Antonio Turiel, físic i matemàtic: “El capitalisme és la llosa que ens està portant al taüt”

Diari de Girona

Cristina Vilà Bartis
Figueres 11 01 2025

• Veu científica de referència al país sobre sostenibilitat i crisi energètica, el físic i matemàtic Antonio Turiel acaba de publicar el seu últim llibre, 'El futur d’Europa', en el qual aborda debats incòmodes, però necessaris sobre la transició energètica que, diu, és urgent i ha de ser, a més, econòmica i social
  
  
• Per Turiel, que l'octubre passat va ser nomenat Fill Adoptiu de Figueres, és ben clar que "perseguir el creixement, el que genera és destrucció, empobriment" i assegura que Europa té per davant un gran repte si no vol acabar essent "un continent desposseït"

Antonio Turiel és oceanògraf físic i matemàtic, viu a Figueres i porta quinze anys 

fent divulgació sobre la crisi energètica, climàtica i ambiental. / Eduard Martí

Fa quinze anys que el físic i matemàtic Antonio Turiel (Lleó, 1970), investigador científic de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, especialitzat en oceanografia física i tecnològica, es va embrancar en la compromesa tasca de difondre i alertar sobre la crisi energètica i la necessària transició i model de societat que s’imposa. En aquests anys molts han agraït aquest bany de realitat, i possibles solucions sense voler ser dogmes, però també ha rebut, com altres científics del món, atacs de negacionistes o grups de pressió. Ara publica 'El futur d’Europa' (Destino), un llibre que analitza, des del punt de vista tècnic i aportant múltiples dades i informes científics, la crisi global –climàtica, ambiental, energètica i social– que vivim enfocant-se en el Vell Continent i els reptes complexos que caldrà afrontar.

Per què ha decidit escriure aquest nou llibre? El tema continua essent incòmode i, fins i tot, semblaria, que s’amaga a la població.

Més que amagar, és el que s’anomena un no-tema, una cosa de la qual no se’n parla. Però jo soc un funcionari de l’Estat, un servidor públic al servei dels ciutadans i també de les empreses que volen saber què està passant, comprendre per què han de prendre decisions estratègiques. Jo soc un tècnic que dona dades i em crida molt l’atenció la gent que m’ataca. Hi ha el problema energètic de recursos, que ara comença a ser una mica alarmant. És el que sempre explico del tema del dièsel, que n’està faltant molt, sobretot a Llatinoamèrica i Àfrica perquè la producció està caient. Un problema que, tard o d’hora, arribarà aquí.

Quan el comença a interessar el tema de la crisi energètica?

L’any 1998 llegint l’article 'La fi del petroli barat' de Colin J. Campbell i Jean H. Laherre a la revista Scientific American. En aquella època jo era postdoctorand a París i anava fent la meva vida. Després vaig tornar aquí i ho anava seguint. El 2005, quan els preus van començar a disparar-se, vaig adonar-me que passava alguna cosa, però creia que ja haurien pensat en alguna cosa, que hi hauria un reemplaçament. Però veient que no passa res, que no arriba la substitució, em poso a estudiar una mica més i veig què està passant, m’adono que la situació és molt preocupant, que no s’està donant cap solució perquè no n’hi ha cap que sigui tècnicament possible i, al mateix temps, políticament acceptable. És quan decideixo començar a fer divulgació. Entremig, i és curiós, el que sí que és el meu treball principal, la part ambiental, ha començat a agafar molta rellevància perquè, ara mateix, alguna cosa s’ha desequilibrat i clarament anem cap a un moment dur.

Al llibre parla de crisi global, de policrisi. Què vol dir?

Crisi de sostenibilitat que té dos vessants: l’ambiental i la de recursos. Ara, totes dues han confluït.

Sorprèn, doncs, que amb tot això encara es parli de continuar creixent.

Dins el nostre sistema econòmic no parlar de creixement és un suïcidi. Actualment, cap govern occidental està disposat a acceptar el fet que el creixement està esdevenint impossible. Estem en un punt que perseguir el creixement el que genera és destrucció. En el llibre comento la gentrificació de ciutats com Barcelona, que aquí passa una mica també: lloguers que es disparen, inflació, precarietat laboral… Tot això és un procés molt destructiu, una conseqüència d’aquesta recerca incessant del creixement. La raó per la qual fracassen totes aquestes cimeres del canvi climàtic és perquè les mesures que s’haurien de prendre comprometen la idea del creixement i ningú vol acceptar això. Però és igual que no vulguin, ho tindrem: o bé prens mesures adaptatives per fer una transició, que és el que anomenem decreixement, o sinó el que tindràs és empobriment perquè les coses començaran a ser pitjors.

La reutilització dels recursos disponibles serà imprescindible. Vostè assegura en el llibre que les deixalleries seran fonamentals.

Seran les noves mines. Hi ha materials de molta qualitat que estan allà llançats de la manera més estúpida possible. Tens coure, ferro, alumini…

Com a societat hem estat molt prepotents?

Sí, és la societat del malbaratament, d’un sol ús, del consumisme. A les deixalleries ja s’està fent molta recuperació, una cosa que serà estricta i necessària. És el cas del coure amb el qual hi ha un problema bestial. Hi ha grans companyies que en produeixen que estan apostant per projectes de reciclatge del material perquè les mines de coure del món sembla que ja han arribat al seu màxim, és a dir, que hem passat el pic del coure i comença a davallar la producció. El problema és que o comencem ara a intentar treure el coure com puguem de les deixalles o ho portem fatal perquè les mines estan molt exhaurides. Una de les coses que tu pots ajudar, per recuperar-lo més fàcilment, és la manera com el fas servir, posant-lo en un aïllant més fàcil de separar i, sobretot, que no es barregi. Són coses que s’han de repensar. A Xile, per exemple, el cost d’extracció del coure, segons el tipus de mina, procediment i tractament, s’ha multiplicat entre 3 i 5 vegades des de principis de segle. Això evidencia que és insostenible, i per això la producció cau. La plata, material necessari per a les plaques fotovoltaiques, sembla que també estigui caient.

I el cas del petroli?

El principal proveïdor de petroli d’Espanya és Nigèria, un país que està preferint exportar petroli a bastir de combustible als seus nacionals. Allà hi ha moltes protestes perquè se’ls ha apujat el preu de la benzina i els aliments. És un país superpoblat, 210 milions d’habitants, el 20% de la població d’Àfrica, i pot fer un pet com una gla en qualsevol moment. Tot està molt tibat i ningú accepta que estem arribant al límit d’aquest sistema que tota la vida s’ha dit que és insostenible. Si una cosa és insostenible molt temps, aquesta comença a esdevenir inestable i amenaça de col·lapsar. La por és que això s’acabi i caigui pel seu propi pes. És el que hem d’evitar. L’objectiu del llibre, doncs, és fer primer una bona diagnosi dels problemes que tenim des del punt de vista tècnic.

Al llibre diu que recursos, com l’aigua, s’haurien de gestionar públicament.

Dic que, en un moment determinat, perquè les coses puguin funcionar haurien de ser públiques, plantejar l’energia com a servei públic i no com un negoci més perquè sense energia no hi ha res, ni sense aigua tampoc. El cas dels aerogeneradors de La Mesa (parc eòlic a Burgos) és un bon exemple. S’ha intentat que fossin competitius en el mercat, però no es pot perquè el preu baixa massa. Potser han d’estar subvencionats públicament, potser ha de ser una empresa pública o una política pública i que se’ls protegeixi. Cal dir: això és estratègic i, per tant, té una consideració diferent. Hem de sortir d’aquest paradigma una mica estúpid de dir que el mercat s’autoregula. Potser una cosa que s’autoregula no és necessàriament positiva. Hem de parlar que sigui eficient, útil, pràctic, no que sigui autoregulat.

Cal buscar l’equilibri?

Clar, però el problema és que estem molt infectats dels ideals, mal entesos, que són molt destructius, del liberalisme econòmic que té per objectiu créixer i créixer. El capitalisme és insostenible i ens està portant al desastre. No és una opinió, jo dono dades posades en context. Tot i això, encara ara és tabú dir-ho.

A 'El futur d’Europa' posa el focus en el cas europeu. En aquest nou paradigma, cada continent tindrà reptes diferents?

Cada un haurà d’arreglar el seu problema que, en el cas d’Europa, és no tenir recursos i ser un continent envellit. L’actiu principal és la seva indústria i el seu coneixement, però és una cosa que es pot perdre ràpidament. Per a Europa, ara sí, és el moment de la veritat perquè si deixem que continuï destruint-se la indústria i emigrant el coneixement, tenim un problema gros perquè aleshores ja no tindrem res, serem un continent desposseït. Tenim mala peça al teler i hem de començar a espavilar. I ja no dic res en el cas de l’Estat espanyol molt especialitzat en el servei, turístic, amb el problema que comporta. Al llibre parlo del futur del turisme, que és bastant negre. Això ja es veu venir perquè si Alemanya està en recessió, França més o menys, si tots els països que ens envien turistes comencen a tenir problemes econòmics seriosos...

Planteja tornar enrere, recuperar coses que funcionaven abans.

Sí, però tampoc es tracta de tornar a una societat primitiva sinó recuperar el que funcionava com a complement. No es tracta que sigui un substitut sinó que si d’algunes coses podem bastir-nos d’aquesta manera, fem-ho. De les altres, haurem d’estirar una mica dels combustibles fòssils, desenvolupar alternatives, no es tracta de tornar a les cavernes ni a un 80% de població dedicada al sector primari. El problema gros és que si no ho preparem amb seny, anticipació i cura, podem caure en això.

Què creu que caldria fer ara?

S’hauria de crear un grup interdisciplinari de persones treballant en aquests temes i això, crec, hauria de ser una iniciativa pública. Grups que treballessin, per exemple, en la integració de la captació d’energia en la producció industrial. Recuperar la idea de les colònies tèxtils de principis del segle XX. Teníem fonts energètiques molt denses, que en molt poc espai tenies molta energia, però ens hem acostumat a separar el concepte d’energia amb el del treball que es fa amb això, cosa que no és el més normal i al llarg de la història no ha estat així. Tu feies el treball on era l’energia. Per què hi havia tantes fosses i metal·lúrgiques a Olot a principis del segle XX? Perquè allà tenies salts d’aigua, carbó, era possible fer-ho allà i el producte final es transportava a Barcelona en unes vies que no són com les d’ara. És recuperar una mica això amb el coneixement i els materials d’avui en dia.

Llegim que el canvi climàtic pot suposar la fi de l’Holocè, que si desapareixen les estacions ho farà l’agricultura i, amb ella, la civilització humana com l’entenem avui.

Això ja ho ha dit l’associació geològica internacional que parla clarament d’antropocè, cosa que jo discuteixo perquè ho veig molt superb. Hauríem de parlar d’antropopausa.

També, dins l’apartat de la crisi climàtica, parla del col·lapse de l’AMOC.
Des de l’Institut de Ciències del Mar ens hem involucrat molt en la missió pionera SMOS de l’Agència Espacial Europea que, per primer cop, ha pogut mesurar la salinitat de la superfície del mar, l’ingredient que ens faltava per completar el mapa dels fluxos d’aigua a escala global. Una de les coses per les quals serveix és per mirar l’AMOC (corrent atlàntica que regula el clima d’Europa i altres punts del planeta) i hi ha molts indicis que pugui estar passant (el seu col·lapse).

Molts científics que alerten sobre aquests temes són durament atacats. Vostè mateix ho ha patit. Ho entén?

És un símptoma de decadència. Una societat tan tecnificada com la nostra, atacar als tècnics... Ho comparo amb la decadència de l’imperi romà, quan tu perds els valors que t’han permès arribar fins aquí, doncs, tens un problema gros. En el fons, el que qüestionem és la realitat del capitalisme i se’ns ataca per això, perquè no se’l pot criticar obertament. A mi, però no m’importa. Quan vaig començar a fer divulgació tenia clar que rebria atacs, tot i que pensava serien pitjors. També haig de dir que la institució en la qual treballo sempre m’ha donat suport. A mi, sincerament, el que sí que em genera angoixa i tensió és el que explico.

 
Entre les moltes coses adverteix que l’any passat es van sobrepassar sis dels nou límits planetaris. Però no vol dir que no els podem recuperar. Ara, si continuem així ens autodestruirem. El 0,5% de la massa cerebral de les persones occidentals és ara mateix plàstic, tenim un cervell plastificat i això causa tot de malalties. Si continuem aquest rumb, arribarà un moment que la nostra esperança de vida acabarà essent de vint anys, no tindrem temps ni a reproduir-nos. Els límits planetaris ens alerten. A banda, hi ha el risc que, si et mantens massa temps més enllà d’aquests límits, es desencadenin processos en cascada amb conseqüències funestes i irreversibles pel que fa a la vida humana. El cas de l’AMOC, si s’atura, tornarà a engegar-se, però d’aquí a mil anys. L’aturada, però pot afectar tres mil milions de persones. 

Creu que l'Estat espanyol està perdent un temps valuós per afrontar el debat?

Sens dubte. A més, són curioses les inèrcies polítiques perquè veus que està fracassant el model Renovable Elèctrica Industrial (REI) i encara es manté el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima. 

Tot i les dades i les evidències, encara hi ha qui nega el canvi climàtic, entre ells molts polítics.

Aquest és un negacionisme ideològic, quan el canvi climàtic és una qüestió de química de l’atmosfera i de física de fluids. És un reflex de la decadència i com estem lliscant cap als feixismes populistes. Al llibre parlo d’ecofeixismes que és una manera d’estar dins els límits de sostenibilitat del planeta: tens uns que manen que tenen consciència que no hem de passar els límits, però això fa que unes poques elits visquin molt bé i tinguin molts recursos i la majoria, a la misèria. És un sistema sostenible, però no l’ideal. 

En una compareixença al Parlament de La Rioja li van preguntar si el clima havia canviat molt al llarg de la història. Què els va dir?

Que si parlàvem de la història de la Humanitat, que són onze mil anys, no, que mai hi havia hagut un canvi tan ràpid, tan gran i tan global, però que si parlàvem de la història geològica del planeta, sí que hem tingut concentracions de CO2 més grosses i climes molt més extrems, però el que no hi havia eren humans. Al final, parlem de la supervivència de l’ésser humà. La vida continuarà perquè algunes extincions del passat han estat pitjors que això. El que necessitem és desempallegar-nos del capitalisme perquè és la llosa, el que ens està portant cap al taüt.

És més greu del que sembla

 Genís Roca -President de la Fundació.cat

La Vanguardia - 16/12/2024 

Certesa. La tecnologia ho podrà fer tot. Podrà fer diagnòstics mèdics, dissenyar itineraris formatius, calcular rutes per a l'òptim repartiment de mercaderies, escriure contes i novel·les, fer prediccions climàtiques, prendre de­ci­sions d'inversió borsària, esculpir escultures, analitzar l'evolució dels cultius, compondre música, dissenyar mobles i pintar quadres. En molts casos serà una bona solució, una manera de fer eficient i ­raonable.

Preocupació. Una de les coses preocupants no és fins on pot arribar la tecnologia, sinó a què ens dedicarem nosaltres. Cada vegada que descobrim que les màquines fan bé una altra cosa, el que de veritat pensem és que a nosaltres ens queda una opció menys per a guanyar-nos la ­vida.

Problema. La societat industrial tenia un sistema de repartiment de la riquesa que en la societat digital està deixant de funcionar. El nostre Estat de benestar es basa en què qui guanya diners en torna una part als seus treballadors en forma de sous i una altra part a la societat en forma d’impostos. El problema és que les plataformes digitals globals guanyen molts diners a Espanya, però en proporció generen molt pocs llocs de treball i, a més a més, gràcies a la lamentable arquitectura fiscal d’Europa, gairebé no paguen impostos aquí. Generen riquesa que gairebé no reparteixen.

Fermin Cabanillas

Diagnòstic. Estem repartint malament la riquesa generada per les màquines. Els beneficis que s'obtenen amb la digitalització massiva s'acumulen en persones concretes que estan decidint de manera unilateral si reparteixen més o menys i com. De tant en tant Amancio Ortega compra equipaments per als hospitals, però Elon Musk ha decidit gastar-se els calés en ocupar el poder polític dels Estats Units. I potser no s'aturi aquí.

La revolució digital està provocant que una nova minoria accedeixi a la riquesa i al poder escapant del control dels estats nació

Drets. El nostre problema no és que les màquines facin cada cop més coses, sinó que estem tolerant la implantació d'un model que, en lloc de futurista, és medieval: el senyor feudal decideix el que li dona la gana, i la població treballa a les seves plataformes sense gairebé tenir drets. Un sistema que a més a més és desigual: les multinacionals poden dissenyar maneres per a tributar on més els convingui, però els d'aquí que tenen botigues de fruita, empreses de transport, sales de concerts o perruqueries, aquests no, aquests han de tributar localment de manera estricta amb el mètode antic i sota l'amenaça de fortes sancions.

Reacció. La revolució digital està provocant que una nova minoria accedeixi a la riquesa i al poder escapant del control dels estats nació. La tecnologia està descol·locant la política, que està deixant de ser un mecanisme eficient per administrar la societat. Necessitem de manera urgent un nou marc legal i fiscal, com a mínim, i, vist com van les coses, ens haurem de posar seriosos. Seriosos i exigents. Complicat, però possible. El primer és aixecar la mirada i entendre que estem davant un conflicte històric greu.

De transport públic a democràcia

Diari de Sabadell, 01/09/2022

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

Per exemple: a les estacions de FGC de Volpelleres i de l’Hospital General, l’opció d’afegir dues andanes, escala i ascensor en farien dos potents nodes d’intercanvi amb Renfe, la línia R8 que va de Granollers a Martorell i, a més, quedarien preparades per a ser estacions de serveis regionals entre Tortosa i Figueres. Seria el mateix que succeeix a les estacions de Terrassa i a Sabadell Nord, on l’allargament de FGC va permetre fer xarxa amb Renfe, però molt més senzill, simplement aprofitant les estacions actuals. Els 1,2 milions anuals d’usuaris de la R8 es multiplicarien per cinc en la simulació més prudent. El cost de construcció seria d’entre 1 i 2M€, màxim, per estació. No hi ha cap opció de transport públic ferroviari més rendible a tot Catalunya i formaria una malla ferroviària al mig dels 1,3 milions d’habitants del Vallès, avui massa desconnectats. Des de femVallès ho portem reclamant des de fa una més d’una dècada i com si res. Els motius de la deixadesa impregnen massa administracions, com són tots els ajuntaments, els dos consells comarcals, la Generalitat i el Ministeri, amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona inclosa. Tots. Caldria una cooperació estreta que sumés Ministeri, FGC i Generalitat i d’això encara no n’hem vist cap pas concret. Recentment, l’ajuntament de Sant Cugat s’hi ha pronunciat a favor, de fet les dues estacions són al seu terme, però hi ha silenci a la resta de municipis, la ciutadania dels quals se’n beneficiarien per milers al dia.

Tota aquest despropòsit, si ho hem de dir amb claredat, succeeix perquè tenim una representació política que és de democràcia defectuosa. Al Vallès hi resideixen de l’ordre d’una dotzena de diputats al Parlament de Catalunya, però cap d’ells no ha mogut un dit, ni s’hi ha interessat massa, més enllà d’alguna declaració insignificant. Els nostres representants legals són els 85 diputats de la província de Barcelona, però cap d’ells s’ha guanyat el càrrec al Vallès, ni tan sols a la província, ja que el seu nomenament depèn del comitè central de cada partit, tots radicals a Barcelona. No hi ha diputats del Vallès, cap ni un. I 1,3 milions d’habitants pesen més que 45 d’un total de 52 províncies, ni més ni menys.

En condicions de país democràtic madur els nostres diputats no pararien, doncs, fins aconseguir aquestes inversions. Anirien Madrid i a Barcelona, ens acompanyarien, competirem entre ells i es guanyarien càrrec i sou. En el nostre cas, els diputats poden ser simultàniament regidors o càrrecs interns de partit i només ens ofereixen votar la seva marca, un cop cada quatre anys, res més, sense cap mena de treball sistemàtic proper i continuat,… i així fins les properes eleccions, on novament deuran el càrrec a la lluita interna de partit, però no a la ciutadania.

Se’m dirà que m’he passat de voltes, que he anat des de dues obres puntuals, importants, però més tècniques que polítiques, a esmenar tota la plana política. Doncs sí, denuncio una democràcia de baix nivell, que menysprea la ciutadania, que representa marques de partit sense un lligam personal amb una circumscripció electoral que els obligui a treballar. Denuncio que es parli de llei electoral només en termes de què guanyaria un o altre partit, però que, absolutament ningú, ni partits ni entitats polititzades, plantegin un mapa electoral amb millors districtes, no fos cas que haguessin de fer política ciutadana en comptes de militància de partit.

Em perdonaran, però després de més d’una dècada de fer propostes sempre desateses, com les dues exposades, entre moltes d’altres, arribes al convenciment que la nostra classe política ens maltracta i tota ella n’és, alhora, víctima. Víctima d’una màquina perversa que s’allunya d’una funció representativa de mínims, víctima d’un sistema conduit tot des de l’oferta i que nega equilibri amb la demanda, amb un despotisme que acaba sent banal i simple, però també degradant. El sistema polític català porta el vestit de l’emperador que va nu i ja és hora que alguna criatura ho afirmi i ho reveli des de la més pura ingenuïtat, perquè ja no s’hi valgui més seguir en la inòpia.

En conclusió, a Catalunya tenim un problema de primera magnitud que bloqueja el progrés social i econòmic, que paralitza el país i el sotmet a l’esperpent. Un esperpent que duu al propi suïcidi el sistema polític professionalitzat però, inconscients, s’adrecen al barranc i amb ells força gent desatesa.

No s’estranyin si, a partir d’ara, no els demanem només obres i inversions, visió productiva i ambiental, polítiques socials i formatives… sinó també política democràtica de qualitat. Perquè hem arribat al convenciment que si no ens resolen res de les nostres demandes és per l’absència greu d’allò primordial: representació política democràtica.

I, sàpiguen que, en la demanda de democratització, tot és començar.

Tortell Poltrona i la nova normalitat

Excel·lent discurs de Tortell Poltrona, per posar-nos tots vermells.  

“Com volem fer una nova normalitat sense tenir en compte que aquesta normalitat no hauria d’haver estat mai normal”. Amb frases com aquesta, en l’espectacle inaugural del Grec, Tortell Poltrona va captar l’atenció d’Ada Colau, fins al punt que, després d’aquella funció, l’alcaldessa li va proposar ser el pregoner de la Mercè 2020.

Canvi al govern d'Espanya

PPim PPam, amb un no res el Sr. Pedro Sánchez ha dut a l'oposició al Sr. Mariano Rajoy.

No estem parlant d'un gran canvi, la diferència entre PP i PSOE tots la coneixem, però castigar a aquesta colla de feixistes i corruptes era necessari.

Sabrem qui ha de governar Espanya quan el Sr. Sanchez convoqui eleccions, fa por que a les urnes es vulgui canviar el PP per Ciutadans, es confirmaria el gust d'aquest país per viure oprimits i assetjats.

En aquest vídeo d'Evole podem comprovar l'obsessió en la que estan instal·lats els del PP, un problema que pateixen la Sra. Arrimadas, el Sr. Ribera i tots els seus companys de viatge.

A Catalunya, qui ha creat i ha volgut fer creure que hi ha fractura social, han estat tots els que no volen ni respecten la voluntat dels 2 milions de catalans. El PSC i el PSOE també hi han posat el seu granet de sorra, però hauriem de pensar que també deuen haver pres nota de tot el que ha passat aquests darrers mesos, que ells hi han donat suport des de la cadira de l'oposició. Tinc dubtes que ells s'haguessin atrevit a fer tot el que ha fet el govern de Rajoy, això és el que genera una petita esperança, molt petita.

N'hi ha que tenim ganes d'acabar d'una vegada amb la manipulació, l'arrogància, l'engany, que ens prenguin a tots plegats per idiotes. Però no ens podem enganyar, el que volem els catalans no ho aconseguirem ni amb Icetes, ni amb indecisions com les dels Comuns. 

Albano Dante : Mensaje urgente desde Cataluña a los españoles

Decidim Castellar, l'alternativa a la política de sempre a Castellar del Vallès

L'Oficina Antifrau veu "irregularitats i afavoriment" en la contractació del director de mitjans de Castellar del Vallès

La Directa - ROGER SUSO 01/05/2015

Ho van denunciar alguns partits i candidatures de l'oposició davant d'aquest organisme de fiscalització i control dels ens públics. La persona beneficiada, molt proper al PSC

“Sobtaria inicialment la plena confiança dipositada en la persona que acaba d'entrar, doncs estant en període de prova obté un augment de les retribucions i de les atribucions”. Així qualifica l'Oficina Antifrau de Catalunya la contractació, l'any 2010, de Julià Guerrero com a director dels mitjans públics de comunicació de Castellar del Vallès per part del consistori governat des de 2007 pel socialista Ignasi Giménez.

L'informe, emès com a resposta a la denúncia feta per L'Altraveu, un partit polític local que forma part de les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV) amb dos regidors, i després que ICV -sense representació al consistori- facilités, l'any 2012, la documentació a l'oficina antifrau, confirma les irregularitats, amb vulneracions dels principis d'objectivitat i de legalitat per afavorir la contractació de Guerrero modificant normes bàsiques dels concursos públics per descartar, almenys, una candidatura amb nom i cognom.

L'informe raonat, signat pel director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, posa de manifest que ni les proves a fer ni el seu desenvolupament s'ajusten a les normes de contractació pública. La modificació de les bases específiques de la plaça respecte a les bases generals realitzada sota el mandat de Giménez, en plena crisi, va beneficiar a l'actual director dels mitjans públics de comunicació de Castellar del Vallès. La plaça en qüestió no estava contemplada en plantilla de personal ni prevista en la despesa al pressupost municipal ni tampoc en el pla de sanejament econòmic-financer aprovat amb majoria absoluta el 2009 pel PSC al ple municipal.

A més a més, Guerrero va ser contractat com a director de ràdio amb un contracte temporal d'interinitat en què s'establia un període de prova d'un mes, però abans d'acabar el mes de prova, com explica l'informe, se li va apujar el sou -amb un complement de 3.000 euros anuals sense justificació- i va ser nomenat director dels mitjans públics de comunicació, un fet titllat per l'Oficina Antifrau, “d'afavoriment” i “irregularitats”.

Ara, la plaça de cap de recursos humans, que va ser coberta amb un concurs, el desembre de 2014, pressumptament, amb unes bases amb les mateixes irregularitats que el concurs del Julià Guerrero, està sota el punt de mira.

L'ombra de “l'estil Bustos”

Julià Guerrero que abans de la seva arribada a Castellar del Vallès va dirigir l'Avui Sabadell i va ser el cap del departament de comunicació del PSC de Palau-solità i Plegamans, treballant braç a braç amb l'alcaldessa Teresa Padrós (PSC) en els mitjans de comunicació municipals, era aleshores, una persona de confiança de l'entorn de Manuel Bustos, com ja es va fer ressò l'any 2010 Vilaweb, que apuntava “que Bustos hauria pogut incidir directament per tal que Guerrero passés a ser el màxim responsable del principal mitjà de comunicació de Castellar del Vallès”.

Bustos, l'exbatlle socialista de Sabadell, va ser condemnat recentment juntament amb el seu germà, el regidor de Sabadell Paco Bustos i elnúmero dos del PSC, Daniel Fernández, en una peça separada del cas Mercuri, per tràfic d'influències en haver col·locat a dit un exalt càrrec afí al PSC, Carmina Llumà, a l'Ajuntament de Montcada i Reixac, l'any 2010. El cas de Guerrero, guanyador d'un concurs ple d'irregularitats i fet a mida, recorda les velles pràctiques del clan Bustos al Vallès Occidental.

Per la seva part, el jove alcalde castellarenc Ignasi Giménez és conegut fora del municipi vallesà per ser diputat adjunt a la vicepresidència quarta de la Diputació de Barcelona, una vicepresidència, refugi del PSC, sense àrea de govern assignada ni unes competències clares, cobrant 5.967 euros al mes.

*A Castellar 

Compromisos del programa participatiu de Decidim Castellar

A la passada assemblea de Decidim Castellar es va presentar el programa electoral després d’haver estat un mes en exposició pública perquè la ciutadania hi fes aportacions. Les aportacions han estat nombroses i detemàtiques diverses. El programa electoral s’estructura en 9 grans capítols: participació, governació, política socioeconòmica, gestió econòmica, empresa i treball, educació, cultura i lleure, joventut, i territori, urbanisme, mobilitat i mediambient.

Decidim Castellar aposta per un programa on la participació i la transparència mantenen una transversalitat en tots els punts i on la implicació de la ciutadania ha de ser clau per a portar-lo a la pràctica. En molts aspectes es defensa una remunicipalització de serveis com a una de les accions necessàries per a un bon funcionament municipal. Es pretén realitzar un estudi per millorar la gestió de l’aigua, tant des de la vesant mediambiental com de taxes. El programa de Decidim presenta solucions a problemes concrets sobre mobilitat, territori i mediambient. S’han incorporat també esmenes relatives a la defensa del patrimoni històric industrialde la vila, així com propostes per obrir de manera decidida Castellar al Riu Ripoll i fer del municipi una porta d’entrada del parc natural fomentant el turisme sostenible.

Un dels punts clau del programa està en l’àmbit de Governació, on es defensa una creació d’un codi ètic per a càrrecs públics i que els regidors de govern cobrin una màxim de tres vegades el sou mínim interprofessional.

Decidim Castellar posarà a disposició de tota la ciutadania el seu programa electoral, i és per això que ha posat en marxa també una roda de converses amb totes les entitats del poble que així ho desitgin per copsar els problemes que tinguin i com a via de transmissió de les seves necessitats cap a la ciutadania. En el programa s’inclourà un annex amb aquestes necessitats.

Joan Moyà: “Ens comprometem a reduir la partida destinada a sous polítics a la meitat”

Decidim Castellar, 23/03/2015

Joan Moyà i Jordi Uyà

Una de les mesures prioritàries que Decidim Castellar inclourà en el seu programa és la inversió en l’àmbit social i sanitari del poble. El compromís de la candidatura ciutadana és arribar a reduir la partida dels sous de govern a més de la meitat i fer que aquest estalvi reverteixi per a pal·liar part de les retallades en els principals àmbits socials i sanitaris de Castellar. Joan Moyà, cap de llista, comenta:“Els sous que perceben actualment els polítics a Castellar són desproporcionats, i allunyen encara més els representants polítics de la ciutadania. El projecte de Castellar en què estem treballant i que presentarem el 25 d'abril estableix prioritats que no passen per aquests sous: amb gairebé 185.000 euros d'estalvi anual en aquesta partida, es poden fer moltes coses”.A més a més, els principis ètics de la candidatura recullen el sentir ciutadà que reclama mecanismes de control i prenen un compromís clar vers la rotació de càrrecs (a 4 anys al govern; i a 2, a l'oposició) i la publicació de comptes anualment perquè “la transparència és un element clau en la gestió pública dels recursos, tant a l'oposició com, especialment, al govern”.

Uyà, número 3 a la llista afegeix: “Com a candidatura ciutadana defensem l'exercici de la política com un un servei a la col·lectivitat de caràcter temporal i no com una professió. No és res nou, és la dinàmica d'altres candidatures a altres municipis, com la candidatura Barcelona En Comú, amb Ada Colau al capdavant”.

També pots llegir: 

L'Ignasi té un problema / Qui té el problema?

8 minutos que cambiaron mi idea del nacionalismo catalán

El periodista Jaume Reixach en la Comisión de Investigación sobre el "caso Pujol" está que se sale. Sepa lo que hizo (y hace) el clan Pujol en Cataluña, su masía particular.

Nou projecte polític a Castellar del Vallès

A Castellar del Vallès,  gent amb ganes de canviar les coses duen a terme una nova proposta política.

Decidim Castellar és el nou moviment popular que es vol presentar a les properes eleccions municipals del maig de 2015.

Des de l'any 2007 a Castellar hi ha una formació local independent: L'Altraveu per Castellar. 

Al llarg de dos mandats han estat presents en el ple municipal amb dos regidors a l'oposició. 

De cara a les eleccions de maig de 2015, l'Altraveu, Procés Constituent, Podemos i EUIA volen impulsar una nova assemblea en el poble, per així arribar a més sectors dels municipi i presentar una nova candidatura.

1 de cada 4 euros s’escapa: el frau fiscal català representa el 25% del PIB

Llums i Taquígrafs

1 de cada 4 euros s’escapa del control d’Hisenda a Catalunya, una xifra que suposa entre 16.000 i 18.000 milions d’euros l’any que es deixen d’ingressar, el 24,6% del PIB català. Són algunes de les dades d’un estudi de la Universitat Rovira i Virgili que ha revelat el tècnic d’Hisenda i coordinador del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, el primer compareixent a la comissió d’investigació sobre el frau i l’evasió fiscal al Parlament, que ho ha fet en qualitat d’expert. Podeu veure la intervenció íntegra al vídeo.

Marina Garcés: “El perill de Podem i de Guanyem és convertir-los en l’única traducció política possible del malestar social”

Crític, periodisme d'investigació

Foto: Jordi Borràs

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa. A través dels seus llibres —En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002), Un mundo común (Bellaterra, 2013)—, conferències i escrits reflexiona sobre temes com la política, el compromís, la revolució, les desigualtats, l’art i l’entorn urbà. Propera a moviments socials que qüestionen l’‘status quo’, des del 2003 forma part del projecte Espai en Blanc, dedicat a promocionar el pensament crític. Garcés defensa “la pràctica de la filosofia com a compromís amb un món en comú”. Destaca la seva conferència “Desmarcar Barcelona” al CCCB, sobre la marca Barcelona, al maig passat.

Participes en el col·lectiu Espai en Blanc. Vau redactar 10 reflexions sobre l’experiència dels 15-M a la plaça de Catalunya. Una de les conclusions és: “El problema no es si abandonamos la plaza o no; el problema es si pasamos de indignados a revolucionarios”.

La mantinc i la sostinc! La revolució és alhora malestar i creació, trencament amb un sistema i experimentació creativa. L’esperit revolucionari és el que guia les transformacions radicals si entenem la revolució no com un fet que tindrà lloc en un dia D i una hora H, sinó com la destrucció sempre inacabada d’un vell sistema per construir formes de vida més justes, dignes i igualitàries.

La filosofia ens pot ajudar a imaginar noves formes de vida i noves relacions amb el poder?

La filosofia neix amb la ciutat i amb la pluralitat de veus. Per això la filosofia no és religió, ni creació artística. Si d’alguna manera fem nostre l’origen grec de la filosofia, no és perquè allà hi hagués un miracle ni coses per l’estil, sinó perquè allà es dóna una condició que és la presència de veus plurals i en discussió en una esfera pública, oberta, compartida. Ja sabem que era una esfera pública molt limitada, perquè estava restringida a unes determinades condicions de classe i de gènere. Però el que s’inicia i es reivindica com un valor és aquesta vida conflictiva i en discussió de la ciutat. Això, en la nostra tradició política occidental, és el que en diem democràcia, que no és un determinat règim o govern, sinó que és una determinada manera d’entendre el vincle d’aquestes veus plurals i en discussió. Una discussió sempre inacabada i en elaboració permanent.

Com observes el naixement de nous moviments socials i polítics com Podem o Guanyem Barcelona?

En el seu punt de partida hi ha una aposta per la democràcia radical. Sembla que no vulguin ser una reedició de formes autoritàries, jeràrquiques i ideològicament tancades de prendre el poder. Però crec que no hem de fer lectures idealistes que deixin fora les condicions materials, històriques i concretes en què neixen aquests moviments. Hi ha una situació de crisi econòmica que sacseja el que fins ara consideràvem una vida digna o una nova desigualtat que havíem oblidat en el nostre petit món de rics. Aquest país viu una situació de fi de cicle del que n’hem dit la Transició, la fi d’un cicle històric, generacional i institucional. Guanyem, Podem i aquests fenòmens, cal situar-los travessant tots aquests plans.

Són moviments utòpics?

Doncs jo els veig molt pragmàtics i realistes! És part de la seva virtut i part del seu defecte. Però encara no sabem ben bé de què parlem. Perquè volem pensar massa de pressa, tendim a parlar de les coses com si ja haguessin passat, i d’aquests moviments com si ja estiguessin formats i governessin. Per mi tenen valor com a processos que inicien un camí molt complex del qual encara en sabem molt poc. Són propostes d’experimentació en un nou escenari material, polític i d’idees. Jo sempre en parlaria com quelcom en procés d’aprenentatge i no com a formes acabades. En aquest sentit sí que tenen un punt utòpic: no pretenen, o no haurien de pretendre, tenir un lloc propi i definitiu en el joc de la política.

Continuant amb temes relacionats amb la utopia: dins de les consignes del moviment a favor de la independència es parla de crear “un país nou”.

Però cada fenomen és diferent! El que sí que es recull en tots aquests desitjos de novetat és el malestar amb el que hi ha ara. Però no podem fer un paquet únic amb tots els desitjos de canvi, perquè impliquen idees i formes de politització que s’encreuen i que són molt diferents.

Ai, la complexitat del moment ens tempta a barrejar-ho tot!

A vegades necessitem simplificar, clarificar i fer un tall. Diem “això que ha estat així ja no serà mai més d’aquesta manera” i alhora sabem que no és així. No perquè no puguem canviar les coses, sinó perquè les coses canvien amb formes molt més complexes que la de senzillament decretar una política com a vella o com a nova. O un país vell o un país nou. Aquest desig de novetat, comprensible perquè és expressió d’un malestar, és una trampa molt perillosa: tot el que és nou, un dia serà vell; tot el que ha de canviar de zero, un dia ens adonarem que no ha canviat tant com volíem… Aquest “abans” o “després” o aquest “ara” o “mai” és una màquina de frustració que d’una manera molt ràpida ens pot portar a dir que res no ha canviat com ens pensàvem, que aquesta política no és tan nova com crèiem i que aquest país nou, de nou, no en té res. Què farem amb això? Hem creat un mal relat si el que volem és confiar en la nostra capacitat col·lectiva de transformar dia a dia la realitat.

Quin seria el bon relat?

Crec que els canvis, més que utòpics, han de ser radicals. No necessitem un món nou: necessitem un món, aquest, on es pugui viure i lluitar per una vida digna.

Què hauríem d’entendre com a radical?

Radical vol dir anar a les arrels, a les arrels dels problemes. L’utopisme el que fa és projectar promeses de canvi absolut. El canvi absolut, no el veurem mai. El canvi radical, el podem anar veient. Perquè, l’arrel, la podem tallar, la podem canviar i plantar en un altre lloc… Anar cap a les arrels i no anar cap a les utopies crec que és la clau del que pot ser avui una necessitat compartida pels qui demanen un canvi. Volem canviar les coses de veritat, en lloc d’anar posant pedaços, introduint petites reformes o injectant transfusions de sang a un sistema que ja ha mostrat tots els seus límits. Anar a l’arrel no vol dir anar als fonaments, als orígens de la nostra societat i de la nostra identitat, és anar allà on creixen les coses, allà on s’aguanten. I on s’aguanta aquest sistema?

On?

Per començar, part de l’arrel del sistema som nosaltres mateixos com a unitats mobilitzades per un règim d’explotació que ens sol·licita i que ens fa disponibles. És una explotació que ja no passa només pel treball, sinó que travessa la vida en el seu conjunt: la nostra identitat, la forma de ser, els nostres desitjos, els nostres imaginaris… Doncs això ja és una arrel del problema que podem atacar, canviar o trasplantar. L’origen de la dominació no sempre està en el qui domina, sinó en qui es disposa a la dominació.

Entens les manifestacions ciutadanes de protesta com a actes que intenten canviar les coses de soca-rel?

Sí, sí, totalment. Quan hi ha gent que menysté les mobilitzacions que hi ha hagut aquests darrers anys, sobretot a partir del 15-M, com si només fossin moviments de protesta, d’indignació o d’insatisfacció, jo diria: i no és aquest el punt de partida de tot canvi radical? No és així com es trenca el miratge de la normalitat, de la promesa d’una vida satisfactòria per a tots? Aquest miratge ocultava molta misèria, desigualtat i malestar. Que tot això es trenqui, s’esquerdi i s’obrin fissures en les quals apareguin veus descontentes que expressen aquest malestar, per mi és un pas que té valor per si mateix. Després cal veure com això es manté obert com un terreny des del qual anar construint altres formes de vida.

Per tant, iniciatives com les de Podem o Guanyem, les podem encabir en aquestes esquerdes?

Sí. L’únic perill que hi veuria és convertir-los en l’única traducció política possible d’aquests malestars que la societat expressa de manera no necessàriament partidària ni dins de l’espai electoral i institucional. Jo crec que és una posició compartida per molts la d’entendre que aquestes plataformes no són la solució política d’unes demandes socials, sinó que són un moviment més, un instrument més d’una politització que es desplega i s’articula en moltes formes, des del col·lectiu més petit fins a la plataforma electoral més transversal. El dins-fora de la política ha saltat, ja no ens orienta. Allò d’“els moviments socials s’han de traduir políticament” ja no val. La participació institucional és una eina més, i aquí l’exemple de la CUP és un exemple a escoltar.

Ah, explica-ho…

És interessant la manera com la CUP ha estat i està en els ajuntaments de molts pobles de manera articulada i diversificada alhora. També ho és veure com arriba a optar, temptativament i com una prova, d’entrar al Parlament de Catalunya. M’agrada, per ara, la manera com manté una avaluació constant, una autoreflexió oberta i permanent sobre la seva funció dins de les institucions. Crec que aquesta és l’actitud bàsica que també s’ha de mantenir des d’altres plataformes. Perquè, si no, es cau en l’autoengany. Pensar-se com a solució i com a moviment polític que tradueix les aspiracions d’una vida social que queda fora i que per ella mateixa no és política, crec que és la trampa amb la qual precisament el sistema polític neutralitza aquesta continuïtat del que seria una vida política madura d’una societat autònoma i capaç d’autodeterminar-se políticament.

La conversa que estem mantenint ara és part d’aquesta vida política?

És que [això] és la vida política! I no la farsa de debats que tenen al Parlament! Després estan les estratègies dels partits, el calendari… Quins són els temps de la política?

Les eleccions?

Per la política institucional, sí. Ja no és cada quatre anys. Entre unes administracions i altres vivim contínuament sota la dictadura del calendari electoral. Què vol dir això? Que s’han de tenir respostes formalitzades, adaptades i legitimades per poder formar part en cada cas d’una determinada campanya, en competència amb les altres formacions. Això estandarditza el pensament i la creativitat polítiques. No s’ha de negar l’oportunitat d’entrar en el terreny electoral i institucional sobretot si creiem que entrant-hi som capaços de canviar-lo! Perquè, si no, ja no cal que hi entrem: no cal entrar per adaptar-se.

“El cavall de Troia”, que deien les CUP.

Això per una banda. Però també cal entendre que els temps de la veritable vida política impliquen una diversitat de temporalitats. Hi ha aprenentatges lents, hi ha decisions ràpides. Quina és l’única garantia que tenim per poder mantenir una tensió i una relació tan autònoma com sigui possible amb aquests temps i llocs diversificats de la política? Per mi és la dimensió col·lectiva i consultada de la reflexió i de la presa de decisions. És a dir, un grup sol o una persona sola és evident que no es pot relacionar amb suficient intel·ligència i autonomia amb aquests marcs tan tirànics de la vida política. Junts segur que ho veurem millor, ho decidirem millor. D’alguna manera es tracta de col·lectivitzar la presa de decisions.

Per aconseguir això, cal tenir ciutadans disposats a assumir el repte de repensar la realitat. Cal millorar l’educació, una altra arrel del problema?

L’educació per mi és una qüestió clau, amb totes les contradiccions que comporta també. Jo defenso l’escola i l’escola pública; una altra cosa és quina escola pública hem de tenir. Avui dia, el sistema educatiu i l’aprenentatge no coincideixen del tot. Perquè el sistema educatiu avui no és el lloc dels aprenentatges més importants, per desgràcia. L’escola ha estat colonitzada per tota mena de procediments, protocols i metodologies. Una de les coses que em preocupen més és allò que en diria un nou analfabetisme, que és un analfabetisme saturat de coneixements que no serveixen per a res, de capacitats i de competències que no tenen sentit per si mateixes i que generen, crec que molt intencionadament, docilitat i servilisme perquè només es poden aplicar en contextos d’interacció i de comunicació predeterminats. Això val per als aplicatius, per a les competències i per a les metodologies que ho inunden tot.

Com poden l’analfabetisme i la dependència conviure amb la necessitat d’anar tots junts com a societat per provocar certs canvis?

És que aquesta és la qüestió. Tant quan parlem de política com quan parlem d’educació, apareix avui la pregunta de com reapropiar-nos les nostres relacions, relacions polítiques, afectives, territorials, de coneixement, culturals… Fi de la delegació i de la mediació. Aquesta és la pregunta que el 15-M va expressar molt bé i que seguim desplegant des de diferents projectes polítics i educatius. Com reapropiar-nos les nostres vides, no cada un de nosaltres, sinó junts, i junts cada un de nosaltres. La tensió entre l’autonomia del jo i la del nosaltres van de la mà clarament.

En les tertúlies dels mitjans de comunicació normalment es conviden experts que analitzin de forma ràpida l’actualitat. Normalment no conviden filòsofs perquè segurament serien els que, pel contrari, ho posarien tot en dubte. Quin és el paper del filòsof en la vida pública?

L’expert té moltes vegades una funció legitimadora de posicions ideològiques i polítiques. Quina és l’especificitat històrica, si és en té encara, del filòsof o de la filòsofa? [riu] És precisament posar en qüestió tota aquesta presumpció de saber i de saber en relació a uns determinats fets i informacions empaquetades ideològicament des de determinats interessos. Contra la figura de l’expert, el paper de la filosofia no diria mai que és desinteressada. Al contrari: és interessada però en l’interès de cap part; no entra en el joc d’interessos, sinó que entra en el combat dels pressupòsits. És a dir, entra en el qüestionament de perquè es diu el que es diu i des d’on es diu, perquè una afirmació és certa o no se sosté… Assumeix i comparteix aquesta incomoditat d’estar fora de joc, no des de la puresa, ni des de un “més enllà” intemporal. Ho fa des de la passió de no tenir un lloc propi ni una opinió particular dintre del joc social. Per això la presència del que hauria de ser la manera filosòfica d’interrogar i d’argumentar és clarament incòmoda.

La realitat social i política va a una gran velocitat i això fa que es busquin respostes ràpides a inquietuds noves. Ja no tenim temps per a la reflexió?

No, vivim en el temps de la informació, de l’aplicació i de la solució ràpida i eficaç. La filosofia, per mi, és la possibilitat de pensar allò inacabat i de pensar-nos com a inacabats.

En les teves conferències i articles acostuma a haver-hi un moment en què exposes que tens dubtes i reconeixes que hi ha certes coses que les no saps. Creus que el dubte s’hauria de normalitzar en la vida pública?

Per mi està clar [que ha de ser així]! La filosofia el que fa és posar la llum o deixar que la llum arribi allà on el saber i el no saber es toquen. Filosofar no és fer preguntes per a les quals no tenim resposta. Això és una caricatura. La filosofia pretén i pressuposa que en la pregunta, si està ben plantejada, hi ha un camí cap a alguna veritat, cap a les nostres veritats. És un camí que podem recórrer junts i que mai no tancarem del tot. I per què no el tancarem del tot? No perquè no hi hagi resposta sinó perquè tota certesa es toca amb un dubte i tot problema deixa aspectes per resoldre. Aquest inacabament del pensar, que és també l’inacabament del viure, del conèixer, de l’estimar, de la nostra condició humana, fa que siguem éssers inacabats, incomplets. Som éssers que no som, sinó que esdevenim. I les formes socials i polítiques que ens donem tenen aquesta mateixa condició. Com actua la ideologia i el poder? Tancant, donant per acabades determinades respostes: aquesta forma de govern és la bona, aquesta forma de consumir és la bona, aquesta forma de ser és la correcta…

Home, tenir punts de referència ens donen tranquil·litat i una certa seguretat!

No sé si el poder busca que visquem més tranquils! En aquest cas potser busca que visquem conformats o incapaços de relacionar-nos amb el nostre propi inacabament, amb allò que està per fer. Si res està conclòs i si tot podria ser d’una altra, això implica que ens podem preguntar el perquè som com som, com hem arribat a ser-ho, perquè ens han governat d’una forma i no d’una altra, perquè hem conegut el món sota unes idees, o perquè estimem així… Aquesta mateixa pregunta implica que tota certesa és revisable, que no vol dir que sigui relativa! No tot val. Ens hem de barallar en els arguments, en els criteris que fan que en prioritzem uns davant dels altres o que establim que és millor viure així i no d’una altra manera; això exigeix donar arguments, apostar per unes idees i no per unes altres. Prendre posició i argumentar a partir d’ella. I entendre des d’aquí la capacitat de raonament dels altres com a posicions que poden ser escoltades però també rebatudes. La filosofia ofereix un escenari per rebatre i contraargumentar en virtut d’una veritat més defensable, que no vol dir pas única. Aquest joc obre un escenari, en principi, en què la passió per la igualtat de les veus que hi participen no vol dir que totes les idees valguin igual. La filosofia no és una tertúlia, és un combat per la veritat.

Si això ho intentem aplicar-ho a un àmbit pràctic en què s’han de prendre decisions, com els moviments socials assemblearis, potser les argumentacions es converteix en un escenari infinit.

Més que infinit jo en diria un escenari sempre inacabat. Està clar que les idees comporten posicions i decisions que s’han de prendre i segurament la presa de decisions no és el moment de la filosofia. La filosofia no esgota l’arc de la vida social, hi ha moments en què somiem, hi ha moments en què creem, hi ha moments en què discutim i hi ha moments en què decidim. En aquest arc hi ha una possible relació filosòfica en tots els nostres desitjos però no tots els nostres desitjos els podem resoldre filosòficament. Dit d’una manera més concreta respecte el que em preguntes: com diu un amic meu, tota la filosofia és política però no tota la política és filosofia. Per tant, no hem d’esperar de la filosofia que ens doni totes les solucions, decisions i conseqüències pràctiques.

Diputados 'cienmileuristas'

Los sueldos de 20 cargos de la Diputación de Barcelona superan los 100.000 euros anuales - Los políticos completan su salario con dietas de sus Ayuntamientos

Una veintena de cargos políticos de la Diputación de Barcelona son cienmileuristas. De los 51 políticos que forman la Diputación -alcaldes y concejales de la provincia-, 31 reciben su sueldo de esta Administración y han renunciado a su nómina municipal (por ley, solo se puede tener un salario público), que acostumbra a ser inferior a lo que paga la Diputación. A esto hay que añadir lo que los concejales reciben de sus respectivos Ayuntamientos en concepto de dietas, lo cual dispara los sueldos de una quincena de políticos por encima de los 100.000 euros anuales. Hay una decena más que se queda a muy poco de llegar a esta cifra. Estos alcaldes y concejales ingresan mensualmente, pues, 10.000 euros.

Los sueldos que paga la Diputación empiezan en 53.100 euros (solo lo cobran tres diputados), pasan luego a 83.500 euros (16 diputados), escalan a 96.900 euros (11 diputados) y culminan en los 115.700 euros que recibe el presidente de la Diputación, Salvador Esteve. Con todo, estos se recortaron en varias ocasiones en los últimos dos años. La última vez fue en julio, coincidiendo con la constitución del ente, cuando se rebajaron las retribuciones hasta el 15%. Además, la nómina de la Diputación no solo la reciben aquellos cargos con responsabilidad que dedican su jornada al ente provincial, sino también ediles que van a la Diputación a asistir a plenos y comisiones que duran menos de media hora, pero cobran de esta Administración porque el sueldo es más alto.

A este monto se añaden las dietas (todos los importes publicados han sido extraídos de documentos oficiales) que los ediles cobran de sus Consistorios. El Ayuntamiento de Badalona ofrece las retribuciones más generosas, que oscilan entre los 20.800 de los concejales de la oposición y los 46.500 euros del alcalde del PP, Xavier Garcia Albiol. Desde el Consistorio inciden en que se trata de cifras máximas anuales que tienen asignadas los concejales, que al cabo del año pueden ser inferiores, dependiendo de la asistencia a los órganos de gobierno (si no se asiste a un pleno o a una comisión, no se cobra). También son destacadas las dietas que pagan en los Ayuntamientos de grandes ciudades, como Barcelona y Sabadell.

Aunque la práctica habitual es cobrar un sueldo y unas indemnizaciones complementarias cuando se tienen varios cargos en diferentes Administraciones, destacan algunos casos que rompen el molde. Son los de los alcaldes de Igualada, Marc Castells (CiU) y de Castellar del Vallès, Ignasi Giménez (PSC). Ambos cobran el sueldo de la Diputación (83.500 euros) pero renunciaron a percibir cualquier tipo de retribución de sus Ayuntamientos, que en ambos casos les hubiera supuesto unos ingresos extra de 18.000 euros anuales. Es relevante el caso del edil de Igualada, cuyas arcas públicas se encuentran en dificultades.

Además de los que aparecen en el cuadro adjunto, casi una decena de diputados se quedan a las puertas de unos ingresos de seis cifras. Entre ellos, los alcaldes de CiU de Lliçà de Vall, Andreu Carreras, y Matadepera, Mireia Solsona, que superan los 90.000 euros anuales. También lo hace el expresidente de la Diputación Antoni Fogué (PSC), que por su antiguo cargo sigue conservando el rango de vicepresidente del ente, aunque sin área de gobierno atribuida.

A las seis cifras de nómina también llegan algunos de los 20 diputados restantes que solo cobran del ente provincial las dietas por asistencia a los plenos y comisiones (23.100 euros anuales). Y es que algunos de estos diputados también cuentan con sueldos municipales elevados, como el alcalde socialista de Sabadell, Manuel Bustos (con un sueldo de 81.600 euros) y los concejales barceloneses de CiU Jaume Ciurana (98.200 euros), Joan Puigdollers y Gerard Ardanuy (82.000 euros ambos).

El debate sobre los sueldos públicos incomoda a la clase política, que se muestra resistente a meter baza en ellos. Varios de los diputados del ente provincial coinciden en defender un salario digno para los cargos políticos, pero también inciden en que habría que establecer un criterio en las dietas, dependiendo de la responsabilidad y las tareas que desempeña el beneficiario. Eso sí, varios de ellos reconocen que una nómina mensual de 10.000 euros es elevada y que estarían bien pagados cobrando la mitad.

També pots llegir:

Allibera, 14/05/11

L'Ignasi té un problema / Qui té el problema? 14/05/11

Estudiant la vida, 24/05/11

La crisi no afecta els sous dels diputats

Vilaweb. 28/03/13

La Diputació de Barcelona ratifica el sou dels diputats després de la ruptura CiU-PP

L'Actual, 12/04/13

Visca Superman i la feina invisible

El Periodico, 23/04/13
El Congrés no publicarà els sous dels diputats

Vilaweb, 05/09/12

Núria de Gispert: 'Si els diputats cobren menys de 3.000 euros, ja no sé com anirem'

TV3 - Programa 30 minuts, 12/05/13
Per a què serveix el Senat?

Ara, 13/05/13

L'expresident de CatalunyaCaixa cobrarà 600.000 euros d'indemnització i 3,4 milions de pensió

Eleccions europees. Més inestabilitat sense alternativa revolucionària

Mª Esther del Alcázar -Lluita Internacionalista

Els resultats de les eleccions europees reflecteixen la crisi política que atravessa la UE. Encara que les dinàmiques de cada país són determinants, destaquem algunes grans tendències comunes, amb el rerafons de la crisi econòmica i l'impacte de les polítiques d'austeritat que estan imposant greus atacs contra els drets dels treballadors, conquerits durant dècades de lluita. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia, els dos pilars de l'estabilitat als països de la UE i a Brussel·les es fa cada dia més evident, però el creixement de la ultradreta expressa que sectors de la burgesia estan preparant un gir per endurir encara més la ofensiva. A l'altre pol, hi ha expressions de girs a l'esquerra, com el triomf de Syriza, però no emergeix una alternativa revolucionària que aposti per una ruptura amb l'Europa de la banca i la patronal en defensa de la classe treballadora i dels pobles.

1. L'abstenció guanya
   
    El 56% dels electors europeus no van anar a votar. A l'Europa de l'Est la participació és encara molt més baixa: Eslovàquia té el rècord amb el 13%, a Eslovènia, la República Txeca, Polònia i Croàcia queda per sota del 25%. No és estrany que els sectors populars no tinguin ganes d'implicar-se en la construcció d'una UE que sempre s'ha reservat als governs i les multinacionals, sense comptar amb els treballadors ni els pobles. Si fa uns anys la desafecció cap a Europa expressava més aviat indiferència, ara té més a veure amb un rebuig obert a un projecte que, per a la majoria, s'ha traduït en més atur, més pobresa i retallades en els serveis públics.
   
2. La ultradreta avança
   El Front Nacional francès i el britànic UKIP, que han guanyat les eleccions, lideren el "terratrèmol" ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders no arriba al resultat que esperava, però queda segon en escons. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de Berlín, que han aconseguit un eurodiputat. A Àustria la ultradreta també duplica vots, i també avança a Polònia i Suècia. A Grècia, els neonazis d'Alba Daurada es consoliden com a tercera força, malgrat l'empresonament d'una part de la seva cúpula, acusada d'assassinats i d'incitació a l'odi.
   
   Davant la manca d'una alternativa revolucionària, en molts casos aquests resultats canalitzen el malestar dels treballadors i els joves: el FN francès va obtenir els vots dels 37% dels aturats francesos i d'un de cada tres joves. Però aquestes formacions d'ultradreta només arriben a assolir aquest resultats quan compten amb el finançament i el vist-i-plau d'un sector de la burgesia que prepara el seu pla B. Conscients que l'enduriment de les condicions portarà a una major resistència, preparen un instrument de xoc contra les organitzacions obreres i populars.
   
   El triomf a França del FN -que reclama “destruir” la UE- qüestiona una unió construïda sobre l'eix franco-alemany i on ara ja predomina Berlín. A més la victòria electoral de Marine Le Pen es produeix amb l'enfonsament dels dos partits del règim: el partit socialista, amb Hollande al capdavant, i la dreta de la UMP, de Sarkozy. Els dos queden immersos en una forta crisi.
   
3. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia
   
   Pràcticament tots els governs reben el vot de càstig per la situació econòmica i les polítiques d'austeritat. Els governs de dreta perden a la Gran Bretanya, Grècia i Portugal. Només hi ha dues excepcions clares, la CDU d'Àngela Merkel, que es manté, i el PP espanyol, que tot i així perd 2,5 milions de vots. El Partit Popular Europeu guanya les eleccions, però perd 62 eurodiputats i per frenar els euroescèptics està abocat a una gran coalició amb els socialdemòcrates.
   
   La socialdemocràcia europea també perd als països on governa, com França o Alemanya, i és incapaç de capitalitzar el rebuig a la dreta allà on és a l'oposició, com a la Gran Bretanya. L'excepció és Itàlia, on govern de Matteo Renzi també guanya i deixa en segon lloc el populisme del Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo. En conjunt el partit socialista europeu baixa deu eurodiputats.
   
   
4. Syriza i l'esquerra alternativa
   
   Grècia l'esquerra alternativa de Syriza, guanya per primer cop unes eleccions i consolida a més alguns governs regionals (les europees s'havien fet coincidir amb les locals). Els tres partits implicats en el govern del memoràndum perden en conjunt un 16% de vots respecte a les generals de fa dos anys. Però Syriza no pot capitalitzar aquest desgast i manté el mateix resultat, marcada pels conflictes interns i les incoherències en temes clau, com la pertinença a la UE i l'euro. En qualsevol cas, el gir a l'esquerra es produeix a Grècia i l'Estat Espanyol, amb l'augment d'IU i els 1,2 milions de vots de Podemos.
   
   Syriza és l'exemple més evident de com a l'esquerra ha entregat al populisme i l'extrema dreta la bandera de la ruptura amb la UE i amb l'euro. Com si estar contra la UE fos estar contra la unió dels pobles d'Europa, quan és justament el contrari.
   
   Els resultats importants de Podem, que compta amb el suport d'Esquerra Anticapitalista i Revolta Global ( referents del Secretariat Unificat de la IV Internacional a l'Estat espanyol), contrasta amb el retrocés dels dos projectes que havien estat referents d'aquest corrent internacional a Europa: l'NPA francès, que s'enfonsa passant del 4'9 % el 2009 al 0,3% actual , i del Bloco de Esquerda portuguès, que perd més de la meitat dels vots i passa del 10,6 % al 4'56 % . L'altre referent electoral del trotskisme francès, Lutte Ouvrière, també ha retrocedit del 1,2% a l'1 %.
   
   S'ha perdut una nova oportunitat d'avançar en la configuració d'un front d'esquerres , els treballadors/es i els pobles, en ruptura amb la UE , que recollís la tradició de l'internacionalisme, el mateix que van representar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht , quan el 1914 contra la majoria socialdemòcrata es van negar a aprovar els crèdits per a la primera guerra mundial. Hereus de la lluita per una Europa dels pobles i els treballadors o pels Estats Units Socialistes d'Europa en la formulació de Trotski, que defensaven construir Europa sobre una base de classe oposada a la de la UE d'avui: un club d'estats que serveix de plataforma a les burgesies per defensar els seus interessos de classe dins de cada país i enfront dels seus competidors al món. No: ni la socialdemocràcia ni la dreta ens poden donar lliçons d'internacionalisme. I trencar avui amb la UE s'ha convertit en un problema vital per als treballadors . Defensem aquesta ruptura no des del replegament nacional sinó des de l'internacionalisme obrer.

Per què controlen la informació?

cafèambllet.com, número 1

"Una de les eines emprades i més eficaces per aconseguir l’hegemonia social és el control dels mitjans de comunicació, dels seus continguts i de les persones que s’hi expressen. I la primera cosa que calia fer era, i és, destruir o reduir al no-res el sistema immunològic de la societat: el pensament crític.

Sense pensament crític, concebut com a mètode per analitzar l’estructura i la consistència dels fets, les proposicions o els raonaments que en general s’accepten com a certs en la vida quotidiana, no hi ha debat democràtic. Sense pensament crític ni debat democràtic les “veritats” s’introdueixen en el pensament individual i col•lectiu conformant un pensament únic, indiscutit. Sense el debat lliure de les idees, no hi ha democràcia."

Josep Cabayol
Periodista i membre de l’Associació SICOM

FINANCEM ENTRE TOTS UN (MULTI) REFERÈNDUM POPULAR

Estem vivint uns anys de crisis, transformacions i lluites que ens duran sense dubte a un escenari molt diferent del que provenim. Els poders econòmics i polítics establerts volen mantenir el poder i guiar la nau en la direcció que els convé. Però en aquest planeta, i en aquest món, som molts. Molts que volem decidir també de quina manera volem conviure i compartir els recursos, el treball i la vida.

La participació política de la gent ens l'havien canalitzat a conveniència perquè no alterés el status quo ni les jerarquies. Eleccions, iniciatives legislatives populars, processos participatius són en part espectacle i excusa per mantenir a la gent allunyada de la presa de decisions rellevants.

És per tot això que nosaltres volem decidir també la forma de canalitzar la nostra implicació política, i la seva incidència, i ens aixequem des dels pobles i ciutats per promoure un referèndum popular que es celebrarà des del 23 d'abril al 25 d'aquest maig, coincidint amb les eleccions europees.

Ho fem confluint diferents moviments que volen que s'expressi la voluntat popular sobre temàtiques d'interès públic, que han estat rebutjades o ningunejades des del poder econòmic i polític institucional (deute, transgènics, energia, Barcelona World, MAT, aigua, regles de joc de la democràcia que volem)

En diem multireferèndum i el cultivem per reivindicar amb la pràctica un nou sistema polític en què totes les decisions importants estiguin directament en mans de la ciutadania. Per una democràcia d'arrel i sense intermediaris on governi el poder del sentit comú i no els lobbies ni els tecnòcrates. On cada any debatem i decidim entre tots quin és el rumb que se li ha de donar a la nau.

Perquè l'alternativa és una societat submisa i controlada per multinacionals, oligarquies i mercats on ens resignem a pasturar com ramats pels camins que uns pocs decideixen.

Perquè el poder i la llibertat no es pidolen, es prenen i s'exerceixen.

El primer pas però molt important pel Multireferèndum és aconseguir finançar-lo, i per això hi ha en funcionament una campanya en la que es poden fer aportacions tant individuals com d'entitats. N'hi ha per totes les butxaques, des de 10 EURO fins a 2.000 EURO. No ens queden gaires dies per cobrir

el pressupost que necessitem perquè es pugui votar arreu del Principat.

Si els milers de persones i entitats que rebreu aquest correu feu la mínima aportació serà suficient.

Aquí trobareu tota la informació de la campanya i podreu fer el donatiu que serveix també d'adhesió: http://goteo.org/project/multireferendum?lang=ca

Per qualsevol dubte que tingueu podeu escriure'ns a: multireferendum@gmail.com

PSC-Bustos: agència de col·locacions

lluisperarnau | Entesa per Sabadell | dijous, 9 de gener de 2014

Llegint els següents extractes de les converses registrades al sumari del cas Mercuri (entre l’octubre de 2010 i maig del 2012), qualsevol persona amb una mica de coneixement pot copsar que l’ex alcalde Manuel Bustos estava assegut sobre un volcà de corrupteles, tractes de favor, enganys, falsificacions, comissions, col·locacions a dit,... Un volcà sobre el que Bustos pretén fer-nos creure que ell no en tenia cap coneixement (tot i la manifesta amistat amb Jordi Soriano i la seva relació personal amb el seu oncle, Melquíades Garrido). Però a la vista està que alguna cosa devia saber. També l’actual alcalde, Joan Carles Sánchez, tinent d’alcalde d’urbanisme entre el 2003 i el 2011, podem dir que estava situat en un lloc de responsabilitat, des del qual com a mínim hauria de ser coneixedor d’aquesta situació completament anòmala i irregular. I això, sense entrar en el que encara està per veure: el presumpte grau d’implicació de Bustos en la trama que la Justícia pugui acreditar i, en conseqüència, la seva presumpta responsabilitat penal en els delictes que es puguin provar.

1. Conversa entre els germans Rafael i Jordi Rojas: “todo el área de lo que son recalificaciones y todo esto se lo llevaría ‘el tío del Alcalde’ y todos los otros temas se los quedaría Jordi, es decir nosotros.”

2. Entre González Parra i Rodríguez Quesada: “Si se cierra el chiringuito, se cierra el chiringuito; porque lo que yo he untao, lo voy a recuperar de una manera o de otra, te lo puedo asegurar. Eso del cementerio, como hoy no nos llamen para la obra del tanatori que yo voy a ir a comer con el Jordi, lo voy a pillar del cuello”. 3. Entre Rafael Rojas i González Parra: “Rafa irá en lo que tenga que ir y financieramente irá el Jordi, pero tú eres el que te tienes que mover con estas cosas, hay que ir a hacer una comida, una con el Capo, otra con su hermano, una comida con uno un día y otra comida con su hermano otro día; y con el hermano y el tío”.

4. Conversa entre José Ríos i Jordi Soriano: “aquí podemos salir todos muy, muy beneficiados, estás ahí dentro, ¿sabes lo que te quiero decir? Al tiet, como él hacía, oye mira que obra, ¿te gusta?, ¿qué sube la obra? ¿veinte millones de euros? Sí, va a ser para ti, o sea que a quien le dan la obra, pasarle la mano y decirle...”.

5. Entre Manuel Bustos i Melquíades Garrido: (Bustos pregunta si un amic de Melquíades) “quiere jugar algún papel en la compañía de Aguas de Sabadell. Porque ahora se va a vender un 6% y necesito aliados. Oye tú, ¿quieres estar ahí? Porque es que si no, montamos aquí un lobby, nos quedamos un montón de acciones y nos quedamos con la compañía tú”.

6. Entre Manuel Bustos i Paco Fernández, on Bustos pretén col·locar a Cristian Sánchez i el segon l’adverteix que avaluï els riscos perquè “todo el consorcio de residuos prácticamente todo es partido”. I un altre cop, entre Manuel Bustos i Paco Fernández: “no te equivoques con algunas cosas (...) no es excusa para que tengas que ir a no sé quién a decirle no sé qué porque te preocupa no sé cuántos. No es excusa y menos en los temas sensibles. Tu ya me entiendes (...) Mi partido funcionamos así. Hay instrucciones directas en todos los territorios.” Del consorci de residus era i segueix sent-ne president l’alcalde actual, Joan Carles Sánchez.

7. Entre Manuel Bustos i Daniel Fernández: (referint-se a l’alcaldessa de Montcada) “Sí, llámale, y dile oye me han dicho que la Carmina no pasa, a pesar que tiene tres técnicos que en el examen le llegaron a decir a la chica, (...) no, llámala, no te fíes porque esta niña es tonta del culo y si no la apretamos un poco se va a dejar influenciar por la mala gente que tiene a su alrededor.”

Ja ha passat més d’un any des que va esclatar el cas Mercuri i no hi ha hagut ni una sola veu crítica des de les files del PSC de Sabadell que s’expressés públicament. Bustos ha convertit el PSC local en un desert intel·lectual, on fa temps que les figures de talla que el podien destorbar van desaparèixer. Pel que fa a Joan Carles Sánchez, que a la seva presa de possessió com a alcalde va dir allò de què “caminaria sol”, apareix encara avui com un titella a les mans de l’altre. Sembla clar que si no és perquè el procés judicial avanci i provoqui nous esdeveniments, l’actual PSC-Bustos, una simple agència de col·locació, pretén continuar com si res, burlant-se de la ciutadania d’una manera flagrant.

Més notes:
Sóc innocent - RAC 1 - 27/11/2012
Sóc innocent no tinc res a amagar - 8 al dia - 27/11/2012
Sóc absolutament innocent - e-noticies - 28/11/2012
Bustos assegura que és innocent a les portes dels Jutjat - isabadell - 2/12/2012
Bloc de Manel Bustos, Declaració renúncia a l'alcadia - 14/2/2012
L'Ignasi té un problema - Allibera - 14/05/13

LABORATORIS DE REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

POLÍTICA Per Joan Bernà i Oriol Moya

• La irrupció de noves formacions polítiques i de noves fórmules de presa de decisions col·lectives transformen l’àmbit municipal i aporten esperança
• Al Figaró experimenten des de fa vuit anys amb mecanismes de participació directa que han implicat tots els veïns

Ajuntaments, fonts de regeneració democràtica. / Domènec Marmi

Per falta de transparència resulta molt difícil esbrinar quants càrrecs polítics hi ha a Espanya. Les xifres oficials permeten deduir que en tenim uns 160.000. Aquesta és, sens dubte, una de les xifres més elevades de la Unió Europea. El problema és que menys de la meitat d’aquests “treballadors públics” són càrrecs electes. Entre consellers de confiança i assessors escollits a dit les dades són més difuses… El sistema polític tal com l’hem conegut fins ara ha construït unes elits que estan al poder només per mantenir-lo i que el gestionen per assegurar que el seguiran controlant, segons expliquen alguns dels experts consultats. Aquestes elits es creien inatacables, però el clima social i polític ha canviat i la mobilització ciutadana ha desembocat en una evolució en ajuntaments com els del Figaró i Foixà, que posen en evidència la manera habitual de fer política i que fan pensar que una regeneració de la vida i el debat públic, ara sí, comença a ser possible.

A la barra de qualsevol bar del nostre país, fàcilment hi trobem indignació envers la política. “Amb aquestes retallades de drets, sembla que visquem als temps del Paco”. “A la meva empresa, aquest serà el segon ERO en dos anys”. “No m’estranya que tinguem crisi, amb aquestes polítics…” Però la frase més repetida, sobretot entre la població més jove, és: “Quants dels que som aquí hem votat aquesta Constitució?” Nosaltres ens trobem a la barra d’un bar del barri de Gràcia amb el consultor polític de l’empresa Planifica, expert en Administració Pública, Isidor Torres. En començar ja deixa clar que, per a ell, “hi ha determinats partits polítics, que formen part d’un bàndol hipermajoritari, que estan al poder per tenir el poder, i gestionen el poder per assegurar que el seguiran tenint”. D’aquí és d’on neix la desafecció política actual. No obstant això, també diu que “hi ha uns altres grups –que són minoritaris– que, simplement, lluiten per utilitzar el poder per millorar la vida de la gent”.

Mentre bona part de la població reclama tenir major pes i participació en les decisions públiques per millorar la qualitat del sistema polític actual i avançar cap a una democràcia més participativa, les elits polítiques segueixen, tímidament, aquesta direcció. Com assenyala Isidor Torres, “des de fa molt de temps vivim una guerra política entre els que creuen que estan bé com estan i els que volen remoure-ho tot per modernitzar el sistema polític, i aquesta pugna és terrible”. De moment, la majoria de propostes de regeneració democràtica que presenten algunes formacions polítiques a l’Estat espanyol per actualitzar el sistema polític, –tals com limitar mandats, reduir càrrecs electes o les llistes electorals obertes,– han quedat en promeses incomplertes. Si bé les formacions al poder s’han adonat que alguna cosa falla en l’actual sistema partitocràtic, no han estat capaces de tirar endavant aquestes mesures fins a implementar-les o, més aviat, no han tingut els suports necessaris perquè, entre d’altres coses, bona part del seu gremi en resultaria afectat.

“Hi ha determinats partits que formen part d’un bàndol hipermajoritari, que estan al poder per tenir el poder, i el gestionen per assegurar que el seguiran tenint” 

Per altra banda, en comparació amb d’altres països, els mecanismes de participació ciutadana de l’Estat espanyol són molt limitats, mentre es manté una relació de polítics per habitant escandalosament elevada, molt per sobre de la de països de major tradició democràtica –en proporció– i amb molta menys corrupció. Per bé que prou rigorosament podem comptabilitzar 78.000 càrrecs electes, el fet que tinguem un sistema de transparència nul·la, dificulta aclarir del cert quants càrrecs polítics tenim. Les xifres entre assessors i consellers o d’altres càrrecs escollits a dit és impossible d’acotar del cert. Per tant, podem parlar de 160.000 persones –com recull el eldiario.es– o podem pensar que n’hi ha molts més. En definitiva, la regeneració democràtica tracta de veure com es pot millorar la vida de la gent. Pel director de l’empresa Planifica, Isidor Torres, això passa per fer serveis públics que generin utilitat a les persones. En part, serveis de proximitat i oberts – en tant que directament intervinguts – per la participació ciutadana.

Torres ens assenyala que allà on més ens apropem a un model útil, pràctic i sensible a les necessitats dels ciutadans és als ens municipals. Aquests no van malament, tenen molts treballadors però representen menys del 10% del total de treballadors públics del cos administratiu de l’Administració pública de l’Estat. Segons aquest expert en processos de presa de decisions, si alguna cosa funciona bé i amb efectivitat són els ajuntaments: “Amb aquest baix percentatge sobre el total, la quantitat de serveis que un ajuntament dóna és tremenda”, conclou Isidor Torres.

A la barra del bar de pobles com el Perelló (3.000 habitants) o St. Esteve de Palautordera (2.500 hab.) –per posar dos exemples–, fàcilment t’hi pots trobar l’alcalde discutint qüestions diverses amb uns quants veïns. Fins i tot s’hi poden sentir escridassades o batusses contra el batlle de torn, i això sempre és bo. Una situació inversemblant als ajuntaments de les grans urbs i, encara més, al Palau de la Generalitat. Bona part dels ajuntaments petits funcionen, també, perquè estan menys influenciats per la lògica dels grans partits. Hi ha municipis on no hi ha candidatures de partits grans o bé on s’hi presenten polítics independents. Alguna de la gent s’adhereix als partits quan assumeix els càrrecs –moltes vegades amb poca implicació més enllà del seu municipi– però, en qualsevol cas, per a Torres “donen la cara, coneixen als veïns i tenen cap i cor en el seu poble”.

Què passa quan no guanyen els de sempre: El cas de Figaró 

Figaró-Montmany és un poble d’uns 1.100 habitants del Vallès Oriental que fa deu anys que està governat per l’assemblea ciutadana de la CAF (Candidatura Activa pel Figaró). Una agrupació d’electors que no pertany a cap partit polític i que en les darreres eleccions municipals va obtenir la majoria absoluta. A Figaró, l’assemblea ha engegat els darrers anys un procediment perquè entre tots els veïns es decideixi el pressupost municipal. Els veïns es reuneixen al Consell de Poble per discutir sobre les seves i d’aquí es recullen idees per les propostes d’inversions que se sotmetran a votació.

Un grup de persones, la Comissió Permanent de Participació Ciutadana, organitza i supervisa els passos necessaris per arribar al moment de les votacions a l’urna, un esdeveniment que ja forma part de la tradició del poble. Cada persona vota directament les propostes de petites inversions i marca el seu ordre de prioritats personal sobre les grans inversions, que depenen de finançament aliè a l’Ajuntament. Durant el procés, la participació forma part de la vida quotidiana del poble i fins i tot a l’escola els nens decideixen on invertir la part del pressupost que es destina als més petits.

Per Ismael Blanco, investigador expert en temes d’innovació democràtica de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona, malgrat que Figaró no sigui un cas únic, si que “és un cas singular, ja que té tot un seguit de particularitats que el fan destacar per sobre de la resta”. De fet, considera que hi ha dos elements clau per l’èxit d’aquesta experiència com són l’esforç que fan per mobilitzar la gent i per visualitzar i explicar què es fa. Mobilitzen el poble i també aquells col·lectius que tenen més dificultat per participar amb iniciativa pròpia – mouen l’urna als camps de futbol, al casal dels avis o la discoteca, si fa falta – i reconeixen les intervencions fetes gràcies als pressupostos participatius –amb cartells als mateixos llocs on es fan les intervencions que expliquen que allò és part d’alguna de les decisions que es van prendre a l’hora de fer el pressupost–. Per Blanco, “així és com la gent pren consciència que participar val la pena i a través de la participació pot arreglar i aconseguir coses concretes, resultats tangibles” que incideixen en la qualitat de vida de la seva comunitat.

Hi ha molts municipis petits i grans a Catalunya que han adoptat mecanismes i processos de participació de diferents tipus, però no com els de la Candidatura Activa del Figaró (CAF), que va néixer a partir de la taula d’entitats i el fet simbòlic de marcar uns principis del municipi, un programa de 10 punts bàsics. Després de vuit anys la implicació diversa entre la gent que està a l’assemblea els va portar a la majoria absoluta actual amb 6 regidors al municipi, que no lideren, sinó que gestionen, de la millor manera possible, els mandats del poble.

Gebra Serra, primera Tinent d’Alcalde del municipi, considera que pel seu tarannà és més fàcil el “tu a tu”, i tenen major obertura al poble: “El que canvia és com fem les coses i com tantegem sobre el terreny”, tot i destacar les dificultats per fer inversions: ”Sort que els primers anys vam tenir la Llei de Barris”, llei que els va ajudar a impulsar la millora del casc antic, els boscos i els equipaments del municipi.

D’altra banda, Berta Castaño, també regidora de l’equip de govern de la CAF, destacava que “no hem tingut educació de participació i de sistema obert de partits” però, malgrat tot, emfatitza com d’orgullosos estan de la co-responsabilitat i apoderament de la ciutadania que han generat, i que han arribat fins als nens a les escoles: “Tenim més credibilitat i quan els nens veuen que es compleix el que demanen tenen major consciència política i arriben a demanar que s’arreglin les fonts del poble”.

Sens dubte, la del Figaró és una experiència d’èxit i participació real que ara mateix és objecte d’un documental que busca crowdfunding i que mostrarà tot el procés de gestió assembleària del municipi i del govern de la CAF. Ismael Blanco apunta que si després de la present legislatura la CAF no segueix al govern municipal, “si més no hauran cultivat una cultura participativa que pot expressar-se en un futur moviment social, i això no els ho treu ningú”.

El cas de Foixà

 Un altre cas és el de Foixà (Baix Empordà), un dels dos municipis on a les darreres eleccions municipals va sortir electe un membre d’Escons en Blanc, Toni Ramon Boixaderas. Un 32% dels 150 habitants d’aquest poble gironí van preferir obviar – o, directament, votar en contra – de l’única llista que es presentava i que manté CIU a l’Ajuntament, des dels anys 60. Abans de les eleccions municipals de 2011, el partit es va centrar en buscar aquells municipis on, en les anteriors eleccions, el vot en blanc havia estat força elevat. A Foixà s’hi donava que només hi havia una llista política i per això van decidir oferir una alternativa.

La gent de Foixà el va escollir sense conèixer-lo, ja que ell és de Sant Feliu de Buixalleu, com a protesta contra el poder establert. Un cop escollit en Toni Ramon no va seguir el procediment institucional per esdevenir regidor, que es tracta de presentar a l’Ajuntament una declaració de béns i jurar la Constitució. Però, de totes maneres, encara ostenta el document que l’acredita com a regidor electe de Foixà, que és unipersonal. Des de lluny, perquè a Foixà tan sols hi ha estat dues vegades, no deixa de lamentar aquesta situació paradoxal: “Com a regidor electe de Foixà puc fer el que vulgui, cosa que no considerem que sigui massa normal i també critiquem. Tampoc és normal que et puguis presentar a un poble sense ser d’aquell poble”. El dia de les eleccions, els d’Escons en Blanc es van presentar a Foixà, més aviat per un tema de cortesia. Van fer una acte de compareixença dient que no es presentaven però, com explica Toni Ramon, “no vàrem presentar cap document i, així, hem quedat en un llimb legal”.

És clar que Escons en blanc no es presentava com a opció de govern. De fet, en Toni treballa amunt i avall cuidant animals, és fisioterapeuta de cavalls i gossos, i sembla que la seva cadira a la sala de plens de l’Ajuntament restarà buida encara uns quants mesos.

Des d’aquest partit únicament demanen que el vot en blanc sigui computable i reconegut per llei electoral, una norma pendent a Catalunya des del restabliment de la democràcia que mai s’ha aprovat per les discrepàncies entre partits. Precisament, els darrers mesos el Parlament català està debatent la futura llei electoral catalana i sembla que hi ha un principi d’acord, almenys entre quatre dels actuals partits presents al Parlament, per augmentar els 135 escons actuals de la cambra a 137 i així corregir la proporcionalitat a la demarcació de Barcelona. També hi ha acord en desbloquejar llistes, que no serien ben bé obertes: un elector votaria un sol partit però podria escollir entre els candidats de la llista. Són primers passos però, sens dubte, insuficients per resoldre les problemàtiques de fons de l’actual sistema partitocràtic on els partits no deixen d’estar obsessionats pel repartiment d’escons obtinguts en base als vots emesos.

Seria una gran mesura de regeneració democràtica limitar molt les fronteres entre la decisió sobre actuacions públiques i l’execució d’aquestes decisions

Des d’Escons en Blanc, Toni Ramon no està satisfet, per res del món, amb un sistema electoral com el que tenim al nostre país i té clar que a la nova llei electoral no només s’hauria d’incloure la comptabilitat del vot en blanc al Parlament, sinó també altres demandes clares de la societat que segons ell “aproparien la política als ciutadans”, com són les llistes obertes, la possibilitat d’escollir representants locals, eliminar o modificar la llei d’Hondt – que els perjudica molt com a partit per arribar a tenir representació – el vot electrònic i no només el vot cada 4 anys, sinó un sistema de consultes a la població semblant al model suís.

Al marge de contemplar aquestes mesures creu que, fonamentalment, “Escons en Blanc sorgeix com a crítica a un sistema electoral i de partits del segle XIX” que es presenten per fer constar aquesta part de la població que no vol cap partit. A més, insisteix que “es presentaran sempre fins que aquest dret bàsic per la regeneració democràtica s’acompleixi” i, com diuen els propis estatuts del partit, un cop s’aconsegueixi el reconeixement del vot en blanc, el partit es dissoldrà.

L’Alt Tribunal de les Utilitats Públiques

 Més enllà d’aquests petits laboratoris de la regeneració democràtica, si parlem amb Isidor Torres veurem que també troba pegues a la gestió dels ajuntaments. De fet, cap institució en cap nivell institucional se’n salva. En el context municipal creu que “tenen una deficiència a nivell tècnic brutal per aplicar tàctiques de gestió pública perquè vénen d’una altra cultura”. Posa com a exemple principal que “una de les coses que permet l’actual legislació és que qui és triat Conseller d’Urbanisme confongui aquesta designació amb saber-ne d’urbanisme”. Entre d’altres causes, aquest conflicte de responsabilitats i funcions ve donat perquè el polític arriba a una institució que l’obliga a fer informes i tasques pròpies d’un tècnic.

Isidor Torres confessa, decebut: “No critico que els polítics no tinguin coneixements, sinó que actuïn sense coneixements. Aquesta és la frontera que no es pot traspassar”. En aquest sentit, per a ell tots hauríem de tenir clar que quan l’Administració es posa a treballar, la política ha de marcar-li criteris: “Què s’ha de fer i què no s’ha de fer”. Diríem que, en aquest procés, els polítics dicten quines són les prioritats amb els recursos limitats de què es disposa, marquen els criteris i, un cop donades les indicacions, ja han complert les seves funcions. A partir d’aquí, Torres creu que a l’hora d’executar, la tasca és dels tècnics, que per alguna cosa han aprovat les oposicions i han demostrat les seves competències tècniques.

Des d’Escons en Blanc demanen que el vot en blanc sigui computable i reconegut, una norma pendent a Catalunya des del restabliment de la democràcia

La solució als desajustos actuals a tots els nivells –sobretot en l’autonòmic i l’estatal– seria crear l’Alt Tribunal de les Utilitats Públiques (ATUP). Aquest, explica Isidor Torres, seria un alt tribunal plural configurat per persones de la societat civil que formarien part d’un consell ciutadà. Per sorteig, en base a uns mèrits, es reunirien per deliberar si cadascun dels òrgans administratius o serveis públics tenen utilitat i si el sou dels que hi treballen està justificat. D’aquesta manera s’actualitzaria l’estructura política i es legitimarien les institucions en funció del seu sentit públic. Com explica Isidor Torres, “cada servei que estigui pagat amb diners públics i cada lloc de treball pagat amb diners públics hauria de poder escriure, en un màxim de dues línies, quina és la utilitat pública que justifica que estigui creat. Si l’ATUP considera que val la pena, es queda. Si considera que no val la pena, desapareix”. De tota manera, si parlem de regeneració, insisteix que cal canviar les formes de treballar, els equips i els temes als què es dediquen perquè, ”si no canvies això, ells li diuen regeneració democràtica a treure el de 60 anys i posar-hi el de 30”.

El que ha ocorregut en aquests dos municipis dels què hem parlat tan sols són símptomes, experiències i fets que demostren fins a quin punt la regeneració democràtica passa per la mobilització i l’acció política de la ciutadania. Gent que s’apodera, s’organitza i, en definitiva, té altres formes d’enfocar i fer política igual de legítimes que les que s’utilitzen avui oficialment.

En un país on les primeres conquestes democràtiques anteriors a la dictadura franquista es van experimentar a través de les eleccions municipals que van conduir a la Segona República, pot ser que bona part de les solucions als reptes de major qualitat i d’innovació democràtica per regenerar l’actual sistema polític arribin d’experiències municipals que vagin quallant en diferents territoris.

En qualsevol cas, veiem que hi ha altres opcions i enfocaments que demostren que la política al nostre país podria funcionar d’una altra manera i afavorir una participació “real” de la ciutadania, més enllà de la lògica de la democràcia representativa.