Misèries

Si anem a buscar les misèries, no arribarem enlloc. La solució apareix quan s'afronta el diàleg amb voluntat d'arribar a algun lloc.

El govern de l'estat Espanyol i els seus companys de viatge, Ciutadans i PSOE, han emprès el camí de la manipulació i el menys preu. Treballen per fer creure que més de 2 milions de persones estan equivocades, utilitzen tot el poder que tenen per generar enfrontament i odi i al mateix culpen a aquests més de 2 milions de tot el que està passant. L'Estat espanyol fa molt temps que fa joc brut, ja des de la transició ha utilitzat el poder per fer creure que viviem en democràcia, però en realitat no han canviat tant les coses en l'essència política des de que aquest país va perdre el dictador Francisco Franco. En aquests moments estan sortint totes les vergonyes que fins ara s'havien pogut anar tapant, entre d'altres coses per que tots els que hi havia en el poder, governs i oposició treballaven amb complicitat i s'anaven justificant i tapant les vergonyes. El que està passant en aquests moments, no ens pot portar enlloc més que a una regeneració social i política. Catalunya té tots els elements per abanderar un nou model d'estat, molt més democràtic i just, l'estat Espanyol, hauria de prendre nota i assumir el fracàs al que ell mateix s'està portant. Cal recuperar l'esperit del procés constituent que van iniciar Arcadi Oliveres i Teresa Forcades i demostrar arreu que els temps estan canviant.

Stop TTIP (Tractat Transatlàntic pel Comerç i la Inversió)

Acte organitzat pel Procés Constituent contra el Tractat Transatlàntic pel Comerç i la Inversió entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP), amb la presència d'Arcadi Oliveres, Teresa Forcades, Vicenç Navarro i els periodistes de la revista Cafèambllet Marta Sibina i Albano Dante. Divendres 19 de desembre de 2014 a l'auditori del col•legi dels Maristes-La Immaculada a Barcelona.

«Última llamada»

El Manifiesto

Esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización

Los ciudadanos y ciudadanas europeos, en su gran mayoría, asumen la idea de que la sociedad de consumo actual puede “mejorar” hacia el futuro (y que debería hacerlo). Mientras tanto, buena parte de los habitantes del planeta esperan ir acercándose a nuestros niveles de bienestar material. Sin embargo, el nivel de producción y consumo se ha conseguido a costa de agotar los recursos naturales y energéticos, y romper los equilibrios ecológicos de la Tierra.

Nada de esto es nuevo. Las investigadoras y los científicos más lúcidos llevan dándonos fundadas señales de alarma desde principios de los años setenta del siglo XX: de proseguir con las tendencias de crecimiento vigentes (económico, demográfico, en el uso de recursos, generación de contaminantes e incremento de desigualdades) el resultado más probable para el siglo XXI es un colapso civilizatorio.

Hoy se acumulan las noticias que indican que la vía del crecimiento es ya un genocidio a cámara lenta. El declive en la disponibilidad de energía barata, los escenarios catastróficos del cambio climático y las tensiones geopolíticas por los recursos muestran que las tendencias de progreso del pasado se están quebrando.

Frente a este desafío no bastan los mantras cosméticos del desarrollo sostenible, ni la mera apuesta por tecnologías ecoeficientes, ni una supuesta “economía verde” que encubre la mercantilización generalizada de bienes naturales y servicios ecosistémicos. Las soluciones tecnológicas, tanto a la crisis ambiental como al declive energético, son insuficientes. Además, la crisis ecológica no es un tema parcial sino que determina todos los aspectos de la sociedad: alimentación, transporte, industria, urbanización, conflictos bélicos… Se trata, en definitiva, de la base de nuestra economía y de nuestras vidas.

Estamos atrapados en la dinámica perversa de una civilización que si no crece no funciona, y si crece destruye las bases naturales que la hacen posible. Nuestra cultura, tecnólatra y mercadólatra, olvida que somos, de raíz, dependientes de los ecosistemas e interdependientes.

La sociedad productivista y consumista no puede ser sustentada por el planeta. Necesitamos construir una nueva civilización capaz de asegurar una vida digna a una enorme población humana (hoy más de 7.200 millones), aún creciente, que habita un mundo de recursos menguantes. Para ello van a ser necesarios cambios radicales en los modos de vida, las formas de producción, el diseño de las ciudades y la organización territorial: y sobre todo en los valores que guían todo lo anterior. Necesitamos una sociedad que tenga como objetivo recuperar el equilibrio con la biosfera, y utilice la investigación, la tecnología, la cultura, la economía y la política para avanzar hacia ese fin. Necesitaremos para ello toda la imaginación política, generosidad moral y creatividad técnica que logremos desplegar.

Pero esta Gran Transformación se topa con dos obstáculos titánicos: la inercia del modo de vida capitalista y los intereses de los grupos privilegiados. Para evitar el caos y la barbarie hacia donde hoy estamos dirigiéndonos, necesitamos una ruptura política profunda con la hegemonía vigente, y una economía que tenga como fin la satisfacción de necesidades sociales dentro de los límites que impone la biosfera, y no el incremento del beneficio privado.

Por suerte, cada vez más gente está reaccionando ante los intentos de las elites de hacerles pagar los platos rotos. Hoy, en el Estado español, el despertar de dignidad y democracia que supuso el 15M (desde la primavera de 2011) está gestando un proceso constituyente que abre posibilidades para otras formas de organización social.

Sin embargo, es fundamental que los proyectos alternativos tomen conciencia de las implicaciones que suponen los límites del crecimiento y diseñen propuestas de cambio mucho más audaces. La crisis de régimen y la crisis económica sólo se podrán superar si al mismo tiempo se supera la crisis ecológica. En este sentido, no bastan políticas que vuelvan a las recetas del capitalismo keynesiano. Estas políticas nos llevaron, en los decenios que siguieron a la segunda guerra mundial, a un ciclo de expansión que nos colocó en el umbral de los límites del planeta. Un nuevo ciclo de expansión es inviable: no hay base material, ni espacio ecológico y recursos naturales que pudieran sustentarlo.

El siglo XXI será el siglo más decisivo de la historia de la humanidad. Supondrá una gran prueba para todas las culturas y sociedades, y para la especie en su conjunto. Una prueba donde se dirimirá nuestra continuidad en la Tierra y la posibilidad de llamar “humana” a la vida que seamos capaces de organizar después. Tenemos ante nosotros el reto de una transformación de calibre análogo al de grandes acontecimientos históricos como la revolución neolítica o la revolución industrial.

Atención: la ventana de oportunidad se está cerrando. Es cierto que hay muchos movimientos de resistencia alrededor del mundo en pro de la justicia ambiental (la organización Global Witness ha registrado casi mil ambientalistas muertos sólo en los últimos diez años, en sus luchas contra proyectos mineros o petroleros, defendiendo sus tierras y sus aguas). Pero a lo sumo tenemos un lustro para asentar un debate amplio y transversal sobre los límites del crecimiento, y para construir democráticamente alternativas ecológicas y energéticas que sean a la vez rigurosas y viables. Deberíamos ser capaces de ganar grandes mayorías para un cambio de modelo económico, energético, social y cultural. Además de combatir las injusticias originadas por el ejercicio de la dominación y la acumulación de riqueza, hablamos de un modelo que asuma la realidad, haga las paces con la naturaleza y posibilite la vida buena dentro de los límites ecológicos de la Tierra.

Una civilización se acaba y hemos de construir otra nueva. Las consecuencias de no hacer nada —o hacer demasiado poco— nos llevan directamente al colapso social, económico y ecológico. Pero si empezamos hoy, todavía podemos ser las y los protagonistas de una sociedad solidaria, democrática y en paz con el planeta.

— En diversos lugares de la Península Ibérica y sus islas, y en el verano de 2014.

#Multireferèndum, perquè la democràcia, la fem nosaltres

Davant una democràcia buida, construïm poder popular. Perquè la democràcia, la fem nosaltres, exercint el nostre dret a decidir sobre els temes que ens importen. 

Acte central del procés constituent #13OSomAlCarrer

Vídeo sencer de l'streaming de la revista "La Llamborda"
http://www.lallamborda.org/directe/
http://www.procesconstituent.cat/ca/

Entrevista sobre el Procés Constituent

Entrevista sobre el Procés Constituent from Montserrati.cat on Vimeo.

Estem malament però anem bé

El Diario.es

Les grans "estrelles" de l'escena contestatària actual van fer cap a l'acte de clausura de l'escola d'estiu de l'IGOP: Oliveras, Colau, David Fernández, Simona Levi...

Imatge de l'acte de tancament de l'escola d'estiu de l'IGOP, amb la presència de Simona Levi, David Fernández, Ada Colau o Arcadi Oliveres, entre altres. (Foto: Mireia Carulla)

Va ser com el Primavera Sound dels anticapitalistes, com el Sónar dels moviments socials. Es tractava de l’acte de clausura, aquest divendres, de l’escola d’estiu de l’IGOP (l’Institut de Govern i Polítiques Públiques) de la UAB. I per això les grans “estrelles” de l’escena contestatària actual hi van fer cap. Arcadi Oliveras, Ada Colau, David Fernández i Simona Levi ocupaven la taula mentre a la denominada fila cero s’hi trobaven noms clàssics com Itziar González, Gabriela Serra, Jaume Asens i nous talents com Hibai Arbide i Guillermo Zapata.

El lloc, un Ateneu Popular de Nou Barris ple a vessar on s'hi distingien molts rostres il·lustres dels moviments socials de la ciutat.

Bon rotllo i intensitat. El títol de la sessió, Del carrer a les urnes i de les urnes al carrer?, pretenia invitar a la reflexió sobre si la via electoral, o institucional -de forma més àmplia-, era la més útil per a les necessitats del carrer i dels moviments que organitzen la resistència a l’espoli neoliberal. Però com sol passar quan s’ajunten gent del pensament crític i de l'acció antisistèmica, els temes es van eixamplar i van derivar cap a vells i entranyables mantres: la necessitat de la unitat, la cooptació del sistema de qualsevol acte entrista i la reflexió clàssica sobre les possibilitats de victòria. Amb uns ponents molt relaxats i punyents i un públic actiu, l’acte va acabar amb un vernissage d’allò mes agradable. 

El subjecte polític i la seva fugissera naturalesa

Una de les qüestions que va recórrer totes les intervencions va ser la de per què en les condicions extremes en què ens trobem, la politització i, sobretot, l'organització per l’acció es troben en una situació tan precària. Ada Colau, amb la seva sinceritat difícilment rebatible, va reflexionar: “Si desprès del 15M no els hem fotut fora, això és per un dèficit d’organització social”, una organització i una valentia individual que va reclamar Arcadi Oliveras tot parlant de desobediència civil i el cas dels objectors. Obviament, fins que la gent no estigui disposada a anar a presó per una causa, aquesta mai no podrà prevaldre.

El nostre món, on els subjectes clars d’opressió antics s’han fragmentat -dones, precaris, migrants classe mitjana empobrida, estudiants- i on la consciència de classe és un acte de nostàlgia, la complexitat ho tenyeix tot de confusió. Per això Gabriela Serra es planyia de la mort de la causalitat: “Hem perdut el sentit del causa-efecte”. Tenia molta raó. Les accions es perden en aquest bassal que en diuen societat líquida. Com a exemple terrible d'aquesta discontinuïtat en la indignació i aquesta manca de sentit de comunitat organitzada vàrem tenir el testimoni d’una activista del 15-M a Ciutat Meridiana, que deia que molta gent s’apuntava a l’assemblea fins que el seu cas particular es resolia i, en acabat -suposo jo-, tornava a desitjar que el sistema, que el capitalisme, es recuperés de forma immediata.

En aquest sentit, el sempre guapot David Fernández va insistir en un factor cabdal: la interiorització per part de la societat dels valors capitalistes. “La crisi és cultural”, va afirmar, subratllant més tard que “és en la vida quotidiana on un o bé s’allibera del capitalisme o bé el reprodueix”. “El capitalisme és dins nostre”, per dir-ho en paraules de Colau, qui va insistir en “fer polítics els qui no n'estan convençuts”.

Les institucions, oportunitat o nèmesi

Una altra de les reflexions transversals va ser la que girava a l'entorn del valor de les institucions per als moviments transformadors. Va ser el moment de lluïment d’en Fernández que, com a diputat accidental i “abstencionista consumat”, va estar molt enginyós en rebatejar el Cavall de Troia de les CUP com “el poni d’Esparta”, veient les seves possibilitats de joc reals dins el Parlament. “El poder de prop és pitjor que de lluny perquè t’ofereix la seva cara mes amable”, va explicar el diputat. Fernández, en acabat, va parlar de la seva opció per les “contrainstitucions” com el setmanari Directa o la cooperativa Coop57.

Una altra persona amb experiència confrontadora dins les institucions va ser l'exregidora al districte barceloní de Ciutat Vella, Itziar González, que les va descriure de la següent manera: “Estan dissenyades per a l’opacitat”. González debutava amb el nou projecte encetat fa un mes escàs a la farinera del Clot: el Parlament Ciutadà. “Ve de parla la ment”, va explicar amb un gir brossià, i va incidir en que la institució ha de tenir la funció de “custodiar el poder de tots”. 

Els tecnòcrates nadius

Una mica a banda del gruix de les reflexions, o al menys amb un llenguatge propi, s'hi trobaven els neguits de Simona Levi, del Partit X, Hibai Arbide, de Reraguarda En Moviment, i Guillemo Zapata, de Enred. Tots ells nacionalistes orgullosos d’internet, aquest lloc, com hauran sentit a dir, gestionat per Google; espiat, controlat i censurat pels estats, i rendibilitzat per les multis de la telecomunicació. Dispositiu, distribuït, pensament d’eixam... termes de la nova tecnopolítica que refia el triomf del poble a la fe en la maquinària. Sense smarphone no hi ha victòria. Arbide, sempre incisiu, va tenir un moment analògic quan li va exigir a Fernández que “fes més el punki al Parlament”, recomanació que un servidor no pot per més que subscriure.

Davant el tecnooptimisme dels nadius digitals, Jaume Asens, un clàssic insubstituïble dels moviments a Bacelona, va pronunciar una frase que ben bé descriu l’estat d’esperança incerta dels moviments socials: “a vegades ens flipem una mica”. 

Feliç

Un servidor va sortir feliç i orgullós de l’acte de l’IGOP. Orgullós que fos al meu districte i a l’Ateneu Popular, exemple d’èxit de l’acció coordinada dels col·lectius en un Nou Barris combatiu i assembleari que va ser, durant uns anys, el millor que li va passar a la ciutat. Feliç i orgullós d’uns activistes -els de la taula i els de la platea- que fan que Barcelona no s’hagi rendit. Ni al sistema, ni al feixisme que ens envolta cada vegada més afamat. Tothom va coincidir que l’acte no hagués estat possible fa pocs anys. I espero que tampoc ho sigui d’aquí pocs anys, perquè aquests actes han de mutar, multiplicar-se i estendre's per tot arreu i amb una orientació clara a l’acció i la transformació. El discurs final de l’Ada, vibrant i emotiu, va ser una crida a l’optimisme. El Col·legi de Periodistes ens prohibeix l’optimisme perquè és dolent per l’ofici però jo, tot sortint de l’Ateneu, vaig estar a punt de sucumbir-hi. I ara, a l’acció i la reflexió.

Teresa Forcades presenta el Procés Constituent a l'Auditori Miquel Pont de Castellar del Vallès, 16 de maig 2013

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres entren en política

Són de generacions diferents, però el seu activisme social i polític els ha convertit en referents. Teresa Forcades i Arcadi Oliveres impulsen la formació d'un moviment social que ha de portar a la creació d'una candidatura popular i unitària a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Han elaborat un manifest on s'exposen una sèrie de propostes de canvi social, polític i econòmic que serveixin per obrir un ampli debat en assemblees locals de tots els pobles de Catalunya. Aquest procés des de baix ha de culminar amb la creació d'una candidatura unitària que convocaria l'assemblea constituent que hauria de portar a la independència de Catalunya. Ells no seran candidats a les eleccions, però sí impulsors de tot el procés. Entre les propostes de la plataforma que impulsen Teresa Forcades i Arcadi Oliveres hi ha l'expropiació de la banca privada i el fre a l'especulació financera, una reforma electoral i mecanismes de control dels càrrecs electes, reversió de totes les retallades, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva. 

"Els mitjans de comunicació (diaris, TVs, ràdios...), excepte algunes honroses excepcions, no en parlen perquè va contra els interessos de l'elit económicopolítica que els sustenta, si creieu en el canvi que propugnen amb el seu projecte mireu-vos el manifest que trobareu a l'enllaç":  http://www.procesconstituent.cat/

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres: Espiritualitat i transformació social

12 de febrer de 2013

"Diàlegs a Pedralbes: Espiritualitat i transformació social"

amb Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, moderat per Francesc Torralba. 

Gravació: Lídia Pujol i Laura Rubio