dimecres, 25 d’abril del 2012

Qué passa si no paguem els peatges?



Amb Germà Bel, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. 
La tribu de Catalunya Ràdio 24/04/2012

dimarts, 24 d’abril del 2012

Que no te quiten la vida




Objetivo
Que, ante una ejecución hipotecaria, las personas puedan liquidar su deuda con la entrega de la vivienda y volver a empezar de nuevo. Por tanto, la solución que se propone en la presente Iniciativa Legislativa Popular es hacer de la dación en pago retroactiva la fórmula preferente para la resolución de este conflicto: en el caso de que el bien ejecutado sea la vivienda habitual, su adjudicación por parte de la entidad financiera supondrá el pago de la deuda, extinguiéndose totalmente la misma junto con los intereses y costas. La extinción de la deuda comportará por efecto de la ley la extinción de cualquier tipo de fianza o aval.

¿Cómo lo haremos? - ¿Qué propone exactamente la ILP? - ¿Dónde se firma? - ¿Cuándo se puede empezar a firmar?


diumenge, 22 d’abril del 2012

Som pobres (i amb la cara ben alta)


Aquesta plataforma, el blog dels Nous Pobres, neix amb la intenció de visibilitzar la pobresa, una condició que cada cop afecta a més persones i, en especial, als integrants de la ‘Generació Perduda’, que inclou aquells que vam néixer a partir de mitjan dels anys 80 i que hores d’ara veiem com els nostres projectes de vida no poden evolucionar ni en l’àmbit laboral ni en el personal i, en molts casos, vivim gràcies a la caritat dels nostres pares.
No volem ser una estadística, volem posar-li rostre, noms i cognoms a la injustícia social que estem vivint mentre els nostres representants públics es reparteixen sous vergonyosos, favors, subvencions i tota mena de privilegis.
És per això que animem a totes aquelles persones que vulguin explicar la seva història a fer-ho sense complexes ni vergonyes, amb l’orgull i la cara ben alta. Explicant el nostre dia a dia, els nostres sentiments i frustracions, tot allò que ens van prometre i el parany en el qual hem caigut. Aquest blog potser no canviarà la situació però, com a mínim, quedarà documentada.
Considerant que, sigui intencionadament o per negligència, la classe política és responsable directa de la nostra situació, des d’aquesta plataforma trimestralment recopilarem totes les històries rebudes i les enviarem a mitjans de  comunicació i partits polítics i institucions per tal que tinguin constància del que passa fora dels seus despatxos, si és que en volen prendre nota.
No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.

dijous, 19 d’abril del 2012

AUSTERITAT 1977

Del bloc Història és memòria, 16 d'abril de 2012

En diversos escrits he defensat la necessitat de l’austeritat com a vía per sortir de la crisi tot bastint un nou tipus de societat que es protegeixi en el possible dels agressors externs, que prediquen de nou el consumisme més eixelebrat.  He trobat aquest discurs sobre el tema –de l’any 1977! -, i m’ha semblat útil reproduir-lo, intentant evitar l’oratòria pròpia de l’època . Evidentment no el varen escoltar, i així estem.

Fragments del discurs pronunciat per E. Berlinguer al Teatre de l’Eliseu,
Roma, 15 de gener de 1977[1]

Donar un sentit i una finalitat a la política d’austeritat; però quina austeritat?
D’on ha sortit, d’on neix l’exigència de posar-se a pensar i a treballar al voltant d’un projecte de transformació de la societat que fixi objectius i metes tals que puguin ser assolits en els propers quatre anys, però que es tradueixin en actes, decisions, mesures que marquin ja ara l’inici del camí?
Aquesta exigència neix de la consciència de que cal donar-li un sentit i un propòsit a aquella política d’austeritat que és una tria obligada i perdurable i que, al mateix temps, és una condició de salvació per als pobles d’occident, dic de manera general, i afegeixo que molt particularment pel poble italià.
L’austeritat no és avui un simple instrument de política econòmica al qual recórrer per superar una dificultat temporal, conjuntural, que permeti la represa i la restauració dels vells mecanismes econòmics i socials. Aquesta és la forma en que l’austeritat ve concebuda i presentada pels grups econòmics dominants i de les forces polítiques conservadores. Però no és així per nosaltres. Per nosaltres, l’austeritat és el mitjà per contrarestar fins les arrels i posar les bases per superar un sistema que ha entrat en una crisi estructural de fons, no conjuntural; sistema del que en són els caràcters distintius  el malbaratament i els deutes, l’exaltació dels particularismes i l’individualisme més desenfrenat, del consumisme més embogit. L’austeritat significa rigor, eficàcia, seriositat, i significa també justícia; o sigui, el contrari de tot allò que hem conegut i pagat fins ara, allò que ens ha portat a la gravíssima crisi els danys de la qual s’acumulen d’any en any i avui es manifesten a Itàlia en tot el seu dramatisme.

Amb quina base poden alçar els treballadors la bandera de l’austeritat?
L’austeritat és una lluita efectiva contra la situació existent, contra el succés espontani de les coses, i al mateix temps, premissa i una condició material per endegar el canvi. Així concebuda, l’austeritat esdevé una arma de lluita moderna i actualitzada ja sigui contra els defensors de l’ordre econòmic i social existent, ja contra aquells que el consideren l’únic sistema possible per a una societat destinada orgànicament a restar endarrerida, subdesenvolupada i, com a conseqüència, cada vegada més desequilibrada, més carregada d’injustícies, de contradiccions i de desigualtats.
Lluny d’ésser, per tant, una concessió als interessos dels grups dominants o a les exigències de supervivència del capitalisme, l’austeritat pot ser una tria amb un avançat i concret contingut de classe, pot i ha de ser un dels mitjans amb els que els treballadors acullen una manera diversa de viure social, mitjançant la qual lluitarà per afermar, en les condicions d’avui, els seus antics i sempre vàlids ideals d’alliberament. De fet, crec que en les condicions d’avui és impensable lluitar realment i eficaç per una societat millor sense adonar-se’n de la necessitat imprescindible de l’austeritat.
Però l’austeritat, segons els seus continguts i la forces que en governin la seva gestió, pot ésser utilitzada com instrument de depressió econòmica i de repressió política, de perpetuació de les injustícies socials, o bé esdevenir una eina per un nou desenvolupament econòmic i solidari, per un vigorós sanejament de l’Estat, per una profunda transformació de l’actitud de la societat, per la defensa i expansió de la democràcia; en una paraula, com a mitjà de justícia i alliberament de l’home i de totes les seves energies, avui menystingudes, disperses o perdudes.

Dues premisses fonamentals per aconseguir una “transformació revolucionària de la societat”
Estem en un moment en que o anem vers una transformació revolucionària de la societat o ens trobarem davant la ruïna comú a totes les classes i d’aquí a la decadència de la civilització, la ruïna d’un país. I en les condicions actuals, això passa per plantar cara als problemes que posen a l’occident els moviments d’alliberament dels pobles del tercer món. I això té dues vessants: Obrir-se a una plena comprensió de les necessitats de desenvolupament i de justícia establint una política de cooperació basada en la igualtat, i també abandonar la il·lusió de que es possible perpetuar un tipus de desenvolupament que es fonamenti en l’expansió artificiosa del consum individual, font de malbaratament, parasitisme, privilegis, d’esgotament dels recursos i de desastre financer.
És per això que una política d’austeritat, de rigor, de guerra al malbaratament, s’ha tornat una necessitat inexcusable de part de tothom, i alhora la palanca per fer canviar la societat en les seves estructures i les seves idees bàsiques.
Una política d’austeritat no és una política que tendeixi a l’anivellament vers la indigència, ni ha de ser perseguida amb l’objectiu de garantir la simple supervivència d’un sistema econòmic i social que ha entrat en crisi. Una política d’austeritat, al contrari, ha de tenir l’objectiu –i és per això que pot i ha d’ésser conduïda pel moviment obrer – d’instaurar la justícia, l’eficàcia, l’ordre i, afegeixo, una moral nova.

Concebuda així, una política d’austeritat, malgrat comporti (necessàriament, perquè és a la seva naturalesa) certes renúncies i sacrificis, adquireix al mateix temps un significat renovador i esdevé un acte alliberador per la gran massa, sotmesa a velles servituds i intolerables marginacions, creant una nova solidaritat.

Carència de vigor i coratge en les polítiques d’austeritat governamentals.
Les polítiques d’austeritat són tothora viciades per la manca de vigor, de coratge i de volada. Per exemple: no s’ha sabut encara suscitar el necessari moviment d’opinió contra el malbaratament. Contra el balafiament en sentit directe, que són encara enormes (si es pensa en l’energia o en la sanitat) i contra el malbaratament en sentit indirecte, com el que es deriva de la manca de control a les escoles o l’administració pública; d’aquells els derivats d’imprevisió; dels enormes errors comesos en la política del sòl, del territori o del medi ambient, o de l’abandó de les polítiques de recerca. És tot un vastíssim ventall d’accions que s’han d’emprendre contra el malbaratament i a favor de l’estalvi, que tindrien necessitat d’estímul , d’iniciatives continuades per part del govern que sabés veritablement reflectir l’indispensable sentit de canvi polític i moral de la societat.
En lloc d’això, els representants de les velles classes dominants i molts homes de govern, quan hi arriben, només malden per tornar el país a les mateixes vies que conduïen al tipus de desenvolupament econòmic d’abans de la crisi. Com si aquelles vies i aquell model de desenvolupament poguessin representar encara avui un ideal de societat i, més encara,  com si la crisi d’aquests anys no hagués estat precisament la crisi d’aquell model de societat.


[1] He traduït paràgrafs sencers, eliminant els relatius a temes de política interna italiana d’aquell moment, però mantenint la totalitat del discurs sobre austeritat.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Per què Espanya serà intervinguda i què passarà després?

 
És molt difícil que Espanya eviti el rescat · Us n'exposem deu raons

Aquestes últimes hores ha tornat a fer-se evident que l'estat espanyol és molt a prop de ser intervingut econòmicament per Europa. La situació és cada vegada pitjor, amb uns indicadors econòmics molt negatius, l'anunci de grans retallades pel govern espanyol i una pressió enorme sobre el deute estatal. Aquesta situació té unes causes clares, i us les detallem en deu punts:

1. Els bancs tenen més actius tòxics que no pas reals. Segons dades del Ministeri d’Economia i Competitivitat espanyol, dels 323.000 milions d’euros cedits en crèdits d'habitatge 175.000 són ‘problemàtics’, que vol dir que no es podran tornar. Això posa tota la banca espanyola en fallida.

2. El preu de l’habitatge encara baixa; per tant, la bombolla financera encara no ha esclatat del tot.El gran mal espanyol és aquest. De moment han caigut un 25% respecte del preu màxim, però els analistes financers compten que la caiguda serà, aquests dos anys vinents, d’un 20% més, tirant baix. Per tant, el valor dels bancs no és de cap manera real, car continuen comptant amb els pisos i cases com si tinguessin un valor que ja no tenen.

3. El sector financer espanyol té molts entrebancs a Portugal. Segons les estimacions oficials, més de 78.000 milions del dèficit portuguès són de bancs espanyols, que difícilment es poden permetre més pèrdues.

4. Els bancs encara necessiten més diners per a no fer fallida.
 El governador del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordoñez, ho va dir així mateix en públic en una conferència de premsa ahir. Això representa una tensió enorme sobre l’economia total per l’amenaça d’haver de distreure encara més actius..

5. Les previsions de creixement de l’economia espanyola són nul·les.
 La recuperació és, doncs, impossible.

6. La política d’austeritat enfonsa la competitivitat.  A part les retallades anunciades per la Generalitat de Catalunya i les que ja va fer efectives el govern socialista, el govern de Mariano Rajoy n'ha anunciades per valor de 37.000 milions d’euros, una xifra enorme que l’economia espanyola no pot pair sense que se'n ressenti seriosament la seva capacitat de creixement.

7. Espanya és incapaç d’equilibrar el dèficit, com li demana Europa. Els dirigents europeus van demanar als governs, concretament al govern espanyol, la reducció del dèficit al 4,4. Però el govern espanyol no s'hi avé i es proposa d'arribar al 5,8.

8. La desocupació és enorme; un jove de cada dos no té feina. Amb un índex de desocupació del 24,3%, en general, i del 50,5% entre els més joves de vint-i-cinc anys les conseqüències negatives de la crisi són ingents; tant per la tensió social, com per la manca d’ingressos de l’estat i per la demanda de recursos per a ajudar els sense-feina.

9. El govern espanyol és políticament feble, malgrat tot, perquè no governa ni a Catalunya, ni al País Basc ni a Andalusia, tres territoris que tenen la majoria de la població i els recursos econòmics de l’estat. A més, l'actitud antiautonòmica pot provocar una gravíssima crisi institucional.

10. La prima de risc ateny límits històrics, semblants als que van motivar el rescat de Grècia. Quan un govern ha de pagar més diners per a tornar el deute que no els que té l’única solució és la intervenció.

I què passa quan hi ha una intervenció?
En cas d'intervenció la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional deixen una gran suma de diners a l’estat fallit. Amb aquests diners, formalment un crèdit, es ‘rescaten’ els deutes principals. En canvi, l’estat intervingut ha d’acceptar la situació següent:

1. L’anomenada ‘troica’ pren el poder efectiu. La ‘troica’ és un grup de funcionaris de la Unió Europea, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional que s’instal·len al país intervingut i controlen tota decisió pressupostària del govern. Tot i que oficialment són assessors, en realitat tenen el poder polític d'impedir qualsevol despesa. A Grècia, per exemple, la ‘troica’ és un grup de 45 funcionaris, un terç dels quals ocupen les oficines del ministeri d’economia grec. 

2. No hi ha diners, si l'estat intervingut no fa allò que li imposen. La ‘troica’ porta a terme una política radical. El parlament ha d’aprovar mesures extremes per a corregir la situació econòmica, sota l’amenaça de no rebre els diners promesos. Per això els diners no es donen de cop, sinó a poc a poc.

3. El govern i el parlament han d'aprovar mesures dràstiques. A Grècia, per exemple, foren acomiadats tot seguit el 25% dels funcionaris i es va rebaixar un 10% del sou dels funcionaris no acomiadats. També es va retardar dos anys l’edat de jubilació i es van apujar l’IVA (fins el 23%) i els impostos especials. També s'ha activat un gran pla de privatització d’actius estatals. La reforma del mercat laboral també és radical –més que no l’anunciada per Rajoy; a Portugal, per exemple, ja han aprovat que la indemnització per acomiadament sigui de deu dies per any treballat.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Yo aviso

Carlos Gorostiza, Parlamentario vasco.

"Yo aviso a Seat, Renault, Vw, Ford, Opel… de que he reparado mi viejo coche y que ya he descartado completamente cambiarlo. Aviso al BBVA, Santander, La Caixa, Kutxa…de que he renunciado a aquella compra que tenía pensada y que no necesitaré ya pedir ningún crédito. Aviso a Bimbo, Danone, Nestlé, Campofrío, Henkel, Fairy, Ariel... de que me he convertido en un experto en marcas blancas, que son las únicas que llenan ahora mi carro.

Aviso a El Corte Inglés, Inditex, Cortefiel, Hispanitas....de que ya solo compro ropa en outlets o en rebajas. Ah! y que conozco todas las modistas de arreglos de mi barrio. Aviso a Cepsa, BP, Repsol, Shell, Petronor, Avia… de que me acostumbré a conducir despacio cuando la limitación a 110 y que ahora paso de largo por muchas gasolineras. Y, por supuesto, en los viajes largos uso el bus.

Aviso a Prisa, Vocento, Mediapro, Mediaset, Euskaltel y Movistar que la TV de pago ni siquiera la tengo como opción y que he descubierto que se vive perfectamente sin comprar todos los días todos los periódicos. Aviso a las cadenas Barceló, Sol, Zenith, Meliá… de que ya he reservado plaza en un camping para este verano en lugar del hotel de playa de los pasados años.

Soy un privilegiado. Tengo un buen sueldo, excelente en comparación con el de la mayoría de mis amigos, así que estas decisiones no son nada comparadas con las que, sí o sí, han de tomar ellos y otros muchos millones de consumidores. Porque -señores- no olviden que austeridad es NO COMPRAR.

Quienes hoy aplauden entusiasmados esta reforma laboral que precariza los empleos, que expulsa a la clase media del mercado, que destroza la esperanza de los jóvenes más preparados que miran al extranjero como hicieron sus abuelos, mejor harían en no recalentarse las manos con tanta ovación porque tal vez las necesiten para cavar con ellas la tumba de los negocios que hasta ahora les hicieron ricos.

Quien paga sueldos nimileuristas no puede ser tan tonto como para creer que el resto de empresas no harán lo mismo que él y que, por lo tanto, al cabo no habrá consumidores capaces de comprar lo que él tanto necesita vender. Es obvio. Falta solo saber cuánto tardarán en darse cuenta y a cuánta gente habrán destrozado para entonces.

Aviso de que mi huelga particular empezó antes del 29 y que se prolongará mucho después. ¿Y la de usted? "

dimarts, 3 d’abril del 2012

Aprendre a anar amb bicicleta


Te'n recordes de la primera vegada que et vas pujar a la bici disposat a rodar només sobre dues rodes?. Recordes la sensació d'emoció i nervis que vas sentir?. Aquest és un moment de la nostra infància difícil d'oblidar. Encara puc recordar quan amb tanta confiança i subjecta per el seient del braç del meu pare, vaig posar a pedalejar. Amb l'emoció Viatgi més ràpid i al cridar, ¡veus pare que bé vaig!, No vaig obtenir resposta i és quan vaig comprovar que m'havia quedat sola.

Diferents etapes fins arribar a la bicicleta
Fins que arriba aquest moment els nens han anat passant per diferents vehicles amb què van aconseguint les destreses adequades a la seva edat.

El nen comença a desplaçar-se amb els corre-passadissos, asseient-se i impulsant-se amb els peus, o bé estant dempeus l'empeny i subjecta la direcció.

Entre els 2 i 3 anys quan el seu sentit de l'equilibri no està prou desenvolupat, els nens poden portar petites motos o cotxets de tres rodes, els beneficis són fomentar la coordinació motriu, aprendre a dirigir-lo i enfortir els músculs de les cames.

Els tricicles són el següent pas en l'evolució i en què aprenen les seves primeres nocions de direcció i pedaleig. Normalment aprenen primer a portar la direcció i després ho combinen amb el desplaçament a través del pedaleig.

A partir dels 4 anys, els nens vénen a dominar els tricicles. Aquest seria el moment ideal d'adquirir una petita bicicleta amb rodes petites per ajudar a mantenir l'equilibri. L'habitual és que li duri fins als 6 anys, quan podrem iniciar-lo en l'aprenentatge de muntar amb bici.

Durs començaments
Les dificultats per les que passaves fins que aprenies a muntar eren dignes de les històries de l'esbarjo amb els teus companys de classe. Per dins, la sensació que tenies era de falta de confiança, inseguretat i la por de no guardar l'equilibri. Lògicament, després de molts intents, formes ximples de caure i algun esgarrapada o cop, aconseguim fer-ho.

La raó està en el domini de les dues habilitats necessàries per anar amb bici: equilibri i propulsió. Pedalejar sense equilibri porta a desequilibrar el nen, fer-lo caure i crear certa frustració i por en el seu aprenentatge. Per això, el millor és aprendre a guardar l'equilibri i després a propulsar.

Aprenent pas a pas
Vegem els passos pels quals els nens han d'anar passant per aprendre a anar en bici:

Mantenir l'equilibri:
L'objectiu a aconseguir és ensenyar al nen a dirigir i mantenir l'equilibri en la bicicleta sense preocupar-se per pedalar. Per a això és convenient:

Treure les rodes petites a la bici i els pedals.
Baixar el selló fins a una altura en què arribi fàcilment al terra amb els peus.

Amb els peus a terra, digues-li al nen que se sent a la bicicleta i avanç empenyent la bici amb els seus peus. En uns 15 minuts s'haurà acostumat a fer-ho. El següent pas és anar donant-li petites empentes en què ha de començar a aixecar els peus de terra i anar desplaçant mantenint l'equilibri.

Una altra variant és buscar un carrer amb una mica de pendent on pugui lliscar a una velocitat segura i que l'ajudi a aprendre a guardar l'equilibri quan la bicicleta està en marxa. Si se li va la velocitat pot utilitzar els frens. Quan això ho domini, passa a ensenyar-li a anar movent la direcció de la bicicleta i anar practicant girs a dreta i esquerra.

Amb sessions d'una hora en tres ocasions seria suficient per aprendre aquest exercici.

Aprenent a propulsar
Un cop domini l'exercici anterior, és moment de posar-li els pedals i començar amb aquest exercici d'arrencada. Per ajudar has de subjectar la part central del manillar amb una mà i el seient amb l'altra. Així et ajudes a iniciar el moviment amb un suau empenta.

El nen haurà de posar els peus en els pedals i començar a pedalar. Un cop en marxa, no subjectis el manillar mentre pedaleja perquè no podrà sentir i comprendre l'equilibri. Tracta de transmetre tranquil · litat, veuràs com el normal és que aquest exercici el vingui a fer bé als 10 minuts de començar cada sessió.

Al principi començarà més lentament, llavors sols doni 3 o 4 pedalades. ¡En 3 o 4 sessions veuràs com és capaç de recórrer 15 metres sense posar els peus a terra!.

Veu avaluant el progrés del teu fill, però en aquesta etapa no pugis el seient. Ha de guardar una posició en la que segueixi tocant el terra amb els peus.

La lliçó final
Una vegada que ja se senti amb la confiança suficient, veuràs com descobrirà per si mateix la forma per començar a pedalar estant aturat i sense necessitat que ningú l'ajudi a fer-ho. Buscarà la posició natural del peu, amb la qual se senti més còmode per començar a pedalar.

Consideracions de seguretat
Per evitar accidents, macadures i cops innecessaris és convenient que els nens vagin equipats i preparats amb:

Casc adequat a l'edat i grandària del cap, quedant ben subjecte.
Genolleres i colzeres com les que s'utilitzen patinant.
Guants per evitar l'abrasió a les mans en cas de caiguda.
Bicicleta adaptada a la mida del nen, amb el seient a una alçada que pugui tocar de peus a terra.
Roba amb colors forts i / o elements reflectants.
Nocions de circulació i seguretat viària.
Bicicleta en bon estat, per a això, cal realitzar cert manteniment de la bicicleta (rodes ben inflades, cadena greixada, correcte funcionament dels frens ...).

Errors a evitar
No és convenient aprendre a anar amb una bici nova. Si ho fos, el millor és que unes setmanes abans de començar el nen s'habituï a ella amb les rodes de suport.
Si ensenyes a anar en bici utilitzant el sistema tradicional d'agafar la part posterior de la bici no li diguis al nen que els va a anar subjectant quan saps que hi haurà un moment en què li vas a deixar anar. Si ho fas, li afectarás seva confiança. És millor avisar el petit que tan aviat vegis que està estable li deixaràs pedalant per si sol. Avisa'l quan ho vagis a deixar anar i digues-li que estaràs corrent al seu costat totes les vegades que facin falta fins que domini la situació.
No creguis que el procés d'aprenentatge estarà exempt de alguna caiguda. Per minimitzar les seves conseqüències en el nen, tracta de equipar-los amb els elements de seguretat que hem vist i d'animar a seguir intentant fins aprendre.

Anar en bicicleta és una fita per als nens que reforça la seva sensació d'independència i de creixement. Compartir amb ells aquest moment et omplirà d'orgull i satisfacció. Tant si utilitzes el sistema tradicional com l'aprenentatge per passos, els nens acabaran aprenent. Llavors serà el moment de gaudir junts de passejades en bicicleta pel camp i de seguir compartint molts moments en família.