SITUACIÓ POLÍTICA JULIOL DE 2020

PROCÉS CONSTITUENT

LLIÇONS DE LA PANDÈMIA

L'Estat espanyol ha protagonitzat un dels confinaments més durs d'Europa. L'economia, molt depenent del turisme, no s'ha vist beneficiada, tot el contrari. Els beneficis, en tot cas haurien de venir a mig termini per una inversió de les prioritats, per exemple, afavorint el decreixement, revertint el canvi climàtic...

L’autoritat dels governs, central i autonòmics, s'ha vist reforçada. Al mateix temps, els moviments s'han vist afeblits en la seva capacitat de protesta resultat d'una combinació de por pels rebrots de la  pandèmia i de fatalisme davant d'unes polítiques que es veuen com inevitables. Només així s'explica la manca de resposta davant d'una situació on bona part de la població es veu abocada a la pobresa per la pèrdua de llocs de treball, pels ERTOS i pel retard en totes les ajudes promeses.

Al mateix temps, els recursos que havien d'arribar d'Europa s'estan difuminant amb l'exigència de condicionalitat en la concessió d'ajudes per imposició d'una majoria de països del nord del continent. No deixarem de lluitar contra les polítiques d'austericidi, destinades a retallar els serveis socials, però cal reconèixer que l'Estat espanyol i altres països del sud, tenen un problema: és incomprensible que amb un menor nivell de despesa social caiguin en uns nivells de dèficit incomparablement superiors a la mitjana europea. Aquest forat estructural només s'explica pel pes del frau fiscal, de l'economia submergida i de la corrupció.

Si no es produeixen canvis en el plantejament europeu, el govern espanyol es veurà abocat a una pujada d'impostos que no serà per una reforma fiscal progressiva (com reclama Unidas Podemos) sinó per l’increment de l’IVA i altres tributs regressius (i tant de bo anéssim errades).

LES ELECCIONS BASQUES I GALEGUES
Els resultats dels comicis tant a Euskadi com a Galiza responen a l'anàlisi que hem fet a l'apartat anterior. En ambdós casos s'han vist reforçades les polítiques d'ordre representades pel PNB i el PP gallec i el PSOE ha passat a tercera força.

També ha estat una derivada molt negativa el retrocés de Podemos (a Galiza un autèntic ensorrament). La pèrdua de vots de Podemos no ha anat a la dreta ni al PSOE sinó a forces nacionalistes d'esquerres més radicals. Podemos ha pagat la coalició amb el PSOE sense haver obtingut millores clares en fiscalitat o en la derogació de la reforma laboral o de la Llei Mordassa; en dues comunitats on havia obtingut molts vots sobiranistes, la centralització en el primer període de la pandèmia (amb la presència de comandaments militars a les rodes de premsa) ha comportat una segura fuga de votants.

Tampoc una majoria aclaparadora (de dos terços) nacionalista a Euskadi pot ser molt il·lusionant, ja que la continuïtat de la coalició PNB-PSE deixarà una clara majoria parlamentària a favor del dret a decidir en declaracions simbòliques.

LA SITUACIÓ A CATALUNYA
El govern de Catalunya ha viscut una fase d'inestabilitat i d'inoperància motivada per dues raons, una ben pública, l'empat tècnic produït a les eleccions del 21-D entre dues forces condemnades a col·laborar (al menys mentre existeixin els/les presos/es i exiliats/des polítics/ques) i a competir pel mateix espai polític, el centre-esquerra on se situa una gran majoria de l'electorat independentista. 

Aquest és un conflicte normal entre dues forces independents. L'altre conflicte, menys evident, és el que s'ha estat gestant en l'espai post convergent entre el PDCat, una força d'ordre acostumada a
governar i l'entorn de Puigdemont disposat a trencar amb el passat amb el llast de la corrupció i de les retallades. L'alcalde d'Igualada ho ha expressat ben clar: “Puigdemont està portant JuntsxCat més a l’esquerra del que seria recomanable”. En aquest espai es mouen agents molt diversos, molts fora
del PDCat però amb un discurs comú; ara que la independència no és per demà, el que cal és tornar i redefinir el model de país de l’antiga CDC.  

Aquí hi trobem Junts per Avançar, d’Albert Batlle, fins a molta gent del PDCat, passant pel PNC de Marta Pascal. El problema és que no disposen de cap líder que pugui ni de lluny competir amb Carles Puigdemont.

Des de l’esquerra cap partit polític ha intentat construir en aquest període una alternativa per agrupar el dispers i ampli moviment popular que lluita contra el sistema vigent. En Comú Podem, lligat amb pactes al govern estatal, tampoc no ha mobilitzat ni ha denunciat la manca de mesures socials com ha fet la campanya de Pla de Xoc Social (http://www.plandechoquesocial.org/ca/) i les Marees. Tampoc no s’ha mirat de construir una unitat contra la repressió de l’estat espanyol, que manté segrestada la vida política i econòmica de Catalunya.

UNA PROPOSTA DE CARA A UNES ELECCIONS IMMINENTS
Endevinar la data de les properes eleccions catalanes pot ser un exercici arriscat. Moltes dades indiquen que la convocatòria, en mans de Torra, pot ser imminent. El 29 de juliol Torra va ser cridat a declarar i aquest mes de juliol estava previst que el sector post convergent culminés la seva reorganització. D’altra banda, l’actuació de la Covid pot alterar tots els plans.

No som indiferents, en absolut, al resultat de cap comtessa electoral, i, en general, preferim que les forces d’esquerra millorin posicions. Ara bé, en les condicions actuals ens resulta molt difícil donar suport a les forces que participen tant en el govern estatal com en el govern de la Generalitat.

En aquest sentit ens trobem més properes a candidatures clarament anticapitalistes, no compromeses amb la gestió del Govern estatal, que tot i reconeixent que ha aportat alguna millora social comparant-lo amb el PP, no arriba a uns mínims, com el de deslligar-se de l'IBEX 35, derogar la llei Mordassa o la llei d’Estrangeria, ni s’enfronta a les clavegueres de l’estat com caldria, ni a la monarquia, ni planta cara a la UE que no vol una fiscalitat comuna, ni afronta el combat contra els paradisos fiscals, on tenen més de 160.000 milions € els rics d’aquest Estat.

Aquest plantejament ens deixa com a únic referent la CUP, una força anticapitalista que no acostuma a cedir davant els poders fàctics, si bé trobem a faltar una obertura cap a altres forces anticapitalistes i sobiranistes.

NO SOM UN PARTIT POLÍTIC; AL CONTRARI, FEM POLÍTICA
Sigui quina sigui la posició que prenguem davant d'unes eleccions que encara no s’han convocat, seguirem treballant per la unitat i la coordinació dels moviments de resistència a les polítiques neoliberals, defensarem temes menys habituals com són el decreixement econòmic i turístic, l’obertura de fronteres a les persones, papers per a tothom o el debat constituent.

No subordinarem la nostra pràctica a les candidatures que es puguin formar.

En relació al govern a constituir després de les eleccions, la polèmica interessada entre un govern format exclusivament per partits independentistes o un tripartit d'esquerres (amb el PSC) ens pot portar a un carrer sense una sortida digna. Preferim un bloc que aglutini totes les forces que donen suport a la sobirania de Catalunya i a les mesures de transformació social (com la proposta del sindicat de llogateres de limitació de lloguers), que podria ser un bloc format per JxCat, ERC, En Comú Podem i la CUP. Tal i com ha declarat recentment en Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogateres: “Al Setembre es votarà la Llei per regular els preus dels lloguers, producte d'un gran pacte de país. Ningú entendria que no fos aprovada. Ens hi va la vida, el futur”

LA PRESENTACIÓ DE DECIDIM CASTELLAR APLEGA 250 PERSONES

L’acte de presentació de la candidatura alternativa va aconseguir generar expectativa en la ciutadania que va fer cua per poder seure en la presentació de Decidim Castellar. L'acte va començar amb una projecció explicativa del recorregut del projecte i, tot seguit, es va donar pas als parlaments dels seus membres que van destacar els principis del partit: compromís amb el poble, participació directa i sobirania.

La pluralitat de l’espai es va reflectir en la diversitat d’edats i perfils de persones de la candidatura que van expressar “el desig del canvi” i “la capacitat per generar alternatives guanyadores”. En les intervencions es va esmentar el codi ètic que signaran els portaveus de la candidatura, la participació directa, la consulta constant sobre qüestions estratègiques del municipi, així com el valor de decidir en democràcia. Es va destacar el bagatge de cada formació (Procés Constituent, EUiA, Podem i L'Altraveu per Castellar-Candidatures Alternatives del Vallès), però també la força i el coneixement de la gent independent que forma part del projecte.

Teresa Forcades va avalar la candidatura emfasitzant la necessitat de ser a les institucions amb una nova mentalitat política. Al llarg del discurs va parlar de les responsabilitats i els reptes que alternatives polítiques com Decidim Castellar tenen per fer front al sistema capitalista. En alguna de les seves intervencions va fer explícit el seu aval dient que: “Si jo fos de Castellar, votaria Decidim Castellar”.

Marina Garcés: “El perill de Podem i de Guanyem és convertir-los en l’única traducció política possible del malestar social”

Crític, periodisme d'investigació

Foto: Jordi Borràs

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa. A través dels seus llibres —En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002), Un mundo común (Bellaterra, 2013)—, conferències i escrits reflexiona sobre temes com la política, el compromís, la revolució, les desigualtats, l’art i l’entorn urbà. Propera a moviments socials que qüestionen l’‘status quo’, des del 2003 forma part del projecte Espai en Blanc, dedicat a promocionar el pensament crític. Garcés defensa “la pràctica de la filosofia com a compromís amb un món en comú”. Destaca la seva conferència “Desmarcar Barcelona” al CCCB, sobre la marca Barcelona, al maig passat.

Participes en el col·lectiu Espai en Blanc. Vau redactar 10 reflexions sobre l’experiència dels 15-M a la plaça de Catalunya. Una de les conclusions és: “El problema no es si abandonamos la plaza o no; el problema es si pasamos de indignados a revolucionarios”.

La mantinc i la sostinc! La revolució és alhora malestar i creació, trencament amb un sistema i experimentació creativa. L’esperit revolucionari és el que guia les transformacions radicals si entenem la revolució no com un fet que tindrà lloc en un dia D i una hora H, sinó com la destrucció sempre inacabada d’un vell sistema per construir formes de vida més justes, dignes i igualitàries.

La filosofia ens pot ajudar a imaginar noves formes de vida i noves relacions amb el poder?

La filosofia neix amb la ciutat i amb la pluralitat de veus. Per això la filosofia no és religió, ni creació artística. Si d’alguna manera fem nostre l’origen grec de la filosofia, no és perquè allà hi hagués un miracle ni coses per l’estil, sinó perquè allà es dóna una condició que és la presència de veus plurals i en discussió en una esfera pública, oberta, compartida. Ja sabem que era una esfera pública molt limitada, perquè estava restringida a unes determinades condicions de classe i de gènere. Però el que s’inicia i es reivindica com un valor és aquesta vida conflictiva i en discussió de la ciutat. Això, en la nostra tradició política occidental, és el que en diem democràcia, que no és un determinat règim o govern, sinó que és una determinada manera d’entendre el vincle d’aquestes veus plurals i en discussió. Una discussió sempre inacabada i en elaboració permanent.

Com observes el naixement de nous moviments socials i polítics com Podem o Guanyem Barcelona?

En el seu punt de partida hi ha una aposta per la democràcia radical. Sembla que no vulguin ser una reedició de formes autoritàries, jeràrquiques i ideològicament tancades de prendre el poder. Però crec que no hem de fer lectures idealistes que deixin fora les condicions materials, històriques i concretes en què neixen aquests moviments. Hi ha una situació de crisi econòmica que sacseja el que fins ara consideràvem una vida digna o una nova desigualtat que havíem oblidat en el nostre petit món de rics. Aquest país viu una situació de fi de cicle del que n’hem dit la Transició, la fi d’un cicle històric, generacional i institucional. Guanyem, Podem i aquests fenòmens, cal situar-los travessant tots aquests plans.

Són moviments utòpics?

Doncs jo els veig molt pragmàtics i realistes! És part de la seva virtut i part del seu defecte. Però encara no sabem ben bé de què parlem. Perquè volem pensar massa de pressa, tendim a parlar de les coses com si ja haguessin passat, i d’aquests moviments com si ja estiguessin formats i governessin. Per mi tenen valor com a processos que inicien un camí molt complex del qual encara en sabem molt poc. Són propostes d’experimentació en un nou escenari material, polític i d’idees. Jo sempre en parlaria com quelcom en procés d’aprenentatge i no com a formes acabades. En aquest sentit sí que tenen un punt utòpic: no pretenen, o no haurien de pretendre, tenir un lloc propi i definitiu en el joc de la política.

Continuant amb temes relacionats amb la utopia: dins de les consignes del moviment a favor de la independència es parla de crear “un país nou”.

Però cada fenomen és diferent! El que sí que es recull en tots aquests desitjos de novetat és el malestar amb el que hi ha ara. Però no podem fer un paquet únic amb tots els desitjos de canvi, perquè impliquen idees i formes de politització que s’encreuen i que són molt diferents.

Ai, la complexitat del moment ens tempta a barrejar-ho tot!

A vegades necessitem simplificar, clarificar i fer un tall. Diem “això que ha estat així ja no serà mai més d’aquesta manera” i alhora sabem que no és així. No perquè no puguem canviar les coses, sinó perquè les coses canvien amb formes molt més complexes que la de senzillament decretar una política com a vella o com a nova. O un país vell o un país nou. Aquest desig de novetat, comprensible perquè és expressió d’un malestar, és una trampa molt perillosa: tot el que és nou, un dia serà vell; tot el que ha de canviar de zero, un dia ens adonarem que no ha canviat tant com volíem… Aquest “abans” o “després” o aquest “ara” o “mai” és una màquina de frustració que d’una manera molt ràpida ens pot portar a dir que res no ha canviat com ens pensàvem, que aquesta política no és tan nova com crèiem i que aquest país nou, de nou, no en té res. Què farem amb això? Hem creat un mal relat si el que volem és confiar en la nostra capacitat col·lectiva de transformar dia a dia la realitat.

Quin seria el bon relat?

Crec que els canvis, més que utòpics, han de ser radicals. No necessitem un món nou: necessitem un món, aquest, on es pugui viure i lluitar per una vida digna.

Què hauríem d’entendre com a radical?

Radical vol dir anar a les arrels, a les arrels dels problemes. L’utopisme el que fa és projectar promeses de canvi absolut. El canvi absolut, no el veurem mai. El canvi radical, el podem anar veient. Perquè, l’arrel, la podem tallar, la podem canviar i plantar en un altre lloc… Anar cap a les arrels i no anar cap a les utopies crec que és la clau del que pot ser avui una necessitat compartida pels qui demanen un canvi. Volem canviar les coses de veritat, en lloc d’anar posant pedaços, introduint petites reformes o injectant transfusions de sang a un sistema que ja ha mostrat tots els seus límits. Anar a l’arrel no vol dir anar als fonaments, als orígens de la nostra societat i de la nostra identitat, és anar allà on creixen les coses, allà on s’aguanten. I on s’aguanta aquest sistema?

On?

Per començar, part de l’arrel del sistema som nosaltres mateixos com a unitats mobilitzades per un règim d’explotació que ens sol·licita i que ens fa disponibles. És una explotació que ja no passa només pel treball, sinó que travessa la vida en el seu conjunt: la nostra identitat, la forma de ser, els nostres desitjos, els nostres imaginaris… Doncs això ja és una arrel del problema que podem atacar, canviar o trasplantar. L’origen de la dominació no sempre està en el qui domina, sinó en qui es disposa a la dominació.

Entens les manifestacions ciutadanes de protesta com a actes que intenten canviar les coses de soca-rel?

Sí, sí, totalment. Quan hi ha gent que menysté les mobilitzacions que hi ha hagut aquests darrers anys, sobretot a partir del 15-M, com si només fossin moviments de protesta, d’indignació o d’insatisfacció, jo diria: i no és aquest el punt de partida de tot canvi radical? No és així com es trenca el miratge de la normalitat, de la promesa d’una vida satisfactòria per a tots? Aquest miratge ocultava molta misèria, desigualtat i malestar. Que tot això es trenqui, s’esquerdi i s’obrin fissures en les quals apareguin veus descontentes que expressen aquest malestar, per mi és un pas que té valor per si mateix. Després cal veure com això es manté obert com un terreny des del qual anar construint altres formes de vida.

Per tant, iniciatives com les de Podem o Guanyem, les podem encabir en aquestes esquerdes?

Sí. L’únic perill que hi veuria és convertir-los en l’única traducció política possible d’aquests malestars que la societat expressa de manera no necessàriament partidària ni dins de l’espai electoral i institucional. Jo crec que és una posició compartida per molts la d’entendre que aquestes plataformes no són la solució política d’unes demandes socials, sinó que són un moviment més, un instrument més d’una politització que es desplega i s’articula en moltes formes, des del col·lectiu més petit fins a la plataforma electoral més transversal. El dins-fora de la política ha saltat, ja no ens orienta. Allò d’“els moviments socials s’han de traduir políticament” ja no val. La participació institucional és una eina més, i aquí l’exemple de la CUP és un exemple a escoltar.

Ah, explica-ho…

És interessant la manera com la CUP ha estat i està en els ajuntaments de molts pobles de manera articulada i diversificada alhora. També ho és veure com arriba a optar, temptativament i com una prova, d’entrar al Parlament de Catalunya. M’agrada, per ara, la manera com manté una avaluació constant, una autoreflexió oberta i permanent sobre la seva funció dins de les institucions. Crec que aquesta és l’actitud bàsica que també s’ha de mantenir des d’altres plataformes. Perquè, si no, es cau en l’autoengany. Pensar-se com a solució i com a moviment polític que tradueix les aspiracions d’una vida social que queda fora i que per ella mateixa no és política, crec que és la trampa amb la qual precisament el sistema polític neutralitza aquesta continuïtat del que seria una vida política madura d’una societat autònoma i capaç d’autodeterminar-se políticament.

La conversa que estem mantenint ara és part d’aquesta vida política?

És que [això] és la vida política! I no la farsa de debats que tenen al Parlament! Després estan les estratègies dels partits, el calendari… Quins són els temps de la política?

Les eleccions?

Per la política institucional, sí. Ja no és cada quatre anys. Entre unes administracions i altres vivim contínuament sota la dictadura del calendari electoral. Què vol dir això? Que s’han de tenir respostes formalitzades, adaptades i legitimades per poder formar part en cada cas d’una determinada campanya, en competència amb les altres formacions. Això estandarditza el pensament i la creativitat polítiques. No s’ha de negar l’oportunitat d’entrar en el terreny electoral i institucional sobretot si creiem que entrant-hi som capaços de canviar-lo! Perquè, si no, ja no cal que hi entrem: no cal entrar per adaptar-se.

“El cavall de Troia”, que deien les CUP.

Això per una banda. Però també cal entendre que els temps de la veritable vida política impliquen una diversitat de temporalitats. Hi ha aprenentatges lents, hi ha decisions ràpides. Quina és l’única garantia que tenim per poder mantenir una tensió i una relació tan autònoma com sigui possible amb aquests temps i llocs diversificats de la política? Per mi és la dimensió col·lectiva i consultada de la reflexió i de la presa de decisions. És a dir, un grup sol o una persona sola és evident que no es pot relacionar amb suficient intel·ligència i autonomia amb aquests marcs tan tirànics de la vida política. Junts segur que ho veurem millor, ho decidirem millor. D’alguna manera es tracta de col·lectivitzar la presa de decisions.

Per aconseguir això, cal tenir ciutadans disposats a assumir el repte de repensar la realitat. Cal millorar l’educació, una altra arrel del problema?

L’educació per mi és una qüestió clau, amb totes les contradiccions que comporta també. Jo defenso l’escola i l’escola pública; una altra cosa és quina escola pública hem de tenir. Avui dia, el sistema educatiu i l’aprenentatge no coincideixen del tot. Perquè el sistema educatiu avui no és el lloc dels aprenentatges més importants, per desgràcia. L’escola ha estat colonitzada per tota mena de procediments, protocols i metodologies. Una de les coses que em preocupen més és allò que en diria un nou analfabetisme, que és un analfabetisme saturat de coneixements que no serveixen per a res, de capacitats i de competències que no tenen sentit per si mateixes i que generen, crec que molt intencionadament, docilitat i servilisme perquè només es poden aplicar en contextos d’interacció i de comunicació predeterminats. Això val per als aplicatius, per a les competències i per a les metodologies que ho inunden tot.

Com poden l’analfabetisme i la dependència conviure amb la necessitat d’anar tots junts com a societat per provocar certs canvis?

És que aquesta és la qüestió. Tant quan parlem de política com quan parlem d’educació, apareix avui la pregunta de com reapropiar-nos les nostres relacions, relacions polítiques, afectives, territorials, de coneixement, culturals… Fi de la delegació i de la mediació. Aquesta és la pregunta que el 15-M va expressar molt bé i que seguim desplegant des de diferents projectes polítics i educatius. Com reapropiar-nos les nostres vides, no cada un de nosaltres, sinó junts, i junts cada un de nosaltres. La tensió entre l’autonomia del jo i la del nosaltres van de la mà clarament.

En les tertúlies dels mitjans de comunicació normalment es conviden experts que analitzin de forma ràpida l’actualitat. Normalment no conviden filòsofs perquè segurament serien els que, pel contrari, ho posarien tot en dubte. Quin és el paper del filòsof en la vida pública?

L’expert té moltes vegades una funció legitimadora de posicions ideològiques i polítiques. Quina és l’especificitat històrica, si és en té encara, del filòsof o de la filòsofa? [riu] És precisament posar en qüestió tota aquesta presumpció de saber i de saber en relació a uns determinats fets i informacions empaquetades ideològicament des de determinats interessos. Contra la figura de l’expert, el paper de la filosofia no diria mai que és desinteressada. Al contrari: és interessada però en l’interès de cap part; no entra en el joc d’interessos, sinó que entra en el combat dels pressupòsits. És a dir, entra en el qüestionament de perquè es diu el que es diu i des d’on es diu, perquè una afirmació és certa o no se sosté… Assumeix i comparteix aquesta incomoditat d’estar fora de joc, no des de la puresa, ni des de un “més enllà” intemporal. Ho fa des de la passió de no tenir un lloc propi ni una opinió particular dintre del joc social. Per això la presència del que hauria de ser la manera filosòfica d’interrogar i d’argumentar és clarament incòmoda.

La realitat social i política va a una gran velocitat i això fa que es busquin respostes ràpides a inquietuds noves. Ja no tenim temps per a la reflexió?

No, vivim en el temps de la informació, de l’aplicació i de la solució ràpida i eficaç. La filosofia, per mi, és la possibilitat de pensar allò inacabat i de pensar-nos com a inacabats.

En les teves conferències i articles acostuma a haver-hi un moment en què exposes que tens dubtes i reconeixes que hi ha certes coses que les no saps. Creus que el dubte s’hauria de normalitzar en la vida pública?

Per mi està clar [que ha de ser així]! La filosofia el que fa és posar la llum o deixar que la llum arribi allà on el saber i el no saber es toquen. Filosofar no és fer preguntes per a les quals no tenim resposta. Això és una caricatura. La filosofia pretén i pressuposa que en la pregunta, si està ben plantejada, hi ha un camí cap a alguna veritat, cap a les nostres veritats. És un camí que podem recórrer junts i que mai no tancarem del tot. I per què no el tancarem del tot? No perquè no hi hagi resposta sinó perquè tota certesa es toca amb un dubte i tot problema deixa aspectes per resoldre. Aquest inacabament del pensar, que és també l’inacabament del viure, del conèixer, de l’estimar, de la nostra condició humana, fa que siguem éssers inacabats, incomplets. Som éssers que no som, sinó que esdevenim. I les formes socials i polítiques que ens donem tenen aquesta mateixa condició. Com actua la ideologia i el poder? Tancant, donant per acabades determinades respostes: aquesta forma de govern és la bona, aquesta forma de consumir és la bona, aquesta forma de ser és la correcta…

Home, tenir punts de referència ens donen tranquil·litat i una certa seguretat!

No sé si el poder busca que visquem més tranquils! En aquest cas potser busca que visquem conformats o incapaços de relacionar-nos amb el nostre propi inacabament, amb allò que està per fer. Si res està conclòs i si tot podria ser d’una altra, això implica que ens podem preguntar el perquè som com som, com hem arribat a ser-ho, perquè ens han governat d’una forma i no d’una altra, perquè hem conegut el món sota unes idees, o perquè estimem així… Aquesta mateixa pregunta implica que tota certesa és revisable, que no vol dir que sigui relativa! No tot val. Ens hem de barallar en els arguments, en els criteris que fan que en prioritzem uns davant dels altres o que establim que és millor viure així i no d’una altra manera; això exigeix donar arguments, apostar per unes idees i no per unes altres. Prendre posició i argumentar a partir d’ella. I entendre des d’aquí la capacitat de raonament dels altres com a posicions que poden ser escoltades però també rebatudes. La filosofia ofereix un escenari per rebatre i contraargumentar en virtut d’una veritat més defensable, que no vol dir pas única. Aquest joc obre un escenari, en principi, en què la passió per la igualtat de les veus que hi participen no vol dir que totes les idees valguin igual. La filosofia no és una tertúlia, és un combat per la veritat.

Si això ho intentem aplicar-ho a un àmbit pràctic en què s’han de prendre decisions, com els moviments socials assemblearis, potser les argumentacions es converteix en un escenari infinit.

Més que infinit jo en diria un escenari sempre inacabat. Està clar que les idees comporten posicions i decisions que s’han de prendre i segurament la presa de decisions no és el moment de la filosofia. La filosofia no esgota l’arc de la vida social, hi ha moments en què somiem, hi ha moments en què creem, hi ha moments en què discutim i hi ha moments en què decidim. En aquest arc hi ha una possible relació filosòfica en tots els nostres desitjos però no tots els nostres desitjos els podem resoldre filosòficament. Dit d’una manera més concreta respecte el que em preguntes: com diu un amic meu, tota la filosofia és política però no tota la política és filosofia. Per tant, no hem d’esperar de la filosofia que ens doni totes les solucions, decisions i conseqüències pràctiques.

Silenci, aquí es defrauda: 16.000 milions d'euros anuals

Directa, David Fernández - 8/11/2011

El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l'executiu neocon-vergent · Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat · La nissaga Carulla, el pare d'Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l'empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l'arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors

Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d'euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d'euros de tisorada del primer pressupost d'Artur Mas. La xifra, en plena fal·lera electoral pel 'pacte fiscal', s'apropa al volum de l'espoli fiscal de l'Estat que acumularien les finances públiques catalanes, estimat en vora 20.000 milions d'euros per diversos estudis sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.

La comparativa mereix similar resultat en el cas de l'Estat espanyol. Les organitzacions professionals d'inspectors d'Hisenda xifren l'economia submergida en en 240.000 milions d'euros, ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000 milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d'un frau fiscal anual on es deixen d'ingressar ben bé 25.000 milons d'euros anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d'Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d'euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d'euros. L'altra gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l'economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d'euros.

El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia "que s'està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada", amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa "sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en comptes de perseguir les grans bosses de frau" alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d'un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l'Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d'un patrimoni superior als 10 milions d'euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

D'empresaris a esportistes

Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d'Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per l'evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d'euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l'Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d'euros. Carceller s'hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d'una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s'hi resideix al menys 183 dies a l'any per triar sota quina administració declarar.

Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en l'evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d'euros de súbdits espanyols. L'any passat, experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2'5 milions d'euros sortint del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l'espanyol Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís, també- va ser expedientat l'any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, i havia evadit 270.000 euros en impostos.

Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l'assistència de l'expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d'euros- fins el 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L'anècdota està descrita al llibre "Estado fiscal y democracia" de qui fou director de l'Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l'aleshores secretari d'Estat d'Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama 'Gescartera'- perquè aturés, sota l'amenaça d'aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d'elit. El darrer episodi d'aquesta mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l'Estat al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros.

De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts

Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai no se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble economia i doble fiscalitat. I una única impunitat sobre elits multireincidents - Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues clarianes paradigmàtiques del quarto fosc del frau fiscal. Dues filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600 defrauadadors descoberts. Delinqüència d'alta volada fiscal i coll blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i se’ls ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós “tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir, de recàrrega fiscal sobre les rendes del treball i el consum.

En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a prova que ja no vivia a l’Estat.

Només un any abans, havien estat descoberts 200 compts opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administador d'una empresa nautica a Barcelona (frau de 7'98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros. Del compte, n'era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-, l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).

El penyasegat de la impunitat efectiva

Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la descoberta no va ser pas fruit d’investigacions pròpies sinó de filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels comptes al LGT de Lienchenstein, l'origen és la venda de les dades de 5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions d'euros) realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven els 67 ciutadans de l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.

Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La darrera mostra fefaent n'és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i brutícia”, segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled, d’una trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El judici va trigar 12 anys a celebrar-se i aquest estiu se n’ha fet pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez, l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.

És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava a 'Els origens del totalitarisme': des de l'Edat Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s'apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s'abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac.

La plataforma de Colau per Barcelona es presenta el 26 de juny per liderar "la rebel·lió democràtica"

Diari Ara, 15/06/2014
La candidatura Guanyem Barcelona vol aglutinar les forces alternatives d'esquerres per impulsar un canvi a la ciutat

La candidatura d'esquerres que promou Ada Colau a Barcelona es presentarà el dia 26 de juny per fer que la ciutat lideri "la rebel·lió democràtica que cal". Segons consta en un manifest publicat a www.guanyembarcelona.cat, els impulsors es proposen una transformació profunda de la ciutat. 

Tal com va avançar l'ARA l'11 de juny, la candidatura d'esquerres a l'Ajuntament de Barcelona aspira a reunir els suports d'ICV, EUiA, la CUP, Procés Constituent i Podem, però també de moviments socials, plataformes, entitats i sindicats. El text destaca Barcelona com un feu estratègic per engegar el projecte d'esquerres alternatiu, ja que la ciutat ja "disposa d'un teixit associatiu i reivindicatiu capaç de fer realitat projectes de canvi ambiciosos". "Volem una ciutat que promogui l'honestedat dels governants i impedeixi la connivència mafiosa entre política i diners", assenyala el manifest, que proposa un nou contracte ètic entre la ciutadania i els seus representants. Els impulsors de la candidatura es proposen acabar amb les desigualtats i garantir "l'accés a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat i a una renda mínima".

Eleccions europees. Més inestabilitat sense alternativa revolucionària

Mª Esther del Alcázar -Lluita Internacionalista

Els resultats de les eleccions europees reflecteixen la crisi política que atravessa la UE. Encara que les dinàmiques de cada país són determinants, destaquem algunes grans tendències comunes, amb el rerafons de la crisi econòmica i l'impacte de les polítiques d'austeritat que estan imposant greus atacs contra els drets dels treballadors, conquerits durant dècades de lluita. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia, els dos pilars de l'estabilitat als països de la UE i a Brussel·les es fa cada dia més evident, però el creixement de la ultradreta expressa que sectors de la burgesia estan preparant un gir per endurir encara més la ofensiva. A l'altre pol, hi ha expressions de girs a l'esquerra, com el triomf de Syriza, però no emergeix una alternativa revolucionària que aposti per una ruptura amb l'Europa de la banca i la patronal en defensa de la classe treballadora i dels pobles.

1. L'abstenció guanya
   
    El 56% dels electors europeus no van anar a votar. A l'Europa de l'Est la participació és encara molt més baixa: Eslovàquia té el rècord amb el 13%, a Eslovènia, la República Txeca, Polònia i Croàcia queda per sota del 25%. No és estrany que els sectors populars no tinguin ganes d'implicar-se en la construcció d'una UE que sempre s'ha reservat als governs i les multinacionals, sense comptar amb els treballadors ni els pobles. Si fa uns anys la desafecció cap a Europa expressava més aviat indiferència, ara té més a veure amb un rebuig obert a un projecte que, per a la majoria, s'ha traduït en més atur, més pobresa i retallades en els serveis públics.
   
2. La ultradreta avança
   El Front Nacional francès i el britànic UKIP, que han guanyat les eleccions, lideren el "terratrèmol" ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders no arriba al resultat que esperava, però queda segon en escons. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de Berlín, que han aconseguit un eurodiputat. A Àustria la ultradreta també duplica vots, i també avança a Polònia i Suècia. A Grècia, els neonazis d'Alba Daurada es consoliden com a tercera força, malgrat l'empresonament d'una part de la seva cúpula, acusada d'assassinats i d'incitació a l'odi.
   
   Davant la manca d'una alternativa revolucionària, en molts casos aquests resultats canalitzen el malestar dels treballadors i els joves: el FN francès va obtenir els vots dels 37% dels aturats francesos i d'un de cada tres joves. Però aquestes formacions d'ultradreta només arriben a assolir aquest resultats quan compten amb el finançament i el vist-i-plau d'un sector de la burgesia que prepara el seu pla B. Conscients que l'enduriment de les condicions portarà a una major resistència, preparen un instrument de xoc contra les organitzacions obreres i populars.
   
   El triomf a França del FN -que reclama “destruir” la UE- qüestiona una unió construïda sobre l'eix franco-alemany i on ara ja predomina Berlín. A més la victòria electoral de Marine Le Pen es produeix amb l'enfonsament dels dos partits del règim: el partit socialista, amb Hollande al capdavant, i la dreta de la UMP, de Sarkozy. Els dos queden immersos en una forta crisi.
   
3. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia
   
   Pràcticament tots els governs reben el vot de càstig per la situació econòmica i les polítiques d'austeritat. Els governs de dreta perden a la Gran Bretanya, Grècia i Portugal. Només hi ha dues excepcions clares, la CDU d'Àngela Merkel, que es manté, i el PP espanyol, que tot i així perd 2,5 milions de vots. El Partit Popular Europeu guanya les eleccions, però perd 62 eurodiputats i per frenar els euroescèptics està abocat a una gran coalició amb els socialdemòcrates.
   
   La socialdemocràcia europea també perd als països on governa, com França o Alemanya, i és incapaç de capitalitzar el rebuig a la dreta allà on és a l'oposició, com a la Gran Bretanya. L'excepció és Itàlia, on govern de Matteo Renzi també guanya i deixa en segon lloc el populisme del Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo. En conjunt el partit socialista europeu baixa deu eurodiputats.
   
   
4. Syriza i l'esquerra alternativa
   
   Grècia l'esquerra alternativa de Syriza, guanya per primer cop unes eleccions i consolida a més alguns governs regionals (les europees s'havien fet coincidir amb les locals). Els tres partits implicats en el govern del memoràndum perden en conjunt un 16% de vots respecte a les generals de fa dos anys. Però Syriza no pot capitalitzar aquest desgast i manté el mateix resultat, marcada pels conflictes interns i les incoherències en temes clau, com la pertinença a la UE i l'euro. En qualsevol cas, el gir a l'esquerra es produeix a Grècia i l'Estat Espanyol, amb l'augment d'IU i els 1,2 milions de vots de Podemos.
   
   Syriza és l'exemple més evident de com a l'esquerra ha entregat al populisme i l'extrema dreta la bandera de la ruptura amb la UE i amb l'euro. Com si estar contra la UE fos estar contra la unió dels pobles d'Europa, quan és justament el contrari.
   
   Els resultats importants de Podem, que compta amb el suport d'Esquerra Anticapitalista i Revolta Global ( referents del Secretariat Unificat de la IV Internacional a l'Estat espanyol), contrasta amb el retrocés dels dos projectes que havien estat referents d'aquest corrent internacional a Europa: l'NPA francès, que s'enfonsa passant del 4'9 % el 2009 al 0,3% actual , i del Bloco de Esquerda portuguès, que perd més de la meitat dels vots i passa del 10,6 % al 4'56 % . L'altre referent electoral del trotskisme francès, Lutte Ouvrière, també ha retrocedit del 1,2% a l'1 %.
   
   S'ha perdut una nova oportunitat d'avançar en la configuració d'un front d'esquerres , els treballadors/es i els pobles, en ruptura amb la UE , que recollís la tradició de l'internacionalisme, el mateix que van representar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht , quan el 1914 contra la majoria socialdemòcrata es van negar a aprovar els crèdits per a la primera guerra mundial. Hereus de la lluita per una Europa dels pobles i els treballadors o pels Estats Units Socialistes d'Europa en la formulació de Trotski, que defensaven construir Europa sobre una base de classe oposada a la de la UE d'avui: un club d'estats que serveix de plataforma a les burgesies per defensar els seus interessos de classe dins de cada país i enfront dels seus competidors al món. No: ni la socialdemocràcia ni la dreta ens poden donar lliçons d'internacionalisme. I trencar avui amb la UE s'ha convertit en un problema vital per als treballadors . Defensem aquesta ruptura no des del replegament nacional sinó des de l'internacionalisme obrer.

CUP: repolitizar la política

El País - Jordi Matas Dalmases, 17/11/2013

30/3/12 - David Fernández a Cal Gorina, explicant com funciona una Banca Ètica?

En el último debate de investidura, el portavoz de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres, David Fernández, acabó su intervención citando a Hannah Arendt cuando afirmaba que la dignidad, la constancia y cierto coraje es lo que construye la grandeza de la humanidad a lo largo de los siglos. Desde aquel primer discurso hasta hoy, la CUP ha realizado un excelente trabajo parlamentario y se ha convertido en el partido revelación de este primer tramo de la décima legislatura catalana. El éxito no solo ha sorprendido a los catalanes, sino también a la propia empresa (o, mejor, a la propia asamblea), y la clave de su progresión ha sido, precisamente, la dignidad, la constancia y el coraje que en todo momento han demostrado sus representantes en el Parlament.

Cuando hace un año la CUP se estrenó en la cámara catalana, predominaron dos tipos de reacciones: los que miraban tiernamente y con cierta indulgencia a sus tres representantes, y los que los miraban de reojo temiendo sus travesuras parlamentarias. En cambio, en pocos meses han demostrado que el radicalismo reivindicativo es perfectamente compatible con un trabajo parlamentario riguroso y con el respeto a las instituciones políticas y a las reglas del funcionamiento parlamentario. Para muchos catalanes ha sido una grata sorpresa constatar que la izquierda radical de liberación nacional, en su versión institucional, no se ha limitado a proclamar simples consignas triviales, sino que en todas las comisiones parlamentarias y en las sesiones plenarias ha realizado elaboradas argumentaciones con un sólido trasfondo teórico y un buen nivel cultural.

La actividad parlamentaria de la CUP ha generado efectos positivos para los movimientos sociales y los espacios de protesta que representan
 

La actividad parlamentaria de la CUP ha generado efectos muy positivos para los movimientos sociales y los espacios de protesta que representan. La lucha de sus diputados en contra de los desahucios, de las balas de goma, del fracking, de la corrupción, de la mafia financiera, de la “deudocracia” o de una Unión Europea antisocial ha calado en la opinión pública catalana. Los representantes de la CUP han trasladado a la cámara catalana el vocabulario y las consignas de los movimientos sociales (insumisión, cooperativismo, economía social, finanzas éticas, ruptura democrática, élites extractivas, omertà…), han recuperado oportunamente conceptos en desuso como el de lucha de clases sociales y han sacudido consciencias ciudadanas y parlamentarias promoviendo debates sobre el modelo capitalista, la desobediencia civil, la corrupción política o la cultura del pacto en Cataluña. Cabe destacar también que los discursos de los diputados de la CUP son muy prolíficos en citas y la primera que mencionaron, al inicio del debate de investidura, fue de Agustín de Hipona para denunciar un mundo gobernado por ladrones y piratas, aunque causaron mayor asombro las referencias a Bergoglio y a la encíclica Rerum Novarum.

Muchos pronosticaban que los diputados de la CUP se convertirían en agitadores desubicados en un parlamentarismo institucionalizado, en un trío de frikis del extremismo independentista de izquierdas o en fanáticos de un discurso populachero, altivo y grosero. Todo lo contrario. Sus disertaciones rehúyen la moda actual de la arrogancia, el griterío y el titular fácil, y consiguen armonizar su ADN radical, afortunadamente amparado por la inviolabilidad parlamentaria de sus emisores, con un tono educado, civilizado, tranquilo y modesto (incluyendo el simbólico e incomprendido episodio de la sandalia, que pretendía recordar las muertes inocentes de la guerra de Irak). Así, a pesar de una coyuntura política que incita a la radicalización de las formas de protesta, o de la presión que pueda ejercer la organización asamblearia para extremar el discurso, los representantes de la CUP prefieren evitar el parlamentarismo estentóreo, no perder el estilo ilustrado y sereno que les caracteriza y ser fieles a un comportamiento político sin exabruptos que empieza a marcar la manera de proceder de la CUP en las instituciones.

Han demostrado que el radicalismo reivindicativo es compatible con un trabajo parlamentario riguroso

Un año después de las elecciones autonómicas de 2012, todas las encuestas coinciden en que esta tarea parlamentaria tendrá una recompensa electoral y que la CUP incrementará notablemente el apoyo popular. Y si bien esta progresión podía preverse justo después de la entrada al Parlament de la CUP, en un contexto de profunda transformación del sistema de partidos catalán, más difícil era vaticinar hace un año que su portavoz, David Fernández (que es el único de los tres diputados que aparece en las encuestas), sea hoy, según los últimos estudios demoscópicos, el segundo o el tercer líder mejor valorado de Cataluña (aunque poco conocido todavía). Es un claro indicador de como el referente personal influye en la percepción del proyecto político al que representa. La fórmula CUP no es fácil: conexión con las demandas de la calle, responsabilidad social, pedagogía transformadora, fidelidad ideológica, radicalidad cívica, respeto a las instituciones democráticas, aprendizaje permanente, humildad, honestidad y humanidad. Sin duda, un paso firme para repolitizar la política.

La banca guanya abans de la crisi, guanya després i està guanyant avui

David Fernández a Matins de TV - 13/11/2013 

"És una estafa que la banca espanyola hagi guanyat 17.300 milions d'euros nets, només especulant amb el deute públic"

Carta a David Fernàndez: 'Un respecte'

Àlex Gallego

Albert Om, 02/11/2013 - Diari Ara

Alguns diputats temien que anéssiu al Parlament a rebentar les sessions i el que heu fet és dignificar aquella cambra. Les CUP no són les samarretes cridaneres ni la feminització reiterativa del llenguatge. Heu situat en primer pla les vostres idees, l'arma més potent que teniu.

Sempre que intervens al Parlament, es fa el silenci. I és que costa sentir-te, amb aquesta manera tan teva d'elevar els arguments sense aixecar mai la veu. Al contrari d'altres polítics de mirada altiva, tu sempre vas amb el coll ajupit, amb un paper arrugat entre les mans, en què has pres quatre notes que t'han de servir per clavar l'estocada argumental definitiva, ara sí amb la cara ben alta. Et veig moltes vegades atabalat, amb pinta d'haver dormit poc, com si la duresa amb què la crisi castiga tantes persones et provoqués un mal de cap permanent. Ets un sac de nervis que procura dir les coses tan calmadament com pot, però que es menja síl·labes perquè, convençut com està que té la raó, vol arribar més ràpidament a caçar la seva presa.

Heu aconseguit una cosa que no era fàcil: entrar en l'engranatge institucional sense allunyar-vos del carrer. Participar en totes les comissions, treballar seriosament, no dir que no per sistema, sense que els vostres votants us puguin acusar d'haver-vos tornat massa tous. Després d'un any, ja es pot dir que no us heu acomodat a l'escó; més aviat, continueu incomodant diputats, consellers i directius de caixes d'estalvis que desfilen pel Parlament. I no ho feu amb accions de protesta més o menys simbòliques, sinó amb intervencions preparades i documentades, que encara és més demolidor.

Al principi, els grups majoritaris a la cambra us van acollir amb una certa condescendència, com l'ovella negra que no va mai als dinars familiars però que per Nadal tothom se li abraça i li riu les gràcies per evitar mals majors i tenir la festa en pau. Aquella actitud paternalista s'ha transformat, d'una banda, en respecte polític i, de l'altra, en una permissivitat més alta que amb altres grups parlamentaris. Deuen pensar que teniu més dret a dir segons quines paraules gruixudes perquè encara sou vistos més com uns ciutadans que fan de diputats per un dia que no pas com a membres de ple dret de la casta política. I això, tal com estan les coses, és el millor elogi que us poden fer, ara que farà un any que vau entrar al Parlament.

P. D . Deia Xavier Trias quan perdia les eleccions a Barcelona: "Jo ja sé que caic bé, ara falta que em votin". Potser aquest és el repte que també teniu a les CUP per créixer clarament en les properes eleccions. Salvar la barrera de l'"està bé que hi siguin, però no amb el meu vot".

Membres d'un organisme de la Generalitat han vigilat a usuaris de Twitter per encàrrec dels Mossos d'Esquadra

MARC IGLESIAS / @LA_DIRECTA | 28/10/2013 

La filtració, aquest cap de setmana –sota la reivindicació d'Anonymous–, de diversos informes coordinats per membres de la fundació Cesicat (Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya –organisme de la Generalitat que depèn del Departament d'Empresa i Ocupació–) i destinats al cos de Mossos d'Esquadra permet posar una mica de llum sobre els mecanismes de control de les xarxes socials.

Segons dades que consten en els documents relatius al seguiment del primer aniversari del 15-M, els responsables de coordinar aquests informes serien dos membres de la fundació Cesicat que haurien treballat amb diversos empleats de l'empresa privada TB Security. Aquesta empresa, que el setembre de 2012 es va integrar al grup Incita, és sòcia estratègica de la fundació Cesicat des de la seva creació durant el govern tripartit l'any 2009.

Primer de Maig, cimera BCE i aniversari del 15-M 

Realitzats al llarg del mes de maig de 2012, els 38 documents que s'han fet públics centren la seva atenció en diverses mobilitzacions socials com la commemoració del primer de maig, la campanya No vull pagar, el rebuig a la cimera del BCE a Barcelona, les cassolades contra La Caixa o la celebració del primer aniversari del 15-M.

A banda d'oferir una mètrica d'activitat al voltant de l'ús i l'origen de determinades etiquetes (#novullpagar, #1demaig, #holadictadura, #bce, #caixarolada o #12m15m entre moltes altres), els tècnics també van monitorar diversos perfils de Twitter als quals van assignar un número d'identificació únic. Entre les desenes d'usuaris que omplen els informes, hi abunden entitats, activistes socials, advocats, periodistes i mitjans de comunicació.

Els batejats com “Informes tècnics de seguiment” tenien com objectiu oferir informació actualitzada (se n'enviava un de nou cada sis hores) i, a més de les dades sobre etiquetes i perfils, recollien els “continguts més rellevants descoberts a les xarxes socials” i suggerien la incorporació de nous usuaris.

David Fernàndez a Manel Prat "Foti el camp d'una vegada!"

Intervenció David Fernàndez (CUP-AE) a la compareixença de Manel Prat, director general de la Policia, davant la Comissió d'Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l'Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses per a aclarir noves informacions sobre el cas d'Ester Quintana.

Via Catalana, comunitat humana per la independència i la justícia social

El bloc de Jordi Navarro, regidor de la CUP a l'Ajuntament de Girona, 5 d'agost de 2013

S'apropa l'Onze de Setembre, i un nou repte es dibuixa a l'horitzó. Enguany, una gran cadena humana dibuixarà a Catalunya, i a bona part del País Valencià i Catalunya nord, una gran comunitat humana que aposta per l'emancipació. Una bona notícia que visualitzarà que la catalanitat no es limita a les quatre provincies principatines.

En uns temps on domina l'individualisme, la cobdícia i el tansemenfotisme, és un raig d'esperança que tot un país es mobilitzi per un ideal col·lectiu, un repte compartit per milions de persones. l'ANC és qui ha vehiculat la proposta i a hores d'ara hi ha milers de voluntaris treballant incansablement arreu del país per tal que la cadena humana sigui un èxit. Èxit que tornarà a despertar l'interès de bona part de la comunitat internacional i que ens pot empènyer amb força cap a un horitzó de llibertat nacional.

Per això, l'esquerra independentista ha treballat de valent per donar contingut social a la cadena i des de la pluralitat organitzativa del país s'ha apostat per sumar esforços amb col·lectius, entitats i persones que a priori no es proclamen independentistes però que aposten pel dret a decidir i sobretot per la voluntat de construir comunitat humana en un país que no vol perdre drets socials i humans.

Era imprescindible dotar de contingut social la cadena humana, entre d'altres coses perquè hi ha cada cop una majoria més nombrosa que no entén l'alliberament nacional sense l'alliberament social ( jo en soc un d'ells!) A Barcelona, Procés Constituent s'afegirà a la cadena humana i encerclarà l'edifici de la Caixa com a símbol de denúncia del poder financer que roba la sobirania nacional i popular al poble. I a Girona, la XDS encapçalarà un encerclament a l'edifici de l'hospital Trueta, per denunciar les retallades i reclamar un país lliure i just socialment.

Algunes veus ja han denunciat que les cadenes humanes socials paral·les restaran força a la cadena "oficial" però a mi això em sembla simplement una petita ximpleria. Precisament del que es tracta és de sumar gent, i cal valorar positivament que gent que no se sent atreta pel discurs nacional "neutre" socialment parlant de l'ANC, es troba més còmode participant en espais on el discurs social és prioritari. El poble català és divers i plural i cal trobar espais on poder canalitzar les protestes socials que cada cop s'expressen amb més força i majoria al nostre país. La cadena humana social de l'Onze de setembre és una oportunitat única per conjuminar discurs nacional i social.

Per tant, endavant amb la cadena humana, endavant amb la lluita i endavant cap a la independència per canviar-ho tot!

Es filtra el document 'confidencial' que va segellar la nòmina multimilionària d'Adolf Todó

La Directa - JESÚS RODRÍGUEZ /  11/07/2013

Els antics directius de Caixa Catalunya van esforçar-se prou en aconseguir que les condicions de sou i jubilació multimilionàries que ells mateixos s'havien atorgat mai es fessin públiques. Quan el passat dilluns el diputat de la CUP-AE David Fernàndez en el marc de la 'Comissió d'Investigació sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l'Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors' va fer referència al document confidencial del Consell d'Administració on es reflexa els euros que ingressaria al seu compte corrent Adolf Todó, l'ex-director general de l'entitat es va mostrar sorprès i molest. La cara de sorpresa es va transformar en cara de pòquer quan Fernàndez li va etzibar "Vostè és un lladre!".

Avui es trenca la llei del silenci. Fem públic el document sota clàusula de confidencialitat del Consell d'Administració de Caixa Catalunya amb data de 26 de març de 2008 on hi consta l'acord que garantia un sou mínim de 600.000 euros anuals per Adolf Todó –que l'any següent es va incrementar fins els 800.000 euros–, i que sumat a les condicions de jubilació i a diversos plusos i dietes suposava que al llarg de 7 anys el seu compte corrent s'hauria vist incrementat en un volum de 20 milions d'euros. En aquella reunió, presidida per Narcís Serra, es va advertir a tothom que el contingut de l'acta era "de caràcter confidencial a tots els efectes". Abans de prendre la decisió es va encarregar un informe a Hay Ibérica SA, una consultora externa experta "en recursos humans i retribució a directius". El raonament emprat per dotar d'una nòmina tan elevada a Todó fou que segons Hay Ibérica SA la mitjana de sou dels alts directius d'empresa està en 699.000 euros anuals. No es fa cap referència, però, a la delicadíssima situació financera de l'entitat i a l'agreujament del context de crisi econòmica i a l'esclat de la bombolla immobiliària, una circumstància oficialment reconeguda per aquelles dates. El que més sorprèn de l'acta que avui coneixem és el nom de tots i cadascún dels sotasignants que amb el seu vot van segellar la nòmina multimilionària. En nom de CiU hi va assistir Estanis Felip i Montsonís, pel PSC Joan Echániz i Sans, i per ICV hi era present Matíes Vives i March. CCOO estava representada per Josep Alonso i Roca i per Genís Garriga i Bacardí, i per la UGT sotasigna l'acta Sara Cardona i Raso. Els contractes es van aprovar per unanimitat, no hi consta cap vot particular. Oficialment no tenien un sou, però les dietes per assistir a les reunions del consell d'administració pujaven als 40.000 euros per persona i any, i també les rebien els representants de partits polítics i sindicats.

*L'Ignasi té un problema / Qui té el problema?

Fernàndez: "La setmana que ve a Narcís Serra també li penso dir 'lladre'."

Entrevista a David Fernnandez de la CUP. Diu que tractarà de lladre cadascun dels exdirectius bancaris que passin per la comissió del Parlament que investiga el desmantellament de les caixes catalanes, com ja va fer amb Adolf Todó, expresident de Catalunya Banc. Fernàndez, que les enquestes de valoració de polítics situen com el segon líder més ben valorat, està convençut que la crisi no s'acabarà fins que no vagin a la presó els que en són responsables.

 

"Vostè és un lladre!" David Fernàndez (CUP-AE) a Adolf Todó (Catalunya Caixa)

David Fernàndez colla Adolf  Todó pels damnificats de Catalunya Caixa

Estem malament però anem bé

El Diario.es

Les grans "estrelles" de l'escena contestatària actual van fer cap a l'acte de clausura de l'escola d'estiu de l'IGOP: Oliveras, Colau, David Fernández, Simona Levi...

Imatge de l'acte de tancament de l'escola d'estiu de l'IGOP, amb la presència de Simona Levi, David Fernández, Ada Colau o Arcadi Oliveres, entre altres. (Foto: Mireia Carulla)

Va ser com el Primavera Sound dels anticapitalistes, com el Sónar dels moviments socials. Es tractava de l’acte de clausura, aquest divendres, de l’escola d’estiu de l’IGOP (l’Institut de Govern i Polítiques Públiques) de la UAB. I per això les grans “estrelles” de l’escena contestatària actual hi van fer cap. Arcadi Oliveras, Ada Colau, David Fernández i Simona Levi ocupaven la taula mentre a la denominada fila cero s’hi trobaven noms clàssics com Itziar González, Gabriela Serra, Jaume Asens i nous talents com Hibai Arbide i Guillermo Zapata.

El lloc, un Ateneu Popular de Nou Barris ple a vessar on s'hi distingien molts rostres il·lustres dels moviments socials de la ciutat.

Bon rotllo i intensitat. El títol de la sessió, Del carrer a les urnes i de les urnes al carrer?, pretenia invitar a la reflexió sobre si la via electoral, o institucional -de forma més àmplia-, era la més útil per a les necessitats del carrer i dels moviments que organitzen la resistència a l’espoli neoliberal. Però com sol passar quan s’ajunten gent del pensament crític i de l'acció antisistèmica, els temes es van eixamplar i van derivar cap a vells i entranyables mantres: la necessitat de la unitat, la cooptació del sistema de qualsevol acte entrista i la reflexió clàssica sobre les possibilitats de victòria. Amb uns ponents molt relaxats i punyents i un públic actiu, l’acte va acabar amb un vernissage d’allò mes agradable. 

El subjecte polític i la seva fugissera naturalesa

Una de les qüestions que va recórrer totes les intervencions va ser la de per què en les condicions extremes en què ens trobem, la politització i, sobretot, l'organització per l’acció es troben en una situació tan precària. Ada Colau, amb la seva sinceritat difícilment rebatible, va reflexionar: “Si desprès del 15M no els hem fotut fora, això és per un dèficit d’organització social”, una organització i una valentia individual que va reclamar Arcadi Oliveras tot parlant de desobediència civil i el cas dels objectors. Obviament, fins que la gent no estigui disposada a anar a presó per una causa, aquesta mai no podrà prevaldre.

El nostre món, on els subjectes clars d’opressió antics s’han fragmentat -dones, precaris, migrants classe mitjana empobrida, estudiants- i on la consciència de classe és un acte de nostàlgia, la complexitat ho tenyeix tot de confusió. Per això Gabriela Serra es planyia de la mort de la causalitat: “Hem perdut el sentit del causa-efecte”. Tenia molta raó. Les accions es perden en aquest bassal que en diuen societat líquida. Com a exemple terrible d'aquesta discontinuïtat en la indignació i aquesta manca de sentit de comunitat organitzada vàrem tenir el testimoni d’una activista del 15-M a Ciutat Meridiana, que deia que molta gent s’apuntava a l’assemblea fins que el seu cas particular es resolia i, en acabat -suposo jo-, tornava a desitjar que el sistema, que el capitalisme, es recuperés de forma immediata.

En aquest sentit, el sempre guapot David Fernández va insistir en un factor cabdal: la interiorització per part de la societat dels valors capitalistes. “La crisi és cultural”, va afirmar, subratllant més tard que “és en la vida quotidiana on un o bé s’allibera del capitalisme o bé el reprodueix”. “El capitalisme és dins nostre”, per dir-ho en paraules de Colau, qui va insistir en “fer polítics els qui no n'estan convençuts”.

Les institucions, oportunitat o nèmesi

Una altra de les reflexions transversals va ser la que girava a l'entorn del valor de les institucions per als moviments transformadors. Va ser el moment de lluïment d’en Fernández que, com a diputat accidental i “abstencionista consumat”, va estar molt enginyós en rebatejar el Cavall de Troia de les CUP com “el poni d’Esparta”, veient les seves possibilitats de joc reals dins el Parlament. “El poder de prop és pitjor que de lluny perquè t’ofereix la seva cara mes amable”, va explicar el diputat. Fernández, en acabat, va parlar de la seva opció per les “contrainstitucions” com el setmanari Directa o la cooperativa Coop57.

Una altra persona amb experiència confrontadora dins les institucions va ser l'exregidora al districte barceloní de Ciutat Vella, Itziar González, que les va descriure de la següent manera: “Estan dissenyades per a l’opacitat”. González debutava amb el nou projecte encetat fa un mes escàs a la farinera del Clot: el Parlament Ciutadà. “Ve de parla la ment”, va explicar amb un gir brossià, i va incidir en que la institució ha de tenir la funció de “custodiar el poder de tots”. 

Els tecnòcrates nadius

Una mica a banda del gruix de les reflexions, o al menys amb un llenguatge propi, s'hi trobaven els neguits de Simona Levi, del Partit X, Hibai Arbide, de Reraguarda En Moviment, i Guillemo Zapata, de Enred. Tots ells nacionalistes orgullosos d’internet, aquest lloc, com hauran sentit a dir, gestionat per Google; espiat, controlat i censurat pels estats, i rendibilitzat per les multis de la telecomunicació. Dispositiu, distribuït, pensament d’eixam... termes de la nova tecnopolítica que refia el triomf del poble a la fe en la maquinària. Sense smarphone no hi ha victòria. Arbide, sempre incisiu, va tenir un moment analògic quan li va exigir a Fernández que “fes més el punki al Parlament”, recomanació que un servidor no pot per més que subscriure.

Davant el tecnooptimisme dels nadius digitals, Jaume Asens, un clàssic insubstituïble dels moviments a Bacelona, va pronunciar una frase que ben bé descriu l’estat d’esperança incerta dels moviments socials: “a vegades ens flipem una mica”. 

Feliç

Un servidor va sortir feliç i orgullós de l’acte de l’IGOP. Orgullós que fos al meu districte i a l’Ateneu Popular, exemple d’èxit de l’acció coordinada dels col·lectius en un Nou Barris combatiu i assembleari que va ser, durant uns anys, el millor que li va passar a la ciutat. Feliç i orgullós d’uns activistes -els de la taula i els de la platea- que fan que Barcelona no s’hagi rendit. Ni al sistema, ni al feixisme que ens envolta cada vegada més afamat. Tothom va coincidir que l’acte no hagués estat possible fa pocs anys. I espero que tampoc ho sigui d’aquí pocs anys, perquè aquests actes han de mutar, multiplicar-se i estendre's per tot arreu i amb una orientació clara a l’acció i la transformació. El discurs final de l’Ada, vibrant i emotiu, va ser una crida a l’optimisme. El Col·legi de Periodistes ens prohibeix l’optimisme perquè és dolent per l’ofici però jo, tot sortint de l’Ateneu, vaig estar a punt de sucumbir-hi. I ara, a l’acció i la reflexió.

De la bombolla immobiliària a… la bombolla immobiliària? Propostes per a reorientar l’urbanisme

http://www.parlament.cup.cat/?p=435

Ja fa 5 anys que va començar la crisi, i els estralls són considerables. Ho són per la situació d’emergència social en què han situat la majoria de la població. Però també perquè al reacció dels poders econòmics, principalment el sistema financer, l’estan aprofitant per a empobrir-nos de drets i enriquir-se (ells) de futurs.A la llum de la desfeta social provocada per la fallida d’una bombolla financera, el capital financer s’està reorganitzant, més fort i poderós, i condicionant tota la vida pública.

I, mentrestant, què han fet els poders públics? Doncs plegar-se als designis de la banca. Cap de les reformes empreses des de l’inici de la crisi ha anat orientada a rectificar els errors de plantejaments que des de la regulació pública es van cometre per facilitar la bombolla llavors, i l’espoli social ara. S’han fet reformes laborals (sobre els treballadors), augments de taxes i impostos (sobre els treballadors), rebaixes de salaris (sobre els treballadors), tancament i/o precarització de serveis públics (sobre els treballadors), etc. Però cap reforma orientada al poder financer. Bé, sí, una: pagar els seus plats trencats amb diners de tots, suprimir les caixes d’estalvi i regalar-les als gran capital financer amb garanties públiques. I esperar a veure què diu el gran capital financer. Casinos? Hotels? Urbanitzacions? Privatització de pensions? D’educació? De la sanitat? On vol invertir ara el senyor capital financer subvencionat i subsidiat i lliure de culpa ni regulació?

Un dels principals camps de regulació pública sobre el qual es va construir als Països Catalans la bombolla financera (el negoci dels pans i els peixos que paguem els i les treballadores, i pagarem durant molts anys) és el camp de l’urbanisme. I ara com ara, 5 anys després de la fi de la bombolla immobiliària que tanta economia productiva i tant de territori va destruir, els elements, regulacions, marcs legislatius, organismes i consorcis que la van facilitar, multiplicar i alentar continuen, tots –repetim, tots- dempeus. Com si la bombolla qualsevol dia fos desitjable que tornés, com si el camí s’hagués de reprendre en qualsevol moment. Sense haver après res, sense haver millorat res, sense haver treballat per evitar, de cara al futur, cap –repetim, cap- dels errors comesos en la generació de la crisi.

Per això, la CUP-AE portem al Parlament en forma de moció un paquet de mesures que pensem necessàries i urgents per modificar la regulació i actual planificació urbanística en el marc territorial sobre el que govern al Generalitat.

Volem aturar els plans directors urbanístics actualment vigents per revisar-los de dalt a baix. Ela mateixos que projecten desenes de milers de noves residències per tot el territori. Volem establi mecanismes obligatoris de consulta democràtica prèvia i vinculant per tots aquells projectes urbanístics, com BCN World, amb fort impacte en el territori. Volem dotar el món agrícola, juntament amb les administracions, del dret preferent a compra en cada requalificació urbanística sobre sòl no urbanitzable, com es fa en certa mesura a França i en altres indrets. Volem l’elaboració d’una legislació que permeti als ajuntaments fer “reglaments d’habitatges buits” que taxin el fet de tenir habitatges buits.

Aquestes, entre d’altres, són algunes de les mesures que creiem viables, raonables i necessàries per poder dir, com a mínim, que de la crisi en vam aprendre alguna cosa i que no tornarà a passar el mateix, almenys no exactament, en el campi qui pugui destructiu de l’urbanisme sense aturador que va governar les finances, les administracions i els polítics d’aquest país durant força anys. I que ens ha dut on ens ha dut. Ara som més pobres, en una terra més pobra.

Quim Arrufat
Diputat de la CUP-AE al Parlament de Catalunya
Document | Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la necessitat d’adoptar mesures
per a reordenar el model econòmic.