"La paraula 'maligne' ni tan sols s'hi acosta"

Sònia Sánchez

Diari Ara, 11/01/2023

El filòsof i activista nord-americà Noam Chomsky deia fa només tres anys en una entrevista: “No sé quina paraula en el llenguatge –no en trobo cap– pot definir aquest tipus de gent, els que estan disposats a sacrificar l’existència de la vida humana organitzada, i no en un futur distant, per poder ficar-se uns quants dòlars més a les seves butxaques ja plenes a vessar. La paraula maligne ni tan sols s’hi acosta”. Es referia als directius de grans petrolieres com Exxon, que des dels anys 70 ja sabien que les seves accions tindrien conseqüències nefastes per al planeta i van mentir al respecte. La paraula de Chomsky es fa cada cop més difícil de trobar: ara “aquest tipus de gent” no només s’omple les butxaques a costa del futur de la humanitat, sinó que treu rendiment fins i tot de les guerres.

Les grans guanyadores de la guerra d’Ucraïna són, de moment, les grans petrolieres i gasístiques mundials, tal com explicava fa uns dies la Núria Rius Montaner. Molts es preguntaven si la crisi energètica derivada del conflicte bèl·lic amb Rússia –fins ara el gran proveïdor de petroli i gas d’Europa– seria un revulsiu per apostar definitivament per les renovables. Cada cop sembla més clar que no. Un estudi de Climate Action Tracker deia, durant la COP27, que la “febre del gas” desfermada pel conflicte està posant en perill l’Acord de París: tots els contractes que s’han tancat amb països alternatius a Rússia faran que la UE acabi important cinc cops més gas el 2030 del que importava el 2021.

La crisi ha disparat els preus de l’electricitat i ens ha fet a tots una mica més pobres. A tots, excepte als directius i accionistes de les grans energètiques. Les cinc grans petrolieres mundials van tenir uns beneficis nets de 170.000 milions de dòlars el 2022. La que més ha guanyat, precisament, ha estat ExxonMobil, que ha batut el seu propi rècord (que ja va tenir amb la crisi del 2008) amb 51.437 milions. L’holandesa Shell, que està obligada judicialment a reduir emissions, ha tingut els beneficis més alts dels seus 115 anys d’història (38.455 milions).

El millor ús per a aquests guanys (que han anat a parar als accionistes) hauria estat, per començar, la inversió en renovables. Però els ulls avariciosos dels directius d'aquestes empreses ja no veuen res més que l’or negre, i fins i tot els han fet desdir dels seus compromisos climàtics: BP ha reduït els seus objectius de descarbonització del 40% el 2035 al 25%-30%.

El sector energètic és el responsable de tres quartes parts de les emissions de gasos d’efecte hivernacle mundials. Però l’Agència Internacional de l’Energia (gens sospitosa de radical) diu que les tecnologies necessàries per reduir les emissions globals del sector a nivells que permetin evitar l’1,5 ºC “ja existeixen”. És només qüestió de voluntat real. És només qüestió de posar els interessos de la humanitat per damunt dels de la seva butxaca.

I si en Turiel té raó?

Antonio Turiel en una xerrada a Cal Gorina el 4 de juliol de 2013

Diari de Girona, 17/10/2022

FERRAN VALLESPINÓS RIERA

Antonio Turiel, investigador científic del CSIC, publica des de gener de 2010 un blog anomenat The Oil Crash, que per alguns és senzillament catastrofista i com el mateix autor reconeix: «cada cop rebo més atacs pel meu discurs incòmode». Però en Turiel, per damunt de tot, és un científic i aplica el mètode científic per a recopilar i analitzar gran quantitat d’informació (tota de fonts solvents) per extreure’n conclusions arran de la crisi energètica i de la transició de combustibles que cal fer, que sovint són contradictòries amb el discurs oficialment correcte de polítics que només treballen a curt termini (com a molt a l’horitzó de quatre o vuit anys del seu mandat). En canvi, el blog és un referent i una base de coneixements per qui treballem en el canvi del model energètic.

L’autor del blog té per costum, en acabar cada any, formular unes previsions per l’any que comença a la vegada que revisa l’encert o no de les que va fer per l’any que acaba, exercici ben honest. El dia 29 de desembre de 2021 va escriure el següent: donar per superat el procés d’adaptació de la COVID i la seva integració al viroma humà, una més; un enduriment dels problemes de la cadena de subministraments; una crisi del petroli i una forta oscil·lació en els seus preus, amb dos pics un a principi de l’any 2022 i l’altre al segon semestre on els preus es podrien situar al voltant de 100 dòlars / barril; una crisi del gas que tindria un fort impacte a Europa; una crisi de l’electricitat, preveient una situació al límit al darrer trimestre, amb preus molt elevats; també una crisi econòmica global i de grans dimensions; una altra crisi alimentària associada als elevats preus del dièsel que pot fer que els productes bàsics multipliquin els seus preus per 2 o per 3; revoltes generalitzades; fenòmens climàtics extrems, pronosticant una mitja dotzena al llarg de tot l’any; inestabilitat política arreu, també a Espanya; creixent confrontació acadèmica per la contestació del món científic (fins ara callat) donada la dificultat cada cop major d’execució de molts dels macro-projectes de renovables (tan ben vistos per alguns polítics) per culpa de l’escassetat de materials.

L’anticipació científica sempre ha estat mal considerada. Salvant les distàncies, a l’antiguitat sovint es pagava amb la vida: Miguel Servet va ser cremat a la foguera l’any 1553, entre d’altres coses, per descriure la circulació pulmonar. També Giordano Bruno, a l’any 1600, va tenir el mateix final per defensar que la Terra dona voltes entorn del Sol; i a Galileo Galilei li va venir molt just d’acabar igual per defensar també la teoria heliocèntrica. Avui dia, la manera menys sanguinària de castigar als que s’anticipen és l’ostracisme i l’oblit; al llegir les biografies de científics com Lister, Turing o Tesla es veu clarament. En tot cas, dir les coses fora del moment que toca es converteix sempre en un discurs incòmode pels que manen, abans l’Església i ara la Política mal entesa.

En tot cas, i tornant a les prediccions d’en Turiel, es demostren força encertades: la COVID ha deixat de ser aparentment una preocupació; amb relació a l’encariment del petroli i els seus derivats ho comprovem fàcilment quan omplim el dipòsit i justament ara estem patint la segona onada predita, quan els de l’OPEP han tancat una mica més l’aixeta; respecte al gas, l’electricitat i el preu dels aliments n’hi ha prou en veure que estem situats a una taxa d’inflació propera al 10 quan a finals de l’any anterior era menys o menys la meitat i ja estàvem esverats; quant a les situacions climàtiques extremes, només cal recordar les onades de calor d’aquest estiu i les precipitacions d’aquesta tardor en alguns llocs per veure que segurament estem a prop de la mitja dotzena i encara no hem acabat l’any; pel que fa a la inestabilitat política, no es pot negar que el que ha succeït a Catalunya (on un partit pretén governar amb 33 diputats de 135) n’és un bon exemple, encara que potser no serà per raons estrictament climàtiques.

Fixeu-vos que les prediccions estan fetes mesos abans de començar l’estrambòtica guerra d’Ucraïna, que ningú va anticipar. Un cop més es demostra, al meu parer, que fer servir aquesta guerra com a justificant de totes les nostres desgràcies, és només una fàcil excusa per no entrar a valorar raons més profundes, relacionades amb el pic dels combustibles fòssils i l’escassetat de determinades matèries necessàries per fer la transició energètica.

És en Turiel un visionari amb bola màgica?. No, és un científic i com ell, molts d’altres que analitzen les dades, experimenten si cal, i estableixen les seves tesis que són bones si s’acompleixen (com passa també amb els informes de l’IPCC o l’AIE). Donat que les prediccions fetes a finals de 2021 són molt encertades, seria assenyat escoltar als científics i a la ciència, però no sembla que aquesta sigui la voluntat de la Comissió d’Acció Climàtica del Parlament de Catalunya, segons com va anar la sessió amb un grup de científics el passat 14 de setembre. En podem parlar un altre dia.

Tortell Poltrona i la nova normalitat

Excel·lent discurs de Tortell Poltrona, per posar-nos tots vermells.  

“Com volem fer una nova normalitat sense tenir en compte que aquesta normalitat no hauria d’haver estat mai normal”. Amb frases com aquesta, en l’espectacle inaugural del Grec, Tortell Poltrona va captar l’atenció d’Ada Colau, fins al punt que, després d’aquella funció, l’alcaldessa li va proposar ser el pregoner de la Mercè 2020.

EL VIRUS ENS AFECTARÀ DURANT MOLT DE TEMPS, AMB HUMILITAT I DISTÀNCIA TINDREM UNA VIDA (GAIREBÉ) NORMAL

glistatigenerali

EMANUELE CAPOBIANCO, 9 agost 2020

És agost: temps de vacances i relaxament després de mesos molt difícils per a tothom. Malauradament, el COVID no ha desaparegut amb l’estiu, la pandèmia evoluciona diàriament i no es pot baixar la guàrdia sense donar avantatges perillosos al virus. Set mesos després de tancar el mercat de Wuhan, les dades científiques identifiquen algunes veritats incòmodes que ens poden ajudar a navegar millor els propers mesos difícils.

La primera veritat és que la pandèmia s'està accelerant a nivell mundial: els casos de tot el món han crescut en les darreres setmanes fins a gairebé 300.000 diaris. Per fer-ne una idea, Itàlia ha registrat 250.000 casos en total des del començament de l'epidèmia al febrer fins a l'actualitat. Tres-cents mil casos al dia significa tres casos per segon al món, un avió ple de casos cada minut. La pandèmia és realment global. Estats Units, Brasil, Índia, Rússia i Sud-Àfrica encapçalen la llista de països amb més casos, però no hi ha cap país al món afectat per COVID i que aquesta acceleració global no pugui suposar un altre risc.

La segona veritat és que COVID és una malaltia encara més perillosa i descarada del que ens imaginàvem. Els camions alineats a la nit a Bèrgam van fer entendre als italians i al món que COVID no és una grip trivial. Però si al març pensàvem que el virus podia matar gent gran i no tenir conseqüències a llarg termini, avui sabem que el virus també pot matar joves i que pot tenir conseqüències inhabilitadores greus a llarg termini per a tothom. COVID afecta els pulmons, però també el cor, el cervell i els ronyons. Alguns pacients que han patit pneumònia ja comencen a presentar símptomes de fibrosi pulmonar, una malaltia greu que pot requerir un trasplantament pulmonar. Altres pacients, afectats per trombes al cervell relacionats amb COVID, es troben ara amb dificultats motrius o de parla.Els problemes cardíacs, especialment les arítmies, es troben ara en pacients prèviament "asimptomàtics": les conseqüències per als joves poden ser la fi de tots els esports i una reducció de l'esperança de vida.

La tercera veritat és que, malgrat els avenços científics excepcionals dels darrers mesos, encara passarà un temps abans que la vacuna s'injecti als nostres braços, se'ns ruixin als nassos o se'ns produeixin gotes a la boca. Actualment, hi ha gairebé dues-centes vacunes estudiades i una dotzena estan en una fase avançada d'assaigs clínics: les dades preliminars procedents d'alguns estudis són esperançadores, però el camí per confirmar l'eficàcia i la seguretat és encara llarg. És possible que una o més vacunes s'aprovin fins a finals d'any, però és cert que les dosis disponibles inicialment seran molt poques en comparació amb les necessitats de la població mundial. Realista, és probable que una vacuna només estigui disponible només en 2021 i amb una distribució que inicialment haurà de prioritzar el personal sanitari i la gent gran.

Aquestes tres veritats, juntes, proporcionen certes certes indicacions per al futur proper i, potser, llunyà. COVID romandrà amb nosaltres una bona estona i haurem de conviure amb ell, potser durant anys. Una vigilància epidemiològica propera i una resposta ràpida per contenir brots mitjançant proves, aïllament de casos i quarantena de contacte seran fonamentals en els pròxims mesos. Les mesures de defensa individual contra COVID hauran de formar part de la nostra vida diària: el distanciament físic i les màscares són i seran fonamentals, particularment en entorns tancats. Els joves, que s'han convertit en el motor de l'epidèmia al món, hauran de prestar una atenció especial al distanciament: pubs, discoteques, concerts són llocs amb un risc molt elevat d'evitar. El treball intel·ligent hauria de continuar sempre que sigui possible;bLes escoles hauran d'intentar limitar el contacte entre els estudiants i preparar-se per a tancaments inevitables millorant eines d'ensenyament a distància alternatives. L'impacte psicològic de COVID continuarà sent molt elevat a les famílies italianes i les inversions adequades per ajudar les persones en situació de dificultat psicològica han de ser una prioritat.

Per a aquells que defensen que l'economia, no el COVID és el problema real, hem de recordar que l'única manera de reiniciar l'economia és contenir l'epidèmia. Itàlia i els italians viuen un estiu de semi-normalitat gràcies als esforços realitzats, com a individus i com a sistema de país, els mesos anteriors. Altres realitats, com els Estats Units i el Brasil, paguen un preu humà i econòmic molt elevat a causa de l'orgull de la ciència i la falta de respecte per les seves indicacions. Aquest és el moment de ser humils davant d'un virus poc més gran que nosaltres. Aquest és el moment de la responsabilitat individual i un renovat compromís institucional per garantir-nos una tardor de semi-normalitat.

Emanuele Capobianco:

Doctor per Valtellina, he treballat amb l'OMS, UNICEF i el Banc Mundial a l'Orient Mitjà, Àsia i Àfrica. Després de quatre anys a Moçambic amb UNICEF com a gestor sanitari, em vaig traslladar al Fons Mundial contra la Sida, la Tuberculosi i la Malària a Ginebra com a assessor principal de polítiques. Avui sóc director de Salut i Assistència, Federació Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja

Misèries

Si anem a buscar les misèries, no arribarem enlloc. La solució apareix quan s'afronta el diàleg amb voluntat d'arribar a algun lloc.

El govern de l'estat Espanyol i els seus companys de viatge, Ciutadans i PSOE, han emprès el camí de la manipulació i el menys preu. Treballen per fer creure que més de 2 milions de persones estan equivocades, utilitzen tot el poder que tenen per generar enfrontament i odi i al mateix culpen a aquests més de 2 milions de tot el que està passant. L'Estat espanyol fa molt temps que fa joc brut, ja des de la transició ha utilitzat el poder per fer creure que viviem en democràcia, però en realitat no han canviat tant les coses en l'essència política des de que aquest país va perdre el dictador Francisco Franco. En aquests moments estan sortint totes les vergonyes que fins ara s'havien pogut anar tapant, entre d'altres coses per que tots els que hi havia en el poder, governs i oposició treballaven amb complicitat i s'anaven justificant i tapant les vergonyes. El que està passant en aquests moments, no ens pot portar enlloc més que a una regeneració social i política. Catalunya té tots els elements per abanderar un nou model d'estat, molt més democràtic i just, l'estat Espanyol, hauria de prendre nota i assumir el fracàs al que ell mateix s'està portant. Cal recuperar l'esperit del procés constituent que van iniciar Arcadi Oliveres i Teresa Forcades i demostrar arreu que els temps estan canviant.

LA PRESENTACIÓ DE DECIDIM CASTELLAR APLEGA 250 PERSONES

L’acte de presentació de la candidatura alternativa va aconseguir generar expectativa en la ciutadania que va fer cua per poder seure en la presentació de Decidim Castellar. L'acte va començar amb una projecció explicativa del recorregut del projecte i, tot seguit, es va donar pas als parlaments dels seus membres que van destacar els principis del partit: compromís amb el poble, participació directa i sobirania.

La pluralitat de l’espai es va reflectir en la diversitat d’edats i perfils de persones de la candidatura que van expressar “el desig del canvi” i “la capacitat per generar alternatives guanyadores”. En les intervencions es va esmentar el codi ètic que signaran els portaveus de la candidatura, la participació directa, la consulta constant sobre qüestions estratègiques del municipi, així com el valor de decidir en democràcia. Es va destacar el bagatge de cada formació (Procés Constituent, EUiA, Podem i L'Altraveu per Castellar-Candidatures Alternatives del Vallès), però també la força i el coneixement de la gent independent que forma part del projecte.

Teresa Forcades va avalar la candidatura emfasitzant la necessitat de ser a les institucions amb una nova mentalitat política. Al llarg del discurs va parlar de les responsabilitats i els reptes que alternatives polítiques com Decidim Castellar tenen per fer front al sistema capitalista. En alguna de les seves intervencions va fer explícit el seu aval dient que: “Si jo fos de Castellar, votaria Decidim Castellar”.

1 de cada 4 euros s’escapa: el frau fiscal català representa el 25% del PIB

Llums i Taquígrafs

1 de cada 4 euros s’escapa del control d’Hisenda a Catalunya, una xifra que suposa entre 16.000 i 18.000 milions d’euros l’any que es deixen d’ingressar, el 24,6% del PIB català. Són algunes de les dades d’un estudi de la Universitat Rovira i Virgili que ha revelat el tècnic d’Hisenda i coordinador del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, el primer compareixent a la comissió d’investigació sobre el frau i l’evasió fiscal al Parlament, que ho ha fet en qualitat d’expert. Podeu veure la intervenció íntegra al vídeo.

Silenci, aquí es defrauda: 16.000 milions d'euros anuals

Directa, David Fernández - 8/11/2011

El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l'executiu neocon-vergent · Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat · La nissaga Carulla, el pare d'Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l'empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l'arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors

Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d'euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d'euros de tisorada del primer pressupost d'Artur Mas. La xifra, en plena fal·lera electoral pel 'pacte fiscal', s'apropa al volum de l'espoli fiscal de l'Estat que acumularien les finances públiques catalanes, estimat en vora 20.000 milions d'euros per diversos estudis sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.

La comparativa mereix similar resultat en el cas de l'Estat espanyol. Les organitzacions professionals d'inspectors d'Hisenda xifren l'economia submergida en en 240.000 milions d'euros, ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000 milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d'un frau fiscal anual on es deixen d'ingressar ben bé 25.000 milons d'euros anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d'Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d'euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d'euros. L'altra gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l'economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d'euros.

El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia "que s'està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada", amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa "sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en comptes de perseguir les grans bosses de frau" alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d'un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l'Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d'un patrimoni superior als 10 milions d'euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

D'empresaris a esportistes

Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d'Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per l'evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d'euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l'Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d'euros. Carceller s'hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d'una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s'hi resideix al menys 183 dies a l'any per triar sota quina administració declarar.

Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en l'evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d'euros de súbdits espanyols. L'any passat, experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2'5 milions d'euros sortint del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l'espanyol Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís, també- va ser expedientat l'any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, i havia evadit 270.000 euros en impostos.

Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l'assistència de l'expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d'euros- fins el 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L'anècdota està descrita al llibre "Estado fiscal y democracia" de qui fou director de l'Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l'aleshores secretari d'Estat d'Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama 'Gescartera'- perquè aturés, sota l'amenaça d'aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d'elit. El darrer episodi d'aquesta mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l'Estat al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros.

De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts

Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai no se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble economia i doble fiscalitat. I una única impunitat sobre elits multireincidents - Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues clarianes paradigmàtiques del quarto fosc del frau fiscal. Dues filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600 defrauadadors descoberts. Delinqüència d'alta volada fiscal i coll blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i se’ls ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós “tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir, de recàrrega fiscal sobre les rendes del treball i el consum.

En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a prova que ja no vivia a l’Estat.

Només un any abans, havien estat descoberts 200 compts opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administador d'una empresa nautica a Barcelona (frau de 7'98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros. Del compte, n'era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-, l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).

El penyasegat de la impunitat efectiva

Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la descoberta no va ser pas fruit d’investigacions pròpies sinó de filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels comptes al LGT de Lienchenstein, l'origen és la venda de les dades de 5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions d'euros) realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven els 67 ciutadans de l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.

Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La darrera mostra fefaent n'és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i brutícia”, segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled, d’una trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El judici va trigar 12 anys a celebrar-se i aquest estiu se n’ha fet pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez, l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.

És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava a 'Els origens del totalitarisme': des de l'Edat Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s'apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s'abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac.

«Última llamada»

El Manifiesto

Esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización

Los ciudadanos y ciudadanas europeos, en su gran mayoría, asumen la idea de que la sociedad de consumo actual puede “mejorar” hacia el futuro (y que debería hacerlo). Mientras tanto, buena parte de los habitantes del planeta esperan ir acercándose a nuestros niveles de bienestar material. Sin embargo, el nivel de producción y consumo se ha conseguido a costa de agotar los recursos naturales y energéticos, y romper los equilibrios ecológicos de la Tierra.

Nada de esto es nuevo. Las investigadoras y los científicos más lúcidos llevan dándonos fundadas señales de alarma desde principios de los años setenta del siglo XX: de proseguir con las tendencias de crecimiento vigentes (económico, demográfico, en el uso de recursos, generación de contaminantes e incremento de desigualdades) el resultado más probable para el siglo XXI es un colapso civilizatorio.

Hoy se acumulan las noticias que indican que la vía del crecimiento es ya un genocidio a cámara lenta. El declive en la disponibilidad de energía barata, los escenarios catastróficos del cambio climático y las tensiones geopolíticas por los recursos muestran que las tendencias de progreso del pasado se están quebrando.

Frente a este desafío no bastan los mantras cosméticos del desarrollo sostenible, ni la mera apuesta por tecnologías ecoeficientes, ni una supuesta “economía verde” que encubre la mercantilización generalizada de bienes naturales y servicios ecosistémicos. Las soluciones tecnológicas, tanto a la crisis ambiental como al declive energético, son insuficientes. Además, la crisis ecológica no es un tema parcial sino que determina todos los aspectos de la sociedad: alimentación, transporte, industria, urbanización, conflictos bélicos… Se trata, en definitiva, de la base de nuestra economía y de nuestras vidas.

Estamos atrapados en la dinámica perversa de una civilización que si no crece no funciona, y si crece destruye las bases naturales que la hacen posible. Nuestra cultura, tecnólatra y mercadólatra, olvida que somos, de raíz, dependientes de los ecosistemas e interdependientes.

La sociedad productivista y consumista no puede ser sustentada por el planeta. Necesitamos construir una nueva civilización capaz de asegurar una vida digna a una enorme población humana (hoy más de 7.200 millones), aún creciente, que habita un mundo de recursos menguantes. Para ello van a ser necesarios cambios radicales en los modos de vida, las formas de producción, el diseño de las ciudades y la organización territorial: y sobre todo en los valores que guían todo lo anterior. Necesitamos una sociedad que tenga como objetivo recuperar el equilibrio con la biosfera, y utilice la investigación, la tecnología, la cultura, la economía y la política para avanzar hacia ese fin. Necesitaremos para ello toda la imaginación política, generosidad moral y creatividad técnica que logremos desplegar.

Pero esta Gran Transformación se topa con dos obstáculos titánicos: la inercia del modo de vida capitalista y los intereses de los grupos privilegiados. Para evitar el caos y la barbarie hacia donde hoy estamos dirigiéndonos, necesitamos una ruptura política profunda con la hegemonía vigente, y una economía que tenga como fin la satisfacción de necesidades sociales dentro de los límites que impone la biosfera, y no el incremento del beneficio privado.

Por suerte, cada vez más gente está reaccionando ante los intentos de las elites de hacerles pagar los platos rotos. Hoy, en el Estado español, el despertar de dignidad y democracia que supuso el 15M (desde la primavera de 2011) está gestando un proceso constituyente que abre posibilidades para otras formas de organización social.

Sin embargo, es fundamental que los proyectos alternativos tomen conciencia de las implicaciones que suponen los límites del crecimiento y diseñen propuestas de cambio mucho más audaces. La crisis de régimen y la crisis económica sólo se podrán superar si al mismo tiempo se supera la crisis ecológica. En este sentido, no bastan políticas que vuelvan a las recetas del capitalismo keynesiano. Estas políticas nos llevaron, en los decenios que siguieron a la segunda guerra mundial, a un ciclo de expansión que nos colocó en el umbral de los límites del planeta. Un nuevo ciclo de expansión es inviable: no hay base material, ni espacio ecológico y recursos naturales que pudieran sustentarlo.

El siglo XXI será el siglo más decisivo de la historia de la humanidad. Supondrá una gran prueba para todas las culturas y sociedades, y para la especie en su conjunto. Una prueba donde se dirimirá nuestra continuidad en la Tierra y la posibilidad de llamar “humana” a la vida que seamos capaces de organizar después. Tenemos ante nosotros el reto de una transformación de calibre análogo al de grandes acontecimientos históricos como la revolución neolítica o la revolución industrial.

Atención: la ventana de oportunidad se está cerrando. Es cierto que hay muchos movimientos de resistencia alrededor del mundo en pro de la justicia ambiental (la organización Global Witness ha registrado casi mil ambientalistas muertos sólo en los últimos diez años, en sus luchas contra proyectos mineros o petroleros, defendiendo sus tierras y sus aguas). Pero a lo sumo tenemos un lustro para asentar un debate amplio y transversal sobre los límites del crecimiento, y para construir democráticamente alternativas ecológicas y energéticas que sean a la vez rigurosas y viables. Deberíamos ser capaces de ganar grandes mayorías para un cambio de modelo económico, energético, social y cultural. Además de combatir las injusticias originadas por el ejercicio de la dominación y la acumulación de riqueza, hablamos de un modelo que asuma la realidad, haga las paces con la naturaleza y posibilite la vida buena dentro de los límites ecológicos de la Tierra.

Una civilización se acaba y hemos de construir otra nueva. Las consecuencias de no hacer nada —o hacer demasiado poco— nos llevan directamente al colapso social, económico y ecológico. Pero si empezamos hoy, todavía podemos ser las y los protagonistas de una sociedad solidaria, democrática y en paz con el planeta.

— En diversos lugares de la Península Ibérica y sus islas, y en el verano de 2014.

La plataforma de Colau per Barcelona es presenta el 26 de juny per liderar "la rebel·lió democràtica"

Diari Ara, 15/06/2014
La candidatura Guanyem Barcelona vol aglutinar les forces alternatives d'esquerres per impulsar un canvi a la ciutat

La candidatura d'esquerres que promou Ada Colau a Barcelona es presentarà el dia 26 de juny per fer que la ciutat lideri "la rebel·lió democràtica que cal". Segons consta en un manifest publicat a www.guanyembarcelona.cat, els impulsors es proposen una transformació profunda de la ciutat. 

Tal com va avançar l'ARA l'11 de juny, la candidatura d'esquerres a l'Ajuntament de Barcelona aspira a reunir els suports d'ICV, EUiA, la CUP, Procés Constituent i Podem, però també de moviments socials, plataformes, entitats i sindicats. El text destaca Barcelona com un feu estratègic per engegar el projecte d'esquerres alternatiu, ja que la ciutat ja "disposa d'un teixit associatiu i reivindicatiu capaç de fer realitat projectes de canvi ambiciosos". "Volem una ciutat que promogui l'honestedat dels governants i impedeixi la connivència mafiosa entre política i diners", assenyala el manifest, que proposa un nou contracte ètic entre la ciutadania i els seus representants. Els impulsors de la candidatura es proposen acabar amb les desigualtats i garantir "l'accés a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat i a una renda mínima".

Diputados 'cienmileuristas'

Los sueldos de 20 cargos de la Diputación de Barcelona superan los 100.000 euros anuales - Los políticos completan su salario con dietas de sus Ayuntamientos

Una veintena de cargos políticos de la Diputación de Barcelona son cienmileuristas. De los 51 políticos que forman la Diputación -alcaldes y concejales de la provincia-, 31 reciben su sueldo de esta Administración y han renunciado a su nómina municipal (por ley, solo se puede tener un salario público), que acostumbra a ser inferior a lo que paga la Diputación. A esto hay que añadir lo que los concejales reciben de sus respectivos Ayuntamientos en concepto de dietas, lo cual dispara los sueldos de una quincena de políticos por encima de los 100.000 euros anuales. Hay una decena más que se queda a muy poco de llegar a esta cifra. Estos alcaldes y concejales ingresan mensualmente, pues, 10.000 euros.

Los sueldos que paga la Diputación empiezan en 53.100 euros (solo lo cobran tres diputados), pasan luego a 83.500 euros (16 diputados), escalan a 96.900 euros (11 diputados) y culminan en los 115.700 euros que recibe el presidente de la Diputación, Salvador Esteve. Con todo, estos se recortaron en varias ocasiones en los últimos dos años. La última vez fue en julio, coincidiendo con la constitución del ente, cuando se rebajaron las retribuciones hasta el 15%. Además, la nómina de la Diputación no solo la reciben aquellos cargos con responsabilidad que dedican su jornada al ente provincial, sino también ediles que van a la Diputación a asistir a plenos y comisiones que duran menos de media hora, pero cobran de esta Administración porque el sueldo es más alto.

A este monto se añaden las dietas (todos los importes publicados han sido extraídos de documentos oficiales) que los ediles cobran de sus Consistorios. El Ayuntamiento de Badalona ofrece las retribuciones más generosas, que oscilan entre los 20.800 de los concejales de la oposición y los 46.500 euros del alcalde del PP, Xavier Garcia Albiol. Desde el Consistorio inciden en que se trata de cifras máximas anuales que tienen asignadas los concejales, que al cabo del año pueden ser inferiores, dependiendo de la asistencia a los órganos de gobierno (si no se asiste a un pleno o a una comisión, no se cobra). También son destacadas las dietas que pagan en los Ayuntamientos de grandes ciudades, como Barcelona y Sabadell.

Aunque la práctica habitual es cobrar un sueldo y unas indemnizaciones complementarias cuando se tienen varios cargos en diferentes Administraciones, destacan algunos casos que rompen el molde. Son los de los alcaldes de Igualada, Marc Castells (CiU) y de Castellar del Vallès, Ignasi Giménez (PSC). Ambos cobran el sueldo de la Diputación (83.500 euros) pero renunciaron a percibir cualquier tipo de retribución de sus Ayuntamientos, que en ambos casos les hubiera supuesto unos ingresos extra de 18.000 euros anuales. Es relevante el caso del edil de Igualada, cuyas arcas públicas se encuentran en dificultades.

Además de los que aparecen en el cuadro adjunto, casi una decena de diputados se quedan a las puertas de unos ingresos de seis cifras. Entre ellos, los alcaldes de CiU de Lliçà de Vall, Andreu Carreras, y Matadepera, Mireia Solsona, que superan los 90.000 euros anuales. También lo hace el expresidente de la Diputación Antoni Fogué (PSC), que por su antiguo cargo sigue conservando el rango de vicepresidente del ente, aunque sin área de gobierno atribuida.

A las seis cifras de nómina también llegan algunos de los 20 diputados restantes que solo cobran del ente provincial las dietas por asistencia a los plenos y comisiones (23.100 euros anuales). Y es que algunos de estos diputados también cuentan con sueldos municipales elevados, como el alcalde socialista de Sabadell, Manuel Bustos (con un sueldo de 81.600 euros) y los concejales barceloneses de CiU Jaume Ciurana (98.200 euros), Joan Puigdollers y Gerard Ardanuy (82.000 euros ambos).

El debate sobre los sueldos públicos incomoda a la clase política, que se muestra resistente a meter baza en ellos. Varios de los diputados del ente provincial coinciden en defender un salario digno para los cargos políticos, pero también inciden en que habría que establecer un criterio en las dietas, dependiendo de la responsabilidad y las tareas que desempeña el beneficiario. Eso sí, varios de ellos reconocen que una nómina mensual de 10.000 euros es elevada y que estarían bien pagados cobrando la mitad.

També pots llegir:

Allibera, 14/05/11

L'Ignasi té un problema / Qui té el problema? 14/05/11

Estudiant la vida, 24/05/11

La crisi no afecta els sous dels diputats

Vilaweb. 28/03/13

La Diputació de Barcelona ratifica el sou dels diputats després de la ruptura CiU-PP

L'Actual, 12/04/13

Visca Superman i la feina invisible

El Periodico, 23/04/13
El Congrés no publicarà els sous dels diputats

Vilaweb, 05/09/12

Núria de Gispert: 'Si els diputats cobren menys de 3.000 euros, ja no sé com anirem'

TV3 - Programa 30 minuts, 12/05/13
Per a què serveix el Senat?

Ara, 13/05/13

L'expresident de CatalunyaCaixa cobrarà 600.000 euros d'indemnització i 3,4 milions de pensió

Eleccions europees. Més inestabilitat sense alternativa revolucionària

Mª Esther del Alcázar -Lluita Internacionalista

Els resultats de les eleccions europees reflecteixen la crisi política que atravessa la UE. Encara que les dinàmiques de cada país són determinants, destaquem algunes grans tendències comunes, amb el rerafons de la crisi econòmica i l'impacte de les polítiques d'austeritat que estan imposant greus atacs contra els drets dels treballadors, conquerits durant dècades de lluita. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia, els dos pilars de l'estabilitat als països de la UE i a Brussel·les es fa cada dia més evident, però el creixement de la ultradreta expressa que sectors de la burgesia estan preparant un gir per endurir encara més la ofensiva. A l'altre pol, hi ha expressions de girs a l'esquerra, com el triomf de Syriza, però no emergeix una alternativa revolucionària que aposti per una ruptura amb l'Europa de la banca i la patronal en defensa de la classe treballadora i dels pobles.

1. L'abstenció guanya
   
    El 56% dels electors europeus no van anar a votar. A l'Europa de l'Est la participació és encara molt més baixa: Eslovàquia té el rècord amb el 13%, a Eslovènia, la República Txeca, Polònia i Croàcia queda per sota del 25%. No és estrany que els sectors populars no tinguin ganes d'implicar-se en la construcció d'una UE que sempre s'ha reservat als governs i les multinacionals, sense comptar amb els treballadors ni els pobles. Si fa uns anys la desafecció cap a Europa expressava més aviat indiferència, ara té més a veure amb un rebuig obert a un projecte que, per a la majoria, s'ha traduït en més atur, més pobresa i retallades en els serveis públics.
   
2. La ultradreta avança
   El Front Nacional francès i el britànic UKIP, que han guanyat les eleccions, lideren el "terratrèmol" ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders no arriba al resultat que esperava, però queda segon en escons. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de Berlín, que han aconseguit un eurodiputat. A Àustria la ultradreta també duplica vots, i també avança a Polònia i Suècia. A Grècia, els neonazis d'Alba Daurada es consoliden com a tercera força, malgrat l'empresonament d'una part de la seva cúpula, acusada d'assassinats i d'incitació a l'odi.
   
   Davant la manca d'una alternativa revolucionària, en molts casos aquests resultats canalitzen el malestar dels treballadors i els joves: el FN francès va obtenir els vots dels 37% dels aturats francesos i d'un de cada tres joves. Però aquestes formacions d'ultradreta només arriben a assolir aquest resultats quan compten amb el finançament i el vist-i-plau d'un sector de la burgesia que prepara el seu pla B. Conscients que l'enduriment de les condicions portarà a una major resistència, preparen un instrument de xoc contra les organitzacions obreres i populars.
   
   El triomf a França del FN -que reclama “destruir” la UE- qüestiona una unió construïda sobre l'eix franco-alemany i on ara ja predomina Berlín. A més la victòria electoral de Marine Le Pen es produeix amb l'enfonsament dels dos partits del règim: el partit socialista, amb Hollande al capdavant, i la dreta de la UMP, de Sarkozy. Els dos queden immersos en una forta crisi.
   
3. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia
   
   Pràcticament tots els governs reben el vot de càstig per la situació econòmica i les polítiques d'austeritat. Els governs de dreta perden a la Gran Bretanya, Grècia i Portugal. Només hi ha dues excepcions clares, la CDU d'Àngela Merkel, que es manté, i el PP espanyol, que tot i així perd 2,5 milions de vots. El Partit Popular Europeu guanya les eleccions, però perd 62 eurodiputats i per frenar els euroescèptics està abocat a una gran coalició amb els socialdemòcrates.
   
   La socialdemocràcia europea també perd als països on governa, com França o Alemanya, i és incapaç de capitalitzar el rebuig a la dreta allà on és a l'oposició, com a la Gran Bretanya. L'excepció és Itàlia, on govern de Matteo Renzi també guanya i deixa en segon lloc el populisme del Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo. En conjunt el partit socialista europeu baixa deu eurodiputats.
   
   
4. Syriza i l'esquerra alternativa
   
   Grècia l'esquerra alternativa de Syriza, guanya per primer cop unes eleccions i consolida a més alguns governs regionals (les europees s'havien fet coincidir amb les locals). Els tres partits implicats en el govern del memoràndum perden en conjunt un 16% de vots respecte a les generals de fa dos anys. Però Syriza no pot capitalitzar aquest desgast i manté el mateix resultat, marcada pels conflictes interns i les incoherències en temes clau, com la pertinença a la UE i l'euro. En qualsevol cas, el gir a l'esquerra es produeix a Grècia i l'Estat Espanyol, amb l'augment d'IU i els 1,2 milions de vots de Podemos.
   
   Syriza és l'exemple més evident de com a l'esquerra ha entregat al populisme i l'extrema dreta la bandera de la ruptura amb la UE i amb l'euro. Com si estar contra la UE fos estar contra la unió dels pobles d'Europa, quan és justament el contrari.
   
   Els resultats importants de Podem, que compta amb el suport d'Esquerra Anticapitalista i Revolta Global ( referents del Secretariat Unificat de la IV Internacional a l'Estat espanyol), contrasta amb el retrocés dels dos projectes que havien estat referents d'aquest corrent internacional a Europa: l'NPA francès, que s'enfonsa passant del 4'9 % el 2009 al 0,3% actual , i del Bloco de Esquerda portuguès, que perd més de la meitat dels vots i passa del 10,6 % al 4'56 % . L'altre referent electoral del trotskisme francès, Lutte Ouvrière, també ha retrocedit del 1,2% a l'1 %.
   
   S'ha perdut una nova oportunitat d'avançar en la configuració d'un front d'esquerres , els treballadors/es i els pobles, en ruptura amb la UE , que recollís la tradició de l'internacionalisme, el mateix que van representar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht , quan el 1914 contra la majoria socialdemòcrata es van negar a aprovar els crèdits per a la primera guerra mundial. Hereus de la lluita per una Europa dels pobles i els treballadors o pels Estats Units Socialistes d'Europa en la formulació de Trotski, que defensaven construir Europa sobre una base de classe oposada a la de la UE d'avui: un club d'estats que serveix de plataforma a les burgesies per defensar els seus interessos de classe dins de cada país i enfront dels seus competidors al món. No: ni la socialdemocràcia ni la dreta ens poden donar lliçons d'internacionalisme. I trencar avui amb la UE s'ha convertit en un problema vital per als treballadors . Defensem aquesta ruptura no des del replegament nacional sinó des de l'internacionalisme obrer.

La burbuja en los polígonos deja un 40% del suelo industrial vacío

Celia  López, La Vanguardia, 3 juny 2014

Un 40% de suelo industrial catalán se encuentra hoy desocupado a pesar de las políticas de precios agresivas para incentivar las ventas. Si en 2008 el m2 de suelo industrial desarrollado rondaba los 120 euros, seis años más tarde se puede adquirir por entre 40 y 70 euros. El fotógrafo leridano Oliver Villas ha recorrido varios polígonos de las comarcas de Lleida para realizar el proyecto fotográfico Al Polígon sobre los efectos de la crisis en el suelo industrial. "Con este trabajo quería demostrar que el suelo industrial ha tenido también su burbuja", explica Villas, que añade que "la decisión de muchos ayuntamientos de crear nuevos polígonos para atraer empresas, ha provocado un exceso de zonas industriales que no se ajustan a la ley de la oferta y la demanda".

Bell-lloc d'Urgell, Alcoletge, Torre-serona, Cervera, el Palau d'Anglesola, Torrefarrera, els Alamús, Térmens, Vilanova de la Barca y Balaguer son las poblaciones que Villas ha fotografiado: "Las zonas elegidas o bien estaban abandonadas, o bien nunca llegaron a recibir proyecto alguno, o simplemente acumulan problemas típicos de la falta de vigilancia y mantenimiento". Villas explica que "en cada polígono las sensaciones han sido distintas": "En Bell-lloc d'Urgell tuve una sensación de desolación, un polígono inmenso totalmente vacío sin ninguna actividad", ejemplifica.

Reorientación al cultivo

Precisamente esta zona, en la comarca del Pla d'Urgell, es uno de los casos más paradigmáticos de suelo no vendido y paralizado en Lleida. Para dar salida a los terrenos, el Institut Català del Sòl (INCASÒL) promociona el alquiler del suelo no desarrollado para usos agrícolas "con el objetivo de valorizar su patrimonio teniendo en cuenta que con el actual contexto económico no se prevé desarrollar a corto plazo".

En este sentido Bell-lloc d'Urgell tiene desde el verano pasado a agricultores como nuevos arrendatarios de suelo anteriormente destinado a usos industriales, almacén, taller o comercio al por mayor.

Nuevos usos para el suelo industrial 

Con el objetivo de incentivar la actividad en la zona, el INCASÒL realizó dos concursos los pasados meses de julio y septiembre, en los que consiguió alquilar 505 hectáreas en el primero y 112 en el segundo en Bell-lloc d'Urgell. Esta misma semana, según ha podido saber LaVanguardia.com, tiene previsto hacer pública una nueva convocatoria para sacar a concurso más parcelas de suelo no desarrollados tanto en Bell-lloc como en Agramunt, en el Urgell.

En su proyecto de denuncia a través de la fotografía, Oliver Villas ha visitado también la capital de la Noguera, Balaguer, en la que ha constatado "la dejadez que conlleva el cierre de empresas y el abandono de las naves". Según ha informado el Institut Català del Sòl, en el sector Campllong III polígono II sólo queda una parcela a la venta después de que se hayan podido vender recientemente tres parcelas de un total de 2.941,89 m2.

Falta de mantenimiento por confusión de responsabilidades 

La Unión de Polígonos Industriales de Catalunya (UPIC) viene denunciando, desde hace tiempo, la falta de mantenimiento e inversiones en los polígonos. Las áreas en activo en las que han quedado espacios vacíos, la mayoría de titularidad pública o de empresas que han cerrado, están descuidadas y degradadas, cosa que ha comportado no sólo una falta de mantenimiento sino también la proliferación de robos y actos de vandalismo en naves y solares de casi todos los polígonos del territorio. La causa principal de la falta de mantenimiento de los polígonos en activo, según la UPIC, es la confusión entre la titularidad de las propiedades y el reparto de las responsabilidades. Diferentes actores intervienen en el cuidado del mismo espacio, lo que con frecuencia dificulta un buen resultado final. Muchas naves que han quedado vacías durante la crisis por el cese de la actividad empresarial compaginan dos titularidades: la del suelo y la de las instalaciones de la empresa que ha cerrado. Fomento y Generalitat siguen siendo los responsables de carreteras y deben coordinar sus actuaciones, a la vez que los Ayuntamientos deberían hacerse cargo del mantenimiento de equipamientos.

El proyecto fotográfico de Oliver Villas es sólo una muestra de las grandes extensiones de suelo industrial en el territorio que han quedado a la espera de que pase la crisis para reactivar su actividad. En Lleida, el uso alternativo que promociona el INCASÒL para explotaciones agrícolas sugiere que todavía falta mucho tiempo hasta que el suelo industrial catalán se reactive, a pesar de los atractivos precios actuales.

#Multireferèndum, perquè la democràcia, la fem nosaltres

Davant una democràcia buida, construïm poder popular. Perquè la democràcia, la fem nosaltres, exercint el nostre dret a decidir sobre els temes que ens importen. 

Per què controlen la informació?

cafèambllet.com, número 1

"Una de les eines emprades i més eficaces per aconseguir l’hegemonia social és el control dels mitjans de comunicació, dels seus continguts i de les persones que s’hi expressen. I la primera cosa que calia fer era, i és, destruir o reduir al no-res el sistema immunològic de la societat: el pensament crític.

Sense pensament crític, concebut com a mètode per analitzar l’estructura i la consistència dels fets, les proposicions o els raonaments que en general s’accepten com a certs en la vida quotidiana, no hi ha debat democràtic. Sense pensament crític ni debat democràtic les “veritats” s’introdueixen en el pensament individual i col•lectiu conformant un pensament únic, indiscutit. Sense el debat lliure de les idees, no hi ha democràcia."

Josep Cabayol
Periodista i membre de l’Associació SICOM

FINANCEM ENTRE TOTS UN (MULTI) REFERÈNDUM POPULAR

Estem vivint uns anys de crisis, transformacions i lluites que ens duran sense dubte a un escenari molt diferent del que provenim. Els poders econòmics i polítics establerts volen mantenir el poder i guiar la nau en la direcció que els convé. Però en aquest planeta, i en aquest món, som molts. Molts que volem decidir també de quina manera volem conviure i compartir els recursos, el treball i la vida.

La participació política de la gent ens l'havien canalitzat a conveniència perquè no alterés el status quo ni les jerarquies. Eleccions, iniciatives legislatives populars, processos participatius són en part espectacle i excusa per mantenir a la gent allunyada de la presa de decisions rellevants.

És per tot això que nosaltres volem decidir també la forma de canalitzar la nostra implicació política, i la seva incidència, i ens aixequem des dels pobles i ciutats per promoure un referèndum popular que es celebrarà des del 23 d'abril al 25 d'aquest maig, coincidint amb les eleccions europees.

Ho fem confluint diferents moviments que volen que s'expressi la voluntat popular sobre temàtiques d'interès públic, que han estat rebutjades o ningunejades des del poder econòmic i polític institucional (deute, transgènics, energia, Barcelona World, MAT, aigua, regles de joc de la democràcia que volem)

En diem multireferèndum i el cultivem per reivindicar amb la pràctica un nou sistema polític en què totes les decisions importants estiguin directament en mans de la ciutadania. Per una democràcia d'arrel i sense intermediaris on governi el poder del sentit comú i no els lobbies ni els tecnòcrates. On cada any debatem i decidim entre tots quin és el rumb que se li ha de donar a la nau.

Perquè l'alternativa és una societat submisa i controlada per multinacionals, oligarquies i mercats on ens resignem a pasturar com ramats pels camins que uns pocs decideixen.

Perquè el poder i la llibertat no es pidolen, es prenen i s'exerceixen.

El primer pas però molt important pel Multireferèndum és aconseguir finançar-lo, i per això hi ha en funcionament una campanya en la que es poden fer aportacions tant individuals com d'entitats. N'hi ha per totes les butxaques, des de 10 EURO fins a 2.000 EURO. No ens queden gaires dies per cobrir

el pressupost que necessitem perquè es pugui votar arreu del Principat.

Si els milers de persones i entitats que rebreu aquest correu feu la mínima aportació serà suficient.

Aquí trobareu tota la informació de la campanya i podreu fer el donatiu que serveix també d'adhesió: http://goteo.org/project/multireferendum?lang=ca

Per qualsevol dubte que tingueu podeu escriure'ns a: multireferendum@gmail.com

El abismo entre ricos y pobres nunca había sido tan grande

Marc Vandepitte

Solidaire

Traducido del francés para Rebelión por Beatriz Morales Bastos

El mundo nunca ha producido tanta riqueza como ahora. Si esta riqueza estuviera repartida de manera igual entre todos y en todo el mundo, una familia con tres hijos dispondría de unos ingresos de 2.870 euros al mes y de un patrimonio (ahorros, valor de la vivienda…) de 125.000 euros (1)

Nos referimos a todos los habitantes del planeta: africanos, asiáticos, europeos, estadounidenses, etc. 2.870 euros al mes y un patrimonio de 125.000 euros es algo sorprendentemente alto. En efecto, no es suficiente para vivir de forma lujosa, pero sí lo es para que todos los seres humanos dispongan de una vivienda confortable, de electricidad, de agua potable y de instalaciones sanitarias, y además con métodos ecológicos.

Por lo tanto, hay suficiente para que todo el mundo pueda tener una vida más que decente. Sin embargo, un ser humano de cada tres en el mundo no dispone de un dispositivo sanitario básico y uno de cada cuatro no tiene acceso a la electricidad. Uno de cada siete vive en un barrio de chabolas, uno de cada ocho tiene hambre y uno de cada nueve no tiene acceso al agua potable (2). Dicho de otra manera: con un reparto igual de la riqueza todo el mundo dispondría de 23 dólares al día. Y, sin embargo, 2.400 millones de personas tienen que vivir con menos de 2 dólares al día y 1.200 millones con menos de 1,25 dólares (3).

Por consiguiente, el problema no es que no haya suficiente riqueza, sino que la riqueza está repartida de forma escandalosamente desigual. Actualmente 85 personas poseen la misma cantidad que 3.600 millones de personas juntas (4). El 1% más rico posee la mitad de toda la riqueza del mundo, mientras que el 70% más pobre posee el 3% de esta. Cada uno de los más ricos posee una fortuna media de 1,6 millones de dólares, esto es, 700 veces más que la mayor parte de la población mundial (5).

La exorbitante cantidad de 32.000.000 millones de dólares están al abrigo de los paraísos fiscales(6). Esta cifra es 130 veces más de lo que se necesita anualmente para alcanzar los objetivos de desarrollo del milenio (ODM) de las Naciones Unidas y erradicar la pobreza más grave del mundo. Nunca había sido tan grande y tan sangrante como en estos momentos el contraste entre lo que la economía mundial tiene para ofrecer y lo que proporciona en efecto para responder a las necesidades básicas.

Próspera Bélgica

En Bélgica, donde vivo, el ingreso medio disponible para una familia con dos hijos es de 8.000 euros al mes y el patrimonio medio de esta familia es nada menos que de 800.000 euros (7). Unas cifras que también parecen soprendentemente altas pero, de nuevo, se trata de cifras medias que ocultan un reparto extremadamente desigual.

Por una parte, un 1% de los belgas más ricos posee 40 veces más que el belga medio. Las diez familias más ricas de nuestro país disponen juntas de un patrimonio de 42.000 millones de euros, aproximadamente la misma cantidad que los dos millones de belgas más pobres. El patrimonio de las familias De Spoelberch, De Mévius y Vandamme corresponde exactamente al presupuesto total de la seguridad social de 2012 (8).

Por otra parte, un belga de cada cinco corre peligro de caer en la pobreza o en la exclusión social (9). Una familia con ingresos bajos de cada cinco tiene que aplazar la atención sanitaria por motivos financieros (10). No es en absoluto raro que haya personas que tengan que trabajar a un ritmo inhumano por apenas 1.300 euros al mes. Dada la enorme prosperidad de la riqueza de nuestro país, esto es inaceptable.

El abismo entre ricos y pobres en Bélgica nunca había sido tan grande y sigue aumentando. En los últimos veinte años los ingresos del 30% de personas más pobres han descendido un 10%, mientras que el porcentaje más rico ha visto aumentar sus ingresos un 30% (11). Durante este periodo se ha duplicado la cantidad de personas pobres (12). Esto es la consecuencia de dos elementos: primero, los subsidios y los salarios se han congelado o han aumentado menos despacio que la prosperidad; segundo, el capital se sigue beneficiando de ventajas fiscales. En los últimos treinta años la parte asalariada en el PNB (la riqueza nacional) ha descendido del 67 al 62%, mientras que la parte del capital casi se ha duplicado ya que ha pasado del 6 al 10% (13).

La crisis no es para todo el mundo

El gran malvado aquí es la crisis. En el capitalismo una crisis equivale a una enorme limpieza brutal y caótica de la economía. Inevitablemente lo pagan los trabajadores y las personas más débiles de la sociedad. En otras palabras, una crisis económica es un medio excelente para organizar una transferencia del trabajo al capital, de los pobres a los ricos. Las reducciones de salarios en la década de 1980 son un buen ejemplo de ello. Si hoy los salarios constituyeran una parte tan grande del PIB como en 1981, cada trabajador granaría unos 950 euros más al mes (14).

El crack financiero de 2008 es la repetición del mismo fenómeno. Solo en Europa han desaparecido cuatro millones de empleos a causa de la crisis (15). En el mundo se ha empujado a 64 millones de personas a la pobreza extrema (16). El abismo entre pobres y ricos ha aumentado en casi todos los países europeos y es particularmente fuerte en Irlanda y España (17). Europa cuenta actualmente con 120 millones de pobres y de 100 a 150 millones de personas viven sobre el filo de la navaja ¡Hablamos, por lo tanto, del 43 al 53% de la población! Además, ya no basta con tener un empleo. En Europa una persona que trabaja de cada diez vive actualmente por debajo del umbral de pobreza (18).

La política económica llevada a cabo desde 2008 ha causado verdaderos estragos, sobre todo en los países periféricos. Los ingresos medios tampoco se libran. En Italia el poder adquisitivo ha descendido un 12%, en España y Gran Bretaña (!), un 22%, y en Grecia, un 33% (19). En Portugal los salarios han descendido un 12% (20), en Grecia los salarios de los funcionarios se han desplomado un 35% (21). El 31% de los griegos vive hoy por debajo del umbral de pobreza y un 27% corre peligro de caer en esa situación (22). En España la pobreza podría llegar al 40% de aquí a 2022 (23).

También en Bélgica sigue aumentando la pobreza. Hoy en día en este país próspero 24.000 personas necesitan la ayuda alimentaria de Cruz Roja (24). El ritmo de este aumento ha sido menos rápido que en los países periféricos porque hemos estado 541 días sin gobierno y durante este periodo no se han podido decidir recortes. En segundo lugar, en nuestro país los sindicatos son más fuertes que en la mayoría de los países vecinos.

Para los super-ricos la crisis ha sido, en todo caso, una bendición. Nunca antes había habido tantos super-ricos (fortunas de más de 22 millones de euros) en el mundo. En Europa se han unido a la lista 4.500 personas, en Bélgica, 60 (25). Los “individuos muy ricos” (high-net-worth individual, con unos medios de inversión de más de un millón de dólares) han visto aumentar su riqueza al menos un 41% desde 2008 (26). A todas luces, la crisis no es para todos.

Una cuestión de civilización

Este abismo es un auténtico escándalo. Para el economista de reputación internacional Jeffrey Sachs, una redistribución fundamental de la riqueza es una cuestión de “civilización” (27). Pero también hay razones sociales, económicas e incluso políticas para emprender la lucha contra este abismo. En primer lugar, la desigualdad en un país provoca una serie de efectos nefastos. Acorta la vida de las personas, las hace más desgraciadas, aumenta la criminalidad, la cantidad de embarazos adolescentes y de adicciones a la droga, y estimula el consumo excesivo (28).

Económicamente, una gran desigualdad empeora la crisis puesto que los bajos ingresos significan menor poder adquisitivo, lo cual es nefasto para el consumo global y, por consiguiente, para las inversiones.

Hay un fuerte paralelismo entre nuestra época y la Gran Depresión de la década de 1930. Entre 1920 y 1928 el grupo del 5% de los más ricos aumentó del 24 al 33%. Un año después se produjo la explosión. En 1983 este grupo era el 22% y en 2008, el 33%, esto es, precisamente el nivel del año anterior al crack (29). Por el mismo motivo los recortes no son una buena idea. Aumentan el abismo y, por lo tanto, aumentan y empeoran la crisis. Aunque puede que este sea precisamente el objetivo (30).

Por último, un abismo demasiado grande entre ricos y pobres también genera un peligro político, más disimulado. La desigualdad económica cada vez mayor y el descenso de los ingresos bajos y medios suscita el descontento y la agitación en un amplio sector de la población. Según The Economist, al menos en 65 países existe una posibilidad entre alta y muy alta de agitación y de revuelta, comparable a las de la Primavera Árabe (31). Por lo tanto, no es sorprendente que en Davos la elite de los políticos, lo mismo que el presidente Obama y el director del FMI, empiecen a preocuparse verdaderamente (32).

Todavía no se han dado cuenta de que en este caso no se trata de un exceso o de un desbordamiento, sino de un error del sistema o de un defecto de construcción. Ya es hora de algo nuevo.

Anexo 1: Prioridades del capitalismo mundial (33)

  Anexo 2: Un mundo de diferencia: China y Cuba

A nivel mundial estos últimos veinte años asistimos a una fuerte disminución de la pobreza extrema (1,25 dólares). Sin embargo, en gran parte se ha debido a los esfuerzos de China en este aspecto (34). Semejante disminución generalizada de la pobreza, como es el caso de China, no tenía precedentes en la historia del mundo. En todo caso, esta disminución de la pobreza es consecuencia sobre todo de un fuerte aumento de los salarios. Por el momento el sueldo se duplica cada seis años (35). Por lo tanto, no es de extrañar que la cantidad de ingresos medios en China haya aumentado mucho. En veinte años al menos 800 millones de chinos han pasado a la categoría de “ingresos medios” (2-13 dólares). Esto equivale aproximadamente a toda la población del África negra y es casi cuatro veces más que la de India (36). El Índice de Desarrollo Humano (IDH) mide el progreso social de un país. En los últimos treinta años, el aumento del IDG de China ha sido el más alto de todo el mundo y tres veces superior a la media mundial (37).

En Cuba los ingresos por habitante son seis veces más bajos que en los países ricos. En efecto, el país padece el bloqueo más largo de la historia mundial. A pesar de ello, la atención sanitaria de Cuba es de las mejores del mundo. En Cuba nadie tiene que posponer una operación o el cuidado dental por falta de dinero. Ahí son gratuitos los cuidados médicos, las prótesis y otras intervenciones por las que tenemos que pagar en nuestros países. El país también tiene uno de los mejores resultados del mundo en la enseñanza. El porcentaje de adultos cubanos que hacen estudios superiores es el segundo más alto del mundo: el 95% (38). Esta cifra se debe al hecho de que la enseñanza, incluida la universidad, es completamente gratuita. En Cuba la capacidad adquisitiva no desempeña papel alguno a la hora hacer o no estudios (superiores). Globalmente, como país pobre, Cuba obtiene un índice de desarrollo social (HDI) comparable a Bélgica e incluso mejor que el de Gran Bretaña (39).

Notas [no aparecen en la versión francesa, las ha proporcionado el autor para su versión en castellano, N. de la t.]:

(1) El cálculo de ingresos de una familia media se basa en la hipótesis probable de que los ingresos de los hogares disponibles se elevan al 70% del PIB. En este caso, se utiliza aquí el Producto Bruto del Mundo (83.200.000 de dólares de PPA en 2012).
En algunos países es más del 70%, en otros menos. Así pues, para una familia media es 3.440 dólares de PPA. Esta cifra tiene en cuenta las diferencias de precio entre los países para los mismos productos o servicios, y expresa el poder adquisitivo real. Hemos convertido esta cifra en euros según el método de cálculo del Banco Mundial.  

http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_(PPP) http://stats.oecd.org/Index.aspx?datasetcode=SNA_TABLE4
El cálculo del patrimonio se basa en un informe reciente de Crédit Suisse. Según este informe, el patrimonio total del mundo (Household wealth) se eleva a 240.800.000 millones de dólares. Crédit Suisse, Global Wealth Report 2013, Zurich 2013,  

https://publications.credit-suisse.com/tasks/render/file/?fileID=BCDB1364-A105-0560-1332EC9100FF5C83 p. 5.

(2) Fuentes: http://www.unwater.org/statistics_san.html  

http://www.voanews.com/content/decapua-un-energy-28apr10-92323229/154303.html http://www.habitatforhumanity.org.uk/statistics; http://www.fao.org/hunger/en/

(3)http://www.worldbank.org/en/topic/poverty/overview

(4)http://www.oxfam.org/sites/www.oxfam.org/files/bp-working-for-few-political-capture-economic-inequality-200114-en.pdf p. 2.

(5)https://publications.credit-suisse.com/tasks/render/file/?fileID=1949208D-E59A-F2D9-6D0361266E44A2F8 p. 95.

(6) http://economiccrimeintelligence.wordpress.com/tag/offshore-tax-havens/

(7) Calculado sobre la base de 

http://www.economywatch.com/economic-statistics/economic-indicators/GDP_Per_Capita_Current_Prices_National_Currency/ y http://www.spaargids.be/sparen/ing-bank-nieuws/financieel-vermogen-voor-het-eerst-boven-1-000-miljard-euro.html

(8) http://www.dewereldmorgen.be/artikels/2012/11/16/belgen-massaal-voor-vermogensbelasting

(9) http://www.armoedebestrijding.be/cijfers_aantal_armen.htm
(10)http://www.belgium.be/nl/nieuws/2012/news_jaarboek_2012_armoede.jsp http://www.brusselnieuws.be/artikels/stadsleven/armoede-schaadt-de-gezondheid

(11)http://www.demorgen.be/dm/nl/3324/Financiele-crisis/article/detail/1703090/2013/09/12/Een-op-de-vier-Europeanen-is-arm-in-2025.dhtml

(12) Hace veinte años este porcentaje fluctuaba entre el 6% y el 7%. Hoy el porcentaje ha ascendido hasta en 15%. http://www.forum.vierdewereldsyndicaat.org/index.php?topic=1171.0;wap2
(13)http://www.abvv.be/c/document_library/get_file?uuid=7f476cc4-902b-4d65-81fd-78cb5b19954e&groupId=10134 p. 17.

(14)http://www.pvda.be/weekblad/artikel/itinera-en-europese-unie-lossen-eerste-schot-in-komende-pensioenoorlog/print.html
(15) http://www.ft.com/intl/cms/s/0/5d529a46-fcbf-11de-bc51-00144feab49a.html

(16) http://siteresources.worldbank.org/EXTPREMNET/Resources/TDAT_Book.pdf, p. 261.

(17) En estos dos países el coeficiente de Gini ha aumentado 6 y 6,6 puntos respectivamente. En Bélgica aumentó un punto.   

http://im.ft-static.com/content/images/bdd220f8-6c0a-11e3-a216-00144feabdc0.img?width=687&height=1333&title=&desc

(18) http://www.oxfamsol.be/nl/IMG/pdf/bp174-cautionary-tale-austerity-inequality-europe-120913-en.pdf p. 3; http://elpais.com/diario/2012/01/30/internacional/1327878004_850215.html

(19) http://www.ft.com/intl/cms/s/0/b31dd248-d785-11e2-a26a-00144feab7de.html#axzz2bH56ivNc

(20) http://www.ft.com/intl/cms/s/0/5c57aff8-0f37-11e3-ae66-00144feabdc0.html?siteedition=intl
(21)http://www.economist.com/news/europe/21565999-government-gets-its-latest-austerity-measures-through-only-just-toil-and-trouble

(22) http://www.theguardian.com/commentisfree/2013/feb/11/greece-humanitarian-crisis-eu

(23) http://www.intermonoxfam.org/es/sala-de-prensa/nota-de-prensa/espana-podria-alcanzar-18-millones-de-pobres-en-una-decada-si-se-manti

(24) http://ifrc.org/PageFiles/134339/1260300-Economic%20crisis%20Report_EN_LR.pdf p. 52.

(25) http://www.standaard.be/cnt/dmf20130912_00737534

(26) http://www.worldwealthreport.com/