Un líder separatista català, Jordi Cuixart, compleix una condemna de nou anys de presó per haver donat suport a una candidatura independentista fallida a la seva regió espanyola. Els seus partidaris diuen que no hauria d'estar a la presó en absolut.
El president de l'organització Ommnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó de Lledoners al nord de Barcelona.Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times
BARCELONA, Espanya - Al costat d’un frondós bulevard de Barcelona hi ha la seu d'Òmnium Cultural, una organització coneguda a Espanya tant pels seus premis literaris com pels seus
somnis d’una república independent a Catalunya.
Però el seu president, Jordi Cuixart, no es troba enlloc: des de fa tres anys i mig, viu a una cel·la de la presó.
Per a les autoritats espanyoles, el senyor Cuixart és un criminal perillós, condemnat per sedició per haver dirigit una concentració en un moment en què ell i altres líders separatistes
intentaven establir un estat separatista a la regió nord-est de Catalunya . Tanmateix, per als seus partidaris i als ulls de molts països estrangers, és un pres polític assegut al cor d'Europa.
"Volen que canviem els nostres ideals", va dir Cuixart, parlant a través d'un gruixut vidre a la secció de visitants de la presó en una tarda recent.
Han passat més de tres anys des que el moviment independentista català gairebé va trencar Espanya i els polítics de Madrid aparentment han guanyat. Els plans de secessió han mort en gran part. El soroll de les cassolades, que havia estat un element del moviment, poques vegades s'escolta a la nit ara a Barcelona.
Però els líders espanyols, ara consumits amb la lluita contra la pandèmia del coronavirus, encara tenen un problema polític. Per a molts, el
senyor Cuixart i vuit homes més empresonats per sedició són ara màrtirs que, segons grups de drets humans, no són detinguts més que per expressar i actuar d'acord amb les seves opinions polítiques.
Per al govern espanyol -i per a Europa en general- també s'han convertit en un mal de cap diplomàtic, que ha provocat acusacions d'hipocresia contra una regió coneguda per exigir més llibertats democràtiques a tot el món.
Rússia va citar aquest any els interns catalans per
desviar les peticions d'Europa per a l'alliberament d'
Aleksei A. Navalny , el líder de l'oposició rus. Els Estats Units
enumeren els presos en el seu informe sobre els drets humans sobre Espanya i qualifiquen els empresonaments d'una forma d'intimidació política.
Fins i tot els legisladors de la Unió Europea, de la qual Espanya és membre, han plantejat la seva situació. Quan el bloc va discutir
responsabilitzar Hongria i Polònia dels estàndards de l'estat de dret de la UE, alguns legisladors europeus van assenyalar una doble norma: Espanya, segons van dir, tenia presos polítics.
Una trobada d'Òmnium Cultural a Barcelona al març. El grup es va fundar el 1961 per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l'ús en públic.Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times
Els empresonaments provenen d'un conflicte de fa temps, encara sense resoldre, per identitat, idioma i que té dret a governar a Catalunya, una regió de 7,5 milions de persones a la frontera amb França.
El 2017, Catalunya es va veure sumida en el caos quan els seus líders van intentar celebrar
un referèndum regional d’independència desafiant els tribunals espanyols. El govern nacional de Madrid va
enviar escamots antidisturbis, que es van apoderar d'urnes i fins i tot van apallissar alguns votants.
Els separatistes van obtenir la victòria de totes maneres, malgrat que
més de la meitat dels votants no van votar i les enquestes van demostrar que Catalunya estava dividida en la independència.
Desafiant, el Parlament a Catalunya va continuar endavant i va declarar la independència de totes maneres, només per suspendre la seva pròpia declaració abans de ser
dissolt pel govern espanyol . En aquell moment, el senyor Cuixart ja havia estat arrestat i altres líders separatistes van
fugir cap a Bèlgica .
El 2019, els
tribunals van condemnar el senyor Cuixart i vuit més a entre nou i 13 anys de presó després de condemnar-los per sedició.
"Està a la presó simplement per exercir el seu dret a expressar-se", va dir Esteban Beltrán, que dirigeix l'oficina espanyola d'Amnistia Internacional, sobre el senyor Cuixart.
Arancha González Laya, ministra d'Afers Exteriors espanyola, va dir que aquest cas va portar records dolorosos al país d'altres moviments independentistes, inclosos els assassinats
del grup terrorista ETA , que va lluitar durant dècades per la independència de la regió basca del nord.
“No són presos polítics. Es tracta de polítics que han incomplert la llei ”, va dir la senyora González Laya en una entrevista.
“La pregunta és: teniu a Espanya la capacitat d’expressar una opinió diferent? Resposta: Sí. Té dret a decidir unilateralment que destrueixi el país? No ", va afegir.
Però David Bondia, professor de dret internacional a Barcelona, va dir que el govern espanyol estudiava una revisió que debilitaria les seves lleis de sedició, cosa que considera com una admissió que s'havia produït un error a l'empresonament dels líders separatistes.
El cas del senyor Cuixart va ser encara més problemàtic des del punt de vista jurídic. Va ser el cap d'un grup cultural, tot i que el seu judici contra la sedició es va dur a terme sota un marc legal reservat als polítics, va dir Bondia, que va plantejar qüestions relatives al procés degut.
Per a Carles Puigdemont, l'expresident de Catalunya que va liderar l'impuls del referèndum, la situació recorda els dies de la dictadura franquista, quan els opositors polítics vivien amb por de ser perseguits.
"Per a nosaltres, això ha colpejat durament i ens ha portat al passat", va dir.
Puigdemont, que també és buscat per càrrecs de sedició, va fugir d'Espanya el 2017 a Bèlgica, on militava al Parlament Europeu. Però la seva immunitat parlamentària va ser
eliminada al març, cosa que li va permetre l'extradició.
Des de 2017, els activistes s'han concentrat a la presó de Lledoners cada nit en suport als líders catalans que s'hi celebren. Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times
L’ombra de Franco va jugar un paper als primers dies d'Òmnium, l'organització cultural que el senyor Cuixart continuaria dirigint.
Va ser fundada el 1961 per un grup d'empresaris per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l'ús en públic. Poc després, els franquistes van tancar Òmnium i el grup va passar a la clandestinitat.
Quan el senyor Cuixart creixia als afores de Barcelona als anys vuitanta, Franco havia mort i molts vestigis del seu règim havien estat arrasats durant molt de temps. Però el senyor Cuixart encara veia una intolerància cap a la seva cultura.
Hi havia el nom del senyor Cuixart, per exemple. El seu primer nom, Jordi, era el nom català del patró de la regió, Sant Jordi el drac assassí. Però en documents oficials, el senyor Cuixart estava registrat amb el nom castellà Jorge, una pràctica habitual al país, que havia prohibit registrar els noms de pila catalans.
"Van veure la diferència com una amenaça", va dir.
El senyor Cuixart va ser arrossegat al món de les lletres catalanes per un oncle propietari d'una llibreria que aviat va ser coneguda pels seus salons literaris plens de poetes i personatges polítics. L'ambient era "un huracà creatiu", va dir Cuixart que l'inspiraria durant dècades.
De jove, el senyor Cuixart es va submergir en el món dels negocis, primer treballant a les fàbriques de Barcelona i després estalviant per obrir-ne una. Després que el seu perfil d'empresari comencés a augmentar, es va incorporar a Òmnium el 1996.
El grup s'havia convertit des dels seus dies clandestins en una força clau de la cultura catalana. Va reviure la Nit de Santa Llúcia, un festival literari després de la foscor a Barcelona que havia estat prohibit per Franco, i va lliurar el Premi Sant Jordi a la millor novel·la escrita en català.
Una fotografia del senyor Cuixart a les oficines d'Òmnium Cultural a Barcelona. El grup s'ha convertit en una de les principals forces de la llengua i la cultura catalanes.Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times
Òmnium també va tornar a despertar els sentiments nacionalistes que sentia el senyor Cuixart quan era adolescent.
"Ser català era més que una llengua i una línia de sang", va dir. “Va ser una decisió viure aquí i estar aquí. Això és el que et va fer català. "
El 2010, els tribunals espanyols van llançar una carta que atorgava amplis poders per a l'autogovern, quatre anys després que fos
aprovada pels votants i el Parlament regional . El moviment va provocar ràbia generalitzada i les banderes separatistes es van fer habituals al camp.
Aviat, el Parlament discutia una decisió per declarar un estat independent, considerat durant molt de temps un somni radical dels radicals.
El senyor Cuixart, que el 2015 s'havia convertit en el president d'Òmnium, de vegades estava controvertit perquè el seu grup també s'hagués adherit a l'empenta independentista: al cap i a la fi, era una organització cultural i no pas política. Però al final, va dir que no unir-se hauria estat situar-se en el costat equivocat de la història.
El dia crucial va arribar per al senyor Cuixart el 20 de setembre de 2017, quan la policia espanyola, que intentava impedir que es fes el referèndum d'independència, havia assaltat un ministeri regional català basat en les sospites que s'hi organitzaven els plans de votació. Però una multitud gegant va envoltar la ubicació.
El senyor Cuixart i un líder independentista, Jordi Sánchez, van intentar mediar entre els manifestants i la policia. Van establir camins entre la multitud perquè els agents entressin a l'edifici i van anunciar que qualsevol persona que considerés violència era un “traïdor”.
A mesura que passava la nit, el senyor Cuixart va dir que temia enfrontaments violents. En una gravació, se'l veu dalt d'un vehicle que demana que es dispersi la multitud. Malgrat les burles dels manifestants, la majoria van marxar i el senyor Cuixart va dir que després es va a dormir.
La votació es va celebrar enmig de la repressió del mes següent. Però el senyor Cuixart va recordar un acte anterior de desobediència civil quan no hi va haver conseqüències després d'haver esquivat un projecte militar quan era jove. Aquesta vegada va pensar que tenia poc a témer.
Però després van arribar els càrrecs: sedició, un dels delictes més alts d'Espanya. Aquests càrrecs draconians d'activitat en una protesta van sorprendre fins i tot als experts legals que van dir que les lleis de sedició –que cobreixen delictes menys greus que la rebel·lió total– s'havien utilitzat poques vegades en un país.
"Vaig haver de buscar què era fins i tot la" sedició "", va dir Cuixart.
Un manifestant al març a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns que acull traficants de drogues, assassins i el senyor Cuixart. Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times
Ara el senyor Cuixart passa els dies a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns i llar de traficants de drogues i assassins condemnats. Va dir que passava les tardes meditant i escrivint cartes.
Jordi Cañas, diputat espanyol al Parlament Europeu que està en contra de la independència catalana, va dir que sentia poca pena per la situació del senyor Cuixart perquè els separatistes la van portar a si mateixos.
"No els perdono perquè han trencat la nostra societat", va dir Cañas, que va afegir que l'impuls independentista encara dividia les cases espanyoles. "Tinc amics amb els quals ja no parlo més".
El senyor Cuixart, per la seva banda, va dir que no demanava perdó. Ho tornaria a fer tot, va dir. És Espanya qui va de canviar, va dir, no ell.
"En algun moment, Espanya haurà de reflexionar i preguntar-se: què faran amb mi?" Ell va dir. “Eliminar-me? No poden ".
Leire Ariz Sarasketa va contribuir amb la informació de Madrid.
