel domina, sin ningún género de dudas, la tècnica de la escultura —y otras técnicas también, la del dibujo, la del grabado, aunque él es fundamentalmente un escultor— y la domina hasta tal punto que la sobrepasa, la transforma en emoción pura y así se la trasmite a los espectadores de sus obras.

Y eso sucede desde el mismo inicio de su andadura artística a principios de los años setenta, como puede verse..., hasta sus obras más recientes, como... hasta el punto de poder afirmar que esta unión indisoluble de signiñcado y belleza, de verdad —verdad entendida como sinceridad en la transmisión de 1os pensamientos del artista- y belleza, constituye el nexo común subyacente a toda su obra.

No sé si son los materiales. en su mayoría nobles, como el mármol (vuelvo a pensar de nuevo en los artistas renacentistas, pues en muchas ocasiones Angel trabaja con el material originario de Carrara), el granito, el bronce, el acero, el hierro o la madera, o el diálogo que sabe establecer entre el vacío y el lleno, entre la masa corpórea (extraordinariamente corpórea, dicho sea de paso) de las esculturas y la atmósfera que las rodea. no sé. .. lo cierto es que las obras de Angel están hechas para la contemplación, y digo contemplación y no visualización, porque ante ellas uno debe tomarse su tiempo pues, como he comentado antes, transmiten múltiples significados —los que le puso el propio artista y los que nosotros como espectadores queramos darles- y, sobre todo, transmiten belleza.

En este sentido, Angel Camino me parece un heredero directísimo de aquellos grandes escultores de la primera mitad del siglo XX, como Brancusi o Lipchitz, cuyas obras todavía hoy nos parecen plenamente vigentes, por su enorme dominio de la tècnica, sí, pero sobre todo porque, como ocurre también con las obras de Angel, saben situarse a medio camino entre el pasado, un pasado remoto de resonancias primitivistas, y el ansia de modernidad que alumbra el futuro.

Son obras abiertas, siguiendo la línea de otro gran fllósofo de! arte de la contemporaneidad, Umberto Eco, que necesitan que el espectador las cierre, las complete con su propia experiencia de contemplación. De hecho, ésta ha sido Ia obsesión del propio Angel a lo largo de toda su vida: hacer que el arte (escribe arte deliberadamente con minúscules) llegara a la gente, que no fuera algo excesivamente intelectualizado o separado de la experiencia vital, sino algo cercano, en el sentido físico de la palabra incluso. Porque las esculturas de Angel no sólo invitan a verlas sino que invitan a tocarlas, a manosearias, a oirlas incluso (pienso por ejempio en la escultura de los jardines de la Universidad Central de Barcelona, titulada Lágrimas negras, cuya presencia física se mezcla con el murmullo del agua de un estanque), a vivirlas, en definitiva.

Y no es que carezcan de “intelectualidad”, sino que ésta ha sido superada, sobrepasada, como la técnica. para dar ríenda suelta a la emoción, a esa  belleza interna de la que habla Danto.

Pink Floyd a Radio 4

Roger Waters, 20 de març de 2023 al Palau Sant Jordi de Barcelona

EL POP D'ABANS MOLAVA MÉS 

No cal tenir 50 anys per saber que el pop d'abans molava més!

Syd Barrett (28/12/2022)

Syd Barrett va ser la ment creativa dels inicis de Pink Floyd, quan la banda va erigir-se en un dels grups clau de la psicodèlia, gràcies a un dels millors discos de la història (The Piper At The Gates Of Dawn) i un parell de grans singles, just abans que l'LSD fes estralls en la ment del seu líder.

https://www.rtve.es/play/audios/el-pop-dabans-molava-mes/syd-barrett/6838121/

Pink Floyd (Part 1) (13/11/2023)
https://www.rtve.es/play/audios/el-pop-dabans-molava-mes/pink-floyd-part-1/7008314/

Pink Floyd (Part 2) (20/11/2023)
https://www.rtve.es/play/audios/el-pop-dabans-molava-mes/pink-floyd-segona-part/7013479/

The Wall. Roger Waters, 20 de març de 2023 al Palau Sant Jordi de Barcelona

Assemblea Ciutadana pel Clima, parlem-ne

SANTIAGO VILANOVA - Diari de Girona, 23/11/2023

De l’octubre de 1977 al maig de 1998, i del setembre de 2000 a juny de 2001, el president Jordi Pujol ens va convocar a participar en un debat pluridisciplinari anomenat «Catalunya demà». Es van estructurar 15 grups de treball. El grup 6 era el de Medi Ambient i estava presidit per Pere Duran Farell. El ponent, el secretari i 18 membres eren personalitats destacades de formació científica, especialment vinculades a les ciències de la Terra, i alhora hi havia representació de l’activisme ambientalista més reconegut. Essent president Duran Farell no podia ser d’altra manera. Ell ho exigia, no volia ni pusil·lànimes ni desinformats. Les conclusions del grup va ser espectaculars en uns anys on encara no es parlava del canvi climàtic. Es va considerar, per exemple, que la Generalitat tractava i gestionava el problema ecològic erròniament, de manera sectorial i simptomàtica, quan aquest era un problema «eminentment pluridisciplinari» que només es mirava de resoldre aplicant mesures d’urgència, com passa ara amb la sequera.

Es va considerar que el Departament de Medi Ambient, creat el 1991, no era una estructura suficient, com tampoc ho és avui el d’Acció Climàtica. La solució que donàvem era una governança transversal on els departaments econòmics i també els relacionats amb gestionar les universitats, la ciència, la cultura, l’educació, el treball i el consum hi fossin implicats. Vam proposar la creació d’una Comissió Interdepartamental que pogués garantir una política unificada i planificada a llarg termini i la creació d’un Consell Assessor de Desenvolupament Sostenible (que acabaria acceptant el president Pujol i que va tenir a Duran Farell com a primer president). Aquell Consell, que demanàvem amb capacitat de modelar la política energètica i ambiental del Govern, amb el temps ha acabat essent un òrgan decoratiu que elabora dictàmens i informes que no arriben a influir decisivament en el Consell Executiu. Quina utilitat té també el Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic?

Si les conclusions i propostes d’aquells equips d’alta qualitat formats entorn a «Catalunya demà» van acabar amb aigua de borratja, què podem esperar de com s’utilitzaran les que surtin d’aquesta l’Assemblea Ciutadana pel Canvi Climàtic de Catalunya. Es tracta de 100 persones, de 16 a 65 anys (a partir d’aquesta edat sembla que no interessa l’experiència i opinió dels avis) elegides mitjançant una selecció feta per sorteig després d’enviar 20.000 invitacions escollides de manera aleatòria i de les que 600 van respondre acceptant participar. Quins experts independents dels lobbies energètics i agroalimentaris i del poder polític s’escolliran per dinamitzar els debats? S’ha contractat a la Sortition Foundation, especialitzada en aquests processos assemblearis, per coordinar el procés.

En la presentació al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra el president Pere Aragonès va dir que les conclusions contribuirien en incorporar la ciutadania en la elaboració de les polítiques públiques i en la generació de coneixement i sensibilització envers els reptes d’emergència climàtica. També es va comprometre a analitzar les que sorgeixin de la iniciativa, sempre que «siguin viables i estiguin dins del marc competencial català». Per entendre’ns, si la Generalitat no té el control absolut, per exemple, de la generació i distribució de l’energia, bàsic per aconseguir la sobirania, hem de limitar el debat en un marc autonòmic. Amb aquesta línia roja l’Assemblea no pot volar alt.

La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, va afegir-hi: «Busquem sentit comú informat». Per a què serveix doncs el Departament d’Acció Climàtica, el Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible o la Taula Social dels Canvi Climàtic, sinó per ajudar a aplicar el sentit comú al Govern?

Estem davant d’una Assemblea Ciutadana que no aportarà res de nou que no sigui encara més confusió de la que pateix el consumidor. Fa pinta de ser una operació d’ecoblanqueig. Sotmetre a cent persones que es pronunciïn únicament sobre la gestió de les energies renovables i del model agroalimentari, sense qüestionar-se la governança del sistema productivista no ajuda a veure on tenim el problema.

Si ens emmirallem, com ha fet el Govern, amb les experiències d’assemblees equivalents constituïdes a Alemanya, França o Escòcia, veurem que han sigut instruments electoralistes i han acabat com el rosari de l’aurora. El president Macron va sortir-ne escaldat. Els 150 participants li van proposar reformes radicals de la governança i canvis en la Constitució que no vol complir.

L’Assemblea Ciutadana pel Clima ha tingut, sembla ser, el «rol fiscalitzador» de les joves entitats ambientalistes Extinction Rebellion i Justícia Climàtica. S’organitzaran sis sessions (cada membre cobrarà 65 euros per reunió), que duraran del 18 de novembre al 10 de febrer (el darrer acte serà a Girona). La seva previsible ineficàcia pot agreujar encara més el precipici existent entre governants i electors. I és que el desafiament més important que tenim en aquest segle no es pot resoldre amb iniciatives organitzades a l’atzar.

Que els cent assembleistes vigilin. No sigui que acabin utilitzats com conillets d’Índies d’aquest experiment.

La gente no sabe que detrás de la actualidad hay intereses ocultos

"Nos alarman y provocan miedo para divertirse. 

Nos anuncian un Apocalipsis en fascículos.

Son maestros en el arte de la simulación y ocultación,

y viven de la mentir, del engaño y de la trampa".

Cristina Martín ( és en una periodista independiente comprometida y muy conectada con la realidad que vivimos en el planeta. Es muy activa en las redes sociales, a través de ellas comparte y comenta publicaciones que nos ayudan a reflexionar y crear una opinión personal más objetiva que la que proyectan los medios de comunicación convencionales, que mayormente estan manipulados por poderes e intereses políticos y personales. Cristina  ha publicado diversos libros en los que trata temas controvertidos y que ponen en crisis muchos de los mantras que podemos leer en les medios habituales. 

Aquí publicamos su primera entrevista que le hicieron a raíz de la publicación del libro "El Club Bieldelberg".

Libros publicados por Cristina Martín:

• Perdidos. Los planes secretos del Club Bilderberg
  
  
• Hijos del cielo: Las huellas del cosmos en la cultura humana
  
  
• Los planes del Club Bilderberg para España: ¿Quién ha tomado realmente las decisiones políticas más importantes en las últimas cuatro décadas?
  
  
• La Tercera Guerra Mundial ya está aquí
  
  
• Los amos del mundo están al acecho
  
  
• Los dueños del planeta 

Com vees el futuro del planeta?

Qué hay que hacer para acabar con la manipulación de los medios de comunicación?

 Notícia publicada el 4 de junio de 2007 en el Adelanto de Salamanca.

Trayectoria: Licenciada en ciencias de la información, el periplo de esta joven transcurre al lado de nombres cono Ana Roca Quintana conrresponsalias en agencias como Korga y programas como Factor X, emitido por Custra donde trabaja actualmente.

La periodista y escritora Cristina Martín Jiménez ha visto como una nueva edición revisada y actualizada de su obra El Club Bieldelberg. Las xxxx del mundo vela la luz justo la semana en el que este secreto grupo que mueve los hilos del sistema político, militar, social y financero a escala mundial en Estambul, turquia. Su relación con la ciudad de Salamanca le viene por partida doble, el ser la tierra de su padre y la ciudad donde comenzó sus estudios y trayactoria periodísitca. 

Pregunta - ¿Qué es el Club Bieldelberg?

Respuesta - Es el mayor lobby de poder del mundo, inspirado en el esquema de la masonería y formado por la clase política, financera, intelectual y militar panetaria. Se reúne una vez al año, en un ambiente de estricto secreto, siempre en una ciudad distinta, entre otros motivios, para despistar a la premsa y la opinión pública. Sus miembros debaten las estrategias geopolíticas a seguir en pro de su objectivo. El mundo tal y como está establecido hoy en dúa es obra de Bieldelberg.

Pregunta - ¿Qué tipo de decisiones han tomado desde su creación?

Respuesta - Por ejemple la invasión a Irak, consensuada en la reunión de 2002 en Chantilly, Virginia. Una medida que provocó tan grave cisma entre los miembros estadounidenses y los europeos. También deciden acerca de del precio del petróleo, las leyes laborales, la institucionalización de la guerra, el xxxx, el papel de los proveedores de materias primas, etc.

Pregunta - ¿Hay españoles en sus filas?

Respuesta - Algunos son invitados eventuales y otros están permanentemente. Podemos destacar a la Reina Sofia, Jaime de Carvajal, Juan Luís Cebrián, Esperanza Aguirre. La monarquía europea. David Rockefeller, que es el alma del Club, Henry Kissinger, directivos de empresas como Coca-Cola, Nokia, Fial, las bancas, ministros americanos y de paises europeos.

Pregunta - El libro ha tenida una gran aceptación y no solo dentro de las fronteras nacionales, por lo que hemos podido saber.

Respuesta - Es cierto. Me han comentado en la editorial que cada vez es más demandado por distribuidoras extrangeras. La semana pasada nos solicitaron 60.000 ejemplares para Rumanía, después de que tres editoriales diferentes estuvieran durante semanas disputándose entre si los derechos de autor.

Pregunta - ¿Por qué cree que la gente adquiere un libro como el suyo?

Respuesta - Las personas intuyen que estan manipuladas y muy mediatizadas. Saben que detrás del escaparete de la actualidad hay un entramado político con intereses ocultos. Lo que queremos es poder pensar por nosotros mismos y por ellos es innimaginable conocer la verdad. Esta realidad es el tema central sobre el que versa mi obra.

Pregunta - ¿Qué recuerdos guarda de sus años como estudiante de Periodismo en Salamanca?

Respuesta - Para mi Salamanca significó el trámito de una adolescencía despreocupada al enfrentamiento con la realidad. Esta ciudad despertó mis inquietudes intelectuales y me inclinó a cuestionar al mundo y al hombre, es decir, aquí me pregunté por primera vez acerca de quienes somos, de dónde venimos y porqué las sociedades estan organizadas de un modo determinado y no de otro, Realmente, la semilla de El Club de Bieldelberg, Los Amos del Mundo germinó en Salamanca durante mis años de estudiante.