Millora de la connectivitat ferroviària al Vallès

Un intercanviador a l'Hospital General de Catalunya reduiria 30m de trajecte i permetria la connexió amb altres ciutats vallesanes o l'UAB

 

 

Yayo Herrero

27/08/2020

Es activista y ecofeminista. Antropóloga, ingeniera técnica agrícola y diplomada en Educación Social.

LOS CINCO ELEMENTOS (Y V)

Vida

Hemos escuchado en estos tiempos de pandemia que la especie humana es lo peor, que es una plaga, un virus. Yo no lo creo. Los seres humanos son capaces de lo peor y de lo mejor. Guerrean pero también cooperan

Mariposa                MD. AL AMIN

Podemos señalar más o menos con facilidad algo que está vivo, pero no es tan sencillo definir la vida. El agua, el aire, la tierra y el fuego son parte de la vida y la constituyen pero no son vida.

Mirada desde nuestro ombligo, la vida es el período que transcurre entre el nacimiento y la muerte. Mirada en su conjunto, es una tremenda e increíble rareza que dura ya unos 3.800 millones de años.

Maturana y Varela dicen que podemos saber que algo está vivo cuando es capaz de crear, reparar, mantener y modificar su propia estructura tomando sustancias del medio y expulsando lo que le sobra. Esa característica recibe el nombre de autopoiesis, que quiere decir auto-producción. La autopoiesis es la propiedad básica y distintiva de los seres vivos. Cuando no la cumplen es porque están muertos.

La vida surgió en la Tierra hace unos 3.800 millones de años. Primero aparecieron microorganismos anaerobios, que no necesitaban oxígeno. Unos mil millones de años después, aparecieron las cianobacterias que tenían la capacidad de utilizar la luz del sol para su nutrición y producían como residuo el oxígeno. Poco a poco, estas bacterias fueron cambiando la composición del aire, el agua y de la tierra.

La biota –conjunto de los seres vivos– fue creando las condiciones adecuadas para que se dé la vida en la Tierra tal y como la conocemos hoy. Coevoluciona y regula el ambiente. Con estas premisas, James Lovelock y Lynn Margulis formularon la Hipótesis Gaia. A partir de ella, ambos pusieron de manifiesto que lo que la ciencia solía tratar por separado, los seres vivos, los océanos, la atmósfera, el clima, los suelos…, formaba una realidad indivisible.

La vida en su conjunto es un sistema complejo que se autoconstruye y autorregula a partir de intercambios químicos y señales térmicas. Juntos, dice Marcos de Castro, el ambiente y los seres vivos, componen un sistema global que funciona como si se tratase de una entidad viva.

Gaia sería el sistema ecológico global que funciona orgánicamente, integrando a los seres vivientes, las relaciones entre ellos y de ellos con la tierra, el agua y el aire, a partir del “fuego” del sol. Se autorregula mediante una serie de complejos ciclos interdependientes entre sí –agua, carbono, fósforo, nitrógeno…– que funcionan con diferentes ritmos (desde segundos a millones de años) y a diferentes escalas espaciales (microscópicas, regionales o globales).

El sol es el motor de la vida. Es una estrella que se formó hace aproximadamente 4.600 millones de años. Técnicamente, es una enana amarilla, y seguirá siéndolo más o menos otros 5.000 millones más. Después, se convertirá en una gigante roja y engullirá las órbitas actuales de Mercurio, Venus y la Tierra.

La Tierra y la vida giran alrededor del Sol. Este movimiento organiza el tiempo y el calendario de los seres vivos. Su energía sustenta a casi todas las formas de vida concretas y hace que funcione el sistema en su conjunto.

Si el Sol es la energía, la fotosíntesis es la tecnología básica de lo vivo. A mí, me flipa la fotosíntesis. Es alucinante que en aquella sopa primigenia de células en interacción, de repente, algunas comenzasen a convertir la luz del sol y los minerales muertos en un cuerpo vivo, a la vez que expulsaban, como residuo, el oxígeno a la atmósfera.

Yo, atea, me imagino así la química de la resurrección. En un suelo, la materia orgánica procedente de seres vivos muertos es convertida por los microorganismos en minerales inertes. Y las plantas que fotosintetizan vuelven a convertir lo muerto en cuerpo vivo… Faltan, me parece a mí, muchos poemas sobre la fotosíntesis.

La vida se organiza en red. Los productores primarios fabrican su propio cuerpo que sirve de alimento a los seres herbívoros, que a su vez son la comida de los carnívoros. Los descomponedores se nutren de la muerte de todos los anteriores. Las relaciones entre productores, consumidores (herbívoros y carnívoros) y descomponedores regulan los ciclos en los que se recicla la materia. Van transfiriendo unos a otros la energía del sol, que solo puede ser capturada por los productores primarios. En cada traspaso de energía, se pierde la mayor parte de la misma.

Todos, absolutamente todos los seres, son comidos, vivos o muertos, por otros seres vivos. Podemos estar seguros de que cada partícula que compone la materia de nuestro cuerpo fue antes flor, piedra, arado, lápiz, escarabajo, cañón o mariposa.

Nos cuenta Lynn Margulis que la vida no conquistó el planeta mediante combates, sino gracias a la cooperación. Las formas de vida se multiplicaron e hicieron más complejas asociándose a otras, no matándolas.

Las células eucariotas –las células más complejas– se formaron a partir de la unión simbiótica entre células procariotas. Los animales y plantas estamos compuestos de células eucariotas, así que, si no se hubiese dado esa unión, la vida probablemente estaría formada sólo por un conglomerado de bacterias.

Lynn Margulis formuló la teoría de la simbiogénesis, que defiende que son las relaciones simbióticas, en mayor medida que las mutaciones genéticas al azar, las responsables de los mayores cambios evolutivos.

La cooperación ha sido una estrategia adaptativa también para muchas especies. Aves que comparten, licaones que cuidan de la prole en común, vampiros de Azada que se donan sangre, palomas torcaces que cazan en bandadas, bonobos que se organizan en sociedades matriarcales pacíficas y usan el sexo para resolver conflictos, aves que se alimentan de los parásitos de algunos mamíferos… 

Nosotros mismos, los humanos, estamos habitados por millones de bacterias que cooperan con nosotros. En el trayecto que va desde la boca hasta el ano, en la piel, la nariz, oídos, la vejiga, los conductos urinarios y en la vagina, viven microorganismos que nos echan una mano con la digestión y otras funciones vitales. A cambio, nuestro cuerpo les proporcione hábitat y alimento.

Por supuesto que en la naturaleza se dan relaciones de competencia y lucha encarnizada, pero las relaciones de simbiosis y cooperación son centrales para que la vida se mantenga. Si la literatura científica ha destacado tanto lo de la supervivencia del más fuerte, probablemente ha sido porque son interpretaciones que encajan mejor con una organización social que naturaliza y legitima la competencia y la explotación de todo lo vivo por parte de quien más poder tiene. Quizás, también por eso las redes tróficas hayan sido dibujadas en forma de pirámide, con el ser humano en la cúspide y no en forma de red.

Le preguntaban a Lynn Margulis en una ocasión por qué la simbiogénesis generaba tantas resistencias. Ella contestó riendo que, a muchos, pensar la evolución en términos de cooperación les resultaba femenino de más...

La diversidad es otro pilar de lo vivo. Hay seres unicelulares y otros formados por millones de células interdependientes; los hay que fabrican su propio alimento, mientras que otros lo consiguen en el entorno; pueden respirar oxígeno o envenenarse con él. Unos vuelan, nadan, saltan, van en silla de ruedas o caminan, y otros no se mueven del sitio en el que nacen. Unos se se reproducen mediante el sexo y otros no... La biodiversidad es casi inabarcable a escala humana.

¿Cómo se mantiene Gaia?

Las condiciones vitales se ven constantemente perturbadas por múltiples variables. El proceso que hace que los seres vivos y las relaciones entre ellos y con el medio se mantengan más o menos constantes, se llama homeostasis. Existen mecanismos de realimentación negativa que detecten las perturbaciones y actúan minimizando y amortiguando los cambios, de forma que el conjunto se estabilice volviendo a su situación de equilibrio inicial. Los mares y océanos, por ejemplo, absorben la mayor parte del exceso de calor y la mayor parte del dióxido de carbono procedente de la combustión de las energías fósiles, “tratando” de reestablecer los equilibrios climáticos previos y aminorando la tendencia al calentamiento que causaba la concentración mayor de gases de efecto invernadero.

Sin embargo, si la perturbación es muy grande, los mecanismos de realimentación negativa dejan de funcionar y se disparan otros de realimentación positiva, que agrandan los efectos de la perturbación, alejando mucho más el conjunto del sistema del equilibrio. Un ejemplo son las emisiones de metano que deja escapar el permafrost cuando se descongela a causa del calentamiento global, que aumentan la concentración del gases de efecto invernadero y amplifican el calentamiento.

Kaufmann dice, por ello, que la vida se desenvuelve entre la estructura y la sorpresa. Lo de sorpresa siempre suena sugerente pero cuando nos estamos refiriendo a forzar el cambio de las variables biofísicas a la que nuestra especie está adaptada, la novedades resultan inquietantes.Cuando las perturbaciones sobrepasan un cierto umbral, pueden originarse una serie de cambios drásticos y en cadena, que, a partir de un momento, denominado punto de bifurcación, conducen a la desorganización y colapso del equilibrio inicial y a la configuración de una nueva situación impredecible, y en la que el azar determina el resultado final.

La vida que prosperó y se ha mantenido en la Tierra durante los últimos miles de millones de años es solar, cíclica, diversa, interconectada y cooperativa.

Los seres humanos somos unos recién llegados a esta aventura planetaria. Cada especie suele durar, de media, unos cinco millones de años y luego desaparece. La nuestra lleva en Gaia unos 200.000 y, nos lo vamos a tener que currar mucho, para alcanzar la esperanza de vida media de otras especies.

La civilización industrial es energívora, petrodependiente, vertiginosa, extractivista, homogeneizadora, generadora de residuos inabarcables y competitiva. La cultura capitalista ha construido una “normalidad” que se da de bruces con la realidad que sostiene la vida. La economía hegemónica es ecológicamente analfabeta y las subjetividades e imaginarios que promueve discurren divorciados de la realidad material del planeta. A las personas que vivimos dentro la burbuja del progreso se nos ha olvidado que somos una especie viva.

Aunque la ciencia nos explica que el universo, la naturaleza y nuestros cuerpos no se comportan como el gran reloj que enunció Newton a finales del XVII, nuestra civilización sigue actuando como si los territorios fuesen sólo almacenes y vertederos a disposición de la parte privilegiada de la humanidad, como si las vacas fuesen máquinas que convierten hierba en carne, los ríos tuberías de agua y la gente mano de obra. Miramos la naturaleza desde arriba y desde fuera, como si fuese una máquina inerte y previsible.

Se pregona que la libertad llega después de superar el reino de la necesidad, pero la necesidad en los seres autopoiéticos y necesitados de cuidados no se supera nunca. Tenemos que aprender a vivir libres sabiéndonos inherentemente eco e interdependientes.

El Progreso, sin embargo, se ha construido sobre la fantasía del despegue prometeico de la naturaleza y de los cuerpos. La negación de nuestra condición de seres de la tierra, vulnerables, y uno a uno finitos, es solo una gran ilusión que termina modificando irreversiblemente el ambiente del que depende su propia supervivencia.

Después de aplicar durante décadas a la naturaleza viva la lógica de las cosas muertas, caemos del guindo. Calentamiento global, pérdida de biodiversidad, superación de la biocapacidad de la tierra, contaminación de suelos, aire y agua, zoonosis, proliferación de enfermedades, pandemias, desigualdades, feminicidios, explotación, expulsiones... El desarrollo en carne viva.

Después de un par de siglos, y sobre todo los últimos decenios, actuando como si la organización material de la vida humana flotase por encima de la tierra y de los cuerpos, se produce un fuerte encontronazo entre lo geopolítico y lo geofísico y se desmorona la base fundamental de la episteme moderna: la falsa distinción entre el orden de lo natural y el de los seres humanos.

Isabelle Stengers se refiere a este momento como la intrusión de Gaia.

Todo cambia, aunque no queramos verlo, a partir de que la emergencia planetaria emerja como sujeto histórico, sin intencionalidad ni finalidad, pero con agencia, interviniendo en todo lo político. Si bien no tiene sentido politizar la ecología, es imprescindible ecologizar la política. Siempre debió ser así. Si los seres de la tierra desconectados de la misma tierra organizan el aire, el agua o el resto de la vida, lo desbaratan todo.

La justicia o el derecho ya no se pueden pensar sin tener en cuenta la irreversible intrusión de Gaia. La mayor habilidad de los negacionistas con poder es hacer creer a la gente que no existe. Mientras, se adaptan ventajosamente a lo que está por venir, desahuciando enormes jirones de vida, también humana.

Quienes soñamos con que mañana sea un mundo habitable para todas, tenemos el reto de no eludir esa realidad y tratar incansablemente de salvar la distancia brutal que hay hoy entre el conocimiento científico y la impotencia política.

Se llama magufos a quienes propagan discursos contrarios a la ciencia que no pueden demostrar su validez. Creo que muchas de las visiones de la economía convencional son puras magufadas. La economía se ha convertido en una verdadera religión civil que exige sacrificios humanos, vegetales, animales y minerales y niegan el futuro a la mayor parte de los seres humanos. La vida empezó en una sopa primigenia, pero como dice Naredo, una economía que ha cortado el cordón umbilical con la tierra, la convierte prematuramente en un puré crepuscular.

En psiquiatría y psicología, el delirio es una creencia que se vive con una profunda convicción a pesar de que la evidencia demuestre lo contrario. Creo que se puede decir que la economía convencional es un delirio. Se empecina en crecer indefinidamente sobre una base física que tiene límites. Apostata de la ciencia. No recula ni reconoce fracaso, a pesar de que esté causando un ecocidio vertiginoso y no haya podido cumplir sus propias promesas de bienestar generalizado.

Es un delirio en guerra con la vida.

No hay ningún organismo vivo en estado libre que no dependa de otros y de su entorno. Son muy pocos los que pueden vivir con el privilegio de ignorarlo, pero este sujeto termina erigiéndose como sujeto universal y tiene el poder de definir la economía, la política, o la cultura...

Son mayoritariamente mujeres –no por esencia, sino por imposición, otros territorios, otros pueblos y otras especies, el conjunto de la vida, en definitiva, quienes soportan las consecuencias ecológicas, sociales y cotidianas de esa supuesta independencia.

No es más que una forma de parasitismo que estruja otras vidas, el suelo, agua y aire, concibiéndolos como algo exterior, subordinado e instrumental que violenta la naturaleza, violenta nuestro cuerpo y el de otros.

La violencia es el negativo de la ternura.

Hemos escuchado mucho en estos tiempos de pandemia que la especie humana es lo peor, que es una plaga, un virus. Yo no lo creo. Los seres humanos son capaces de lo peor y de lo mejor. Guerrean pero también cooperan. Inventaron la bomba atómica pero también la música, la poesía y, a veces, hacen de las caricias un arte.

No somos cada uno de nosotros las células cancerosas: es el comportamiento colectivo que ha generado una civilización patriarcal, capitalista y colonial, la que ha resultado ecocida e injusta. No nos encontramos ante el suicidio de la humanidad sino ante el asesinato de mucha vida a manos de una parte de la humanidad. Es verdad que todas las personas tenemos responsabilidad –y por tanto capacidad de cambiar–, pero son responsabilidades asimétricas. Como decía Silvio Rodríguez, la orden de fuego la dan disidentes de la gente, del sueño y de la vida que no sea virtual.

La vida es una cuestión de relaciones.

Dice Franz De Waal en La edad de la empatía que, salvo un pequeño porcentaje de psicópatas, nadie es emocionalmente inmune al estado de otras personas. La selección natural diseñó nuestro cerebro para que estemos en sintonía con otros cerebros, nos disguste su disgusto y nos complazca su placer. Empatía con todo lo vivo. Con frecuencia nos dicen “preferís los animales a las personas”. De verdad, no es incompatible querer a las personas y también a los animales, a las espigas, a los montes, a los árboles, y al agua...

Sé que el conocimiento, el sabernos vida en sí mismo, no desemboca necesariamente en acción. Igual que tener experiencia de clase no genera automáticamente conciencia de clase, el sabernos parte de una red viva, en sí mismo, no genera conciencia de especie o de pertenencia a la tierra. Pero sin ser condición suficiente, creo que es condición necesaria. El analfabetismo ecológico, más intenso cuanto más especializada es la formación, es un enorme obstáculo para recomponer lazos rotos con la naturaleza y entre las personas.

Cualquier persona debería tener el derecho y la obligación de conocer qué es lo que le permite existir: el sol como motor de la vida, los bosques como pulmones del planeta y bibliotecas de diversidad, la fotosíntesis como “tecnología” central para la existencia, las bacterias,… La autoorganización y la cooperación como estrategias de adaptación y supervivencia, el funcionamiento cíclico en red en todo lo vivo, la existencia de límites, el trabajo de cuidados como una cuestión imprescindible que exige corresponsabilidad.

Enfrentar la crisis ecosocial va a exigir que superemos la fantasía de la individualidad y estimulemos una imaginación, bien asentada en la tierra, los cuerpos y sus necesidades. Una imaginación que nos permita mirar el capitalismo desde fuera, aunque estemos dentro. Este “afuera” puede ser Gaia, como un punto excéntrico desde el que torcer el brazo del dinero. Desde ahí podemos construir una Nueva Cultura de la Tierra.

Podemos, como recuerda Viveiro de Castro, aprender también de los pueblos que nunca fueron modernos porque nunca tuvieron una naturaleza externa y ajena y por tanto no la perdieron ni necesitaron librarse de ella.

Exigirá estimular pedagogías, racionalidades y emociones que favorezcan relaciones simbióticas centradas en la suficiencia y el reparto; que hagan de lo común y el cuidado un principio político y que involucren a todas las personas, tanto en el terreno de los derechos como en el de las obligaciones. Algo parecido a la razón poética de María Zambrano.

La clave es construir comunidad con conciencia de clase, de especie y sentido de pertenencia a la vida.

A fin de cuentas, como dice Galeano, “venimos de un huevo más chico que una cabeza de alfiler, y habitamos una piedra cubierta de agua y rodeada por aire que gira en torno al fuego de una estrella enana amarilla. Hemos sido hechos de luz, de tierra, además de carbono, hidrógeno y mierda y muerte y otras cosas, y al fin y al cabo estamos aquí desde que la belleza del universo necesitó que alguien la viera”.

Llegir més articles de Yayo Herrero

Tortell Poltrona i la nova normalitat

Excel·lent discurs de Tortell Poltrona, per posar-nos tots vermells.  

“Com volem fer una nova normalitat sense tenir en compte que aquesta normalitat no hauria d’haver estat mai normal”. Amb frases com aquesta, en l’espectacle inaugural del Grec, Tortell Poltrona va captar l’atenció d’Ada Colau, fins al punt que, després d’aquella funció, l’alcaldessa li va proposar ser el pregoner de la Mercè 2020.

SITUACIÓ POLÍTICA JULIOL DE 2020

PROCÉS CONSTITUENT

LLIÇONS DE LA PANDÈMIA

L'Estat espanyol ha protagonitzat un dels confinaments més durs d'Europa. L'economia, molt depenent del turisme, no s'ha vist beneficiada, tot el contrari. Els beneficis, en tot cas haurien de venir a mig termini per una inversió de les prioritats, per exemple, afavorint el decreixement, revertint el canvi climàtic...

L’autoritat dels governs, central i autonòmics, s'ha vist reforçada. Al mateix temps, els moviments s'han vist afeblits en la seva capacitat de protesta resultat d'una combinació de por pels rebrots de la  pandèmia i de fatalisme davant d'unes polítiques que es veuen com inevitables. Només així s'explica la manca de resposta davant d'una situació on bona part de la població es veu abocada a la pobresa per la pèrdua de llocs de treball, pels ERTOS i pel retard en totes les ajudes promeses.

Al mateix temps, els recursos que havien d'arribar d'Europa s'estan difuminant amb l'exigència de condicionalitat en la concessió d'ajudes per imposició d'una majoria de països del nord del continent. No deixarem de lluitar contra les polítiques d'austericidi, destinades a retallar els serveis socials, però cal reconèixer que l'Estat espanyol i altres països del sud, tenen un problema: és incomprensible que amb un menor nivell de despesa social caiguin en uns nivells de dèficit incomparablement superiors a la mitjana europea. Aquest forat estructural només s'explica pel pes del frau fiscal, de l'economia submergida i de la corrupció.

Si no es produeixen canvis en el plantejament europeu, el govern espanyol es veurà abocat a una pujada d'impostos que no serà per una reforma fiscal progressiva (com reclama Unidas Podemos) sinó per l’increment de l’IVA i altres tributs regressius (i tant de bo anéssim errades).

LES ELECCIONS BASQUES I GALEGUES
Els resultats dels comicis tant a Euskadi com a Galiza responen a l'anàlisi que hem fet a l'apartat anterior. En ambdós casos s'han vist reforçades les polítiques d'ordre representades pel PNB i el PP gallec i el PSOE ha passat a tercera força.

També ha estat una derivada molt negativa el retrocés de Podemos (a Galiza un autèntic ensorrament). La pèrdua de vots de Podemos no ha anat a la dreta ni al PSOE sinó a forces nacionalistes d'esquerres més radicals. Podemos ha pagat la coalició amb el PSOE sense haver obtingut millores clares en fiscalitat o en la derogació de la reforma laboral o de la Llei Mordassa; en dues comunitats on havia obtingut molts vots sobiranistes, la centralització en el primer període de la pandèmia (amb la presència de comandaments militars a les rodes de premsa) ha comportat una segura fuga de votants.

Tampoc una majoria aclaparadora (de dos terços) nacionalista a Euskadi pot ser molt il·lusionant, ja que la continuïtat de la coalició PNB-PSE deixarà una clara majoria parlamentària a favor del dret a decidir en declaracions simbòliques.

LA SITUACIÓ A CATALUNYA
El govern de Catalunya ha viscut una fase d'inestabilitat i d'inoperància motivada per dues raons, una ben pública, l'empat tècnic produït a les eleccions del 21-D entre dues forces condemnades a col·laborar (al menys mentre existeixin els/les presos/es i exiliats/des polítics/ques) i a competir pel mateix espai polític, el centre-esquerra on se situa una gran majoria de l'electorat independentista. 

Aquest és un conflicte normal entre dues forces independents. L'altre conflicte, menys evident, és el que s'ha estat gestant en l'espai post convergent entre el PDCat, una força d'ordre acostumada a
governar i l'entorn de Puigdemont disposat a trencar amb el passat amb el llast de la corrupció i de les retallades. L'alcalde d'Igualada ho ha expressat ben clar: “Puigdemont està portant JuntsxCat més a l’esquerra del que seria recomanable”. En aquest espai es mouen agents molt diversos, molts fora
del PDCat però amb un discurs comú; ara que la independència no és per demà, el que cal és tornar i redefinir el model de país de l’antiga CDC.  

Aquí hi trobem Junts per Avançar, d’Albert Batlle, fins a molta gent del PDCat, passant pel PNC de Marta Pascal. El problema és que no disposen de cap líder que pugui ni de lluny competir amb Carles Puigdemont.

Des de l’esquerra cap partit polític ha intentat construir en aquest període una alternativa per agrupar el dispers i ampli moviment popular que lluita contra el sistema vigent. En Comú Podem, lligat amb pactes al govern estatal, tampoc no ha mobilitzat ni ha denunciat la manca de mesures socials com ha fet la campanya de Pla de Xoc Social (http://www.plandechoquesocial.org/ca/) i les Marees. Tampoc no s’ha mirat de construir una unitat contra la repressió de l’estat espanyol, que manté segrestada la vida política i econòmica de Catalunya.

UNA PROPOSTA DE CARA A UNES ELECCIONS IMMINENTS
Endevinar la data de les properes eleccions catalanes pot ser un exercici arriscat. Moltes dades indiquen que la convocatòria, en mans de Torra, pot ser imminent. El 29 de juliol Torra va ser cridat a declarar i aquest mes de juliol estava previst que el sector post convergent culminés la seva reorganització. D’altra banda, l’actuació de la Covid pot alterar tots els plans.

No som indiferents, en absolut, al resultat de cap comtessa electoral, i, en general, preferim que les forces d’esquerra millorin posicions. Ara bé, en les condicions actuals ens resulta molt difícil donar suport a les forces que participen tant en el govern estatal com en el govern de la Generalitat.

En aquest sentit ens trobem més properes a candidatures clarament anticapitalistes, no compromeses amb la gestió del Govern estatal, que tot i reconeixent que ha aportat alguna millora social comparant-lo amb el PP, no arriba a uns mínims, com el de deslligar-se de l'IBEX 35, derogar la llei Mordassa o la llei d’Estrangeria, ni s’enfronta a les clavegueres de l’estat com caldria, ni a la monarquia, ni planta cara a la UE que no vol una fiscalitat comuna, ni afronta el combat contra els paradisos fiscals, on tenen més de 160.000 milions € els rics d’aquest Estat.

Aquest plantejament ens deixa com a únic referent la CUP, una força anticapitalista que no acostuma a cedir davant els poders fàctics, si bé trobem a faltar una obertura cap a altres forces anticapitalistes i sobiranistes.

NO SOM UN PARTIT POLÍTIC; AL CONTRARI, FEM POLÍTICA
Sigui quina sigui la posició que prenguem davant d'unes eleccions que encara no s’han convocat, seguirem treballant per la unitat i la coordinació dels moviments de resistència a les polítiques neoliberals, defensarem temes menys habituals com són el decreixement econòmic i turístic, l’obertura de fronteres a les persones, papers per a tothom o el debat constituent.

No subordinarem la nostra pràctica a les candidatures que es puguin formar.

En relació al govern a constituir després de les eleccions, la polèmica interessada entre un govern format exclusivament per partits independentistes o un tripartit d'esquerres (amb el PSC) ens pot portar a un carrer sense una sortida digna. Preferim un bloc que aglutini totes les forces que donen suport a la sobirania de Catalunya i a les mesures de transformació social (com la proposta del sindicat de llogateres de limitació de lloguers), que podria ser un bloc format per JxCat, ERC, En Comú Podem i la CUP. Tal i com ha declarat recentment en Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogateres: “Al Setembre es votarà la Llei per regular els preus dels lloguers, producte d'un gran pacte de país. Ningú entendria que no fos aprovada. Ens hi va la vida, el futur”

Tenim un embús ! ! !

Article de Decidim Castellar, l'Actual - 10/02/2017

Fa anys que cada matí es formen embussos considerables a la porta nord de Castellar i fa anys que l'equip de govern no es mou per posar-hi remei.

L'octubre del 2009 l'enginyer de camins Ole Torson, expert en mobilitat, va apuntar com a possible solució prohibir el gir a l'esquerra cap els carrers Portabella i Dr. Pujol i fer una rotonda als Pedrissos. 

Des de aleshores, l'equip de govern no ha fet cap estudi de camp per analitzar si aquesta opció és viable, l'únic que han fet és un dibuix i quatre ratlles en el pla general. Primer l'Altraveu i ara Decidim hem insistit per trobar una solució a aquesta problemàtica. Després de consultar diversos experts en mobilitat, creiem que una rotonda de 45m de diàmetre als pedrissos (davant l'IES Castellar) no és la millor solució i suposa desmuntar una estructura que ara mateix regula perfectament l'entrada sud al municipi. Les rotondes que donen servei a molts carres són habitualment poc útils.

El problema d'aquest embús es localitza al costat de la benzinera i el primer que hem de mirar és si podem resoldre el problema allà, sense generar-ne de nous més enllà. Un cop mesurades les voreres i la calçada que hi ha en aquest espai, hem comprovat que és possible incorporar, des de la carretera de Terrassa, un tercer carril que es podria destinar als cotxes que fan el gir a l'esquerra. D'aquesta manera, no aturarien tots els que van en direcció a Sabadell i evitaríem l'actual embús. Aquesta solució no suposa haver de fer una gran obra, i amb molts menys diners del que costa fer la gran rotonda dels pedrissos podria resoldre's el problema.

Està disposat l'Ajuntament de Castellar a fer un estudi seriós d'aquesta problemàtica? La proposta de Decidim no requereix d'una gran inversió i es podria realitzar per fases, prioritzant la part més essencial (voreres i tercer carril) perquè quedi enllestida abans de l'estiu. La resta d'actuacions, si ara no és possible, es podrien fer més endavant.

LA PRESENTACIÓ DE DECIDIM CASTELLAR APLEGA 250 PERSONES

L’acte de presentació de la candidatura alternativa va aconseguir generar expectativa en la ciutadania que va fer cua per poder seure en la presentació de Decidim Castellar. L'acte va començar amb una projecció explicativa del recorregut del projecte i, tot seguit, es va donar pas als parlaments dels seus membres que van destacar els principis del partit: compromís amb el poble, participació directa i sobirania.

La pluralitat de l’espai es va reflectir en la diversitat d’edats i perfils de persones de la candidatura que van expressar “el desig del canvi” i “la capacitat per generar alternatives guanyadores”. En les intervencions es va esmentar el codi ètic que signaran els portaveus de la candidatura, la participació directa, la consulta constant sobre qüestions estratègiques del municipi, així com el valor de decidir en democràcia. Es va destacar el bagatge de cada formació (Procés Constituent, EUiA, Podem i L'Altraveu per Castellar-Candidatures Alternatives del Vallès), però també la força i el coneixement de la gent independent que forma part del projecte.

Teresa Forcades va avalar la candidatura emfasitzant la necessitat de ser a les institucions amb una nova mentalitat política. Al llarg del discurs va parlar de les responsabilitats i els reptes que alternatives polítiques com Decidim Castellar tenen per fer front al sistema capitalista. En alguna de les seves intervencions va fer explícit el seu aval dient que: “Si jo fos de Castellar, votaria Decidim Castellar”.

Stop TTIP (Tractat Transatlàntic pel Comerç i la Inversió)

Acte organitzat pel Procés Constituent contra el Tractat Transatlàntic pel Comerç i la Inversió entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP), amb la presència d'Arcadi Oliveres, Teresa Forcades, Vicenç Navarro i els periodistes de la revista Cafèambllet Marta Sibina i Albano Dante. Divendres 19 de desembre de 2014 a l'auditori del col•legi dels Maristes-La Immaculada a Barcelona.

Gemma Ubasart, de Podem: “Les enquestes demostren que hi ha necessitat d’altres formes de fer política, però cal cautela”

Josep Cuní ha entrevistat Gemma Ubasart, membre del Consell Ciutadà de Podem a nivell estatal i professora de Ciència Política de la UdG. Ubasart ha començat definint el partit al qual pertany: “Podem és un repte, el repte de convertir la indignació generalitzada en canvi polític.” I ha donat algunes claus del seu auge: “Som la generació que ha fet tot el que se’ns ha dit que calia fer, i no ens trobem amb l’estat del benestar que se’ns havia promès.” 

Davant la possibilitat que s’anticipin les eleccions autonòmiques, Ubasart ha reconegut que “no tenim ni constituït Podem Catalunya. Quan ho estigui, s’haurà de fer un procés per escollir candidat”, tot i que, “si hi ha anticipades, ens hi adaptarem.” I quan se li ha preguntat sobre la posició del partit pel que fa al procés sobiranista, ha volgut deixar clar que “Podem està a favor del dret a decidir, com no podia ser d’una altra manera. Un cop establert un escenari on estigui garantit aquest dret, ja es parlarà de si es vol o no la independència.” 

Ubasart també s’ha referit a les crítiques que Podem rep d’altres actors polítics. “Ens adonem que ens tenen por, perquè ens han etiquetat de moltes maneres diferents, etiquetes fàcils i sovint contradictòries.” I ha sentenciat: “El que ens defineix és fer política des de baix i per als de baix.”

Marina Garcés: “El perill de Podem i de Guanyem és convertir-los en l’única traducció política possible del malestar social”

Crític, periodisme d'investigació

Foto: Jordi Borràs

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa. A través dels seus llibres —En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002), Un mundo común (Bellaterra, 2013)—, conferències i escrits reflexiona sobre temes com la política, el compromís, la revolució, les desigualtats, l’art i l’entorn urbà. Propera a moviments socials que qüestionen l’‘status quo’, des del 2003 forma part del projecte Espai en Blanc, dedicat a promocionar el pensament crític. Garcés defensa “la pràctica de la filosofia com a compromís amb un món en comú”. Destaca la seva conferència “Desmarcar Barcelona” al CCCB, sobre la marca Barcelona, al maig passat.

Participes en el col·lectiu Espai en Blanc. Vau redactar 10 reflexions sobre l’experiència dels 15-M a la plaça de Catalunya. Una de les conclusions és: “El problema no es si abandonamos la plaza o no; el problema es si pasamos de indignados a revolucionarios”.

La mantinc i la sostinc! La revolució és alhora malestar i creació, trencament amb un sistema i experimentació creativa. L’esperit revolucionari és el que guia les transformacions radicals si entenem la revolució no com un fet que tindrà lloc en un dia D i una hora H, sinó com la destrucció sempre inacabada d’un vell sistema per construir formes de vida més justes, dignes i igualitàries.

La filosofia ens pot ajudar a imaginar noves formes de vida i noves relacions amb el poder?

La filosofia neix amb la ciutat i amb la pluralitat de veus. Per això la filosofia no és religió, ni creació artística. Si d’alguna manera fem nostre l’origen grec de la filosofia, no és perquè allà hi hagués un miracle ni coses per l’estil, sinó perquè allà es dóna una condició que és la presència de veus plurals i en discussió en una esfera pública, oberta, compartida. Ja sabem que era una esfera pública molt limitada, perquè estava restringida a unes determinades condicions de classe i de gènere. Però el que s’inicia i es reivindica com un valor és aquesta vida conflictiva i en discussió de la ciutat. Això, en la nostra tradició política occidental, és el que en diem democràcia, que no és un determinat règim o govern, sinó que és una determinada manera d’entendre el vincle d’aquestes veus plurals i en discussió. Una discussió sempre inacabada i en elaboració permanent.

Com observes el naixement de nous moviments socials i polítics com Podem o Guanyem Barcelona?

En el seu punt de partida hi ha una aposta per la democràcia radical. Sembla que no vulguin ser una reedició de formes autoritàries, jeràrquiques i ideològicament tancades de prendre el poder. Però crec que no hem de fer lectures idealistes que deixin fora les condicions materials, històriques i concretes en què neixen aquests moviments. Hi ha una situació de crisi econòmica que sacseja el que fins ara consideràvem una vida digna o una nova desigualtat que havíem oblidat en el nostre petit món de rics. Aquest país viu una situació de fi de cicle del que n’hem dit la Transició, la fi d’un cicle històric, generacional i institucional. Guanyem, Podem i aquests fenòmens, cal situar-los travessant tots aquests plans.

Són moviments utòpics?

Doncs jo els veig molt pragmàtics i realistes! És part de la seva virtut i part del seu defecte. Però encara no sabem ben bé de què parlem. Perquè volem pensar massa de pressa, tendim a parlar de les coses com si ja haguessin passat, i d’aquests moviments com si ja estiguessin formats i governessin. Per mi tenen valor com a processos que inicien un camí molt complex del qual encara en sabem molt poc. Són propostes d’experimentació en un nou escenari material, polític i d’idees. Jo sempre en parlaria com quelcom en procés d’aprenentatge i no com a formes acabades. En aquest sentit sí que tenen un punt utòpic: no pretenen, o no haurien de pretendre, tenir un lloc propi i definitiu en el joc de la política.

Continuant amb temes relacionats amb la utopia: dins de les consignes del moviment a favor de la independència es parla de crear “un país nou”.

Però cada fenomen és diferent! El que sí que es recull en tots aquests desitjos de novetat és el malestar amb el que hi ha ara. Però no podem fer un paquet únic amb tots els desitjos de canvi, perquè impliquen idees i formes de politització que s’encreuen i que són molt diferents.

Ai, la complexitat del moment ens tempta a barrejar-ho tot!

A vegades necessitem simplificar, clarificar i fer un tall. Diem “això que ha estat així ja no serà mai més d’aquesta manera” i alhora sabem que no és així. No perquè no puguem canviar les coses, sinó perquè les coses canvien amb formes molt més complexes que la de senzillament decretar una política com a vella o com a nova. O un país vell o un país nou. Aquest desig de novetat, comprensible perquè és expressió d’un malestar, és una trampa molt perillosa: tot el que és nou, un dia serà vell; tot el que ha de canviar de zero, un dia ens adonarem que no ha canviat tant com volíem… Aquest “abans” o “després” o aquest “ara” o “mai” és una màquina de frustració que d’una manera molt ràpida ens pot portar a dir que res no ha canviat com ens pensàvem, que aquesta política no és tan nova com crèiem i que aquest país nou, de nou, no en té res. Què farem amb això? Hem creat un mal relat si el que volem és confiar en la nostra capacitat col·lectiva de transformar dia a dia la realitat.

Quin seria el bon relat?

Crec que els canvis, més que utòpics, han de ser radicals. No necessitem un món nou: necessitem un món, aquest, on es pugui viure i lluitar per una vida digna.

Què hauríem d’entendre com a radical?

Radical vol dir anar a les arrels, a les arrels dels problemes. L’utopisme el que fa és projectar promeses de canvi absolut. El canvi absolut, no el veurem mai. El canvi radical, el podem anar veient. Perquè, l’arrel, la podem tallar, la podem canviar i plantar en un altre lloc… Anar cap a les arrels i no anar cap a les utopies crec que és la clau del que pot ser avui una necessitat compartida pels qui demanen un canvi. Volem canviar les coses de veritat, en lloc d’anar posant pedaços, introduint petites reformes o injectant transfusions de sang a un sistema que ja ha mostrat tots els seus límits. Anar a l’arrel no vol dir anar als fonaments, als orígens de la nostra societat i de la nostra identitat, és anar allà on creixen les coses, allà on s’aguanten. I on s’aguanta aquest sistema?

On?

Per començar, part de l’arrel del sistema som nosaltres mateixos com a unitats mobilitzades per un règim d’explotació que ens sol·licita i que ens fa disponibles. És una explotació que ja no passa només pel treball, sinó que travessa la vida en el seu conjunt: la nostra identitat, la forma de ser, els nostres desitjos, els nostres imaginaris… Doncs això ja és una arrel del problema que podem atacar, canviar o trasplantar. L’origen de la dominació no sempre està en el qui domina, sinó en qui es disposa a la dominació.

Entens les manifestacions ciutadanes de protesta com a actes que intenten canviar les coses de soca-rel?

Sí, sí, totalment. Quan hi ha gent que menysté les mobilitzacions que hi ha hagut aquests darrers anys, sobretot a partir del 15-M, com si només fossin moviments de protesta, d’indignació o d’insatisfacció, jo diria: i no és aquest el punt de partida de tot canvi radical? No és així com es trenca el miratge de la normalitat, de la promesa d’una vida satisfactòria per a tots? Aquest miratge ocultava molta misèria, desigualtat i malestar. Que tot això es trenqui, s’esquerdi i s’obrin fissures en les quals apareguin veus descontentes que expressen aquest malestar, per mi és un pas que té valor per si mateix. Després cal veure com això es manté obert com un terreny des del qual anar construint altres formes de vida.

Per tant, iniciatives com les de Podem o Guanyem, les podem encabir en aquestes esquerdes?

Sí. L’únic perill que hi veuria és convertir-los en l’única traducció política possible d’aquests malestars que la societat expressa de manera no necessàriament partidària ni dins de l’espai electoral i institucional. Jo crec que és una posició compartida per molts la d’entendre que aquestes plataformes no són la solució política d’unes demandes socials, sinó que són un moviment més, un instrument més d’una politització que es desplega i s’articula en moltes formes, des del col·lectiu més petit fins a la plataforma electoral més transversal. El dins-fora de la política ha saltat, ja no ens orienta. Allò d’“els moviments socials s’han de traduir políticament” ja no val. La participació institucional és una eina més, i aquí l’exemple de la CUP és un exemple a escoltar.

Ah, explica-ho…

És interessant la manera com la CUP ha estat i està en els ajuntaments de molts pobles de manera articulada i diversificada alhora. També ho és veure com arriba a optar, temptativament i com una prova, d’entrar al Parlament de Catalunya. M’agrada, per ara, la manera com manté una avaluació constant, una autoreflexió oberta i permanent sobre la seva funció dins de les institucions. Crec que aquesta és l’actitud bàsica que també s’ha de mantenir des d’altres plataformes. Perquè, si no, es cau en l’autoengany. Pensar-se com a solució i com a moviment polític que tradueix les aspiracions d’una vida social que queda fora i que per ella mateixa no és política, crec que és la trampa amb la qual precisament el sistema polític neutralitza aquesta continuïtat del que seria una vida política madura d’una societat autònoma i capaç d’autodeterminar-se políticament.

La conversa que estem mantenint ara és part d’aquesta vida política?

És que [això] és la vida política! I no la farsa de debats que tenen al Parlament! Després estan les estratègies dels partits, el calendari… Quins són els temps de la política?

Les eleccions?

Per la política institucional, sí. Ja no és cada quatre anys. Entre unes administracions i altres vivim contínuament sota la dictadura del calendari electoral. Què vol dir això? Que s’han de tenir respostes formalitzades, adaptades i legitimades per poder formar part en cada cas d’una determinada campanya, en competència amb les altres formacions. Això estandarditza el pensament i la creativitat polítiques. No s’ha de negar l’oportunitat d’entrar en el terreny electoral i institucional sobretot si creiem que entrant-hi som capaços de canviar-lo! Perquè, si no, ja no cal que hi entrem: no cal entrar per adaptar-se.

“El cavall de Troia”, que deien les CUP.

Això per una banda. Però també cal entendre que els temps de la veritable vida política impliquen una diversitat de temporalitats. Hi ha aprenentatges lents, hi ha decisions ràpides. Quina és l’única garantia que tenim per poder mantenir una tensió i una relació tan autònoma com sigui possible amb aquests temps i llocs diversificats de la política? Per mi és la dimensió col·lectiva i consultada de la reflexió i de la presa de decisions. És a dir, un grup sol o una persona sola és evident que no es pot relacionar amb suficient intel·ligència i autonomia amb aquests marcs tan tirànics de la vida política. Junts segur que ho veurem millor, ho decidirem millor. D’alguna manera es tracta de col·lectivitzar la presa de decisions.

Per aconseguir això, cal tenir ciutadans disposats a assumir el repte de repensar la realitat. Cal millorar l’educació, una altra arrel del problema?

L’educació per mi és una qüestió clau, amb totes les contradiccions que comporta també. Jo defenso l’escola i l’escola pública; una altra cosa és quina escola pública hem de tenir. Avui dia, el sistema educatiu i l’aprenentatge no coincideixen del tot. Perquè el sistema educatiu avui no és el lloc dels aprenentatges més importants, per desgràcia. L’escola ha estat colonitzada per tota mena de procediments, protocols i metodologies. Una de les coses que em preocupen més és allò que en diria un nou analfabetisme, que és un analfabetisme saturat de coneixements que no serveixen per a res, de capacitats i de competències que no tenen sentit per si mateixes i que generen, crec que molt intencionadament, docilitat i servilisme perquè només es poden aplicar en contextos d’interacció i de comunicació predeterminats. Això val per als aplicatius, per a les competències i per a les metodologies que ho inunden tot.

Com poden l’analfabetisme i la dependència conviure amb la necessitat d’anar tots junts com a societat per provocar certs canvis?

És que aquesta és la qüestió. Tant quan parlem de política com quan parlem d’educació, apareix avui la pregunta de com reapropiar-nos les nostres relacions, relacions polítiques, afectives, territorials, de coneixement, culturals… Fi de la delegació i de la mediació. Aquesta és la pregunta que el 15-M va expressar molt bé i que seguim desplegant des de diferents projectes polítics i educatius. Com reapropiar-nos les nostres vides, no cada un de nosaltres, sinó junts, i junts cada un de nosaltres. La tensió entre l’autonomia del jo i la del nosaltres van de la mà clarament.

En les tertúlies dels mitjans de comunicació normalment es conviden experts que analitzin de forma ràpida l’actualitat. Normalment no conviden filòsofs perquè segurament serien els que, pel contrari, ho posarien tot en dubte. Quin és el paper del filòsof en la vida pública?

L’expert té moltes vegades una funció legitimadora de posicions ideològiques i polítiques. Quina és l’especificitat històrica, si és en té encara, del filòsof o de la filòsofa? [riu] És precisament posar en qüestió tota aquesta presumpció de saber i de saber en relació a uns determinats fets i informacions empaquetades ideològicament des de determinats interessos. Contra la figura de l’expert, el paper de la filosofia no diria mai que és desinteressada. Al contrari: és interessada però en l’interès de cap part; no entra en el joc d’interessos, sinó que entra en el combat dels pressupòsits. És a dir, entra en el qüestionament de perquè es diu el que es diu i des d’on es diu, perquè una afirmació és certa o no se sosté… Assumeix i comparteix aquesta incomoditat d’estar fora de joc, no des de la puresa, ni des de un “més enllà” intemporal. Ho fa des de la passió de no tenir un lloc propi ni una opinió particular dintre del joc social. Per això la presència del que hauria de ser la manera filosòfica d’interrogar i d’argumentar és clarament incòmoda.

La realitat social i política va a una gran velocitat i això fa que es busquin respostes ràpides a inquietuds noves. Ja no tenim temps per a la reflexió?

No, vivim en el temps de la informació, de l’aplicació i de la solució ràpida i eficaç. La filosofia, per mi, és la possibilitat de pensar allò inacabat i de pensar-nos com a inacabats.

En les teves conferències i articles acostuma a haver-hi un moment en què exposes que tens dubtes i reconeixes que hi ha certes coses que les no saps. Creus que el dubte s’hauria de normalitzar en la vida pública?

Per mi està clar [que ha de ser així]! La filosofia el que fa és posar la llum o deixar que la llum arribi allà on el saber i el no saber es toquen. Filosofar no és fer preguntes per a les quals no tenim resposta. Això és una caricatura. La filosofia pretén i pressuposa que en la pregunta, si està ben plantejada, hi ha un camí cap a alguna veritat, cap a les nostres veritats. És un camí que podem recórrer junts i que mai no tancarem del tot. I per què no el tancarem del tot? No perquè no hi hagi resposta sinó perquè tota certesa es toca amb un dubte i tot problema deixa aspectes per resoldre. Aquest inacabament del pensar, que és també l’inacabament del viure, del conèixer, de l’estimar, de la nostra condició humana, fa que siguem éssers inacabats, incomplets. Som éssers que no som, sinó que esdevenim. I les formes socials i polítiques que ens donem tenen aquesta mateixa condició. Com actua la ideologia i el poder? Tancant, donant per acabades determinades respostes: aquesta forma de govern és la bona, aquesta forma de consumir és la bona, aquesta forma de ser és la correcta…

Home, tenir punts de referència ens donen tranquil·litat i una certa seguretat!

No sé si el poder busca que visquem més tranquils! En aquest cas potser busca que visquem conformats o incapaços de relacionar-nos amb el nostre propi inacabament, amb allò que està per fer. Si res està conclòs i si tot podria ser d’una altra, això implica que ens podem preguntar el perquè som com som, com hem arribat a ser-ho, perquè ens han governat d’una forma i no d’una altra, perquè hem conegut el món sota unes idees, o perquè estimem així… Aquesta mateixa pregunta implica que tota certesa és revisable, que no vol dir que sigui relativa! No tot val. Ens hem de barallar en els arguments, en els criteris que fan que en prioritzem uns davant dels altres o que establim que és millor viure així i no d’una altra manera; això exigeix donar arguments, apostar per unes idees i no per unes altres. Prendre posició i argumentar a partir d’ella. I entendre des d’aquí la capacitat de raonament dels altres com a posicions que poden ser escoltades però també rebatudes. La filosofia ofereix un escenari per rebatre i contraargumentar en virtut d’una veritat més defensable, que no vol dir pas única. Aquest joc obre un escenari, en principi, en què la passió per la igualtat de les veus que hi participen no vol dir que totes les idees valguin igual. La filosofia no és una tertúlia, és un combat per la veritat.

Si això ho intentem aplicar-ho a un àmbit pràctic en què s’han de prendre decisions, com els moviments socials assemblearis, potser les argumentacions es converteix en un escenari infinit.

Més que infinit jo en diria un escenari sempre inacabat. Està clar que les idees comporten posicions i decisions que s’han de prendre i segurament la presa de decisions no és el moment de la filosofia. La filosofia no esgota l’arc de la vida social, hi ha moments en què somiem, hi ha moments en què creem, hi ha moments en què discutim i hi ha moments en què decidim. En aquest arc hi ha una possible relació filosòfica en tots els nostres desitjos però no tots els nostres desitjos els podem resoldre filosòficament. Dit d’una manera més concreta respecte el que em preguntes: com diu un amic meu, tota la filosofia és política però no tota la política és filosofia. Per tant, no hem d’esperar de la filosofia que ens doni totes les solucions, decisions i conseqüències pràctiques.

Antonio Turiel Documental Decrecimiento

“Hem de construir comunitàriament fins i tot la felicitat”

Óscar Rando Fundador i director de GATS

Nascut a Barcelona (1962), el Prat de Llobregat és el seu lloc al móndes dels set anys. Amb un grup d’educadors rebotats va crear l’ONG de Sant Cosme.  Té clar que la construcció comunitària és fonamental per tenir un bon futur.

Què és GATS?Grups Associats per al Treball Social, Cultural, Comunitari i Ambiental és una entitat del barri de Sant Cosme que, des de l’any 2000, treballa per a la inclusió de persones en situació d’exclusió social. En un moment donat, ens vam plantejar per què existia aquest tipus de model absolutista vers el treball de les persones. Per què es parlava tant del poble si després no es comptava amb el poble? Volíem canviar la relació de les persones amb el món que és el que fa del món un lloc insolidari, injust i insofrible per a molta gent. I això només era possible des de la combinació de la reflexió i l’acció.

Com diu Pere Casaldàliga, el món es pot tocar des de la dreta o des de l’esquerra i a GATS vam decidir tocar-lo des de l’esquerra perquè és des d’on es poden fer les coses justes que ajudin les persones.

I un cop a l’esquerra?

Vam veure que, sent una entitat de nova creació, el tema de les subvencions era molt complicat i que no érem Green Peace o Metges Sense Fronteres i seria molt difícil que algú es fes soci de GATS. A partir d’aquí vam trobar una oportunitat en el tema de la gestió de projectes per a ajuntaments. Gestionant un projecte per a un ajuntament, tenim un marge de benefici del 10% que, a part de per pagar nòmines, ens serveix per desenvolupar els nostres projectes: escoles d’estiu, activitats al barri, treballs comunitaris, gestionar projectes pioners com en el seu dia va ser la Ciutat Mediadora... Actualment es parla molt de mediació però una de les entitats pioneres de la mediació de tot Catalunya i Espanya va ser GATS.

Com s’estableix la relació amb la societat civil?

Sobretot, amb coherència, una oportunitat que se’t presenta contínuament i a cada moment del dia. I depèn del tipus de projecte o de servei. Per exemple, hi ha tipologies de projectes on la gent s’apropa: dispositius d’atenció a persones aturades o immigrades, i n’hi ha d’altres on som nosaltres els que hi contactem.

Posem a disposició l’experiència que té GATS, l’únic condicionant és que qui vingui vulgui impulsar projectes d’economia social. Ara està de moda això de ser emprenedor, que és la manera més clara d’ocultar la irresponsabilitat del govern i la pèssima gestió de les polítiques públiques d’ocupació.

A Sant Cosme hi ha gent que portava 30 anys treballant i ara s’ha de fer emprenedora. Nosaltres només creiem en l’emprenedoria col·lectiva.

En què es tradueix aquesta emprenedoria col·lectiva?

Tenim un laboratori d’iniciatives per a l’economia social i treballem temes ambientals i culturals. D’aquí han sorgit projectes com el Festival Speranzah, el Festival de Sopes del Món, Som Energia i, més recentment, ETICOM Som Connexió.

Sant Cosme sempre havia tingut una imatge estigmatitzada als mitjans de comunicació. Amb la voluntat de combatre-ho vam crear el Festival Speranzah perquè la cultura és la millor eina per construir el model de societat futura que volem, és l’element més potent que tenim per canviar les coses. Els impactes positius que hem generat amb l’Speranzah i el Festival de Sopes del Món són increïbles: projecció, cohesió, voluntariat, organització, sentiment de pertinença. Sant Cosme és el barri dels possibles. Moltes de les coses que aquest món necessita per canviar s’estan posant en marxa aquí. El Festival de Sopes mostra de forma lúdica la diversitat cultural del barri i com, a través d’un plat com la sopa, no som tan diferents. Per nosaltres els festivals són eines de valors indescriptibles per millorar la qualitat de vida de les persones. Qualsevol gran civilització es crea a través d’una aposta clara per un model cultural. Sempre diem que aquí hi ha gent molt humil que és feliç.

I el cas d’ETICOM Som Connexió.

Ja teníem la nostra elèctrica, Som Energia, i pensant com fer coses al barri perquè la gent pugui treballar, va sorgir ETICOM Som Connexió, la nostra telefònica. Creiem que l’única possibilitat que tenim de generar un projecte que doni resposta a les nostres necessitats en l’àmbit de les telecomunicacions amb ètica i transparència és la construcció comunitària. El telèfon no va néixer perquè ningú es fes milionari, va néixer perquè el senyor Antonio Meuzzi tenia la seva dona malalta i només podia controlar si estava bé o no inventant-se una cosa que semblava un telèfon per anar-la trucant. Després va arribar Graham Bell, el va patentar i es va fer milionari però el telèfon es va fer per una necessitat de comunicació.

Fa un parell de mesos vam celebrar l’assemblea constituent i va ser un èxit. ETICOM és una cooperativa formada per 600 socis on cadascun aporta 100€. Aquesta és la millor prova que fer petits esforços compartits en una direcció adequada pot donar respostes al món i a les necessitats que tenim. La idea que qualsevol necessitat dels éssers humans lligada amb l’ètica continuï sent un oxímoron només depèn de nosaltres. Si veiem clar que aquest és el camí, la nostra capacitat és tan gran com la de l’empresa més capitalitzada de l’IBEX35. És un repte però cada vegada es demostra més que és l’única alternativa.

Fa dos anys decideixes recórrer Espanya, sota el lema “Se hace camino al andar”.

Sí, a GATS vivíem un moment molt complicat econòmicament. Pateixo amb les coses que fem, amb la possibilitat que un dia no puguem pagar una nòmina però em dura el temps just per mirar per on aixecar-me i continuar caminant. Al gener de fa dos anys però, no sabia com tirar endavant i vaig decidir posar-me a caminar per millorar la meva salut i la salut financera de GATS, practicant el que jo en dic egoisme benentès; estic bé, si el que m’envolta està bé. Amb aquestes idees inconnexes, li vaig preguntar al Martí [company de GATS], quant costava el gram de marihuana. “2.5 euros”, em va dir. Decidit! Vendria per aquest valor cada gram que perdés.

I quin va ser el resultat?

Una història que va donar la volta al món. Vam aconseguir 40.000€ de finançament, mitjans de comunicació de tota Espanya en parlaven, vam aplegar moltíssima gent, es va parlar molt de GATS i d’aquest tipus de projecte, i vam iniciar un projecte de reafirmació i transformació de tot el que havia de fer l’entitat arran d’aquella experiència.

A nivell personal, estar implicat en tants projectes, deu omplir força.

És una situació molt dual. Mai estem plens. És molt complicat perquè mesurar resultats econòmics és molt senzill però mesurar què has aconseguit amb aquests diners és molt més complex. Jo estic content i satisfet del que som, parlo de GATS com la meva universitat, tinc dos màsters a ESADE però l’experiència aquí no és comparable a res de tot això que hagi fet.

Però, a la vegada, això ens fa estar insatisfets per naturalesa. M’adono que cada vegada sóc més crític amb el que fem i al món del Tercer Sector, com a tot arreu, hi ha certes tendències de funcionariat malentès: caps a qui els costa acomiadar treballadors, gent que fa un treball fantàstic mentre n’hi ha d’altra que s’acomoda...

De vegades em diuen que m’hauria de relaxar i gaudir i tampoc puc fer-ho.

Què demanaries a les ONG?

Primer de tot, autocrítica. No podem ser crítics amb la classe política i creure que les ONG som el més immaculat del món. I molt més compromís. Si volem construir alternatives ciutadanes, hem de fer-les amb eficàcia, eficiència, transparència, capacitat de gestió... Canviar el món necessita de moltes de les pautes que s’utilitzen a les empreses. Com a Tercer Sector, si no fem les coses bé, o no tindrem capacitat de reivindicar el paper que volem o no serem capaços de gestionar-ho.

També a GATS?Absolutament. Per exemple: Estem contents amb l’ajuntament del Prat de Llobregat? Sí. Podríem estar-ho més? També. Però per fer-ho, necessitem ser els millors. Els millors gestors, els més ètics, els més formals, els més transparents... Perquè millorant les nostres competències, hi haurà coses que arribaran de manera natural. Hi ha dinàmiques molt autocomplaents en les quals s’ha d’evitar caure. Fer un paper de contenció i treballar amb gent necessitada no ens excusa. Que tinguis una orientació social no vol dir que facis bé les coses, per defecte. Ara bé, si les fem bé i a sobre ho fem des d’una perspectiva social, collonut!. Quan algú contracta un càtering, vol que li donis un bon servei de càtering. I a partir d’aquí, juntament amb la qualitat, valoraran més els beneficis de l’economia social perquè solo un necio confunde el valor y el precio.

I a la classe política?

Fa uns mesos vaig participar a la Taula del Tercer Sector i continuo tenint la sensació que per qüestions com la del fet nacional sí que es deixen impulsar per la societat civil. En canvi, quan es tracta de temes socials les entitats no podem entrar en temes polítics. Si podem parlar de drets nacionals, les entitats també reivindiquem el nostre paper per poder parlar de temes socials perquè la pobresa és una qüestió política. Tu pots decidir en què gastar els diners dels que disposes. En el moment històric en què vivim, la pobresa té molt a veure amb les polítiques que fan els nostres governants. Avui en dia hi ha recursos perquè cap nen pateixi malnutrició, en canvi a Catalunya hi ha més de 600 casos de malnutrició infantil per culpa de la pobresa.

Les ONG hem de tenir clar 

que la nostra finalitat última 

és l’auto-dissolució

On acaba el camí de GATS?

Sempre he tingut molt present que les ONG hem de tenir clar que la nostra finalitat última és l’auto-dissolució. Hem de tenir una tendència molt clara a voler desaparèixer perquè si desapareix la finalitat que t’ha impulsat, vol dir que el món ha millorat i les coses van bé. Espero que GATS pugui ajudar molta gent en el seu camí però també espero que algun dia s’acabi la nostra tasca. Aquell dia haurem guanyat molt com a societat.

Quin és el vostre últim projecte?

Ara mateix estem treballant en un projecte molt interessant per fer un servei de bar ambulant en un vehicle elèctric on puguin treballar persones que estan a l’atur. L’home que ens el venia ens va dir: “Si el veneu entre més ONG us dono una comissió”. I nosaltres li vam dir: “No, nosaltres no volem comissions. El que volem és que ens facis el millor preu possible i que, a les altres ONG, els hi deixis com a nosaltres”.

Creus que està a les nostres mans canviar el món?

Per descomptat! L’única oportunitat que tenim de canviar les coses són les persones. Sóc molt radical en les meves conviccions, pel que he fet, però continuo creient en la bondat de la gent. Tenim molta capacitat de poder canviar les coses si confiem en nosaltres com a societat civil organitzada. Hem de construir comunitàriament fins i tot la felicitat!

Eleccions europees. Més inestabilitat sense alternativa revolucionària

Mª Esther del Alcázar -Lluita Internacionalista

Els resultats de les eleccions europees reflecteixen la crisi política que atravessa la UE. Encara que les dinàmiques de cada país són determinants, destaquem algunes grans tendències comunes, amb el rerafons de la crisi econòmica i l'impacte de les polítiques d'austeritat que estan imposant greus atacs contra els drets dels treballadors, conquerits durant dècades de lluita. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia, els dos pilars de l'estabilitat als països de la UE i a Brussel·les es fa cada dia més evident, però el creixement de la ultradreta expressa que sectors de la burgesia estan preparant un gir per endurir encara més la ofensiva. A l'altre pol, hi ha expressions de girs a l'esquerra, com el triomf de Syriza, però no emergeix una alternativa revolucionària que aposti per una ruptura amb l'Europa de la banca i la patronal en defensa de la classe treballadora i dels pobles.

1. L'abstenció guanya
   
    El 56% dels electors europeus no van anar a votar. A l'Europa de l'Est la participació és encara molt més baixa: Eslovàquia té el rècord amb el 13%, a Eslovènia, la República Txeca, Polònia i Croàcia queda per sota del 25%. No és estrany que els sectors populars no tinguin ganes d'implicar-se en la construcció d'una UE que sempre s'ha reservat als governs i les multinacionals, sense comptar amb els treballadors ni els pobles. Si fa uns anys la desafecció cap a Europa expressava més aviat indiferència, ara té més a veure amb un rebuig obert a un projecte que, per a la majoria, s'ha traduït en més atur, més pobresa i retallades en els serveis públics.
   
2. La ultradreta avança
   El Front Nacional francès i el britànic UKIP, que han guanyat les eleccions, lideren el "terratrèmol" ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders no arriba al resultat que esperava, però queda segon en escons. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de Berlín, que han aconseguit un eurodiputat. A Àustria la ultradreta també duplica vots, i també avança a Polònia i Suècia. A Grècia, els neonazis d'Alba Daurada es consoliden com a tercera força, malgrat l'empresonament d'una part de la seva cúpula, acusada d'assassinats i d'incitació a l'odi.
   
   Davant la manca d'una alternativa revolucionària, en molts casos aquests resultats canalitzen el malestar dels treballadors i els joves: el FN francès va obtenir els vots dels 37% dels aturats francesos i d'un de cada tres joves. Però aquestes formacions d'ultradreta només arriben a assolir aquest resultats quan compten amb el finançament i el vist-i-plau d'un sector de la burgesia que prepara el seu pla B. Conscients que l'enduriment de les condicions portarà a una major resistència, preparen un instrument de xoc contra les organitzacions obreres i populars.
   
   El triomf a França del FN -que reclama “destruir” la UE- qüestiona una unió construïda sobre l'eix franco-alemany i on ara ja predomina Berlín. A més la victòria electoral de Marine Le Pen es produeix amb l'enfonsament dels dos partits del règim: el partit socialista, amb Hollande al capdavant, i la dreta de la UMP, de Sarkozy. Els dos queden immersos en una forta crisi.
   
3. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia
   
   Pràcticament tots els governs reben el vot de càstig per la situació econòmica i les polítiques d'austeritat. Els governs de dreta perden a la Gran Bretanya, Grècia i Portugal. Només hi ha dues excepcions clares, la CDU d'Àngela Merkel, que es manté, i el PP espanyol, que tot i així perd 2,5 milions de vots. El Partit Popular Europeu guanya les eleccions, però perd 62 eurodiputats i per frenar els euroescèptics està abocat a una gran coalició amb els socialdemòcrates.
   
   La socialdemocràcia europea també perd als països on governa, com França o Alemanya, i és incapaç de capitalitzar el rebuig a la dreta allà on és a l'oposició, com a la Gran Bretanya. L'excepció és Itàlia, on govern de Matteo Renzi també guanya i deixa en segon lloc el populisme del Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo. En conjunt el partit socialista europeu baixa deu eurodiputats.
   
   
4. Syriza i l'esquerra alternativa
   
   Grècia l'esquerra alternativa de Syriza, guanya per primer cop unes eleccions i consolida a més alguns governs regionals (les europees s'havien fet coincidir amb les locals). Els tres partits implicats en el govern del memoràndum perden en conjunt un 16% de vots respecte a les generals de fa dos anys. Però Syriza no pot capitalitzar aquest desgast i manté el mateix resultat, marcada pels conflictes interns i les incoherències en temes clau, com la pertinença a la UE i l'euro. En qualsevol cas, el gir a l'esquerra es produeix a Grècia i l'Estat Espanyol, amb l'augment d'IU i els 1,2 milions de vots de Podemos.
   
   Syriza és l'exemple més evident de com a l'esquerra ha entregat al populisme i l'extrema dreta la bandera de la ruptura amb la UE i amb l'euro. Com si estar contra la UE fos estar contra la unió dels pobles d'Europa, quan és justament el contrari.
   
   Els resultats importants de Podem, que compta amb el suport d'Esquerra Anticapitalista i Revolta Global ( referents del Secretariat Unificat de la IV Internacional a l'Estat espanyol), contrasta amb el retrocés dels dos projectes que havien estat referents d'aquest corrent internacional a Europa: l'NPA francès, que s'enfonsa passant del 4'9 % el 2009 al 0,3% actual , i del Bloco de Esquerda portuguès, que perd més de la meitat dels vots i passa del 10,6 % al 4'56 % . L'altre referent electoral del trotskisme francès, Lutte Ouvrière, també ha retrocedit del 1,2% a l'1 %.
   
   S'ha perdut una nova oportunitat d'avançar en la configuració d'un front d'esquerres , els treballadors/es i els pobles, en ruptura amb la UE , que recollís la tradició de l'internacionalisme, el mateix que van representar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht , quan el 1914 contra la majoria socialdemòcrata es van negar a aprovar els crèdits per a la primera guerra mundial. Hereus de la lluita per una Europa dels pobles i els treballadors o pels Estats Units Socialistes d'Europa en la formulació de Trotski, que defensaven construir Europa sobre una base de classe oposada a la de la UE d'avui: un club d'estats que serveix de plataforma a les burgesies per defensar els seus interessos de classe dins de cada país i enfront dels seus competidors al món. No: ni la socialdemocràcia ni la dreta ens poden donar lliçons d'internacionalisme. I trencar avui amb la UE s'ha convertit en un problema vital per als treballadors . Defensem aquesta ruptura no des del replegament nacional sinó des de l'internacionalisme obrer.

Si no has pogut votar al Multireferèndum...

No vas poder votar ahir el ‪#‎multireferèndum‬? Reobrim vot electrònic perquè totes puguem exercir el nostre dret a decidir.

Multireferèndum és una convocatòria per decidir sobre diferents qüestions d'interès públic a Catalunya. Els col·lectius promotors volem que s’expressi la voluntat popular de forma directa i determinant sobre problemàtiques aturades a les institucions o sobre les quals no es deixa decidir la població. El procediment i la xarxa que en resultin estaran al servei de properes edicions, per anar construint una eina de referèndum obert, en els camins d’una democràcia d’arrel, creixent i directa. 

https://vota.multireferendum.cat/

#Multireferèndum, perquè la democràcia, la fem nosaltres

Davant una democràcia buida, construïm poder popular. Perquè la democràcia, la fem nosaltres, exercint el nostre dret a decidir sobre els temes que ens importen.