Silenci, aquí es defrauda: 16.000 milions d'euros anuals

Directa, David Fernández - 8/11/2011

El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l'executiu neocon-vergent · Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat · La nissaga Carulla, el pare d'Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l'empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l'arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors

Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d'euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d'euros de tisorada del primer pressupost d'Artur Mas. La xifra, en plena fal·lera electoral pel 'pacte fiscal', s'apropa al volum de l'espoli fiscal de l'Estat que acumularien les finances públiques catalanes, estimat en vora 20.000 milions d'euros per diversos estudis sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.

La comparativa mereix similar resultat en el cas de l'Estat espanyol. Les organitzacions professionals d'inspectors d'Hisenda xifren l'economia submergida en en 240.000 milions d'euros, ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000 milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d'un frau fiscal anual on es deixen d'ingressar ben bé 25.000 milons d'euros anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d'Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d'euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d'euros. L'altra gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l'economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d'euros.

El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia "que s'està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada", amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa "sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en comptes de perseguir les grans bosses de frau" alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d'un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l'Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d'un patrimoni superior als 10 milions d'euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

D'empresaris a esportistes

Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d'Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per l'evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d'euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l'Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d'euros. Carceller s'hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d'una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s'hi resideix al menys 183 dies a l'any per triar sota quina administració declarar.

Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en l'evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d'euros de súbdits espanyols. L'any passat, experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2'5 milions d'euros sortint del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l'espanyol Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís, també- va ser expedientat l'any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, i havia evadit 270.000 euros en impostos.

Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l'assistència de l'expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d'euros- fins el 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L'anècdota està descrita al llibre "Estado fiscal y democracia" de qui fou director de l'Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l'aleshores secretari d'Estat d'Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama 'Gescartera'- perquè aturés, sota l'amenaça d'aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d'elit. El darrer episodi d'aquesta mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l'Estat al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros.

De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts

Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai no se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble economia i doble fiscalitat. I una única impunitat sobre elits multireincidents - Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues clarianes paradigmàtiques del quarto fosc del frau fiscal. Dues filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600 defrauadadors descoberts. Delinqüència d'alta volada fiscal i coll blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i se’ls ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós “tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir, de recàrrega fiscal sobre les rendes del treball i el consum.

En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a prova que ja no vivia a l’Estat.

Només un any abans, havien estat descoberts 200 compts opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administador d'una empresa nautica a Barcelona (frau de 7'98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros. Del compte, n'era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-, l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).

El penyasegat de la impunitat efectiva

Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la descoberta no va ser pas fruit d’investigacions pròpies sinó de filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels comptes al LGT de Lienchenstein, l'origen és la venda de les dades de 5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions d'euros) realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven els 67 ciutadans de l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.

Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La darrera mostra fefaent n'és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i brutícia”, segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled, d’una trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El judici va trigar 12 anys a celebrar-se i aquest estiu se n’ha fet pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez, l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.

És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava a 'Els origens del totalitarisme': des de l'Edat Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s'apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s'abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac.

La plataforma de Colau per Barcelona es presenta el 26 de juny per liderar "la rebel·lió democràtica"

Diari Ara, 15/06/2014
La candidatura Guanyem Barcelona vol aglutinar les forces alternatives d'esquerres per impulsar un canvi a la ciutat

La candidatura d'esquerres que promou Ada Colau a Barcelona es presentarà el dia 26 de juny per fer que la ciutat lideri "la rebel·lió democràtica que cal". Segons consta en un manifest publicat a www.guanyembarcelona.cat, els impulsors es proposen una transformació profunda de la ciutat. 

Tal com va avançar l'ARA l'11 de juny, la candidatura d'esquerres a l'Ajuntament de Barcelona aspira a reunir els suports d'ICV, EUiA, la CUP, Procés Constituent i Podem, però també de moviments socials, plataformes, entitats i sindicats. El text destaca Barcelona com un feu estratègic per engegar el projecte d'esquerres alternatiu, ja que la ciutat ja "disposa d'un teixit associatiu i reivindicatiu capaç de fer realitat projectes de canvi ambiciosos". "Volem una ciutat que promogui l'honestedat dels governants i impedeixi la connivència mafiosa entre política i diners", assenyala el manifest, que proposa un nou contracte ètic entre la ciutadania i els seus representants. Els impulsors de la candidatura es proposen acabar amb les desigualtats i garantir "l'accés a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat i a una renda mínima".

CUP: repolitizar la política

El País - Jordi Matas Dalmases, 17/11/2013

30/3/12 - David Fernández a Cal Gorina, explicant com funciona una Banca Ètica?

En el último debate de investidura, el portavoz de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres, David Fernández, acabó su intervención citando a Hannah Arendt cuando afirmaba que la dignidad, la constancia y cierto coraje es lo que construye la grandeza de la humanidad a lo largo de los siglos. Desde aquel primer discurso hasta hoy, la CUP ha realizado un excelente trabajo parlamentario y se ha convertido en el partido revelación de este primer tramo de la décima legislatura catalana. El éxito no solo ha sorprendido a los catalanes, sino también a la propia empresa (o, mejor, a la propia asamblea), y la clave de su progresión ha sido, precisamente, la dignidad, la constancia y el coraje que en todo momento han demostrado sus representantes en el Parlament.

Cuando hace un año la CUP se estrenó en la cámara catalana, predominaron dos tipos de reacciones: los que miraban tiernamente y con cierta indulgencia a sus tres representantes, y los que los miraban de reojo temiendo sus travesuras parlamentarias. En cambio, en pocos meses han demostrado que el radicalismo reivindicativo es perfectamente compatible con un trabajo parlamentario riguroso y con el respeto a las instituciones políticas y a las reglas del funcionamiento parlamentario. Para muchos catalanes ha sido una grata sorpresa constatar que la izquierda radical de liberación nacional, en su versión institucional, no se ha limitado a proclamar simples consignas triviales, sino que en todas las comisiones parlamentarias y en las sesiones plenarias ha realizado elaboradas argumentaciones con un sólido trasfondo teórico y un buen nivel cultural.

La actividad parlamentaria de la CUP ha generado efectos positivos para los movimientos sociales y los espacios de protesta que representan
 

La actividad parlamentaria de la CUP ha generado efectos muy positivos para los movimientos sociales y los espacios de protesta que representan. La lucha de sus diputados en contra de los desahucios, de las balas de goma, del fracking, de la corrupción, de la mafia financiera, de la “deudocracia” o de una Unión Europea antisocial ha calado en la opinión pública catalana. Los representantes de la CUP han trasladado a la cámara catalana el vocabulario y las consignas de los movimientos sociales (insumisión, cooperativismo, economía social, finanzas éticas, ruptura democrática, élites extractivas, omertà…), han recuperado oportunamente conceptos en desuso como el de lucha de clases sociales y han sacudido consciencias ciudadanas y parlamentarias promoviendo debates sobre el modelo capitalista, la desobediencia civil, la corrupción política o la cultura del pacto en Cataluña. Cabe destacar también que los discursos de los diputados de la CUP son muy prolíficos en citas y la primera que mencionaron, al inicio del debate de investidura, fue de Agustín de Hipona para denunciar un mundo gobernado por ladrones y piratas, aunque causaron mayor asombro las referencias a Bergoglio y a la encíclica Rerum Novarum.

Muchos pronosticaban que los diputados de la CUP se convertirían en agitadores desubicados en un parlamentarismo institucionalizado, en un trío de frikis del extremismo independentista de izquierdas o en fanáticos de un discurso populachero, altivo y grosero. Todo lo contrario. Sus disertaciones rehúyen la moda actual de la arrogancia, el griterío y el titular fácil, y consiguen armonizar su ADN radical, afortunadamente amparado por la inviolabilidad parlamentaria de sus emisores, con un tono educado, civilizado, tranquilo y modesto (incluyendo el simbólico e incomprendido episodio de la sandalia, que pretendía recordar las muertes inocentes de la guerra de Irak). Así, a pesar de una coyuntura política que incita a la radicalización de las formas de protesta, o de la presión que pueda ejercer la organización asamblearia para extremar el discurso, los representantes de la CUP prefieren evitar el parlamentarismo estentóreo, no perder el estilo ilustrado y sereno que les caracteriza y ser fieles a un comportamiento político sin exabruptos que empieza a marcar la manera de proceder de la CUP en las instituciones.

Han demostrado que el radicalismo reivindicativo es compatible con un trabajo parlamentario riguroso

Un año después de las elecciones autonómicas de 2012, todas las encuestas coinciden en que esta tarea parlamentaria tendrá una recompensa electoral y que la CUP incrementará notablemente el apoyo popular. Y si bien esta progresión podía preverse justo después de la entrada al Parlament de la CUP, en un contexto de profunda transformación del sistema de partidos catalán, más difícil era vaticinar hace un año que su portavoz, David Fernández (que es el único de los tres diputados que aparece en las encuestas), sea hoy, según los últimos estudios demoscópicos, el segundo o el tercer líder mejor valorado de Cataluña (aunque poco conocido todavía). Es un claro indicador de como el referente personal influye en la percepción del proyecto político al que representa. La fórmula CUP no es fácil: conexión con las demandas de la calle, responsabilidad social, pedagogía transformadora, fidelidad ideológica, radicalidad cívica, respeto a las instituciones democráticas, aprendizaje permanente, humildad, honestidad y humanidad. Sin duda, un paso firme para repolitizar la política.

La banca guanya abans de la crisi, guanya després i està guanyant avui

David Fernández a Matins de TV - 13/11/2013 

"És una estafa que la banca espanyola hagi guanyat 17.300 milions d'euros nets, només especulant amb el deute públic"

Carta a David Fernàndez: 'Un respecte'

Àlex Gallego

Albert Om, 02/11/2013 - Diari Ara

Alguns diputats temien que anéssiu al Parlament a rebentar les sessions i el que heu fet és dignificar aquella cambra. Les CUP no són les samarretes cridaneres ni la feminització reiterativa del llenguatge. Heu situat en primer pla les vostres idees, l'arma més potent que teniu.

Sempre que intervens al Parlament, es fa el silenci. I és que costa sentir-te, amb aquesta manera tan teva d'elevar els arguments sense aixecar mai la veu. Al contrari d'altres polítics de mirada altiva, tu sempre vas amb el coll ajupit, amb un paper arrugat entre les mans, en què has pres quatre notes que t'han de servir per clavar l'estocada argumental definitiva, ara sí amb la cara ben alta. Et veig moltes vegades atabalat, amb pinta d'haver dormit poc, com si la duresa amb què la crisi castiga tantes persones et provoqués un mal de cap permanent. Ets un sac de nervis que procura dir les coses tan calmadament com pot, però que es menja síl·labes perquè, convençut com està que té la raó, vol arribar més ràpidament a caçar la seva presa.

Heu aconseguit una cosa que no era fàcil: entrar en l'engranatge institucional sense allunyar-vos del carrer. Participar en totes les comissions, treballar seriosament, no dir que no per sistema, sense que els vostres votants us puguin acusar d'haver-vos tornat massa tous. Després d'un any, ja es pot dir que no us heu acomodat a l'escó; més aviat, continueu incomodant diputats, consellers i directius de caixes d'estalvis que desfilen pel Parlament. I no ho feu amb accions de protesta més o menys simbòliques, sinó amb intervencions preparades i documentades, que encara és més demolidor.

Al principi, els grups majoritaris a la cambra us van acollir amb una certa condescendència, com l'ovella negra que no va mai als dinars familiars però que per Nadal tothom se li abraça i li riu les gràcies per evitar mals majors i tenir la festa en pau. Aquella actitud paternalista s'ha transformat, d'una banda, en respecte polític i, de l'altra, en una permissivitat més alta que amb altres grups parlamentaris. Deuen pensar que teniu més dret a dir segons quines paraules gruixudes perquè encara sou vistos més com uns ciutadans que fan de diputats per un dia que no pas com a membres de ple dret de la casta política. I això, tal com estan les coses, és el millor elogi que us poden fer, ara que farà un any que vau entrar al Parlament.

P. D . Deia Xavier Trias quan perdia les eleccions a Barcelona: "Jo ja sé que caic bé, ara falta que em votin". Potser aquest és el repte que també teniu a les CUP per créixer clarament en les properes eleccions. Salvar la barrera de l'"està bé que hi siguin, però no amb el meu vot".

Membres d'un organisme de la Generalitat han vigilat a usuaris de Twitter per encàrrec dels Mossos d'Esquadra

MARC IGLESIAS / @LA_DIRECTA | 28/10/2013 

La filtració, aquest cap de setmana –sota la reivindicació d'Anonymous–, de diversos informes coordinats per membres de la fundació Cesicat (Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya –organisme de la Generalitat que depèn del Departament d'Empresa i Ocupació–) i destinats al cos de Mossos d'Esquadra permet posar una mica de llum sobre els mecanismes de control de les xarxes socials.

Segons dades que consten en els documents relatius al seguiment del primer aniversari del 15-M, els responsables de coordinar aquests informes serien dos membres de la fundació Cesicat que haurien treballat amb diversos empleats de l'empresa privada TB Security. Aquesta empresa, que el setembre de 2012 es va integrar al grup Incita, és sòcia estratègica de la fundació Cesicat des de la seva creació durant el govern tripartit l'any 2009.

Primer de Maig, cimera BCE i aniversari del 15-M 

Realitzats al llarg del mes de maig de 2012, els 38 documents que s'han fet públics centren la seva atenció en diverses mobilitzacions socials com la commemoració del primer de maig, la campanya No vull pagar, el rebuig a la cimera del BCE a Barcelona, les cassolades contra La Caixa o la celebració del primer aniversari del 15-M.

A banda d'oferir una mètrica d'activitat al voltant de l'ús i l'origen de determinades etiquetes (#novullpagar, #1demaig, #holadictadura, #bce, #caixarolada o #12m15m entre moltes altres), els tècnics també van monitorar diversos perfils de Twitter als quals van assignar un número d'identificació únic. Entre les desenes d'usuaris que omplen els informes, hi abunden entitats, activistes socials, advocats, periodistes i mitjans de comunicació.

Els batejats com “Informes tècnics de seguiment” tenien com objectiu oferir informació actualitzada (se n'enviava un de nou cada sis hores) i, a més de les dades sobre etiquetes i perfils, recollien els “continguts més rellevants descoberts a les xarxes socials” i suggerien la incorporació de nous usuaris.

David Fernàndez a Manel Prat "Foti el camp d'una vegada!"

Intervenció David Fernàndez (CUP-AE) a la compareixença de Manel Prat, director general de la Policia, davant la Comissió d'Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l'Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses per a aclarir noves informacions sobre el cas d'Ester Quintana.

Es filtra el document 'confidencial' que va segellar la nòmina multimilionària d'Adolf Todó

La Directa - JESÚS RODRÍGUEZ /  11/07/2013

Els antics directius de Caixa Catalunya van esforçar-se prou en aconseguir que les condicions de sou i jubilació multimilionàries que ells mateixos s'havien atorgat mai es fessin públiques. Quan el passat dilluns el diputat de la CUP-AE David Fernàndez en el marc de la 'Comissió d'Investigació sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l'Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors' va fer referència al document confidencial del Consell d'Administració on es reflexa els euros que ingressaria al seu compte corrent Adolf Todó, l'ex-director general de l'entitat es va mostrar sorprès i molest. La cara de sorpresa es va transformar en cara de pòquer quan Fernàndez li va etzibar "Vostè és un lladre!".

Avui es trenca la llei del silenci. Fem públic el document sota clàusula de confidencialitat del Consell d'Administració de Caixa Catalunya amb data de 26 de març de 2008 on hi consta l'acord que garantia un sou mínim de 600.000 euros anuals per Adolf Todó –que l'any següent es va incrementar fins els 800.000 euros–, i que sumat a les condicions de jubilació i a diversos plusos i dietes suposava que al llarg de 7 anys el seu compte corrent s'hauria vist incrementat en un volum de 20 milions d'euros. En aquella reunió, presidida per Narcís Serra, es va advertir a tothom que el contingut de l'acta era "de caràcter confidencial a tots els efectes". Abans de prendre la decisió es va encarregar un informe a Hay Ibérica SA, una consultora externa experta "en recursos humans i retribució a directius". El raonament emprat per dotar d'una nòmina tan elevada a Todó fou que segons Hay Ibérica SA la mitjana de sou dels alts directius d'empresa està en 699.000 euros anuals. No es fa cap referència, però, a la delicadíssima situació financera de l'entitat i a l'agreujament del context de crisi econòmica i a l'esclat de la bombolla immobiliària, una circumstància oficialment reconeguda per aquelles dates. El que més sorprèn de l'acta que avui coneixem és el nom de tots i cadascún dels sotasignants que amb el seu vot van segellar la nòmina multimilionària. En nom de CiU hi va assistir Estanis Felip i Montsonís, pel PSC Joan Echániz i Sans, i per ICV hi era present Matíes Vives i March. CCOO estava representada per Josep Alonso i Roca i per Genís Garriga i Bacardí, i per la UGT sotasigna l'acta Sara Cardona i Raso. Els contractes es van aprovar per unanimitat, no hi consta cap vot particular. Oficialment no tenien un sou, però les dietes per assistir a les reunions del consell d'administració pujaven als 40.000 euros per persona i any, i també les rebien els representants de partits polítics i sindicats.

*L'Ignasi té un problema / Qui té el problema?

Fernàndez: "La setmana que ve a Narcís Serra també li penso dir 'lladre'."

Entrevista a David Fernnandez de la CUP. Diu que tractarà de lladre cadascun dels exdirectius bancaris que passin per la comissió del Parlament que investiga el desmantellament de les caixes catalanes, com ja va fer amb Adolf Todó, expresident de Catalunya Banc. Fernàndez, que les enquestes de valoració de polítics situen com el segon líder més ben valorat, està convençut que la crisi no s'acabarà fins que no vagin a la presó els que en són responsables.

 

"Vostè és un lladre!" David Fernàndez (CUP-AE) a Adolf Todó (Catalunya Caixa)

David Fernàndez colla Adolf  Todó pels damnificats de Catalunya Caixa