Gemma Ubasart, de Podem: “Les enquestes demostren que hi ha necessitat d’altres formes de fer política, però cal cautela”

Josep Cuní ha entrevistat Gemma Ubasart, membre del Consell Ciutadà de Podem a nivell estatal i professora de Ciència Política de la UdG. Ubasart ha començat definint el partit al qual pertany: “Podem és un repte, el repte de convertir la indignació generalitzada en canvi polític.” I ha donat algunes claus del seu auge: “Som la generació que ha fet tot el que se’ns ha dit que calia fer, i no ens trobem amb l’estat del benestar que se’ns havia promès.” 

Davant la possibilitat que s’anticipin les eleccions autonòmiques, Ubasart ha reconegut que “no tenim ni constituït Podem Catalunya. Quan ho estigui, s’haurà de fer un procés per escollir candidat”, tot i que, “si hi ha anticipades, ens hi adaptarem.” I quan se li ha preguntat sobre la posició del partit pel que fa al procés sobiranista, ha volgut deixar clar que “Podem està a favor del dret a decidir, com no podia ser d’una altra manera. Un cop establert un escenari on estigui garantit aquest dret, ja es parlarà de si es vol o no la independència.” 

Ubasart també s’ha referit a les crítiques que Podem rep d’altres actors polítics. “Ens adonem que ens tenen por, perquè ens han etiquetat de moltes maneres diferents, etiquetes fàcils i sovint contradictòries.” I ha sentenciat: “El que ens defineix és fer política des de baix i per als de baix.”

Marina Garcés: “El perill de Podem i de Guanyem és convertir-los en l’única traducció política possible del malestar social”

Crític, periodisme d'investigació

Foto: Jordi Borràs

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa. A través dels seus llibres —En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002), Un mundo común (Bellaterra, 2013)—, conferències i escrits reflexiona sobre temes com la política, el compromís, la revolució, les desigualtats, l’art i l’entorn urbà. Propera a moviments socials que qüestionen l’‘status quo’, des del 2003 forma part del projecte Espai en Blanc, dedicat a promocionar el pensament crític. Garcés defensa “la pràctica de la filosofia com a compromís amb un món en comú”. Destaca la seva conferència “Desmarcar Barcelona” al CCCB, sobre la marca Barcelona, al maig passat.

Participes en el col·lectiu Espai en Blanc. Vau redactar 10 reflexions sobre l’experiència dels 15-M a la plaça de Catalunya. Una de les conclusions és: “El problema no es si abandonamos la plaza o no; el problema es si pasamos de indignados a revolucionarios”.

La mantinc i la sostinc! La revolució és alhora malestar i creació, trencament amb un sistema i experimentació creativa. L’esperit revolucionari és el que guia les transformacions radicals si entenem la revolució no com un fet que tindrà lloc en un dia D i una hora H, sinó com la destrucció sempre inacabada d’un vell sistema per construir formes de vida més justes, dignes i igualitàries.

La filosofia ens pot ajudar a imaginar noves formes de vida i noves relacions amb el poder?

La filosofia neix amb la ciutat i amb la pluralitat de veus. Per això la filosofia no és religió, ni creació artística. Si d’alguna manera fem nostre l’origen grec de la filosofia, no és perquè allà hi hagués un miracle ni coses per l’estil, sinó perquè allà es dóna una condició que és la presència de veus plurals i en discussió en una esfera pública, oberta, compartida. Ja sabem que era una esfera pública molt limitada, perquè estava restringida a unes determinades condicions de classe i de gènere. Però el que s’inicia i es reivindica com un valor és aquesta vida conflictiva i en discussió de la ciutat. Això, en la nostra tradició política occidental, és el que en diem democràcia, que no és un determinat règim o govern, sinó que és una determinada manera d’entendre el vincle d’aquestes veus plurals i en discussió. Una discussió sempre inacabada i en elaboració permanent.

Com observes el naixement de nous moviments socials i polítics com Podem o Guanyem Barcelona?

En el seu punt de partida hi ha una aposta per la democràcia radical. Sembla que no vulguin ser una reedició de formes autoritàries, jeràrquiques i ideològicament tancades de prendre el poder. Però crec que no hem de fer lectures idealistes que deixin fora les condicions materials, històriques i concretes en què neixen aquests moviments. Hi ha una situació de crisi econòmica que sacseja el que fins ara consideràvem una vida digna o una nova desigualtat que havíem oblidat en el nostre petit món de rics. Aquest país viu una situació de fi de cicle del que n’hem dit la Transició, la fi d’un cicle històric, generacional i institucional. Guanyem, Podem i aquests fenòmens, cal situar-los travessant tots aquests plans.

Són moviments utòpics?

Doncs jo els veig molt pragmàtics i realistes! És part de la seva virtut i part del seu defecte. Però encara no sabem ben bé de què parlem. Perquè volem pensar massa de pressa, tendim a parlar de les coses com si ja haguessin passat, i d’aquests moviments com si ja estiguessin formats i governessin. Per mi tenen valor com a processos que inicien un camí molt complex del qual encara en sabem molt poc. Són propostes d’experimentació en un nou escenari material, polític i d’idees. Jo sempre en parlaria com quelcom en procés d’aprenentatge i no com a formes acabades. En aquest sentit sí que tenen un punt utòpic: no pretenen, o no haurien de pretendre, tenir un lloc propi i definitiu en el joc de la política.

Continuant amb temes relacionats amb la utopia: dins de les consignes del moviment a favor de la independència es parla de crear “un país nou”.

Però cada fenomen és diferent! El que sí que es recull en tots aquests desitjos de novetat és el malestar amb el que hi ha ara. Però no podem fer un paquet únic amb tots els desitjos de canvi, perquè impliquen idees i formes de politització que s’encreuen i que són molt diferents.

Ai, la complexitat del moment ens tempta a barrejar-ho tot!

A vegades necessitem simplificar, clarificar i fer un tall. Diem “això que ha estat així ja no serà mai més d’aquesta manera” i alhora sabem que no és així. No perquè no puguem canviar les coses, sinó perquè les coses canvien amb formes molt més complexes que la de senzillament decretar una política com a vella o com a nova. O un país vell o un país nou. Aquest desig de novetat, comprensible perquè és expressió d’un malestar, és una trampa molt perillosa: tot el que és nou, un dia serà vell; tot el que ha de canviar de zero, un dia ens adonarem que no ha canviat tant com volíem… Aquest “abans” o “després” o aquest “ara” o “mai” és una màquina de frustració que d’una manera molt ràpida ens pot portar a dir que res no ha canviat com ens pensàvem, que aquesta política no és tan nova com crèiem i que aquest país nou, de nou, no en té res. Què farem amb això? Hem creat un mal relat si el que volem és confiar en la nostra capacitat col·lectiva de transformar dia a dia la realitat.

Quin seria el bon relat?

Crec que els canvis, més que utòpics, han de ser radicals. No necessitem un món nou: necessitem un món, aquest, on es pugui viure i lluitar per una vida digna.

Què hauríem d’entendre com a radical?

Radical vol dir anar a les arrels, a les arrels dels problemes. L’utopisme el que fa és projectar promeses de canvi absolut. El canvi absolut, no el veurem mai. El canvi radical, el podem anar veient. Perquè, l’arrel, la podem tallar, la podem canviar i plantar en un altre lloc… Anar cap a les arrels i no anar cap a les utopies crec que és la clau del que pot ser avui una necessitat compartida pels qui demanen un canvi. Volem canviar les coses de veritat, en lloc d’anar posant pedaços, introduint petites reformes o injectant transfusions de sang a un sistema que ja ha mostrat tots els seus límits. Anar a l’arrel no vol dir anar als fonaments, als orígens de la nostra societat i de la nostra identitat, és anar allà on creixen les coses, allà on s’aguanten. I on s’aguanta aquest sistema?

On?

Per començar, part de l’arrel del sistema som nosaltres mateixos com a unitats mobilitzades per un règim d’explotació que ens sol·licita i que ens fa disponibles. És una explotació que ja no passa només pel treball, sinó que travessa la vida en el seu conjunt: la nostra identitat, la forma de ser, els nostres desitjos, els nostres imaginaris… Doncs això ja és una arrel del problema que podem atacar, canviar o trasplantar. L’origen de la dominació no sempre està en el qui domina, sinó en qui es disposa a la dominació.

Entens les manifestacions ciutadanes de protesta com a actes que intenten canviar les coses de soca-rel?

Sí, sí, totalment. Quan hi ha gent que menysté les mobilitzacions que hi ha hagut aquests darrers anys, sobretot a partir del 15-M, com si només fossin moviments de protesta, d’indignació o d’insatisfacció, jo diria: i no és aquest el punt de partida de tot canvi radical? No és així com es trenca el miratge de la normalitat, de la promesa d’una vida satisfactòria per a tots? Aquest miratge ocultava molta misèria, desigualtat i malestar. Que tot això es trenqui, s’esquerdi i s’obrin fissures en les quals apareguin veus descontentes que expressen aquest malestar, per mi és un pas que té valor per si mateix. Després cal veure com això es manté obert com un terreny des del qual anar construint altres formes de vida.

Per tant, iniciatives com les de Podem o Guanyem, les podem encabir en aquestes esquerdes?

Sí. L’únic perill que hi veuria és convertir-los en l’única traducció política possible d’aquests malestars que la societat expressa de manera no necessàriament partidària ni dins de l’espai electoral i institucional. Jo crec que és una posició compartida per molts la d’entendre que aquestes plataformes no són la solució política d’unes demandes socials, sinó que són un moviment més, un instrument més d’una politització que es desplega i s’articula en moltes formes, des del col·lectiu més petit fins a la plataforma electoral més transversal. El dins-fora de la política ha saltat, ja no ens orienta. Allò d’“els moviments socials s’han de traduir políticament” ja no val. La participació institucional és una eina més, i aquí l’exemple de la CUP és un exemple a escoltar.

Ah, explica-ho…

És interessant la manera com la CUP ha estat i està en els ajuntaments de molts pobles de manera articulada i diversificada alhora. També ho és veure com arriba a optar, temptativament i com una prova, d’entrar al Parlament de Catalunya. M’agrada, per ara, la manera com manté una avaluació constant, una autoreflexió oberta i permanent sobre la seva funció dins de les institucions. Crec que aquesta és l’actitud bàsica que també s’ha de mantenir des d’altres plataformes. Perquè, si no, es cau en l’autoengany. Pensar-se com a solució i com a moviment polític que tradueix les aspiracions d’una vida social que queda fora i que per ella mateixa no és política, crec que és la trampa amb la qual precisament el sistema polític neutralitza aquesta continuïtat del que seria una vida política madura d’una societat autònoma i capaç d’autodeterminar-se políticament.

La conversa que estem mantenint ara és part d’aquesta vida política?

És que [això] és la vida política! I no la farsa de debats que tenen al Parlament! Després estan les estratègies dels partits, el calendari… Quins són els temps de la política?

Les eleccions?

Per la política institucional, sí. Ja no és cada quatre anys. Entre unes administracions i altres vivim contínuament sota la dictadura del calendari electoral. Què vol dir això? Que s’han de tenir respostes formalitzades, adaptades i legitimades per poder formar part en cada cas d’una determinada campanya, en competència amb les altres formacions. Això estandarditza el pensament i la creativitat polítiques. No s’ha de negar l’oportunitat d’entrar en el terreny electoral i institucional sobretot si creiem que entrant-hi som capaços de canviar-lo! Perquè, si no, ja no cal que hi entrem: no cal entrar per adaptar-se.

“El cavall de Troia”, que deien les CUP.

Això per una banda. Però també cal entendre que els temps de la veritable vida política impliquen una diversitat de temporalitats. Hi ha aprenentatges lents, hi ha decisions ràpides. Quina és l’única garantia que tenim per poder mantenir una tensió i una relació tan autònoma com sigui possible amb aquests temps i llocs diversificats de la política? Per mi és la dimensió col·lectiva i consultada de la reflexió i de la presa de decisions. És a dir, un grup sol o una persona sola és evident que no es pot relacionar amb suficient intel·ligència i autonomia amb aquests marcs tan tirànics de la vida política. Junts segur que ho veurem millor, ho decidirem millor. D’alguna manera es tracta de col·lectivitzar la presa de decisions.

Per aconseguir això, cal tenir ciutadans disposats a assumir el repte de repensar la realitat. Cal millorar l’educació, una altra arrel del problema?

L’educació per mi és una qüestió clau, amb totes les contradiccions que comporta també. Jo defenso l’escola i l’escola pública; una altra cosa és quina escola pública hem de tenir. Avui dia, el sistema educatiu i l’aprenentatge no coincideixen del tot. Perquè el sistema educatiu avui no és el lloc dels aprenentatges més importants, per desgràcia. L’escola ha estat colonitzada per tota mena de procediments, protocols i metodologies. Una de les coses que em preocupen més és allò que en diria un nou analfabetisme, que és un analfabetisme saturat de coneixements que no serveixen per a res, de capacitats i de competències que no tenen sentit per si mateixes i que generen, crec que molt intencionadament, docilitat i servilisme perquè només es poden aplicar en contextos d’interacció i de comunicació predeterminats. Això val per als aplicatius, per a les competències i per a les metodologies que ho inunden tot.

Com poden l’analfabetisme i la dependència conviure amb la necessitat d’anar tots junts com a societat per provocar certs canvis?

És que aquesta és la qüestió. Tant quan parlem de política com quan parlem d’educació, apareix avui la pregunta de com reapropiar-nos les nostres relacions, relacions polítiques, afectives, territorials, de coneixement, culturals… Fi de la delegació i de la mediació. Aquesta és la pregunta que el 15-M va expressar molt bé i que seguim desplegant des de diferents projectes polítics i educatius. Com reapropiar-nos les nostres vides, no cada un de nosaltres, sinó junts, i junts cada un de nosaltres. La tensió entre l’autonomia del jo i la del nosaltres van de la mà clarament.

En les tertúlies dels mitjans de comunicació normalment es conviden experts que analitzin de forma ràpida l’actualitat. Normalment no conviden filòsofs perquè segurament serien els que, pel contrari, ho posarien tot en dubte. Quin és el paper del filòsof en la vida pública?

L’expert té moltes vegades una funció legitimadora de posicions ideològiques i polítiques. Quina és l’especificitat històrica, si és en té encara, del filòsof o de la filòsofa? [riu] És precisament posar en qüestió tota aquesta presumpció de saber i de saber en relació a uns determinats fets i informacions empaquetades ideològicament des de determinats interessos. Contra la figura de l’expert, el paper de la filosofia no diria mai que és desinteressada. Al contrari: és interessada però en l’interès de cap part; no entra en el joc d’interessos, sinó que entra en el combat dels pressupòsits. És a dir, entra en el qüestionament de perquè es diu el que es diu i des d’on es diu, perquè una afirmació és certa o no se sosté… Assumeix i comparteix aquesta incomoditat d’estar fora de joc, no des de la puresa, ni des de un “més enllà” intemporal. Ho fa des de la passió de no tenir un lloc propi ni una opinió particular dintre del joc social. Per això la presència del que hauria de ser la manera filosòfica d’interrogar i d’argumentar és clarament incòmoda.

La realitat social i política va a una gran velocitat i això fa que es busquin respostes ràpides a inquietuds noves. Ja no tenim temps per a la reflexió?

No, vivim en el temps de la informació, de l’aplicació i de la solució ràpida i eficaç. La filosofia, per mi, és la possibilitat de pensar allò inacabat i de pensar-nos com a inacabats.

En les teves conferències i articles acostuma a haver-hi un moment en què exposes que tens dubtes i reconeixes que hi ha certes coses que les no saps. Creus que el dubte s’hauria de normalitzar en la vida pública?

Per mi està clar [que ha de ser així]! La filosofia el que fa és posar la llum o deixar que la llum arribi allà on el saber i el no saber es toquen. Filosofar no és fer preguntes per a les quals no tenim resposta. Això és una caricatura. La filosofia pretén i pressuposa que en la pregunta, si està ben plantejada, hi ha un camí cap a alguna veritat, cap a les nostres veritats. És un camí que podem recórrer junts i que mai no tancarem del tot. I per què no el tancarem del tot? No perquè no hi hagi resposta sinó perquè tota certesa es toca amb un dubte i tot problema deixa aspectes per resoldre. Aquest inacabament del pensar, que és també l’inacabament del viure, del conèixer, de l’estimar, de la nostra condició humana, fa que siguem éssers inacabats, incomplets. Som éssers que no som, sinó que esdevenim. I les formes socials i polítiques que ens donem tenen aquesta mateixa condició. Com actua la ideologia i el poder? Tancant, donant per acabades determinades respostes: aquesta forma de govern és la bona, aquesta forma de consumir és la bona, aquesta forma de ser és la correcta…

Home, tenir punts de referència ens donen tranquil·litat i una certa seguretat!

No sé si el poder busca que visquem més tranquils! En aquest cas potser busca que visquem conformats o incapaços de relacionar-nos amb el nostre propi inacabament, amb allò que està per fer. Si res està conclòs i si tot podria ser d’una altra, això implica que ens podem preguntar el perquè som com som, com hem arribat a ser-ho, perquè ens han governat d’una forma i no d’una altra, perquè hem conegut el món sota unes idees, o perquè estimem així… Aquesta mateixa pregunta implica que tota certesa és revisable, que no vol dir que sigui relativa! No tot val. Ens hem de barallar en els arguments, en els criteris que fan que en prioritzem uns davant dels altres o que establim que és millor viure així i no d’una altra manera; això exigeix donar arguments, apostar per unes idees i no per unes altres. Prendre posició i argumentar a partir d’ella. I entendre des d’aquí la capacitat de raonament dels altres com a posicions que poden ser escoltades però també rebatudes. La filosofia ofereix un escenari per rebatre i contraargumentar en virtut d’una veritat més defensable, que no vol dir pas única. Aquest joc obre un escenari, en principi, en què la passió per la igualtat de les veus que hi participen no vol dir que totes les idees valguin igual. La filosofia no és una tertúlia, és un combat per la veritat.

Si això ho intentem aplicar-ho a un àmbit pràctic en què s’han de prendre decisions, com els moviments socials assemblearis, potser les argumentacions es converteix en un escenari infinit.

Més que infinit jo en diria un escenari sempre inacabat. Està clar que les idees comporten posicions i decisions que s’han de prendre i segurament la presa de decisions no és el moment de la filosofia. La filosofia no esgota l’arc de la vida social, hi ha moments en què somiem, hi ha moments en què creem, hi ha moments en què discutim i hi ha moments en què decidim. En aquest arc hi ha una possible relació filosòfica en tots els nostres desitjos però no tots els nostres desitjos els podem resoldre filosòficament. Dit d’una manera més concreta respecte el que em preguntes: com diu un amic meu, tota la filosofia és política però no tota la política és filosofia. Per tant, no hem d’esperar de la filosofia que ens doni totes les solucions, decisions i conseqüències pràctiques.

La plataforma de Colau per Barcelona es presenta el 26 de juny per liderar "la rebel·lió democràtica"

Diari Ara, 15/06/2014
La candidatura Guanyem Barcelona vol aglutinar les forces alternatives d'esquerres per impulsar un canvi a la ciutat

La candidatura d'esquerres que promou Ada Colau a Barcelona es presentarà el dia 26 de juny per fer que la ciutat lideri "la rebel·lió democràtica que cal". Segons consta en un manifest publicat a www.guanyembarcelona.cat, els impulsors es proposen una transformació profunda de la ciutat. 

Tal com va avançar l'ARA l'11 de juny, la candidatura d'esquerres a l'Ajuntament de Barcelona aspira a reunir els suports d'ICV, EUiA, la CUP, Procés Constituent i Podem, però també de moviments socials, plataformes, entitats i sindicats. El text destaca Barcelona com un feu estratègic per engegar el projecte d'esquerres alternatiu, ja que la ciutat ja "disposa d'un teixit associatiu i reivindicatiu capaç de fer realitat projectes de canvi ambiciosos". "Volem una ciutat que promogui l'honestedat dels governants i impedeixi la connivència mafiosa entre política i diners", assenyala el manifest, que proposa un nou contracte ètic entre la ciutadania i els seus representants. Els impulsors de la candidatura es proposen acabar amb les desigualtats i garantir "l'accés a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat i a una renda mínima".

Will Potter: "El poder está aterrorizado por el potencial de los movimientos sociales"

Publico.es - ALEJANDRO LÓPEZ DE MIGUEL, 28/11/13

"La mayoría de los activistas de este país no van a ser perseguidos por la ‘Ley de Seguridad Ciudadana', pero la intención es asustar a los ciudadanos, lograr que se mantengan en silencio", asegura el conocido periodista e investigador, que denuncia la criminalización de los movimientos sociales 

El periodista Will Potter.-EVERGUIDE

En pleno siglo XXI y en el seno de las sociedades occidentales que se jactan de ser democráticas, el miedo y la represión se revalorizan como armas empleadas por gobiernos y multinacionales para frenar los movimientos sociales que persiguen cambios. Al menos, esta es la teoría que defiende en conversación telefónica con Público Will Potter, conocido escritor y periodista independiente estadounidense sin pelos en la lengua.

Autor de media docena de libros y conferenciante habitual en decenas de universidades dentro y fuera de las fronteras de EEUU, Potter ha estampado su firma en publicaciones como The Los Angeles Times, o The Washington Post, y entre los días 23 y 25 de este mes visitó nuestro país para promocionar su nueva obra: Green Is the New Red (Los Verdes son los nuevos Rojos) en la que analiza la criminalización de los movimientos sociales.

El espionaje de la NSA, la persecución de Edward Snowden y Julian Assange o la asociación de terrorismo a reivindicaciones sociales que los poderes se empeñan en defender son algunos de los temas que preocupan a Potter, que rechaza frontalmente normativas como la nueva Ley de Seguridad Ciudadana de Rajoy, que considera "increíblemente peligrosa".

¿Podría explicar el título del libro que ha estado promocionando estos días en España? ¿Por qué Los Verdes son los nuevos Rojos?

En este trabajo comparo el uso que se hace hoy del lenguaje para señalar y marcar a los activistas políticos como terroristas con el periodo de McCarthy, el Red Scare o Miedo a lo Rojo que tuvo lugar en EEUU tras la Segunda Guerra Mundial. No digo que lo que pasa hoy sea lo mismo que lo que ocurrió entonces, pero hay ciertas similitudes, y conocer esta realidad ayuda a entender como han sido criminalizadas las protestas ciudadanas, especialmente en el caso de los defensores de los animales y activistas medioambientales, señalados como la principal amenaza nacional en Estados Unidos. La razón de ser del libro es mostrar lo que he descubierto a través de mis investigaciones: las técnicas que las corporaciones utilizan, cómo se están propagando a otros países y cómo se centran en los defensores de los derechos de los animales y los ecologistas en EEUU. Hay una tendencia a la criminalización de todas las protestas, y creo que lo que está ocurriendo a quienes se manifiestan por los derechos ciudadanos sirve como ejemplo.

Políticos y policías dicen que algunas de estas acciones pueden ser constitutivas de delito. ¿Suelen quebrantar la ley estas protestas? Me refiero a las reivindicaciones de ecologistas, pero también a las de otros grupos como el 15-M. Ellos aluden a que los activistas incumplen la ley, ¿tienen argumentos para hacer esta afirmación?

Es cierto que en cada movimiento social en la historia ha habido personas que han incumplido la ley; no es algo nuevo, pero lo que está pasando es que esa etiqueta, esa marca, se está usando para justificar nuevas leyes que no se limitan a afectar a quienes literalmente están infringiendo la ley. En mis investigaciones en particular he visto como esta etiqueta del ecoterrorismo se ha utilizado con los grupos más militantes, algunos ilegales, para pasar a usarse contra los principales movimientos pro derechos animales o ecologistas. Creo que el mensaje que subyace a estos hechos debería preocupar a todos los ciudadanos, porque afecta a todas las sociedades...Y es que la represión está diseñada para extenderse a más organizaciones y movimientos sociales.

En el libro alerta de cómo el FBI está usando sus recursos para luchar contra los movimientos ecologistas. ¿Puede probarlo? ¿Está ocurriendo esto con otros movimientos sociales?

En respuesta a la segunda pregunta: sí, está pasando con otros movimientos sociales, pero en base a lo que dice el Gobierno los movimientos por los derechos animales y ecologistas se han convertido en la máxima prioridad del FBI, son su objetivo prioritario. En relación a la primera pregunta, sobre cómo probarlo... Hablan abiertamente de esta realidad. El FBI habla de esto en comparecencias ante la prensa o ante el Congreso. En mis trabajos he compartido documentos obtenidos de fuentes abiertas que muestran de manera algo más detallada cómo ha ocurrido todo esto, y es importante enfatizar que no hay una conspiración secreta ni nada similar: esto es algo público, están orgullosos de cómo lo están haciendo.

Hablando de cómo se utiliza la palabra terrorista y otros términos que criminalizan estos movimientos en EEUU... Hace un año, varios miembros del Gobierno de Mariano Rajoy compararon protestas ciudadanas en las que los ciudadanos se manifestaban frente a los domicilios de figuras políticas con el terrorismo de ETA. En las últimas semanas, el mismo Gobierno ha anunciado su decisión de crear una normativa bautizada como Ley de Seguridad Ciudadana , que castigará a los activistas que escalen edificios para colocar pancartas con multas de entre 1.000 y 30.000 euros. ¿Son éstos ejemplos del mismo fenómeno, la misma realidad que usted denuncia en su libro?

Es exactamente el mismo fenómeno. Las tácticas de criminalización a las que aludo en mis trabajos no siempre se incluyen en una misma ley, sino que se plasman en distintas normativas, distintos casos judiciales. Creo que el único rasgo novedoso de esta nueva ley del Gobierno español es que incluye todos estos aspectos al mismo tiempo, pero muchos de ellos son idénticos a la realidad que describo en el libro: señalar como objetivos a los manifestantes, restringir las protestas, intentar ilegalizarlas o poner en el punto de mira a los activistas de Greenpeace que cuelgan una pancarta en lo alto del Congreso. La nueva ley española me ha resultado impactante porque no me había percatado de hasta qué punto se habían extendido estas tácticas. Sabía que había muchos aspectos parecidos, especialmente con el modo en que los ecologistas y defensores de los derechos de los animales han sido perseguidos.... Esta ley es increíblemente peligrosa.

La nueva ley de Rajoy establecerá multas de entre 30.000 y 600.000 euros para quienes protesten sin permiso o registren imágenes de policías mientras trabajan. ¿Son estas penas similares a las aplicadas en EEUU o allí son incluso peores?

La diferencia es que en EEUU muchas de estas normativas han puesto énfasis en enviar a los activistas a la cárcel en vez de conformarse con imponer multas desproporcionadas, que también son habituales en nuestro país. Lo peor es que se proponen muchas iniciativas al respecto, normativas que han perseguido la constitución de la desobediencia civil pacífica como un delito que puede acarrear penas de hasta diez años de prisión. También tengo entendido que en España quieren ilegalizar que se comparta información en los medios de comunicación social sobre concentraciones no autorizadas... Es distinto, pero creo que el propósito común es asustar a la gente. La mayoría de los activistas de este país no van a ser perseguidos por esta nueva ley, pero la intención es asustar a la gente, que tenga miedo de enfrentarse a estas situaciones, lograr que se mantengan en silencio. Es la misma razón que ha motivado estas tácticas en EEUU.

¿Por qué quieren asustar a la gente? ¿Tienen miedo a las reacciones, a la repercusión de las protestas ciudadanas que vemos hoy?

El poder está aterrorizado por el potencial de los movimientos sociales. En los últimos tres años hemos visto grandes cambios a nivel internacional en asuntos como la atención a los problemas medioambientales, o en el modo de hablar sobre problemas económicos, gracias a movimientos como Occupy Wall Street. Ellos cambiaron el modo de tratar estos asuntos en EEUU. Sé que en España ha habido campañas similares, y creo que los poderosos están aterrorizados por el potencial que existe en estos movimientos, capaces de poner en pie a toda la sociedad. Tienen miedo de lo que podría ocurrir si la sociedad actuara en base a estos valores.

Ha seguido las actividades de Occupy Wall Street, y ha oído hablar de la actividad del 15-M. ¿Qué huella han dejado estos movimientos casi tres años después de su nacimiento? Cada vez suelen acudir menos personas a la mayoría de las concentraciones del 15-M. ¿Dónde es evidente el impacto de estos movimientos sociales?

Ocurre lo mismo en EEUU. La gente ya no ocupa espacios públicos, pero no creo que esta sea la única prueba, la única demostración de la importancia de estos movimientos. Más importante que la ocupación de un espacio público es el cambio en la agenda pública que ha tenido lugar. Al inicio me resultaba chocante la velocidad con la que los medios mayoritarios internacionales comenzaron a hablar sobre clases, sobre economía, sobre la igualdad económica y el poder ciudadano en EEUU. Haber logrado introducir estos temas en la agenda pública es un cambio muy radical, y ha ocurrido gracias a movimientos como Occupy Wall Street. El verdadero impacto de estos movimientos es que hicieron públicos estos problemas que hoy siguen siendo tratados. La tensión y la frustración con el poder de las grandes corporaciones en EEUU está creciendo, sigue creciendo cada día...

Cuando Edward Snowden hizo públicas las primeras informaciones sobre las escuchas de la NSA, los líderes europeos pusieron el grito en el cielo y pidieron explicaciones. Cinco meses después, Europa no ha hecho suficientes preguntas y EEUU no ha dado suficientes respuestas. ¿Por qué? ¿Sabían en Bruselas lo que estaba pasando?

Estas revelaciones tuvieron el poder de desestabilizar a todo el Gobierno de EEUU. Literalmente, no somos capaces de entender el verdadero impacto de lo que Estados Unidos parece haber estado haciendo; cuanta más información sale a la luz, mayor es el daño. Creo que esa es la razón por la que Snowden ha sido duramente perseguido, por la que Julian Assange y WikiLeaks han sido ferozmente perseguidos, en un intento del Gobierno de desviar la atención y no enfrentarse a estos asuntos. Si quieres una respuesta más directa: se niegan a responder porque no quieren que la gente conozca las respuestas.

También hay quien afirma que Europa no está haciendo suficientes preguntas. Hace algunas semanas, una delegación del Parlamento Europeo viajó a Washington para obtener respuestas de la Administración Obama sobre los juegos de espías de la NSA. Tuvieron reuniones con Apple, con congresistas, senadores... Pero volvieron sin respuestas. No fueron capaces de decir: "sí, efectivamente han espiado a ciudadanos europeos", o "no, no ha ocurrido". Por lo que respecta a EEUU, ¿está el espionaje de la NSA en la agenda pública?

Es un tema recurrente, pero a menudo no se trata de la manera más crítica. Casi todos los americanos están familiarizados con la historia, pero no existe una gran preocupación social por la vigilancia. No creo que haya sido debidamente investigado o seguido por los medios, y sólo unos pocos periodistas han formulado preguntas sólidas al Gobierno sobre lo que está ocurriendo. No ha tenido la atención que se merece.

Hasta este momento era posible utilizar internet y las redes sociales sin censura en nuestro país, pero como usted mismo ha señalado el Gobierno quiere castigar la difusión de concentraciones no autorizadas en el marco de la reforma del Código Penal. ¿De qué forma podrían los ciudadanos emplear armas como internet y las redes sociales para lograr mejores resultados?

Es una gran pregunta. Vivimos en un entorno en el que es imposible no utilizar las poderosas herramientas de las que disponemos, pero su uso también ha sido criminalizado, y está claro que gobiernos y corporaciones utilizan la red de redes para espiarnos, para obtener información sobre nosotros. Creo que es importante que usemos estas herramientas, pero debemos tener claras las consecuencias, y ser conscientes de que la información que proporcionamos puede ser utilizada por empresas y gobiernos. En mi trabajo resulta especialmente difícil: como periodista independiente requiero de estas herramientas para difundir mis artículos, para que los ciudadanos conozcan mi trabajo, pero escribo sobre la vigilancia y la represión, y siento una creciente reserva al hacer uso de estas herramientas.

Es paradójico.

Si, es difícil, no quiero... No me imagino un mundo en el que la gente no usase estas poderosas herramientas, pero tenemos que ser más cuidadosos al hacerlo.

Usted se describe como un periodista independiente. En este caso no debe soportar la censura de un medio mientras trabaja, pero imagino que tratando estos temas habrá recibido presiones por parte de gobiernos y organizaciones. ¿Es así?

Sí. Desgraciadamente, esta es una gran verdad. La razón por la que he escogido mantener mi independencia es que me permite escribir sobre varios temas de manera muy crítica, y creo que no sería posible si hubiese seguido trabajando en periódicos. Como resultado, no tengo un medio que me respalde, del que pueda depender. Han monitorizado mis discursos, mi web, mis entrevistas, y he descubierto que el FBI tiene documentos que me relacionan a mí y a mi labor periodística con el terrorismo. Aún así, esto no es nada comparado con las experiencias de otras personas que he recopilado en el libro, pero me da problemas. El hecho de escribir sobre estos temas también me ha convertido en un objetivo.

¿Quién ganará la batalla? ¿Los intentos de gobiernos y corporaciones de criminalizar las reivindicaciones sociales o las protestas ciudadanas y la libertad de prensa?

Es importante recordar que la razón por la que esto está ocurriendo en España, en EEUU y en otros países es que estos movimientos sociales están siendo muy efectivos, suponen una amenaza para el poder corporativo y han logrado sacar a la luz cuestiones profundas relacionadas con nuestra concepción del poder en los sistemas democráticos. Creo que hay un mayor apoyo social a estos asuntos hoy en día. La represión siempre va a ir en aumento, y creo que la gente debe ser consciente de ello, pero ocurre porque tenemos un potencial enorme, porque pequeños grupos de ciudadanos han demostrado ser capaces de lograr importantes objetivos, y creo que este poder seguirá creciendo. La gente debe recordar que el objetivo de estas prácticas es asustarnos, que incluso si no eres un manifestante o activista no importa, porque ellos son las personas más afectadas sólo de manera inmediata. La lucha por los derechos civiles y ciudadanos afecta a todos, y es importante levantarse para apoyar a estos grupos ahora, antes de que gobiernos y corporaciones pongan su punto de vista en otros movimientos y continúe la criminalización.

La banca guanya abans de la crisi, guanya després i està guanyant avui

David Fernández a Matins de TV - 13/11/2013 

"És una estafa que la banca espanyola hagi guanyat 17.300 milions d'euros nets, només especulant amb el deute públic"

Membres d'un organisme de la Generalitat han vigilat a usuaris de Twitter per encàrrec dels Mossos d'Esquadra

MARC IGLESIAS / @LA_DIRECTA | 28/10/2013 

La filtració, aquest cap de setmana –sota la reivindicació d'Anonymous–, de diversos informes coordinats per membres de la fundació Cesicat (Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya –organisme de la Generalitat que depèn del Departament d'Empresa i Ocupació–) i destinats al cos de Mossos d'Esquadra permet posar una mica de llum sobre els mecanismes de control de les xarxes socials.

Segons dades que consten en els documents relatius al seguiment del primer aniversari del 15-M, els responsables de coordinar aquests informes serien dos membres de la fundació Cesicat que haurien treballat amb diversos empleats de l'empresa privada TB Security. Aquesta empresa, que el setembre de 2012 es va integrar al grup Incita, és sòcia estratègica de la fundació Cesicat des de la seva creació durant el govern tripartit l'any 2009.

Primer de Maig, cimera BCE i aniversari del 15-M 

Realitzats al llarg del mes de maig de 2012, els 38 documents que s'han fet públics centren la seva atenció en diverses mobilitzacions socials com la commemoració del primer de maig, la campanya No vull pagar, el rebuig a la cimera del BCE a Barcelona, les cassolades contra La Caixa o la celebració del primer aniversari del 15-M.

A banda d'oferir una mètrica d'activitat al voltant de l'ús i l'origen de determinades etiquetes (#novullpagar, #1demaig, #holadictadura, #bce, #caixarolada o #12m15m entre moltes altres), els tècnics també van monitorar diversos perfils de Twitter als quals van assignar un número d'identificació únic. Entre les desenes d'usuaris que omplen els informes, hi abunden entitats, activistes socials, advocats, periodistes i mitjans de comunicació.

Els batejats com “Informes tècnics de seguiment” tenien com objectiu oferir informació actualitzada (se n'enviava un de nou cada sis hores) i, a més de les dades sobre etiquetes i perfils, recollien els “continguts més rellevants descoberts a les xarxes socials” i suggerien la incorporació de nous usuaris.

Ada Colau, compareixença al Congrés dels Diputats (vídeo complet)

Apadrina Un Banquero

#Op20N - (versió reduïda) - Anonymous

Democràcia Real Ja! llança la nova publicació impresa  INFORMACIÓ REAL JA que durant aquesta setmana està sent distribuïda als carrers. S'envia adjunt el nº 0 que acaba de sortir, dedicat a les eleccions del 20N i a informació general sobre el 15M.  

S'acaba el xollo, ja era hora

MANIFIESTO APROBADO DE PROPUESTAS PUERTA DEL SOL democraciarealya

Para todos aquellos desinformados por nuestros mágicos medios mediáticos, aquí os pego directamente las reivindicaciones mantenidas desde la primera Asamblea de la Puerta del Sol de 3000 personas el día 16 de mayo hasta la actualidad. Como veréis las elecciones autonómicas no son el objetivo ni de lejos. Por favor, pasad esto a todo aquel propenso a ver TVE, T5, A3 y demás.

Propuestas

Estas son algunas de las medidas que, en cuanto ciudadanos, consideramos esenciales para la regeneración de nuestro sistema político y económico. ¡Opina sobre las mismas y propón las tuyas en el foro!

1. ELIMINACIÓN DE LOS PRIVILEGIOS DE LA CLASE POLÍTICA:

• Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos. Sanciones específicas por dejación de funciones.
• Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, los años de cotización y el monto de las pensiones. Equiparación del salario de los representantes electos al salario medio español más las dietas necesarias indispensables para el ejercicio de sus funciones.
• Eliminación de la inmunidad asociada al cargo. Imprescriptibilidad de los delitos de corrupción.
• Publicación obligatoria del patrimonio de todos los cargos públicos.
• Reducción de los cargos de libre designación.

2. CONTRA EL DESEMPLEO:

• Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%).
• Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil.
• Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.
• Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
• Restablecimiento del subsidio de 426€ para todos los parados de larga duración.

3. DERECHO A LA VIVIENDA:

• Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler protegido.
• Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos recursos.
• Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas.

4. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

• Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
• Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de espera.
• Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
• Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria, equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
• Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.
• Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible: restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles bici.
• Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de mediación y tutelaje.

5. CONTROL DE LAS ENTIDADES BANCARIAS:

• Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
• Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala gestión.
• Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.
• Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
• Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala praxis bancaria.

6. FISCALIDAD:

• Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias.
• Eliminación de las SICAV.
• Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
• Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.
• Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones internacionales (tasa Tobin).

7. LIBERTADES CIUDADANAS Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

• No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.
• Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación.
• Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
• Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas desde la Unión Europea.
• Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo.
• Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del Poder Ejecutivo.
• Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos.

8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR
 http://tomalaplaza.net/
www.democraciarealya.es
http://twitter.com/#!/search?q=%23spanishrevolution

SEGUEIX LES ACAMPADES EN DIRECTE

ACAMPADA SOL
http://www.ustream.tv/channel/motionlook

ACAMPADABCN
http://www.ustream.tv/channel/acampadosbcn

YESWECAMP
http://www.desarrollosenred.com/yeswecamp/

Panorama - BBC - Wifi a Warning signal ( Senyal d'avis )- Subtítols espanyol