Araceli Ferrer: “Els programes educatius, sovint són massa encotillats”
Quantes vegades hem pensat que les lleis d’educació les haurien de fer els mateixos mestres, els que treballen a primera fila i no pas els polítics que les van modificant amb criteris populistes i cada cop que canvien de color?Això no passa en països democràticament més avançats que, amb sistemes educatius més oberts i lliures, aconsegueixen formar persones amb uns resultats molt més favorables.
No podem negar que a Catalunya tenim un bon nivell educatiu. Això és gràcies sobretot a la implicació i imaginació d’alguns mestres i professors. Avui parlem amb una professora d’Argentona que en un moment donat, i tot i algunes reticències, va decidir implantar el joc de l’Scrabble a les classes de Llengua Catalana.
Aquest exemple ens serveix per adonar-nos de la quantitat de possibilitats que hi ha en el món educatiu al marge de programes establerts.
Argentona té una peculiaritat poc freqüent en la tipologia de municipis de les seves característiques i és que l’oferta educativa és de titularitat pública en la seva totalitat. Això fa que el perfil de l’alumnat sigui molt divers per que abraça tot l’espectre sociocultural. Araceli considera que aquest és un element d’un valor incalculable.
A l’institut va tenir diferents càrrecs, però el que més li ha agradat és el de tutora, perquè permet un contacte més proper amb l’alumnat. Els darrers anys de treball li va tocar realitzar tasques organitzatives i de coordinació, tot i que no va deixar mai de practicar la docència.
Pel que fa a l’assignatura de Llengua Catalana, sempre ha tingut clar que l’essencial no és l’aprenentatge de la teoria de la llengua, sinó l’aprenentatge de la llengua en si mateixa. Considera que l’etapa de l’ensenyament obligatori acostuma a ser molt encotillada, amb uns continguts que, sobre tot a Primària, considera absurds.
Araceli ens diu: “és difícil i costós ensenyar llengua. És més fàcil fer aprendre què és un sintagma nominal (això jo ho havia vist en programes d’educació primària!!!) que ensenyar a construir frases coherents. Per altra banda, molts professors de llengua hem tingut sempre un sentiment de frustració davant la feinada que implica la correcció de textos, que moltes vegades només serveix per senyalar errors i posar nota, i la poca incidència en la progressió de l’alumne. Fins que no s’aconsegueixi poder organitzar tallers d’escriptura en l’horari destinat a la matèria, amb un número reduït d’alumnes, que permeti una atenció personalitzada, no hi veig sortida.”
I el pla consistia a dedicar una sessió de llengua al mes jugant al’Scrabble, en grups de 4 alumnes, amb unes normes que adaptaven les regles de joc als objectius didàctics. Per tal de facilitar l’adquisició de vocabulari i la correcció ortogràfica, als alumnes se’ls permetia i se’ls incentivava a utilitzar el diccionari. El professor, al llarg de la sessió, va revisant com es desenvolupa la partida i, si observa alguna errada ortogràfica o el desconeixement del significat d’alguna paraula, es penalitza, el jugador o tots els membres del grup, si no l’han detectat. Al final de cada partida es recull un full de registre de la partida de cada grup i a la sessió següent el professor comunica la classificació general, en funció de la qual es constitueixen els nous equips, de manera que, si a la partida inicial els grups eren aleatoris, és l’evolució del “campionat” que anivella els jugadors en funció de la seva expertesa.
Després de l’èxit de l’experiència, el departament de Català va decidir fer-la extensiva a tots els cursos de l’ESO i elaborar un calendari per tal de disposar del nombre de jocs necessaris per aula. Tanta moguda implicava un risc: la pèrdua de fitxes o deteriorament de material. Per això, a l’inici i al final de cada sessió el professor revisa que, sobre tauler (10x10), el material sigui complet i, si no és així, es penalitza l’equip sense jugar una partida. D’aquesta manera tothom es fa responsable del material.
Araceli fa una valoració molt positiva d’aquesta experiència i encara té idees per a fer-hi millores, “segur que altres mestres en podrien veure i aportar moltes més”, ens diu.
Tot i que en el Departament de l’Institut on treballava hi ha hagut noves incorporacions, l’experiència es manté per que els companys de l’època en van conèixer les virtuts. I acaba dient – “posaria la mà al foc que ningú que ho hagi experimentat no li reconegui el valor pedagògic. A no ser que els facin por les classes interactives i, per descomptat, més sorolloses que les classes magistrals.”
Quan ella era a l’Institut, al voltant de Sant Jordi, havien fet competicions amb algun altre centre de la comarca.
Actualment Araceli segueix jugant a l’Scrabble, però ara ho fa a través de la xarxa i amb alguns dels antics alumnes i “ens ho passem molt bé!”
Segur que hi ha molts més professors amb experiències semblants, que enriqueixen la pràctica docent i que ens agradaria conèixer. El Diari de Castellar donem les gràcies a l’Araceli Ferrer per compartir amb nosaltres la seva.
