LA CCQC FORMALITZA LA DEMANDA EN EL CONTENCIÓS ADMINISTRATIU CONTRA EL CONVENI ESTAT-GENERALITAT PER LA RONDA NORD

Campanya Contra el Quart Cinturó

L’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Vallès, 1 de desembre de 2025.

El conveni impugnat i la Ronda Nord, a la corda fluixa 

El contenciós administratiu

La Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC), mitjançant l’ADENC, va formalitzat el passat dimecres 26 de novembre la demanda contra el Conveni entre el Ministerio de Transportes y Movilidad i la Generalitat de Catalunya per la redacció dels estudis i projectes, finançament i execució de les obres de la ronda Nord dels sistemes urbans de Terrassa, Sabadell i Castellar del Vallès.

Malgrat que l’anunci d’interposició del contenciós és del mes de gener, la demanda no ha pogut ser formalitzada fins ara perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha hagut de requerir a l’administració, i fins i tot amenaçar amb multes coercitives, diverses vegades per tal que completés l’expedient i poder-lo traslladar a la CCQC perquè formulés la demanda.

Una vegada presentada la demanda, el Tribunal n’ha de donar trasllat a les parts demandades i codemandades (Ministerio, Generalitat i ajuntaments de Sabadell i Castellar), les quals disposaran de 20 dies hàbils per respondre-la. Després el Tribunal haurà de practicar les proves, incloent noves proves complementàries que la CCQC ha sol·licitat. Posteriorment el Tribunal ordenarà a les parts les conclusions i fixarà data per emetre la sentència. La CCQC preveu que es podria dictar abans de finals del 2026. 

I per quin motiu la CCQC impugna?

La CCQC ha comparegut en tots els tràmits d’informació pública relacionats amb els diversos intents d’aprovar el projecte del Quart Cinturó, i ha presentat escrits, al·legacions, recursos administratius, requeriments, denúncies i recursos contenciosos administratius en els moments oportuns. Entre aquests darrers hi figura el contenciós interposat el mes de gener contra aquest conveni entre el Ministerio i la Generalitat.

Malgrat que l’Estat ha forçat un aparent blindatge del marc normatiu, modificant-lo prèviament per facilitar l’aprovació del conveni, la CCQC ha detectat diverses infraccions legals que hi han subsistit. És en aquestes infraccions i irregularitats que se centra la demanda (marc competencial, contravenció del Planejament Territorial, fragmentació del projecte del Quart Cinturó, etc.).

La construcció de la Ronda Nord, descrita ara oficialment com una ronda que alliberi el trànsit de pas dels nuclis urbans de Terrassa i Sabadell, s’ha d’emmarcar dins la voluntat mai amagada del Ministerio i del Govern de la Generalitat de construir una autovia de gran capacitat que uneixi Terrassa amb Granollers, duplicant l’actual AP-7.

Un projecte d’autovia com el Quart Cinturó requereix d’una avaluació d’impacte ambiental adient, en la qual ha d’aparèixer l’alternativa zero i alternatives que prioritzin modes de transport col·lectiu de persones i mercaderies. Només així, contraposant alternatives que s’adaptin al marc normatiu, es pot justificar la necessitat de les millores infraestructurals indispensables per preservar l’interès públic, la qualitat de l’aire o el patrimoni natural, i entre les quals, amb rotunditat, no hi figura ni el Quart Cinturó ni la Ronda Nord.

Un projecte d’autovia com el del Quart Cinturó, o de la fragmentada i rebatejada Ronda Nord, no pot ser aliena a les obligacions derivades de l’ordenació territorial del Vallès, ni pot obviar la priorització del transport col·lectiu, ni la integració de tots els compromisos internacionals per mitigar els efectes del canvi climàtic, ni pot negligir l’obligació de millorar la qualitat atmosfèrica per salvaguardar la salut de les persones.

Ni un pam més de Quart Cinturó

Antonio Turiel, físic i matemàtic: “El capitalisme és la llosa que ens està portant al taüt”

Diari de Girona

Cristina Vilà Bartis
Figueres 11 01 2025

• Veu científica de referència al país sobre sostenibilitat i crisi energètica, el físic i matemàtic Antonio Turiel acaba de publicar el seu últim llibre, 'El futur d’Europa', en el qual aborda debats incòmodes, però necessaris sobre la transició energètica que, diu, és urgent i ha de ser, a més, econòmica i social
  
  
• Per Turiel, que l'octubre passat va ser nomenat Fill Adoptiu de Figueres, és ben clar que "perseguir el creixement, el que genera és destrucció, empobriment" i assegura que Europa té per davant un gran repte si no vol acabar essent "un continent desposseït"

Antonio Turiel és oceanògraf físic i matemàtic, viu a Figueres i porta quinze anys 

fent divulgació sobre la crisi energètica, climàtica i ambiental. / Eduard Martí

Fa quinze anys que el físic i matemàtic Antonio Turiel (Lleó, 1970), investigador científic de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, especialitzat en oceanografia física i tecnològica, es va embrancar en la compromesa tasca de difondre i alertar sobre la crisi energètica i la necessària transició i model de societat que s’imposa. En aquests anys molts han agraït aquest bany de realitat, i possibles solucions sense voler ser dogmes, però també ha rebut, com altres científics del món, atacs de negacionistes o grups de pressió. Ara publica 'El futur d’Europa' (Destino), un llibre que analitza, des del punt de vista tècnic i aportant múltiples dades i informes científics, la crisi global –climàtica, ambiental, energètica i social– que vivim enfocant-se en el Vell Continent i els reptes complexos que caldrà afrontar.

Per què ha decidit escriure aquest nou llibre? El tema continua essent incòmode i, fins i tot, semblaria, que s’amaga a la població.

Més que amagar, és el que s’anomena un no-tema, una cosa de la qual no se’n parla. Però jo soc un funcionari de l’Estat, un servidor públic al servei dels ciutadans i també de les empreses que volen saber què està passant, comprendre per què han de prendre decisions estratègiques. Jo soc un tècnic que dona dades i em crida molt l’atenció la gent que m’ataca. Hi ha el problema energètic de recursos, que ara comença a ser una mica alarmant. És el que sempre explico del tema del dièsel, que n’està faltant molt, sobretot a Llatinoamèrica i Àfrica perquè la producció està caient. Un problema que, tard o d’hora, arribarà aquí.

Quan el comença a interessar el tema de la crisi energètica?

L’any 1998 llegint l’article 'La fi del petroli barat' de Colin J. Campbell i Jean H. Laherre a la revista Scientific American. En aquella època jo era postdoctorand a París i anava fent la meva vida. Després vaig tornar aquí i ho anava seguint. El 2005, quan els preus van començar a disparar-se, vaig adonar-me que passava alguna cosa, però creia que ja haurien pensat en alguna cosa, que hi hauria un reemplaçament. Però veient que no passa res, que no arriba la substitució, em poso a estudiar una mica més i veig què està passant, m’adono que la situació és molt preocupant, que no s’està donant cap solució perquè no n’hi ha cap que sigui tècnicament possible i, al mateix temps, políticament acceptable. És quan decideixo començar a fer divulgació. Entremig, i és curiós, el que sí que és el meu treball principal, la part ambiental, ha començat a agafar molta rellevància perquè, ara mateix, alguna cosa s’ha desequilibrat i clarament anem cap a un moment dur.

Al llibre parla de crisi global, de policrisi. Què vol dir?

Crisi de sostenibilitat que té dos vessants: l’ambiental i la de recursos. Ara, totes dues han confluït.

Sorprèn, doncs, que amb tot això encara es parli de continuar creixent.

Dins el nostre sistema econòmic no parlar de creixement és un suïcidi. Actualment, cap govern occidental està disposat a acceptar el fet que el creixement està esdevenint impossible. Estem en un punt que perseguir el creixement el que genera és destrucció. En el llibre comento la gentrificació de ciutats com Barcelona, que aquí passa una mica també: lloguers que es disparen, inflació, precarietat laboral… Tot això és un procés molt destructiu, una conseqüència d’aquesta recerca incessant del creixement. La raó per la qual fracassen totes aquestes cimeres del canvi climàtic és perquè les mesures que s’haurien de prendre comprometen la idea del creixement i ningú vol acceptar això. Però és igual que no vulguin, ho tindrem: o bé prens mesures adaptatives per fer una transició, que és el que anomenem decreixement, o sinó el que tindràs és empobriment perquè les coses començaran a ser pitjors.

La reutilització dels recursos disponibles serà imprescindible. Vostè assegura en el llibre que les deixalleries seran fonamentals.

Seran les noves mines. Hi ha materials de molta qualitat que estan allà llançats de la manera més estúpida possible. Tens coure, ferro, alumini…

Com a societat hem estat molt prepotents?

Sí, és la societat del malbaratament, d’un sol ús, del consumisme. A les deixalleries ja s’està fent molta recuperació, una cosa que serà estricta i necessària. És el cas del coure amb el qual hi ha un problema bestial. Hi ha grans companyies que en produeixen que estan apostant per projectes de reciclatge del material perquè les mines de coure del món sembla que ja han arribat al seu màxim, és a dir, que hem passat el pic del coure i comença a davallar la producció. El problema és que o comencem ara a intentar treure el coure com puguem de les deixalles o ho portem fatal perquè les mines estan molt exhaurides. Una de les coses que tu pots ajudar, per recuperar-lo més fàcilment, és la manera com el fas servir, posant-lo en un aïllant més fàcil de separar i, sobretot, que no es barregi. Són coses que s’han de repensar. A Xile, per exemple, el cost d’extracció del coure, segons el tipus de mina, procediment i tractament, s’ha multiplicat entre 3 i 5 vegades des de principis de segle. Això evidencia que és insostenible, i per això la producció cau. La plata, material necessari per a les plaques fotovoltaiques, sembla que també estigui caient.

I el cas del petroli?

El principal proveïdor de petroli d’Espanya és Nigèria, un país que està preferint exportar petroli a bastir de combustible als seus nacionals. Allà hi ha moltes protestes perquè se’ls ha apujat el preu de la benzina i els aliments. És un país superpoblat, 210 milions d’habitants, el 20% de la població d’Àfrica, i pot fer un pet com una gla en qualsevol moment. Tot està molt tibat i ningú accepta que estem arribant al límit d’aquest sistema que tota la vida s’ha dit que és insostenible. Si una cosa és insostenible molt temps, aquesta comença a esdevenir inestable i amenaça de col·lapsar. La por és que això s’acabi i caigui pel seu propi pes. És el que hem d’evitar. L’objectiu del llibre, doncs, és fer primer una bona diagnosi dels problemes que tenim des del punt de vista tècnic.

Al llibre diu que recursos, com l’aigua, s’haurien de gestionar públicament.

Dic que, en un moment determinat, perquè les coses puguin funcionar haurien de ser públiques, plantejar l’energia com a servei públic i no com un negoci més perquè sense energia no hi ha res, ni sense aigua tampoc. El cas dels aerogeneradors de La Mesa (parc eòlic a Burgos) és un bon exemple. S’ha intentat que fossin competitius en el mercat, però no es pot perquè el preu baixa massa. Potser han d’estar subvencionats públicament, potser ha de ser una empresa pública o una política pública i que se’ls protegeixi. Cal dir: això és estratègic i, per tant, té una consideració diferent. Hem de sortir d’aquest paradigma una mica estúpid de dir que el mercat s’autoregula. Potser una cosa que s’autoregula no és necessàriament positiva. Hem de parlar que sigui eficient, útil, pràctic, no que sigui autoregulat.

Cal buscar l’equilibri?

Clar, però el problema és que estem molt infectats dels ideals, mal entesos, que són molt destructius, del liberalisme econòmic que té per objectiu créixer i créixer. El capitalisme és insostenible i ens està portant al desastre. No és una opinió, jo dono dades posades en context. Tot i això, encara ara és tabú dir-ho.

A 'El futur d’Europa' posa el focus en el cas europeu. En aquest nou paradigma, cada continent tindrà reptes diferents?

Cada un haurà d’arreglar el seu problema que, en el cas d’Europa, és no tenir recursos i ser un continent envellit. L’actiu principal és la seva indústria i el seu coneixement, però és una cosa que es pot perdre ràpidament. Per a Europa, ara sí, és el moment de la veritat perquè si deixem que continuï destruint-se la indústria i emigrant el coneixement, tenim un problema gros perquè aleshores ja no tindrem res, serem un continent desposseït. Tenim mala peça al teler i hem de començar a espavilar. I ja no dic res en el cas de l’Estat espanyol molt especialitzat en el servei, turístic, amb el problema que comporta. Al llibre parlo del futur del turisme, que és bastant negre. Això ja es veu venir perquè si Alemanya està en recessió, França més o menys, si tots els països que ens envien turistes comencen a tenir problemes econòmics seriosos...

Planteja tornar enrere, recuperar coses que funcionaven abans.

Sí, però tampoc es tracta de tornar a una societat primitiva sinó recuperar el que funcionava com a complement. No es tracta que sigui un substitut sinó que si d’algunes coses podem bastir-nos d’aquesta manera, fem-ho. De les altres, haurem d’estirar una mica dels combustibles fòssils, desenvolupar alternatives, no es tracta de tornar a les cavernes ni a un 80% de població dedicada al sector primari. El problema gros és que si no ho preparem amb seny, anticipació i cura, podem caure en això.

Què creu que caldria fer ara?

S’hauria de crear un grup interdisciplinari de persones treballant en aquests temes i això, crec, hauria de ser una iniciativa pública. Grups que treballessin, per exemple, en la integració de la captació d’energia en la producció industrial. Recuperar la idea de les colònies tèxtils de principis del segle XX. Teníem fonts energètiques molt denses, que en molt poc espai tenies molta energia, però ens hem acostumat a separar el concepte d’energia amb el del treball que es fa amb això, cosa que no és el més normal i al llarg de la història no ha estat així. Tu feies el treball on era l’energia. Per què hi havia tantes fosses i metal·lúrgiques a Olot a principis del segle XX? Perquè allà tenies salts d’aigua, carbó, era possible fer-ho allà i el producte final es transportava a Barcelona en unes vies que no són com les d’ara. És recuperar una mica això amb el coneixement i els materials d’avui en dia.

Llegim que el canvi climàtic pot suposar la fi de l’Holocè, que si desapareixen les estacions ho farà l’agricultura i, amb ella, la civilització humana com l’entenem avui.

Això ja ho ha dit l’associació geològica internacional que parla clarament d’antropocè, cosa que jo discuteixo perquè ho veig molt superb. Hauríem de parlar d’antropopausa.

També, dins l’apartat de la crisi climàtica, parla del col·lapse de l’AMOC.
Des de l’Institut de Ciències del Mar ens hem involucrat molt en la missió pionera SMOS de l’Agència Espacial Europea que, per primer cop, ha pogut mesurar la salinitat de la superfície del mar, l’ingredient que ens faltava per completar el mapa dels fluxos d’aigua a escala global. Una de les coses per les quals serveix és per mirar l’AMOC (corrent atlàntica que regula el clima d’Europa i altres punts del planeta) i hi ha molts indicis que pugui estar passant (el seu col·lapse).

Molts científics que alerten sobre aquests temes són durament atacats. Vostè mateix ho ha patit. Ho entén?

És un símptoma de decadència. Una societat tan tecnificada com la nostra, atacar als tècnics... Ho comparo amb la decadència de l’imperi romà, quan tu perds els valors que t’han permès arribar fins aquí, doncs, tens un problema gros. En el fons, el que qüestionem és la realitat del capitalisme i se’ns ataca per això, perquè no se’l pot criticar obertament. A mi, però no m’importa. Quan vaig començar a fer divulgació tenia clar que rebria atacs, tot i que pensava serien pitjors. També haig de dir que la institució en la qual treballo sempre m’ha donat suport. A mi, sincerament, el que sí que em genera angoixa i tensió és el que explico.

 
Entre les moltes coses adverteix que l’any passat es van sobrepassar sis dels nou límits planetaris. Però no vol dir que no els podem recuperar. Ara, si continuem així ens autodestruirem. El 0,5% de la massa cerebral de les persones occidentals és ara mateix plàstic, tenim un cervell plastificat i això causa tot de malalties. Si continuem aquest rumb, arribarà un moment que la nostra esperança de vida acabarà essent de vint anys, no tindrem temps ni a reproduir-nos. Els límits planetaris ens alerten. A banda, hi ha el risc que, si et mantens massa temps més enllà d’aquests límits, es desencadenin processos en cascada amb conseqüències funestes i irreversibles pel que fa a la vida humana. El cas de l’AMOC, si s’atura, tornarà a engegar-se, però d’aquí a mil anys. L’aturada, però pot afectar tres mil milions de persones. 

Creu que l'Estat espanyol està perdent un temps valuós per afrontar el debat?

Sens dubte. A més, són curioses les inèrcies polítiques perquè veus que està fracassant el model Renovable Elèctrica Industrial (REI) i encara es manté el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima. 

Tot i les dades i les evidències, encara hi ha qui nega el canvi climàtic, entre ells molts polítics.

Aquest és un negacionisme ideològic, quan el canvi climàtic és una qüestió de química de l’atmosfera i de física de fluids. És un reflex de la decadència i com estem lliscant cap als feixismes populistes. Al llibre parlo d’ecofeixismes que és una manera d’estar dins els límits de sostenibilitat del planeta: tens uns que manen que tenen consciència que no hem de passar els límits, però això fa que unes poques elits visquin molt bé i tinguin molts recursos i la majoria, a la misèria. És un sistema sostenible, però no l’ideal. 

En una compareixença al Parlament de La Rioja li van preguntar si el clima havia canviat molt al llarg de la història. Què els va dir?

Que si parlàvem de la història de la Humanitat, que són onze mil anys, no, que mai hi havia hagut un canvi tan ràpid, tan gran i tan global, però que si parlàvem de la història geològica del planeta, sí que hem tingut concentracions de CO2 més grosses i climes molt més extrems, però el que no hi havia eren humans. Al final, parlem de la supervivència de l’ésser humà. La vida continuarà perquè algunes extincions del passat han estat pitjors que això. El que necessitem és desempallegar-nos del capitalisme perquè és la llosa, el que ens està portant cap al taüt.

És massa tard per salvar el Regne Unit del sobreescalfament, diu el cap de clima de l'ONU

Jonathan Leake, 6 d'octubre de 2024. The Telegraph

Entrevista: el professor Jim Skea adverteix que el món corre el risc de 3 °C d'escalfament global l'any 2100 a menys que canviï de rumb

Jim Skea: "Potencialment ens dirigim cap als 3ºC d'escalfament global per al 2100,
 si seguim amb les polítiques que tenim actualment" Belinda Jiao

La humanitat ha perdut l'oportunitat de mantenir l'escalfament global per sota dels 1,5ºC i caldrà "esforços heroics" per mantenir-se per sota dels 2ºC aquest segle, ha advertit el científic que lidera l'esforç global per entendre el canvi climàtic.

Jim Skea, president del Grup d'experts intergovernamental sobre el canvi climàtic (IPCC), va dir que un fracàs per frenar prou les emissions de carboni havia deixat el món en camí d'escalfar-se 3 °C per al 2100. Aquesta mitjana emmascara les variacions entre la terra i el mar, amb l'Europa occidental i el Regne Unit s'enfronta a un escalfament encara més gran, potser fins a 5ºC a finals de segle.

"Ens encaminem potencialment cap a 3ºC d'escalfament global per al 2100, si seguim amb les polítiques que tenim actualment", va dir Skea.

"Òbviament, l'augment de la temperatura sobre la terra serà més alt que sobre l'oceà. No sabem quina calor farà [a terra], però sé que pot ser més que la mitjana mundial".

El Met Office ha intentat projectar els impactes del Regne Unit . L'any 2070, diu, els hiverns seran fins a 4,5 ºC més càlids però 30% més humits, la qual cosa significa més inundacions. L'estiu serà fins a 6ºC més càlid, amb sequeres freqüents i un nombre creixent de morts relacionades amb la calor.

Skea va dir: "Està molt clar que el canvi climàtic ja no és a dècades en el futur. És molt obvi que està passant ara, així que ens hem d'adaptar".

Conseqüències de l'escalfament de 3ºC

Quin tipus de món ens podríem enfrontar amb un escalfament inferior a 3ºC o més?

"Un dels riscos més grans de moltes regions vindrà de la combinació de calor i humitat.

“Serà difícil viure i treballar fora. En algunes parts del món, això serà realment un espectacle per a alguns tipus d'activitat econòmica ".

Europa s'enfronta a alguns dels reptes més grans. Altres científics han predit que Escòcia es convertirà en un centre de cellers, que Polònia tindrà dificultats per cultivar cultius bàsics com les patates i que Itàlia ja no podrà conrear blat dur, que s'utilitza per fer pasta.

Skea va advertir de l'aparició de deserts al sud d'Europa. Va dir: “Tota Europa és vulnerable i sobretot la Mediterrània. Ja estem veient la desertificació, no només al nord d'Àfrica, sinó a alguns dels marges del sud d'Europa, com Grècia, Portugal i Turquia".

Les paraules d'Skea tenen pes. Descrit per alguns com "el científic més important que ningú ha sentit mai", supervisa l'organització de l'ONU amb seu a Ginebra, la investigació de la qual és la base científica sobre la qual es construeix tota la política relacionada amb el clima.

La seva advertència sobre el fracàs de la humanitat a l'hora d'aturar l'escalfament del món arriba poques setmanes abans que Ed Miliband, el secretari d'Energia, lideri una delegació del Regne Unit a l'Azerbaidjan, l'amfitrió d'enguany de les negociacions climàtiques anuals de la COP de les Nacions Unides.

Footnote: Emissions from energy, process emissions, methane, and flaring Source: Energy Institute

Aquestes reunions de l'ONU són considerades àmpliament com la millor esperança del món per prevenir el canvi climàtic descontrolat. L'Acord de París, celebrat a la reunió del 2015, va ser efectivament una promesa dels 195 països signants de reduir les emissions i mantenir l'augment de la temperatura global per sota dels 2ºC, en comparació amb els nivells preindustrials, i idealment per sota dels 1,5ºC.

Pocs signants han complert les seves promeses i, en canvi, les emissions han continuat augmentant , equivalent a uns 60.000 milions de tones de CO2 a l'any.

Skea parlava en una cimera organitzada per la Zemo Partnership, que promou el transport baix en carboni i que va ajudar a fundar fa 21 anys, mentre era un acadèmic relativament baix a la Universitat de Sussex. Va ser al començament d'una carrera que el va veure convertir en professor d'Energia Sostenible a l'Imperial College, director del Centre de Recerca d'Energia del Regne Unit i després membre fundador del poderós Comitè del Canvi Climàtic del Govern.

El seu paper com a president de l'IPCC és el seu més influent. El seu treball sustenta les polítiques globals que ens importen a tots, com a contribuents i pagadors de factures i, potser, com a ciutadans preocupats.

La setmana passada, Sir Keir Starmer es va dirigir a Liverpool per anunciar plans per invertir 22.000 milions de lliures de diners dels contribuents en un programa de captura de carboni com a part dels esforços per limitar el nivell d'emissions nocives a l'atmosfera.

SOURCE: CCS ASSOCIATIO

El mes passat, Miliband va prometre milers de milions més per construir una nova xarxa nacional i envoltar el Regne Unit en parcs eòlics marí, per pagar amb les nostres factures d'energia.

I a finals d'aquest mes, s'espera que Rachel Reeves anunciï impostos que probablement acabaran amb una gran part de la indústria del petroli i del gas del Regne Unit, justificats perquè aquests combustibles fòssils són la principal causa de l'escalfament global.

Skea no va tenir res a veure amb aquestes polítiques individuals, però la inspiració per a totes es remunta directament a les terribles advertències exposades als informes científics supervisats per l'IPCC.

El que diuen aquests informes és que la humanitat ja ha escalfat el planeta 1,1 graus centígrads i hi ha molt més per venir. O com diu l'informe: "Les activitats humanes, principalment a través de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, han causat inequívocament l'escalfament global, amb la temperatura de la superfície global, arribant a 1,1 C per sobre dels [nivells] de 1850-1900".

Afegeix: "Les emissions continuades de gasos d'efecte hivernacle provocaran un augment de l'escalfament global... una millor estimació de l'escalfament per al 2100 abasta un rang d'1,4 °C per a emissions de gasos d'efecte hivernacle molt baixes a 4,4 °C per a un escenari d'emissions molt altes".

Les temperatures més altes no només significarien un clima més càlid. L'energia de la calor alimentarà un clima més extrem , augmentarà el nivell del mar i farà que l'agricultura sigui més dura i menys productiva, ha conclòs l'IPCC.

Quines són les possibilitats de mantenir l'escenari d'escalfament mínim? No és genial, va dir Skea, assenyalant un gràfic clau de l'últim informe de l'IPCC. 

Jim Skea és el president de l'IPCC, que produeix informes científics que sustenten les polítiques governamentals
(a la foto amb Jonathan Leake de The Telegraph) Belinda Jiao

Mostra com la humanitat aboca l'equivalent a 60.000 milions de tones de CO2 a l'atmosfera cada any, més que els 40.000 milions de tones fa només dues dècades.

Mantenir-se per sota del marge d'1,5 ºC ja hauria suposat reduir les emissions durant els últims cinc anys. Significaria una reducció de 25.000 milions de tones el 2030 i més de 40.000 milions de tones el 2040. Això, va admetre, era una reducció massiva i inviable.

Què es pot fer?

Què passa amb el futur? Segons l'Acord de París, totes les nacions signatàries havien d'augmentar les seves futures reduccions d'emissions, però les promeses enviades fins ara no representen gairebé cap reducció. Significa que el món podria estar emetent prop de 60.000 milions de tones de CO2 a l'any durant els propers anys.

"Aquestes reduccions haurien d'haver començat a partir del 2019", va dir Skea. Va afegir en una obra mestra d'eufemisme científic: "Vol dir que 1,5ºC s'està escapant de nosaltres".

Fins i tot l'esperança de limitar l'escalfament a 2ºC per l'any 2100 sembla remota.

"Ja saps, fins i tot això és una gran pregunta. Necessitàvem una mica més de 20% de reduccions d'emissions el 2030 per a una via de 2C. I no ens falten més de cinc anys d'aquesta data".

No hi havia cap reducció d'emissions a la vista, va dir.

Les dades d'organitzacions com l'Agència Internacional de l'Energia expliquen una història similar. La demanda de carbó, el combustible fòssil més brut, va assolir un rècord de 8.700 milions de tones l'any passat i segueix augmentant.

Es preveu que el consum de gas natural assoleixi un màxim de 4.200.000 milions de metres cúbics aquest any, un augment de 100.000 milions de metres cúbics en comparació amb el 2023. I el consum mundial de petroli també està en un punt màxim, passant dels 100 milions de barrils al dia fa dos anys als 103 milions de barrils ara.

Aquestes xifres són la raó per la qual Skea va dir tristament que estàvem encaminats fins a 3ºC.

L'IPCC va ser creat per l'ONU el 1988 i durant la primera dècada o dues de la seva vida les seves advertències es van considerar molt controvertides, desafiades pels polítics, la indústria dels combustibles fòssils i alguns científics.

Tanmateix, la gran escala del seu treball i els milers de científics que han recopilat proves del món real que donen suport a les troballes de l'IPCC fan que aquests reptes siguin rars ara.

Skea creia que el debat actual era molt menys sobre el clima i la necessitat d'arribar a zero i molt més sobre la ruta necessària per arribar-hi.

Va dir: "Cent noranta-cinc governs es van subscriure a la declaració en l'últim cicle que els éssers humans són inequívocament la causa del canvi climàtic que estem veient. I quan arribeu a aquest nivell de consens sobre una declaració tan forta, crec que hem avançat molt.

"Quan va començar l'IPCC, la pregunta existencial era si els éssers humans estan causant el canvi climàtic. Però això ara s'ha acceptat, i la pregunta és, què en fas?

La resposta a això, va suggerir, era dels polítics més que dels científics. Pot ser que hi hagi temps per evitar el tipus d'escalfament que podria fer la vida insuportable per a milers de milions de persones, però aquest futur està a les mans dels nostres líders.

"Francament, depèn de l'agència humana i de l'elecció. Són els nostres polítics, el nostre sistema polític, els que poden triar o no aplicar les mesures que necessitem”.

Bloomberg, Goldman Sachs

La nova Conselleria de Transició Ecològica en el govern de la Generalitat de Catalunya suposa un engany i un frau a la ciutadania i un retrocés pel país que no permetran afrontar els majors reptes que tenim, que són els ambientals.

 

Catalunya 20 d’agost de 2024

El 29 de maig, acabades les eleccions al Parlament de Catalunya però molt abans de la constitució del nou Govern, 127 organitzacions ecologistes i socials de Catalunya vàrem reclamar davant l’opinió publica mitjançant un manifest, la restitució del Departament de Medi Ambient en el nou govern de la Generalitat de Catalunya, amb rang de Vicepresidència.

El Manifest era impulsat per les majors organitzacions i federacions del país: Ecologistes de Catalunya; Ecologistes en Acció; Xarxa per la Conservació de la Natura i DEPANA amb el suport de 123 entitats de caràcter ambiental d’arreu del país.

Des del 2010 en que es va suprimir el primer Departament de Medi Ambient de la Generalitat amb el Govern d’Artur Mas, les competències ambientals dels successius Governs en aquests 14 anys on han passat governs i coalicions amb els principals partits del país, han rebutjat lamentablement la recuperació del Departament de Medi Ambient i les seves competències han estat repartides i trossejades amb altres Departaments, amb l’objectiu clar de no aplicar polítiques ambientals fortes i transversals i poder així impulsar un model de desenvolupament insostenible, deixant les polítiques ambientals a un paper purament testimonial.

En aquests 14 anys sense Conselleria de Medi Ambient hem patit els majors retrocessos en matèria ambiental i alhora han aflorat amb mes força els riscos i conseqüències de la gran crisi ambiental que ara per ara suposa el major repte per tot el planeta i per suposat el de Catalunya.

Veiem alguns exemples:

• Ha estat un fracàs absolut assolir els mínims compromisos ambientals com la nova Llei de biodiversitat atenent que l’actual llei de protecció dels Espais Naturals data del 1985, una de les més antigues d’Europa, mentrestant en els darrers 20 anys, i segons les dades l’Observatori de la biodiversitat, hem perdut de mitjana el 24% de la fauna.
• La creació de nous parcs naturals històricament reivindicats com el de la serra de Prades i la serra del Montsec encara sense fer-se realitat.
• La manca absoluta del compliment pel que fa a l’aprovació dels plans de recuperació i conservació d’espècies en perill d’extinció (DECRET 172/2022 de 20 de setembre, del Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada.
• De les 44 especies en perill d’extinció del catàleg tant sols 5 especies tenen aprovat el seu pla de conservació i les ultimes especies es van aprovar els seus plans el 2004 ara fa 20 anys. Especies en risc d’extingir-se de forma imminent com el tritó del Montseny així com les especies d’ocells, la Trenca, l’alosa Becuda o la Xurra, esperen mentre es troben al límit entre les 44 restants.
• La llei de prevenció de residus reiteradament promesa i que ni tant sols ha passat a ser presentada al Parlament, en una situació de clar incompliment de la directiva de residus, amb una producció de residus municipals que al 2020 havíem d’assolir el 50% i que en l’actualitat estem a 10 punts per sota del compliment per la manca de polítiques efectives i de legislació en prevenció.
• La manca del compliment de la normativa en matèria de planificació i regulació dels macro projectes d’energies renovables que a destruït milers d’hectàrees d’espais agraris i d’interès natural.

Ara el nou govern de la Generalitat constituït pel PSC, un dels partits que es va comprometre a la creació de la conselleria de Transició Ecològica si governava a l’estil del Ministeri Espanyol, ha incomplert el seu compromís al incorporar Medi Ambient dins del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i això suposa un autèntic frau, supeditant la conselleria de Medi Ambient a l’acció de Territori i Habitatge , relegant la part de Transició Ecològica a una paper purament testimonial que no podrà impulsar el canvi de polítiques ambientals valentes que Catalunya necessita per afrontar la gran crisi ambiental que ens afecta. I de nou, la configuració del nou Govern de la Generalitat ha atribuït les competències de gestió forestal al Departament d’Agricultura, quant en realitat les forests són dels àmbits que contribueix mes decisivament a la conservació de la biodiversitat, realment aquesta decisió és inaudita i irresponsable.

PER UN PAÍS RESPONSABLE RECLAMEM LA CREACIÓ DE LA COSELLERIA DE MEDIAMBIENT

Nota de premsa en pdf

Assemblea Ciutadana pel Clima, parlem-ne

SANTIAGO VILANOVA - Diari de Girona, 23/11/2023

De l’octubre de 1977 al maig de 1998, i del setembre de 2000 a juny de 2001, el president Jordi Pujol ens va convocar a participar en un debat pluridisciplinari anomenat «Catalunya demà». Es van estructurar 15 grups de treball. El grup 6 era el de Medi Ambient i estava presidit per Pere Duran Farell. El ponent, el secretari i 18 membres eren personalitats destacades de formació científica, especialment vinculades a les ciències de la Terra, i alhora hi havia representació de l’activisme ambientalista més reconegut. Essent president Duran Farell no podia ser d’altra manera. Ell ho exigia, no volia ni pusil·lànimes ni desinformats. Les conclusions del grup va ser espectaculars en uns anys on encara no es parlava del canvi climàtic. Es va considerar, per exemple, que la Generalitat tractava i gestionava el problema ecològic erròniament, de manera sectorial i simptomàtica, quan aquest era un problema «eminentment pluridisciplinari» que només es mirava de resoldre aplicant mesures d’urgència, com passa ara amb la sequera.

Es va considerar que el Departament de Medi Ambient, creat el 1991, no era una estructura suficient, com tampoc ho és avui el d’Acció Climàtica. La solució que donàvem era una governança transversal on els departaments econòmics i també els relacionats amb gestionar les universitats, la ciència, la cultura, l’educació, el treball i el consum hi fossin implicats. Vam proposar la creació d’una Comissió Interdepartamental que pogués garantir una política unificada i planificada a llarg termini i la creació d’un Consell Assessor de Desenvolupament Sostenible (que acabaria acceptant el president Pujol i que va tenir a Duran Farell com a primer president). Aquell Consell, que demanàvem amb capacitat de modelar la política energètica i ambiental del Govern, amb el temps ha acabat essent un òrgan decoratiu que elabora dictàmens i informes que no arriben a influir decisivament en el Consell Executiu. Quina utilitat té també el Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic?

Si les conclusions i propostes d’aquells equips d’alta qualitat formats entorn a «Catalunya demà» van acabar amb aigua de borratja, què podem esperar de com s’utilitzaran les que surtin d’aquesta l’Assemblea Ciutadana pel Canvi Climàtic de Catalunya. Es tracta de 100 persones, de 16 a 65 anys (a partir d’aquesta edat sembla que no interessa l’experiència i opinió dels avis) elegides mitjançant una selecció feta per sorteig després d’enviar 20.000 invitacions escollides de manera aleatòria i de les que 600 van respondre acceptant participar. Quins experts independents dels lobbies energètics i agroalimentaris i del poder polític s’escolliran per dinamitzar els debats? S’ha contractat a la Sortition Foundation, especialitzada en aquests processos assemblearis, per coordinar el procés.

En la presentació al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra el president Pere Aragonès va dir que les conclusions contribuirien en incorporar la ciutadania en la elaboració de les polítiques públiques i en la generació de coneixement i sensibilització envers els reptes d’emergència climàtica. També es va comprometre a analitzar les que sorgeixin de la iniciativa, sempre que «siguin viables i estiguin dins del marc competencial català». Per entendre’ns, si la Generalitat no té el control absolut, per exemple, de la generació i distribució de l’energia, bàsic per aconseguir la sobirania, hem de limitar el debat en un marc autonòmic. Amb aquesta línia roja l’Assemblea no pot volar alt.

La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, va afegir-hi: «Busquem sentit comú informat». Per a què serveix doncs el Departament d’Acció Climàtica, el Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible o la Taula Social dels Canvi Climàtic, sinó per ajudar a aplicar el sentit comú al Govern?

Estem davant d’una Assemblea Ciutadana que no aportarà res de nou que no sigui encara més confusió de la que pateix el consumidor. Fa pinta de ser una operació d’ecoblanqueig. Sotmetre a cent persones que es pronunciïn únicament sobre la gestió de les energies renovables i del model agroalimentari, sense qüestionar-se la governança del sistema productivista no ajuda a veure on tenim el problema.

Si ens emmirallem, com ha fet el Govern, amb les experiències d’assemblees equivalents constituïdes a Alemanya, França o Escòcia, veurem que han sigut instruments electoralistes i han acabat com el rosari de l’aurora. El president Macron va sortir-ne escaldat. Els 150 participants li van proposar reformes radicals de la governança i canvis en la Constitució que no vol complir.

L’Assemblea Ciutadana pel Clima ha tingut, sembla ser, el «rol fiscalitzador» de les joves entitats ambientalistes Extinction Rebellion i Justícia Climàtica. S’organitzaran sis sessions (cada membre cobrarà 65 euros per reunió), que duraran del 18 de novembre al 10 de febrer (el darrer acte serà a Girona). La seva previsible ineficàcia pot agreujar encara més el precipici existent entre governants i electors. I és que el desafiament més important que tenim en aquest segle no es pot resoldre amb iniciatives organitzades a l’atzar.

Que els cent assembleistes vigilin. No sigui que acabin utilitzats com conillets d’Índies d’aquest experiment.

Estat de la natura a Europa: els ecosistemes danyats necessiten restauració

Imatge, Diari de Castellar

European  Environament Agency 

Publicat 09 maig 2023

La natura europea no està en bon estat i ha mostrat pocs signes de millora en els darrers anys. Segons l'informe de l'Agència Europea de Medi Ambient (AEMA), publicat avui, calen esforços de restauració i una millor gestió contínua dels ecosistemes per salvaguardar una sèrie de beneficis que ofereix una natura sana: per a la salut de les persones, la seguretat alimentària i una acció climàtica eficaç.

L'informe de l'AEMA "La importància de restaurar la naturalesa a Europa" resumeix evidència clau sobre per què els ecosistemes europeus necessiten urgentment esforços concertats de restauració tant dins de les àrees protegides designades existents com fora d'aquests espais, com a boscos gestionats, terres agrícoles, mars, i zones urbanes. 

La restauració de rius, llacs, aiguamolls, boscos, praderies, hàbitats marins i altres ecosistemes danyats no només milloraria la resiliència general i la qualitat de la naturalesa a Europa, sinó que portaria molts beneficis socials més amplis. Per exemple, la salut dels hàbitats dels pol·linitzadors, com les abelles i els escarabats, és fonamental per a la seguretat alimentària a llarg termini a Europa. L'estat dels boscos i les zones humides és vital per a la mitigació del canvi climàtic, i els ecosistemes saludables també brinden una millor protecció contra els fenòmens meteorològics extrems i la contaminació, destaca l'informe de l'AEMA. 

Tot i així, malgrat els compromisos durant diverses dècades, els Estats membres de la UE encara no han pogut assolir objectius polítics a llarg termini sobre la naturalesa o canviar la tendència negativa general de disminució de la biodiversitat, recorda l'informe de l'AEMA. Per canviar aquest curs, és imperatiu restaurar els ecosistemes danyats a un bon estat i alhora mantenir els esforços per protegir els saludables. 

Segons l'última avaluació 'Estat de la natura a la UE 2020' de l'AEMA, el 81% dels hàbitats protegits, el 39% de les aus protegides i el 63% d'altres espècies protegides es troben en mal estat o molt mal estat . Molts factors acumulatius contribueixen a les pressions sobre la naturalesa a Europa, inclosa l'agricultura intensiva, l'ocupació de terres, la contaminació, la silvicultura insostenible i el canvi climàtic.

"La paraula 'maligne' ni tan sols s'hi acosta"

Sònia Sánchez

Diari Ara, 11/01/2023

El filòsof i activista nord-americà Noam Chomsky deia fa només tres anys en una entrevista: “No sé quina paraula en el llenguatge –no en trobo cap– pot definir aquest tipus de gent, els que estan disposats a sacrificar l’existència de la vida humana organitzada, i no en un futur distant, per poder ficar-se uns quants dòlars més a les seves butxaques ja plenes a vessar. La paraula maligne ni tan sols s’hi acosta”. Es referia als directius de grans petrolieres com Exxon, que des dels anys 70 ja sabien que les seves accions tindrien conseqüències nefastes per al planeta i van mentir al respecte. La paraula de Chomsky es fa cada cop més difícil de trobar: ara “aquest tipus de gent” no només s’omple les butxaques a costa del futur de la humanitat, sinó que treu rendiment fins i tot de les guerres.

Les grans guanyadores de la guerra d’Ucraïna són, de moment, les grans petrolieres i gasístiques mundials, tal com explicava fa uns dies la Núria Rius Montaner. Molts es preguntaven si la crisi energètica derivada del conflicte bèl·lic amb Rússia –fins ara el gran proveïdor de petroli i gas d’Europa– seria un revulsiu per apostar definitivament per les renovables. Cada cop sembla més clar que no. Un estudi de Climate Action Tracker deia, durant la COP27, que la “febre del gas” desfermada pel conflicte està posant en perill l’Acord de París: tots els contractes que s’han tancat amb països alternatius a Rússia faran que la UE acabi important cinc cops més gas el 2030 del que importava el 2021.

La crisi ha disparat els preus de l’electricitat i ens ha fet a tots una mica més pobres. A tots, excepte als directius i accionistes de les grans energètiques. Les cinc grans petrolieres mundials van tenir uns beneficis nets de 170.000 milions de dòlars el 2022. La que més ha guanyat, precisament, ha estat ExxonMobil, que ha batut el seu propi rècord (que ja va tenir amb la crisi del 2008) amb 51.437 milions. L’holandesa Shell, que està obligada judicialment a reduir emissions, ha tingut els beneficis més alts dels seus 115 anys d’història (38.455 milions).

El millor ús per a aquests guanys (que han anat a parar als accionistes) hauria estat, per començar, la inversió en renovables. Però els ulls avariciosos dels directius d'aquestes empreses ja no veuen res més que l’or negre, i fins i tot els han fet desdir dels seus compromisos climàtics: BP ha reduït els seus objectius de descarbonització del 40% el 2035 al 25%-30%.

El sector energètic és el responsable de tres quartes parts de les emissions de gasos d’efecte hivernacle mundials. Però l’Agència Internacional de l’Energia (gens sospitosa de radical) diu que les tecnologies necessàries per reduir les emissions globals del sector a nivells que permetin evitar l’1,5 ºC “ja existeixen”. És només qüestió de voluntat real. És només qüestió de posar els interessos de la humanitat per damunt dels de la seva butxaca.

El decreixement pot funcionar: així és com la ciència pot ajudar

Article traduit al català i publicat a Nature, 12/12/2022

Els països rics poden crear prosperitat mentre utilitzen menys materials i energia si abandonen el creixement econòmic com a objectiu.

Jason Hickel , Giorgos Kallis , Tim Jackson , Daniel W. O'Neill , Juliet B. Schor , Julia K. Steinberger ,
Peter A. Victor i Diana Ürge-Vorsatz

Les polítiques que donen suport al decreixement inclouen la provisió d'habitatge públic d'alta qualitat i assequible, com la de Viena. Crèdit: Rafael Wiedenmeier/Getty

L'economia global s'estructura al voltant del creixement: la idea que les empreses, les indústries i les nacions han d'augmentar la producció cada any, independentment de si és necessari. Aquesta dinàmica està impulsant el canvi climàtic i el trencament ecològic. Les economies d'ingressos alts, i les corporacions i les classes benestants que les dominen, són les principals responsables d'aquest problema i consumeixen energia i materials a ritmes insostenibles 1 , 2 .

No obstant això, molts països industrialitzats lluiten ara per fer créixer les seves economies, ateses les convulsions econòmiques causades per la pandèmia de COVID-19, la invasió russa d'Ucraïna, l'escassetat de recursos i les millores estancades de la productivitat. Els governs s'enfronten a una situació difícil. Els seus intents per estimular el creixement xoquen amb els objectius de millorar el benestar humà i reduir el dany ambiental.

Els investigadors en economia ecològica demanen un enfocament diferent: el decreixement 3 . Les economies riques haurien d'abandonar el creixement del producte interior brut (PIB) com a objectiu, reduir les formes de producció destructives i innecessàries per reduir l'ús d'energia i materials, i centrar l'activitat econòmica en assegurar les necessitats humanes i el benestar. Aquest enfocament, que ha guanyat força en els últims anys, pot permetre una ràpida descarbonització i aturar la ruptura ecològica alhora que millora els resultats socials 2. Allibera energia i materials per als països d'ingressos baixos i mitjans en els quals encara podria ser necessari creixement per al desenvolupament. El decreixement és una estratègia proposada per estabilitzar les economies i assolir objectius socials i ecològics, a diferència de la recessió, que és caòtica i socialment desestabilitzadora i es produeix quan les economies dependents del creixement no creixen.

Els informes d'enguany del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i la Plataforma Intergovernamental de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES) suggereixen que les polítiques de decreixement s'han de tenir en compte en la lluita contra la degradació del clima i la pèrdua de biodiversitat, respectivament. Les polítiques per donar suport a aquesta estratègia inclouen les següents.

Reduir la producció menys necessària. Això significa reduir sectors destructius com els combustibles fòssils, la carn i els lactis produïts en massa, la moda ràpida, la publicitat, els cotxes i l'aviació, inclosos els jets privats. Al mateix temps, cal posar fi a l'obsolescència planificada dels productes, allargar-ne la vida útil i reduir el poder adquisitiu dels rics.

Millorar els serveis públics. Cal garantir l'accés universal a una atenció sanitària, educació, habitatge, transport, Internet, energies renovables i aliments nutritius d'alta qualitat. Els serveis públics universals poden oferir bons resultats socials sense un ús elevat de recursos.

Introduir una garantia de llocs de treball verds. Això formaria i mobilitzaria la mà d'obra al voltant d'objectius socials i ecològics urgents, com ara instal·lar renovables, aïllar edificis, regenerar ecosistemes i millorar l'atenció social. Un programa d'aquest tipus posaria fi a l'atur i garantiria una transició justa dels llocs de treball per als treballadors de les indústries en declivi o de "sectors de desaparició", com els que suposen els combustibles fòssils. Es podria combinar amb una política de renda universal.

Reduir el temps de treball. Això es podria aconseguir rebaixant l'edat de jubilació, fomentant el treball a temps parcial o adoptant una setmana laboral de quatre dies. Aquestes mesures reduirien les emissions de carboni i alliberarien la gent a participar en activitats de cura i altres activitats de millora del benestar. També estabilitzarien l'ocupació a mesura que disminueixi la producció menys necessària.

Facilitar el desenvolupament sostenible. Això requereix cancel·lar els deutes injusts i impagables dels països d'ingressos baixos i mitjans, frenar l'intercanvi desigual en el comerç internacional i crear condicions perquè la capacitat productiva es reorienti cap a l'assoliment dels objectius socials.

Aubagne, a França, és un dels gairebé 100 llocs del món que ofereixen transport públic gratuït. Crèdit: Viennaslide/Alamy

Alguns països, regions i ciutats ja han introduït elements d'aquestes polítiques. Moltes nacions europees garanteixen l'assistència sanitària i l'educació gratuïta; Viena i Singapur són famosos per l'habitatge públic d'alta qualitat; i prop de 100 ciutats d'arreu del món ofereixen transport públic gratuït. En el passat, molts països han utilitzat esquemes de garantia d'ocupació i s'estan realitzant experiments amb ingressos bàsics i hores de treball més curtes a Finlàndia, Suècia i Nova Zelanda.

Però la implementació d'una estratègia més completa de decreixement, d'una manera segura i justa, s'enfronta a cinc reptes clau de recerca, tal com es descriu aquí.

Eliminar les dependències del creixement

Les economies actuals depenen del creixement de diverses maneres. El benestar es finança sovint amb ingressos fiscals. Els proveïdors privats de pensions depenen del creixement de la borsa per obtenir rendiments financers. Les empreses citen el creixement previst per atraure inversors. Els investigadors han d'identificar i abordar aquestes "dependències de creixement" sector per sector.

Per exemple, cal canviar el "deure fiduciari" dels directors de les empreses. En lloc de prioritzar els interessos financers a curt termini dels accionistes, les empreses haurien de prioritzar els beneficis socials i ambientals i tenir en compte els costos socials i ecològics. Sectors com l'atenció social i les pensions necessiten mecanismes de finançament segurs per als proveïdors públics, i una millor regulació i desmantellament dels incentius financers perversos per als proveïdors privats 4 .

L'equilibri de l'economia nacional requerirà nous models macroeconòmics que combinin variables econòmiques, financeres, socials i ecològiques. Models com LowGrow SFC (desenvolupat per TJ i PAV), EUROGREEN i MEDEAS ja s'estan utilitzant per projectar els impactes de les polítiques de decreixement, incloent impostos redistributius, serveis públics universals i reduccions de temps de treball.

Finançar els serveis públics

Es necessitaran noves formes de finançament per finançar els serveis públics sense creixement. Els governs han d'aturar les subvencions a l'extracció de combustibles fòssils. Haurien de gravar les indústries ecològicament perjudicials, com ara els viatges aeris i la producció de carn. Els impostos sobre el patrimoni també es poden utilitzar per augmentar els recursos públics i reduir la desigualtat.

Els governs que emeten la seva pròpia moneda poden utilitzar aquest poder per finançar objectius socials i ecològics. Aquest enfocament es va utilitzar per rescatar els bancs després de la crisi financera mundial del 2007-2008 i per pagar els programes de permisos i hospitals durant la pandèmia de la COVID-19 5 .

S'han de gestionar els riscos inflacionistes si l'augment de la demanda supera la capacitat productiva de l'economia. La destinació de moneda als serveis públics redueix la inflació del cost de la vida. Però una estratègia de decreixement també pot reduir la demanda de béns materials, per exemple mitjançant una fiscalitat progressiva, fomentant el consum compartit i col·laboratiu, incentivant la renovació i reparació i donant suport als serveis comunitaris.

Un altre risc és que quan els estats o els bancs centrals emeten moneda, poden augmentar els pagaments del servei del deute públic. La investigació suggereix que la gestió d'aquest risc requereix una coordinació acurada de la política fiscal (quants impostos i gasten els governs) i la política monetària (com es manté l'estabilitat de preus) 6 . Es necessiten models i investigacions empíriques per aclarir els pros i els contres dels mecanismes innovadors de política monetària, com ara un "sistema de reserves per nivells", que redueix el tipus d'interès del deute públic.

Gestionar les reduccions de jornada

Els assaigs de jornades laborals més curtes generalment han reportat resultats positius. Aquests inclouen menys estrès i esgotament i un millor son entre els empleats mentre es manté la productivitat 7 . La majoria d'assaigs s'han centrat en el sector públic, principalment al nord d'Europa. Però les empreses privades d'Amèrica del Nord, Europa i Australàsia han realitzat proves de quatre dies setmanes, amb resultats similars 8 . Tanmateix, les empreses van ser autoseleccionades i cal investigar per comprovar si aquest enfocament pot tenir èxit més àmpliament, per exemple, fora de les indústries de coll blanc que dominen els assajos.

Els joves de Hong Kong tenen pancartes sobre el moviment Lying Flat, que ha vist que un gran nombre de treballadors han renunciat a la feina. Crèdit: Jonathan Wong/SCMP via ZUMA Press

S'han d'entendre i abordar les barreres per implementar la reducció d'hores. Els costos de personal per cap, com ara les contribucions fiscals limitades i l'assegurança mèdica, fan que sigui més car per als empresaris augmentar el nombre de personal. El deute personal podria animar els empleats a treballar més hores, tot i que els assajos recents no van mostrar proves d'això 7 , 8 .

La comprensió dels impactes col·lectius també és limitada. Els resultats dels experiments de França amb una setmana de 35 hores han estat contradictoris: tot i que moltes persones se'n van beneficiar, alguns treballadors menys pagats i menys qualificats van experimentar salaris estancats i treballs més intensos 9 . Aquestes pressions s'han d'estudiar i abordar. Els supòsits que la reducció d'hores donen lloc a més ocupació s'han de provar en diferents sectors i entorns. L'evidència recent suggereix que els treballadors poden mantenir la productivitat reorganitzant el seu treball 7 , 8 .

També s'han d'establir vincles entre les hores de treball i les emissions de carboni 10 . Tot i que menys desplaçaments redueixen el consum d'energia i les emissions de carboni durant les setmanes de treball comprimides, els comportaments durant els caps de setmana de tres dies segueixen poc explorats. Més viatges o compres durant el temps lliure podrien augmentar les emissions, però aquests efectes es podrien mitigar si es redueix la producció en sectors problemàtics.
Reforma dels sistemes d'aprovisionament

Actualment cap país satisfà les necessitats bàsiques dels seus residents de manera sostenible 1 . Les economies riques utilitzen més recursos que la seva quota justa 2 , mentre que és probable que els països amb ingressos més baixos n'hagin d'utilitzar més. Els investigadors han d'estudiar com els sistemes de subministrament vinculen l'ús dels recursos amb els resultats socials, tant per als sistemes físics (infraestructura i tecnologia) com per als socials (governs i mercats).

Els estudis de baix a dalt suggereixen que millors sistemes d'aprovisionament podrien oferir uns nivells de vida dignes amb un ús d'energia molt menor del que es requereix avui en dia 11 . Aquests estudis no tenen en compte del tot institucions com l'estat, i és probable que siguin subestimats. Els estudis de dalt a baix, que tenen en compte aquestes institucions, suggereixen que es necessita més energia per satisfer les necessitats humanes 12 . Però aquests estudis no poden separar el consum de malbaratament com ara cotxes grans o iots i, per tant, és probable que siguin sobreestimats.

Els investigadors han de conciliar aquests enfocaments i tenir en compte els recursos a més de l'energia, inclosos els materials, la terra i l'aigua. Han d'examinar els sistemes de subministrament d'habitatge, transport, comunicació, assistència sanitària, educació i alimentació. Quins canvis socials i institucionals millorarien l'aprovisionament? Quins tipus de prestacions tenen els resultats socials i ambientals més beneficiosos? Aquesta investigació es pot fer mitjançant l'observació empírica, així com mitjançant la modelització.

Prenguem l'habitatge, per exemple. A moltes parts del món, els mercats immobiliaris atenen promotors, propietaris i financers. Això contribueix a la segregació i la desigualtat, i pot expulsar els treballadors dels centres de les ciutats perquè depenguin dels cotxes, la qual cosa augmenta les emissions de combustibles fòssils. Els enfocaments alternatius inclouen l'habitatge públic o cooperatiu, i un sistema financer que prioritza l'habitatge com a necessitat bàsica més que com a oportunitat de lucre.

Viabilitat política i oposició

Sovint es tracta el creixement com un àrbitre de l'èxit polític. Pocs líders s'atreveixen a desafiar el creixement del PIB. Però les actituds públiques estan canviant. Les enquestes a Europa mostren que la majoria de la gent prioritza el benestar i els objectius ecològics per sobre del creixement (vegeu go.nature.com/3ugg8kt ). Les enquestes als Estats Units i al Regne Unit mostren suport a les garanties laborals i a les reduccions de temps de treball (vegeu go.nature.com/3uyhdjv i go.nature.com/3y8ujz5).). El gran nombre de treballadors que han deixat la seva feina en moviments com la Gran Dimissió dels Estats Units o els grups de protesta de Lying Flat a la Xina mostren que hi ha una demanda de jornades laborals més curtes i un treball més humà i significatiu. No obstant això, els partits polítics que han presentat idees de decreixement han rebut un suport limitat a les eleccions. Això ens planteja la pregunta: d'on vindria l'impuls de la política de decreixement?

Els moviments socials i el canvi cultural que es produeixen sota la superfície sovint precedeixen i catalitzen la transformació política. Els científics socials haurien d'examinar quatre àrees. En primer lloc, han d'identificar actituds i pràctiques canviants mitjançant enquestes i grups focals.

En segon lloc, haurien d'aprendre de "ciutats en transició" sostenibles, cooperatives, projectes de cohabitatge o altres formacions socials que prioritzin les formes de vida posterior al creixement. Les experiències de països que s'han hagut d'adaptar a condicions de baix creixement, com ara Cuba després de la caiguda de la Unió Soviètica i el Japó, també donen lliçons.

En tercer lloc, els investigadors haurien d'estudiar moviments polítics alineats amb els valors del decreixement, des de La Via Campesina, el moviment internacional de pagesos que defensa la sobirania alimentària i els mètodes agroecològics, fins als moviments municipalistes i comunalistes i governs de ciutats progressistes com Barcelona o Zagreb, que promoure polítiques que afavoreixin la justícia social i els comuns. Cal entendre millor els obstacles als quals s'enfronten els governs amb ambicions ecologistes, com els escollits aquest any a Xile i Colòmbia.

En quart lloc, cal una millor comprensió dels interessos polítics i econòmics que podrien oposar-se o donar suport al decreixement. Per exemple, com s'organitzen, a nivell nacional i internacional, grups com ara els think tanks, les corporacions, els grups de pressió i els partits polítics que treballen per donar suport als interessos de les elits per abocar la política econòmica i social progressista? El paper dels mitjans de comunicació en la formació d'actituds favorables al creixement continua encara poc explorat. Tenint en compte els vincles entre el creixement econòmic i el poder geopolític, les nacions individuals podrien no estar inclinades a actuar soles, per por d'enfrontar-se a un desavantatge competitiu, la fugida de capitals o l'aïllament internacional. Aquest problema del "primer impulsor" planteja la qüestió de si, i en quines condicions, els països d'ingressos alts podrien cooperar cap a una transició de decreixement.

Què després?

L'acció del govern és fonamental. Aquest és un repte, perquè els que tenen el poder tenen ideologies arrelades en l'economia neoclàssica convencional i tendeixen a tenir una exposició limitada als investigadors que exploren l'economia des d'altres angles. Es necessitarà un espai polític per debatre i comprendre alternatives, i per desenvolupar respostes polítiques. Els fòrums que treballen en això inclouen l'Aliança per a l'economia del benestar, el moviment Growth in Transition a Àustria, la iniciativa de la conferència post-creixement del Parlament Europeu i el grup parlamentari de tots els partits del Regne Unit sobre els límits del creixement.

Calen moviments socials forts. Formes de presa de decisions descentralitzades, a petita escala i directes, com ara les assemblees de ciutadans, ajudarien a destacar les opinions públiques sobre economies més equitatives 13 .

Abordar la qüestió de com prosperar sense creixement requerirà una mobilització massiva d'investigadors de totes les disciplines, inclosos economistes de ment oberta, científics socials i polítics, modelistes i estadístics. La investigació sobre el decreixement i l'economia ecològica necessita més finançament per augmentar la capacitat d'abordar les preguntes necessàries. I l'agenda necessita atenció i debat en els principals fòrums econòmics, ambientals i climàtics, com les conferències de les Nacions Unides.

Un editorial del març de 2022 en aquesta revista va argumentar que és hora d'anar més enllà d'un debat sobre els "límits del creixement" versus el "creixement verd". Estem d'acord. Segons la nostra opinió, la qüestió ja no és si el creixement arribarà a límits, sinó com podem permetre que les societats prosperin sense creixement, per garantir un futur just i ecològic. Obrim el camí.

I si en Turiel té raó?

Antonio Turiel en una xerrada a Cal Gorina el 4 de juliol de 2013

Diari de Girona, 17/10/2022

FERRAN VALLESPINÓS RIERA

Antonio Turiel, investigador científic del CSIC, publica des de gener de 2010 un blog anomenat The Oil Crash, que per alguns és senzillament catastrofista i com el mateix autor reconeix: «cada cop rebo més atacs pel meu discurs incòmode». Però en Turiel, per damunt de tot, és un científic i aplica el mètode científic per a recopilar i analitzar gran quantitat d’informació (tota de fonts solvents) per extreure’n conclusions arran de la crisi energètica i de la transició de combustibles que cal fer, que sovint són contradictòries amb el discurs oficialment correcte de polítics que només treballen a curt termini (com a molt a l’horitzó de quatre o vuit anys del seu mandat). En canvi, el blog és un referent i una base de coneixements per qui treballem en el canvi del model energètic.

L’autor del blog té per costum, en acabar cada any, formular unes previsions per l’any que comença a la vegada que revisa l’encert o no de les que va fer per l’any que acaba, exercici ben honest. El dia 29 de desembre de 2021 va escriure el següent: donar per superat el procés d’adaptació de la COVID i la seva integració al viroma humà, una més; un enduriment dels problemes de la cadena de subministraments; una crisi del petroli i una forta oscil·lació en els seus preus, amb dos pics un a principi de l’any 2022 i l’altre al segon semestre on els preus es podrien situar al voltant de 100 dòlars / barril; una crisi del gas que tindria un fort impacte a Europa; una crisi de l’electricitat, preveient una situació al límit al darrer trimestre, amb preus molt elevats; també una crisi econòmica global i de grans dimensions; una altra crisi alimentària associada als elevats preus del dièsel que pot fer que els productes bàsics multipliquin els seus preus per 2 o per 3; revoltes generalitzades; fenòmens climàtics extrems, pronosticant una mitja dotzena al llarg de tot l’any; inestabilitat política arreu, també a Espanya; creixent confrontació acadèmica per la contestació del món científic (fins ara callat) donada la dificultat cada cop major d’execució de molts dels macro-projectes de renovables (tan ben vistos per alguns polítics) per culpa de l’escassetat de materials.

L’anticipació científica sempre ha estat mal considerada. Salvant les distàncies, a l’antiguitat sovint es pagava amb la vida: Miguel Servet va ser cremat a la foguera l’any 1553, entre d’altres coses, per descriure la circulació pulmonar. També Giordano Bruno, a l’any 1600, va tenir el mateix final per defensar que la Terra dona voltes entorn del Sol; i a Galileo Galilei li va venir molt just d’acabar igual per defensar també la teoria heliocèntrica. Avui dia, la manera menys sanguinària de castigar als que s’anticipen és l’ostracisme i l’oblit; al llegir les biografies de científics com Lister, Turing o Tesla es veu clarament. En tot cas, dir les coses fora del moment que toca es converteix sempre en un discurs incòmode pels que manen, abans l’Església i ara la Política mal entesa.

En tot cas, i tornant a les prediccions d’en Turiel, es demostren força encertades: la COVID ha deixat de ser aparentment una preocupació; amb relació a l’encariment del petroli i els seus derivats ho comprovem fàcilment quan omplim el dipòsit i justament ara estem patint la segona onada predita, quan els de l’OPEP han tancat una mica més l’aixeta; respecte al gas, l’electricitat i el preu dels aliments n’hi ha prou en veure que estem situats a una taxa d’inflació propera al 10 quan a finals de l’any anterior era menys o menys la meitat i ja estàvem esverats; quant a les situacions climàtiques extremes, només cal recordar les onades de calor d’aquest estiu i les precipitacions d’aquesta tardor en alguns llocs per veure que segurament estem a prop de la mitja dotzena i encara no hem acabat l’any; pel que fa a la inestabilitat política, no es pot negar que el que ha succeït a Catalunya (on un partit pretén governar amb 33 diputats de 135) n’és un bon exemple, encara que potser no serà per raons estrictament climàtiques.

Fixeu-vos que les prediccions estan fetes mesos abans de començar l’estrambòtica guerra d’Ucraïna, que ningú va anticipar. Un cop més es demostra, al meu parer, que fer servir aquesta guerra com a justificant de totes les nostres desgràcies, és només una fàcil excusa per no entrar a valorar raons més profundes, relacionades amb el pic dels combustibles fòssils i l’escassetat de determinades matèries necessàries per fer la transició energètica.

És en Turiel un visionari amb bola màgica?. No, és un científic i com ell, molts d’altres que analitzen les dades, experimenten si cal, i estableixen les seves tesis que són bones si s’acompleixen (com passa també amb els informes de l’IPCC o l’AIE). Donat que les prediccions fetes a finals de 2021 són molt encertades, seria assenyat escoltar als científics i a la ciència, però no sembla que aquesta sigui la voluntat de la Comissió d’Acció Climàtica del Parlament de Catalunya, segons com va anar la sessió amb un grup de científics el passat 14 de setembre. En podem parlar un altre dia.