Actualment les burilles de cigarreta han de dipositar-se en papereres i contenidors de la fracció resta, ja que no existeixen sistemes de recollida selectiva generalitzats per aquests residus. Tot i això, a nivell global, s'estima que el 70% de les cigarretes que es fumen acaben al terra o en espais naturals.
Els resultats d'un procés de participació ciutadania desenvolupat per Rezero l'any 2020, mostra que tan sols el 54% dels enquestats responen utilitzar les papereres per llençar-hi les burilles i que els factors que més influencien en l'abandonament de les burilles al medi són la manca o distància als contenidors, seguit del fet que és un hàbit incorporat i que el terra ja és brut.
Quan les burilles són abandonades a l'entorn s'alliberen substàncies com la nicotina, monòxid de carboni, quitrà i amoni, metalls traça, compostos cancerígens i alguns altres productes químics que amb el pas del temps s'acaben transferint al sòl o aigua, contaminant-los i suposant una amenaça per diferents tipus d'ecosistemes i organismes vius (microbis, insectes, peixos, ocells, espècies vegetals...). De fet, una sola burilla pot afectar la qualitat de fins a 1.000 litres d'aigua. A més, cal afegir l'impacte visual que generen quan són abandonades a l'entorn, els riscos que poden suposar per a la salut pública, per exemple quan es llencen a la sorra de les platges, i el gran risc d'incendis que presenten.
Fins i tot si les burilles es recullen correctament, el tractament finalista al que van a parar també és altament contaminant. En els abocadors poden generar lixiviats tòxics i en les incineradores
emissions de substàncies perilloses.
S’estima que als municipis catalans els costos de neteja viària de les burilles poden oscil·lar entre els 12 – 21€/habitant i, pel que fa a la neteja de platges, els costos poden oscil·lar entre 9.670 i 22.163,75€ per Km i any en municipis costaners.
Més informació:
Aquí acaben les burilles de les teves cigarretes La majoria dels 4,5 bilions de puntes de cigarreta que es llencen cada any acaben als mars del planeta. Un nou estudi alerta dels efectes nocius per al medi ambient
Las colillas permanecen durante doce años en la naturaleza La alta toxicidad de los más de 5 billones de colillas que son arrojados cada año al entorno causa una grave contaminación de los suelos, las aguas y los ecosistemas naturales.
Araceli Ferrer: “Els programes educatius, sovint són massa encotillats”
Quantes vegades hem pensat que les lleis d’educació les haurien de fer els mateixos mestres, els que treballen a primera fila i no pas els polítics que les van modificant amb criteris populistes i cada cop que canvien de color?
Això no passa en països democràticament més avançats que, amb sistemes educatius més oberts i lliures, aconsegueixen formar persones amb uns resultats molt més favorables.
No podem negar que a Catalunya tenim un bon nivell educatiu. Això és gràcies sobretot a la implicació i imaginació d’alguns mestres i professors. Avui parlem amb una professora d’Argentona que en un moment donat, i tot i algunes reticències, va decidir implantar el joc de l’Scrabble a les classes de Llengua Catalana.
Aquest exemple ens serveix per adonar-nos de la quantitat de possibilitats que hi ha en el món educatiu al marge de programes establerts.
L’Araceli Ferrer és professora llicenciada en Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filologia catalana, per la UB. Ha exercit de professora (tot i que sempre s’ha sentit més mestra que professora) des del 1972 fins el 2011, una professió que sempre l’ha apassionat. Ha tingut el privilegi de poder exercir amb adolescents, “una franja d’edat molt rica i, per tant, enriquidora i, a més, amb un plus: rejoveneix” i afegeix “he acabat la meva vida laboral amb la mateixa il·lusió amb que vaig iniciar-la”
Argentona té una peculiaritat poc freqüent en la tipologia de municipis de les seves característiques i és que l’oferta educativa és de titularitat pública en la seva totalitat. Això fa que el perfil de l’alumnat sigui molt divers per que abraça tot l’espectre sociocultural. Araceli considera que aquest és un element d’un valor incalculable.
A l’institut va tenir diferents càrrecs, però el que més li ha agradat és el de tutora, perquè permet un contacte més proper amb l’alumnat. Els darrers anys de treball li va tocar realitzar tasques organitzatives i de coordinació, tot i que no va deixar mai de practicar la docència.
Pel que fa a l’assignatura de Llengua Catalana, sempre ha tingut clar que l’essencial no és l’aprenentatge de la teoria de la llengua, sinó l’aprenentatge de la llengua en si mateixa. Considera que l’etapa de l’ensenyament obligatori acostuma a ser molt encotillada, amb uns continguts que, sobre tot a Primària, considera absurds.
Araceli ens diu: “és difícil i costós ensenyar llengua. És més fàcil fer aprendre què és un sintagma nominal (això jo ho havia vist en programes d’educació primària!!!) que ensenyar a construir frases coherents. Per altra banda, molts professors de llengua hem tingut sempre un sentiment de frustració davant la feinada que implica la correcció de textos, que moltes vegades només serveix per senyalar errors i posar nota, i la poca incidència en la progressió de l’alumne. Fins que no s’aconsegueixi poder organitzar tallers d’escriptura en l’horari destinat a la matèria, amb un número reduït d’alumnes, que permeti una atenció personalitzada, no hi veig sortida.”
La motivació professional d’Araceli la va portar a dissenyar un pla pilot per dur a terme un projecte per a 2n d’ESO on introduia el joc d’Scrabble amb l’objectiu d’incentivar d’una manera lúdica l’aprenentatge de la llengua, tant en l’adquisició de vocabulari com l’ortogràfic.
I el pla consistia a dedicar una sessió de llengua al mes jugant al’Scrabble, en grups de 4 alumnes, amb unes normes que adaptaven les regles de joc als objectius didàctics. Per tal de facilitar l’adquisició de vocabulari i la correcció ortogràfica, als alumnes se’ls permetia i se’ls incentivava a utilitzar el diccionari. El professor, al llarg de la sessió, va revisant com es desenvolupa la partida i, si observa alguna errada ortogràfica o el desconeixement del significat d’alguna paraula, es penalitza, el jugador o tots els membres del grup, si no l’han detectat. Al final de cada partida es recull un full de registre de la partida de cada grup i a la sessió següent el professor comunica la classificació general, en funció de la qual es constitueixen els nous equips, de manera que, si a la partida inicial els grups eren aleatoris, és l’evolució del “campionat” que anivella els jugadors en funció de la seva expertesa.
Després de l’èxit de l’experiència, el departament de Català va decidir fer-la extensiva a tots els cursos de l’ESO i elaborar un calendari per tal de disposar del nombre de jocs necessaris per aula. Tanta moguda implicava un risc: la pèrdua de fitxes o deteriorament de material. Per això, a l’inici i al final de cada sessió el professor revisa que, sobre tauler (10x10), el material sigui complet i, si no és així, es penalitza l’equip sense jugar una partida. D’aquesta manera tothom es fa responsable del material.
Araceli fa una valoració molt positiva d’aquesta experiència i encara té idees per a fer-hi millores, “segur que altres mestres en podrien veure i aportar moltes més”, ens diu.
Tot i que en el Departament de l’Institut on treballava hi ha hagut noves incorporacions, l’experiència es manté per que els companys de l’època en van conèixer les virtuts. I acaba dient – “posaria la mà al foc que ningú que ho hagi experimentat no li reconegui el valor pedagògic. A no ser que els facin por les classes interactives i, per descomptat, més sorolloses que les classes magistrals.”
Quan ella era a l’Institut, al voltant de Sant Jordi, havien fet competicions amb algun altre centre de la comarca.
Actualment Araceli segueix jugant a l’Scrabble, però ara ho fa a través de la xarxa i amb alguns dels antics alumnes i “ens ho passem molt bé!”
Segur que hi ha molts més professors amb experiències semblants, que enriqueixen la pràctica docent i que ens agradaria conèixer. El Diari de Castellar donem les gràcies a l’Araceli Ferrer per compartir amb nosaltres la seva.
"PUCESSORS DE ESTA RECORDAUS DELS PASSATS GASPAR SALA ME FECIT 1780".
I així és: mantenir les masies és la millor manera de recordar als avantpassats que amb tants esforços les van aixecar"
La Marta Lloret és llicenciada en Humanitats i va fer un màster de Gestió del Patrimoni Cultural en l’àmbit local. Des de fa 10 anys és tècnica de patrimoni cultural de l’empresa d'arqueologia i patrimoni Antequem. S.L.
És coneguda com la Caçadora de Masies , és l'activista catalana que es dedica a difondre el patrimoni rural d'aquest país petit, activisme que comparteix a través de les xarxes socials (instagram i twiter).
Recentment ha obert l'aixeta per obtenir socis per donar suport al projecte i aconseguir alguna aportació econòmica. El projecte s'ho val.
Mapes de Patrimoni Cultural
"La Marta també treballa fent mapes de patrimoni de la provincia de Barcelona per la Diputació, en ells hi podem veure una gran quantitat de patrimoni local. Hi trobem a faltar Castellar, però també les ciutats veïnes de Terrassa o Sabadell, desconeixem si és per manca d'interès o per desconeixement. Considerem que és una eina molt potent que ha impulsat la Diputació que facilita l'accés i el coneixement del patrimoni local. El cost de publicar-lo va en funció del tant per cent de la població del municipi.
Les masies són edificis lligats al nostre passat agrícola i ramader. Són construccions fetes amb fusta, pedra, ceràmica..., són construccions artesanes plenes de detalls, els constructors havien de tenir bons coneixements d'estructures i materials. Acostumen a ser edificacions voluminoses, de més d'una planta, amb parets molt gruixudes, grans obertures a les entrades i moltes habitacions per així poder-hi acollir diverses generacions familiars i treballadors i treballadores que ajudaven en feines diverses.
La Marta comparteix àlbums d'imatges que mostren l'embolcall i l'interior d'aquest món ple de memòria i bellesa sovint amagat i en alguns casos, masses, abandonat, enderrocat o ocupat per la propia vegetació de l'entorn, en d'altres també ocult, envoltat o totalment exterminat enmig de polígons industrials o grans carreteres.
La Marta publica al seu tiwter;
"Diu molt d'un país la manera com vetlla per la conservació del seu patrimoni cultural",cal que l'administració en canviï la mirada i és l'administració qui n'hauria d'assegurar la protecció, de moment el món polític tendeix a veure el patrimoni més com un problema que un valor a preservar, un error que des de l'administració s'hauria de corregir.
i també diu:
"les masies no són elements ornamentals, són habitatges impregnats de moltes històries".
Per saber una mica més d'aquest món i de la Marta li hem fet algunes preguntes;
Perquè vas decidir emprendre aquesta acció amb les masies? Per la meva feina veig tant el valor que tenen les masies que estan actives com la quantitat ingent de cases que s’estan perdent. Vaig obrir el compte per compartir amb tothom el patrimoni cultural que tenim i d’aquesta manera sensibilitzar al màximde persones possibles sobre la necessitat de la seva preservació.
Que t’aporta aquest projecte? És la meva passió i veure la rebuda que té és molt gratificant. La frustració que tenia des de fa molts anys s’ha vist alleujada amb el suport i el ressò rebut. Gràcies a això penso que alguna cosa podem fer per ajudar a revertir la situació, o malsigui aturar una mica la seva pèrdua.
Creus que la teva tasca està contribuint a canviar alguna cosa respecte la sensibilitat i la conservació d’aquestes edificacions? M’agradaria pensar que sí, tot i que crec que l’únic que he fet és visibilitzar-ho. El nombre de seguidors del meu compte demostra que som molts que ho valorem i que ens preocupa la situació de deixadesa en què es troba aquest patrimoni.
Com valores l’estat actual de les masies a Catalunya? D’una banda tenim molts propietaris lluitant per mantenir aquest llegat, sense cap facilitat per part de les administracions. De l’altra, una gran quantitat de cases caient per problemes de diversa índole, que al final és també pel poc interès per valorar-ho de les mateixes administracions.
Fora de Catalunya, el panorama de conservació és semblant? A Espanya podria dir que sí, que estem al mateix lloc. Per contra, en països com França o Anglaterra estan a anys llum d’aquí pel que fa a la conservació del patrimoni cultural, sigui o no rural.
Creus que la llei actual protegeix prou les masies? La protecció que hi ha és genèrica, una llei que es va fer l’any 1993 i que és evident que cal revisar. No podem posar al mateix nivell una església on no s’hi viu que una masia. Crec que haurien de tenir una protecció específica, sense que protegir signifiqui un perjudici com fins ara. No fer una llei que exigeixi una sèrie de deures als propietaris i uns drets que a la pràctica són molt minoritaris.
"França o Anglaterra estan a anys llum d’aquí pel que fa a la conservació del patrimoni cultural"
En els plans generals s’acostumen a inventariar, però potser caldria una llei que les protegís més? Crec que el que s’ha de fer és catalogar d’una manera més exhaustiva, sempre que suposi un benefici pels propietaris. El valor d’una masia ho és especialment als seus espais interiors, que ben poques vegades consten a les catalogacions. Cada cop penso més, però, que com més es vol catalogar, més les estem perjudicant. Pel que deia, perquè ara mateix només significa perjudicis, i no hem de perdre de vista que en aquestes cases s’hi viu.
"No podem posar al mateix nivell una església on no s’hi viu que una masia."
A nivell polític creus que s’està actuant correctament? No. Hi ha un despreci i una deixadesa més que evident.
Com funcionen les visites normalment, tu ets la que t’has d’interessar o els propietaris et conviden? Hi ha de tot!
Coneixes Castellar? I el seu patrimoni? No, no hi he estat mai!
Has visitat alguna masia de Castellar del Vallès? No, però tinc un bon amic que n’està arreglant una i tinc pendent de visitar-la.
Vols dir quina? No, per si de cas el poso en un compromís hahaha...
En general quina valoració fas de la gestió del patrimoni per part de l’administració pública?
És totalment insuficient. No només és una qüestió de manca de recursos, que també. És evident que se n’està fent una mala gestió quan recorres el territori i només veus que patrimoni en estat d’abandó.
Sembla que el futur que ens espera és força fosc, la gent jove té moltes dificultats per accedir un habitatge, ens hem allunyat molt del món rural i ara ens demana un cert retorn. Apostar per la conservació i recuperació d’aquests habitatges, no podria ser una acció de futur per afavorir el retorn al món rural i l’accés a l’habitatge? Sense dubte. De fet és un dels plantejaments que contempla el projecte Masiaire. Es tracta de posar masovers en cases que estan tancades, on les hauran d’arreglar a canvi de viure-hi. És una nova forma d’accedir a aquest tipus d’habitatge i el que més ens importa és que pretén ajudar a la conservació del patrimoni de les masies.
"Es tracta de posar masovers en cases que estan tancades"
A Castellar tenim l'exemple de Can Carner, una masia que es troba dins el nucli urbà i on grup de families s'han associat en forma de cooperativa per impulsar un projecte de vida en comú, la Marta comenta que aquestes "són noves fórmules de recuperació que poden ser una bona solució".
Un altra exemple és la masia de Can Padró, durant anys va estar tancada i abandonada, des de fa uns anys s'hi ha instal·lat una persona que elabora i ven formatge i iogurts de cabra, això també permet evitar les ocupacions il·legals, que de fet és un dels motius pel qual també s'havia deteriorat tant.
Possiblement el patrimoni tingui un futur més garantit amb la feinada que fa la Marta, que amb la legislació que s'aplica amb criteris que, com diu ella mateixa, moltes vegades van en contra del propi patrimoni. No estem parlant de cap caprici, parlem del nostre passat, de la nostra història que la lliguem amb aquest present que ens demana rectificar algunes de les direccions que com a societat hem pres equivocadament.
El retorn al camp i a la natura i la recuperació d'aquest patrimoni no en són una bona fórmula?
Antonio Turiel es físico y trabaja en el Instituto de Ciencias del Mar de Barcelona del CSIC. Desde hace más de diez años advierte en su blog ‘The Oil Crash’ que el mundo afronta una etapa de escasez global de materias primas y energía que causará graves inestabilidades económicas y geopolíticas.
En 2020 publicó el libro ‘Petrocalipsis: Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar’ y en él explica el concepto del Decrecimiento que tendrá que afrontar un capitalismo basado en justo lo contrario. En esta entrevista explica cómo ha empezado ya la falta de recursos, explicando por qué se está produciendo el exagerado aumento de los portes marítimos y cómo la época continuada de baja inflación está llegando a su fin.
En tu blog The Crash Oil hablas desde hace diez años del ‘Decrecimiento’. ¿Qué es este concepto?
Es, digamos, la disminución del metabolismo de la Sociedad. Un descenso del consumo de energía y materiales, de la producción en general que en última instancia se puede interpretar como un descenso económico tal y como se mide la Economía hoy en día, que es por el valor monetario de todos los bienes y servicios que se producen.
Y es inevitable, viene marcado por procesos geológicos y termodinámicos de la disponibilidad de energía y materiales. Vamos a decrecer sí o sí, no lo podemos escoger. Pero sí es si este proceso es pilotado y organizado, causando el menor mal posible y quede una Sociedad en equilibrio; o un proceso desorganizado, caótico, que incluso puede llegar al colapso de la civilización en muchas partes del planeta. Esperemos que no en todas.
¿Lo estamos sufriendo ahora, viene de largo, la pandemia ha acelerado los problemas que llevas diez años denunciando en él?
Es un proceso, no es un fenómeno puntual, no es como el 11S. No es un problema concreto que pasó un día y ya está. Tiene una evolución larga y ya hemos pasado por varias etapas. Tuvimos la crisis del petróleo de los años 70. Ahora se da un proceso de desesperación porque el petróleo crudo convencional, el viable económicamente, tocó su producción máxima en 2005 y como cada vez hay menos, pero países como China que demandan más, se produce un efecto de retroalimentación en cascada: hay escasez de materias primas, que dificulta fabricar herramientas, y esto repercute en la propia extracción de las materias primas y empieza a faltar más aún porque aumenta la demanda.
Antonio Turiel, Instituto de Ciencias del Mar de Barcelona del CSIC
¿En qué fase del decrecimiento estamos ahora?
Estamos en el nudo de la Historia: la ‘Gran Escasez’, que es como denominamos a este fenómeno, empieza a ser evidente. El proceso de descenso no tiene por qué ser rápido: si se pilota correctamente se puede alargar durante muchas décadas. No nos quedaremos de repente sin petróleo, o gas y uranio, sino que se llega al máximo y cada vez hay menos para repartir.
Lo comparo con la situación de una persona a la que le van bajando el sueldo un 5% cada año y no es que no cobre, pero cada vez le va costando más llegar a fin de mes. Lo que sí habrá es fases de aceleración, y de hecho ahora estamos en una de ellas. Tenemos décadas por delante para adaptarnos a una situación que no a ser de abundancia. Está claro es que tenemos que empezar a ponernos las pilas ya.
¿Esto explica tantos problemas de suministro global para la industria?
Ha habido varios factores. Cuando se empieza a reactivar la Economía a lo largo de todo el planeta, tras un parón muy bestia por el mes de abril en verano se produce una reactivación importante y llega a su apogeo en los últimos meses de 2020. En ese momento ciertamente había un problema de cuellos de botella muy significativos debido a que había mucha gente que en su momento la echaron a la calle por ahorro de costes y se encontraron con problemas para encontrar personal; y que restablecer el flujo de mercancías cuesta un tiempo. Este factor ha ido perdiendo peso con los meses.
El problema que hay ahora mismo, es muy estructural. ¿Pero cuál es la causa? No es un problema de satisfacer la demanda porque sube muy deprisa, sino que es el encarecimiento de los transportes por el diésel que afecta al transporte por carretera: hace que los portes sean cada vez más caros y los transportistas han ido puteándose cada vez más y se niegan a mover la mercancía en estas condiciones.
Al principio escasean en el Reino Unido y decimos: “el Brexit”. Pues sí, el Brexit aceleró el problema, pero luego te das cuenta que faltan en Estados Unidos (donde supongo que no tuvo nada que ver) y luego empiezan a faltar en Europa y ahora en España también… amenazando con colapsar el país. Y te das cuenta de que está pasando algo muy gordo.
¿Y qué pasa con el transporte marítimo?
Esto también afecta al transporte marítimo. En enero de 2020 entró una nueva regulación de la Organización Marítima Internacional, que obliga a que las emisiones de óxido de azufre de las chimeneas de los barcos tienen que estar más limitadas. Antes los barcos quemaban un chapapote asqueroso con un alto contenido en azufre. Ahora lo que pasa es que los barcos compran en la misma franja de destilados que el diésel. Con lo cual, si hay escasez, es lógico que haya multiplicado su precio por diez porque ahora compiten con los vehículos de tierra.
¿Faltan barcos entonces?
Lo que falta son contenedores y no barcos. De hecho, muchas veces lo que pasa es que los mercantes se colapsan en los puertos. Faltan contenedores porque faltan camioneros para sacarlos de los puertos y no hay una circulación rápida. Además, se ha producido ya un efecto a segunda escala y es que está reduciéndose el acero que se utiliza para fabricar nuevos contenedores.
Hay un problema muy serio y no es por un cuello de botella por exceso de demanda: todo funciona con la misma logística de antes. En Estados Unidos dicen que les faltan 15-20.000 camioneros, literalmente un ejército. No es la escasez de buques el problema, no sabes la cantidad que están esperando frente a los puertos del mundo para entrar.
¿Hablando de aumento de costes, esta inflación es puntual como dicen los políticos o se va a quedar muchos años?
El problema de la inflación está asociado a los precios y el problema cuando empieza la carestía es que es una variable que no tiene un comportamiento lineal. Habrá un momento sin suficiente oferta para la demanda, en que empresas, incluso países, que entren en proceso de bancarrota, dejen de consumir, caiga la demanda y el precio baje.
Pero como la oferta va a seguir bajando porque estamos en un proceso de declive inevitable, el precio se volverá a disparar. El comportamiento va a ser muy volátil, con subidas y bajadas muy fuertes. Vamos a tener picos de inflación, pero lo más importante y significativo no va a ser tanto cuál va ser la inflación de los bienes sino como será el poder adquisitivo de las familias. Como todos estos procesos son de destrucción económica, lo que hacen al final es generar más paro y que la renta disponible vaya disminuyendo; lo que repercute en el sector servicios… y en la Economía en general. Es todo un círculo vicioso.
¿Cómo puede afrontar España esta situación? ¿Nos vamos a una estanflación crónica o qué va a pasar aquí?
Nos vamos a una estanflación crónica, sí. Es inevitable. Mientras no abandonemos este sistema económico que prima el crecimiento será persistente y, además, agravándose. Habrá momentos en los que estaremos muy jodidos: habrá interrupción total en el suministro de algunas cosas. Y claro, si te interrumpen el gas, pues no puedes mantener la red eléctrica en marcha. Es así de simple. Si es el suministro del petróleo, imagínate.
Al final tendremos un problema y habrá que empezar a racionar y en última instancia prohibir el movimiento de vehículos privados porque llega un momento en que no los puedes mantener en marcha. Si lo que falta es el acero, afecta a la construcción y a lo que sea. Si no hay un cambio de paradigma, una comprensión de que es un tema profundo, estructural, vamos a sufrir ciclos perniciosos.
NOS VAMOS A UNA ESTANFLACIÓN CRÓNICA, SÍ, ES INEVITABLE
Esto no tiene ningún remedio: la escasez de materias primas va a ser creciente en los próximos años, progresivo en principio, en algunos momentos acelerará, otros parecerá que calmará, pero no va a ir a mejor. Y con un mercado internacional que va a competir ferozmente por los recursos que quedan, por las migajas. Y encima seremos tan imbéciles que cada vez que veamos una pequeña mejora diremos: “Pues ya, ya se ha acabado”. Pues no.
¿Entonces cuál es el futuro cercano en lo económico con las consecuencias de este decrecimiento?
Pues una recesión económica de la hostia. Sin salir del paradigma económico actual, a lo que vamos es a un decrecimiento de grandes magnitudes y a un problema de inestabilidad social creciente. No hay ninguna duda. Es muy triste, pero es lo que hay. Hasta que no entendamos que hay que hacer cambios mucho más profundos, nos dirigimos a una gran crisis económica con muchos problemas sociales añadidos.
¿Y el sociopolítico e internacional?
Una situación de conflictividad creciente, de revueltas en los países y de guerras por los recursos cada vez más evidentes. Sobre todo, de mucha conflictividad bélica.
¿La ‘caída del Imperio Romano’ otra vez?
¡Claro! Es que nuestra situación se parece mucho a la decadencia y caída del Imperio Romano. Nos creemos que tenemos una capacidad y una fuerza militar y un vigor que no tenemos. Somos senescentes, pero lo van a intentar. Y además hay que tener en cuenta que no somos el único actor del tablero. ¡Ni siquiera el más importante! Hay que ver qué van a hacer Rusia, China, los Estados Unidos, India… y algunas potencias emergentes en otros lugares del mundo.
¿Conflictividad mundial creciente, eso cómo afectará al Turismo en España?
El Turismo tiene los días contados. Pero además la digitalización y la globalización están sentenciadas. Esa es la otra, todo este proceso está condenado a sufrir un retroceso del copón. Y efectivamente, hay una serie de sectores que son tremendamente vulnerables y que van a ir poco a poco, o no tan poco a poco desapareciendo; y el Turismo es uno de ellos, claro.
No deja de ser un gasto discrecional que tienen las familias si tienen renta disponible, y como justamente lo que va a pasar es que ésta va a disminuir puede llegar a desaparecer de manera muy rápida. Y esto es tremendamente problemático sobre todo para sitios como Cataluña o Baleares. Allí será mortal y lo que hay que hacer es aprovechar estos años para realizar un proceso de adaptación a una situación futura en la que no vas a tenerlo. Y ya sé que es el 14% del PIB, y el 11% de la ocupación, pero…
EL TURISMO TIENE LOS DÍAS CONTADOS
¿Y en qué va a derivar el capitalismo, en comunismo para repartir la escasez?
Comunismo no. Es un sistema fracasado, que al final también es productivista, se basa en el extractivismo y al final tampoco funciona. Y además el fracaso de la Unión Soviética en particular, que es el paradigma del hundimiento del comunismo en buena medida es porque ellos tuvieron problemas para su propio abastecimiento de petróleo. Allí se vio cómo chocaron con los límites. No es la solución y en particular además yo tengo una repugnancia natural hacia todos los sistemas políticos en los que no se respete la libertad de opinión y la democracia.
Está demostrado que no es la solución en tanto que no se abandone la idea del productivismo. También el capitalismo puede evolucionar hacia otra cosa en el que ya no necesite el crecimiento y eso podría ser viable. En cualquier caso, lo que hace falta es un sistema en que la satisfacción de las necesidades más básicas se consiga a través de medios y comunidades locales, y eso puede funcionar con diversos sistemas económicos, aunque no creo que haya nadie que tenga una respuesta completa y correcta sobre cómo afrontar este futuro.
El dia 31 de desembre de 2021 l'Actual publicava una nota on deia que s'exposava públicament el Pla de Transició Ecològica i Canvi Climàtic. Primera notícia d'un pla que ja fa temps que s'està treballant i del que es preveu la seva aprovació en el proper ple del febrer de 2022.
Perquè ara un pla de transició ecològica i canvi climàtic?
Els plans que s'han fet recentment no contemplaven la transició ecològica i el canvi climàtic?
Aquest pla estarà per sobre de la resta de plans ja aprovats en el municipi?
______________________
Fa temps que sentim dir aquesta obvietat: "no és compatible un creixement infinit en un planeta finit".
Yayo Herrero: «El decreixement ja no és una opció: L’economia decreixerà sí o sí»
En aquests moments l’exhauriment dels recursos energètics i matèries primeres, ja és una realitat. Tot apunta que si no optem per un decreixement estratègic, la pròpia realitat ens l’imposarà.
DOCUMENTS PUBLICATS AL WEB DE L'AJUNTAMENT DE CASTELLAR:
Buscant en els documents del pla la paraula decreixement només hi surt una vegada en cada un d'ells:
Diagnosi: "A les figures anteriors es pot observar
el decreixement del consum energètic dels equipaments de Castellar, amb
excepció del pic produït entre el 2009 i el 2012."
Pla: “A més, espècies forestals com el porc senglar, al
veure el seu hàbitat reduït, experimentarien decreixements poblacionals
i els seus efectes sobre el terreny i el risc de malalties perdrien intensitat.”
Si bé és cert que les accions que es proposen en aquest pla ja preveuen la
reducció i estalvi de consums, també és cert que els experts quan parlen de decreixement van més enllà.
Per això considero que en aquest pla es podria fer la previsió del que podria comportar un possible escenari
de decreixement.
En el pla hi ha una llista de propòsits, però com dèia al principi cal saber quina
jerarquització tindrà aquest pla respecte la resta de plans ja aprovats
(Pla General, Pla Estratègic, Pla de Mobilitat...). Caldrà saber també amb més detall els projectes, viabilitat real del que es proposa, el cost i en quin moment es faran les previsions econòmiques per dur a terme les accions.
En el pla s'hi troben a faltar les aportacions d'entitats locals i del Vallès que fa temps que treballen per l'entorn, l'energia i la mobilitat sostenible o potser les han fet però no hi consten.
Pel que fa a les aportacions ciutadanes, 17 dies i enmig de festes nadalenques sembla un període curt per poder aprofundir i fer aportacions en una documentació prou important.
Observo també que el formulari només permet una aportació per ciutadà, amb una limitació de 2000 paraules i no dona la possibilitat d'adjuntar-hi cap document.
Algunes reflexions sobre el Pla
Després de llegir els documents i veient la limitació per fer-hi les aportacions deixo aquestes observacions escrites en aquest bloc:
ENERGIA: “La producció local d’energia a Castellar del Vallès va
ser de 121.545 kWh l’any 2016, un 0,04% de l’energia total consumida durant
aquell any. S’ha de dir que és un número molt baix, però a l’inici del període
estudiat, el 2005, aquest número era 0.”
Quina quantitat de fusta i quanta superfície de plaques
solars caldran per generar l’energia que actualment es consumeix a Castellar o caldrà per els futurs creixements?
A part de la inversió en els propis equips per generar l’energia
cal preveure també el cost del manteniment. Com exemple les plaques solars tèrmiques de les
pistes d’atletisme no funcionen per manca de manteniment.
MOBILITAT: Tren: “Pel que fa al transport ferroviari, la manca
de cobertura al municipi constitueix una feblesa important. En aquest sentit,
cal destacar que el Pla específic de mobilitat del Vallès contempla la previsió
de perllongament de la línia d’FGC S2 des de Sabadell Parc del Nord fins a
Castellar del Vallès. Es preveuen dues noves estacions a Castellar: al polígon
del Pla de Bruguera i al Centre de Castellar.”
S’ha comentat en diverses ocasions que fer arribar totalment soterrat el tren a Castellar és inviable econòmica i tècnicament. Si realment volem que
el tren arribi algun dia cal buscar solucions viables, en aquest sentit Via Vallès va fer pública una proposta que reduïda el cost i la complexitattècnica del perllongament, penso que fora bo esmentar-la i incorporar-la en
aquest pla.
Bicicleta: A part de preveure infraestructures
necessàries (aparcaments, dutxes, armaris..) també cal crear carrils bici estratègics, segurs i que tinguin continuïtat dins del municipi.
“De connexió interurbana: mitjançant el carril bici
segregat previst en el projecte de millora de la mobilitat de la B-124 entre
Sabadell i Castellar del Vallès.”
Ara mateix el camí del riu és un dels més transitats amb
bicicleta. Pel Ripoll entre Castellar i Sabadell hi ha una distància d’uns 8Km
que es poden recórrer amb uns 25 minuts, la dificultat més grans són els
desnivells entre municipis i el pla del riu. Un 8% de pendent a la pujada de
Can Junqueres per anar a Sabadell i 17,5% a la pujada de Can Bages des del Rieral cap a Castellar,
el màxim recomanat és un 5%. Per fer més amè i accessible aquesta connexió cal millorar l'accés en els
trams més pronunciats. En aquest sentit es podrien plantejar ascensors en punts
estratègics tant a Sabadell com a Castellar, amb això es reduiria considerablement la complexitat i el temps del recorregut amb bicicleta o a peu, també es facilitaria l’accés al riu a tothom.
DEPURADORA: “Les aigües residuals tenen com a destí l’EDAR de
Castellar del Vallès. La planta de tractament pot sanejar una població d’uns 76.667
habitants, el que equival a uns 8.000 m³/dia, xifres molt superiors a les
dades actuals d’uns 24.488 habitants i uns 4.500 m³/dia. Aquestes dades es
deuen al fet que l’EDAR està dimensionada per una ocupació del polígon superior
a l’actual.”
Amb aquestes dades com es justifica la construcció o necessitat de la
depuradora de Can Bages? Evitar la construcció de la depuradora de Can Bages permetria preservar l'espai verd que hi ha davant del mas de Can Bages i per tant mantenir aquest àmbit d'interès bàsic connector per les espècies animals i vegetals.
Mas de Can Bages al fons
Mas de Can Bages a baix a la dreta
El Rieral: Inundabilitat, sanejament, residus, energia...
Urbanització en sòl no urbanitzable.
Aquesta zona urbanitzada és considerada inundable. Disposa d’electricitat, aigua i clavegueram que se suposa aboca directament al riu.
Com s’encaixa aquest espai dins d'aquest pla?
RESIDUS: Compostatge casolà: caldria saber el nombre de
compostadores que hi ha actualment al municipi i esmentar-ho en la diagnosi.
“Promoció del compostatge casolà: L’Ajuntament de
Castellar del Vallès va iniciar l’any 2003 una experiència pilot de foment de
compostatge casolà consistent en la
bonificació del 80% del cost de compostadors casolans fins a un límit de
60 Є cadascuna. També cal afegir que hi ha una reducció de la taxa de residus
per les llars que elaborin compostatge casolà.”
La major part de resta orgànica es podria gestionar dins del
municipi amb projectes de compostadores a la via pública, casolanes en
habitatges, comunitats de veïns i també en equipaments.
A Galicia, Euskadi i Navarra s’estan duent a terme
experiències de compostatge urbà amb èxit. Amb aquesta acció es
generaria compost local que serviria per adobar l’horta i jardins del municipi.
“Millora per la recollida selectiva a les instal·lacions municipals:
L’Ajuntament ha adquirit d’Ecoembes contenidors i papereres de reciclatge per
instal·lacions municipals com les pistes d’atletisme o les llars d’infants,
entre d’altres.”
Cal que aquests residus es recullin i es gestionin
correctament. En el cas de les pistes d'atletisme hi ha els contenidors per separar la brossa però no se'n fa la gestió.
Deixalleria Repensar el model de deixalleria per fer-hi accions de reciclatge de
bicicletes, fusta, electrodomèstics i altres...
VEGETACIÓ URBANA: “Revegetació de places i carrers: Un verd urbà abundant
és un gran aliat per combatre el sobreescalfament de les ciutats. No només fa
ombra, evitant així la insolació dels materials de construcció, si no que també
aporta una certa humitat refrescant a l’ambient. És molt important treballar
amb espècies autòctones, sobretot amb les més adaptades a situacions de
sequera, les quals, podran aguantar millor en un context de canvi climàtic.
També cal recomanar l’ús d’espècies que no acostumin a generar problemes
al·lèrgics entre la població.”
Aquesta acció potser requereix un estudi dels espais verds actuals
que hi ha al municipi (al marge de la qualificació urbana) i aplicar-hi el
valor i la protecció que es consideri per
tal d’evitar accions com les que s’han donat en algunes remodelacions de places
del municipi on s’ha eliminat vegetació existent i augmentat la superfície de paviment.
AIGUA: "Cal destacar que hi ha una connexió amb Aigües Ter-Llobregat (ATLL) que pot abastir la part sud-est del municipi. Actualment hi ha la possibilitat que durant l’any 2021 es realitzi una obra per tal de connectar ATLL amb els dipòsits més elevats de forma que se’n pugui nodrir tot Castellar."
La previsió és que el canvi climàtic comporti sequeres, a part
d’intentar assegurar l’aigua diversificant xarxes (tot i que prendre l'aigua d'altres conques no és una acció massa sostenible).
En el pla es proposen accions per promoure l'estalvi d'aigua, però quines previsions es fan per afrontar les possibles sequeres?
EMERGÈNCIA: El canvi climàtic, tal com s’esmenta en el pla, comportarà
un augment de pluges torrencials, ja n’hem viscut alguna recentment i n'hem vist efectes. Per això caldria elaborar plans d’accions
detallats per cada equipament o altres espais i preveure les actuacions necessàries per quan es donin
aquests tipus d’emergències que poden incrementar amb el temps: sequeres, incendis,
inundacions...
___________________
Com a municipi tenim limitacions, una cosa que ens ha ensenyat la recent pandèmia, és que cal tenir els deures fets per atendre situacions emergents i d'aquesta pandèmia n'estàvem advertits. Dels efectes del canvi climàtic ja fa anys que n'estem advertits, però en general s'ha optat pel qui dia passa any empeny, perquè dir que caldrà decréixer o fer pronòstics negatius no sembla popular, però en el fons no deixa de ser un auto engany i una irresponsabilitat.
Aquest pla ens hauria de permetre saber el que som i com som en termes ambientals i energètics, saber si tindrem la capacitat d’assumir, generar i gestionar de forma sostenible els recursos que necessitem i el patrimoni ambiental que tenim com a municipi. El pla ens hauria d'ajudar a prendre consciència de l’impacte que generem, de corregir tot allò que no estem fent bé per així aconseguir millorar la qualitat d'aquest planeta que estem malmenten.
Durant la primavera de 2021, Viladecans va implantar un projecte de compostatge comunitari de caràcter col·laboratiu. Es tracta d’una experiència pionera a l’àrea metropolitana de Barcelona ja que els punts de compostatge s’han ubicat en zones totalment urbanes i té un alt component social i participatiu. És una nova experiència de creació de comunitat a través del compostatge comunitari, aquest cop en un entorn totalment urbà.
Viladecans és una població de 68 mil habitants a pocs quilòmetres de Barcelona. La proposta es desenvolupa en 2 barris amb característiques urbanes i socials molt diferents. El barri de Sant Jordi està format per un grup compacte d’edificis alts amb 292 habitatges i 790 habitants configurant una de les zones més densament poblades del municipi amb 206hab / Ha. El barri de Mas Ratés té una estructura urbana més extensa amb edificis més baixos i més zones verdes de manera que la seva densitat és de 162hab / Ha amb un total de 801 habitatges i 2.317 habitants.
Creant comunitat a través del compostatge
Aprofitant l’oportunitat que ofereix el compostatge comunitari a l’hora de crear comunitat, s’han integrat tant famílies com a entitats de barri ja que amb això s’aconsegueix una major implicació, es fomenta la coresponsabilitat i es crea comunitat al voltant de l’activitat de compostatge. També és una manera de donar a conèixer un procés natural, fomentar l’economia circular, mostrar opcions per a la vida de proximitat i fer de les persones les protagonistes d’un servei a la comunitat.
Durant el mes de juliol, i aprofitant el moment del volteig de la pila de compostatge, s’ha realitzat una jornada de trobada de tots els participants en el projecte amb la finalitat de compartir l’experiència i fomentar el sentiment de comunitat.
Composició de les zones de compostatge
A cada punt s’han instal·lat tres compostadors -un d’aportació i dos de maduració- a més d’un calaix per a l’emmagatzematge de material estructurant. Tots els compostadors estan tancats. S’ha facilitat una clau als usuaris que participen voluntàriament en el projecte per poder accedir al compostador d’aportació. Les entitats i usuaris que realitzen les tasques de manteniment tenen la clau per accedir als compostadors de maduració i a les eines.
Les persones són la clau
Les persones són claus per al desenvolupament d’aquests projectes. Tant usuaris com a mestres compostadors garanteixen el bon funcionament del compostatge. Els primers fent aportacions correctes; els segons, realitzant el control i manteniment.
Els participants en col·laboració
En els dos projectes participen particulars com entitats socials i sanitàries. Actualment, hi ha 10 famílies compostadores i tres entitats que realitzen el manteniment a la zona de Sant Jordi mentre que a Mas Ratés participen 14 famílies compostadores i una entitat que realitza el manteniment. Concretament, en les tasques de seguiment i manteniment de les zones de compostatge de barri de Sant Jordi participen al Cau Garbí, el Centre Obert de Grup Sant Jordi, l’Esplai Llumvi i l’Associació de Veïns de Grup Sant Jordi. Al barri de Mas Ratés aquestes tasques les desenvolupen persones vinculades a el Servei de Rehabilitació Comunitària del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu.
Formació, la base
Tant els usuaris com els mestres compostadors han rebut formació per part dels tècnics de Vermican amb l’objectiu d’introduir els conceptes bàsics del compostatge i de formar els mestres compostadors de manera molt pràctica per poder realitzar les tasques de manteniment.
Seguiment
Vermican realitza també l’assessorament necessari per resoldre dubtes al llarg de el procés amb un seguiment que incorpora visites presencials i contacte telemàtic. Per a això s’ha creat un grup de Whatsapp compartit amb usuaris, mestres compostadors i responsables municipals.
A cada zona de compostatge es realitzen visites dues vegades per setmana per mantenir el procés de compostatge en bon estat i en cada visita, els mestres compostadors emplenen un formulari amb els paràmetres significatius del procés de compostatge (temperatura, humitat, compactació, volum omplert … ). Vermican realitza un informe mensual amb les dades recollides i fa un resum del procés.
Resultats obtinguts
Un mes i mig després de la posada en marxa del compostador al barri de Mas Ratés, s’ha realitzat el primer transvasament de la matèria orgànica del primer al segon mòdul de compostatge. Durant tot aquest període la temperatura assolida pel procés s’ha trobat entre els 47 i els 60 ° C i es preveu l’extracció de el compost cap al mes d’octubre o novembre.
Al barri de Sant Jordi s’han fet aportacions més variables i el procés de compostatge està sent més lent.
El compost madur s’extraurà durant una jornada festiva en què es convidaran a tots els participants, usuaris i mestres compostadors, a compartir el treball realitzat i s’animarà a noves famílies a participar en l’experiència. A més, es durà a terme una activitat infantil per part d’educadors de Vermican. Totes les famílies o entitats que ho desitgin podran disposar de compost per als seus testos, horts o jardins.
Claus de bon funcionament
Es poden enumerar algunes de les claus que garanteixen el bon funcionament de el projecte:
La implicació dels usuaris i entitats. El fet que els usuaris siguin participants voluntaris facilita el bon funcionament i minimitza la presència d’impropis i altres incidències. La coresponsabilitat fomenta les bones pràctiques. La participació d’entitats properes a punt de compostatge per a les tasques de manteniment fa que es puguin realitzar més visites i es disposi de més informació.
Crear comunitat. Unit a el punt anterior hi ha la intenció de generar un sentiment de comunitat entre totes les persones participants. Treballar per a un objectiu comú facilita l’èxit del procés.
Formació i assessorament. Durant els mesos que dura el seguiment per part de Vermican, l’objectiu principal és el de generar autonomia en totes les persones i entitats participants. D’aquesta manera s’haurà generat un punt d’educació en compostatge i es podrà estendre la xarxa de compostadors.
El control del procés. Anotar tots els paràmetres rellevants en cada visita és clau per fer un bon seguiment i rectificar qualsevol incidència. Per aquest motiu, el formulari és l’eina principal de l’èxit de el projecte.
Un projecte amb futur
Un dels objectius del compostatge comunitari a Viladecans és el de servir com a exemple de la viabilitat de gestionar els residus orgànics de la ciutat des de la prevenció i des d’una solució basada en la natura.
S’articula a partir d’una estratègia combinada top-down i bottom-up a través de moviments de ciutadania activa.
A nivell ambiental, és un projecte que s’orienta a l’economia circular, al consum de proximitat i a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
A nivell social, el compostatge comunitari genera comunitat, enforteix les relacions socials, empodera persones en un procés participatiu i col·laboratiu orientat a fomentar la ciutadania activa i la “governança en mosaic” que combina el micro-nivell de la feina en els barris amb el macro nivell de planificació de la ciutat.
El compostatge comunitari ens ofereix una oportunitat i ens marca un repte. L’únic necessari és la voluntat de treballa-hi, la fortalesa d’afrontar el risc i la possibilitat d’equivocar-se i la capacitat d’aprendre pel camí.
"El 13 de setembre passat vaig rebre una trucada de Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya (Ràdio 4). Em van proposar -gairebé em desmai- una entrevista sobre decreixement. S'havia d'emetre quatre dies després en un programa, "Avui sortim", que volia dedicar un monogràfic a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona L'entrevista es va gravar la mateixa tarda del dia 13, però en cap moment es va emetre.
Segons els responsables del programa, que mai es van posar en contacte amb mi -sempre vaig haver de ser jo qui recaptés informació-, es va produir un inesperat "canvi de graella". Davant les meves preguntes, em van dir que l'entrevista s'emetria més endavant. Com que han passat més de cent dies, crec que el que és raonable és concloure que mai no s'emetrà i que ningú no tindrà a bé trucar per oferir explicacions, amb una mica d'educació, a un imbècil com jo. No vull ser ingenu: res no hauria passat si l'entrevista hagués sortit a les ones, però un té dret a concloure que a la ràdio pública no són ben rebudes les crítiques al capitalisme i el suggeriment que al Nord ric els mitjans segueixen mirant-se melic. Potser això és el que avui es diu problemes amb la graella, substantiu aquest, per cert, ple de riquesa. Aquí deixo l'entrevista -cosa que em va costar, per cert, aconseguir-la-, amb el prec que, si bé ho tenen, difonguin el que ha passat. Que visqui la ràdio pública".
