diumenge, 9 de maig del 2021

DECREIXEMENT? 10 COSES DIVERTIDES QUE PODEM FER… I QUE NO CONTAMINEN

SERGI PICAZO - Periodista i editor de CRÍTIC
28/04/2021

La Mola des de les cases de les Arenes

Per aturar l'escalfament global i l'extinció d'espècies, és necessari un canvi en el model de vida i de valors: cal decréixer en el consum, canviar l'alimentació i reduir l'ús d'energia, tant fòssil com renovable.

“El caragol construeix la seva closca sumant espires cada cop més grans; després es deté i comença a fer girs decreixents. Una sola espiral més faria que la closca fos 16 cops més gran que l’animal. Qualsevol augment de la seva productivitat el sobrecarregaria”. És una metàfora del pioner de les tesis sobre el decreixement, el filòsof i antropòleg Ivan Illich. Imaginem-nos, doncs, que la Terra és un caragol. Si segueix creixent, es col·lapsarà. Tots els científics porten anys alertant-nos que anem cap al col·lapse energètic, ecològic i ambiental; però, si hi posem remei ara, en paraules del filòsof i poeta Jorge Riechmann, podrem “col·lapsar-nos millor”.

Avui, doncs, no us renyarem: necessitem idees i propostes contra les males notícies que vindran. El planeta anirà, per força o per voluntat, cap al decreixement. Però decréixer, quan es tenen les necessitats bàsiques cobertes, podria ser bo si això canvia també el sistema econòmic actual. Primer, però, cal canviar la mirada, els valors i el ritme de vida: haurem de decréixer en algunes coses… però podrem créixer en d’altres! Dormir més, tenir més dies de vacances, divertir-nos més amb els amics i la família, passar més temps amb els nostres fills i els nostres avis, fer-nos més massatges, anar a més concerts, fer més esport i practicar més sexe.

Hem utilitzat en pocs anys l’energia que el planeta havia generat durant milers d’anys. Al llibre Ecosocialismo descalzo, dels investigadors Jorge Riechmann, Adrián Almazán Gómez, Carmen Madorrán i Emilio Santiago Muiño, es detalla el camí cap al col·lapse. El primer entrebanc que ens trobarem serà el zenit del petroli, sobretot del petroli barat. Després, l’esgotament dels fosfats, que són bàsics per al model d’agroindustrial actual (una qüestió transcendental de la qual gairebé no hi ha debat), i, temps després, haurà d’arribar el pic dels metalls i minerals essencials, també per a les energies renovables, des del liti fins al coure. Els col·lapses energètic i alimentari seran els primers avisos del col·lapse total que vindrà aquest segle XXI. El món que ens espera, quan passi –si passa– la crisi de la Covid-19, podria ser d’aquí a pocs anys encara pitjor. De què carai parlem quan tot se’n pot anar a la merda?

Aleshores, què hi podem fer nosaltres?

Si ho resumim molt, tenim dues opcions abans del col·lapse: podem confiar en una solució tecnològica en el futur, com asseguren Bill Gates o la majoria dels governs i de les grans empreses transnacionals del món, o podem organitzar un decreixement energètic i del consum just, consensuat, democràtic i equitatiu pensat per a tothom, com diu l’enginyera agrícola i excoordinadora d’Ecologistes en Acció, Yayo Herrero.

El planeta necessita un canvi de model alimentari i energètic, però abans cal reduir el consum

Un futur que freni el canvi climàtic, la contaminació i l’extinció dels ecosistemes requereix, a banda d’un canvi cultural i mental radical de la població, una revolució en el model alimentari i en el model energètic. Fernando Prats, Yayo Herrero i Alicia Torrego plantegen, al llibre La gran encrucijada i basant-se en centenars d’informes, la necessitat d’afrontar un “cicle d’emergència i d’excepció” per poder realitzar “transformacions clau abans del 2050” com l’agricultura ecològica, el consum de productes locals, canviar la mobilitat a les ciutats i produir una energia sostenible i verda. Tot això requereix que estalviem energia i alhora reduïm el consum. Així, doncs, per què seguim parlant de creixement? Simplement, perquè el sistema econòmic actual necessita, com una droga, créixer i créixer i créixer: produir més, consumir més, vendre més, guanyar més diners. Consumir fins a l’últim alè del planeta.

“El creixement [com diu l’economista francès Serge Latouche] no pot ser mai sostenible perquè no hi pot haver creixement infinit en un planeta finit”. És millor per al planeta fabricar cotxes elèctrics a Martorell que tirar de benzina. És millor instal·lar plaques solars que més plantes nuclears radioactives. És millor menjar fruita del Segrià que no kiwi ecològic que ve de Nova Zelanda. Però, lamentablement, això no sembla suficient: caldrà fer alguna cosa més perquè els estudis científics actuals, com els del científic del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i expert en petroli Antonio Turiel, mostren que no podrem mantenir el mateix ritme de vida simplement substituint el gas, el petroli i el carbó per la solar i l’eòlica.

El progrés i la felicitat no han de significar consumir més energia, més ordinadors, més mòbils, més roba o més menjar

Aquest, doncs, no és l’enèsim article ecologista per renyar-nos, ni per flagel·lar-nos. És un article que reivindica la vida i, en concret, la teoria del creixement en lloc de la teoria del decreixement. Cal progressar i cal millorar les nostres vides, però ningú no ha dit que el progrés i la felicitat hagin de significar sempre consumir més energia, més ordinadors, més telèfons mòbils, més roba, més menjar. El sociòleg i i impulsor del Manifest ecosocialista Michael Löwy creu que, per fer aquesta revolució, “cal canviar els hàbits de consum, el sistema de transports i la mentalitat de la gent… Cal un canvi del paradigma de civilització”. Per força o per voluntat. Individualment i col·lectivament. Des de les cooperatives fins als estats.

Aquí van 10 coses en les quals podem créixer i que, alhora, ajudarien a lluitar contra el canvi climàtic i la crisi energètica.

1) Sí, podem dormir més

Dormir més ajudaria contra el canvi climàtic, ajudaria la nostra salut i, a més, ens aporta més felicitat. Dormir més es relaciona amb millors nivells de cognició, menys estrès i major qualitat de vida. La primera recomanació de l’ambientalista Andreu Escrivà, en el seu llibre I ara què faig jo? Com evitar la culpa climàtica i passar a l’acció, és precisament apostar per dormir més i l’art de no fer res. Anar més lent. Quedar-nos quiets. Badant. Reivindicar el dolce far niente. Parlar més amb nosaltres mateixos. La introspecció. “Ens han obligat a ser productius sempre –inclús en els moments d’oci– com si fos un manament suprem. Si alliberem una estona del dia, l’omplim amb alguna cosa nova a fer. Sembla que la vida no tingui sentit si no ens passen coses a totes les hores, si no vivim en un estat d’excitació permanent”, conclou Escrivà. El capitalisme s’inocula, sovint inconscientment, en tots els racons de la nostra vida quotidiana.

2) Sí, podem menjar millor, més hortalisses i més productes locals

Unes gyozes de bolets maitake i espàrrecs amb salsa de tamarinde? Tallarines d’arròs, tofu, bolets, carabassa i espinacs frescos? Aquests són alguns dels plats del restaurant Rasoterra, premiat restaurant vegetarià de Barcelona. Es pot gaudir d’un bon dinar o sopar apostant pel producte local de quilòmetre zero i reduint el consum de carn (un factor que afavoreix l’escalfament). Els governs acostumen a focalitzar en accions contra el canvi climàtic com reciclar la brossa o canviar les bombetes… i, en canvi, obliden accions més efectives com reduir el consum de carn i el transport amb avions i vaixells. Com diu l’activista rural Vanesa Freixa, l’alimentació és l’origen de molts dels problemes que tindrem com a societat en el futur. Per tant, canviem la nostra dieta, comprem en cooperatives de consum o als pagesos de la nostra comarca, fem més horts urbans i reagricolitzem els entorns propers a les ciutats… i de passada l’extensió d’una agricultura ecològica regeneraria els ecosistemes en absorbir la terra el CO2. Tal com gràficament explicava en les seves xerrades l’economista Arcadi Oliveres, “no pot ser que els kenyans beguin llet importada d’Holanda i que les vaques kenyanes s’exportin al món; ni tampoc té cap lògica que els barcelonins mengem enciam de l’altra punta d’Europa, mentre que l’enciam que es cultiva al Baix Llobregat o al Maresme s’exporta”.
3) Sí, podem tenir més dies de vacances

Tenir temps (temps d’oci, temps de descans, temps per fer coses divertides) és el que desitja la majoria de la gent. Però, sovint, la necessitat de treballar per cobrar un salari per arribar a final de mes no ens ho permet. La lluita contra el canvi climàtic i la contaminació podria ara ajudar a tirar endavant un avenç dels drets laborals com la setmana laboral de quatre dies. La reducció de l’horari laboral és bona per al treballador i, alhora, per a la rendibilitat de l’empresa. La setmana de quatre dies podria reduir l’atur, augmentar el temps de descans, d’esport i d’oci, millorar la conciliació familiar, afavorir el comerç local i el turisme de cap de setmana… i, a més, permet reduir la contaminació a les ciutats perquè redueix els desplaçaments. Els estudis coincideixen en el fet que reduiria entre un 15% i un 40% les emissions per la reducció del transport, la menor energia usada als llocs de treball i la reducció d’embalatge del menjar ràpid.

4) Sí, podem construir més vies de tren i carrils bici

Hem de consumir menys energia i reduir la nostra mobilitat, sí; però, si necessitem moure’ns, podríem viatjar molt més amb tren o tramvia i amb bicicleta. A Copenhaguen, quatre de cada cinc ciutadans tenen bicicleta: un 20% dels desplaçaments són a peu; un 26%, amb bici, i un 21%, amb transport públic. Per tant, un 67% de la gent es mou per la ciutat sense agafar el cotxe privat. “Ara ja sabem que, si fem més carreteres, hi haurà més trànsit. Si fem més carrils bici, veurem com en 10 anys hi haurà més bicicletes”, deia el danès Jan Gehl, urbanista i estrella de l’arquitectura mundial, al famós documental ecologista Demain. Per tant, sí que podem construir més carrils bici, més vies de tren i de tramvia i electrificar la xarxa d’autobusos com han fet moltes ciutats del món. I, de passada, podem tenir més xarxes per compartir cotxe i moto –elèctriques, millor, és clar– i més mitjans públics de transport que arribin arreu del país, i més estacions de Rodalies i més freqüència de trens. L’exlíder d’ICV Joan Herrera, expert en energia i director actual d’Acció Ambiental de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, assegura que l’energia renovable ja és més barata que la fòssil i, a més, proposa que seguim les propostes del Green New Deal o dels projectes de transició ecològica cap a un nou model energètic basat en l’electrificació general de l’economia, un canvi en el tipus de mobilitat, una energia “distribuïda, en moltes i diverses mans” i que pugui apostar per “estalvi, eficiència, generació renovable i gestió de la demanda”.

5) Sí, podem visitar més la família, quedar més amb els amics i practicar més sexe

Una de les coses que ens fan més feliços són els vincles socials, els amics, la família, passar el temps amb la colla. Ho diu fins i tot la recerca més llarga sobre la felicitat de la història: Robert Waldinger, psiquiatre nord-americà, va iniciar l’any 1938 una investigació sobre la vida i la felicitat amb un grup d’alumnes de classe mitjana i alta de la Universitat de Harvard i un segon grup de nois dels barris més pobres de Boston. La percepció de la felicitat que tenen tots els protagonistes de l’experiment no té a veure amb la riquesa, ni amb la salut, ni amb la fama: sinó amb les bones relacions socials, que, en general, els fan tenir millor estat de salut. El més important no és el nombre de vincles socials, sinó la qualitat d’aquests vincles, i, com més propers, millors. Quedar amb els amics, sortir de festa, ballar, cantar, fer esport, xerrar, riure, explicar-se la vida amb els amics, no contribueix en res al canvi climàtic i, en canvi, és el que més feliços ens fa. Una de les coses que fam més feliç molta gent és l’amor, la seducció, el sexe. Doncs, mira, practicar sexe tampoc no contamina gens.

6) Sí, podem gastar més diners en coses que ens fan feliços (i relocalitzar l’economia!)

Massatges, obres de teatre, concerts de música, monòlegs d’humoristes, banys a la platja o al riu, rutes guiades per paisatges increïbles, la pràctica de la majoria dels esports, anar a un bon restaurant, fer unes birres amb els amics en un bar, dormir en una cabana en un arbre… Tot això són exemples de coses que, en general, ens agrada fer a gairebé tothom, i que no serien justament les pràctiques més ultracontaminants (sempre hi trobarem alguna cosa contaminant, és clar). De passada, això generaria milers de llocs de treball sense destruir el planeta. Hi ha tota una economia de la felicitat i de relocalització dels negocis, com explica Helena Norberg-Hodge al llibre El futuro es local. Pasos hacia una economía de la felicidad. Ah, i si volem gastar diners i moure l’economia, es poden crear més monedes locals per afavorir les economies locals, el comerç de barri i que els diners no se’n vagin del municipi.

7) Sí, podem fer més turisme local: en pobles, platges, rius i muntanyes

Un dels llibres que més m’han frapat últimament ha estat Los últimos niños en el bosque, de Richard Louv. Ell reivindica, amb tot d’estudis científics, el benestar físic, emocional, mental, que ens aporta el bosc, sobretot als nens i joves, i, de fet, explica que alguns casos de gent que es medica per culpa de l’estrès millorarien tenint més contacte amb la natura, els famosos banys de bosc, que, per exemple, al Japó ja formen part de les teràpies de la sanitat pública. En canvi, vivim en societats amb el que ell anomena “trastorn per dèficit de natura”. Com explicava l’autora del llibre Ecoanimal i professora de Filosofia de la UAB, Marta Tafalla, “les coses que realment et poden fer feliç sovint no són al mercat i poden ser gratuïtes o molt barates. Però impliquen un canvi de mentalitat, i aquest canvi de mentalitat és el més difícil de fer. El contacte amb la natura i estar a l’aire lliure, com animals que som, ens va bé, ens fa alegria i ens treu l’estrès: al bosc podem jugar, córrer, passejar, mirar ocells, comptar papallones; s’hi poden fer mil coses… La millor recepta contra l’estrès és una mica de natura”.

8) Sí, podem redistribuir millor la riquesa

Pagar impostos no contamina, i que els rics, que, segons els estudis científics, contaminen molt més que els pobres, en paguin més tampoc no contribueix al canvi climàtic, sinó que, probablement, és al revés. L’Estat necessitarà una fiscalitat més justa (fiscalitat verda inclosa) per lluitar contra els efectes desiguals que provoca el canvi climàtic i per les conseqüències en forma d’atur dels treballadors d’indústries contaminants. El decreixement, com explica en un article a CRÍTIC Yayo Herrero, ha de ser just i socialment responsable. Segons explica Herrero, cal redistribuir bé el decreixement perquè això no sigui un campi qui pugui (on els rics se salvaran a les seves illes sostenibles i autosuficients). No pot ser que els ecologistes i els treballadors de les indústries contaminants acabin sent enemics. Per exemple, els ecologistes catalans, a través d’un nou pacte fiscal, han de demanar, colze a colze amb els sindicats de treballadors, un pla per a la reconversió de la indústria automobilística a Catalunya. És a dir, si plantegem tancar una indústria d’automòbils, s’ha de reconvertir per produir cotxes elèctrics o trens; si plantegem tancar una central nuclear, cal evitar que els treballadors en siguin les víctimes. Serà complex i traumàtic, però hem de guanyar el suport dels treballadors industrials per a l’ecologisme.

9) Sí, podem transformar el model econòmic

La banca i les finances ètiques estan creixent, i poden créixer més. Les cooperatives d’energia verda, com Som Energia, estan creixent, i poden créixer més. Les cooperatives de consum no paren de multiplicar-se, i ja està bé. Les cooperatives agràries també són cada cop més fortes davant dels supermercats. L’habitatge cooperatiu és un model creixent, com demostra l’èxit de Sostre Cívic, i es podrien reconvertir més blocs de pisos al model de cohabitatge. Fins i tot, apareixen nous mitjans de comunicació impulsats per periodistes, i, ostres, això a CRÍTIC ens posa contents. I, així, mil exemples més en la creixent economia social i solidària, en el camp del cooperativisme català i de les ONG i associacions sense ànim de lucre. El canvi ha de ser global i del sistema, i no solament individual. Es necessita ser cada cop més gent caminant cap a la construcció d’un model econòmic i de consum que no sigui addicte al creixement. També es podria apostar més per sistemes de troc, compartir i intercanviar, per exemple, creant una xarxa de “biblioteques públiques de les coses” a cada barri (o a cada carrer!) per compartir rentadores, màquines de fer forats, eines per arreglar coses o el que se’ns acudeixi que necessitem.

10) Sí, podem tenir una sanitat i una educació públiques millors

Ser educats no contamina. Tenir metges i infermeres (i farmacèutiques públiques!) que ens cuidin tampoc no provocaria més escalfament que ara. Vetllar per les cures dels avis i de les àvies, dels nens i de les nenes, de les persones dependents, tampoc no va contra la Terra. El millor de tot plegat és que l’Estat del benestar (educació, salut i cures, i tot el que hi va associat) encara pot créixer. La despesa pública social de Catalunya per habitant és una de les més baixes de la UE-15. Segons reconeix el Departament d’Economia, la Generalitat “és en el grup de les comunitats autònomes que més han ajustat la despesa”, és a dir, dels que més retallades hem patit. Els treballadors de l’educació i de la sanitat, els educadors socials, els del Servei d’Ocupació o els de l’àmbit del benestar social estan desbordats.

Tal com està demostrant la pandèmia de la Covid-19, a Catalunya, hi falten treballadors públics. El Govern català admet que són la comunitat autònoma amb una despesa de personal per capita més baixa de tot l’Estat. Segons el catedràtic de Ciència Política de la UPF Vicenç Navarro, “Catalunya és el país que té menys gent adulta treballant en serveis públics”: a Catalunya, una persona adulta de cada 16 treballa així, mentre que a Suècia ho fa una de cada 5. “Si tinguéssim el mateix percentatge de persones adultes treballant en els serveis públics que a Suècia, Catalunya tindria 740.000 nous llocs de treball”, conclou.

***
Postdata 1: les classes mitjanes i altes, sobretot a Europa i als Estats Units, han de reduir el consum d’energia, d’aliments i de plàstics. Han d’abaixar el ritme de vida, primer, per evitar el col·lapse, i, després, perquè les poblacions empobrides de tot el planeta, les que passen fam, les que no tenen accés a l’aigua potable, les que no poden encendre la calefacció en ple hivern o les que no tenen els mínims per a una vida digna sí que han d’augmentar el seu consum.

dimarts, 4 de maig del 2021

Criminal o màrtir? El pres posa un dilema polític per a Espanya.


Un líder separatista català, Jordi Cuixart, compleix una condemna de nou anys de presó per haver donat suport a una candidatura independentista fallida a la seva regió espanyola. Els seus partidaris diuen que no hauria d'estar a la presó en absolut.

El president de l'organització Ommnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó de Lledoners al nord de Barcelona.
Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

BARCELONA, Espanya - Al costat d’un frondós bulevard de Barcelona hi ha la seu d'Òmnium Cultural, una organització coneguda a Espanya tant pels seus premis literaris com pels seus somnis d’una república independent a Catalunya.

Però el seu president, Jordi Cuixart, no es troba enlloc: des de fa tres anys i mig, viu a una cel·la de la presó.

Per a les autoritats espanyoles, el senyor Cuixart és un criminal perillós, condemnat per sedició per haver dirigit una concentració en un moment en què ell i altres líders separatistes intentaven establir un estat separatista a la regió nord-est de Catalunya . Tanmateix, per als seus partidaris i als ulls de molts països estrangers, és un pres polític assegut al cor d'Europa.

"Volen que canviem els nostres ideals", va dir Cuixart, parlant a través d'un gruixut vidre a la secció de visitants de la presó en una tarda recent.

Han passat més de tres anys des que el moviment independentista català gairebé va trencar Espanya i els polítics de Madrid aparentment han guanyat. Els plans de secessió han mort en gran part. El soroll de les cassolades, que havia estat un element del moviment, poques vegades s'escolta a la nit ara a Barcelona.

Però els líders espanyols, ara consumits amb la lluita contra la pandèmia del coronavirus, encara tenen un problema polític. Per a molts, el senyor Cuixart i vuit homes més empresonats per sedició són ara màrtirs que, segons grups de drets humans, no són detinguts més que per expressar i actuar d'acord amb les seves opinions polítiques.

Per al govern espanyol -i per a Europa en general- també s'han convertit en un mal de cap diplomàtic, que ha provocat acusacions d'hipocresia contra una regió coneguda per exigir més llibertats democràtiques a tot el món.

Rússia va citar aquest any els interns catalans per desviar les peticions d'Europa per a l'alliberament d'Aleksei A. Navalny , el líder de l'oposició rus. Els Estats Units enumeren els presos en el seu informe sobre els drets humans sobre Espanya i qualifiquen els empresonaments d'una forma d'intimidació política.

Fins i tot els legisladors de la Unió Europea, de la qual Espanya és membre, han plantejat la seva situació. Quan el bloc va discutir responsabilitzar Hongria i Polònia dels estàndards de l'estat de dret de la UE, alguns legisladors europeus van assenyalar una doble norma: Espanya, segons van dir, tenia presos polítics.

Una trobada d'Òmnium Cultural a Barcelona al març. El grup es va fundar el 1961 per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l'ús en públic.Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

Els empresonaments provenen d'un conflicte de fa temps, encara sense resoldre, per identitat, idioma i que té dret a governar a Catalunya, una regió de 7,5 milions de persones a la frontera amb França.

El 2017, Catalunya es va veure sumida en el caos quan els seus líders van intentar celebrar un referèndum regional d’independència desafiant els tribunals espanyols. El govern nacional de Madrid va enviar escamots antidisturbis, que es van apoderar d'urnes i fins i tot van apallissar alguns votants.

Els separatistes van obtenir la victòria de totes maneres, malgrat que més de la meitat dels votants no van votar i les enquestes van demostrar que Catalunya estava dividida en la independència.

Desafiant, el Parlament a Catalunya va continuar endavant i va declarar la independència de totes maneres, només per suspendre la seva pròpia declaració abans de ser dissolt pel govern espanyol . En aquell moment, el senyor Cuixart ja havia estat arrestat i altres líders separatistes van fugir cap a Bèlgica .

El 2019, els tribunals van condemnar el senyor Cuixart i vuit més a entre nou i 13 anys de presó després de condemnar-los per sedició.

"Està a la presó simplement per exercir el seu dret a expressar-se", va dir Esteban Beltrán, que dirigeix ​​l'oficina espanyola d'Amnistia Internacional, sobre el senyor Cuixart.

Arancha González Laya, ministra d'Afers Exteriors espanyola, va dir que aquest cas va portar records dolorosos al país d'altres moviments independentistes, inclosos els assassinats del grup terrorista ETA , que va lluitar durant dècades per la independència de la regió basca del nord.

“No són presos polítics. Es tracta de polítics que han incomplert la llei ”, va dir la senyora González Laya en una entrevista.

“La pregunta és: teniu a Espanya la capacitat d’expressar una opinió diferent? Resposta: Sí. Té dret a decidir unilateralment que destrueixi el país? No ", va afegir.

Però David Bondia, professor de dret internacional a Barcelona, ​​va dir que el govern espanyol estudiava una revisió que debilitaria les seves lleis de sedició, cosa que considera com una admissió que s'havia produït un error a l'empresonament dels líders separatistes.

El cas del senyor Cuixart va ser encara més problemàtic des del punt de vista jurídic. Va ser el cap d'un grup cultural, tot i que el seu judici contra la sedició es va dur a terme sota un marc legal reservat als polítics, va dir Bondia, que va plantejar qüestions relatives al procés degut.

Per a Carles Puigdemont, l'expresident de Catalunya que va liderar l'impuls del referèndum, la situació recorda els dies de la dictadura franquista, quan els opositors polítics vivien amb por de ser perseguits.

"Per a nosaltres, això ha colpejat durament i ens ha portat al passat", va dir.

Puigdemont, que també és buscat per càrrecs de sedició, va fugir d'Espanya el 2017 a Bèlgica, on militava al Parlament Europeu. Però la seva immunitat parlamentària va ser eliminada al març, cosa que li va permetre l'extradició.



Des de 2017, els activistes s'han concentrat a la presó de Lledoners cada nit en suport als líders catalans que s'hi celebren.
Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

L’ombra de Franco va jugar un paper als primers dies d'Òmnium, l'organització cultural que el senyor Cuixart continuaria dirigint.

Va ser fundada el 1961 per un grup d'empresaris per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l'ús en públic. Poc després, els franquistes van tancar Òmnium i el grup va passar a la clandestinitat.

Quan el senyor Cuixart creixia als afores de Barcelona als anys vuitanta, Franco havia mort i molts vestigis del seu règim havien estat arrasats durant molt de temps. Però el senyor Cuixart encara veia una intolerància cap a la seva cultura.

Hi havia el nom del senyor Cuixart, per exemple. El seu primer nom, Jordi, era el nom català del patró de la regió, Sant Jordi el drac assassí. Però en documents oficials, el senyor Cuixart estava registrat amb el nom castellà Jorge, una pràctica habitual al país, que havia prohibit registrar els noms de pila catalans.

"Van veure la diferència com una amenaça", va dir.

El senyor Cuixart va ser arrossegat al món de les lletres catalanes per un oncle propietari d'una llibreria que aviat va ser coneguda pels seus salons literaris plens de poetes i personatges polítics. L'ambient era "un huracà creatiu", va dir Cuixart que l'inspiraria durant dècades.

De jove, el senyor Cuixart es va submergir en el món dels negocis, primer treballant a les fàbriques de Barcelona i després estalviant per obrir-ne una. Després que el seu perfil d'empresari comencés a augmentar, es va incorporar a Òmnium el 1996.

El grup s'havia convertit des dels seus dies clandestins en una força clau de la cultura catalana. Va reviure la Nit de Santa Llúcia, un festival literari després de la foscor a Barcelona que havia estat prohibit per Franco, i va lliurar el Premi Sant Jordi a la millor novel·la escrita en català.



Una fotografia del senyor Cuixart a les oficines d'Òmnium Cultural a Barcelona. El grup s'ha convertit en una de les principals forces de la llengua i la cultura catalanes.Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

Òmnium també va tornar a despertar els sentiments nacionalistes que sentia el senyor Cuixart quan era adolescent.

"Ser català era més que una llengua i una línia de sang", va dir. “Va ser una decisió viure aquí i estar aquí. Això és el que et va fer català. "

El 2010, els tribunals espanyols van llançar una carta que atorgava amplis poders per a l'autogovern, quatre anys després que fos aprovada pels votants i el Parlament regional . El moviment va provocar ràbia generalitzada i les banderes separatistes es van fer habituals al camp.

Aviat, el Parlament discutia una decisió per declarar un estat independent, considerat durant molt de temps un somni radical dels radicals.

El senyor Cuixart, que el 2015 s'havia convertit en el president d'Òmnium, de vegades estava controvertit perquè el seu grup també s'hagués adherit a l'empenta independentista: al cap i a la fi, era una organització cultural i no pas política. Però al final, va dir que no unir-se hauria estat situar-se en el costat equivocat de la història.

El dia crucial va arribar per al senyor Cuixart el 20 de setembre de 2017, quan la policia espanyola, que intentava impedir que es fes el referèndum d'independència, havia assaltat un ministeri regional català basat en les sospites que s'hi organitzaven els plans de votació. Però una multitud gegant va envoltar la ubicació.

El senyor Cuixart i un líder independentista, Jordi Sánchez, van intentar mediar entre els manifestants i la policia. Van establir camins entre la multitud perquè els agents entressin a l'edifici i van anunciar que qualsevol persona que considerés violència era un “traïdor”.

A mesura que passava la nit, el senyor Cuixart va dir que temia enfrontaments violents. En una gravació, se'l veu dalt d'un vehicle que demana que es dispersi la multitud. Malgrat les burles dels manifestants, la majoria van marxar i el senyor Cuixart va dir que després es va a dormir.

La votació es va celebrar enmig de la repressió del mes següent. Però el senyor Cuixart va recordar un acte anterior de desobediència civil quan no hi va haver conseqüències després d'haver esquivat un projecte militar quan era jove. Aquesta vegada va pensar que tenia poc a témer.

Però després van arribar els càrrecs: sedició, un dels delictes més alts d'Espanya. Aquests càrrecs draconians d'activitat en una protesta van sorprendre fins i tot als experts legals que van dir que les lleis de sedició –que cobreixen delictes menys greus que la rebel·lió total– s'havien utilitzat poques vegades en un país.

"Vaig haver de buscar què era fins i tot la" sedició "", va dir Cuixart.


Un manifestant al març a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns que acull traficants de drogues, assassins i el senyor Cuixart. Crèdit. Samuel Aranda per al New York Times

Ara el senyor Cuixart passa els dies a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns i llar de traficants de drogues i assassins condemnats. Va dir que passava les tardes meditant i escrivint cartes.

Jordi Cañas, diputat espanyol al Parlament Europeu que està en contra de la independència catalana, va dir que sentia poca pena per la situació del senyor Cuixart perquè els separatistes la van portar a si mateixos.

"No els perdono perquè han trencat la nostra societat", va dir Cañas, que va afegir que l'impuls independentista encara dividia les cases espanyoles. "Tinc amics amb els quals ja no parlo més".

El senyor Cuixart, per la seva banda, va dir que no demanava perdó. Ho tornaria a fer tot, va dir. És Espanya qui va de canviar, va dir, no ell.

"En algun moment, Espanya haurà de reflexionar i preguntar-se: què faran amb mi?" Ell va dir. “Eliminar-me? No poden ".

Leire Ariz Sarasketa va contribuir amb la informació de Madrid.