Bernat Puigtobella. Barcelona. / 3.06.2013
Diumenge passat a La Vanguardia Carles Castro es feia ressò d’unes dades ‘preocupants’ del CIS segons les quals creix la desafecció de l’electorat envers els dos grans partits. No calen gaires baròmetres per ensumar-se que som davant d’un moment d’inflexió. La conclusió que en treia La Vanguardia és que la crisi dels partits tradicionals generarà un graner de gairebé cinc milions de vots orfes que podrien ser temptats per ofertes neopopulistes, com ha passat amb Beppe Grillo a Itàlia. Castro alerta amb una certa alarma que un terç de la ciutadania comparteix ‘la perillosa quimera d’una democràcia sense partits’ (sic). Quina por! Jo que em pensava que era la democràcia de partits que s’havia tornat perillosa…
El mateix reportatge es completava amb un despiece que no tenia desperdici sobre ‘Els lideratges populistes femenins’, centrat en Teresa Forcades i el Procés Constituent. Una foto sereníssima de la benedictina apareixia sota l’epígraf ‘Els nous caçadors de vots’. La imatge d’una monja predicant davant d’una multitud trastoca molts esquemes, i no només en les jerarquies eclesiàstiques.
 |
| Teresa Forcades. Foto de Jordi Mota |
Aleshores, si penjar un manifest del procés Constituent a Internet o pujar un vídeo sobre la grip A a Youtube són accions populistes, què són les campanyes polítiques dels grans partits? La resposta a una pregunta tan càndida és molt senzilla: la maquinària electoral dels grans partits de sempre no és populista perquè finançada per bancs i grans empreses, agents seriosos que obren amb seny i saben el que ens convé.
Què està passant, doncs? Que els partits establerts són incapaços de proposar líders creïbles i els nous líders que mobilitzen el personal generen plataformes, però no tenen un partit al darrere. No fan comèdia, vaja.
Els líders ‘populistes’ doncs serien aquells que mouen la gent a participar, a comprometre’s i fins i tot (ai mare!) a votar! Que la gent voti massivament és sempre perillós, ja ho vam comprovar l’any 2004, tres dies després de l’atemptat de l’11-M, quan encara no hi havia en el panorama polític cap partit ‘populista’. Els polítics, per tant, no volen que voti tothom, sinó que els que es prenguin la molèstia d’anar a les urnes els votin a ells.
L’aprensió de l’establishment davant del populisme és, doncs, per que persones carismàtiques alliberades de l’engranatge electoral dels partits esvalotin el galliner. I qui són aquests ‘lideratges populistes femenins’? La Vanguardia dóna unes quantes pistes: Ada Colau (PAH), Muriel Casals (Òmnium Cultural), Carme Forcadell (Assemblea Nacional Catalana), Mònica Oltra (Compromís).
 |
| Itziar González | Foto Ravalperviure.blogspot.com |
I se’n deixa alguna, com ara la Itziar González, que no fa gaire va fundar l’Institut Cartogràfic de la Revolta, com ens explicava fa uns mesos la Bel Olid. La Itziar González ja ha estat en política i en va sortir escaldada. Sap el pa que s’hi dóna i per això ara impulsa el Parlament Ciutadà, com ens explica avui Mercè Sàrrias, no pas per fundar un altre partit sinó per facilitar una nova organització política.
Així doncs, què pretenen aquests lideratges populistes femenins? Doncs el que han fet sempre, des de temps immemorials. No és populisme ni demagògia. Són les dones de la Bíblia, que s’arromanguen i donen la cara quan els homes perden els papers.
