Figueres 11 01 2025
- Veu científica de referència al país sobre sostenibilitat i crisi energètica, el físic i matemàtic Antonio Turiel acaba de publicar el seu últim llibre, 'El futur d’Europa', en el qual aborda debats incòmodes, però necessaris sobre la transició energètica que, diu, és urgent i ha de ser, a més, econòmica i social
- Per Turiel, que l'octubre passat va ser nomenat Fill Adoptiu de Figueres, és ben clar que "perseguir el creixement, el que genera és destrucció, empobriment" i assegura que Europa té per davant un gran repte si no vol acabar essent "un continent desposseït"
Antonio Turiel és oceanògraf físic i matemàtic, viu a Figueres i porta quinze anys
fent divulgació sobre la crisi energètica, climàtica i ambiental. / Eduard Martí
Per què ha decidit escriure aquest nou llibre? El tema continua essent incòmode i, fins i tot, semblaria, que s’amaga a la població.
Més que amagar, és el que s’anomena un no-tema, una cosa de la qual no se’n parla. Però jo soc un funcionari de l’Estat, un servidor públic al servei dels ciutadans i també de les empreses que volen saber què està passant, comprendre per què han de prendre decisions estratègiques. Jo soc un tècnic que dona dades i em crida molt l’atenció la gent que m’ataca. Hi ha el problema energètic de recursos, que ara comença a ser una mica alarmant. És el que sempre explico del tema del dièsel, que n’està faltant molt, sobretot a Llatinoamèrica i Àfrica perquè la producció està caient. Un problema que, tard o d’hora, arribarà aquí.
L’any 1998 llegint l’article 'La fi del petroli barat' de Colin J. Campbell i Jean H. Laherre a la revista Scientific American. En aquella època jo era postdoctorand a París i anava fent la meva vida. Després vaig tornar aquí i ho anava seguint. El 2005, quan els preus van començar a disparar-se, vaig adonar-me que passava alguna cosa, però creia que ja haurien pensat en alguna cosa, que hi hauria un reemplaçament. Però veient que no passa res, que no arriba la substitució, em poso a estudiar una mica més i veig què està passant, m’adono que la situació és molt preocupant, que no s’està donant cap solució perquè no n’hi ha cap que sigui tècnicament possible i, al mateix temps, políticament acceptable. És quan decideixo començar a fer divulgació. Entremig, i és curiós, el que sí que és el meu treball principal, la part ambiental, ha començat a agafar molta rellevància perquè, ara mateix, alguna cosa s’ha desequilibrat i clarament anem cap a un moment dur.
Crisi de sostenibilitat que té dos vessants: l’ambiental i la de recursos. Ara, totes dues han confluït.
Dins el nostre sistema econòmic no parlar de creixement és un suïcidi. Actualment, cap govern occidental està disposat a acceptar el fet que el creixement està esdevenint impossible. Estem en un punt que perseguir el creixement el que genera és destrucció. En el llibre comento la gentrificació de ciutats com Barcelona, que aquí passa una mica també: lloguers que es disparen, inflació, precarietat laboral… Tot això és un procés molt destructiu, una conseqüència d’aquesta recerca incessant del creixement. La raó per la qual fracassen totes aquestes cimeres del canvi climàtic és perquè les mesures que s’haurien de prendre comprometen la idea del creixement i ningú vol acceptar això. Però és igual que no vulguin, ho tindrem: o bé prens mesures adaptatives per fer una transició, que és el que anomenem decreixement, o sinó el que tindràs és empobriment perquè les coses començaran a ser pitjors.
Seran les noves mines. Hi ha materials de molta qualitat que estan allà llançats de la manera més estúpida possible. Tens coure, ferro, alumini…
Sí, és la societat del malbaratament, d’un sol ús, del consumisme. A les deixalleries ja s’està fent molta recuperació, una cosa que serà estricta i necessària. És el cas del coure amb el qual hi ha un problema bestial. Hi ha grans companyies que en produeixen que estan apostant per projectes de reciclatge del material perquè les mines de coure del món sembla que ja han arribat al seu màxim, és a dir, que hem passat el pic del coure i comença a davallar la producció. El problema és que o comencem ara a intentar treure el coure com puguem de les deixalles o ho portem fatal perquè les mines estan molt exhaurides. Una de les coses que tu pots ajudar, per recuperar-lo més fàcilment, és la manera com el fas servir, posant-lo en un aïllant més fàcil de separar i, sobretot, que no es barregi. Són coses que s’han de repensar. A Xile, per exemple, el cost d’extracció del coure, segons el tipus de mina, procediment i tractament, s’ha multiplicat entre 3 i 5 vegades des de principis de segle. Això evidencia que és insostenible, i per això la producció cau. La plata, material necessari per a les plaques fotovoltaiques, sembla que també estigui caient.
El principal proveïdor de petroli d’Espanya és Nigèria, un país que està preferint exportar petroli a bastir de combustible als seus nacionals. Allà hi ha moltes protestes perquè se’ls ha apujat el preu de la benzina i els aliments. És un país superpoblat, 210 milions d’habitants, el 20% de la població d’Àfrica, i pot fer un pet com una gla en qualsevol moment. Tot està molt tibat i ningú accepta que estem arribant al límit d’aquest sistema que tota la vida s’ha dit que és insostenible. Si una cosa és insostenible molt temps, aquesta comença a esdevenir inestable i amenaça de col·lapsar. La por és que això s’acabi i caigui pel seu propi pes. És el que hem d’evitar. L’objectiu del llibre, doncs, és fer primer una bona diagnosi dels problemes que tenim des del punt de vista tècnic.
Dic que, en un moment determinat, perquè les coses puguin funcionar haurien de ser públiques, plantejar l’energia com a servei públic i no com un negoci més perquè sense energia no hi ha res, ni sense aigua tampoc. El cas dels aerogeneradors de La Mesa (parc eòlic a Burgos) és un bon exemple. S’ha intentat que fossin competitius en el mercat, però no es pot perquè el preu baixa massa. Potser han d’estar subvencionats públicament, potser ha de ser una empresa pública o una política pública i que se’ls protegeixi. Cal dir: això és estratègic i, per tant, té una consideració diferent. Hem de sortir d’aquest paradigma una mica estúpid de dir que el mercat s’autoregula. Potser una cosa que s’autoregula no és necessàriament positiva. Hem de parlar que sigui eficient, útil, pràctic, no que sigui autoregulat.
Clar, però el problema és que estem molt infectats dels ideals, mal entesos, que són molt destructius, del liberalisme econòmic que té per objectiu créixer i créixer. El capitalisme és insostenible i ens està portant al desastre. No és una opinió, jo dono dades posades en context. Tot i això, encara ara és tabú dir-ho.
Cada un haurà d’arreglar el seu problema que, en el cas d’Europa, és no tenir recursos i ser un continent envellit. L’actiu principal és la seva indústria i el seu coneixement, però és una cosa que es pot perdre ràpidament. Per a Europa, ara sí, és el moment de la veritat perquè si deixem que continuï destruint-se la indústria i emigrant el coneixement, tenim un problema gros perquè aleshores ja no tindrem res, serem un continent desposseït. Tenim mala peça al teler i hem de començar a espavilar. I ja no dic res en el cas de l’Estat espanyol molt especialitzat en el servei, turístic, amb el problema que comporta. Al llibre parlo del futur del turisme, que és bastant negre. Això ja es veu venir perquè si Alemanya està en recessió, França més o menys, si tots els països que ens envien turistes comencen a tenir problemes econòmics seriosos...
Sí, però tampoc es tracta de tornar a una societat primitiva sinó recuperar el que funcionava com a complement. No es tracta que sigui un substitut sinó que si d’algunes coses podem bastir-nos d’aquesta manera, fem-ho. De les altres, haurem d’estirar una mica dels combustibles fòssils, desenvolupar alternatives, no es tracta de tornar a les cavernes ni a un 80% de població dedicada al sector primari. El problema gros és que si no ho preparem amb seny, anticipació i cura, podem caure en això.
S’hauria de crear un grup interdisciplinari de persones treballant en aquests temes i això, crec, hauria de ser una iniciativa pública. Grups que treballessin, per exemple, en la integració de la captació d’energia en la producció industrial. Recuperar la idea de les colònies tèxtils de principis del segle XX. Teníem fonts energètiques molt denses, que en molt poc espai tenies molta energia, però ens hem acostumat a separar el concepte d’energia amb el del treball que es fa amb això, cosa que no és el més normal i al llarg de la història no ha estat així. Tu feies el treball on era l’energia. Per què hi havia tantes fosses i metal·lúrgiques a Olot a principis del segle XX? Perquè allà tenies salts d’aigua, carbó, era possible fer-ho allà i el producte final es transportava a Barcelona en unes vies que no són com les d’ara. És recuperar una mica això amb el coneixement i els materials d’avui en dia.
Llegim que el canvi climàtic pot suposar la fi de l’Holocè, que si desapareixen les estacions ho farà l’agricultura i, amb ella, la civilització humana com l’entenem avui.
Això ja ho ha dit l’associació geològica internacional que parla clarament d’antropocè, cosa que jo discuteixo perquè ho veig molt superb. Hauríem de parlar d’antropopausa.
També, dins l’apartat de la crisi climàtica, parla del col·lapse de l’AMOC.
Des de l’Institut de Ciències del Mar ens hem involucrat molt en la missió pionera SMOS de l’Agència Espacial Europea que, per primer cop, ha pogut mesurar la salinitat de la superfície del mar, l’ingredient que ens faltava per completar el mapa dels fluxos d’aigua a escala global. Una de les coses per les quals serveix és per mirar l’AMOC (corrent atlàntica que regula el clima d’Europa i altres punts del planeta) i hi ha molts indicis que pugui estar passant (el seu col·lapse).
Des de l’Institut de Ciències del Mar ens hem involucrat molt en la missió pionera SMOS de l’Agència Espacial Europea que, per primer cop, ha pogut mesurar la salinitat de la superfície del mar, l’ingredient que ens faltava per completar el mapa dels fluxos d’aigua a escala global. Una de les coses per les quals serveix és per mirar l’AMOC (corrent atlàntica que regula el clima d’Europa i altres punts del planeta) i hi ha molts indicis que pugui estar passant (el seu col·lapse).
Molts científics que alerten sobre aquests temes són durament atacats. Vostè mateix ho ha patit. Ho entén?
És un símptoma de decadència. Una societat tan tecnificada com la nostra, atacar als tècnics... Ho comparo amb la decadència de l’imperi romà, quan tu perds els valors que t’han permès arribar fins aquí, doncs, tens un problema gros. En el fons, el que qüestionem és la realitat del capitalisme i se’ns ataca per això, perquè no se’l pot criticar obertament. A mi, però no m’importa. Quan vaig començar a fer divulgació tenia clar que rebria atacs, tot i que pensava serien pitjors. També haig de dir que la institució en la qual treballo sempre m’ha donat suport. A mi, sincerament, el que sí que em genera angoixa i tensió és el que explico.
Entre les moltes coses adverteix que l’any passat es van sobrepassar sis dels nou límits planetaris. Però no vol dir que no els podem recuperar. Ara, si continuem així ens autodestruirem. El 0,5% de la massa cerebral de les persones occidentals és ara mateix plàstic, tenim un cervell plastificat i això causa tot de malalties. Si continuem aquest rumb, arribarà un moment que la nostra esperança de vida acabarà essent de vint anys, no tindrem temps ni a reproduir-nos. Els límits planetaris ens alerten. A banda, hi ha el risc que, si et mantens massa temps més enllà d’aquests límits, es desencadenin processos en cascada amb conseqüències funestes i irreversibles pel que fa a la vida humana. El cas de l’AMOC, si s’atura, tornarà a engegar-se, però d’aquí a mil anys. L’aturada, però pot afectar tres mil milions de persones.
Creu que l'Estat espanyol està perdent un temps valuós per afrontar el debat?
Sens dubte. A més, són curioses les inèrcies polítiques perquè veus que està fracassant el model Renovable Elèctrica Industrial (REI) i encara es manté el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima.
Tot i les dades i les evidències, encara hi ha qui nega el canvi climàtic, entre ells molts polítics.
Aquest és un negacionisme ideològic, quan el canvi climàtic és una qüestió de química de l’atmosfera i de física de fluids. És un reflex de la decadència i com estem lliscant cap als feixismes populistes. Al llibre parlo d’ecofeixismes que és una manera d’estar dins els límits de sostenibilitat del planeta: tens uns que manen que tenen consciència que no hem de passar els límits, però això fa que unes poques elits visquin molt bé i tinguin molts recursos i la majoria, a la misèria. És un sistema sostenible, però no l’ideal.
En una compareixença al Parlament de La Rioja li van preguntar si el clima havia canviat molt al llarg de la història. Què els va dir?
Que si parlàvem de la història de la Humanitat, que són onze mil anys, no, que mai hi havia hagut un canvi tan ràpid, tan gran i tan global, però que si parlàvem de la història geològica del planeta, sí que hem tingut concentracions de CO2 més grosses i climes molt més extrems, però el que no hi havia eren humans. Al final, parlem de la supervivència de l’ésser humà. La vida continuarà perquè algunes extincions del passat han estat pitjors que això. El que necessitem és desempallegar-nos del capitalisme perquè és la llosa, el que ens està portant cap al taüt.
