El 9 NOU - 17 d'octubre de 2025
Xavier Ludevid i Massana President de l’Agrupació d’Arquitectes al Servei de l’Administració Pública del COAC
El president Illa ha anunciat la seva proposta de convertir tot el sòl urbanitzable de Catalunya en parcel·les edificables per combatre la crisi d’habitatge. Una mesura aparentment raonable: més terreny per construir, més pisos, més oferta, preus més assequibles. Però aquesta lògica, tan repetida, torna a confondre els efectes amb les causes. No es pot planificar on vivim i treballem sense haver planificat ans com ens mourem.
Catalunya és, encara avui, un país estructurat pel cotxe. L’AP-7 va ser el gran eix transformador del segle XX: una autopista que va ordenar el territori al voltant del vehicle privat, de la carretera i de la dispersió urbana. Aquell model va donar prosperitat, però també va sembrar desequilibris: un litoral dens i un interior oblidat, polígons industrials sense teixit social i ciutats dependents d’un transport que ja no és sostenible.
El repte del segle XXI no és urbanitzar més, sinó vertebrar millor. I la clau d’aquesta nova vertebració és el ferrocarril. Però no parlem només de trens: parlem d’estacions. Les estacions de ferrocarril haurien de ser els nous cors urbans del país, els punts d’articulació d’una Catalunya que es pensi com una xarxa de ciutats connectades i no com una constel·lació dispersa.
Per fer-ho és imprescindible un pla ferroviari per Catalunya que integri rodalies, regionals, alta velocitat i mercaderies –l’eix del futur Pla territorial general– hauria d’identificar amb precisió on la xarxa ferroviària coincideix amb els corredors urbans existents, especialment al llarg del traçat de l’AP-7. Aquest corredor, que ja és la columna vertebral econòmica de Catalunya, podria esdevenir també el gran eix ferroviari del país, si es reforça amb més estacions als punts on les diferents vies (rodalies-regionals, alta velocitat i mercaderies) es troben en un mateix espai al costat de pobles i ciutats. Cada estació nova no seria només una parada: seria una oportunitat de regeneració urbana, de revitalitzar barris, d’apropar habitatge assequible, de crear sòl per a activitat econòmica i d’equilibrar el territori.
Això exigeix canviar l’ordre de les prioritats: primer les vies i les estacions, després els habitatges i llocs de treball. Planificar habitatge i sòl d’activitat econòmica sense planificar transport és repetir els errors del passat. En canvi, si situem la mobilitat al centre —i, a dins, les estacions com a focus de vida—, podrem orientar el creixement urbà de manera sostenible i intel·ligent. Les estacions poden ser l’inici de nous eixos de centralitat, d’àrees mixtes on convisquin habitatge, comerç, serveis, activitat econòmica i espai públic.
La solució a la crisi d’habitatge no passa per multiplicar parcel·les, sinó per cosir el país a través del ferrocarril. Allà on hi ha tren, hi pot haver vida urbana equilibrada; on no hi arriba, només hi ha dependència i desigualtat.
Catalunya necessita un nou pacte territorial que posi el tren al centre. Si l’AP-7 va fer néixer la Catalunya del motor, ara toca bastir la Catalunya de les estacions: un país on la mobilitat ferroviària determini el desenvolupament urbà i no a l’inrevés.
Urbanitzar sense estacions és construir sense rumb. Quan cada poble i ciutat del corredor ferroviari tingui una estació viva, connectada i planificada com a motor local, aleshores sí: tindrem un país habitable, equilibrat i sostenible.
Només així podrem començar a planificar amb l’ordre correcte i el sentit del futur: primer les vies i les estacions, després els habitatges i els llocs de treball.
