Compromisos del programa participatiu de Decidim Castellar

A la passada assemblea de Decidim Castellar es va presentar el programa electoral després d’haver estat un mes en exposició pública perquè la ciutadania hi fes aportacions. Les aportacions han estat nombroses i detemàtiques diverses. El programa electoral s’estructura en 9 grans capítols: participació, governació, política socioeconòmica, gestió econòmica, empresa i treball, educació, cultura i lleure, joventut, i territori, urbanisme, mobilitat i mediambient.

Decidim Castellar aposta per un programa on la participació i la transparència mantenen una transversalitat en tots els punts i on la implicació de la ciutadania ha de ser clau per a portar-lo a la pràctica. En molts aspectes es defensa una remunicipalització de serveis com a una de les accions necessàries per a un bon funcionament municipal. Es pretén realitzar un estudi per millorar la gestió de l’aigua, tant des de la vesant mediambiental com de taxes. El programa de Decidim presenta solucions a problemes concrets sobre mobilitat, territori i mediambient. S’han incorporat també esmenes relatives a la defensa del patrimoni històric industrialde la vila, així com propostes per obrir de manera decidida Castellar al Riu Ripoll i fer del municipi una porta d’entrada del parc natural fomentant el turisme sostenible.

Un dels punts clau del programa està en l’àmbit de Governació, on es defensa una creació d’un codi ètic per a càrrecs públics i que els regidors de govern cobrin una màxim de tres vegades el sou mínim interprofessional.

Decidim Castellar posarà a disposició de tota la ciutadania el seu programa electoral, i és per això que ha posat en marxa també una roda de converses amb totes les entitats del poble que així ho desitgin per copsar els problemes que tinguin i com a via de transmissió de les seves necessitats cap a la ciutadania. En el programa s’inclourà un annex amb aquestes necessitats.

Joan Moyà: “Ens comprometem a reduir la partida destinada a sous polítics a la meitat”

Decidim Castellar, 23/03/2015

Joan Moyà i Jordi Uyà

Una de les mesures prioritàries que Decidim Castellar inclourà en el seu programa és la inversió en l’àmbit social i sanitari del poble. El compromís de la candidatura ciutadana és arribar a reduir la partida dels sous de govern a més de la meitat i fer que aquest estalvi reverteixi per a pal·liar part de les retallades en els principals àmbits socials i sanitaris de Castellar. Joan Moyà, cap de llista, comenta:“Els sous que perceben actualment els polítics a Castellar són desproporcionats, i allunyen encara més els representants polítics de la ciutadania. El projecte de Castellar en què estem treballant i que presentarem el 25 d'abril estableix prioritats que no passen per aquests sous: amb gairebé 185.000 euros d'estalvi anual en aquesta partida, es poden fer moltes coses”.A més a més, els principis ètics de la candidatura recullen el sentir ciutadà que reclama mecanismes de control i prenen un compromís clar vers la rotació de càrrecs (a 4 anys al govern; i a 2, a l'oposició) i la publicació de comptes anualment perquè “la transparència és un element clau en la gestió pública dels recursos, tant a l'oposició com, especialment, al govern”.

Uyà, número 3 a la llista afegeix: “Com a candidatura ciutadana defensem l'exercici de la política com un un servei a la col·lectivitat de caràcter temporal i no com una professió. No és res nou, és la dinàmica d'altres candidatures a altres municipis, com la candidatura Barcelona En Comú, amb Ada Colau al capdavant”.

També pots llegir: 

L'Ignasi té un problema / Qui té el problema?

LA PRESENTACIÓ DE DECIDIM CASTELLAR APLEGA 250 PERSONES

L’acte de presentació de la candidatura alternativa va aconseguir generar expectativa en la ciutadania que va fer cua per poder seure en la presentació de Decidim Castellar. L'acte va començar amb una projecció explicativa del recorregut del projecte i, tot seguit, es va donar pas als parlaments dels seus membres que van destacar els principis del partit: compromís amb el poble, participació directa i sobirania.

La pluralitat de l’espai es va reflectir en la diversitat d’edats i perfils de persones de la candidatura que van expressar “el desig del canvi” i “la capacitat per generar alternatives guanyadores”. En les intervencions es va esmentar el codi ètic que signaran els portaveus de la candidatura, la participació directa, la consulta constant sobre qüestions estratègiques del municipi, així com el valor de decidir en democràcia. Es va destacar el bagatge de cada formació (Procés Constituent, EUiA, Podem i L'Altraveu per Castellar-Candidatures Alternatives del Vallès), però també la força i el coneixement de la gent independent que forma part del projecte.

Teresa Forcades va avalar la candidatura emfasitzant la necessitat de ser a les institucions amb una nova mentalitat política. Al llarg del discurs va parlar de les responsabilitats i els reptes que alternatives polítiques com Decidim Castellar tenen per fer front al sistema capitalista. En alguna de les seves intervencions va fer explícit el seu aval dient que: “Si jo fos de Castellar, votaria Decidim Castellar”.

Gemma Ubasart, de Podem: “Les enquestes demostren que hi ha necessitat d’altres formes de fer política, però cal cautela”

Josep Cuní ha entrevistat Gemma Ubasart, membre del Consell Ciutadà de Podem a nivell estatal i professora de Ciència Política de la UdG. Ubasart ha començat definint el partit al qual pertany: “Podem és un repte, el repte de convertir la indignació generalitzada en canvi polític.” I ha donat algunes claus del seu auge: “Som la generació que ha fet tot el que se’ns ha dit que calia fer, i no ens trobem amb l’estat del benestar que se’ns havia promès.” 

Davant la possibilitat que s’anticipin les eleccions autonòmiques, Ubasart ha reconegut que “no tenim ni constituït Podem Catalunya. Quan ho estigui, s’haurà de fer un procés per escollir candidat”, tot i que, “si hi ha anticipades, ens hi adaptarem.” I quan se li ha preguntat sobre la posició del partit pel que fa al procés sobiranista, ha volgut deixar clar que “Podem està a favor del dret a decidir, com no podia ser d’una altra manera. Un cop establert un escenari on estigui garantit aquest dret, ja es parlarà de si es vol o no la independència.” 

Ubasart també s’ha referit a les crítiques que Podem rep d’altres actors polítics. “Ens adonem que ens tenen por, perquè ens han etiquetat de moltes maneres diferents, etiquetes fàcils i sovint contradictòries.” I ha sentenciat: “El que ens defineix és fer política des de baix i per als de baix.”

Marina Garcés: “El perill de Podem i de Guanyem és convertir-los en l’única traducció política possible del malestar social”

Crític, periodisme d'investigació

Foto: Jordi Borràs

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa. A través dels seus llibres —En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002), Un mundo común (Bellaterra, 2013)—, conferències i escrits reflexiona sobre temes com la política, el compromís, la revolució, les desigualtats, l’art i l’entorn urbà. Propera a moviments socials que qüestionen l’‘status quo’, des del 2003 forma part del projecte Espai en Blanc, dedicat a promocionar el pensament crític. Garcés defensa “la pràctica de la filosofia com a compromís amb un món en comú”. Destaca la seva conferència “Desmarcar Barcelona” al CCCB, sobre la marca Barcelona, al maig passat.

Participes en el col·lectiu Espai en Blanc. Vau redactar 10 reflexions sobre l’experiència dels 15-M a la plaça de Catalunya. Una de les conclusions és: “El problema no es si abandonamos la plaza o no; el problema es si pasamos de indignados a revolucionarios”.

La mantinc i la sostinc! La revolució és alhora malestar i creació, trencament amb un sistema i experimentació creativa. L’esperit revolucionari és el que guia les transformacions radicals si entenem la revolució no com un fet que tindrà lloc en un dia D i una hora H, sinó com la destrucció sempre inacabada d’un vell sistema per construir formes de vida més justes, dignes i igualitàries.

La filosofia ens pot ajudar a imaginar noves formes de vida i noves relacions amb el poder?

La filosofia neix amb la ciutat i amb la pluralitat de veus. Per això la filosofia no és religió, ni creació artística. Si d’alguna manera fem nostre l’origen grec de la filosofia, no és perquè allà hi hagués un miracle ni coses per l’estil, sinó perquè allà es dóna una condició que és la presència de veus plurals i en discussió en una esfera pública, oberta, compartida. Ja sabem que era una esfera pública molt limitada, perquè estava restringida a unes determinades condicions de classe i de gènere. Però el que s’inicia i es reivindica com un valor és aquesta vida conflictiva i en discussió de la ciutat. Això, en la nostra tradició política occidental, és el que en diem democràcia, que no és un determinat règim o govern, sinó que és una determinada manera d’entendre el vincle d’aquestes veus plurals i en discussió. Una discussió sempre inacabada i en elaboració permanent.

Com observes el naixement de nous moviments socials i polítics com Podem o Guanyem Barcelona?

En el seu punt de partida hi ha una aposta per la democràcia radical. Sembla que no vulguin ser una reedició de formes autoritàries, jeràrquiques i ideològicament tancades de prendre el poder. Però crec que no hem de fer lectures idealistes que deixin fora les condicions materials, històriques i concretes en què neixen aquests moviments. Hi ha una situació de crisi econòmica que sacseja el que fins ara consideràvem una vida digna o una nova desigualtat que havíem oblidat en el nostre petit món de rics. Aquest país viu una situació de fi de cicle del que n’hem dit la Transició, la fi d’un cicle històric, generacional i institucional. Guanyem, Podem i aquests fenòmens, cal situar-los travessant tots aquests plans.

Són moviments utòpics?

Doncs jo els veig molt pragmàtics i realistes! És part de la seva virtut i part del seu defecte. Però encara no sabem ben bé de què parlem. Perquè volem pensar massa de pressa, tendim a parlar de les coses com si ja haguessin passat, i d’aquests moviments com si ja estiguessin formats i governessin. Per mi tenen valor com a processos que inicien un camí molt complex del qual encara en sabem molt poc. Són propostes d’experimentació en un nou escenari material, polític i d’idees. Jo sempre en parlaria com quelcom en procés d’aprenentatge i no com a formes acabades. En aquest sentit sí que tenen un punt utòpic: no pretenen, o no haurien de pretendre, tenir un lloc propi i definitiu en el joc de la política.

Continuant amb temes relacionats amb la utopia: dins de les consignes del moviment a favor de la independència es parla de crear “un país nou”.

Però cada fenomen és diferent! El que sí que es recull en tots aquests desitjos de novetat és el malestar amb el que hi ha ara. Però no podem fer un paquet únic amb tots els desitjos de canvi, perquè impliquen idees i formes de politització que s’encreuen i que són molt diferents.

Ai, la complexitat del moment ens tempta a barrejar-ho tot!

A vegades necessitem simplificar, clarificar i fer un tall. Diem “això que ha estat així ja no serà mai més d’aquesta manera” i alhora sabem que no és així. No perquè no puguem canviar les coses, sinó perquè les coses canvien amb formes molt més complexes que la de senzillament decretar una política com a vella o com a nova. O un país vell o un país nou. Aquest desig de novetat, comprensible perquè és expressió d’un malestar, és una trampa molt perillosa: tot el que és nou, un dia serà vell; tot el que ha de canviar de zero, un dia ens adonarem que no ha canviat tant com volíem… Aquest “abans” o “després” o aquest “ara” o “mai” és una màquina de frustració que d’una manera molt ràpida ens pot portar a dir que res no ha canviat com ens pensàvem, que aquesta política no és tan nova com crèiem i que aquest país nou, de nou, no en té res. Què farem amb això? Hem creat un mal relat si el que volem és confiar en la nostra capacitat col·lectiva de transformar dia a dia la realitat.

Quin seria el bon relat?

Crec que els canvis, més que utòpics, han de ser radicals. No necessitem un món nou: necessitem un món, aquest, on es pugui viure i lluitar per una vida digna.

Què hauríem d’entendre com a radical?

Radical vol dir anar a les arrels, a les arrels dels problemes. L’utopisme el que fa és projectar promeses de canvi absolut. El canvi absolut, no el veurem mai. El canvi radical, el podem anar veient. Perquè, l’arrel, la podem tallar, la podem canviar i plantar en un altre lloc… Anar cap a les arrels i no anar cap a les utopies crec que és la clau del que pot ser avui una necessitat compartida pels qui demanen un canvi. Volem canviar les coses de veritat, en lloc d’anar posant pedaços, introduint petites reformes o injectant transfusions de sang a un sistema que ja ha mostrat tots els seus límits. Anar a l’arrel no vol dir anar als fonaments, als orígens de la nostra societat i de la nostra identitat, és anar allà on creixen les coses, allà on s’aguanten. I on s’aguanta aquest sistema?

On?

Per començar, part de l’arrel del sistema som nosaltres mateixos com a unitats mobilitzades per un règim d’explotació que ens sol·licita i que ens fa disponibles. És una explotació que ja no passa només pel treball, sinó que travessa la vida en el seu conjunt: la nostra identitat, la forma de ser, els nostres desitjos, els nostres imaginaris… Doncs això ja és una arrel del problema que podem atacar, canviar o trasplantar. L’origen de la dominació no sempre està en el qui domina, sinó en qui es disposa a la dominació.

Entens les manifestacions ciutadanes de protesta com a actes que intenten canviar les coses de soca-rel?

Sí, sí, totalment. Quan hi ha gent que menysté les mobilitzacions que hi ha hagut aquests darrers anys, sobretot a partir del 15-M, com si només fossin moviments de protesta, d’indignació o d’insatisfacció, jo diria: i no és aquest el punt de partida de tot canvi radical? No és així com es trenca el miratge de la normalitat, de la promesa d’una vida satisfactòria per a tots? Aquest miratge ocultava molta misèria, desigualtat i malestar. Que tot això es trenqui, s’esquerdi i s’obrin fissures en les quals apareguin veus descontentes que expressen aquest malestar, per mi és un pas que té valor per si mateix. Després cal veure com això es manté obert com un terreny des del qual anar construint altres formes de vida.

Per tant, iniciatives com les de Podem o Guanyem, les podem encabir en aquestes esquerdes?

Sí. L’únic perill que hi veuria és convertir-los en l’única traducció política possible d’aquests malestars que la societat expressa de manera no necessàriament partidària ni dins de l’espai electoral i institucional. Jo crec que és una posició compartida per molts la d’entendre que aquestes plataformes no són la solució política d’unes demandes socials, sinó que són un moviment més, un instrument més d’una politització que es desplega i s’articula en moltes formes, des del col·lectiu més petit fins a la plataforma electoral més transversal. El dins-fora de la política ha saltat, ja no ens orienta. Allò d’“els moviments socials s’han de traduir políticament” ja no val. La participació institucional és una eina més, i aquí l’exemple de la CUP és un exemple a escoltar.

Ah, explica-ho…

És interessant la manera com la CUP ha estat i està en els ajuntaments de molts pobles de manera articulada i diversificada alhora. També ho és veure com arriba a optar, temptativament i com una prova, d’entrar al Parlament de Catalunya. M’agrada, per ara, la manera com manté una avaluació constant, una autoreflexió oberta i permanent sobre la seva funció dins de les institucions. Crec que aquesta és l’actitud bàsica que també s’ha de mantenir des d’altres plataformes. Perquè, si no, es cau en l’autoengany. Pensar-se com a solució i com a moviment polític que tradueix les aspiracions d’una vida social que queda fora i que per ella mateixa no és política, crec que és la trampa amb la qual precisament el sistema polític neutralitza aquesta continuïtat del que seria una vida política madura d’una societat autònoma i capaç d’autodeterminar-se políticament.

La conversa que estem mantenint ara és part d’aquesta vida política?

És que [això] és la vida política! I no la farsa de debats que tenen al Parlament! Després estan les estratègies dels partits, el calendari… Quins són els temps de la política?

Les eleccions?

Per la política institucional, sí. Ja no és cada quatre anys. Entre unes administracions i altres vivim contínuament sota la dictadura del calendari electoral. Què vol dir això? Que s’han de tenir respostes formalitzades, adaptades i legitimades per poder formar part en cada cas d’una determinada campanya, en competència amb les altres formacions. Això estandarditza el pensament i la creativitat polítiques. No s’ha de negar l’oportunitat d’entrar en el terreny electoral i institucional sobretot si creiem que entrant-hi som capaços de canviar-lo! Perquè, si no, ja no cal que hi entrem: no cal entrar per adaptar-se.

“El cavall de Troia”, que deien les CUP.

Això per una banda. Però també cal entendre que els temps de la veritable vida política impliquen una diversitat de temporalitats. Hi ha aprenentatges lents, hi ha decisions ràpides. Quina és l’única garantia que tenim per poder mantenir una tensió i una relació tan autònoma com sigui possible amb aquests temps i llocs diversificats de la política? Per mi és la dimensió col·lectiva i consultada de la reflexió i de la presa de decisions. És a dir, un grup sol o una persona sola és evident que no es pot relacionar amb suficient intel·ligència i autonomia amb aquests marcs tan tirànics de la vida política. Junts segur que ho veurem millor, ho decidirem millor. D’alguna manera es tracta de col·lectivitzar la presa de decisions.

Per aconseguir això, cal tenir ciutadans disposats a assumir el repte de repensar la realitat. Cal millorar l’educació, una altra arrel del problema?

L’educació per mi és una qüestió clau, amb totes les contradiccions que comporta també. Jo defenso l’escola i l’escola pública; una altra cosa és quina escola pública hem de tenir. Avui dia, el sistema educatiu i l’aprenentatge no coincideixen del tot. Perquè el sistema educatiu avui no és el lloc dels aprenentatges més importants, per desgràcia. L’escola ha estat colonitzada per tota mena de procediments, protocols i metodologies. Una de les coses que em preocupen més és allò que en diria un nou analfabetisme, que és un analfabetisme saturat de coneixements que no serveixen per a res, de capacitats i de competències que no tenen sentit per si mateixes i que generen, crec que molt intencionadament, docilitat i servilisme perquè només es poden aplicar en contextos d’interacció i de comunicació predeterminats. Això val per als aplicatius, per a les competències i per a les metodologies que ho inunden tot.

Com poden l’analfabetisme i la dependència conviure amb la necessitat d’anar tots junts com a societat per provocar certs canvis?

És que aquesta és la qüestió. Tant quan parlem de política com quan parlem d’educació, apareix avui la pregunta de com reapropiar-nos les nostres relacions, relacions polítiques, afectives, territorials, de coneixement, culturals… Fi de la delegació i de la mediació. Aquesta és la pregunta que el 15-M va expressar molt bé i que seguim desplegant des de diferents projectes polítics i educatius. Com reapropiar-nos les nostres vides, no cada un de nosaltres, sinó junts, i junts cada un de nosaltres. La tensió entre l’autonomia del jo i la del nosaltres van de la mà clarament.

En les tertúlies dels mitjans de comunicació normalment es conviden experts que analitzin de forma ràpida l’actualitat. Normalment no conviden filòsofs perquè segurament serien els que, pel contrari, ho posarien tot en dubte. Quin és el paper del filòsof en la vida pública?

L’expert té moltes vegades una funció legitimadora de posicions ideològiques i polítiques. Quina és l’especificitat històrica, si és en té encara, del filòsof o de la filòsofa? [riu] És precisament posar en qüestió tota aquesta presumpció de saber i de saber en relació a uns determinats fets i informacions empaquetades ideològicament des de determinats interessos. Contra la figura de l’expert, el paper de la filosofia no diria mai que és desinteressada. Al contrari: és interessada però en l’interès de cap part; no entra en el joc d’interessos, sinó que entra en el combat dels pressupòsits. És a dir, entra en el qüestionament de perquè es diu el que es diu i des d’on es diu, perquè una afirmació és certa o no se sosté… Assumeix i comparteix aquesta incomoditat d’estar fora de joc, no des de la puresa, ni des de un “més enllà” intemporal. Ho fa des de la passió de no tenir un lloc propi ni una opinió particular dintre del joc social. Per això la presència del que hauria de ser la manera filosòfica d’interrogar i d’argumentar és clarament incòmoda.

La realitat social i política va a una gran velocitat i això fa que es busquin respostes ràpides a inquietuds noves. Ja no tenim temps per a la reflexió?

No, vivim en el temps de la informació, de l’aplicació i de la solució ràpida i eficaç. La filosofia, per mi, és la possibilitat de pensar allò inacabat i de pensar-nos com a inacabats.

En les teves conferències i articles acostuma a haver-hi un moment en què exposes que tens dubtes i reconeixes que hi ha certes coses que les no saps. Creus que el dubte s’hauria de normalitzar en la vida pública?

Per mi està clar [que ha de ser així]! La filosofia el que fa és posar la llum o deixar que la llum arribi allà on el saber i el no saber es toquen. Filosofar no és fer preguntes per a les quals no tenim resposta. Això és una caricatura. La filosofia pretén i pressuposa que en la pregunta, si està ben plantejada, hi ha un camí cap a alguna veritat, cap a les nostres veritats. És un camí que podem recórrer junts i que mai no tancarem del tot. I per què no el tancarem del tot? No perquè no hi hagi resposta sinó perquè tota certesa es toca amb un dubte i tot problema deixa aspectes per resoldre. Aquest inacabament del pensar, que és també l’inacabament del viure, del conèixer, de l’estimar, de la nostra condició humana, fa que siguem éssers inacabats, incomplets. Som éssers que no som, sinó que esdevenim. I les formes socials i polítiques que ens donem tenen aquesta mateixa condició. Com actua la ideologia i el poder? Tancant, donant per acabades determinades respostes: aquesta forma de govern és la bona, aquesta forma de consumir és la bona, aquesta forma de ser és la correcta…

Home, tenir punts de referència ens donen tranquil·litat i una certa seguretat!

No sé si el poder busca que visquem més tranquils! En aquest cas potser busca que visquem conformats o incapaços de relacionar-nos amb el nostre propi inacabament, amb allò que està per fer. Si res està conclòs i si tot podria ser d’una altra, això implica que ens podem preguntar el perquè som com som, com hem arribat a ser-ho, perquè ens han governat d’una forma i no d’una altra, perquè hem conegut el món sota unes idees, o perquè estimem així… Aquesta mateixa pregunta implica que tota certesa és revisable, que no vol dir que sigui relativa! No tot val. Ens hem de barallar en els arguments, en els criteris que fan que en prioritzem uns davant dels altres o que establim que és millor viure així i no d’una altra manera; això exigeix donar arguments, apostar per unes idees i no per unes altres. Prendre posició i argumentar a partir d’ella. I entendre des d’aquí la capacitat de raonament dels altres com a posicions que poden ser escoltades però també rebatudes. La filosofia ofereix un escenari per rebatre i contraargumentar en virtut d’una veritat més defensable, que no vol dir pas única. Aquest joc obre un escenari, en principi, en què la passió per la igualtat de les veus que hi participen no vol dir que totes les idees valguin igual. La filosofia no és una tertúlia, és un combat per la veritat.

Si això ho intentem aplicar-ho a un àmbit pràctic en què s’han de prendre decisions, com els moviments socials assemblearis, potser les argumentacions es converteix en un escenari infinit.

Més que infinit jo en diria un escenari sempre inacabat. Està clar que les idees comporten posicions i decisions que s’han de prendre i segurament la presa de decisions no és el moment de la filosofia. La filosofia no esgota l’arc de la vida social, hi ha moments en què somiem, hi ha moments en què creem, hi ha moments en què discutim i hi ha moments en què decidim. En aquest arc hi ha una possible relació filosòfica en tots els nostres desitjos però no tots els nostres desitjos els podem resoldre filosòficament. Dit d’una manera més concreta respecte el que em preguntes: com diu un amic meu, tota la filosofia és política però no tota la política és filosofia. Per tant, no hem d’esperar de la filosofia que ens doni totes les solucions, decisions i conseqüències pràctiques.

Silenci, aquí es defrauda: 16.000 milions d'euros anuals

Directa, David Fernández - 8/11/2011

El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l'executiu neocon-vergent · Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat · La nissaga Carulla, el pare d'Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l'empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l'arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors

Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d'euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d'euros de tisorada del primer pressupost d'Artur Mas. La xifra, en plena fal·lera electoral pel 'pacte fiscal', s'apropa al volum de l'espoli fiscal de l'Estat que acumularien les finances públiques catalanes, estimat en vora 20.000 milions d'euros per diversos estudis sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.

La comparativa mereix similar resultat en el cas de l'Estat espanyol. Les organitzacions professionals d'inspectors d'Hisenda xifren l'economia submergida en en 240.000 milions d'euros, ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000 milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d'un frau fiscal anual on es deixen d'ingressar ben bé 25.000 milons d'euros anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d'Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d'euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d'euros. L'altra gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l'economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d'euros.

El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia "que s'està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada", amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa "sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en comptes de perseguir les grans bosses de frau" alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d'un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l'Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d'un patrimoni superior als 10 milions d'euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

D'empresaris a esportistes

Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d'Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per l'evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d'euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l'Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d'euros. Carceller s'hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d'una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s'hi resideix al menys 183 dies a l'any per triar sota quina administració declarar.

Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en l'evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d'euros de súbdits espanyols. L'any passat, experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2'5 milions d'euros sortint del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l'espanyol Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís, també- va ser expedientat l'any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, i havia evadit 270.000 euros en impostos.

Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l'assistència de l'expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d'euros- fins el 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L'anècdota està descrita al llibre "Estado fiscal y democracia" de qui fou director de l'Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l'aleshores secretari d'Estat d'Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama 'Gescartera'- perquè aturés, sota l'amenaça d'aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d'elit. El darrer episodi d'aquesta mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l'Estat al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros.

De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts

Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai no se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble economia i doble fiscalitat. I una única impunitat sobre elits multireincidents - Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues clarianes paradigmàtiques del quarto fosc del frau fiscal. Dues filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600 defrauadadors descoberts. Delinqüència d'alta volada fiscal i coll blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i se’ls ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós “tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir, de recàrrega fiscal sobre les rendes del treball i el consum.

En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a prova que ja no vivia a l’Estat.

Només un any abans, havien estat descoberts 200 compts opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administador d'una empresa nautica a Barcelona (frau de 7'98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros. Del compte, n'era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-, l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).

El penyasegat de la impunitat efectiva

Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la descoberta no va ser pas fruit d’investigacions pròpies sinó de filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels comptes al LGT de Lienchenstein, l'origen és la venda de les dades de 5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions d'euros) realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven els 67 ciutadans de l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.

Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La darrera mostra fefaent n'és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i brutícia”, segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled, d’una trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El judici va trigar 12 anys a celebrar-se i aquest estiu se n’ha fet pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez, l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.

És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava a 'Els origens del totalitarisme': des de l'Edat Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s'apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s'abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac.

FINANCEM ENTRE TOTS UN (MULTI) REFERÈNDUM POPULAR

Estem vivint uns anys de crisis, transformacions i lluites que ens duran sense dubte a un escenari molt diferent del que provenim. Els poders econòmics i polítics establerts volen mantenir el poder i guiar la nau en la direcció que els convé. Però en aquest planeta, i en aquest món, som molts. Molts que volem decidir també de quina manera volem conviure i compartir els recursos, el treball i la vida.

La participació política de la gent ens l'havien canalitzat a conveniència perquè no alterés el status quo ni les jerarquies. Eleccions, iniciatives legislatives populars, processos participatius són en part espectacle i excusa per mantenir a la gent allunyada de la presa de decisions rellevants.

És per tot això que nosaltres volem decidir també la forma de canalitzar la nostra implicació política, i la seva incidència, i ens aixequem des dels pobles i ciutats per promoure un referèndum popular que es celebrarà des del 23 d'abril al 25 d'aquest maig, coincidint amb les eleccions europees.

Ho fem confluint diferents moviments que volen que s'expressi la voluntat popular sobre temàtiques d'interès públic, que han estat rebutjades o ningunejades des del poder econòmic i polític institucional (deute, transgènics, energia, Barcelona World, MAT, aigua, regles de joc de la democràcia que volem)

En diem multireferèndum i el cultivem per reivindicar amb la pràctica un nou sistema polític en què totes les decisions importants estiguin directament en mans de la ciutadania. Per una democràcia d'arrel i sense intermediaris on governi el poder del sentit comú i no els lobbies ni els tecnòcrates. On cada any debatem i decidim entre tots quin és el rumb que se li ha de donar a la nau.

Perquè l'alternativa és una societat submisa i controlada per multinacionals, oligarquies i mercats on ens resignem a pasturar com ramats pels camins que uns pocs decideixen.

Perquè el poder i la llibertat no es pidolen, es prenen i s'exerceixen.

El primer pas però molt important pel Multireferèndum és aconseguir finançar-lo, i per això hi ha en funcionament una campanya en la que es poden fer aportacions tant individuals com d'entitats. N'hi ha per totes les butxaques, des de 10 EURO fins a 2.000 EURO. No ens queden gaires dies per cobrir

el pressupost que necessitem perquè es pugui votar arreu del Principat.

Si els milers de persones i entitats que rebreu aquest correu feu la mínima aportació serà suficient.

Aquí trobareu tota la informació de la campanya i podreu fer el donatiu que serveix també d'adhesió: http://goteo.org/project/multireferendum?lang=ca

Per qualsevol dubte que tingueu podeu escriure'ns a: multireferendum@gmail.com

Procés participatiu per a quina democràcia?

 

 

Verònica Miró, 14/02/2014

El procés participatiu per revisar l’ordenança de participartició de Castellar del Vallès que acaba de tancar-se, posa sobre la taula diferents qüestions. Una d’elles, és l’essència de la nostra democràcia. En una democràcia autèntica (govern del poble), la política es fa entre tots i les decisions de trascendència estan en mans de la gent. Els ciutadans escullen uns representats només com a mal menor, per qüestions logístiques, delegant una part de la feina política, del disseny de la vida en comú. Ara mateix estem lluny d’aquesta realitat. Com apropar-nos a una democràcia real? Una assemblea de tots els ciutadans de Castellar podria ser viable per deliberar i decidir sobre propostes de trascendència per tots, una o dues vegades l’any, amb una metodologia presencial i digital adient, durant un interval de temps d’ unes setmanes; les iniciatives i consultes vinculants (referèndums) serien eficients per decidir directament entre tots en relació amb qüestions que els ciutadans consideréssim de rellevància Per temes menors i rutinaris, uns delegats escollits mitjançant un esquema molt millor que l’actual de democràcia representativa, farien el seu paper tècnic i digne, de recollir el vot de confiança de la gent per aplicar la seva voluntat de la millor manera possible.

Un procés participatiu com el que va engegar l’equip de govern i que va acabar aquest dimecres dia 12 de febrer amb la sessió de retorn respira per tots els seus porus una filosofia que penso que tergiversa completament el sentit veritable de la paraula democràcia i que posa en evidència la poca voluntat que va haver al 1978 amb la Transició i que continua havent ara entre el poder polític i econòmic, de deixar cap decisió de trascendència en mans de la gent ni de donar l’ oportunitat que aquesta pugui veure els bastidors on es dissenyen fora del seu abast els camins per on ens volen empènyer en el futur.

He fet diverses aportacions a través de la bústia oberta per aquest procés participatiu i en les sessions presencials: Tots els meus suggeriments que feien referència a què les decisions que es prenguin en processos participatius, consultes o iniciatives ciutadanes siguin vinculants, i que els representants es comprometin a assumir-les i posar-les en pràctica (quan s’ha donat una amplia participació) han estat desestimades per la comissió política. Entenc que ells posen la democràcia representativa per davant d’una vertadera democràcia i s’amparen en lleis caduques que fan el mateix. En el text de l’ordenança podria plasmar-se, si ells vulguessin, i sense ni tan sols haver de desobeir llei superiors, aquesta voluntat dels nostres representats d’ assumir les decisions directes del poble de Castellar en processos participatius i deliberatius assemblearis, o en referèndums ciutadans. És clar que per assumir això, cal un canvi d’actitud per part dels nostres representants, més humilitat i una més gran confiança en les capacitats de la gent. Entre tots, les possibilitats d’equivocar-nos són menors, la incidència de la corrupció també, i les opcions de què ens en poguem sortir, col·lectivament, en els temps durs que estan per venir, són més grans. El preàmbul de l’ordenança de participació, que encara no s’ha fet públic i que sembla que decidiran entre uns quants, ens donarà a tots els ciutadans de Castellar una idea de quin és l’actitud, i la voluntat de l’equip de govern en relació a la nostra democràcia. En el debat en el Ple podrem, espero, conèixer clarament l’opinió de cada partit polític, de manera que sabrem amb qui hem de fer aliances per anar transformant entre tots la democràcia de Castellar, (i de tots els pobles i ciutats del país), en una democràcia veritable, que faci honor al seu nom, on la política la fem entre tots, i les decisions trascendents passin a les nostres mans i no romanguin com ara fora del nostre abast.

PSC-Bustos: agència de col·locacions

lluisperarnau | Entesa per Sabadell | dijous, 9 de gener de 2014

Llegint els següents extractes de les converses registrades al sumari del cas Mercuri (entre l’octubre de 2010 i maig del 2012), qualsevol persona amb una mica de coneixement pot copsar que l’ex alcalde Manuel Bustos estava assegut sobre un volcà de corrupteles, tractes de favor, enganys, falsificacions, comissions, col·locacions a dit,... Un volcà sobre el que Bustos pretén fer-nos creure que ell no en tenia cap coneixement (tot i la manifesta amistat amb Jordi Soriano i la seva relació personal amb el seu oncle, Melquíades Garrido). Però a la vista està que alguna cosa devia saber. També l’actual alcalde, Joan Carles Sánchez, tinent d’alcalde d’urbanisme entre el 2003 i el 2011, podem dir que estava situat en un lloc de responsabilitat, des del qual com a mínim hauria de ser coneixedor d’aquesta situació completament anòmala i irregular. I això, sense entrar en el que encara està per veure: el presumpte grau d’implicació de Bustos en la trama que la Justícia pugui acreditar i, en conseqüència, la seva presumpta responsabilitat penal en els delictes que es puguin provar.

1. Conversa entre els germans Rafael i Jordi Rojas: “todo el área de lo que son recalificaciones y todo esto se lo llevaría ‘el tío del Alcalde’ y todos los otros temas se los quedaría Jordi, es decir nosotros.”

2. Entre González Parra i Rodríguez Quesada: “Si se cierra el chiringuito, se cierra el chiringuito; porque lo que yo he untao, lo voy a recuperar de una manera o de otra, te lo puedo asegurar. Eso del cementerio, como hoy no nos llamen para la obra del tanatori que yo voy a ir a comer con el Jordi, lo voy a pillar del cuello”. 3. Entre Rafael Rojas i González Parra: “Rafa irá en lo que tenga que ir y financieramente irá el Jordi, pero tú eres el que te tienes que mover con estas cosas, hay que ir a hacer una comida, una con el Capo, otra con su hermano, una comida con uno un día y otra comida con su hermano otro día; y con el hermano y el tío”.

4. Conversa entre José Ríos i Jordi Soriano: “aquí podemos salir todos muy, muy beneficiados, estás ahí dentro, ¿sabes lo que te quiero decir? Al tiet, como él hacía, oye mira que obra, ¿te gusta?, ¿qué sube la obra? ¿veinte millones de euros? Sí, va a ser para ti, o sea que a quien le dan la obra, pasarle la mano y decirle...”.

5. Entre Manuel Bustos i Melquíades Garrido: (Bustos pregunta si un amic de Melquíades) “quiere jugar algún papel en la compañía de Aguas de Sabadell. Porque ahora se va a vender un 6% y necesito aliados. Oye tú, ¿quieres estar ahí? Porque es que si no, montamos aquí un lobby, nos quedamos un montón de acciones y nos quedamos con la compañía tú”.

6. Entre Manuel Bustos i Paco Fernández, on Bustos pretén col·locar a Cristian Sánchez i el segon l’adverteix que avaluï els riscos perquè “todo el consorcio de residuos prácticamente todo es partido”. I un altre cop, entre Manuel Bustos i Paco Fernández: “no te equivoques con algunas cosas (...) no es excusa para que tengas que ir a no sé quién a decirle no sé qué porque te preocupa no sé cuántos. No es excusa y menos en los temas sensibles. Tu ya me entiendes (...) Mi partido funcionamos así. Hay instrucciones directas en todos los territorios.” Del consorci de residus era i segueix sent-ne president l’alcalde actual, Joan Carles Sánchez.

7. Entre Manuel Bustos i Daniel Fernández: (referint-se a l’alcaldessa de Montcada) “Sí, llámale, y dile oye me han dicho que la Carmina no pasa, a pesar que tiene tres técnicos que en el examen le llegaron a decir a la chica, (...) no, llámala, no te fíes porque esta niña es tonta del culo y si no la apretamos un poco se va a dejar influenciar por la mala gente que tiene a su alrededor.”

Ja ha passat més d’un any des que va esclatar el cas Mercuri i no hi ha hagut ni una sola veu crítica des de les files del PSC de Sabadell que s’expressés públicament. Bustos ha convertit el PSC local en un desert intel·lectual, on fa temps que les figures de talla que el podien destorbar van desaparèixer. Pel que fa a Joan Carles Sánchez, que a la seva presa de possessió com a alcalde va dir allò de què “caminaria sol”, apareix encara avui com un titella a les mans de l’altre. Sembla clar que si no és perquè el procés judicial avanci i provoqui nous esdeveniments, l’actual PSC-Bustos, una simple agència de col·locació, pretén continuar com si res, burlant-se de la ciutadania d’una manera flagrant.

Més notes:
Sóc innocent - RAC 1 - 27/11/2012
Sóc innocent no tinc res a amagar - 8 al dia - 27/11/2012
Sóc absolutament innocent - e-noticies - 28/11/2012
Bustos assegura que és innocent a les portes dels Jutjat - isabadell - 2/12/2012
Bloc de Manel Bustos, Declaració renúncia a l'alcadia - 14/2/2012
L'Ignasi té un problema - Allibera - 14/05/13

LABORATORIS DE REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

POLÍTICA Per Joan Bernà i Oriol Moya

• La irrupció de noves formacions polítiques i de noves fórmules de presa de decisions col·lectives transformen l’àmbit municipal i aporten esperança
• Al Figaró experimenten des de fa vuit anys amb mecanismes de participació directa que han implicat tots els veïns

Ajuntaments, fonts de regeneració democràtica. / Domènec Marmi

Per falta de transparència resulta molt difícil esbrinar quants càrrecs polítics hi ha a Espanya. Les xifres oficials permeten deduir que en tenim uns 160.000. Aquesta és, sens dubte, una de les xifres més elevades de la Unió Europea. El problema és que menys de la meitat d’aquests “treballadors públics” són càrrecs electes. Entre consellers de confiança i assessors escollits a dit les dades són més difuses… El sistema polític tal com l’hem conegut fins ara ha construït unes elits que estan al poder només per mantenir-lo i que el gestionen per assegurar que el seguiran controlant, segons expliquen alguns dels experts consultats. Aquestes elits es creien inatacables, però el clima social i polític ha canviat i la mobilització ciutadana ha desembocat en una evolució en ajuntaments com els del Figaró i Foixà, que posen en evidència la manera habitual de fer política i que fan pensar que una regeneració de la vida i el debat públic, ara sí, comença a ser possible.

A la barra de qualsevol bar del nostre país, fàcilment hi trobem indignació envers la política. “Amb aquestes retallades de drets, sembla que visquem als temps del Paco”. “A la meva empresa, aquest serà el segon ERO en dos anys”. “No m’estranya que tinguem crisi, amb aquestes polítics…” Però la frase més repetida, sobretot entre la població més jove, és: “Quants dels que som aquí hem votat aquesta Constitució?” Nosaltres ens trobem a la barra d’un bar del barri de Gràcia amb el consultor polític de l’empresa Planifica, expert en Administració Pública, Isidor Torres. En començar ja deixa clar que, per a ell, “hi ha determinats partits polítics, que formen part d’un bàndol hipermajoritari, que estan al poder per tenir el poder, i gestionen el poder per assegurar que el seguiran tenint”. D’aquí és d’on neix la desafecció política actual. No obstant això, també diu que “hi ha uns altres grups –que són minoritaris– que, simplement, lluiten per utilitzar el poder per millorar la vida de la gent”.

Mentre bona part de la població reclama tenir major pes i participació en les decisions públiques per millorar la qualitat del sistema polític actual i avançar cap a una democràcia més participativa, les elits polítiques segueixen, tímidament, aquesta direcció. Com assenyala Isidor Torres, “des de fa molt de temps vivim una guerra política entre els que creuen que estan bé com estan i els que volen remoure-ho tot per modernitzar el sistema polític, i aquesta pugna és terrible”. De moment, la majoria de propostes de regeneració democràtica que presenten algunes formacions polítiques a l’Estat espanyol per actualitzar el sistema polític, –tals com limitar mandats, reduir càrrecs electes o les llistes electorals obertes,– han quedat en promeses incomplertes. Si bé les formacions al poder s’han adonat que alguna cosa falla en l’actual sistema partitocràtic, no han estat capaces de tirar endavant aquestes mesures fins a implementar-les o, més aviat, no han tingut els suports necessaris perquè, entre d’altres coses, bona part del seu gremi en resultaria afectat.

“Hi ha determinats partits que formen part d’un bàndol hipermajoritari, que estan al poder per tenir el poder, i el gestionen per assegurar que el seguiran tenint” 

Per altra banda, en comparació amb d’altres països, els mecanismes de participació ciutadana de l’Estat espanyol són molt limitats, mentre es manté una relació de polítics per habitant escandalosament elevada, molt per sobre de la de països de major tradició democràtica –en proporció– i amb molta menys corrupció. Per bé que prou rigorosament podem comptabilitzar 78.000 càrrecs electes, el fet que tinguem un sistema de transparència nul·la, dificulta aclarir del cert quants càrrecs polítics tenim. Les xifres entre assessors i consellers o d’altres càrrecs escollits a dit és impossible d’acotar del cert. Per tant, podem parlar de 160.000 persones –com recull el eldiario.es– o podem pensar que n’hi ha molts més. En definitiva, la regeneració democràtica tracta de veure com es pot millorar la vida de la gent. Pel director de l’empresa Planifica, Isidor Torres, això passa per fer serveis públics que generin utilitat a les persones. En part, serveis de proximitat i oberts – en tant que directament intervinguts – per la participació ciutadana.

Torres ens assenyala que allà on més ens apropem a un model útil, pràctic i sensible a les necessitats dels ciutadans és als ens municipals. Aquests no van malament, tenen molts treballadors però representen menys del 10% del total de treballadors públics del cos administratiu de l’Administració pública de l’Estat. Segons aquest expert en processos de presa de decisions, si alguna cosa funciona bé i amb efectivitat són els ajuntaments: “Amb aquest baix percentatge sobre el total, la quantitat de serveis que un ajuntament dóna és tremenda”, conclou Isidor Torres.

A la barra del bar de pobles com el Perelló (3.000 habitants) o St. Esteve de Palautordera (2.500 hab.) –per posar dos exemples–, fàcilment t’hi pots trobar l’alcalde discutint qüestions diverses amb uns quants veïns. Fins i tot s’hi poden sentir escridassades o batusses contra el batlle de torn, i això sempre és bo. Una situació inversemblant als ajuntaments de les grans urbs i, encara més, al Palau de la Generalitat. Bona part dels ajuntaments petits funcionen, també, perquè estan menys influenciats per la lògica dels grans partits. Hi ha municipis on no hi ha candidatures de partits grans o bé on s’hi presenten polítics independents. Alguna de la gent s’adhereix als partits quan assumeix els càrrecs –moltes vegades amb poca implicació més enllà del seu municipi– però, en qualsevol cas, per a Torres “donen la cara, coneixen als veïns i tenen cap i cor en el seu poble”.

Què passa quan no guanyen els de sempre: El cas de Figaró 

Figaró-Montmany és un poble d’uns 1.100 habitants del Vallès Oriental que fa deu anys que està governat per l’assemblea ciutadana de la CAF (Candidatura Activa pel Figaró). Una agrupació d’electors que no pertany a cap partit polític i que en les darreres eleccions municipals va obtenir la majoria absoluta. A Figaró, l’assemblea ha engegat els darrers anys un procediment perquè entre tots els veïns es decideixi el pressupost municipal. Els veïns es reuneixen al Consell de Poble per discutir sobre les seves i d’aquí es recullen idees per les propostes d’inversions que se sotmetran a votació.

Un grup de persones, la Comissió Permanent de Participació Ciutadana, organitza i supervisa els passos necessaris per arribar al moment de les votacions a l’urna, un esdeveniment que ja forma part de la tradició del poble. Cada persona vota directament les propostes de petites inversions i marca el seu ordre de prioritats personal sobre les grans inversions, que depenen de finançament aliè a l’Ajuntament. Durant el procés, la participació forma part de la vida quotidiana del poble i fins i tot a l’escola els nens decideixen on invertir la part del pressupost que es destina als més petits.

Per Ismael Blanco, investigador expert en temes d’innovació democràtica de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona, malgrat que Figaró no sigui un cas únic, si que “és un cas singular, ja que té tot un seguit de particularitats que el fan destacar per sobre de la resta”. De fet, considera que hi ha dos elements clau per l’èxit d’aquesta experiència com són l’esforç que fan per mobilitzar la gent i per visualitzar i explicar què es fa. Mobilitzen el poble i també aquells col·lectius que tenen més dificultat per participar amb iniciativa pròpia – mouen l’urna als camps de futbol, al casal dels avis o la discoteca, si fa falta – i reconeixen les intervencions fetes gràcies als pressupostos participatius –amb cartells als mateixos llocs on es fan les intervencions que expliquen que allò és part d’alguna de les decisions que es van prendre a l’hora de fer el pressupost–. Per Blanco, “així és com la gent pren consciència que participar val la pena i a través de la participació pot arreglar i aconseguir coses concretes, resultats tangibles” que incideixen en la qualitat de vida de la seva comunitat.

Hi ha molts municipis petits i grans a Catalunya que han adoptat mecanismes i processos de participació de diferents tipus, però no com els de la Candidatura Activa del Figaró (CAF), que va néixer a partir de la taula d’entitats i el fet simbòlic de marcar uns principis del municipi, un programa de 10 punts bàsics. Després de vuit anys la implicació diversa entre la gent que està a l’assemblea els va portar a la majoria absoluta actual amb 6 regidors al municipi, que no lideren, sinó que gestionen, de la millor manera possible, els mandats del poble.

Gebra Serra, primera Tinent d’Alcalde del municipi, considera que pel seu tarannà és més fàcil el “tu a tu”, i tenen major obertura al poble: “El que canvia és com fem les coses i com tantegem sobre el terreny”, tot i destacar les dificultats per fer inversions: ”Sort que els primers anys vam tenir la Llei de Barris”, llei que els va ajudar a impulsar la millora del casc antic, els boscos i els equipaments del municipi.

D’altra banda, Berta Castaño, també regidora de l’equip de govern de la CAF, destacava que “no hem tingut educació de participació i de sistema obert de partits” però, malgrat tot, emfatitza com d’orgullosos estan de la co-responsabilitat i apoderament de la ciutadania que han generat, i que han arribat fins als nens a les escoles: “Tenim més credibilitat i quan els nens veuen que es compleix el que demanen tenen major consciència política i arriben a demanar que s’arreglin les fonts del poble”.

Sens dubte, la del Figaró és una experiència d’èxit i participació real que ara mateix és objecte d’un documental que busca crowdfunding i que mostrarà tot el procés de gestió assembleària del municipi i del govern de la CAF. Ismael Blanco apunta que si després de la present legislatura la CAF no segueix al govern municipal, “si més no hauran cultivat una cultura participativa que pot expressar-se en un futur moviment social, i això no els ho treu ningú”.

El cas de Foixà

 Un altre cas és el de Foixà (Baix Empordà), un dels dos municipis on a les darreres eleccions municipals va sortir electe un membre d’Escons en Blanc, Toni Ramon Boixaderas. Un 32% dels 150 habitants d’aquest poble gironí van preferir obviar – o, directament, votar en contra – de l’única llista que es presentava i que manté CIU a l’Ajuntament, des dels anys 60. Abans de les eleccions municipals de 2011, el partit es va centrar en buscar aquells municipis on, en les anteriors eleccions, el vot en blanc havia estat força elevat. A Foixà s’hi donava que només hi havia una llista política i per això van decidir oferir una alternativa.

La gent de Foixà el va escollir sense conèixer-lo, ja que ell és de Sant Feliu de Buixalleu, com a protesta contra el poder establert. Un cop escollit en Toni Ramon no va seguir el procediment institucional per esdevenir regidor, que es tracta de presentar a l’Ajuntament una declaració de béns i jurar la Constitució. Però, de totes maneres, encara ostenta el document que l’acredita com a regidor electe de Foixà, que és unipersonal. Des de lluny, perquè a Foixà tan sols hi ha estat dues vegades, no deixa de lamentar aquesta situació paradoxal: “Com a regidor electe de Foixà puc fer el que vulgui, cosa que no considerem que sigui massa normal i també critiquem. Tampoc és normal que et puguis presentar a un poble sense ser d’aquell poble”. El dia de les eleccions, els d’Escons en Blanc es van presentar a Foixà, més aviat per un tema de cortesia. Van fer una acte de compareixença dient que no es presentaven però, com explica Toni Ramon, “no vàrem presentar cap document i, així, hem quedat en un llimb legal”.

És clar que Escons en blanc no es presentava com a opció de govern. De fet, en Toni treballa amunt i avall cuidant animals, és fisioterapeuta de cavalls i gossos, i sembla que la seva cadira a la sala de plens de l’Ajuntament restarà buida encara uns quants mesos.

Des d’aquest partit únicament demanen que el vot en blanc sigui computable i reconegut per llei electoral, una norma pendent a Catalunya des del restabliment de la democràcia que mai s’ha aprovat per les discrepàncies entre partits. Precisament, els darrers mesos el Parlament català està debatent la futura llei electoral catalana i sembla que hi ha un principi d’acord, almenys entre quatre dels actuals partits presents al Parlament, per augmentar els 135 escons actuals de la cambra a 137 i així corregir la proporcionalitat a la demarcació de Barcelona. També hi ha acord en desbloquejar llistes, que no serien ben bé obertes: un elector votaria un sol partit però podria escollir entre els candidats de la llista. Són primers passos però, sens dubte, insuficients per resoldre les problemàtiques de fons de l’actual sistema partitocràtic on els partits no deixen d’estar obsessionats pel repartiment d’escons obtinguts en base als vots emesos.

Seria una gran mesura de regeneració democràtica limitar molt les fronteres entre la decisió sobre actuacions públiques i l’execució d’aquestes decisions

Des d’Escons en Blanc, Toni Ramon no està satisfet, per res del món, amb un sistema electoral com el que tenim al nostre país i té clar que a la nova llei electoral no només s’hauria d’incloure la comptabilitat del vot en blanc al Parlament, sinó també altres demandes clares de la societat que segons ell “aproparien la política als ciutadans”, com són les llistes obertes, la possibilitat d’escollir representants locals, eliminar o modificar la llei d’Hondt – que els perjudica molt com a partit per arribar a tenir representació – el vot electrònic i no només el vot cada 4 anys, sinó un sistema de consultes a la població semblant al model suís.

Al marge de contemplar aquestes mesures creu que, fonamentalment, “Escons en Blanc sorgeix com a crítica a un sistema electoral i de partits del segle XIX” que es presenten per fer constar aquesta part de la població que no vol cap partit. A més, insisteix que “es presentaran sempre fins que aquest dret bàsic per la regeneració democràtica s’acompleixi” i, com diuen els propis estatuts del partit, un cop s’aconsegueixi el reconeixement del vot en blanc, el partit es dissoldrà.

L’Alt Tribunal de les Utilitats Públiques

 Més enllà d’aquests petits laboratoris de la regeneració democràtica, si parlem amb Isidor Torres veurem que també troba pegues a la gestió dels ajuntaments. De fet, cap institució en cap nivell institucional se’n salva. En el context municipal creu que “tenen una deficiència a nivell tècnic brutal per aplicar tàctiques de gestió pública perquè vénen d’una altra cultura”. Posa com a exemple principal que “una de les coses que permet l’actual legislació és que qui és triat Conseller d’Urbanisme confongui aquesta designació amb saber-ne d’urbanisme”. Entre d’altres causes, aquest conflicte de responsabilitats i funcions ve donat perquè el polític arriba a una institució que l’obliga a fer informes i tasques pròpies d’un tècnic.

Isidor Torres confessa, decebut: “No critico que els polítics no tinguin coneixements, sinó que actuïn sense coneixements. Aquesta és la frontera que no es pot traspassar”. En aquest sentit, per a ell tots hauríem de tenir clar que quan l’Administració es posa a treballar, la política ha de marcar-li criteris: “Què s’ha de fer i què no s’ha de fer”. Diríem que, en aquest procés, els polítics dicten quines són les prioritats amb els recursos limitats de què es disposa, marquen els criteris i, un cop donades les indicacions, ja han complert les seves funcions. A partir d’aquí, Torres creu que a l’hora d’executar, la tasca és dels tècnics, que per alguna cosa han aprovat les oposicions i han demostrat les seves competències tècniques.

Des d’Escons en Blanc demanen que el vot en blanc sigui computable i reconegut, una norma pendent a Catalunya des del restabliment de la democràcia

La solució als desajustos actuals a tots els nivells –sobretot en l’autonòmic i l’estatal– seria crear l’Alt Tribunal de les Utilitats Públiques (ATUP). Aquest, explica Isidor Torres, seria un alt tribunal plural configurat per persones de la societat civil que formarien part d’un consell ciutadà. Per sorteig, en base a uns mèrits, es reunirien per deliberar si cadascun dels òrgans administratius o serveis públics tenen utilitat i si el sou dels que hi treballen està justificat. D’aquesta manera s’actualitzaria l’estructura política i es legitimarien les institucions en funció del seu sentit públic. Com explica Isidor Torres, “cada servei que estigui pagat amb diners públics i cada lloc de treball pagat amb diners públics hauria de poder escriure, en un màxim de dues línies, quina és la utilitat pública que justifica que estigui creat. Si l’ATUP considera que val la pena, es queda. Si considera que no val la pena, desapareix”. De tota manera, si parlem de regeneració, insisteix que cal canviar les formes de treballar, els equips i els temes als què es dediquen perquè, ”si no canvies això, ells li diuen regeneració democràtica a treure el de 60 anys i posar-hi el de 30”.

El que ha ocorregut en aquests dos municipis dels què hem parlat tan sols són símptomes, experiències i fets que demostren fins a quin punt la regeneració democràtica passa per la mobilització i l’acció política de la ciutadania. Gent que s’apodera, s’organitza i, en definitiva, té altres formes d’enfocar i fer política igual de legítimes que les que s’utilitzen avui oficialment.

En un país on les primeres conquestes democràtiques anteriors a la dictadura franquista es van experimentar a través de les eleccions municipals que van conduir a la Segona República, pot ser que bona part de les solucions als reptes de major qualitat i d’innovació democràtica per regenerar l’actual sistema polític arribin d’experiències municipals que vagin quallant en diferents territoris.

En qualsevol cas, veiem que hi ha altres opcions i enfocaments que demostren que la política al nostre país podria funcionar d’una altra manera i afavorir una participació “real” de la ciutadania, més enllà de la lògica de la democràcia representativa.

Els temps de la política

Nativa -  Marina Garcés - 8 / 01 /14

Comença 2014 i ja tenim el calendari polític ple de cercles vermells: eleccions, consultes i més eleccions, que pauten el ritme i els desafiaments del nostre futur polític. Mentre penjo el calendari de l'any a la paret i preparo l'agenda del trimestre que comença, em pregunto quins són els temps de la vida col·lectiva, quins són els temps de la vertadera política. 

Polític ho és el temps d'angoixa d'un desnonament; política ho és la incertesa d'un futur amb pocs recursos personals i col·lectius; política ho és la insistència de la gana, de la son i de la sed, cada dia i un darrera l'altre; política ho és l'eternitat congelada en què és capturat un reclús en un CIE o qualsevol entre les reixes d'una comissaria o d'una presó; polític ho és el temps pautat de l'escolarització i les seves defraudades expectatives. Polític ho és el no-temps de l’atur, el temps accelerat de la precarietat i el temps arrossegat de la vellesa encara explotada per la pobresa familiar. Polític ho és el temps consumit consumint idioteses i consumint la pròpia vida sense viure-la.

La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó,… Però polític ho és també el temps inesperat de la interrupció, de la irrupció, de la insurrecció i de la revolta. Política ho és la intensitat de la trobada col·lectiva, com polítics ho són també els temps del lent aprenentatge de la paraula compartida i de la pràctica insistent del poder juntes. Anem lents perquè anem lluny, havíem dit plantats a les places. La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó, d’apuntar un impensat i de ressituar les urgències, els bloquejos i les angoixes sota un altre ritme, sota un altre bategar, i per tant, sota una altra temporalitat. “El processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions exigeixen autonomia temporal”. Això ho escriuen Negri i Hardt a Declaració. Això ho hem experimentat tots, en els moments en què aquesta autonomia temporal és conquerida i en els moments, també, en què aquesta autonomia temporal falta, fracassa o és reconduïda.

Si plantejo avui tot això, no és només perquè estiguem estrenant l'any, preparant agendes, penjant calendaris, i anunciant dates electorals, sinó perquè penso que en aquesta batalla per la temporalitat de la política s'hi juga avui gairebé tot el que podem perdre o guanyar. Una pregunta que semblarà ingènua, potser fins i tot idiota: per què si els que manen i desposseeixen la resta són tan pocs, i per què si som tants els qui compartim el desig d'una vida digna, per què, tot i així, seguim vivint tan malament? Per què som, d’alguna manera, “els que sempre perdem”? No és que siguem més dèbils ni més tontos, tot al contrari. Junts som més forts i molt més intel·ligents. La resposta és una altra: és que els temps sempre, o gairebé sempre, ens van en contra.

“Els processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions”, reprenent la cita de Negri i Hardt, necessiten una dedicació que les nostres jornades laborals no accepten, una lentitud que la precarietat i les urgències de la vida quotidiana sabotegen, uns ritmes acompassats que les presses de la sobrevivència individual fan impossibles. Pels qui estem condemnats a viure guanyant-nos més bé o més malament la vida, és a dir, pel 99%, el temps de la política se’ns escorre, se’ns fa invivible, i només pot ser conquerit a contrapèl, contra la nostra pròpia vida. D’aquí la mania dels revolucionaris de disparar els rellotges, fer caure les campanes i reinventar els calendaris. D’aquí la insistència revolucionària en un “temps nou”. No es tractava només de fer història, com pretenen encara alguns, sinó de viure i de fer vivible una altra temporalitat en què la vertadera política sí que sigui possible. Si 2014 ens ha de portar novetats, que no siguin només cercles vermells en un calendari de despatx, sinó temps nous ritmats per la nostra capacitat de donar-nos, de trobar-nos, de parlar-nos, de consultar-nos, de reapropiar-nos de les nostres decisions i de les nostres vides… juntes.

El PSC coloca dos ediles imputados por el ‘caso Mercurio’ en el Área Metropolitana

El País - IVANNA VALLESPÍN - Barcelona 20 DIC 2013 

• Los dos cargos de Sabadell cobran 63.000 euros anuales entre sueldo y dietas

Joan Manau y Francisco Bustos, concejales socialistas imputados en el caso Mercurio de corrupción urbanística en Sabadell, perdieron sus responsabilidades en esta ciudad el pasado 5 de marzo, cuando Juan Carlos Sánchez asumió la alcaldía, en sustitución de Manuel Bustos, también imputado y del PSC. Joan Manau y Francisco Bustos —hermano del exalcalde— se quedaron entonces sin el sueldo de concejal y pasaban solo a cobrar las dietas por asistencia a los plenos, ya que mantienen el acta de concejal. Pero esto no duró mucho y pocos días después eran nombrados asesores del grupo socialista en el Área Metropolitana de Barcelona, con una retribución de 48.947,64 euros brutos anuales. A ello se suman las dietas por los plenos, unos 14.200 euros anuales, sin contar las sesiones extraordinarias.

Manau y Francisco Bustos siguen así la senda del exalcalde de Sabadell, Manuel Bustos, que encontró refugio salarial en la Diputación de Barcelona. En noviembre de 2012, pocos días antes de que estallara el caso Mercurio —del cual el entonces alcalde tenía conocimiento, según ha revelado el sumario—, el primer regidor renunció a su sueldo local y decidió pasar a percibir el de la Diputación de Barcelona, donde es diputado, con una nómina de 83.546 euros anuales. Los cargos políticos solo pueden cobrar un sueldo público, pero pueden percibir dietas de varias instituciones.

“Son unos sueldos de escándalo. Entre los tres suman cerca de 230.00 euros de dinero público por realizar unas funciones que hay dudas más que razonables que las ejecuten”, espetó el grupo Entesa per Sabadell, que reveló el nombramiento de los dos concejales en el AMB.

El primer secretario del PSC de Sabadell, Christian Sánchez, consideró los nombramientos “un tema personal”. “¿Qué pasa, que por ser imputados no tienen derecho a continuar con sus vidas profesionales? Si alguna administración requiere de sus servicios están en su derecho”, defendió.

Ambos concejales formaban parte del círculo de confianza de Manuel Bustos. Manau se mantenía en su equipo desde 1999, cuando el exedil asumió la alcaldía y cuando estalló la operación judicial ostentaba la cartera de Urbanismo. Paco Bustos, policía de formación, entró en el Ayuntamiento en 2003 y ocupó varias concejalías. Aunque ha perdido sus responsabilidades locales, mantiene el cargo como primer secretario de la Federación Vallès Occidental Sud y portavoz del PSC en el consejo comarcal del Vallès Occidental.

Més sobre el tema:

Estudiant la vida, 24/05/11

La crisi no afecta els sous dels diputats

Vilaweb. 28/03/13

La Diputació de Barcelona ratifica el sou dels diputats després de la ruptura CiU-PP

L'Actual, 12/04/13

Visca Superman i la feina invisible

El Periodico, 23/04/13
El Congrés no publicarà els sous dels diputats

Vilaweb, 05/09/12

Núria de Gispert: 'Si els diputats cobren menys de 3.000 euros, ja no sé com anirem'

TV3 - Programa 30 minuts, 12/05/13
Per a què serveix el Senat?

Ara, 13/05/13

L'expresident de CatalunyaCaixa cobrarà 600.000 euros d'indemnització i 3,4 milions de pensió

Allibera, 14/05/13
L'Ignasi té un problema / Qui té el problema?