Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Democràcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Democràcia. Mostrar tots els missatges

divendres, 2 de setembre del 2022

De transport públic a democràcia

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

Per exemple: a les estacions de FGC de Volpelleres i de l’Hospital General, l’opció d’afegir dues andanes, escala i ascensor en farien dos potents nodes d’intercanvi amb Renfe, la línia R8 que va de Granollers a Martorell i, a més, quedarien preparades per a ser estacions de serveis regionals entre Tortosa i Figueres. Seria el mateix que succeeix a les estacions de Terrassa i a Sabadell Nord, on l’allargament de FGC va permetre fer xarxa amb Renfe, però molt més senzill, simplement aprofitant les estacions actuals. Els 1,2 milions anuals d’usuaris de la R8 es multiplicarien per cinc en la simulació més prudent. El cost de construcció seria d’entre 1 i 2M€, màxim, per estació. No hi ha cap opció de transport públic ferroviari més rendible a tot Catalunya i formaria una malla ferroviària al mig dels 1,3 milions d’habitants del Vallès, avui massa desconnectats. Des de femVallès ho portem reclamant des de fa una més d’una dècada i com si res. Els motius de la deixadesa impregnen massa administracions, com són tots els ajuntaments, els dos consells comarcals, la Generalitat i el Ministeri, amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona inclosa. Tots. Caldria una cooperació estreta que sumés Ministeri, FGC i Generalitat i d’això encara no n’hem vist cap pas concret. Recentment, l’ajuntament de Sant Cugat s’hi ha pronunciat a favor, de fet les dues estacions són al seu terme, però hi ha silenci a la resta de municipis, la ciutadania dels quals se’n beneficiarien per milers al dia.

Tota aquest despropòsit, si ho hem de dir amb claredat, succeeix perquè tenim una representació política que és de democràcia defectuosa. Al Vallès hi resideixen de l’ordre d’una dotzena de diputats al Parlament de Catalunya, però cap d’ells no ha mogut un dit, ni s’hi ha interessat massa, més enllà d’alguna declaració insignificant. Els nostres representants legals són els 85 diputats de la província de Barcelona, però cap d’ells s’ha guanyat el càrrec al Vallès, ni tan sols a la província, ja que el seu nomenament depèn del comitè central de cada partit, tots radicals a Barcelona. No hi ha diputats del Vallès, cap ni un. I 1,3 milions d’habitants pesen més que 45 d’un total de 52 províncies, ni més ni menys.

En condicions de país democràtic madur els nostres diputats no pararien, doncs, fins aconseguir aquestes inversions. Anirien Madrid i a Barcelona, ens acompanyarien, competirem entre ells i es guanyarien càrrec i sou. En el nostre cas, els diputats poden ser simultàniament regidors o càrrecs interns de partit i només ens ofereixen votar la seva marca, un cop cada quatre anys, res més, sense cap mena de treball sistemàtic proper i continuat,… i així fins les properes eleccions, on novament deuran el càrrec a la lluita interna de partit, però no a la ciutadania.

Se’m dirà que m’he passat de voltes, que he anat des de dues obres puntuals, importants, però més tècniques que polítiques, a esmenar tota la plana política. Doncs sí, denuncio una democràcia de baix nivell, que menysprea la ciutadania, que representa marques de partit sense un lligam personal amb una circumscripció electoral que els obligui a treballar. Denuncio que es parli de llei electoral només en termes de què guanyaria un o altre partit, però que, absolutament ningú, ni partits ni entitats polititzades, plantegin un mapa electoral amb millors districtes, no fos cas que haguessin de fer política ciutadana en comptes de militància de partit.

Em perdonaran, però després de més d’una dècada de fer propostes sempre desateses, com les dues exposades, entre moltes d’altres, arribes al convenciment que la nostra classe política ens maltracta i tota ella n’és, alhora, víctima. Víctima d’una màquina perversa que s’allunya d’una funció representativa de mínims, víctima d’un sistema conduit tot des de l’oferta i que nega equilibri amb la demanda, amb un despotisme que acaba sent banal i simple, però també degradant. El sistema polític català porta el vestit de l’emperador que va nu i ja és hora que alguna criatura ho afirmi i ho reveli des de la més pura ingenuïtat, perquè ja no s’hi valgui més seguir en la inòpia.

En conclusió, a Catalunya tenim un problema de primera magnitud que bloqueja el progrés social i econòmic, que paralitza el país i el sotmet a l’esperpent. Un esperpent que duu al propi suïcidi el sistema polític professionalitzat però, inconscients, s’adrecen al barranc i amb ells força gent desatesa.

No s’estranyin si, a partir d’ara, no els demanem només obres i inversions, visió productiva i ambiental, polítiques socials i formatives… sinó també política democràtica de qualitat. Perquè hem arribat al convenciment que si no ens resolen res de les nostres demandes és per l’absència greu d’allò primordial: representació política democràtica.

I, sàpiguen que, en la demanda de democratització, tot és començar.

dimarts, 5 de gener del 2021

Els militars espanyols no tenen temps per a la democràcia

Els oficials jubilats nostàlgics de la dictadura franquista denuncien el govern elegit del país. El rei Felip hauria de condemnar aquestes forces antidemocràtiques tal com va fer el seu pare el 1981.

A CÀRREC DE MARK NAYLER | 4 DE GENER DE 2021, 4:26

El rei Felip d'Espanya assisteix a la desfilada militar del Dia Nacional el 12 d'octubre de 2019 a Madrid. CARLOS ALVAREZ / GETTY IMAGES

Afinals de novembre, els militars jubilats de l'Estat espanyol van enviar dues cartes directament al rei Felip VI del país, expressant la seva preocupació pel govern "social-comunista" de Madrid i pel perill que suposa —o això van dir— per a la unitat espanyola. En aquestes emocionals missives —una signada per 73 ex-oficials de l’exèrcit, l’altra per 39 oficials de la força aèria retirada—, els jubilats es dirigeixen explícitament al monarca com a cap de les forces armades i es comprometen a fidelitzar-se a la “pàtria”, a la “cohesió nacional”. ”Del qual, afirmen, ha estat debilitat pel govern en minoria dirigit pel primer ministre socialista Pedro Sánchez.

Aquestes cartes extraordinàries van anar seguides d' un manifest en línia similar, publicat el 6 de desembre, el dia en què els espanyols van aprovar la seva Constitució de 1978 en un referèndum nacional. Aquest va descriure el govern dirigit pels socialistes espanyols com "un greu risc per a la unitat d'Espanya i el seu ordre constitucional" i va ser signat per més de 400 antics militars espanyols, així com per un dels néts de l'exdictador Francisco Franco.

La indignació expressada en aquests documents va ser provocada per l’acord que Sánchez va retallar el novembre amb grups independentistes d’esquerres del País Basc i Catalunya, a canvi dels seus vots pel pressupost del 2021. La ironia, per descomptat, és que històricament la unitat i la integritat constitucional d’Espanya no han estat danyades ni amenaçades pel compromís entre partits, sinó per la intervenció dels militars en la seva política.

Per a tots els elements menys reaccionaris de la classe política i militar espanyola, aquestes cartes constitueixen un desagradable recordatori del passat. El juliol de 1936 es va llançar una rebel·lió armada liderada pel general Francisco Franco contra el govern del Front Popular, una coalició d'esquerres de socialistes i comunistes que havia guanyat les eleccions generals del febrer d'aquest mateix any. Després de tres anys de brutal guerra civil, les forces franquistes van triomfar sobre els republicans el 1939, substituint el govern elegit per una dictadura militar que va durar les quatre dècades següents.

De manera nefasta, la visió que insinuaven les cartes enviades recentment a la casa reial i la declaració oberta —de militars i monarquia units contra el govern imperfecte i elegit democràticament d’Espanya— sona semblant a la que va inspirar la rebel·lió de Franco fa 84 anys.

El tracte entre partits és inevitable en la política espanyola moderna, especialment per a la coalició minoritària de Sánchez, que ocupa només 155 dels 350 escons del Congrés (els socialistes en tenen 120, Podemos 35). Dit això, el líder socialista s'ha aventurat lluny del centre per obtenir el suport suficient per al seu pressupost per al 2021; en fer-ho, ha fet que els regidors de partits estiguin més acostumats a actuar a les ombres tèrboles de la política principal (l’Esquerra Republicana de Catalunya, coneguda com ERC, i l’Eusk Bildu basc ocupen només 13 i 5 escons al Congrés, respectivament).


El 1997, l'actual líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, va prendre el timó d'un grup independentista basc d'esquerres anomenat Herri Batasuna. Rebatejat com a Batasuna el 2001, va ser prohibit pel Tribunal Constitucional espanyol dos anys més tard per actuar com a ala política d'ETA, un grup radical que va cometre bombardejos, segrestos i assassinats en la cerca d'un País Basc independent.

L’intent d’Otegi de reiniciar Batasuna el 2009 li va valer una pena de 10 anys de presó, que el Tribunal Suprem d’Espanya va reduir a sis anys i mig el 2012. Als anys vuitanta, l’exmembre d’ETA també va complir la meitat de sis anys. mandat del seu paper en el segrest de l’empresari basc Luis Abaitua.

ERC és igualment apassionat per la independència catalana, però, a diferència d’ETA, mai no ha recorregut a bombes ni segrestos en la seva recerca d’una República de Catalunya (tot i que hi va haver protestes violentes a Barcelona arran del referèndum del 2017). Oriol Junqueras, exvicepresident de Catalunya, dirigeix ​​actualment el partit de la presó després de rebre una condemna de 13 anys pel seu paper en l'organització de la fallida oferta independentista d'octubre del 2017. Juntament amb el llavors president català Carles Puigdemont, Junqueras va orquestrar un referèndum d'independència va ser declarat il·legal prèviament pel Tribunal Constitucional espanyol, en què el 90 per cent del 43 per cent dels votants que van participar van votar per la secessió catalana. A més de Junqueras, altres vuit separatistes catalans dediquen temps a organitzar la votació,i per la declaració unilateral d’independència que va seguir. Puigdemont va fugir a Bèlgica per evitar el mateix destí, on roman des de llavors.

L'acord pressupostari de Sánchez és massa generós, especialment per a ERC, que ha aconseguit més finançament per a Catalunya —la regió més rica d'Espanya— i un retoc de les lleis fiscals a favor de Barcelona. Però la seva disputa pressupostària amb aquests partits no implica en cap cas simpatia per les seves tendències separatistes.

Sánchez ha manifestat reiteradament la seva oposició al secessionisme català i, quan el Tribunal Suprem va condemnar Junqueras i altres a l'octubre del 2019, ho va descriure com la culminació d'un "procés judicial exemplar". ETA ja no està a punt de condemnar (es va desarmar el 2017 i es va dissoldre el 2018), però els líders del partit socialista sempre han deplorat la seva violència —tant, de fet, que es pregunta si un dels antecessors de Sánchez s’oposaria al seu acord. amb Otegi. Després de l'explosió d'un cotxe bomba d'ETA a Madrid el 2005 i ferit 42 persones, el llavors primer ministre socialista José Zapatero va declarar que el grup "no tenia lloc a la política ni a la societat civil".

Malgrat tot, és difícil pensar en dos partits —excepte Podemos, l’esquerrà soci menor del govern dels socialistes—, més propensos a desencadenar la remugada de l’antiga guàrdia reialista espanyola. Els signants de les cartes semblen nostàlgics de l’època en què les ideologies antiestabliment es podien eradicar per la força i en què els socialistes i el partit popular conservador canviaven fàcilment el poder cap endavant i cap enrere, sense haver de recórrer als secessionistes o als radicals. (Al cap i a la fi, els partits independentistes i independents de qualsevol franja eren il·legals durant la dictadura franquista).


dissabte, 5 de setembre del 2020


Vida

Hemos escuchado en estos tiempos de pandemia que la especie humana es lo peor, que es una plaga, un virus. Yo no lo creo. Los seres humanos son capaces de lo peor y de lo mejor. Guerrean pero también cooperan


Mariposa                MD. AL AMIN


Podemos señalar más o menos con facilidad algo que está vivo, pero no es tan sencillo definir la vida. El agua, el aire, la tierra y el fuego son parte de la vida y la constituyen pero no son vida.

Mirada desde nuestro ombligo, la vida es el período que transcurre entre el nacimiento y la muerte. Mirada en su conjunto, es una tremenda e increíble rareza que dura ya unos 3.800 millones de años.

Maturana y Varela dicen que podemos saber que algo está vivo cuando es capaz de crear, reparar, mantener y modificar su propia estructura tomando sustancias del medio y expulsando lo que le sobra. Esa característica recibe el nombre de autopoiesis, que quiere decir auto-producción. La autopoiesis es la propiedad básica y distintiva de los seres vivos. Cuando no la cumplen es porque están muertos.

La vida surgió en la Tierra hace unos 3.800 millones de años. Primero aparecieron microorganismos anaerobios, que no necesitaban oxígeno. Unos mil millones de años después, aparecieron las cianobacterias que tenían la capacidad de utilizar la luz del sol para su nutrición y producían como residuo el oxígeno. Poco a poco, estas bacterias fueron cambiando la composición del aire, el agua y de la tierra.

La biota –conjunto de los seres vivos– fue creando las condiciones adecuadas para que se dé la vida en la Tierra tal y como la conocemos hoy. Coevoluciona y regula el ambiente. Con estas premisas, James Lovelock y Lynn Margulis formularon la Hipótesis Gaia. A partir de ella, ambos pusieron de manifiesto que lo que la ciencia solía tratar por separado, los seres vivos, los océanos, la atmósfera, el clima, los suelos…, formaba una realidad indivisible.

La vida en su conjunto es un sistema complejo que se autoconstruye y autorregula a partir de intercambios químicos y señales térmicas. Juntos, dice Marcos de Castro, el ambiente y los seres vivos, componen un sistema global que funciona como si se tratase de una entidad viva.

Gaia sería el sistema ecológico global que funciona orgánicamente, integrando a los seres vivientes, las relaciones entre ellos y de ellos con la tierra, el agua y el aire, a partir del “fuego” del sol. Se autorregula mediante una serie de complejos ciclos interdependientes entre sí –agua, carbono, fósforo, nitrógeno…– que funcionan con diferentes ritmos (desde segundos a millones de años) y a diferentes escalas espaciales (microscópicas, regionales o globales).

El sol es el motor de la vida. Es una estrella que se formó hace aproximadamente 4.600 millones de años. Técnicamente, es una enana amarilla, y seguirá siéndolo más o menos otros 5.000 millones más. Después, se convertirá en una gigante roja y engullirá las órbitas actuales de Mercurio, Venus y la Tierra.

La Tierra y la vida giran alrededor del Sol. Este movimiento organiza el tiempo y el calendario de los seres vivos. Su energía sustenta a casi todas las formas de vida concretas y hace que funcione el sistema en su conjunto.

Si el Sol es la energía, la fotosíntesis es la tecnología básica de lo vivo. A mí, me flipa la fotosíntesis. Es alucinante que en aquella sopa primigenia de células en interacción, de repente, algunas comenzasen a convertir la luz del sol y los minerales muertos en un cuerpo vivo, a la vez que expulsaban, como residuo, el oxígeno a la atmósfera.

Yo, atea, me imagino así la química de la resurrección. En un suelo, la materia orgánica procedente de seres vivos muertos es convertida por los microorganismos en minerales inertes. Y las plantas que fotosintetizan vuelven a convertir lo muerto en cuerpo vivo… Faltan, me parece a mí, muchos poemas sobre la fotosíntesis.

La vida se organiza en red. Los productores primarios fabrican su propio cuerpo que sirve de alimento a los seres herbívoros, que a su vez son la comida de los carnívoros. Los descomponedores se nutren de la muerte de todos los anteriores. Las relaciones entre productores, consumidores (herbívoros y carnívoros) y descomponedores regulan los ciclos en los que se recicla la materia. Van transfiriendo unos a otros la energía del sol, que solo puede ser capturada por los productores primarios. En cada traspaso de energía, se pierde la mayor parte de la misma.


Todos, absolutamente todos los seres, son comidos, vivos o muertos, por otros seres vivos. Podemos estar seguros de que cada partícula que compone la materia de nuestro cuerpo fue antes flor, piedra, arado, lápiz, escarabajo, cañón o mariposa.

Nos cuenta Lynn Margulis que la vida no conquistó el planeta mediante combates, sino gracias a la cooperación. Las formas de vida se multiplicaron e hicieron más complejas asociándose a otras, no matándolas.
Las células eucariotas –las células más complejas– se formaron a partir de la unión simbiótica entre células procariotas. Los animales y plantas estamos compuestos de células eucariotas, así que, si no se hubiese dado esa unión, la vida probablemente estaría formada sólo por un conglomerado de bacterias.

Lynn Margulis formuló la teoría de la simbiogénesis, que defiende que son las relaciones simbióticas, en mayor medida que las mutaciones genéticas al azar, las responsables de los mayores cambios evolutivos.

La cooperación ha sido una estrategia adaptativa también para muchas especies. Aves que comparten, licaones que cuidan de la prole en común, vampiros de Azada que se donan sangre, palomas torcaces que cazan en bandadas, bonobos que se organizan en sociedades matriarcales pacíficas y usan el sexo para resolver conflictos, aves que se alimentan de los parásitos de algunos mamíferos… 

Nosotros mismos, los humanos, estamos habitados por millones de bacterias que cooperan con nosotros. En el trayecto que va desde la boca hasta el ano, en la piel, la nariz, oídos, la vejiga, los conductos urinarios y en la vagina, viven microorganismos que nos echan una mano con la digestión y otras funciones vitales. A cambio, nuestro cuerpo les proporcione hábitat y alimento.

Por supuesto que en la naturaleza se dan relaciones de competencia y lucha encarnizada, pero las relaciones de simbiosis y cooperación son centrales para que la vida se mantenga. Si la literatura científica ha destacado tanto lo de la supervivencia del más fuerte, probablemente ha sido porque son interpretaciones que encajan mejor con una organización social que naturaliza y legitima la competencia y la explotación de todo lo vivo por parte de quien más poder tiene. Quizás, también por eso las redes tróficas hayan sido dibujadas en forma de pirámide, con el ser humano en la cúspide y no en forma de red.

Le preguntaban a Lynn Margulis en una ocasión por qué la simbiogénesis generaba tantas resistencias. Ella contestó riendo que, a muchos, pensar la evolución en términos de cooperación les resultaba femenino de más...

La diversidad es otro pilar de lo vivo. Hay seres unicelulares y otros formados por millones de células interdependientes; los hay que fabrican su propio alimento, mientras que otros lo consiguen en el entorno; pueden respirar oxígeno o envenenarse con él. Unos vuelan, nadan, saltan, van en silla de ruedas o caminan, y otros no se mueven del sitio en el que nacen. Unos se se reproducen mediante el sexo y otros no... La biodiversidad es casi inabarcable a escala humana.

¿Cómo se mantiene Gaia?

Las condiciones vitales se ven constantemente perturbadas por múltiples variables. El proceso que hace que los seres vivos y las relaciones entre ellos y con el medio se mantengan más o menos constantes, se llama homeostasis. Existen mecanismos de realimentación negativa que detecten las perturbaciones y actúan minimizando y amortiguando los cambios, de forma que el conjunto se estabilice volviendo a su situación de equilibrio inicial. Los mares y océanos, por ejemplo, absorben la mayor parte del exceso de calor y la mayor parte del dióxido de carbono procedente de la combustión de las energías fósiles, “tratando” de reestablecer los equilibrios climáticos previos y aminorando la tendencia al calentamiento que causaba la concentración mayor de gases de efecto invernadero.

Sin embargo, si la perturbación es muy grande, los mecanismos de realimentación negativa dejan de funcionar y se disparan otros de realimentación positiva, que agrandan los efectos de la perturbación, alejando mucho más el conjunto del sistema del equilibrio. Un ejemplo son las emisiones de metano que deja escapar el permafrost cuando se descongela a causa del calentamiento global, que aumentan la concentración del gases de efecto invernadero y amplifican el calentamiento.

Kaufmann dice, por ello, que la vida se desenvuelve entre la estructura y la sorpresa. Lo de sorpresa siempre suena sugerente pero cuando nos estamos refiriendo a forzar el cambio de las variables biofísicas a la que nuestra especie está adaptada, la novedades resultan inquietantes.Cuando las perturbaciones sobrepasan un cierto umbral, pueden originarse una serie de cambios drásticos y en cadena, que, a partir de un momento, denominado punto de bifurcación, conducen a la desorganización y colapso del equilibrio inicial y a la configuración de una nueva situación impredecible, y en la que el azar determina el resultado final.

La vida que prosperó y se ha mantenido en la Tierra durante los últimos miles de millones de años es solar, cíclica, diversa, interconectada y cooperativa.

Los seres humanos somos unos recién llegados a esta aventura planetaria. Cada especie suele durar, de media, unos cinco millones de años y luego desaparece. La nuestra lleva en Gaia unos 200.000 y, nos lo vamos a tener que currar mucho, para alcanzar la esperanza de vida media de otras especies.

La civilización industrial es energívora, petrodependiente, vertiginosa, extractivista, homogeneizadora, generadora de residuos inabarcables y competitiva. La cultura capitalista ha construido una “normalidad” que se da de bruces con la realidad que sostiene la vida. La economía hegemónica es ecológicamente analfabeta y las subjetividades e imaginarios que promueve discurren divorciados de la realidad material del planeta. A las personas que vivimos dentro la burbuja del progreso se nos ha olvidado que somos una especie viva.

Aunque la ciencia nos explica que el universo, la naturaleza y nuestros cuerpos no se comportan como el gran reloj que enunció Newton a finales del XVII, nuestra civilización sigue actuando como si los territorios fuesen sólo almacenes y vertederos a disposición de la parte privilegiada de la humanidad, como si las vacas fuesen máquinas que convierten hierba en carne, los ríos tuberías de agua y la gente mano de obra. Miramos la naturaleza desde arriba y desde fuera, como si fuese una máquina inerte y previsible.

Se pregona que la libertad llega después de superar el reino de la necesidad, pero la necesidad en los seres autopoiéticos y necesitados de cuidados no se supera nunca. Tenemos que aprender a vivir libres sabiéndonos inherentemente eco e interdependientes.

El Progreso, sin embargo, se ha construido sobre la fantasía del despegue prometeico de la naturaleza y de los cuerpos. La negación de nuestra condición de seres de la tierra, vulnerables, y uno a uno finitos, es solo una gran ilusión que termina modificando irreversiblemente el ambiente del que depende su propia supervivencia.

Después de aplicar durante décadas a la naturaleza viva la lógica de las cosas muertas, caemos del guindo. Calentamiento global, pérdida de biodiversidad, superación de la biocapacidad de la tierra, contaminación de suelos, aire y agua, zoonosis, proliferación de enfermedades, pandemias, desigualdades, feminicidios, explotación, expulsiones... El desarrollo en carne viva.

Después de un par de siglos, y sobre todo los últimos decenios, actuando como si la organización material de la vida humana flotase por encima de la tierra y de los cuerpos, se produce un fuerte encontronazo entre lo geopolítico y lo geofísico y se desmorona la base fundamental de la episteme moderna: la falsa distinción entre el orden de lo natural y el de los seres humanos.

Isabelle Stengers se refiere a este momento como la intrusión de Gaia.

Todo cambia, aunque no queramos verlo, a partir de que la emergencia planetaria emerja como sujeto histórico, sin intencionalidad ni finalidad, pero con agencia, interviniendo en todo lo político. Si bien no tiene sentido politizar la ecología, es imprescindible ecologizar la política. Siempre debió ser así. Si los seres de la tierra desconectados de la misma tierra organizan el aire, el agua o el resto de la vida, lo desbaratan todo.


La justicia o el derecho ya no se pueden pensar sin tener en cuenta la irreversible intrusión de Gaia. La mayor habilidad de los negacionistas con poder es hacer creer a la gente que no existe. Mientras, se adaptan ventajosamente a lo que está por venir, desahuciando enormes jirones de vida, también humana.

Quienes soñamos con que mañana sea un mundo habitable para todas, tenemos el reto de no eludir esa realidad y tratar incansablemente de salvar la distancia brutal que hay hoy entre el conocimiento científico y la impotencia política.

Se llama magufos a quienes propagan discursos contrarios a la ciencia que no pueden demostrar su validez. Creo que muchas de las visiones de la economía convencional son puras magufadas. La economía se ha convertido en una verdadera religión civil que exige sacrificios humanos, vegetales, animales y minerales y niegan el futuro a la mayor parte de los seres humanos. La vida empezó en una sopa primigenia, pero como dice Naredo, una economía que ha cortado el cordón umbilical con la tierra, la convierte prematuramente en un puré crepuscular.

En psiquiatría y psicología, el delirio es una creencia que se vive con una profunda convicción a pesar de que la evidencia demuestre lo contrario. Creo que se puede decir que la economía convencional es un delirio. Se empecina en crecer indefinidamente sobre una base física que tiene límites. Apostata de la ciencia. No recula ni reconoce fracaso, a pesar de que esté causando un ecocidio vertiginoso y no haya podido cumplir sus propias promesas de bienestar generalizado.

Es un delirio en guerra con la vida.

No hay ningún organismo vivo en estado libre que no dependa de otros y de su entorno. Son muy pocos los que pueden vivir con el privilegio de ignorarlo, pero este sujeto termina erigiéndose como sujeto universal y tiene el poder de definir la economía, la política, o la cultura...

Son mayoritariamente mujeres –no por esencia, sino por imposición, otros territorios, otros pueblos y otras especies, el conjunto de la vida, en definitiva, quienes soportan las consecuencias ecológicas, sociales y cotidianas de esa supuesta independencia.

No es más que una forma de parasitismo que estruja otras vidas, el suelo, agua y aire, concibiéndolos como algo exterior, subordinado e instrumental que violenta la naturaleza, violenta nuestro cuerpo y el de otros.
La violencia es el negativo de la ternura.

Hemos escuchado mucho en estos tiempos de pandemia que la especie humana es lo peor, que es una plaga, un virus. Yo no lo creo. Los seres humanos son capaces de lo peor y de lo mejor. Guerrean pero también cooperan. Inventaron la bomba atómica pero también la música, la poesía y, a veces, hacen de las caricias un arte.

No somos cada uno de nosotros las células cancerosas: es el comportamiento colectivo que ha generado una civilización patriarcal, capitalista y colonial, la que ha resultado ecocida e injusta. No nos encontramos ante el suicidio de la humanidad sino ante el asesinato de mucha vida a manos de una parte de la humanidad. Es verdad que todas las personas tenemos responsabilidad –y por tanto capacidad de cambiar–, pero son responsabilidades asimétricas. Como decía Silvio Rodríguez, la orden de fuego la dan disidentes de la gente, del sueño y de la vida que no sea virtual.

La vida es una cuestión de relaciones.

Dice Franz De Waal en La edad de la empatía que, salvo un pequeño porcentaje de psicópatas, nadie es emocionalmente inmune al estado de otras personas. La selección natural diseñó nuestro cerebro para que estemos en sintonía con otros cerebros, nos disguste su disgusto y nos complazca su placer. Empatía con todo lo vivo. Con frecuencia nos dicen “preferís los animales a las personas”. De verdad, no es incompatible querer a las personas y también a los animales, a las espigas, a los montes, a los árboles, y al agua...

Sé que el conocimiento, el sabernos vida en sí mismo, no desemboca necesariamente en acción. Igual que tener experiencia de clase no genera automáticamente conciencia de clase, el sabernos parte de una red viva, en sí mismo, no genera conciencia de especie o de pertenencia a la tierra. Pero sin ser condición suficiente, creo que es condición necesaria. El analfabetismo ecológico, más intenso cuanto más especializada es la formación, es un enorme obstáculo para recomponer lazos rotos con la naturaleza y entre las personas.

Cualquier persona debería tener el derecho y la obligación de conocer qué es lo que le permite existir: el sol como motor de la vida, los bosques como pulmones del planeta y bibliotecas de diversidad, la fotosíntesis como “tecnología” central para la existencia, las bacterias,… La autoorganización y la cooperación como estrategias de adaptación y supervivencia, el funcionamiento cíclico en red en todo lo vivo, la existencia de límites, el trabajo de cuidados como una cuestión imprescindible que exige corresponsabilidad.

Enfrentar la crisis ecosocial va a exigir que superemos la fantasía de la individualidad y estimulemos una imaginación, bien asentada en la tierra, los cuerpos y sus necesidades. Una imaginación que nos permita mirar el capitalismo desde fuera, aunque estemos dentro. Este “afuera” puede ser Gaia, como un punto excéntrico desde el que torcer el brazo del dinero. Desde ahí podemos construir una Nueva Cultura de la Tierra.

Podemos, como recuerda Viveiro de Castro, aprender también de los pueblos que nunca fueron modernos porque nunca tuvieron una naturaleza externa y ajena y por tanto no la perdieron ni necesitaron librarse de ella.

Exigirá estimular pedagogías, racionalidades y emociones que favorezcan relaciones simbióticas centradas en la suficiencia y el reparto; que hagan de lo común y el cuidado un principio político y que involucren a todas las personas, tanto en el terreno de los derechos como en el de las obligaciones. Algo parecido a la razón poética de María Zambrano.

La clave es construir comunidad con conciencia de clase, de especie y sentido de pertenencia a la vida.

A fin de cuentas, como dice Galeano, “venimos de un huevo más chico que una cabeza de alfiler, y habitamos una piedra cubierta de agua y rodeada por aire que gira en torno al fuego de una estrella enana amarilla. Hemos sido hechos de luz, de tierra, además de carbono, hidrógeno y mierda y muerte y otras cosas, y al fin y al cabo estamos aquí desde que la belleza del universo necesitó que alguien la viera”.

dimarts, 22 de maig del 2018

Misèries

Si anem a buscar les misèries, no arribarem enlloc. La solució apareix quan s'afronta el diàleg amb voluntat d'arribar a algun lloc.



El govern de l'estat Espanyol i els seus companys de viatge, Ciutadans i PSOE, han emprès el camí de la manipulació i el menys preu. Treballen per fer creure que més de 2 milions de persones estan equivocades, utilitzen tot el poder que tenen per generar enfrontament i odi i al mateix culpen a aquests més de 2 milions de tot el que està passant. L'Estat espanyol fa molt temps que fa joc brut, ja des de la transició ha utilitzat el poder per fer creure que viviem en democràcia, però en realitat no han canviat tant les coses en l'essència política des de que aquest país va perdre el dictador Francisco Franco. En aquests moments estan sortint totes les vergonyes que fins ara s'havien pogut anar tapant, entre d'altres coses per que tots els que hi havia en el poder, governs i oposició treballaven amb complicitat i s'anaven justificant i tapant les vergonyes. El que està passant en aquests moments, no ens pot portar enlloc més que a una regeneració social i política. Catalunya té tots els elements per abanderar un nou model d'estat, molt més democràtic i just, l'estat Espanyol, hauria de prendre nota i assumir el fracàs al que ell mateix s'està portant. Cal recuperar l'esperit del procés constituent que van iniciar Arcadi Oliveres i Teresa Forcades i demostrar arreu que els temps estan canviant.

diumenge, 20 de maig del 2018

Espanya? On és i on va?

Rajoy manté el 155 mentre estudia si pot impedir que hi hagi presos al Govern

Ho va pactar amb Rivera i Sánchez després que Torra signés el decret de nomenaments

https://www.ara.cat/politica/Rajoy-Sanchez-Rivera-pacten-mantenir_0_2018198359.html

Quants diners i esforços estar gastant el govern espanyol per menystenir, insultar i agredir Catalunya?
Fins on pensa arribar?

Tot l'odi que està abocant el govern espanyol, al costat del Sr. Rivera de Ciutadans i el Sr. Sanchez de PSOE, no fan més que alimentar més i més l'anhel de trencar la relació.

Ahir podiem sentir al Sr. Ortega Smith de VOX, denunciant L'adoctrinament de l'escola catalana, tractant de xenòfob al president de la Generalitat de Catalunya Quim Torra, tractant al Sr. Gonzalo Boyer de terrorista tot equiparant-lo als exiliats catalans i acusant a TV3 d'adoctrinament en l'odi. Quan Laura Rosell li va preguntar per les declaracions de Federico Losantos de bombardejar i prendre Barcelona, primer va dir que no ho havia sentit i després li va dir que es querellés ella.


Mentre ens anem empassant totes aquestes declaracions i noticies, seguim sense entendre res, se'ns fa difícil entendre cap on anem i on acabarem. La situació es va tensant, cada pas i declaració que fa el govern espanyol ens allunya més de la solució. Europa fa l'orni i això pot anar massa enllà, l'odi que s'està sembrant pot acabar generant fets no desitjables que acabaran portant la situació en el terreny més lamentable i vergonyós.

Cal arriscar tant i anar a aquests extrems?

El problema és massa simple per no saber resoldre: més de 2 milions de persones d'un territori estan disposades a participar per decidir el futur que volen pel seu territori, però des de la inflexibilitat i l'autoritarisme més ranci es prohibeix, s'amenaça, es pega, s'empresona i es persegueix la llibertat de persones que s'expressen lliurement. Decididament, el govern espanyol no vol una solució, opta per ignorar una realitat i només treballa per fer creure que només hi ha una raó, la seva, i que la resta del món estem equivocats.

Veure el  programa sencer
FAQS - 19 de maig de 2018

dissabte, 14 de gener del 2017

La gestió de la publicitat i l'Actual

Article de Decidim Castellar

A l'any 2008 es van crear les empreses Digues.com i Disseny&Rauxa, que han treballat conjuntament en la gestió de la publicitat del setmanari municipal l'Actual. Cal dir, que el cap de disseny de l'Ajuntament de Castellar i director d'art de l'Actual és també el director de Disseny&Rauxa.

Fins ara, l’empresa que gestionava la publicitat de l’Actual, es comprometia a pagar a l’Ajuntament un import mínim de 39.000€/any.

L’any 2010, Digues.com tenia un deute amb l’ajuntament de Castellar de 66.410€, que l’equip de govern encara no ha cobrat. El juliol d’aquell any Digues.com va deixar la gestió de la publicitat, però la directora financera i una companya del departament de comptes de Digues.com van fundar l’empresa Ielou Comunicació, que a partir de l’1 de setembre de 2010 es va encarregar de la gestió de la publicitat de l’Actual, en l’estreta col·laboració de Disseny&Rauxa.

El novembre de 2010, l’Ajuntament va cedir espais de l’edifici del Mirador a nous emprenedors i un dels afortunats va ser la nova empresa Ielou Comunicació. El lloguer d’aquests espais oscil·lava entre els 120 i 180€ mensuals i el reglament limitava l’ocupació a un màxim de 4 anys. Al 2014 però, el govern socialista va modificar el reglament afegint el següent: Per casos excepcionals d'interès per part de l'Ajuntament com a conseqüència de la relació comercial o per l'estreta col·laboració en diferents aspectes del desenvolupament de l'activitat econòmica local, previ informe tècnic, l'Alcalde per decret podrà prorrogar l'estada més enllà dels quatre anys previstos, fins i tot en casos que hi hagi demanda a la llista d'espera Gràcies a aquesta modificació i a un decret d’alcaldia l’empresa Ielou Comunicació no va haver de deixar el local, del qual ha pogut gaudir fins novembre de 2016, data en que han abandonat el local del Mirador. Cal dir, que l’empresa Disseny&Rauxa durant aquests anys també ha fet ús d’aquest espai en el Mirador.

El contracte per la gestió de la publicitat s'acabava l'11 de novembre de 2016 i l'equip de govern de Som de Castellar-PSC, no van fer públic el concurs fins el dia 4 de novembre excusant-se que se'ls havia passat per alt la data. Com que la gestió quedava en fals fins el 21 de gener de 2017, l'ajuntament ha hagut de fer un contracte pont amb Ielou Comunicació fins aquesta data.

Ens consta que al menys una empresa es va interessar pel concurs però que en dues trucades a l’ajuntament de Castellar, demanant informació d’aquest concurs,  no van aconseguir parlar amb la persona de referència que constava a les bases del concurs. El concurs es va tancar el 21 de novembre (12 dies laborables).

En les bases del nou concurs s’observa que el model de publicitat s’inverteix, i ara és l’Ajuntament qui pagarà a l’empresa 45.000€/any més incentius en cas de superar determinades quanties en la facturació. L’equip de govern hauria d’explicar els motius d’aquest canvi de model i quins beneficis es suposa que obtindrà el municipi.
 

A més del que hem explicat, és important destacar que l’equip de govern de Som de Castellar – PSC destina el mateix personal a benestar social que a comunicació, cosa que en l’actual situació ens sembla desproporcionat si no és que hi ha un interès polític encaminat al control de la comunicació. Aquest control dels mitjans de comunicació amb interessos partidistes s’ha posat de manifest també en el control reiterat del Consell Municipal de Comunicació, òrgan que s’ha convertit en un espai merament informatiu i no en un fòrum de debat. 

divendres, 16 d’octubre del 2015

Forja i Esportiu versus Actual

Xavi Arderius


El passat 4 de setembre el setmanari Forja es va deixar de publicar. Fins el 9 d'octubre no apareix cap notícia sobre  aquest fet a l'Actual, i ho fa a través d'una opinió ciutadana. No és un fet noticiable que un setmanari local amb quasi 70 anys d'història es deixi de publicar?

Era un final anunciat doncs ja va passar fa uns mesos amb l'Esportiu, curiosament sense que l'Actual tampoc ho noticiés. Seria bo que els responsables d’aquestes dues publicacions desaparegudes donessin la seva opinió sobre la influència de l’Actual en aquests fets doncs cal recordar que l’Actual és un setmanari municipal gratuït i que en part també es finança amb publicitat comercial.

Aquestes desaparicions, tenen a més un altre efecte que reclama una reflexió. La informació setamanal escrita de Castellar ara queda exclusivament en mans d'aquest mitjà públic. L’Actual es regula a través d'un consell de comunicació bàsicament consultiu i just per això poc independent. De fet aquest consell és dirigit i moderat pels membres de l’equip de govern, el que dificulta poder realitzar debats serens, quan per exemple es planteja si la informació del mitjà és independent o se’n fa un ús partidista. Cal recordar també que la contracció del director de l'Actual va ser polèmica i que l'OficinaAntifrau hi va veure irregularitats.

Ara que la informació de Castellar queda només en mans de l’Actual, penso que caldria replantejar el consell de comunicació per evitar les pràctiques passades i apostar per un mitjà plenament independent, on els periodistes puguin realitzar la seva tasca sense la ingerència dominant de l’equip de govern actual.

divendres, 1 de maig del 2015

L'Oficina Antifrau veu "irregularitats i afavoriment" en la contractació del director de mitjans de Castellar del Vallès

La Directa - ROGER SUSO 01/05/2015

Ho van denunciar alguns partits i candidatures de l'oposició davant d'aquest organisme de fiscalització i control dels ens públics. La persona beneficiada, molt proper al PSC



“Sobtaria inicialment la plena confiança dipositada en la persona que acaba d'entrar, doncs estant en període de prova obté un augment de les retribucions i de les atribucions”. Així qualifica l'Oficina Antifrau de Catalunya la contractació, l'any 2010, de Julià Guerrero com a director dels mitjans públics de comunicació de Castellar del Vallès per part del consistori governat des de 2007 pel socialista Ignasi Giménez.

L'informe, emès com a resposta a la denúncia feta per L'Altraveu, un partit polític local que forma part de les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV) amb dos regidors, i després que ICV -sense representació al consistori- facilités, l'any 2012, la documentació a l'oficina antifrau, confirma les irregularitats, amb vulneracions dels principis d'objectivitat i de legalitat per afavorir la contractació de Guerrero modificant normes bàsiques dels concursos públics per descartar, almenys, una candidatura amb nom i cognom.

L'informe raonat, signat pel director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, posa de manifest que ni les proves a fer ni el seu desenvolupament s'ajusten a les normes de contractació pública. La modificació de les bases específiques de la plaça respecte a les bases generals realitzada sota el mandat de Giménez, en plena crisi, va beneficiar a l'actual director dels mitjans públics de comunicació de Castellar del Vallès. La plaça en qüestió no estava contemplada en plantilla de personal ni prevista en la despesa al pressupost municipal ni tampoc en el pla de sanejament econòmic-financer aprovat amb majoria absoluta el 2009 pel PSC al ple municipal.

A més a més, Guerrero va ser contractat com a director de ràdio amb un contracte temporal d'interinitat en què s'establia un període de prova d'un mes, però abans d'acabar el mes de prova, com explica l'informe, se li va apujar el sou -amb un complement de 3.000 euros anuals sense justificació- i va ser nomenat director dels mitjans públics de comunicació, un fet titllat per l'Oficina Antifrau, “d'afavoriment” i “irregularitats”.

Ara, la plaça de cap de recursos humans, que va ser coberta amb un concurs, el desembre de 2014, pressumptament, amb unes bases amb les mateixes irregularitats que el concurs del Julià Guerrero, està sota el punt de mira.

L'ombra de “l'estil Bustos”
Julià Guerrero que abans de la seva arribada a Castellar del Vallès va dirigir l'Avui Sabadell i va ser el cap del departament de comunicació del PSC de Palau-solità i Plegamans, treballant braç a braç amb l'alcaldessa Teresa Padrós (PSC) en els mitjans de comunicació municipals, era aleshores, una persona de confiança de l'entorn de Manuel Bustos, com ja es va fer ressò l'any 2010 Vilaweb, que apuntava “que Bustos hauria pogut incidir directament per tal que Guerrero passés a ser el màxim responsable del principal mitjà de comunicació de Castellar del Vallès”.

Bustos, l'exbatlle socialista de Sabadell, va ser condemnat recentment juntament amb el seu germà, el regidor de Sabadell Paco Bustos i elnúmero dos del PSC, Daniel Fernández, en una peça separada del cas Mercuri, per tràfic d'influències en haver col·locat a dit un exalt càrrec afí al PSC, Carmina Llumà, a l'Ajuntament de Montcada i Reixac, l'any 2010. El cas de Guerrero, guanyador d'un concurs ple d'irregularitats i fet a mida, recorda les velles pràctiques del clan Bustos al Vallès Occidental.

Per la seva part, el jove alcalde castellarenc Ignasi Giménez és conegut fora del municipi vallesà per ser diputat adjunt a la vicepresidència quarta de la Diputació de Barcelona, una vicepresidència, refugi del PSC, sense àrea de govern assignada ni unes competències clares, cobrant 5.967 euros al mes.

*A Castellar 

divendres, 3 d’abril del 2015

Compromisos del programa participatiu de Decidim Castellar


A la passada assemblea de Decidim Castellar es va presentar el programa electoral després d’haver estat un mes en exposició pública perquè la ciutadania hi fes aportacions. Les aportacions han estat nombroses i detemàtiques diverses. El programa electoral s’estructura en 9 grans capítols: participació, governació, política socioeconòmica, gestió econòmica, empresa i treball, educació, cultura i lleure, joventut, i territori, urbanisme, mobilitat i mediambient.

Decidim Castellar aposta per un programa on la participació i la transparència mantenen una transversalitat en tots els punts i on la implicació de la ciutadania ha de ser clau per a portar-lo a la pràctica. En molts aspectes es defensa una remunicipalització de serveis com a una de les accions necessàries per a un bon funcionament municipal. Es pretén realitzar un estudi per millorar la gestió de l’aigua, tant des de la vesant mediambiental com de taxes. El programa de Decidim presenta solucions a problemes concrets sobre mobilitat, territori i mediambient. S’han incorporat també esmenes relatives a la defensa del patrimoni històric industrialde la vila, així com propostes per obrir de manera decidida Castellar al Riu Ripoll i fer del municipi una porta d’entrada del parc natural fomentant el turisme sostenible.

Un dels punts clau del programa està en l’àmbit de Governació, on es defensa una creació dun codi ètic per a càrrecs públics i que els regidors de govern cobrin una màxim de tres vegades el sou mínim interprofessional.

Decidim Castellar posarà a disposició de tota la ciutadania el seu programa electoral, i és per això que ha posat en marxa també una roda de converses amb totes les entitats del poble que així ho desitgin per copsar els problemes que tinguin i com a via de transmissió de les seves necessitats cap a la ciutadania. En el programa s’inclourà un annex amb aquestes necessitats.

dimarts, 24 de març del 2015

Joan Moyà: “Ens comprometem a reduir la partida destinada a sous polítics a la meitat”


Joan Moyà i Jordi Uyà
Una de les mesures prioritàries que Decidim Castellar inclourà en el seu programa és la inversió en l’àmbit social i sanitari del poble. El compromís de la candidatura ciutadana és arribar a reduir la partida dels sous de govern a més de la meitat i fer que aquest estalvi reverteixi per a pal·liar part de les retallades en els principals àmbits socials i sanitaris de Castellar. Joan Moyà, cap de llista, comenta:“Els sous que perceben actualment els polítics a Castellar són desproporcionats, i allunyen encara més els representants polítics de la ciutadania. El projecte de Castellar en què estem treballant i que presentarem el 25 d'abril estableix prioritats que no passen per aquests sous: amb gairebé 185.000 euros d'estalvi anual en aquesta partida, es poden fer moltes coses”.A més a més, els principis ètics de la candidatura recullen el sentir ciutadà que reclama mecanismes de control i prenen un compromís clar vers la rotació de càrrecs (a 4 anys al govern; i a 2, a l'oposició) i la publicació de comptes anualment perquè “la transparència és un element clau en la gestió pública dels recursos, tant a l'oposició com, especialment, al govern”.

Uyà, número 3 a la llista afegeix: “Com a candidatura ciutadana defensem l'exercici de la política com un un servei a la col·lectivitat de caràcter temporal i no com una professió. No és res nou, és la dinàmica d'altres candidatures a altres municipis, com la candidatura Barcelona En Comú, amb Ada Colau al capdavant”.

També pots llegir: 
L'Ignasi té un problema / Qui té el problema?

dijous, 11 de desembre del 2014

Nou projecte polític a Castellar del Vallès

A Castellar del Vallès,  gent amb ganes de canviar les coses duen a terme una nova proposta política.

Decidim Castellar és el nou moviment popular que es vol presentar a les properes eleccions municipals del maig de 2015.

Des de l'any 2007 a Castellar hi ha una formació local independent: L'Altraveu per Castellar. 
Al llarg de dos mandats han estat presents en el ple municipal amb dos regidors a l'oposició. 
De cara a les eleccions de maig de 2015, l'Altraveu, Procés Constituent, Podemos i EUIA volen impulsar una nova assemblea en el poble, per així arribar a més sectors dels municipi i presentar una nova candidatura.

dimecres, 3 de desembre del 2014

1 de cada 4 euros s’escapa: el frau fiscal català representa el 25% del PIB


1 de cada 4 euros s’escapa del control d’Hisenda a Catalunya, una xifra que suposa entre 16.000 i 18.000 milions d’euros l’any que es deixen d’ingressar, el 24,6% del PIB català. Són algunes de les dades d’un estudi de la Universitat Rovira i Virgili que ha revelat el tècnic d’Hisenda i coordinador del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, el primer compareixent a la comissió d’investigació sobre el frau i l’evasió fiscal al Parlament, que ho ha fet en qualitat d’expert. Podeu veure la intervenció íntegra al vídeo.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Gemma Ubasart, de Podem: “Les enquestes demostren que hi ha necessitat d’altres formes de fer política, però cal cautela”


Josep Cuní ha entrevistat Gemma Ubasart, membre del Consell Ciutadà de Podem a nivell estatal i professora de Ciència Política de la UdG. Ubasart ha començat definint el partit al qual pertany: “Podem és un repte, el repte de convertir la indignació generalitzada en canvi polític.” I ha donat algunes claus del seu auge: “Som la generació que ha fet tot el que se’ns ha dit que calia fer, i no ens trobem amb l’estat del benestar que se’ns havia promès.” 

Davant la possibilitat que s’anticipin les eleccions autonòmiques, Ubasart ha reconegut que “no tenim ni constituït Podem Catalunya. Quan ho estigui, s’haurà de fer un procés per escollir candidat”, tot i que, “si hi ha anticipades, ens hi adaptarem.” I quan se li ha preguntat sobre la posició del partit pel que fa al procés sobiranista, ha volgut deixar clar que “Podem està a favor del dret a decidir, com no podia ser d’una altra manera. Un cop establert un escenari on estigui garantit aquest dret, ja es parlarà de si es vol o no la independència.” 

Ubasart també s’ha referit a les crítiques que Podem rep d’altres actors polítics. “Ens adonem que ens tenen por, perquè ens han etiquetat de moltes maneres diferents, etiquetes fàcils i sovint contradictòries.” I ha sentenciat: “El que ens defineix és fer política des de baix i per als de baix.”

dissabte, 1 de novembre del 2014

Marina Garcés: “El perill de Podem i de Guanyem és convertir-los en l’única traducció política possible del malestar social”

Crític, periodisme d'investigació

Foto: Jordi Borràs
Marina Garcés (Barcelona, 1973) és professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa. A través dels seus llibres —En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002), Un mundo común (Bellaterra, 2013)—, conferències i escrits reflexiona sobre temes com la política, el compromís, la revolució, les desigualtats, l’art i l’entorn urbà. Propera a moviments socials que qüestionen l’‘status quo’, des del 2003 forma part del projecte Espai en Blanc, dedicat a promocionar el pensament crític. Garcés defensa “la pràctica de la filosofia com a compromís amb un món en comú”. Destaca la seva conferència “Desmarcar Barcelona” al CCCB, sobre la marca Barcelona, al maig passat.

Participes en el col·lectiu Espai en Blanc. Vau redactar 10 reflexions sobre l’experiència dels 15-M a la plaça de Catalunya. Una de les conclusions és: “El problema no es si abandonamos la plaza o no; el problema es si pasamos de indignados a revolucionarios”.
La mantinc i la sostinc! La revolució és alhora malestar i creació, trencament amb un sistema i experimentació creativa. L’esperit revolucionari és el que guia les transformacions radicals si entenem la revolució no com un fet que tindrà lloc en un dia D i una hora H, sinó com la destrucció sempre inacabada d’un vell sistema per construir formes de vida més justes, dignes i igualitàries.
La filosofia ens pot ajudar a imaginar noves formes de vida i noves relacions amb el poder?
La filosofia neix amb la ciutat i amb la pluralitat de veus. Per això la filosofia no és religió, ni creació artística. Si d’alguna manera fem nostre l’origen grec de la filosofia, no és perquè allà hi hagués un miracle ni coses per l’estil, sinó perquè allà es dóna una condició que és la presència de veus plurals i en discussió en una esfera pública, oberta, compartida. Ja sabem que era una esfera pública molt limitada, perquè estava restringida a unes determinades condicions de classe i de gènere. Però el que s’inicia i es reivindica com un valor és aquesta vida conflictiva i en discussió de la ciutat. Això, en la nostra tradició política occidental, és el que en diem democràcia, que no és un determinat règim o govern, sinó que és una determinada manera d’entendre el vincle d’aquestes veus plurals i en discussió. Una discussió sempre inacabada i en elaboració permanent.

Com observes el naixement de nous moviments socials i polítics com Podem o Guanyem Barcelona?
En el seu punt de partida hi ha una aposta per la democràcia radical. Sembla que no vulguin ser una reedició de formes autoritàries, jeràrquiques i ideològicament tancades de prendre el poder. Però crec que no hem de fer lectures idealistes que deixin fora les condicions materials, històriques i concretes en què neixen aquests moviments. Hi ha una situació de crisi econòmica que sacseja el que fins ara consideràvem una vida digna o una nova desigualtat que havíem oblidat en el nostre petit món de rics. Aquest país viu una situació de fi de cicle del que n’hem dit la Transició, la fi d’un cicle històric, generacional i institucional. Guanyem, Podem i aquests fenòmens, cal situar-los travessant tots aquests plans.

Són moviments utòpics?
Doncs jo els veig molt pragmàtics i realistes! És part de la seva virtut i part del seu defecte. Però encara no sabem ben bé de què parlem. Perquè volem pensar massa de pressa, tendim a parlar de les coses com si ja haguessin passat, i d’aquests moviments com si ja estiguessin formats i governessin. Per mi tenen valor com a processos que inicien un camí molt complex del qual encara en sabem molt poc. Són propostes d’experimentació en un nou escenari material, polític i d’idees. Jo sempre en parlaria com quelcom en procés d’aprenentatge i no com a formes acabades. En aquest sentit sí que tenen un punt utòpic: no pretenen, o no haurien de pretendre, tenir un lloc propi i definitiu en el joc de la política.

Continuant amb temes relacionats amb la utopia: dins de les consignes del moviment a favor de la independència es parla de crear “un país nou”.
Però cada fenomen és diferent! El que sí que es recull en tots aquests desitjos de novetat és el malestar amb el que hi ha ara. Però no podem fer un paquet únic amb tots els desitjos de canvi, perquè impliquen idees i formes de politització que s’encreuen i que són molt diferents.

Ai, la complexitat del moment ens tempta a barrejar-ho tot!
A vegades necessitem simplificar, clarificar i fer un tall. Diem “això que ha estat així ja no serà mai més d’aquesta manera” i alhora sabem que no és així. No perquè no puguem canviar les coses, sinó perquè les coses canvien amb formes molt més complexes que la de senzillament decretar una política com a vella o com a nova. O un país vell o un país nou. Aquest desig de novetat, comprensible perquè és expressió d’un malestar, és una trampa molt perillosa: tot el que és nou, un dia serà vell; tot el que ha de canviar de zero, un dia ens adonarem que no ha canviat tant com volíem… Aquest “abans” o “després” o aquest “ara” o “mai” és una màquina de frustració que d’una manera molt ràpida ens pot portar a dir que res no ha canviat com ens pensàvem, que aquesta política no és tan nova com crèiem i que aquest país nou, de nou, no en té res. Què farem amb això? Hem creat un mal relat si el que volem és confiar en la nostra capacitat col·lectiva de transformar dia a dia la realitat.

Quin seria el bon relat?
Crec que els canvis, més que utòpics, han de ser radicals. No necessitem un món nou: necessitem un món, aquest, on es pugui viure i lluitar per una vida digna.

Què hauríem d’entendre com a radical?
Radical vol dir anar a les arrels, a les arrels dels problemes. L’utopisme el que fa és projectar promeses de canvi absolut. El canvi absolut, no el veurem mai. El canvi radical, el podem anar veient. Perquè, l’arrel, la podem tallar, la podem canviar i plantar en un altre lloc… Anar cap a les arrels i no anar cap a les utopies crec que és la clau del que pot ser avui una necessitat compartida pels qui demanen un canvi. Volem canviar les coses de veritat, en lloc d’anar posant pedaços, introduint petites reformes o injectant transfusions de sang a un sistema que ja ha mostrat tots els seus límits. Anar a l’arrel no vol dir anar als fonaments, als orígens de la nostra societat i de la nostra identitat, és anar allà on creixen les coses, allà on s’aguanten. I on s’aguanta aquest sistema?

On?
Per començar, part de l’arrel del sistema som nosaltres mateixos com a unitats mobilitzades per un règim d’explotació que ens sol·licita i que ens fa disponibles. És una explotació que ja no passa només pel treball, sinó que travessa la vida en el seu conjunt: la nostra identitat, la forma de ser, els nostres desitjos, els nostres imaginaris… Doncs això ja és una arrel del problema que podem atacar, canviar o trasplantar. L’origen de la dominació no sempre està en el qui domina, sinó en qui es disposa a la dominació.

Entens les manifestacions ciutadanes de protesta com a actes que intenten canviar les coses de soca-rel?
Sí, sí, totalment. Quan hi ha gent que menysté les mobilitzacions que hi ha hagut aquests darrers anys, sobretot a partir del 15-M, com si només fossin moviments de protesta, d’indignació o d’insatisfacció, jo diria: i no és aquest el punt de partida de tot canvi radical? No és així com es trenca el miratge de la normalitat, de la promesa d’una vida satisfactòria per a tots? Aquest miratge ocultava molta misèria, desigualtat i malestar. Que tot això es trenqui, s’esquerdi i s’obrin fissures en les quals apareguin veus descontentes que expressen aquest malestar, per mi és un pas que té valor per si mateix. Després cal veure com això es manté obert com un terreny des del qual anar construint altres formes de vida.

Per tant, iniciatives com les de Podem o Guanyem, les podem encabir en aquestes esquerdes?
Sí. L’únic perill que hi veuria és convertir-los en l’única traducció política possible d’aquests malestars que la societat expressa de manera no necessàriament partidària ni dins de l’espai electoral i institucional. Jo crec que és una posició compartida per molts la d’entendre que aquestes plataformes no són la solució política d’unes demandes socials, sinó que són un moviment més, un instrument més d’una politització que es desplega i s’articula en moltes formes, des del col·lectiu més petit fins a la plataforma electoral més transversal. El dins-fora de la política ha saltat, ja no ens orienta. Allò d’“els moviments socials s’han de traduir políticament” ja no val. La participació institucional és una eina més, i aquí l’exemple de la CUP és un exemple a escoltar.

Ah, explica-ho…
És interessant la manera com la CUP ha estat i està en els ajuntaments de molts pobles de manera articulada i diversificada alhora. També ho és veure com arriba a optar, temptativament i com una prova, d’entrar al Parlament de Catalunya. M’agrada, per ara, la manera com manté una avaluació constant, una autoreflexió oberta i permanent sobre la seva funció dins de les institucions. Crec que aquesta és l’actitud bàsica que també s’ha de mantenir des d’altres plataformes. Perquè, si no, es cau en l’autoengany. Pensar-se com a solució i com a moviment polític que tradueix les aspiracions d’una vida social que queda fora i que per ella mateixa no és política, crec que és la trampa amb la qual precisament el sistema polític neutralitza aquesta continuïtat del que seria una vida política madura d’una societat autònoma i capaç d’autodeterminar-se políticament.

La conversa que estem mantenint ara és part d’aquesta vida política?
És que [això] és la vida política! I no la farsa de debats que tenen al Parlament! Després estan les estratègies dels partits, el calendari… Quins són els temps de la política?

Les eleccions?
Per la política institucional, sí. Ja no és cada quatre anys. Entre unes administracions i altres vivim contínuament sota la dictadura del calendari electoral. Què vol dir això? Que s’han de tenir respostes formalitzades, adaptades i legitimades per poder formar part en cada cas d’una determinada campanya, en competència amb les altres formacions. Això estandarditza el pensament i la creativitat polítiques. No s’ha de negar l’oportunitat d’entrar en el terreny electoral i institucional sobretot si creiem que entrant-hi som capaços de canviar-lo! Perquè, si no, ja no cal que hi entrem: no cal entrar per adaptar-se.

“El cavall de Troia”, que deien les CUP.
Això per una banda. Però també cal entendre que els temps de la veritable vida política impliquen una diversitat de temporalitats. Hi ha aprenentatges lents, hi ha decisions ràpides. Quina és l’única garantia que tenim per poder mantenir una tensió i una relació tan autònoma com sigui possible amb aquests temps i llocs diversificats de la política? Per mi és la dimensió col·lectiva i consultada de la reflexió i de la presa de decisions. És a dir, un grup sol o una persona sola és evident que no es pot relacionar amb suficient intel·ligència i autonomia amb aquests marcs tan tirànics de la vida política. Junts segur que ho veurem millor, ho decidirem millor. D’alguna manera es tracta de col·lectivitzar la presa de decisions.

Per aconseguir això, cal tenir ciutadans disposats a assumir el repte de repensar la realitat. Cal millorar l’educació, una altra arrel del problema?
L’educació per mi és una qüestió clau, amb totes les contradiccions que comporta també. Jo defenso l’escola i l’escola pública; una altra cosa és quina escola pública hem de tenir. Avui dia, el sistema educatiu i l’aprenentatge no coincideixen del tot. Perquè el sistema educatiu avui no és el lloc dels aprenentatges més importants, per desgràcia. L’escola ha estat colonitzada per tota mena de procediments, protocols i metodologies. Una de les coses que em preocupen més és allò que en diria un nou analfabetisme, que és un analfabetisme saturat de coneixements que no serveixen per a res, de capacitats i de competències que no tenen sentit per si mateixes i que generen, crec que molt intencionadament, docilitat i servilisme perquè només es poden aplicar en contextos d’interacció i de comunicació predeterminats. Això val per als aplicatius, per a les competències i per a les metodologies que ho inunden tot.

Com poden l’analfabetisme i la dependència conviure amb la necessitat d’anar tots junts com a societat per provocar certs canvis?
És que aquesta és la qüestió. Tant quan parlem de política com quan parlem d’educació, apareix avui la pregunta de com reapropiar-nos les nostres relacions, relacions polítiques, afectives, territorials, de coneixement, culturals… Fi de la delegació i de la mediació. Aquesta és la pregunta que el 15-M va expressar molt bé i que seguim desplegant des de diferents projectes polítics i educatius. Com reapropiar-nos les nostres vides, no cada un de nosaltres, sinó junts, i junts cada un de nosaltres. La tensió entre l’autonomia del jo i la del nosaltres van de la mà clarament.

En les tertúlies dels mitjans de comunicació normalment es conviden experts que analitzin de forma ràpida l’actualitat. Normalment no conviden filòsofs perquè segurament serien els que, pel contrari, ho posarien tot en dubte. Quin és el paper del filòsof en la vida pública?
L’expert té moltes vegades una funció legitimadora de posicions ideològiques i polítiques. Quina és l’especificitat històrica, si és en té encara, del filòsof o de la filòsofa? [riu] És precisament posar en qüestió tota aquesta presumpció de saber i de saber en relació a uns determinats fets i informacions empaquetades ideològicament des de determinats interessos. Contra la figura de l’expert, el paper de la filosofia no diria mai que és desinteressada. Al contrari: és interessada però en l’interès de cap part; no entra en el joc d’interessos, sinó que entra en el combat dels pressupòsits. És a dir, entra en el qüestionament de perquè es diu el que es diu i des d’on es diu, perquè una afirmació és certa o no se sosté… Assumeix i comparteix aquesta incomoditat d’estar fora de joc, no des de la puresa, ni des de un “més enllà” intemporal. Ho fa des de la passió de no tenir un lloc propi ni una opinió particular dintre del joc social. Per això la presència del que hauria de ser la manera filosòfica d’interrogar i d’argumentar és clarament incòmoda.

La realitat social i política va a una gran velocitat i això fa que es busquin respostes ràpides a inquietuds noves. Ja no tenim temps per a la reflexió?
No, vivim en el temps de la informació, de l’aplicació i de la solució ràpida i eficaç. La filosofia, per mi, és la possibilitat de pensar allò inacabat i de pensar-nos com a inacabats.

En les teves conferències i articles acostuma a haver-hi un moment en què exposes que tens dubtes i reconeixes que hi ha certes coses que les no saps. Creus que el dubte s’hauria de normalitzar en la vida pública?
Per mi està clar [que ha de ser així]! La filosofia el que fa és posar la llum o deixar que la llum arribi allà on el saber i el no saber es toquen. Filosofar no és fer preguntes per a les quals no tenim resposta. Això és una caricatura. La filosofia pretén i pressuposa que en la pregunta, si està ben plantejada, hi ha un camí cap a alguna veritat, cap a les nostres veritats. És un camí que podem recórrer junts i que mai no tancarem del tot. I per què no el tancarem del tot? No perquè no hi hagi resposta sinó perquè tota certesa es toca amb un dubte i tot problema deixa aspectes per resoldre. Aquest inacabament del pensar, que és també l’inacabament del viure, del conèixer, de l’estimar, de la nostra condició humana, fa que siguem éssers inacabats, incomplets. Som éssers que no som, sinó que esdevenim. I les formes socials i polítiques que ens donem tenen aquesta mateixa condició. Com actua la ideologia i el poder? Tancant, donant per acabades determinades respostes: aquesta forma de govern és la bona, aquesta forma de consumir és la bona, aquesta forma de ser és la correcta…

Home, tenir punts de referència ens donen tranquil·litat i una certa seguretat!
No sé si el poder busca que visquem més tranquils! En aquest cas potser busca que visquem conformats o incapaços de relacionar-nos amb el nostre propi inacabament, amb allò que està per fer. Si res està conclòs i si tot podria ser d’una altra, això implica que ens podem preguntar el perquè som com som, com hem arribat a ser-ho, perquè ens han governat d’una forma i no d’una altra, perquè hem conegut el món sota unes idees, o perquè estimem així… Aquesta mateixa pregunta implica que tota certesa és revisable, que no vol dir que sigui relativa! No tot val. Ens hem de barallar en els arguments, en els criteris que fan que en prioritzem uns davant dels altres o que establim que és millor viure així i no d’una altra manera; això exigeix donar arguments, apostar per unes idees i no per unes altres. Prendre posició i argumentar a partir d’ella. I entendre des d’aquí la capacitat de raonament dels altres com a posicions que poden ser escoltades però també rebatudes. La filosofia ofereix un escenari per rebatre i contraargumentar en virtut d’una veritat més defensable, que no vol dir pas única. Aquest joc obre un escenari, en principi, en què la passió per la igualtat de les veus que hi participen no vol dir que totes les idees valguin igual. La filosofia no és una tertúlia, és un combat per la veritat.

Si això ho intentem aplicar-ho a un àmbit pràctic en què s’han de prendre decisions, com els moviments socials assemblearis, potser les argumentacions es converteix en un escenari infinit.
Més que infinit jo en diria un escenari sempre inacabat. Està clar que les idees comporten posicions i decisions que s’han de prendre i segurament la presa de decisions no és el moment de la filosofia. La filosofia no esgota l’arc de la vida social, hi ha moments en què somiem, hi ha moments en què creem, hi ha moments en què discutim i hi ha moments en què decidim. En aquest arc hi ha una possible relació filosòfica en tots els nostres desitjos però no tots els nostres desitjos els podem resoldre filosòficament. Dit d’una manera més concreta respecte el que em preguntes: com diu un amic meu, tota la filosofia és política però no tota la política és filosofia. Per tant, no hem d’esperar de la filosofia que ens doni totes les solucions, decisions i conseqüències pràctiques.

dissabte, 26 de juliol del 2014

Silenci, aquí es defrauda: 16.000 milions d'euros anuals

Directa, David Fernández - 8/11/2011

El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l'executiu neocon-vergent · Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat · La nissaga Carulla, el pare d'Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l'empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l'arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors



Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d'euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d'euros de tisorada del primer pressupost d'Artur Mas. La xifra, en plena fal·lera electoral pel 'pacte fiscal', s'apropa al volum de l'espoli fiscal de l'Estat que acumularien les finances públiques catalanes, estimat en vora 20.000 milions d'euros per diversos estudis sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.

La comparativa mereix similar resultat en el cas de l'Estat espanyol. Les organitzacions professionals d'inspectors d'Hisenda xifren l'economia submergida en en 240.000 milions d'euros, ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000 milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d'un frau fiscal anual on es deixen d'ingressar ben bé 25.000 milons d'euros anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d'Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d'euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d'euros. L'altra gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l'economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d'euros.

El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia "que s'està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada", amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa "sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en comptes de perseguir les grans bosses de frau" alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d'un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l'Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d'un patrimoni superior als 10 milions d'euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

D'empresaris a esportistes
Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d'Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per l'evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d'euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l'Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d'euros. Carceller s'hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d'una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s'hi resideix al menys 183 dies a l'any per triar sota quina administració declarar.
Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en l'evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d'euros de súbdits espanyols. L'any passat, experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2'5 milions d'euros sortint del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l'espanyol Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís, també- va ser expedientat l'any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, i havia evadit 270.000 euros en impostos.

Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l'assistència de l'expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d'euros- fins el 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L'anècdota està descrita al llibre "Estado fiscal y democracia" de qui fou director de l'Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l'aleshores secretari d'Estat d'Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama 'Gescartera'- perquè aturés, sota l'amenaça d'aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d'elit. El darrer episodi d'aquesta mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l'Estat al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros.

De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts
Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai no se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble economia i doble fiscalitat. I una única impunitat sobre elits multireincidents - Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues clarianes paradigmàtiques del quarto fosc del frau fiscal. Dues filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600 defrauadadors descoberts. Delinqüència d'alta volada fiscal i coll blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i se’ls ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós “tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir, de recàrrega fiscal sobre les rendes del treball i el consum.

En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a prova que ja no vivia a l’Estat.

Només un any abans, havien estat descoberts 200 compts opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administador d'una empresa nautica a Barcelona (frau de 7'98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros. Del compte, n'era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-, l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).

El penyasegat de la impunitat efectiva
Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la descoberta no va ser pas fruit d’investigacions pròpies sinó de filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels comptes al LGT de Lienchenstein, l'origen és la venda de les dades de 5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions d'euros) realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven els 67 ciutadans de l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.

Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La darrera mostra fefaent n'és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i brutícia”, segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled, d’una trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El judici va trigar 12 anys a celebrar-se i aquest estiu se n’ha fet pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez, l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.

És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava a 'Els origens del totalitarisme': des de l'Edat Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s'apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s'abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac.

No cobren prou els càrrecs electes de Castellar?

Xavi Arderius En aquest enllaç pots veure un pdf amb el que cobren els polítics de Castellar En els plens de desembre de 2025 i gener de 202...