dimarts, 25 d’agost del 2020

EL VIRUS ENS AFECTARÀ DURANT MOLT DE TEMPS, AMB HUMILITAT I DISTÀNCIA TINDREM UNA VIDA (GAIREBÉ) NORMAL



EMANUELE CAPOBIANCO, 9 agost 2020

És agost: temps de vacances i relaxament després de mesos molt difícils per a tothom. Malauradament, el COVID no ha desaparegut amb l’estiu, la pandèmia evoluciona diàriament i no es pot baixar la guàrdia sense donar avantatges perillosos al virus. Set mesos després de tancar el mercat de Wuhan, les dades científiques identifiquen algunes veritats incòmodes que ens poden ajudar a navegar millor els propers mesos difícils.

La primera veritat és que la pandèmia s'està accelerant a nivell mundial: els casos de tot el món han crescut en les darreres setmanes fins a gairebé 300.000 diaris. Per fer-ne una idea, Itàlia ha registrat 250.000 casos en total des del començament de l'epidèmia al febrer fins a l'actualitat. Tres-cents mil casos al dia significa tres casos per segon al món, un avió ple de casos cada minut. La pandèmia és realment global. Estats Units, Brasil, Índia, Rússia i Sud-Àfrica encapçalen la llista de països amb més casos, però no hi ha cap país al món afectat per COVID i que aquesta acceleració global no pugui suposar un altre risc.

La segona veritat és que COVID és una malaltia encara més perillosa i descarada del que ens imaginàvem. Els camions alineats a la nit a Bèrgam van fer entendre als italians i al món que COVID no és una grip trivial. Però si al març pensàvem que el virus podia matar gent gran i no tenir conseqüències a llarg termini, avui sabem que el virus també pot matar joves i que pot tenir conseqüències inhabilitadores greus a llarg termini per a tothom. COVID afecta els pulmons, però també el cor, el cervell i els ronyons. Alguns pacients que han patit pneumònia ja comencen a presentar símptomes de fibrosi pulmonar, una malaltia greu que pot requerir un trasplantament pulmonar. Altres pacients, afectats per trombes al cervell relacionats amb COVID, es troben ara amb dificultats motrius o de parla.Els problemes cardíacs, especialment les arítmies, es troben ara en pacients prèviament "asimptomàtics": les conseqüències per als joves poden ser la fi de tots els esports i una reducció de l'esperança de vida.

La tercera veritat és que, malgrat els avenços científics excepcionals dels darrers mesos, encara passarà un temps abans que la vacuna s'injecti als nostres braços, se'ns ruixin als nassos o se'ns produeixin gotes a la boca. Actualment, hi ha gairebé dues-centes vacunes estudiades i una dotzena estan en una fase avançada d'assaigs clínics: les dades preliminars procedents d'alguns estudis són esperançadores, però el camí per confirmar l'eficàcia i la seguretat és encara llarg. És possible que una o més vacunes s'aprovin fins a finals d'any, però és cert que les dosis disponibles inicialment seran molt poques en comparació amb les necessitats de la població mundial. Realista, és probable que una vacuna només estigui disponible només en 2021 i amb una distribució que inicialment haurà de prioritzar el personal sanitari i la gent gran.

Aquestes tres veritats, juntes, proporcionen certes certes indicacions per al futur proper i, potser, llunyà. COVID romandrà amb nosaltres una bona estona i haurem de conviure amb ell, potser durant anys. Una vigilància epidemiològica propera i una resposta ràpida per contenir brots mitjançant proves, aïllament de casos i quarantena de contacte seran fonamentals en els pròxims mesos. Les mesures de defensa individual contra COVID hauran de formar part de la nostra vida diària: el distanciament físic i les màscares són i seran fonamentals, particularment en entorns tancats. Els joves, que s'han convertit en el motor de l'epidèmia al món, hauran de prestar una atenció especial al distanciament: pubs, discoteques, concerts són llocs amb un risc molt elevat d'evitar. El treball intel·ligent hauria de continuar sempre que sigui possible;bLes escoles hauran d'intentar limitar el contacte entre els estudiants i preparar-se per a tancaments inevitables millorant eines d'ensenyament a distància alternatives. L'impacte psicològic de COVID continuarà sent molt elevat a les famílies italianes i les inversions adequades per ajudar les persones en situació de dificultat psicològica han de ser una prioritat.

Per a aquells que defensen que l'economia, no el COVID és el problema real, hem de recordar que l'única manera de reiniciar l'economia és contenir l'epidèmia. Itàlia i els italians viuen un estiu de semi-normalitat gràcies als esforços realitzats, com a individus i com a sistema de país, els mesos anteriors. Altres realitats, com els Estats Units i el Brasil, paguen un preu humà i econòmic molt elevat a causa de l'orgull de la ciència i la falta de respecte per les seves indicacions. Aquest és el moment de ser humils davant d'un virus poc més gran que nosaltres. Aquest és el moment de la responsabilitat individual i un renovat compromís institucional per garantir-nos una tardor de semi-normalitat.


Emanuele Capobianco:
Doctor per Valtellina, he treballat amb l'OMS, UNICEF i el Banc Mundial a l'Orient Mitjà, Àsia i Àfrica. Després de quatre anys a Moçambic amb UNICEF com a gestor sanitari, em vaig traslladar al Fons Mundial contra la Sida, la Tuberculosi i la Malària a Ginebra com a assessor principal de polítiques. Avui sóc director de Salut i Assistència, Federació Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja

dilluns, 17 d’agost del 2020

SITUACIÓ POLÍTICA JULIOL DE 2020

PROCÉS CONSTITUENT

LLIÇONS DE LA PANDÈMIA
L'Estat espanyol ha protagonitzat un dels confinaments més durs d'Europa. L'economia, molt depenent del turisme, no s'ha vist beneficiada, tot el contrari. Els beneficis, en tot cas haurien de venir a mig termini per una inversió de les prioritats, per exemple, afavorint el decreixement, revertint el canvi climàtic...

L’autoritat dels governs, central i autonòmics, s'ha vist reforçada. Al mateix temps, els moviments s'han vist afeblits en la seva capacitat de protesta resultat d'una combinació de por pels rebrots de la  pandèmia i de fatalisme davant d'unes polítiques que es veuen com inevitables. Només així s'explica la manca de resposta davant d'una situació on bona part de la població es veu abocada a la pobresa per la pèrdua de llocs de treball, pels ERTOS i pel retard en totes les ajudes promeses.

Al mateix temps, els recursos que havien d'arribar d'Europa s'estan difuminant amb l'exigència de condicionalitat en la concessió d'ajudes per imposició d'una majoria de països del nord del continent. No deixarem de lluitar contra les polítiques d'austericidi, destinades a retallar els serveis socials, però cal reconèixer que l'Estat espanyol i altres països del sud, tenen un problema: és incomprensible que amb un menor nivell de despesa social caiguin en uns nivells de dèficit incomparablement superiors a la mitjana europea. Aquest forat estructural només s'explica pel pes del frau fiscal, de l'economia submergida i de la corrupció.

Si no es produeixen canvis en el plantejament europeu, el govern espanyol es veurà abocat a una pujada d'impostos que no serà per una reforma fiscal progressiva (com reclama Unidas Podemos) sinó per l’increment de l’IVA i altres tributs regressius (i tant de bo anéssim errades).

LES ELECCIONS BASQUES I GALEGUES
Els resultats dels comicis tant a Euskadi com a Galiza responen a l'anàlisi que hem fet a l'apartat anterior. En ambdós casos s'han vist reforçades les polítiques d'ordre representades pel PNB i el PP gallec i el PSOE ha passat a tercera força.

També ha estat una derivada molt negativa el retrocés de Podemos (a Galiza un autèntic ensorrament). La pèrdua de vots de Podemos no ha anat a la dreta ni al PSOE sinó a forces nacionalistes d'esquerres més radicals. Podemos ha pagat la coalició amb el PSOE sense haver obtingut millores clares en fiscalitat o en la derogació de la reforma laboral o de la Llei Mordassa; en dues comunitats on havia obtingut molts vots sobiranistes, la centralització en el primer període de la pandèmia (amb la presència de comandaments militars a les rodes de premsa) ha comportat una segura fuga de votants.

Tampoc una majoria aclaparadora (de dos terços) nacionalista a Euskadi pot ser molt il·lusionant, ja que la continuïtat de la coalició PNB-PSE deixarà una clara majoria parlamentària a favor del dret a decidir en declaracions simbòliques.

LA SITUACIÓ A CATALUNYA
El govern de Catalunya ha viscut una fase d'inestabilitat i d'inoperància motivada per dues raons, una ben pública, l'empat tècnic produït a les eleccions del 21-D entre dues forces condemnades a col·laborar (al menys mentre existeixin els/les presos/es i exiliats/des polítics/ques) i a competir pel mateix espai polític, el centre-esquerra on se situa una gran majoria de l'electorat independentista. 

Aquest és un conflicte normal entre dues forces independents. L'altre conflicte, menys evident, és el que s'ha estat gestant en l'espai post convergent entre el PDCat, una força d'ordre acostumada a
governar i l'entorn de Puigdemont disposat a trencar amb el passat amb el llast de la corrupció i de les retallades. L'alcalde d'Igualada ho ha expressat ben clar: “Puigdemont està portant JuntsxCat més a l’esquerra del que seria recomanable”. En aquest espai es mouen agents molt diversos, molts fora
del PDCat però amb un discurs comú; ara que la independència no és per demà, el que cal és tornar i redefinir el model de país de l’antiga CDC.  

Aquí hi trobem Junts per Avançar, d’Albert Batlle, fins a molta gent del PDCat, passant pel PNC de Marta Pascal. El problema és que no disposen de cap líder que pugui ni de lluny competir amb Carles Puigdemont.

Des de l’esquerra cap partit polític ha intentat construir en aquest període una alternativa per agrupar el dispers i ampli moviment popular que lluita contra el sistema vigent. En Comú Podem, lligat amb pactes al govern estatal, tampoc no ha mobilitzat ni ha denunciat la manca de mesures socials com ha fet la campanya de Pla de Xoc Social (http://www.plandechoquesocial.org/ca/) i les Marees. Tampoc no s’ha mirat de construir una unitat contra la repressió de l’estat espanyol, que manté segrestada la vida política i econòmica de Catalunya.

UNA PROPOSTA DE CARA A UNES ELECCIONS IMMINENTS
Endevinar la data de les properes eleccions catalanes pot ser un exercici arriscat. Moltes dades indiquen que la convocatòria, en mans de Torra, pot ser imminent. El 29 de juliol Torra va ser cridat a declarar i aquest mes de juliol estava previst que el sector post convergent culminés la seva reorganització. D’altra banda, l’actuació de la Covid pot alterar tots els plans.

No som indiferents, en absolut, al resultat de cap comtessa electoral, i, en general, preferim que les forces d’esquerra millorin posicions. Ara bé, en les condicions actuals ens resulta molt difícil donar suport a les forces que participen tant en el govern estatal com en el govern de la Generalitat.

En aquest sentit ens trobem més properes a candidatures clarament anticapitalistes, no compromeses amb la gestió del Govern estatal, que tot i reconeixent que ha aportat alguna millora social comparant-lo amb el PP, no arriba a uns mínims, com el de deslligar-se de l'IBEX 35, derogar la llei Mordassa o la llei d’Estrangeria, ni s’enfronta a les clavegueres de l’estat com caldria, ni a la monarquia, ni planta cara a la UE que no vol una fiscalitat comuna, ni afronta el combat contra els paradisos fiscals, on tenen més de 160.000 milions € els rics d’aquest Estat.

Aquest plantejament ens deixa com a únic referent la CUP, una força anticapitalista que no acostuma a cedir davant els poders fàctics, si bé trobem a faltar una obertura cap a altres forces anticapitalistes i sobiranistes.

NO SOM UN PARTIT POLÍTIC; AL CONTRARI, FEM POLÍTICA
Sigui quina sigui la posició que prenguem davant d'unes eleccions que encara no s’han convocat, seguirem treballant per la unitat i la coordinació dels moviments de resistència a les polítiques neoliberals, defensarem temes menys habituals com són el decreixement econòmic i turístic, l’obertura de fronteres a les persones, papers per a tothom o el debat constituent.

No subordinarem la nostra pràctica a les candidatures que es puguin formar.

En relació al govern a constituir després de les eleccions, la polèmica interessada entre un govern format exclusivament per partits independentistes o un tripartit d'esquerres (amb el PSC) ens pot portar a un carrer sense una sortida digna. Preferim un bloc que aglutini totes les forces que donen suport a la sobirania de Catalunya i a les mesures de transformació social (com la proposta del sindicat de llogateres de limitació de lloguers), que podria ser un bloc format per JxCat, ERC, En Comú Podem i la CUP. Tal i com ha declarat recentment en Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogateres: “Al Setembre es votarà la Llei per regular els preus dels lloguers, producte d'un gran pacte de país. Ningú entendria que no fos aprovada. Ens hi va la vida, el futur”