Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Habitatge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Habitatge. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 d’octubre del 2025

Primer les vies i les estacions, després els habitatges

El 9 NOU - 17 d'octubre de 2025 

Xavier Ludevid i Massana President de l’Agrupació d’Arquitectes al Servei de l’Administració Pública del COAC 

    El president Illa ha anunciat la seva proposta de convertir tot el sòl urbanitzable de Catalunya en parcel·les edificables per combatre la crisi d’habitatge. Una mesura aparentment raonable: més terreny per construir, més pisos, més oferta, preus més assequibles. Però aquesta lògica, tan repetida, torna a confondre els efectes amb les causes. No es pot planificar on vivim i treballem sense haver planificat ans com ens mourem.

    Catalunya és, encara avui, un país estructurat pel cotxe. L’AP-7 va ser el gran eix transformador del segle XX: una autopista que va ordenar el territori al voltant del vehicle privat, de la carretera i de  la dispersió urbana. Aquell model va donar prosperitat, però també va sembrar desequilibris: un litoral dens i un interior oblidat, polígons industrials sense teixit social i ciutats dependents d’un transport que ja no és sostenible. 

    El repte del segle XXI no és urbanitzar més, sinó vertebrar millor. I la clau d’aquesta nova vertebració és el ferrocarril. Però no parlem només de trens: parlem d’estacions. Les estacions de ferrocarril haurien de ser els nous cors urbans del país, els punts d’articulació d’una Catalunya que es pensi com una xarxa de ciutats connectades i no com una constel·lació dispersa. 

    Per fer-ho és imprescindible un pla ferroviari per Catalunya que integri rodalies, regionals, alta velocitat i mercaderies –l’eix del futur Pla territorial general– hauria d’identificar amb precisió on la xarxa ferroviària coincideix amb els corredors urbans existents, especialment al llarg del traçat de l’AP-7. Aquest corredor, que ja és la columna vertebral econòmica de Catalunya, podria esdevenir també el gran eix ferroviari del país, si es reforça amb més estacions als punts on les diferents vies (rodalies-regionals, alta velocitat i mercaderies) es troben en un mateix espai al costat de pobles i ciutats. Cada estació nova no seria només una parada: seria una oportunitat de regeneració urbana, de revitalitzar barris, d’apropar habitatge assequible, de crear sòl per a activitat econòmica i d’equilibrar el territori.

    Això exigeix canviar l’ordre de les prioritats: primer les vies i les estacions, després els habitatges i llocs de treball. Planificar habitatge i sòl d’activitat econòmica sense planificar transport és repetir els errors del passat. En canvi, si situem la mobilitat al centre —i, a dins, les estacions com a focus de vida—, podrem orientar el creixement urbà de manera sostenible i intel·ligent. Les estacions poden ser l’inici de nous eixos de centralitat, d’àrees mixtes on convisquin habitatge, comerç, serveis, activitat econòmica i espai públic. 

    La solució a la crisi d’habitatge no passa per multiplicar parcel·les, sinó per cosir el país a través del ferrocarril. Allà on hi ha tren, hi pot haver vida urbana equilibrada; on no hi arriba, només hi ha dependència i desigualtat. 

    Catalunya necessita un nou pacte territorial que posi el tren al centre. Si l’AP-7 va fer néixer la Catalunya del motor, ara toca bastir la Catalunya de les estacions: un país on la mobilitat ferroviària determini el desenvolupament urbà i no a l’inrevés.

    Urbanitzar sense estacions és construir sense rumb. Quan cada poble i ciutat del corredor ferroviari tingui una estació viva, connectada i planificada com a motor local, aleshores sí: tindrem un país habitable, equilibrat i sostenible. 

    Només així podrem començar a planificar amb l’ordre correcte i el sentit del futur: primer les vies i les estacions, després els habitatges i els llocs de treball.

Habitatge: impedir l’especulació

Publicat al Diari Ara, 10/01/2025


Construcció de nous habitatges a Vilablareix. David Borrat


A Catalunya, el 94% del territori és sòl no urbanitzable, la qual cosa és un actiu des del punt de vista ambiental, i també un indicador que el sòl edificable és escàs i, per tant, car. L’article 47 de la Constitució diu que tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que "les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret".

Els poders públics mencionats han fet només parcialment els deures, perquè els darrers 50 anys s’han construït més de 6,8 milions d’habitatges protegits a Espanya, però en queden només uns 450.000 (el famós 2,5%). I a diferència de fa cinquanta anys, sabem que les ciutats no poden estendre’s il·limitadament, per tant, no es podrà crear una oferta d’habitatges excessiva; cal encertar la justa mesura entre el creixement demogràfic i la protecció ambiental. I aquest és el propòsit de l’urbanisme; trobar els millors llocs per a fer els pisos assequibles que requereix la població. Els patrimonis de sòl es creen per impedir l’especulació.

Es calcula que a Catalunya calen uns 300.000 habitatges destinats a polítiques socials els propers 20 anys, i ens cal pensar de manera eficaç, com ho van fer el personal mèdic i les farmacèutiques durant la covid. En matèria d’habitatge, l’urbanisme és les nostres mascaretes, i els terrenys públics, les vacunes. L’índex de referència de preus de lloguer és una mesura de transparència que ajuda a contenir les pujades dels preus i que permet seguir l’evolució dels preus (com ho fèiem amb les famoses corbes durant els pics de la pandèmia). L’ús turístic és un factor de distorsió de l’habitatge que cal contenir, perquè les dades indiquen que els propietaris de pisos ben ubicats els retiren de l’ús residencial per a obtenir-ne els rendiments econòmics que genera l’oportunitat turística. L’any 2023 es van finalitzar 13.760 habitatges a tot Catalunya, dels quals només 2.243 tenen protecció pública.

Es calcula que a Catalunya calen uns 300.000 habitatges destinats a polítiques socials els propers 20 anys, i ens cal pensar de manera eficaç, com ho van fer el personal mèdic i les farmacèutiques durant la covid. En matèria d’habitatge, l’urbanisme és les nostres mascaretes, i els terrenys públics, les vacunes. L’índex de referència de preus de lloguer és una mesura de transparència que ajuda a contenir les pujades dels preus i que permet seguir l’evolució dels preus (com ho fèiem amb les famoses corbes durant els pics de la pandèmia). L’ús turístic és un factor de distorsió de l’habitatge que cal contenir, perquè les dades indiquen que els propietaris de pisos ben ubicats els retiren de l’ús residencial per a obtenir-ne els rendiments econòmics que genera l’oportunitat turística. L’any 2023 es van finalitzar 13.760 habitatges a tot Catalunya, dels quals només 2.243 tenen protecció pública.

Llavors, hi ha prou sòl? Segons dades de l’Observatori de Territori, a Catalunya hi ha un potencial de 180.103 habitatges pendents de construir en sectors subjectes a pla de millora urbana i un potencial de 562.181 habitatges pendents de construir en els sectors subjectes a pla parcial (sòl urbanitzable delimitat). Si els propietaris privats no edifiquen en els terminis que preveu el planejament, l’administració hauria d’actuar.

*Cal evitar vendre patrimoni públic de sòl: la cessió en dret de superfície és el millor mecanisme per impedir l’especulació, perquè si no hi ha canvi de mans, no hi ha encariment

La rehabilitació permet ampliar el parc públic? Els darrers anys la normativa urbanística garanteix que si es donen més drets a edificar a un determinat àmbit, s’ha de cedir una part dels terrenys a l’administració que fa la gestió per construir habitatge públic. I així es preveu que hi haurà reserves suficients perquè els habitants d’una ciutat disposin de carrers, places, parcs, jardins, museus, biblioteques, hospitals… i també un estoc d’immobles de lloguer dels quals puguin ser usuaris si, pels motius que siguin, ho requereixen durant un temps. Hi ha també una qüestió coneguda pels urbanistes: el problema del preu i la disponibilitat del sòl urbanitzat és de gestió. Cal baixar al màxim els costos d’urbanització o d’enderroc d’edificacions existents per a evitar indemnitzacions i reallotjaments. Els darrers anys n’hem après força, de pensar a mantenir preexistències.

A més, hi ha els patrimonis de sòl. A França, l’Estat s’obliga a crear una llista de terrenys públics per a desenvolupar l’oferta d’habitatges públics i privats. Aquesta llista ha de ser actualitzada regularment i disposa d’un visor cartogràfic que permet identificar els titulars del sòl. El mapa és útil per adonar-se que hi ha grans terrenys de titularitat pública dels ministeris de defensa, educació o de territori i també de la companyia ferroviària francesa, la SNCF, equivalent a la Renfe; un propietari públic interessant, perquè fer habitatge a prop d’una estació de tren és ambientalment una bona jugada. I les ciutats compren sòl públic per a evitar l’especulació futura i garantir-se prou reserves.

També cal evitar vendre patrimoni públic de sòl: la cessió en dret de superfície és el millor mecanisme per impedir l’especulació, perquè si no hi ha canvi de mans, no hi ha encariment. Finançar promocions públiques amb la venda de sòl és poc intel·ligent a llarg termini, perquè caldrà recomprar-ne més car i més mal ubicat en el futur. I si abans funcionava el mètode de l’expropiació, ara ha esdevingut incert per les discrepàncies que s’han d’acabar de resoldre sempre als tribunals. Els processos de compravenda han de ser transparents: el sector públic ha de comprar barat i assegurar-se que no són els intermediaris o els comissionistes que fan els beneficis. No edificar les reserves que es van comprar per a fer-hi habitatge assequible és mala gestió.

I per no consumir sòl, crear reserves a l’interior de les ciutats; tot allò que siguin naus, construccions de poca alçada o edificis de baixa densitat, ha de poder incrementar la densitat abans de considerar adquirir sòl urbanitzable. Però requereix comprar abans d’aprovar els plans urbanístics corresponents i aconseguir que el valor residual del sòl s’aproximi a l’inicial implementant alts percentatges d’habitatge protegits.

dimecres, 11 de juny del 2025

Lloguers caducats en zones tensionades: interpretacions interessades i silenci institucional

Xavi Arderius

En aquests moments algunes immobiliàries estan aplicant increments importants el preu del lloguer en contractes caducats, que es troben en zones declarades tensionades segons la Llei pel dret a l’habitatge. L’argument? Que tenen dret a actualitzar el preu en base a l’IPC acumulat des de l’inici del contracte. La realitat? Aquesta pràctica no només és qüestionable, sinó possiblement il·legal.

La Llei 12/2023, en el seu article 6, ho diu clarament: si el contracte es renova en un habitatge en zona tensionada, com ho és Castellar, el preu del nou lloguer no pot superar l’última renda pactada del contracte anterior, actualitzada com a màxim segons la clàusula d’actualització anual. És a dir, només es pot aplicar la pujada que legalment tocava cada any, no la suma acumulada de cop.

A això se suma el que estableix el Codi Civil (article 1964): qualsevol reclamació de drets no exercits prescriu als cinc anys. Per tant, encara que s’haguessin “oblidat” d’actualitzar el preu del lloguer, només pots aplicar l’IPC dels últims cinc anys, i mai anar mès enllà.

Recordem també el límit temporal establert pel govern espanyol en el Reial decret llei 6/2022, que limita el màxim del 2% per als anys 2022-2023 i del 3% per al 2024.

Sembla ser que això s’èstà vulnerant. Algunes immobiliàries interpreten (o fan veure que interpreten) que poden apujar el preu del lloguer sense limitacions legals. I el pitjor és que molts llogaters, desconeixedors d’aquests drets, acaben acceptant aquests augments sota l’amenaça de ser expulsats de l’habitatge.

Fins i tot sembla que el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (API) està demanant més claredat al Govern català respecte a la interpretació i aplicació de la llei, per tant: Com és que algunes immobiliàries ho estant aplicant obviant aquestes lleis?

Aquesta situació genera inseguretat jurídica tant dels llogaters com dels propietaris, i genera una sensació d’impunitat que només beneficia als que volen especular amb el desconeixement, les amenaces o la pressió social.

Urgeix el posicionament clar de l’administració i cal denunciar aquestes pràctiques abusibes, defensar els drets dels llogaters i exigir que l’habitatge deixi de ser un instrument d’especulació i sigui el que és: un dret fonamental.

divendres, 6 de setembre del 2024

On s’ha de fer l’habitatge públic?

 Publicat al Diari Ara, 06/09/2024

Al 22@ i a la Marina del Prat Vermell, a Barcelona, hi ha solars en què només s'hi pot fer habitatge públic. Francesc Melcion


L’habitatge assequible, a més de dibuixar-lo, s’ha de construir, i això té un impacte centenari. A l’Europa de les guerres, l’habitatge públic es va construir sobretot allà on havien caigut les bombes. També a Barcelona, a través del Pla General del 1953, es concretaven plans de reforma interior per reconstruir zones destruïdes per la Guerra Civil. Vist en perspectiva, fa només cinquanta anys que les lleis del sòl i d’ordenació urbana regulen la participació de la col·lectivitat a les plusvàlues generades per l’urbanisme, i per això és difícil trobar parcel·les a l’interior de les ciutats consolidades (barris vells i eixamples) per a la construcció d’habitatge públic. Aquest era fonamentalment el propòsit de l’obligació del 30%, que ara sembla que es flexibilitzarà.

L’urbanisme va ser fonamentalment una competència municipal fins al 1978, quan amb el traspàs de les competències de l’Estat a la Generalitat, es va començar una política territorial interessant per a descentralitzar el país de Barcelona. Es van adquirir sòls a diverses ciutats per a planificar-ne el creixement, i durant vint anys es van construir barris nous a Martorell, Mollet, Sabadell, Terrassa, Tarragona o Vilanova.

El Pacte Nacional per l’Habitatge del 2007 (ja fa 17 anys!) anticipava que hi hauria “440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d’habitatge” en un horitzó de 10 anys, i aquest anava acompanyat d’un “inventari de sòls per a la construcció d’habitatge amb protecció oficial” on bàsicament s’afirmava que la Generalitat disposava de sòl en diferents sectors de Catalunya “que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges. Aproximadament, d’aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat en la seva totalitat d’aquí a l’any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d’obres”.

El ritme previst d’edificació no es va complir, i la major part dels sòls continuen estant a disposició i són de propietat pública: són terrenys a l’Escala, Esparreguera, Figueres, Lleida, Montmeló, Sant Boi de Llobregat, la Seu d’Urgell, Solsona, Santa Perpètua, Santa Coloma de Cervelló, Vic, Viladecans o Vilafranca. Seria bo publicar el visor cartogràfic GIS amb la disponibilitat del sòl públic per tal que la ciutadania conegui la ubicació i abast d’aquests sectors. Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l’urbanisme.

Aquests sòls que es van adquirir fa anys, haurien de ser els primers a programar-se, ja que fer ciutat vol dir, bàsicament, saber construir sobre les idees dels altres.

Tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera

El 2007 també es va llançar la iniciativa de les Àrees Residencials Estratègiques, amb capacitat per a allotjar 73.900 habitatges, 40.000 dels quals havien de ser protegits. Això equivalia a programar fins a 1.230 Ha de sòl (l’Eixample de Barcelona fa 750 Ha), però la crisi del totxo va congelar la majoria dels sectors, i ara tots els plans s'han de redactar de nou. Algunes d’aquestes Àrees, a més, es van dibuixar sobre terrenys de titularitat pública, per tant, serien aquestes també les més fàcils i convenients de reactivar.

Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també

Els urbanistes ens trobem constantment amb el dilema de si té sentit augmentar els límits de la ciutat per ubicar-hi tot aquest habitatge protegit. Després de més de vint anys de professió, tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera. Es tracta de trobar la justa mesura i trobar dissenys capaços de conviure amb les xarxes del verd i de l’aigua que envolten les ciutats. Però sí que cal, construir aquests habitatges per a ampliar el parc públic, i la bona manera de fer-ho és en actuacions de no més de 40 o 50 habitatges, de tal manera que un sol municipi no concentri el creixement de blocs d’excessiva alçada i densitat.

No vull acabar l’article sense insistir que, a Barcelona, també cal ampliar el parc públic sobre els solars provinents de la gestió urbanística. Fa anys que l’urbanisme ha inventat un mecanisme pel qual els propietaris de sòl que desenvolupin els drets d’aprofitament que entre tots els hem atorgat: n’han de cedir una part perquè s’hi faci habitatge públic. Els antics barris industrials que han passat a ser residencials com el 22@ o la Marina del Prat Vermell han fet carrers nous, escoles, equipaments i han reservat terrenys per a edificar-hi el parc públic de lloguer en processos que han durat dècades. Fa vint anys que els equips d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona han anat aprovant reparcel·lacions i donant llicències perquè el mercat operés amb forts condicionants i amb contribucions econòmiques a la ciutat. Camineu-hi, i veieu els solars públics buits als carrers Doctor Trueta, Àvila, Sancho de Ávila, Marroc, Binèfar... Són forats aparents entre mitgeres, amb solera de sauló o sorra i acostumen a estar tancats. Estan qualificats d’habitatge protegit i pertanyen a la ciutadania, perquè s’han obtingut a canvi de la transformació d’antigues fàbriques en desús cap a oficines o pisos que conviuen a les mateixes illes de cases. Dit d’una altra manera; no s’hi pot fer una altra cosa que habitatge protegit. El sector privat ja ha invertit, han edificat ràpidament i ja hi ha milers de treballadors i residents que s’han instal·lat en oficines i pisos magnífics al Poblenou i a la Marina del Prat Vermell. Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també. A què esperem?

Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora

diumenge, 15 de juny del 2014

La plataforma de Colau per Barcelona es presenta el 26 de juny per liderar "la rebel·lió democràtica"

Diari Ara, 15/06/2014
La candidatura Guanyem Barcelona vol aglutinar les forces alternatives d'esquerres per impulsar un canvi a la ciutat




La candidatura d'esquerres que promou Ada Colau a Barcelona es presentarà el dia 26 de juny per fer que la ciutat lideri "la rebel·lió democràtica que cal". Segons consta en un manifest publicat a www.guanyembarcelona.cat, els impulsors es proposen una transformació profunda de la ciutat. 

Tal com va avançar l'ARA l'11 de juny, la candidatura d'esquerres a l'Ajuntament de Barcelona aspira a reunir els suports d'ICV, EUiA, la CUP, Procés Constituent i Podem, però també de moviments socials, plataformes, entitats i sindicats. El text destaca Barcelona com un feu estratègic per engegar el projecte d'esquerres alternatiu, ja que la ciutat ja "disposa d'un teixit associatiu i reivindicatiu capaç de fer realitat projectes de canvi ambiciosos". "Volem una ciutat que promogui l'honestedat dels governants i impedeixi la connivència mafiosa entre política i diners", assenyala el manifest, que proposa un nou contracte ètic entre la ciutadania i els seus representants. Els impulsors de la candidatura es proposen acabar amb les desigualtats i garantir "l'accés a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat i a una renda mínima".

divendres, 16 de maig del 2014

divendres, 7 de març del 2014

El abismo entre ricos y pobres nunca había sido tan grande

Solidaire



El mundo nunca ha producido tanta riqueza como ahora. Si esta riqueza estuviera repartida de manera igual entre todos y en todo el mundo, una familia con tres hijos dispondría de unos ingresos de 2.870 euros al mes y de un patrimonio (ahorros, valor de la vivienda…) de 125.000 euros (1)

Nos referimos a todos los habitantes del planeta: africanos, asiáticos, europeos, estadounidenses, etc. 2.870 euros al mes y un patrimonio de 125.000 euros es algo sorprendentemente alto. En efecto, no es suficiente para vivir de forma lujosa, pero sí lo es para que todos los seres humanos dispongan de una vivienda confortable, de electricidad, de agua potable y de instalaciones sanitarias, y además con métodos ecológicos.

Por lo tanto, hay suficiente para que todo el mundo pueda tener una vida más que decente. Sin embargo, un ser humano de cada tres en el mundo no dispone de un dispositivo sanitario básico y uno de cada cuatro no tiene acceso a la electricidad. Uno de cada siete vive en un barrio de chabolas, uno de cada ocho tiene hambre y uno de cada nueve no tiene acceso al agua potable (2). Dicho de otra manera: con un reparto igual de la riqueza todo el mundo dispondría de 23 dólares al día. Y, sin embargo, 2.400 millones de personas tienen que vivir con menos de 2 dólares al día y 1.200 millones con menos de 1,25 dólares (3).

Por consiguiente, el problema no es que no haya suficiente riqueza, sino que la riqueza está repartida de forma escandalosamente desigual. Actualmente 85 personas poseen la misma cantidad que 3.600 millones de personas juntas (4). El 1% más rico posee la mitad de toda la riqueza del mundo, mientras que el 70% más pobre posee el 3% de esta. Cada uno de los más ricos posee una fortuna media de 1,6 millones de dólares, esto es, 700 veces más que la mayor parte de la población mundial (5).

La exorbitante cantidad de 32.000.000 millones de dólares están al abrigo de los paraísos fiscales(6). Esta cifra es 130 veces más de lo que se necesita anualmente para alcanzar los objetivos de desarrollo del milenio (ODM) de las Naciones Unidas y erradicar la pobreza más grave del mundo. Nunca había sido tan grande y tan sangrante como en estos momentos el contraste entre lo que la economía mundial tiene para ofrecer y lo que proporciona en efecto para responder a las necesidades básicas.

Próspera Bélgica

En Bélgica, donde vivo, el ingreso medio disponible para una familia con dos hijos es de 8.000 euros al mes y el patrimonio medio de esta familia es nada menos que de 800.000 euros (7). Unas cifras que también parecen soprendentemente altas pero, de nuevo, se trata de cifras medias que ocultan un reparto extremadamente desigual.

Por una parte, un 1% de los belgas más ricos posee 40 veces más que el belga medio. Las diez familias más ricas de nuestro país disponen juntas de un patrimonio de 42.000 millones de euros, aproximadamente la misma cantidad que los dos millones de belgas más pobres. El patrimonio de las familias De Spoelberch, De Mévius y Vandamme corresponde exactamente al presupuesto total de la seguridad social de 2012 (8).

Por otra parte, un belga de cada cinco corre peligro de caer en la pobreza o en la exclusión social (9). Una familia con ingresos bajos de cada cinco tiene que aplazar la atención sanitaria por motivos financieros (10). No es en absoluto raro que haya personas que tengan que trabajar a un ritmo inhumano por apenas 1.300 euros al mes. Dada la enorme prosperidad de la riqueza de nuestro país, esto es inaceptable.

El abismo entre ricos y pobres en Bélgica nunca había sido tan grande y sigue aumentando. En los últimos veinte años los ingresos del 30% de personas más pobres han descendido un 10%, mientras que el porcentaje más rico ha visto aumentar sus ingresos un 30% (11). Durante este periodo se ha duplicado la cantidad de personas pobres (12). Esto es la consecuencia de dos elementos: primero, los subsidios y los salarios se han congelado o han aumentado menos despacio que la prosperidad; segundo, el capital se sigue beneficiando de ventajas fiscales. En los últimos treinta años la parte asalariada en el PNB (la riqueza nacional) ha descendido del 67 al 62%, mientras que la parte del capital casi se ha duplicado ya que ha pasado del 6 al 10% (13).

La crisis no es para todo el mundo

El gran malvado aquí es la crisis. En el capitalismo una crisis equivale a una enorme limpieza brutal y caótica de la economía. Inevitablemente lo pagan los trabajadores y las personas más débiles de la sociedad. En otras palabras, una crisis económica es un medio excelente para organizar una transferencia del trabajo al capital, de los pobres a los ricos. Las reducciones de salarios en la década de 1980 son un buen ejemplo de ello. Si hoy los salarios constituyeran una parte tan grande del PIB como en 1981, cada trabajador granaría unos 950 euros más al mes (14).

El crack financiero de 2008 es la repetición del mismo fenómeno. Solo en Europa han desaparecido cuatro millones de empleos a causa de la crisis (15). En el mundo se ha empujado a 64 millones de personas a la pobreza extrema (16). El abismo entre pobres y ricos ha aumentado en casi todos los países europeos y es particularmente fuerte en Irlanda y España (17). Europa cuenta actualmente con 120 millones de pobres y de 100 a 150 millones de personas viven sobre el filo de la navaja ¡Hablamos, por lo tanto, del 43 al 53% de la población! Además, ya no basta con tener un empleo. En Europa una persona que trabaja de cada diez vive actualmente por debajo del umbral de pobreza (18).

La política económica llevada a cabo desde 2008 ha causado verdaderos estragos, sobre todo en los países periféricos. Los ingresos medios tampoco se libran. En Italia el poder adquisitivo ha descendido un 12%, en España y Gran Bretaña (!), un 22%, y en Grecia, un 33% (19). En Portugal los salarios han descendido un 12% (20), en Grecia los salarios de los funcionarios se han desplomado un 35% (21). El 31% de los griegos vive hoy por debajo del umbral de pobreza y un 27% corre peligro de caer en esa situación (22). En España la pobreza podría llegar al 40% de aquí a 2022 (23).

También en Bélgica sigue aumentando la pobreza. Hoy en día en este país próspero 24.000 personas necesitan la ayuda alimentaria de Cruz Roja (24). El ritmo de este aumento ha sido menos rápido que en los países periféricos porque hemos estado 541 días sin gobierno y durante este periodo no se han podido decidir recortes. En segundo lugar, en nuestro país los sindicatos son más fuertes que en la mayoría de los países vecinos.

Para los super-ricos la crisis ha sido, en todo caso, una bendición. Nunca antes había habido tantos super-ricos (fortunas de más de 22 millones de euros) en el mundo. En Europa se han unido a la lista 4.500 personas, en Bélgica, 60 (25). Los “individuos muy ricos” (high-net-worth individual, con unos medios de inversión de más de un millón de dólares) han visto aumentar su riqueza al menos un 41% desde 2008 (26). A todas luces, la crisis no es para todos.

Una cuestión de civilización

Este abismo es un auténtico escándalo. Para el economista de reputación internacional Jeffrey Sachs, una redistribución fundamental de la riqueza es una cuestión de “civilización” (27). Pero también hay razones sociales, económicas e incluso políticas para emprender la lucha contra este abismo. En primer lugar, la desigualdad en un país provoca una serie de efectos nefastos. Acorta la vida de las personas, las hace más desgraciadas, aumenta la criminalidad, la cantidad de embarazos adolescentes y de adicciones a la droga, y estimula el consumo excesivo (28).

Económicamente, una gran desigualdad empeora la crisis puesto que los bajos ingresos significan menor poder adquisitivo, lo cual es nefasto para el consumo global y, por consiguiente, para las inversiones.

Hay un fuerte paralelismo entre nuestra época y la Gran Depresión de la década de 1930. Entre 1920 y 1928 el grupo del 5% de los más ricos aumentó del 24 al 33%. Un año después se produjo la explosión. En 1983 este grupo era el 22% y en 2008, el 33%, esto es, precisamente el nivel del año anterior al crack (29). Por el mismo motivo los recortes no son una buena idea. Aumentan el abismo y, por lo tanto, aumentan y empeoran la crisis. Aunque puede que este sea precisamente el objetivo (30).

Por último, un abismo demasiado grande entre ricos y pobres también genera un peligro político, más disimulado. La desigualdad económica cada vez mayor y el descenso de los ingresos bajos y medios suscita el descontento y la agitación en un amplio sector de la población. Según The Economist, al menos en 65 países existe una posibilidad entre alta y muy alta de agitación y de revuelta, comparable a las de la Primavera Árabe (31). Por lo tanto, no es sorprendente que en Davos la elite de los políticos, lo mismo que el presidente Obama y el director del FMI, empiecen a preocuparse verdaderamente (32).

Todavía no se han dado cuenta de que en este caso no se trata de un exceso o de un desbordamiento, sino de un error del sistema o de un defecto de construcción. Ya es hora de algo nuevo.

Anexo 1: Prioridades del capitalismo mundial (33)
  Anexo 2: Un mundo de diferencia: China y Cuba

A nivel mundial estos últimos veinte años asistimos a una fuerte disminución de la pobreza extrema (1,25 dólares). Sin embargo, en gran parte se ha debido a los esfuerzos de China en este aspecto (34). Semejante disminución generalizada de la pobreza, como es el caso de China, no tenía precedentes en la historia del mundo. En todo caso, esta disminución de la pobreza es consecuencia sobre todo de un fuerte aumento de los salarios. Por el momento el sueldo se duplica cada seis años (35). Por lo tanto, no es de extrañar que la cantidad de ingresos medios en China haya aumentado mucho. En veinte años al menos 800 millones de chinos han pasado a la categoría de “ingresos medios” (2-13 dólares). Esto equivale aproximadamente a toda la población del África negra y es casi cuatro veces más que la de India (36). El Índice de Desarrollo Humano (IDH) mide el progreso social de un país. En los últimos treinta años, el aumento del IDG de China ha sido el más alto de todo el mundo y tres veces superior a la media mundial (37).

En Cuba los ingresos por habitante son seis veces más bajos que en los países ricos. En efecto, el país padece el bloqueo más largo de la historia mundial. A pesar de ello, la atención sanitaria de Cuba es de las mejores del mundo. En Cuba nadie tiene que posponer una operación o el cuidado dental por falta de dinero. Ahí son gratuitos los cuidados médicos, las prótesis y otras intervenciones por las que tenemos que pagar en nuestros países. El país también tiene uno de los mejores resultados del mundo en la enseñanza. El porcentaje de adultos cubanos que hacen estudios superiores es el segundo más alto del mundo: el 95% (38). Esta cifra se debe al hecho de que la enseñanza, incluida la universidad, es completamente gratuita. En Cuba la capacidad adquisitiva no desempeña papel alguno a la hora hacer o no estudios (superiores). Globalmente, como país pobre, Cuba obtiene un índice de desarrollo social (HDI) comparable a Bélgica e incluso mejor que el de Gran Bretaña (39).


Notas [no aparecen en la versión francesa, las ha proporcionado el autor para su versión en castellano, N. de la t.]:

(1) El cálculo de ingresos de una familia media se basa en la hipótesis probable de que los ingresos de los hogares disponibles se elevan al 70% del PIB. En este caso, se utiliza aquí el Producto Bruto del Mundo (83.200.000 de dólares de PPA en 2012).
En algunos países es más del 70%, en otros menos. Así pues, para una familia media es 3.440 dólares de PPA. Esta cifra tiene en cuenta las diferencias de precio entre los países para los mismos productos o servicios, y expresa el poder adquisitivo real. Hemos convertido esta cifra en euros según el método de cálculo del Banco Mundial.  
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_(PPP) http://stats.oecd.org/Index.aspx?datasetcode=SNA_TABLE4
El cálculo del patrimonio se basa en un informe reciente de Crédit Suisse. Según este informe, el patrimonio total del mundo (Household wealth) se eleva a 240.800.000 millones de dólares. Crédit Suisse, Global Wealth Report 2013, Zurich 2013,  

http://www.economywatch.com/economic-statistics/economic-indicators/GDP_Per_Capita_Current_Prices_National_Currency/ y http://www.spaargids.be/sparen/ing-bank-nieuws/financieel-vermogen-voor-het-eerst-boven-1-000-miljard-euro.html

(8) http://www.dewereldmorgen.be/artikels/2012/11/16/belgen-massaal-voor-vermogensbelasting

(9) http://www.armoedebestrijding.be/cijfers_aantal_armen.htm
(10)http://www.belgium.be/nl/nieuws/2012/news_jaarboek_2012_armoede.jsp http://www.brusselnieuws.be/artikels/stadsleven/armoede-schaadt-de-gezondheid

(11)http://www.demorgen.be/dm/nl/3324/Financiele-crisis/article/detail/1703090/2013/09/12/Een-op-de-vier-Europeanen-is-arm-in-2025.dhtml

(12) Hace veinte años este porcentaje fluctuaba entre el 6% y el 7%. Hoy el porcentaje ha ascendido hasta en 15%. http://www.forum.vierdewereldsyndicaat.org/index.php?topic=1171.0;wap2
(13)http://www.abvv.be/c/document_library/get_file?uuid=7f476cc4-902b-4d65-81fd-78cb5b19954e&groupId=10134 p. 17.

(14)http://www.pvda.be/weekblad/artikel/itinera-en-europese-unie-lossen-eerste-schot-in-komende-pensioenoorlog/print.html
(15) http://www.ft.com/intl/cms/s/0/5d529a46-fcbf-11de-bc51-00144feab49a.html

(16) http://siteresources.worldbank.org/EXTPREMNET/Resources/TDAT_Book.pdf, p. 261.

(17) En estos dos países el coeficiente de Gini ha aumentado 6 y 6,6 puntos respectivamente. En Bélgica aumentó un punto.   


(18) http://www.oxfamsol.be/nl/IMG/pdf/bp174-cautionary-tale-austerity-inequality-europe-120913-en.pdf p. 3; http://elpais.com/diario/2012/01/30/internacional/1327878004_850215.html

(19) http://www.ft.com/intl/cms/s/0/b31dd248-d785-11e2-a26a-00144feab7de.html#axzz2bH56ivNc

(20) http://www.ft.com/intl/cms/s/0/5c57aff8-0f37-11e3-ae66-00144feabdc0.html?siteedition=intl
(21)http://www.economist.com/news/europe/21565999-government-gets-its-latest-austerity-measures-through-only-just-toil-and-trouble

(22) http://www.theguardian.com/commentisfree/2013/feb/11/greece-humanitarian-crisis-eu

(23) http://www.intermonoxfam.org/es/sala-de-prensa/nota-de-prensa/espana-podria-alcanzar-18-millones-de-pobres-en-una-decada-si-se-manti

(24) http://ifrc.org/PageFiles/134339/1260300-Economic%20crisis%20Report_EN_LR.pdf p. 52.

(25) http://www.standaard.be/cnt/dmf20130912_00737534

(26) http://www.worldwealthreport.com/

dimarts, 29 d’octubre del 2013

PAH vs SAREB: Barcelona Meeting Point

El pasado 24 de Octubre, un centenar de miembros de la PAH se introducían en el Barcelona Meeting Point (BMP), la feria de especuladores inmobiliarios más importante del país. El objetivo era bloquear el stand de la SAREB (el banco malo) una sociedad con capital público que, tras sanear los balances de las entidades bancarias, persigue malvender las viviendas rescatadas con nuestros impuestos a fondos de inversión extranjeros.

Bajo el nombre de #tomaelbancomalo y al grito de "Son nuestras casas!", la acción bloqueó por completo el stand de la SAREB. El BMP acabó cerrando el acceso al público durante todo ese día. La PAH logró arrancar, por primera vez, una reunión a tres bandas entre la PAH, la Generalitat y la SAREB. El mensaje de la PAH fue muy claro: Hasta que no se destinen las viviendas de la SAREB a alquiler social estas acciones se repetirán indefinidamente. No permitiremos que los inversores hagan negocio con nuestras casas, quedan avisados y quien avisa no es traidor.

dimecres, 7 d’agost del 2013

La crisis salva a la naturaleza

El País, 30 juliol 20103, Juana Viúdez
  • El freno a la expansión del cemento da una tregua a parajes verdes y especies amenazadas 
  • Los ecologistas piden el rescate del suelo urbanizable sin edificar 
  •  Iluminación donde no hay nadie 


La locura del ladrillo hizo que España fuera el país europeo que más suelo urbano fabricó entre 2000 y 2006, según un reciente estudio de la Agencia Europea del Medio Ambiente (EEA por sus siglas en inglés). Una serie de mediciones tomadas por satélite han permitido concluir que acaparó en este periodo el 24% del terreno que se urbanizó en la Unión Europea. Le siguen Francia, con un 12% y Alemania, con un 9%. La crisis ha conseguido frenar esta tendencia, para alivio de las tierras verdes y de cultivo y algunas de las especies que viven en ellas. Pero ha dejado suelo calificado como edificable para 35 o 40 años, a un ritmo medio bajo de unas 150.000 viviendas anuales, según datos del Sistema de Información Urbana, dependiente del Ministerio de Fomento. O sea, 709.577 hectáreas rescatables para la naturaleza.

Esa gran bolsa urbanizable es la que los ecologistas quieren rescatar aprovechando el parón del ladrillo. Es decir, volver a calificar como suelo rústico aquel para el que no se prevea un uso inmediato. No será fácil, hay dinero por medio, o la promesa de dinero futuro. “Ese suelo ya clasificado tiene unos valores de mercado, que también se han colocado junto a los activos tóxicos, y revertir esta situación generaría una pérdida de valor muy notable”, explica Rafael Mata Olmo, catedrático de Geografía y Ordenación del Territorio de la Universidad Autónoma de Madrid. Tampoco podría hacerse aludiendo simplemente a que no hay expectativas de desarrollo o que tienen un gran valor ambiental, añade. El proceso, lento, requeriría en muchos casos acudir a los tribunales.

En la organización Seo BirdLife recuerdan sus intentos infructuosos para comprar terrenos agrícolas en la zona de Alcalá de Henares (Madrid) con la intención de recuperar al cernícalo primilla. Les fue imposible. “Los propietarios no perdían la esperanza de que ese suelo fuera recalificado y conseguir un mayor aprovechamiento”, explica Juan Carlos Atienza. La organización conservacionista, muy activa judicialmente, detecta ahora, sin embargo, “cierto interés judicial” por revisar los suelos catalogados como urbanizables y volver a protegerlos. “Venimos solicitando que se preserven y por lo general se concede”, dice Atienza. La ONG también ha pedido a los partidos políticos que se incluya una cláusula en la Ley del Suelo para que toda superficie urbanizable que no se haya desarrollado en 10 años vuelva a su estado habitual.


Los dueños de parcelas rústicas aguardan una posible recalificación

“Nuestro estilo de vida asociado a un gran consumo está presionando la tierra”, asegura Hans Bryninckx, director de la Agencia Europea del Medio Ambiente. Pero más allá de la proporción de tierra que se cubre con cemento hay otro efecto: las carreteras y otras infraestructuras están erosionando progresivamente hábitats muy valiosos con grandes consecuencias para las especies más amenazadas de Europa.

En el caso de España, las zonas urbanas han usurpado terrenos principalmente agrícolas. Las más afectadas por la ocupación artificial han sido Madrid, la costa mediterránea (Alicante, Valencia, Murcia, Islas Baleares y especialmente Castellón), áreas estratégicas de Zaragoza, zonas próximas a grandes núcleos, como Toledo, o ciudades que partían con una ocupación muy baja, entre las que destacan Ourense o Valladolid. Estos crecimientos, advertidos en un trabajo de Cristina Zamorano realizado en 2012 para el extinto Observatorio de la Sostenibilidad de España, se han confirmado en el mapa recientemente trazado por la Agencia Europea de Medio Ambiente.

Además de atentar contra especies amenazadas, la construcción desenfrenada ha invadido superficies inundables (lechos de ríos o primeras líneas de playa) y se han agravado los efectos de las catástrofes naturales como inundaciones o grandes nevadas. “La Ley de Suelo de 1998, del PP, no especificaba claramente que no se puede construir en zonas afectadas por riesgos naturales”, apunta Jonathan Gómez Cantero, climatólogo experto en riesgos naturales. “Ahora no hay municipio mediterráneo que no tenga un cauce construido y eso aumenta enormemente la vulnerabilidad de las personas”, añade.

Un buen planeamiento urbanístico no evita por completo las inundaciones, pero puede hacer que no sean catastróficas. Gómez Cantero pone como ejemplo las últimas inundaciones en el Pirineo, donde hay también riesgos de desprendimiento. “En Castro Urdiales (Cantabria), por ejemplo, había una urbanización frente al mar que se promocionaba con el eslogan ‘te salpicarán las olas’: me parece increíble”, se lamenta.

En 2004, España llegó a construir 600.000 viviendas, más que en Alemania, Francia e Italia. “El crecimiento no tenía límites”, describe Sebastián Grau, presidente de la Asociación Española de Técnicos Urbanistas. Ahora el panorama es distinto. Los esfuerzos del sector se concentran en la rehabilitación, en que las ciudades crezcan hacia dentro. En junio, el Gobierno aprobó la Ley de Rehabilitación, Regeneración y Renovación Urbana. En el preámbulo de la norma se considera “muy difícil” que a corto o a medio plazo los sectores de la construcción e inmobiliarios puedan seguir transformando suelos vírgenes y construyendo vivienda nueva. Hay 723.043 viviendas vacías.

El gran reto es recuperar el entorno. Mientras los constructores se atrincheran, guardando posiciones y esperando mejores años, ecologistas y geógrafos reivindican la necesidad de proteger el excedente de suelo urbanizable. “Es un terreno abonado para la construcción masiva, una bomba latente”, contempla Luis Jiménez, exdirector del Observatorio de Sostenibilidad de España. La vuelta al verde original es una misión titánica. “Una vez que se ha puesto un ladrillo es casi imposible quitarlo”, asevera Mario Rodríguez, de Greenpeace.

Iluminación donde no hay nadie

En tiempos en los que los Ayuntamientos no cuentan con plusvalías de la construcción para mejorar los servicios que se prestan a los ciudadanos toca racionalizar y reclasificar. La tendencia urbanística es crear redes urbanas más tupidas donde los servicios sean más económicos, recuperar centros históricos o ensanches y favorecer políticas de alquiler.

En la Asociación Española de Técnicos Urbanistas hablan de una paralización de los nuevos procesos de ocupación. “Hay miedo a hacer comunidades de vecinos”, dice Sebastián Grau, su presidente.

Una macrourbanización con apenas una decena de residentes tendría unas cuotas enormes, independientemente del miedo a los impagos. El último informe del Defensor del Pueblo alerta de un incremento de las quejas de ciudadanos que viven en urbanizaciones sin consolidar, en las que no pasa el correo o no cuentan con los servicios más esenciales porque no hay dinero ni población suficiente para contratarlos.

De 2000 a 2006, el suelo ocupado se incrementó en 30.000 hectáreas por año, a un ritmo de 3,37 hectáreas por hora, según datos de un estudio de 2012 del desaparecido Observatorio de la Sostenibilidad de España. “Estamos pagando por ese modelo, pero todavía no hemos valorado bien esa ocupación y sus consecuencias”, cree Luis Jiménez, exdirector de este organismo. El caso de Seseña es uno de los más palpables.

Un estudio de la Universidad Complutense, realizado con datos de 2012, concluye que el gasto lumínico se ha duplicado en los últimos cinco años. Donde resulta más caro es en los municipios de menos de 200.000 habitantes, que quisieron competir con las grandes ciudades, donde resulta mucho más barato tener luz.

divendres, 12 de juliol del 2013

Obra Social la PAH: manual de desobediencia civil para recuperar viviendas vacías de las entidades financieras

#ineditviable

La PAH presenta el manual de desobediencia civil para recuperar viviendas vacías de las entidades financieras El manual de desobediencia civil para retornar a las viviendas vacías de los bancos su función social, se acompaña de un nuevo video: “De la burbuja a la Obra Social”

veure el document sencer en aquest enllaç: http://ineditviable.blogspot.com.es/2013/07/obra-social-la-pah-manual-de.html


diumenge, 12 de maig del 2013

Periodistes desplaçats per evitar que filmessin el pas de Rajoy per una protesta de la PAH a Barcelona


Els periodistes acreditats al Salo de l’Automòbil de Barcelona han estat obligats a apartar-se per evitar que filmessin el pas de la comitiva del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a pocs metres d’una protesta convocada per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH). Un fotògraf que s’ha negat a obeir ha estat expulsat del Saló.

dimarts, 12 de març del 2013

Vidas en juego

Afectados por la Hipoteca de la PAH hacen un llamamiento a los Diputados del Partido Popular para que escuchen sus voces antes de tomar una decisión sobre la ILP, una decisión que cambiará sus vidas. Todas las personas que salen en este video están en proceso de ejecución hipotecaria. Algunos van a perder sus viviendas y otros ya han sido desahuciados y están luchando por la condonación de unas deudas que les condenan a la miseria. Agradecemos a Silvia González Laá, Iván Domínguez, Lluis Mestres, Xavi Mestres, Joan Rodón, Albert Royo, Xavi Andreu y a la Productora Mamma Team su colaboración en la realización de este vídeo.

dimarts, 5 de febrer del 2013

"Vinc a parlar d'una estafa i no d'un problema social", la intervenció d'Ada Colau al Congrés en cinc frases



La portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca defensa la necessitat de canvis urgents per frenar la sagnia dels desnonaments

La portaveu de la Plataforma d'Afectats per a Hipoteca, Ada Colau, ha firmat una intervenció especialment contundent a la comissió d'economia del Congrés. Era el primer cop que la PAH podia expressar-se en seu parlamentària i Colau no ha estalviat crítiques a la gestió política del drama dels desnonaments. Ha començat lamentant que se la fes parlar en el darrer torn d'intervencions (a les vuit del vespre) i que no s'hagués convidat cap magistrat al debat. I ha atacat de forma directa el vicesecretari general de l'Associació Espanyola de la Banca, Javier Rodríguez Pellitero, a qui ha acusat de parlar en condició de "criminal" i no d'expert. Moments després ha declinat, a més, returar aquestes acusacions com li demanava el president de la comissió. Aquest és el resum de la seva intervenció en cinc frases:

- "No sóc ningú important, no tinc càrrecs, la meva presència aquí no és important. Sóc una cara visible d'un moviment que no deixa de créixer. De la gent que a qui la llei injusta ha condemnant a la mort civil de per vida".

- "Els desnonaments són una estafa generalitzada i no un problema social. Hipotecar-se no ha estat una opció lliura. A l'estat espanyol tot conduïa a hipotecar-se i, a més, es venia com la inversió més segura. Van dir que no hi havia bombolla i que l'habitatge era la millor inversió. La gent va fer el que l'Estat li va recomanar. És una estafa".

- "El representant de la banca que ha intervingut anteriorment (el vicepresident de l'Associació Espanyola de la Banca) ha dit que la legislació actual és estupenda quan hi ha gent que s'està suïcidant. Aquest senyor és un criminal i així l'hauríem de tractar, no com a un expert".

- "En 4 anys, la PAH ha fet el que havia d'haver fet l'administració, ha liderat la detecció del problema i la proposta de solucions i per això ara han d'escoltar als que portem més temps debatent i patint el problema. Sabem exactament del que parlem. Es dóna massa crèdit als representants d'entitats financeres i poc als afectats". - "Veuríem intolerable que la iLP no s'admeti a tràmit. Ha arribat un punt d'inflexió: si les majories parlementaris insisteixen a desprestigiar la demanda de la ciutadania, farem una passa més. S'hauran d'enfrontar a què públicament els senyalem. Demanem als diputats que facin examen de consciència i imaginin què vol dir que et destrueixen la via d'un dia per l'altre. Els que no es comprometin amb la ILP veuran com els perseguim. Mai amb violència, però no tolerarem la impunitat"

dimecres, 1 d’agost del 2012

"El que hem fet a Marinaleda no és cap miracle, es pot fer a tot arreu"

Juan Manuel Sánchez Gordillo viatja al Principat i defensa una política transformadora que al poble andalús on és alcalde ha aconseguit plena ocupació i habitatge per tothom 
30/07/2012 -  Llibertat.cat

   

Es diu Juan Manuel Sánchez Gordillo i és sindicalista, independentista andalús, diputat al parlament d'Andalusia i alcalde de Marinaleda, un municipi sevillà situat a La Campiña. Un polític que en la presa de possessió com a diputat a la cambra andalusa va dir aquestes paraules: "Em comprometo a lluitar amb totes les meves forces per subvertir el sistema que produeix atur i corrupció, el sistema capitalista. Em declaro insubmís i em comprometo a donar veu als que no en tenen. Per aquesta nació sense sobirania que és Andalusia. Visca Andalusia lliure!". Sánchez Gordillo és un alcalde comunista que des de l'any 1979 ha lluitat per "posar dempeus un poder contra el poder, un contrapoder que sabés oposar-se als molts poders que tenia la burgesia i que desgraciadament segueix tenint en la lluita per assolir els drets que als jornalers sempre se'ns havien negat". Un contrapoder que "donés lloc a un poder de classe, un poder que es comprometés fins a les darreres conseqüències amb els treballadors que menys tenien, amb els que els havien robat fins la paraula". Per això, durant tots aquests anys, Sánchez Gordillo ha creat un poder municipal que ha ocupat la terra amb els jornalers, que ha reclamat habitatges i que s'ha rebel·lat contra les normes que afavoreixen els terratinents però que deixen els desocupats del món rural desemparats. I ho ha aconseguit, per això ara toca estendre aquest model de transformació social que ha arrelat en aquesta petita població andalusa.  

Plena ocupació i habitatge per tothom
Quins fruits ha obtingut aquesta política? Plena ocupació i el respecte de l'habitatge com a dret universal. "No ens fa por construir habitatges, tants com siguin necessaris perquè els obrers i els fills dels obrers tinguin assegurat un sostre i per això tampoc ens fa por tenir com a objectiu la plena ocupació que és just el contrari del que té en ment l'imperialisme per a aquesta zona del planeta", s'afirma des de l'Ajuntament de Marinaleda. A Marinaleda totes les mesures van destinades a promoure l'economia productiva, mentre que l'economia especulativa està prohibida. En aquest poble andalús es pot tenir un habitatge per 15 euros al mes a canvi de no vendre'l ni especular, mentre que una extensa xarxa de cooperatives que abraça tots els sectors de l'economia productiva ha aconseguit que tots els ciutadans de Marinaleda tinguin una feina, i que tothom, tingui la responsabilitat que tingui, cobri 1.200 euros al mes. Els beneficis que aconsegueixen les empreses no s'acumulen sinó que s'inverteixen per crear més ocupació. Un model que Sánchez Gordillo està estenent a més poblacions andaluses, ara amb l'ocupació d'una finca de 1.200 hectàrees propietat de l'exèrcit a Osuna i que només es fa servir per criar cavalls. L'alcalde ha ocupat la finca perquè vol que sigui productiva i doni feina a més jornalers. En una recent entrevista a Onda Cero, de les més escoltades segons assegura l'emissora, Sánchez Gordillo defensa que "la terra és de qui la treballa" i que "ha de complir un fi social". Així, denuncia que Andalusia el 2% dels propietaris posseeixen el 50% de les terres cultivables i que el 20% dels grans terratinents s'emporten el 80% dels ajuts de la política agrària comuna, fet que porta a la ruïna el petit camperol. En aquest desgreuge hi té molt a veure la Duquesa de Alba, que per nombre d'hectàrees en propietat s'emporta bona part d'uns ajuts que no necessita. 

L'accés a l'habitatge més barat de tota Europa
L'alcade afirma en aquesta entrevista que tenir un sostre per 15 euros al mes "hauria de ser la norma, l'excepcional hauria de ser que es venguin habitatges a canvi de milions d'euros". "Nosaltres què hem fet? Senzillament no especular. Hem comprat sòl rústic molt barat i l'hem fet urbà. S'ha acabat l'especulació del sòl. L'habitatge perfectament pot ser un dret universal com la sanitat o l'educació. Hem abaratit en més d'un 100% l'habitatge", explica, assegurant que "estem davant l'accés a l'habitatge més barat de tota Europa". "I això no és cap miracle, és possible. Si a Marinaleda és una realitat, pot ser-ho a tot arreu". Segons el polític comunista, "quan fas d'una necessitat humana com és el sostre un objecte d'especulació és quan s'encareix". Per això la seva política es basa simplement en "l'aplicació de la no especulació a l'habitatge". I això es pot fer a tot arreu. Què fa falta? Sánchez Gordillo ho té clar: "Voluntat política, i demà mateix es fan habitatges sense ànim de lucre".  

"Aquesta crisi és una gran estafa. Això es diu robatori a mà armada" 
Sánchez Gordillo es mostra molt crític amb la crisi. L'alcalde comunista assegura que la crisi "és una gran estafa del capital financer amb les hipoteques escombraria". Una estafa, argumenta, perquè "el BCE no presta directament els diners públics a l'Estat, sinó als bancs. I això es diu robatori a mà armada". "Està pensat pels que manen, hi ha una pèrdua de sobirania. Rajoy no mana, aquí mana el capital financer. No ens rescaten, ens segresten, i ja estem segrestats", assenyala.  

L'alternativa: nacionalitzar la banca i els sectors estratègics
Per això, per a Sánchez Gordillo el primer que s'ha de fer per avançar cap a un model social just és nacionalitzar la banca, que sigui pública, i nacionalitzar també les companyies energètiques. "L'energia ha de ser pública perquè és un sector estratègic", diu. També defensa més inversió en serveis bàsics com l'habitatge o les infraestructures i un canvi en el model agrari per tal que l'aliment sigui "un dret i no un negoci". "Des de l'austeritat pràctica i concreta es pot avançar molt", subratlla. El polític defensa també la gratuïtat de tota l'etapa formativa, des de les escoles bressol fins a la universitat. A Marinaleda una guarderia costa 12 euros al mes, però en canvi a Barcelona, per exemple, oscil·len entre els 200 i els 600 euros al mes, i no hi ha places garantides per tothom. Això provoca que "no estiguin a l'abast de totes les famílies. Els nens d'un mileurista no tenen dret a la guarderia. Ha de ser pública i gratuïta", remarca.  

Democràcia participativa 
El model rupturista implantat a Marinaleda no s'entendria sense una democràcia radical, 100% participativa. Per això a Marinaleda totes les decisions es prenen en les assemblees de barri, on hi participa tothom. "S'ha de tornar el poder real al poble. Ara hi està havent un transvasament de sobirania des de les classes treballadores al capital financer, i això s'ha d'impedir perquè acabarà amb la democràcia", adverteix Sánchez-Gordillo. L'Ajuntament de Marinaleda afirma que "no hi ha projecte d'esquerres sense participació directa del poble, des d'un principi no volíem que la gent anés a votar una vegada cada 4 anys sinó a participar cada dia en tots els assumptes que repercutissin en la seva vida", argumenta. D'aquesta manera, s'han creat assemblees, tant generals com de barri, on el poble participa directament de l'elaboració i aprovació dels pressupostos i tot el relacionat amb el poble.  

Gira catalana
Aquest mes de juliol Sánchez Gordillo ha portat l'experiència de Marinaleda als Països Catalans. Divendres passat va passar per Tarragona en un acte organitzat per l’Associació Artística-Cultural-Mediambiental Hunab Ku de Vilaseca. Dissabte havia de passar pel CSA “Lo Maset” de Deltebre però es va haver de suspendre la xerrada per l'ocupació a Osuna. I dijous, més de 300 persones van omplir la Plaça de l'Assumpció de Vilanova i la Geltrú per escoltar Sánchez Campillo, en un esdeveniment organitzat per la CUP. Gordillo va cloure el seu discurs amb "Viva Andalucía Libre! i Visca Catalunya Lliure!" i va posar especial èmfasi en el fet que l'independentisme d’esquerres andalús i català és una proposta revolucionària clau.

divendres, 25 de maig del 2012

El discurs d'Ada Colau que TV3 no va emetre sobre la PAH com a millor iniciativa solidària de l'any


El video con el discurso de @adacolau de @la_pah recogiendo el premio mejor iniciativa solidaria #cataladelany que tv3 no emitió: El 22 de mayo de 2012 @la_Pah fue galardonada con el premio Mercé Conesa que otorga anualmente @elperiodico por unanimidad de un jurado independiente. 

La PAH asistió a la gala de #cataladelany retransmitida en directo por tv3, con una audiencia de más de 600.000 telespectadores. Sin embargo los ciudadanos de Catalunya no tuvieron la oportunidad de escuchar el discurso de la galardonada PAH, ni en directo ni posteriormente a través de la web. Con un lamentable retraso, os dejamos el video con la intervención de la PAH ante la Plana Mayor de la Generalitat. Por cierto, el desahucio de Jaime al hace referencia en el video y que tuvo lugar al día siguiente de la gala se paralizó por tercera vez consecutiva a pesar del despliegue policial solicitado por Catalunya Caixa. Además se arrancó un compromiso , contemplado en un papel firmado, para ofrecer a Jaime un alquiler social.


No nos detendremos hasta hacer efectivo el derecho a una vivienda! Porque, Sí se puede!

dimarts, 15 de setembre del 2009

Espanya a la cua

En els darrers 20 anys s'ha construït una casa per hora en els 311 municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Tal com diu l'Avui "Espanya s'estanca en solitari i serà l'únic dels grans que no haurà sortit de la recessió quan acabi l'any. El motiu, "els desequilibris estructurals acumulats en els últims deu anys i ja prou coneguts", va lamentar Almunia referint-se al còctel de la bombolla immobiliària i l'addicció espanyola al totxo, l'endeutament familiar excessiu i l'atur, que encara creixerà "molt més" que a la resta de la UE."

El totxo no és la millor opció per l'estabilitat econòmica, això tots ho vèiem i ho dèiem i al final el temps ha donat la raó. Generar accedent d'habitatge no ens porta enlloc, tenir cases buides i pendents d'hipotèques no ens dona res més que pobresa i endeutament. Molts deien que calia invertir en investigació i recerca, almenys això ara ens donaria alguna possibilitat per poder tirar endavant. Però aquest és el model que s'ha triat i ara caldrà buscar la resposta, potser Espanya serà la darrera a sortir d'aquest mal son social que viuen moltes famílies, però potser això també ens permetrà replantejar seriosament el model i buscar noves vies per no caure en al mateix parany, no fer-ho serà un greu error.

No cobren prou els càrrecs electes de Castellar?

Xavi Arderius En aquest enllaç pots veure un pdf amb el que cobren els polítics de Castellar En els plens de desembre de 2025 i gener de 202...