dimarts, 20 de desembre del 2011

EL MEJOR TRAFICANTE DE ARMAS ABANDONA LA MONCLOA

dimecres, 14 de desembre del 2011

Acord pioner entre l'Ajuntament d'Arbúcies i Coop57

• L’Ajuntament d’Arbúcies i Coop57 preparen un acord de col·laboració per impulsar l’economia social i el desenvolupament local

• Serà el primer conveni de col·laboració que la cooperativa de finances ètiques signa amb un municipi per impulsar respostes econòmiques locals a la crisi

L’Ajuntament d’Arbúcies i la cooperativa Coop57 enllestiran aquest desembre el primer conveni de col·laboració entre un municipi català i l’entitat de finances ètiques i solidàries. La voluntat del municipi és que el serveis de finançament alternatiu de la cooperativa puguin arribar a Arbúcies i contribuir al desenvolupament econòmic i social. L’acord pretén així reforçar les eines financeres per respondre, des del mateix territori, a l’actual crisi econòmica, amb una base financera innegable. Particularment davant les greus dificultats que el teixit productiu passa per accedir al dret al crèdit, en un context de restricció per part de la banca tradicional en perjudici de la reactivació econòmica.

Col·laboració, formació i finançament
Un primer acord, signat el passat octubre, expressava la voluntat de col·laborar amb Coop57, donar difusió local al projecte i cobrir la formació del personal de l’Àrea de Promoció Econòmica del consistori. Coop57 és una cooperativa de serveis financers que recull estalvi del teixit social i els destina exclusivament a finançar projectes d’alt contingut social, ambiental o cultural. En els darrers 5 anys ha finançat més de 700 projectes per un valor superior als 20 milions d’euros. Formada per 380 cooperatives i entitats de l’economia social i més de 1.500 socis i sòcies col·laboradors, Coop57 esperona la democràcia econòmica i social i fomenta un model de desenvolupament arrelat al territori, compromès amb la seva gent i generador de dinàmiques econòmiques basades en l’equitat i la justícia social.

El conveni de col·laboració combinarà la promoció econòmica local amb l’acció social. L’impuls a l’emprenedoria, des l’òptica cooperativa i de base, i el servei a les entitats que treballen contra l’exclusió social i la cooperació internacional és l’objectiu principal del projecte. 
 

diumenge, 11 de desembre del 2011

Cal posar la bici en l'equació: cost transport públic vs cost bici

 
marcbel | Bici, carrils bici i Barcelona | dijous, 24 de novembre de 2011 | 19:28h
 
En aquests temps que ens questionem on van a parar els diners dels nostres impostos i el cost dels serveis públics, convé que ens plantegem també el cost del transport públic. Entenent que no existeixen solucions úniques (cotxe, moto, transport públic o bici), sinó un mix de tot plegat.

Actualment en el transport públic l'usuari, a nivell general, paga el 40% del cost real. Sembla que les intencions del nou govern és que l'usuari n'assumeixi el 50% del cost real. Ara bé, el transport públic és sostenible? Ens el podem permetre? Existeixen alternatives viables i més barates? Podem dedicar-ne la inversió pública a altres coses?

No poso en qüestió el transport públic. És necessari, òbviament. També m'agradaria que fos completament gratuït, com proposa l'Agència Internacional d'Energia com una de les mesures amb més impacte per reduir el consum de petroli. Però insisteixo, existeixen alternatives que proporcionin un resultat similar i ens costin menys?

Cost transport públic vs cost bici

Anem a fer quatre números per saber per on va la cosa. Considerem el cost del transport públic actual (40% usuari, 60% administració). Considerem també que tenir la millor infrastructura ciclista del món a Holanda costa enre 12 i 30 EUR habitant/any. Considerarem el màxim (30 EUR), perquè no es digui que tirem curt. I que comprem una bici minimament bona (400 EUR) i no una de les que regalen amb els diaris. Per a un any tenim això:


1 any (EUR) Usuari Administració
Transport públic 400 600
Bici 400 30
Diferència 0 -570

L'usuari el primer any no es gasta més. Però l'administració s'estalvia 570 EUR per usuari. Diners que podrien ser invertits en altres coses com la sanitat, l'eduació, beques, R+D, etc. 47.5 EUR al mes per usuari.

Però en la bici cal considerar no només la compra, sinó el seu manteniment (50 EUR anuals) i si voleu una assegurança (35 EUR anuals) perquè no ens acusin novament de tirar curts. Considerem 10 anys per fer un promig anual.

10 anys (EUR) Usuari Administració
Transport públic 4000 6000
Bici (+manteniment) 1200 300
Diferència -2800 -5700

L'usuari s'estalvia en 10 anys 2.800 EUR (280 EUR anuals, 23 EUR al mes) i l'administració 5.700 EUR (anual i mensual com abans).

Però és que el benefici és superior. La bici és el mitjà de transport urbà més ràpid en distàncies inferiors a 7,5 km. La bici contribueix a disminuir la contaminació i el soroll, que provoquen malalties cròniques amb un cost esconòmic i de pressió a l'usuari i l'administració pública. La bici lluita contra el sedentarisme i el sobrepes dels ciutadans (un 50% el pateixen), la qual cosa també estalvia cost a la sanitat pública i a les empreses on treballem. També ajuda a fer un trajecte menys estressant, que també repercuteix en la sanitat pública. La bici evita morts en la carretera, i allibera espai públic en detriment dels cotxes. La bici també ajuda a descongestionar les carreteres. No tothom pot prescindir del cotxe. També ajuda a descongestionar el transport públic. No tothom pot prescindir dels transport públic, però fins i tot la combinació de bici i transport públic el descongestiona. També impulsa la industria local, tant en fabricació de bicis i complements, com en botigues especialitzades. Indústria que paga impostos i genera ocupació al país. Etc, etc.

Els països desenvolupats han apostat per la bici com un element més en l'equació de la mobilitat. Fins i tot diverses ciutats dels EUA tenen percentatges d'ús superior al de Barcelona, que és d'un 2% (molt baix). Als Països Baixos la bici és un 25% dels desplaçaments a nivell nacional, però hi ha ciutats com Amsterdam on se supera el 40%. El mateix podríem dir de Dinamarca. O d'algunes ciutats de l'automobilística Alemanya.

La pregunta òbvia és: si l'usuari guanya, si l'administració guanya, si la industria local guanya, és a dir, si tothom guanya, per què no es fa una política decidida a favor de la bici?

Amb els quatre números fets es pot veure clar: no es pot estar en contra de la bici des de la racionalitat, sinó per ideologia. És a dir, cal donar la volta a l'argument: no és ideologia estar a favor de la bici, és pur pragmatisme. El que és ideologia es estar-ne en contra, és irracional, és malbaratador de recursos públics, no té sentit. No posem d'excusa l'orografia, perquè Barcelona és plana en bona part, com la majoria de les ciutats catalanes. I si no, hi ha la bici elèctrica on podem treure la bateria i carregar-la a casa o la feina tranquil·lament sense cap necessitat d'infrastructura dedicada com sí cal per la moto o el cotxe elèctrics. Tampoc serveix d'excusa la pluja, al nord d'europa plou més i bé que van en bici. A més, existeixen els impermeables (transpirables i hidròfugs per 25 EUR).

Fer infraestructura ciclista no és gratis, però és barat i relativament ràpid d'implementar. Com mostra Holanda, Dinamarca o els EUA, un cop feta la infrastructura la gent s'hi apunta, i no a l'inrevès. No cal inventar res, només cal que seguim, amb humilitat, el que han fet els altres. Que ho copiem i ho adaptem. No cal innovar ni res que s'hi assembli.

Si us plau, siguem seriosos, fem números, posem-los a sobre de la taula, deixem de banda la ideologia i la bona voluntat, i treballem per optimitzar els nostres recursos personals i socials (administració). La bici té un paper significatiu, no la ignorem.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Impacte Gasoducte al Bosc de Can Deu

El Gasoducte Martorell-Figueres que Enegas ja ha començat a construïr afectarà greument els espais naturals del Rodal de Sabadell:camps de Ca n'Argeleguet, Sant Julià d'Altura, el Bosc de Can Deu, el Riu Ripoll, el Bosc de Can Bages, Torre Turull, els boscos de Can Torrents, el Torrent de Colobrers, el Riu Tort, la Serra de Sant Iscle...

dimecres, 23 de novembre del 2011

A Castellar els impostos més alts de la comarca


Ple extraordinari del dia 08-11-11, pujada d'impostos a Castellar del Vallès Castellar del Vallès el poble que tindrà els impostos més alts de la comarca del Vallès Occidental. 
Incrementen un 6% d'IBI (Impost Béns Immobles) i un 10% de taxa d'escombreries. 
El pressupost del 2012 només servirà per gestionar el dèficit generat al llarg d'aquest anys amb la mala gestió econòmica de l'ajuntament de 19 milions d'euros de deute. 
Els ciutadans pagaran més, s'apujaran les quotes dels serveis, els treballadors de l'ajuntament veuran retallats els seus complements, etc. 
En canvi, els sous del 13 regidors de govern, alguns amb dubtosa dedicació al poble, i els 2 càrrecs de confiança que cobren 109.000 euros l'any seran intocables.
 

 


divendres, 18 de novembre del 2011

#Op20N - (versió reduïda) - Anonymous

Democràcia Real Ja! llança la nova publicació impresa  INFORMACIÓ REAL JA que durant aquesta setmana està sent distribuïda als carrers. S'envia adjunt el nº 0 que acaba de sortir, dedicat a les eleccions del 20N i a informació general sobre el 15M.  



dijous, 20 d’octubre del 2011

Indignats

 

"Hauríem de preguntar-nos si informem perquè la ciutadania pugui tenir la seva pròpia opinió del que passa, si destapem els interessos ocults del poder, si donem veu a les diverses  idees i als diferents punts de vista que hi ha a la societat, si lluitem per la indepència del periodisme i la seva  imparcialitat.
Si no ho fem, no ens estranyi que els ciutadans ens considerin part de l'establish-ment econòmic i polític contra el qual  estan indignats i també s'indignen contra nosaltres."

Llúcia Oliva - Presidenta del Consell d'Informació de Catalunya (Capçalera, pàgina 83 )

dijous, 13 d’octubre del 2011

15 d'octubre - Units per un canvi global


El 15 d'octubre persones de tot el món prendran els carrers i les places. Des d'Amèrica a Àsia, des d'Àfrica a Europa, la gent s'està aixecant per reclamar els seus drets i demanar una autèntica democràcia. Ara ha arribat el moment d'unir-nos tots en una protesta no violenta a escala global.

Els poders establerts actuen en benefici d'uns pocs, sense escoltar la voluntat de la gran majoria, sense importar-los els costos humans o ecològics que haguem de pagar. Cal posar fi a aquesta intolerable situació.

Units en una sola veu, farem saber als polítics, i a les èlits financeres a les que serveixen, que ara som nosaltres, la gent, els que decidirem el nostre futur. No som mercaderia en mans de polítics i banquers que no ens representen.

El 15 d'octubre ens trobarem als carrers per posar en marxa el canvi global que volem. Ens manifestarem pacíficament, debatrem i ens organitzarem fins aconseguir-ho.


És hora que ens unim. És hora que ens escoltin.
¡Prenguem els carrers del món el 15 d'octubre!

divendres, 23 de setembre del 2011

Una lucha dura y desigual por un servicio público


El Periódico, 23 de setembre de 2011

Querer acceder a la cocina de las noticias de TVE demuestra que el intento de control de la información por los partidos no tiene límites

Hace más de 10 años que los periodistas de los medios audiovisuales públicos luchamos contra los partidos políticos para conseguir que esos medios sean despolitizados, profesionales y plurales y estén al servicio de la ciudadanía. Pero una y otra vez determinados partidos se empeñan en atacar la libertad y la independencia de los profesionales. Es lo que ha pasado ahora con la decisión del consejo de administración de RTVE de exponer a los periodistas a su control político y abrir la puerta a la censura previa.

Los ciudadanos toman decisiones muy importantes gracias a la información, y por responsabilidad y credibilidad los periodistas debemos procurar que esa información sea independiente, plural, honesta y veraz. Los medios públicos, por su naturaleza y porque únicamente se deben a los ciudadanos, son los que deben realizar mejor esta información, rechazando intromisiones que amenacen su independencia.

La lucha para imponer estos principios democráticos básicos en los medios públicos ha sido dura y desigual. Durante muchos años, las radios y televisiones públicas fueron dirigidas por personas escogidas directamente por los gobiernos de turno que intentaban ponerlas al servicio de sus aparatos de propaganda. Los periodistas no nos hemos rendido nunca, aunque no siempre hemos estado unidos y hemos tenido quintacolumnistas. En el 2006 y el 2007 pensamos que habíamos conseguido un hito cuando, primero el Congreso de los Diputados y después el Parlament, aprobaron nuevas leyes de las radiotelevisiones públicas. Una de las cosas que nos preocupaban era que los gestores de estas corporaciones fueran buenos profesionales, independientes y conocedores del sector para poder realizar su labor de servicio público con eficiencia y libertad. La ley lo permitía y parecía que era el final de la politización.

El problema es que los partidos políticos, en el Gobierno y en la oposición, no estaban dispuestos a respetar la independencia de los profesionales de los medios públicos. En Catalunya se burlaron de la ley y, aprovechando que es el Parlament quien nombra a los miembros del consejo de administración, hicieron un consejo de gobierno de TV-3 y Catalunya Ràdio que reproduce la correlación de fuerzas del parlamento. En RTVE el consejo de administración también responde a la cuota de representación de cada partido. Es la partidización de los medios públicos.

Ahora, la decisión de los consejeros de RTVE de tener acceso al espacio en el que se cocinan las noticias de los informativos ha dejado al descubierto que su deseo de controlar la información no tiene límites. Pero rectificarán, porque tanto la ciudadanía a través de las redes sociales como algunos partidos políticos, sindicatos y los trabajadores de RTVE se han sublevado con una fuerza y decisión nunca vistas. Esto muestra que es el momento de hacer cumplir la ley y conseguir que en nuestro país los medios públicos estén dirigidos por profesionales cualificados e independientes en lugar de comisarios políticos. Es lo que se merece la sociedad y es por lo que muchos periodistas han luchado durante mucho tiempo. 

Taula rodona: els periodistes i els mitjans de comunicació


LLÚCIA OLIVA - aquest text és de Llúcia Oliva quan treballava a TVE Catalunya.
Actualment és la presidenta del Consell d'Informació de Catalunya i malauradament tot el que diu és ben vigent.
 Les ràdios i televisions públiques tal com funcionen avui a Espanya no ofereixen condicions perquè els periodistes facin totes les funcions que les societats democràtiques han assignat a la premsa. Una informació veraç, honesta, completa i plural és la base de les societats democràtiques perquè permet als ciutadans de participar plenament i responsablement en la vida pública del seu país. Però, com que els que tenen el poder són corruptibles i tendeixen a servir-se a si mateixos, s'ha atorgat també a la premsa la funció de vigilància i control dels governants. Aquestes funcions s'haurien d'acomplir en els mitjans públics millor que enlloc, perquè són de tots i haurien d'estar al servei de tothom. En teoria, no haurien de tenir les servituds econòmiques, comercials i empresarials de les ràdios i televisions privades. Ara, si a l'Estat espanyol, els mitjans audiovisuals públics no poden fer les seves funcions democràtiques, les raons s'han de buscar: primer, en la politització dels mitjans públics, i segon, en la seva dependència econòmica exclusiva de la publicitat. Això limita la capacitat d'informar sobre cestes persones, partits, institucions, empreses i serveis. A la practica, fa que els mitjans públics tinguin problemes per exercir el control dels polítics i protegir el públic dels abusos i errors dels governants, tal com seria desitjable. Al mateix temps, aquests mitjans també tenen dificultats per protegir els drets dels ciutadans com a consumidors.

La manca d'un model definit de televisió pública a Espanya i el nomenament polític del director general i dels caps d'informatius vicia tot el procés informatiu: des del nomenament del cap d'informatius, fins al del cap de secció, passant pel del redactor que informarà sobre determinats partits o temes. A l'hora de nomenar els quadres directius de la redacció, compta més la fidelitat de les persones a unes idees o les amistats personals que les raons professionals. A més, molts directius no han de donar comptes de la seva capacitat i efectivitat a l'hora de fer la feina, ni tan sols de l'acceptació popular dels seus programes informatius. L'única cosa important és que sigui apreciat pels partits de torn.

Aquest funcionament afecta directament la redacció. Primer, perquè tothom sap, encara que ningú no ho admeti oficialment, que cal treballar sense perjudicar els interessos del partit que governa i els dels seus aliats polítics, i si es pot, cal donar-los un cop de mà. Després de tot, aquests partits són els que tenen a la seva mà el poder de posar i treure els responsables dels mitjans públics. Segon, perquè la situació que cada periodista aconsegueix a la redacció no depèn de si es treballa molt o poc, bé o malament, si s'és creatiu o innovador, de l'experiència professional. Tot depèn de la docilitat de cadascú, de la seva fidelitat als que manen o de l'habilitat per adaptar-se a la situació imperant. Aquest funcionament a les televisions públiques no és recent, sinó que s'arrossega des de la seva creació. Per exemple, Televisió Espanyola ha viscut el franquisme, el Govern de la UCD, el del partit socialista i ara el del PP. Això vol dir que els periodistes s'han hagut d'adaptar a quatre situacions ben diferents que han portat canvis d'organització, de directius, de funcionament de la redacció, deis programes informatius, etc.

Però cada Administració, salvant les diferències entre dictadura i democracia, ha coincidit a voler utilitzar els informatius d'acord amb els seus interessos i ha convertit TVE en el seu instrument de propaganda política.

Això explica la total desmoralització de la redacció que ja ha arribat a la conclusió que no hi ha res a fer perquè qualsevol que sigui el partit que governi, sap que a TVE les coses seguiran igual: nomenament polític dels càrrecs directius de l'empresa en general i de la redacció en concret, censures, silencis o declaracions imposades, partidisme, etc. La gent veu que la capacitat i el rendiment professionals no serveixen com a moneda de canvi, i es viuen discriminacions si no es pensa i s'actua de la manera que s'ha decidit que és la políticament correcta. Com a conclusió, molts periodistes deixen de tenir com a fins últims de la seva tasca el dret a saber de la gent i el perfeccionament professional i ètic. S'abandona la Iluita per aconseguir uns informatius millors i més efectius, més útils perquè els ciutadans entenguin el món en el qual viuen i puguin actuar en conseqüència.

D'altra banda, l'intervencionisme dels governs de torn en la política informativa de TVE ha fet que no s'hagi creat una cultura democràtica a l'interior de l'empresa ni tampoc a la redacció. Durant la dictadura, quan l'esperit de Iluita era més viu, el que era políticament correcte entre els periodistes era mirar d'aixecar el sostre informatiu i colar algun gol. Ara, el més corrent és passar del problema, cobrar a final de mes i buscar satisfaccions professionals fora de TVE, perquè no existeix aquesta cultura democràtica pròpia de les televisions públiques en les quals els periodistes prioritzen el dret dels ciutadans a la informació.

L'intervencionisme dels governs en les televisions públiques també porta a canvis en els directius de la redacció que obeeixen més a interessos polítics immediats que a ideals informatius. A TVE Catalunya, per exemple, en dotze anys recordo haver vist, almenys, set caps d'informatius diferents i, com que cada vegada es comença de zero, no s'ha pogut crear tampoc una cultura informativa de televisió pública pròpia d'aquesta empresa. A part dels problemes mencionats, el que veiem és que els informatius de públiques i privades s'assemblen massa.

Si les radios i televisions públiques són un servei públic essencial, tal com diuen els seus Estatuts, els seus periodistes tenim l'obligació d'informar, no només d'allò que és sensacional i crida l'atenció i l'audiència, sinó d'aquelles coses més quotidianes que criden l'atenció de la gent perque poden afectar la seva vida quotidiana. Si pensem que en una democracia, el ciutadà ha de tenir un control de la seva vida i de les seves decisions, és necessari que tingui una informació completa i honesta, profunda i contextualitzada, amb les opinions de persones rellevants i d'experts perquè es pugui formar la seva pròpia opinió del món que l'envolta avui o en el qual viurà demà.

Desgraciadament, la cultura de la supervivència que la politització els mitjans públics ha portat a certes redaccions, fa que sovint s'oblidin els ciutadans que estan a l'altra banda de la pantalla. De vegades, amb els nostres silencis o les nostres informacions ja no es defensen ni tan sols interessos de governs o de partits, sinó els interessos d'individus determinats o d'empreses ben allunyats de l'interès públic. I és que quan no hi ha objectius ni barems professionals que prevalguin per sobre de tot, quan aquests no són els paràmetres que es fan servir per avaluar la feina, es produeixen tot tipus de situacions viciades, tot tipus d'aberracions.

En aquestes circumstàncies, a les televisions públiques, hi ha poc lloc per als periodistes inquiets, crítics, creatius o innovadors. La innovació és, segons els experts, una de les claus per a la supervivència dels mitjans públics. En els informatius, les innovacions es podrien fer sortint de la immediatesa de la notícia del dia, ampliant el ventall de notícies que es donen, proposant un tractament més aprofundit, ampli i analític de l'actualitat.

Els mitjans públics serien els llocs ideals per sortir de les rutines informatives basades en els accidents i les notes dels gabinets de premsa. Els periodistes d'aquests mitjans hauríem de poder sortir del dia a dia per considerar els processos i les tendències socials que s'estan desenvolupant i afecten o afectaran en el futur els ciutadans. Tot i que aquests haurien de ser els principis informatius dels mitjans públics, ara estan més ben vistos i són més còmodes els professionals que mantenen l'estructura existent, l'statu quo, i que no plantegen coses que poden xocar amb els interessos polítics, personals o comercials de l'empresa. El moment en qué la paradoxa informativa que es dóna als mitjans públics es posa més de relleu és durant la campanya electoral. Aquesta informació té una gran transcendència perquè, en teoria, és la que faran servir els electors per decidir el sentit del seu vot. Els mitjans públics haurien de ser el lloc on els electors trobessin la informació més independent, completa i honesta, peròi tampoc aquí els periodistes podem exercir les funcions que ens són pròpies dins d'una societat democràtica. El Consell d'Administració de RTVE ens imposa una manera de fer la informació electoral, pactada amb els partits, i basada en el minutatge de les intervencions dels partits parlamentaris. L'objectiu inicial d'aquesta política és evitar la discriminació dels partits de l'oposició, però a l'hora de la veritat fa que la informació de la campanya s'acabi semblant més a un espot publicitari de cada partit que a una informació periodística.

Les normes electorals acaben impedint la informació sobre qualsevol partit o moviment electoral extraparlamentari, no es pot fer una tasca de vigilància i control de les promeses electorals ni de l'actuació que han tingut els partits i polítics que ja han exercit el poder. La televisió pública es converteix en una plataforma des de la qual els partits parlamentaris exposen les seves propostes i demanen el vot, però no promociona un autèntic debat polític. Com més vots s'han tingut, més minuts es pot sortir a la informació electoral dels mitjans públics, i això, contribueix a perpetuar el poder dels grans partits, al mateix temps que perjudica els partits petits o els que només es presenten en certes demarcacions. Però sobretot, aquest sistema margina i estigmatitza les opcions extraparlamentàries que no entren mai en l'agenda informativa de la televisió pública.

Segons els estudiosos de la comunicació, els mitjans públics haurien d'anar més enllà de l'interès que cada partit té a mostrar-se davant del públic d'una manera determinada. Haurien d'aconseguir que totes les qüestions electorals importants siguin debatudes de manera pública i adient. Però aquest diàleg queda reduït als protagonistes de sempre, als líders arxiconeguts dels partits parlamentaris. Els mitjans públics haurien de fer un esforç per introduir diferents punts de vista i perspectives per evitar que l'agenda pública es confeccioni sempre de dalt a baix. Haurien de facilitar que en la discussió pública es tinguessin en compte preocupacions que els comentaristes oficials tendeixen a ignorar. Aquest és un altre motiu de frustració per als professionals que es veuen reduits al paper de propagandistes sense que hi puguin fer res. En la meva opinió, caldria aplicar una sèrie de mesures urgents per tal que els periodistes dels mitjans públics puguin donar la informació com els correspon en el si d'una societat democràtica. D'aquesta manera, recuperarien gran part de la moral professional:

1) Elecció de les persones que exerceixen la direcció del departament d'informatius segons criteris de professionalitat, capacitat i eficiència. Això implica que el director general de la cadena també haurà estat escollit segons aquests mateixos criteris i, evidentment, que no hauria de ser el govern de torn qui el nomenés.

2) Organització de les redaccions segons les necessitats professionals i no per garantir-ne el control ideològic.

3) Elecció de tots els càrrecs responsables de la redacció fent servir els mateixos criteris d'eficiència, professionalitat i competència.

4) Establiment d'objectius informatius clars tenint en compte la Constitució i les funcions assignades als periodistes en les societats democràtiques occidentals.

5) Establiment de mesures que protegeixin la llibertat d'informació i d'expressió dels periodistes, així com la seva independència. Per exemple, aprovar l'estatut de redacció en els mitjans públics on no existeixi.

dimarts, 20 de setembre del 2011

¿Medicalizar la muerte?

Antonio Sitges-Serra
La generalización de prestaciones sanitarias a pacientes terminales es utópica e indeseable

Por más que nuestros ciudadanos admiren la actitud prometeica y aparentemente altruista de científicos y profesionales de la salud, el mito del elixir de la vida eterna se parece cada vez más a un esperpento ideológico en manos del lobi médico-industrial. El precio que estamos pagando por haber duplicado nuestra esperanza de vida en los últimos 100 años es más alto de lo que cree el común de los mortales. La medicina genera hoy un sinnúmero de enfermos crónicos, discapacitados, dependientes, muchos de ellos terminales, como fruto de intervenciones quirúrgicas mutilantes e ineficientes, cuidados intensivos difíciles de justificar y quimioterapias desquiciadas. Una tercera parte de los pacientes que mueren de cáncer se encuentran en ese mismo momento recibiendo aún quimioterapia, generalmente carísima. Dos tercios de los pacientes que han estado más de un mes ingresados en una uci fallecen dentro de los dos años subsiguientes; en el caso de pacientes de más de 70 años, la mitad de los que sobreviven a la uci fallecen dentro de los siguientes seis meses. De los pacientes operados de cáncer de páncreas o de esófago, apenas el 15% supera los cinco años, periodo jalonado por repetidas visitas, análisis, tacs y quimioterapia tóxica. Está, pues, plenamente justificado el interés creciente que despierta la así llamada medicina paliativa, especialidad no reconocida oficialmente cuyo objetivo -más allá de la retórica humanista- es medicalizar la muerte, consecuencia natural de la medicalización de la salud que ya padecemos y que con el tiempo se agrava en detrimento de nuestro bienestar físico y mental.
La medicalización de la salud representa una merma sustancial de la autonomía individual y fomenta la irresponsabilidad para con nuestros estilos de vida; merma de autonomía e irresponsabilidad a las que nos ha conducido tanto paternalismo estatal y tanta previsión social. Por mencionar solo algunas de sus dianas, el embarazo, la alimentación, la menopausia, la sexualidad, nuestras manías o el envejecimiento son considerados casi enfermedades que precisan -según la corrección política vigente- un abordaje integrador e interdisciplinar y un largo etcétera de memeces por el estilo. En vías de agotarse los estados fisiológicos susceptibles de ser convertidos en enfermedades potenciales, el ojo del huracán médico-farmacológico va a pivotar pronto sobre la muerte y su entorno.
Nuestro sistema de salud y las enfermedades asociadas a la longevidad generan tal cantidad de pacientes candidatos a ser tratados paliativamente que la ministra Pajín se ha puesto las pilas y nos promete una ley que asegura el derecho de todo ciudadano a que los médicos se ocupen de él hasta la muerte. Eso sí, la palabra tabú ha desaparecido del proyecto de ley, donde se redefine la muerte como «el proceso final de la vida», y como tal, susceptible de ordenación jurídica, de medicalización y de institucionalización. Al parecer, la redefinición de la muerte como proceso soslaya la incomodidad de habérselas con la eutanasia o con el suicidio asistido. La ley, se dice, evitará el ensañamiento terapéutico, pero ignora que tal ensañamiento forma parte de una cultura muy extendida entre los médicos y también entre pacientes y familiares, a los que les asiste el derecho a exigir atención médica hasta el último suspiro.
La generalización de prestaciones sanitarias a los pacientes terminales -y todos lo seremos un día u otro- es una utopía y, como tantas otras prestaciones sociales anunciadas y luego disipadas, irrealizable so pena de asestar un duro golpe a los ya exiguos recursos de nuestra sanidad pública, que apenas si alcanzan para cuidar a los vivos. La ley en proyecto incluye un párrafo en el que se lee que cada paciente en agonía podrá disfrutar de «habitación de uso individual durante su estancia». ¿Cómo es posible tal desconexión de la realidad en un momento en el que se están cerrando cientos de camas hospitalarias y los cirujanos no podemos ni dar fecha de intervención a pacientes que aún tienen opción de curarse?
Créanme, la muerte dulce -como tantos otros aspectos de nuestra salud- debería pasar a ser responsabilidad nuestra y de nuestros allegados; y cuanto más lejos del hospital, mejor. Así que, dependiendo de qué diagnóstico le den los médicos, siga mis consejos: deje inmediatamente las pastillas del colesterol (si no las había dejado ya antes), váyase a casa y aprenda cuatro ideas básicas de farmacología que tan útiles le van a ser llegado el caso de que necesite alguna ayuda de este tipo. No es más difícil manejar las benzodiacepinas o la morfina que aprender a conducir o jugar a la bolsa. Vuelva a sus hobbies, retome las adicciones razonables que algún médico bien intencionado le prohibió en su momento y disfrute de los alimentos que aún le apetezcan. Y cuando llegue el momento de partir, escuche su música preferida y abra de par en par la ventana de la habitación individual de su casa: el aire fresco le sentará bien y la paloma que abandone su pecho encontrará la salida más fácilmente. Catedrático de Cirugía de la UAB.

El Periodico, 14 de setembre de 2011- Arxiu PDF

dimecres, 14 de setembre del 2011

Miren Etxezarreta - La Deuda Pública y el Pacto del Euro


Miren Etxezarreta - La Deuda Pública y el Pacto del Euro from ATTAC.TV on Vimeo.

Miren Etxezarreta es Catedrática Emérita de Economía Aplicada de la Universidad de Barcelona y Doctora por la London School of Economics. En esta entrevista Miren nos explica quiénes son los causantes de la explosión de la deuda pública, a quiénes favorece, a quiénes perjudica, cuál es la política de la Unión Europea sobre esto (Pacto del Euro) y cuáles son las alternativas. Además reflexiona sobre los distintos tipos de economistas, los que miran más la realidad y los que miran la realidad de los poderes fácticos del mundo del dinero. 

dijous, 8 de setembre del 2011

No acatem la sentència!


Ajuda'ns! Necessitem 50.000 signatures per presentar la Llei al Parlament.

Blindem per Llei que el català sigui l'única llengua vehicular a l'ensenyament.

Llei d'Iniciativa Legislativa Popular Salvem l'escola en català

Article 1. El català, única llengua vehicular del sistema educatiu
Article 2. El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra
Article 3. Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana
Article 4. El català, única llengua d'acollida de tot l'alumnat nouvingut
Article 5. El català, única llengua dels docents
Llegir més

dissabte, 30 de juliol del 2011

Los porqués del hambre


La crisis de alimentos en África y la hambruna en Somalia en particular son resultado de una globalización al servicio de intereses privados. Comida hay, así que el problema no es de producción, sino de acceso


Vivimos en un mundo de abundancia. Hoy se produce comida para 12.000 millones de personas, según datos de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO), cuando en el planeta habitan 7.000. Comida, hay. Entonces, ¿por qué una de cada siete personas en el mundo pasa hambre?

La emergencia alimentaria que afecta a más de 10 millones de personas en el Cuerno de África ha vuelto a poner de actualidad la fatalidad de una catástrofe que no tiene nada de natural. Sequías, inundaciones, conflictos bélicos… contribuyen a agudizar una situación de extrema vulnerabilidad alimentaria, pero no son los únicos factores que la explican.

La situación de hambruna en el Cuerno de África no es novedad. Somalia vive una situación de inseguridad alimentaria desde hace 20 años. Y, periódicamente, los medios de comunicación remueven nuestros confortables sofás y nos recuerdan el impacto dramático del hambre en el mundo. En 1984, casi un millón de personas muertas en Etiopía; en 1992, 300.000 somalíes fallecieron a causa del hambre; en 2005, casi cinco millones de personas al borde de la muerte en Malaui, por solo citar algunos casos.

El hambre no es una fatalidad inevitable que afecta a determinados países. Las causas del hambre son políticas. ¿Quiénes controlan los recursos naturales (tierra, agua, semillas) que permiten la producción de comida? ¿A quiénes benefician las políticas agrícolas y alimentarias? Hoy, los alimentos se han convertido en una mercancía y su función principal, alimentarnos, ha quedado en un segundo plano.

Se señala a la sequía, con la consiguiente pérdida de cosechas y ganado, como uno de los principales desencadenantes de la hambruna en el Cuerno de África, pero ¿cómo se explica que países como Estados Unidos o Australia, que sufren periódicamente sequías severas, no padezcan hambrunas extremas? Evidentemente, los fenómenos meteorológicos pueden agravar los problemas alimentarios, pero no bastan para explicar las causas del hambre. En lo que respecta a la producción de alimentos, el control de los recursos naturales es clave para entender quién y para qué se produce.

En muchos países del Cuerno de África, el acceso a la tierra es un bien escaso. La compra masiva de suelo fértil por parte de inversores extranjeros (agroindustria, Gobiernos, fondos especulativos…) ha provocado la expulsión de miles de campesinos de sus tierras, disminuyendo la capacidad de estos países para autoabastecerse. Así, mientras el Programa Mundial de Alimentos intenta dar de comer a millones de refugiados en Sudán, se da la paradoja de que Gobiernos extranjeros (Kuwait, Emiratos Árabes Unidos, Corea…) les compran tierras para producir y exportar alimentos para sus poblaciones.

Asimismo, hay que recordar que Somalia, a pesar de las sequías recurrentes, fue un país autosuficiente en la producción de alimentos hasta finales de los años setenta. Su soberanía alimentaria fue arrebatada en décadas posteriores. A partir de los años ochenta, las políticas impuestas por el Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial para que el país pagara su deuda con el Club de París, forzaron la aplicación de un conjunto de medidas de ajuste. En lo que se refiere a la agricultura, estas implicaron una política de liberalización comercial y apertura de sus mercados, permitiendo la entrada masiva de productos subvencionados, como el arroz y el trigo, de multinacionales agroindustriales norteamericanas y europeas, quienes empezaron a vender sus productos por debajo de su precio de coste y haciendo la competencia desleal a los productores autóctonos. Las devaluaciones periódicas de la moneda somalí generaron también el alza del precio de los insumos y el fomento de una política de monocultivos para la exportación forzó, paulatinamente, al abandono del campo.

Historias parecidas se dieron no solo en países de África, sino también en América Latina y Asia.

La subida del precio de cereales básicos es otro de los elementos señalados como detonante de las hambrunas en el Cuerno de África. En Somalia, el precio del maíz y el sorgo rojo aumentó un 106% y un 180% respectivamente en tan solo un año. En Etiopía, el coste del trigo subió un 85% con relación al año anterior. Y en Kenia, el maíz alcanzó un valor 55% superior al de 2010. Un alza que ha convertido a estos alimentos en inaccesibles. Pero, ¿cuáles son las razones de la escalada de los precios? Varios indicios apuntan a la especulación financiera con las materias primas alimentarias como una de las causas principales.

El precio de los alimentos se determina en las Bolsas de valores, la más importante de las cuales, a nivel mundial, es la de Chicago, mientras que en Europa los alimentos se comercializan en las Bolsas de futuros de Londres, París, Ámsterdam y Fráncfort. Pero, hoy día, la mayor parte de la compra y venta de estas mercancías no corresponde a intercambios comerciales reales. Se calcula que, en palabras de Mike Masters, del hedge fund Masters Capital Management, un 75% de la inversión financiera en el sector agrícola es de carácter especulativo. Se compran y venden materias primas con el objetivo de especular y hacer negocio, repercutiendo finalmente en un aumento del precio de la comida en el consumidor final. Los mismos bancos, fondos de alto riesgo, compañías de seguros, que causaron la crisis de las hipotecas subprime, son quienes hoy especulan con la comida, aprovechándose de unos mercados globales profundamente desregularizados y altamente rentables.

La crisis alimentaria a escala global y la hambruna en el Cuerno de África en particular son resultado de la globalización alimentaria al servicio de los intereses privados. La cadena de producción, distribución y consumo de alimentos está en manos de unas pocas multinacionales que anteponen sus intereses particulares a las necesidades colectivas y que a lo largo de las últimas décadas han erosionado, con el apoyo de las instituciones financieras internacionales, la capacidad de los Estados del sur para decidir sobre sus políticas agrícolas y alimentarias.

Volviendo al principio, ¿por qué hay hambre en un mundo de abundancia? La producción de alimentos se ha multiplicado por tres desde los años sesenta, mientras que la población mundial tan solo se ha duplicado desde entonces. No nos enfrentamos a un problema de producción de comida, sino a un problema de acceso. Como señalaba el relator de la ONU para el derecho a la alimentación, Olivier de Schutter, en una entrevista a EL PAÍS: “El hambre es un problema político. Es una cuestión de justicia social y políticas de redistribución”.

Si queremos acabar con el hambre en el mundo es urgente apostar por otras políticas agrícolas y alimentarias que coloquen en su centro a las personas, a sus necesidades, a aquellos que trabajan la tierra y al ecosistema. Apostar por lo que el movimiento internacional de La Vía Campesina llama la “soberanía alimentaria”, y recuperar la capacidad de decidir sobre aquello que comemos. Tomando prestado uno de los lemas más conocidos del Movimiento 15-M, es necesaria una “democracia real, ya” en la agricultura y la alimentación.

*Esther Vivas, del Centro de Estudios sobre Movimientos Sociales de la Universidad Pompeu Fabra, es autora de "Del campo al plato. Los circuitos de producción y distribución de alimentos".

dimecres, 27 de juliol del 2011

#15M lluita contra brutal desnonament al Clot 25/7/2011


Brutal desnonament d'una família al barri del Clot (Barcelona) el 25 de juliol. Resistència de la família i dels indignats i indignades i fortíssima repressió policial. Això no s'acaba aquí!

dissabte, 23 de juliol del 2011

Sami Naïr



Entrevista realizada a Sami Naïr con el motivo de la presentación del libro "La explosión del periodismo. De los medios de masa a la masa de medios" de Ignacio Ramonet. Sami Naïr reflexiona sobre la actualidad y el fututro del periodismo. Además analiza hacia dónde pueden evolucionar las revueltas europeas y árabes y cuáles son las diferencias entre las mismas. Por último expone sus propuestas para pasar de la indignación a la proposición.

dijous, 7 de juliol del 2011

Els horts al marge

del blog: Otra política urbanística es posible (y necesaria)
Raquel Jiménez/LaDirecta
Article publicat a laDirecta núm.225. Quaderns Illacrua 58.

Entre el Vallès i el Barcelonès. Parcel·les agrícoles entre mig de les ciutats.Al llarg de les darreres dècades, la concentració de població i la proliferació d’infraestructures viàries ha usurpat una part important de sòl rural antigament dedicat a l’agricultura. Alhora, però, aquest desenvolupament mal planificat ha fet aparèixer espais intersticials que han estat aprofitats com a petites parcel·les agrícoles. Per la seva concentració d’infraestructures, les comarques del Vallès i el Barcelonès han estat una zona de proliferació d’aquests horts al marge: al marge del creixement desbocat a què ens aboca el sistema, al marge del ritme que ens imposa la civilització.
Són les 9,30 hores d’un dia qualsevol en un tren de rodalies. El paisatge per la finestra és el testimoni que la vida passa; imaginem les vides de les altres persones que caminen entre els carrers que deixem enrere. Veiem ciutats que creixen, parcs, escoles i carreteres, el tren travessa el territori i ens ofereix una visita per la part del Vallès en contacte amb la gran Barcelona. Quan aquest paisatge és diari deixa de ser atractiu i algunes s’endinsen en llibres, telèfons hiperconnectats o auriculars i reproductors d’emapetrès. Diaris gratuïts oferiran entre companyes de feina o de viatge sempre les mateixes converses. De sobte, unes màquines treballen fent formigó i forats: l’AVE es construeix perquè guanyem velocitat i la mirada per la finestra deixi de mostrar el paisatge.
Un home ens mira des de fora, té una cadira de plàstic al costat. Mira com passa el tren i de seguida torna a la seva observació principal: el procés lent de creixement d’una beina de faves. Aquest hivern ha sembrat cinquanta mates. Ell i el seu veí tenen un hort entre les futures vies de l’AVE i les de Rodalies Renfe. Aquest espai intersticial ha estat el seu aliat perquè la seva salut sigui tan bona i les hores a casa ja no siguin tan llargues. No els agraden els bars. La dona els acompanya a l’hort i caminen una estona al dia, com els recomana el metge. A la tornada portaran cebes tendres per a l’amanida i uns enciams per repartir entre els fills.
Aquesta imatge no és singular: els horts en precari són comuns al nostre entorn. Sorgeixen allà on es disposa d’aigua: el rec comtal, la llera d’un riu, riera o torrent, antigues sèquies, aqüífers molt superficials i pous artesanals. Per tant, també és una empremta d’història i d’enginy: encara romanen terres fèrtils com la que ha fet créixer l’economia rural del passat, ara recuperades per una altra agricultura: la urbana.

El camí a l’hort

Urbanitat en dos ritmes
Espais entre ciutats i asfalt, vies ràpides, rius canalitzats, ponts, vies de tren i línies d’electricitat: aquests són els que avui coneixem com a espais intersticials. Llocs que es formen després de la implantació de plans de desenvolupament. Diferents plans urbanístics, industrials i econòmics que han unit al llarg dels darrers anys l’engranatge de producció, consum i transport del qual es nodreix el nostre sistema econòmic.
Abans, com ens recorda la nostra memòria o algunes empremtes en el camí (pous, masies o el nomenclàtor d’alguns carrers), sabem que tot allò era un espai agrícola. Hem volgut anomenar-los llocs i no només espais perquè, independentment de l’ús que els atorgui un pla urbanístic, s’utilitzen de diverses maneres. La més reeixida, la supervivència de l’horticultura urbana. Sorprèn que aquest ús sovint tingui lloc de manera espontània, sense iniciatives populars ni de l’administració pública. En altres casos, com els de Terrassa o Barcelona, es tracta de reivindicacions populars (vegeu-ne alguns exemples a “Pels racons vius de la ciutat”, Quaderns d’Illacrua, núm. 47). Sigui como sigui, les persones que hi ha al darrere sempre busquen un oci actiu en una activitat do it yourself (“fes-ho tu mateix”), autogestionada. Ja sigui perquè no gaudeixen d’aquest lleure organitzat i normatiu que es dibuixa a través dels plans urbanístics: centres comercials, bars, places i parcs estàtics; o bé perquè la ciutat saturada no els ofereix un espai intermedi entre allò públic i allò privat on “passar l’estona” (vegeu Marce Masa Carrasqueño, “Espacio urbano y socialidad: un análisis de las huertas submetropolitanas en el barrio bilbaíno de Bolueta”, Revista Ciudad y Territorio, núm. 110, 1996).

Les conurbacions protagonitzen el paisatge
Els pobles i ciutats s’han establert al llarg de la història a prop de terres fèrtils. La seva consolidació ha fet que la comunicació entres elles hagi dibuixat carreteres, camins rals, hagi construït sèquies, enllumenat elèctric i serveis que permetien la vida quotidiana i el desenvolupament de l’economia agrària. El paisatge ha estat el resultat de tot aquest procés.
En no més de cinquanta anys, tota aquesta empremta fruit de centenars d’anys ha canviat: les aglomeracions urbanes han crescut en població i en superfície. El procés de creixement ha provocat la inquietant desaparició de molts espais agraris a la província de Barcelona. La creixent ocupació de l’espai per part de les xarxes viàries també ha esdevingut preocupant, ja que tant elles com les dinàmiques establertes al seu voltant han creat espais intersticials. Espais que, moltes vegades, ja no poden oferir una activitat agrària rendible i que es deixen en mans d’altres propietàries a l’espera de la seva requalificació i ocupació definitiva. En altres casos, són tan petits que queden abandonats. La fragmentació de tots aquests espais és, a més, un obstacle per a la connexió ecològica necessària per al manteniment de la biodiversitat.

Si abans l’objectiu principal de l’economia era la creació de benestar i la qualitat de vida de les ciutadanes, ara aquets objectius queden relegats per uns nous valors: el sistema i el creixement. Paraules sense personalitat pròpia però amb un rerefons i un suport institucional que arriba, fins i tot, a inundar el sistema educatiu i mediàtic: tot s’hi val perquè el sistema no trontolli. En aquest escenari actual, les ciutadanes som testimonis i actores de retallades de drets, pèrdua de poder adquisitiu i assumpció de riscos ambientals necessaris per al creixement. Un dels resultats més evidents de tot això és la pèrdua de qualitat de vida als pobles i ciutats.

Aquesta degradació urbana es pot llegir en diferents índexs. En la majoria de ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, l’índex de saturació del sòl és proper a 1, la qual cosa vol dir que la majoria del sòl urbà s’ha consolidat i queden pocs espais lliures. En molts d’aquests espais s’han planificat ARE (noves àrees residencials) que faran col·lapsar molts dels municipis que ja patien deficiències i que necessitaven reformes internes més que no pas un nou desenvolupament.
A causa de la gran quantitat d’espais intersticials que hi han aparegut fruit de la construcció d’infraestructures viàries, el petit poble de la Llagosta ha estat un dels llocs que ha vist créixer molts horts en precari. Montcada i Reixac, un altre bon exemple de municipi col·lapsat per les connexions de vies ràpides, és un cas similar. A més de patir la concentració d’asfalt, es tracta de municipis amb una alta densitat de població, circumstància afavorida per les polítiques públiques dutes a terme tant des de la Generalitat de Catalunya com des dels ajuntaments. Heus aquí, doncs, les condicions per a l’aparició d’horts en precari: territoris molt fragmentats, alta densitat poblacional i dèficits urbanístics interns.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana a tots els municipis que, dins del sòl urbà, cada ciutadana pugui gaudir d’un mínim de 10 m2 de zona verda. Malauradament, aquesta xifra no es té en compte en molts dels plans d’ordenació urbana, i els municipis que s’apropen al llindar recomanat per l’OMS sovint han inflat les dades d’espai corresponent a zones verdes, comptabilitzant aparcaments i terrasses de bars com a tals. En les ciutats on la manca d’espais lliures i verds és més evident i la densitat neta d’habitants és superior a 5.000 hab/km2 és on apareixen els horts en precari. Fet que confirma, de nou, que la presència d’aquests horts és conseqüència de la saturació urbanística.

Endinsant-nos a l’hort
Més enllà de les normes, els horts en precari són la iniciativa de ciutadanes que opten per fer servir uns espais aliens als mapes. Persones anònimes que s’autoorganitzen i emprenen l’acció de dibuixar a la ciutat allò que les institucions no els ofereixen per satisfer les seves necessitats: l’emancipació política sobre una parcel·la de 100 m2.
La majoria de les hortolanes de qui hem recollit la veu, en zones del Vallès i el Barcelonès, van arribar a l’hort abans de la jubilació, al voltant dels 60 anys. Actualment, el 80% ja són jubilades que no sabrien què fer sense l’hort. “Si no tingués l’hort, m’hauria suïcidat”, riu el Pedro. El 20% restant són joves que hereten de familiars l’ús de les terres, veritables llocs de trobada i treball per a tota la família. Molts s’han mogut d’hort en hort: quan els feien fora d’un per desenvolupar polígons industrials o noves zones residencials, cercaven altres terres útils a les rodalies.
El cas més recent de desallotjament és el que s’ha produït pel nou traçat de l’AVE entre Granollers i Barcelona. En la majoria dels casos, les hortolanes van ser compensades econòmicament. Lamentablement, però, no se les ha reallotjat, i poques han tingut la sort de trobar altres espais per ocupar o alguna veïna que li traspassés un trosset de terra. El cas del traçat entre Montcada i Barcelona és força peculiar: les obres van obligar a eliminar part de l’activitat agrària legal però, alhora, van crear nous espais residuals aprofitats ràpidament per diverses hortolanes autogestionàries. A Sabadell, les actuacions municipals d’endreçament del riu Ripoll han portat, en alguns casos, a crear horts municipals cedits a les hortolanes desallotjades. Amb tot, cal remarcar que encara existeix més demanda que oferta en la majoria d’experiències municipals d’aquest tipus. 

Els horts en precari són iniciativa de persones que utilitzen espais aliens als mapes per satisfer les necessitats que les institucions no els cobreixen.
http://www.flickr.com/photos/lacautiva/
Sovint, els horts en precari no tenen el consentiment de la propietària del terreny. És per això que moltes hortolanes veuen important la idea d’una possible intermediació de l’administració pública per “tolerar” aquestes parcel·les i que això els asseguri l’estada uns anys més. Això evitaria la degradació de les tanques, faria que milloressin els materials, que es regulés el reg i que disminuís l’impacte paisatgístic que tant critiquen algunes tècniques. Una conversa recollida als horts de la depuradora de la Llagosta dóna fe d’aquests problemes: “L’altre dia el company va portar una biga i ens l’han robat, i ara què fas? Doncs per ara no arregles res, no sigui que et facin fora.”
L’Antonio té 82 anys i la metgessa li recomana que no deixi el treball a l’hort, això sí, “sense cansar-t’hi”. El color i la frondositat del seu cabell no semblen indicar que va néixer el 1928. A l’altre costat de l’autopista ens trobem en Julián que, amb 76 anys, fa cada dia amb bicicleta el camí entre Santa Coloma, on viu, i la Llagosta, per la llera del Besòs. Que ens convidi a entrar al seu hort és fàcil després d’agafar la confiança necessària: “No deus ser de l’Ajuntament, no?” Un cop a dins, la llum i la presència del color verd ens fan constatar la importància de l’hort per a la salut física i mental d’aquestes persones. La multitud d’ocells i insectes que hi viuen ens fan sospitar que a la biodiversitat també li agraden aquests horts. Tanques i canals de reg artesanals, dipòsits entreteixits amb canyes i amplis espais de trobada sempre amb cadires de sobra constitueixen el paisatge d’un lloc al marge del ritme que ens imposa la civilització. “Aquí, a la tarda, sempre pots venir a passar l’estona, i si no pots treballar perquè la terra és dura de tant ploure, doncs prens el sol.”

El futur
Les ciutats i els pobles necessiten un canvi en la mentalitat i en els hàbits de les seves dissenyadores. Tal com parlem de contenció per justificar les reformes econòmiques que ofeguen la ciutadania, per què no parlem de moratòria urbanística? Defensar els espais oberts (però no deserts), recuperar-los per a les ciutadanes i per a l’activitat agrària rendible o de lleure seria un dels passos cap aquest nou model que hem de construir. El Manifest La crisi de les infraestructures a Catalunya (http://www.adenc.cat/actualitat/nota-de-premsa/manifest-la-crisi-de-les-infraestructures-catalunya), presentat el novembre de 2010, ens dóna una clau en aquest sentit: “L’èxit de la planificació […] dependrà del respecte que les institucions dispensin als arguments de la comunitat científica i del territori.” Una bona solució és l’aprofitament dels buits que deixen les pràctiques vigents en matèria urbanística: espais on la nostra creativitat no trobi límits. Potser tenen raó aquelles que defensen que “avui allò més revolucionari és fer un hort”.

Agraïments a Elena, Robert, Pau i laPiella per les seves aportacions.

dimarts, 5 de juliol del 2011

divendres, 24 de juny del 2011

Presentació del manifest sobre la dignitat dels indignats (18 de juny de 2011)

Presentació del manifest sobre la dignitat dels indignats (18 de juny de 2011) from pep domenech on Vimeo.

Roda de premsa realitzada el 18 de juny per presentar el manifest contra la criminalització dels indignats, firmat per més de mig miler de professors universitaris, artistes, escriptors, periodistes, activistes i professionals. Entre ells, cantants com Lluís Llach, Paco Ibáñez o Xavier Sarrià (Obrint Pas), periodistes com Xavier Muntanyà, David Fernández, Manu Simarro o Joan Grezner, professors com Mirem Etxezarreta, Jordi Borja, Xavier Domènech, Josep Fontana, Susana Narotzki, Joan Subirats o Vicenç Navarro, escriptors a actors com Enric Cassasses i Carme Sansa i un llarg etcètera més…

suportindignats.blogspot.com/​

Rueda de prensa realitzada el 18 de junio para presentar el manifiesto contra la criminalización de los indignados, firmado por más de medio millar de profesores universitarios, artistas, escritores, periodistas, activistas y profesionales. Entre ellos, cantantes como Lluís Llach, Paco Ibáñez o Xavier Sarrià (Obrint Pas), periodistas como Xavier Muntanyà, David Fernández, Manu Simarro o Joan Grezner, profesores como Mirem Etxezarreta, Jordi Borja, Xavier Domènech, Josep Fontana, Susana Narotzki, Joan Subirats o Vicenç Navarro, escritores o actores como Enric Cassasses y Carme Sansa y un largo etcétera más…

suportindignats.blogspot.com/​

dimecres, 15 de juny del 2011

Los logros de los “indignados” en Grecia destacados en la prensa extranjera, ignorados en España

7 de Junio de 2011

Protesta en Syntagma
Cientos de miles de personas protagonizan desde hace 14 días protestas masivas en la plaza Syntagma de Grecia. Incluso han bloqueado el Parlamento. El primer ministro George Papandreou ha admitido que estudia convocar un referendum sobre las medidas de austeridad. Los grandes medios internacionales están informado del tema y resaltan los vínculos del movimiento griego con el español del 15M. Sin embargo la prensa nacional apenas está recogiendo lo que sucede en Grecia. (Foto: Flickr/Giama@flickr)
Ni el bloqueo en dos ocasiones de la salida de diputados -griegos y europeos- del Parlamento que está en la misma plaza Syntagma, ni el anuncio de Papandreou, -que tras las presiones de la calle, podría someter las medidas de austeridad que le piden la UE y el FMI a un referendum popular-, han sido destacadas por los medios españoles. En el mejor de los casos se ha publicado una breve nota en la edición digital. En cambio la prensa internacional sí recoge la revolución griega. (veure sencer)

dilluns, 13 de juny del 2011

Todos cuentan

http://www.youtube.com/social/blog/IetCyz4-89w

Todos Cuentan 15M, un documental en seis partes, creado por Homoconcientis y publicado a través de YouTube. Todos Cuentan 15M, tráiler (0:55) Todos Cuentan 15M, parte 1/6 (12:42) Todos Cuentan 15M, parte 2/6 (11:29) Tod... 

AcampadaSol ha terminado. Mejor dicho, se ha expandido: ha demostrado que, en una época en la que nos hemos blindado tanto que hasta los más terribles sucesos a escala mundial tienen una duración en atención de los medios que llega como máximo a los tres o cuatro días, podía mantenerse el pulso de la sociedad en torno a una idea, a la exigencia de un cambio, durante prácticamente un mes.
Quedarse a dormir en una plaza no es una tarea sencilla ni cómoda. Organizarse en ella tampoco. Si además tienes que aguantar que mientras señalas a la luna, muchos se queden mirando al dedo, peor. Han tenido que soportar descalificaciones e insultos: se ha dicho de ellos que olían mal, o incluso que había ratas, piojos y cucarachas: MENTIRA. Simplemente FALSO, como pudo comprobar cualquiera que tuviese la decencia de, antes de repetir tópicos interesadamente divulgados, pasarse por allí y mirar lo que había. Se pretendió que eran comandos organizados y mediatizados por todo tipo de intereses políticos. Se dijo que eran la ruina de los comerciantes, cuando éstos se dividían entre los que apoyaban directamente el movimiento e incluso permitían el acceso a la electricidad, al agua o algo tan sencillo como un cuarto de baño, y los que pretendían sacar tajada de la subvención de turno. He visto hasta viejecitas residentes en la zona bajar de su casa con termos de café para los acampados. Hasta les han pegado: les pegaron en Barcelona, en Lleida, en Valencia, en Madrid, en Salamanca… pegaron a personas completamente pacíficas, que en ningún momento hicieron el más mínimo ademán violento.
Se les atacó por hablar de política en las asambleas, por discutir ideas, cuando lo único que pretendían era recuperar la política para los ciudadanos, para esos ciudadanos que habían visto como esa misma política se convertía en un teatrillo cutre e impresentable en manos de unos políticos que ya no les representaban. Personas supuestamente inteligentes se han dedicado a intoxicar diciendo que el movimiento 15M defendía un programa político determinado, cuando en realidad, cualquiera podía entender que en ningún momento nadie en su sano juicio pensó en cambiar la democracia – gobierno del pueblo – por una “culocracia” – gobierno del primero que llega y pone su culo en una plaza. No, nunca se trató de hacer algo así. En ningún momento se pretendió representar a nadie más de los que estaban allí: solo se trataba de recuperar la política, de acercarla a la plaza, a las personas, a los barrios. Si dejaste de sentirte representado porque veías determinadas ideas en las asambleas de las acampadas, te equivocaste, te quedaste mirando al dedo. No pasa nada, todos nos podemos equivocar.
No, las acampadas no han sido perfectas. Pocas cosas lo son. Ha habido errores de comunicación o incluso verdaderas barbaridades momentáneas, como amenazas a una periodista porque no te gusta la línea editorial de su medio cuando la periodista no es más es que una trabajadora más. A medida que las acampadas se prolongaron, pasaron a tener infiltrados de todo tipo, a dejar entrever conflictos de intereses o a difundir posturas a veces radicales o directamente extravagantes. Pero es que entre tanta gente sometida a circunstancias poco habituales, siempre hay errores, ¿cómo no los va a haber? Es, pura y simplemente, naturaleza humana, esa de la que todos estamos hechos.
Ahora, sabemos donde estamos. Un mes después de la manifestación del 15M, una amplísima mayoría de la población se identifica o apoya a los llamados “indignados” (ver Barómetro de Metroscopia en El País y Barómetro de primavera del GESOP en El Periódico). Decenas o cientos de miles de personas están preparados para tomar las calles en cuanto sea necesario, cuando algo refuerce su indignación, y la temperatura sigue subiendo cuanto más tiempo pasan los políticos haciendo caso omiso de las reivindicaciones. Una nueva ley electoral, políticos transparentes, preparados y no corruptos, separación efectiva de poderes, y controles ciudadanos para la exigencia de responsabilidad política. Es FUNDAMENTAL emprender la segunda transición, la transición 2.0: adaptar la democracia a la nueva sociedad participativa.
La siguiente cita, el día 19 de junio. El próximo domingo, a las siete de la tarde. Allí debemos estar, para demostrar que este país sigue exigiendo cambios, y que no vamos a parar hasta que los veamos. Hasta que los políticos comprueben que esto no es algo que desaparece dejándolo pasar, por aburrimiento o por intoxicación. Que están obligados a hacer cambios. Que aunque ya no haya acampadas, seguimos aquí.