dimecres, 24 de desembre del 2014

Stop TTIP (Tractat Transatlàntic pel Comerç i la Inversió)

Acte organitzat pel Procés Constituent contra el Tractat Transatlàntic pel Comerç i la Inversió entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP), amb la presència d'Arcadi Oliveres, Teresa Forcades, Vicenç Navarro i els periodistes de la revista Cafèambllet Marta Sibina i Albano Dante. Divendres 19 de desembre de 2014 a l'auditori del col•legi dels Maristes-La Immaculada a Barcelona.







dijous, 11 de desembre del 2014

Nou projecte polític a Castellar del Vallès

A Castellar del Vallès,  gent amb ganes de canviar les coses duen a terme una nova proposta política.

Decidim Castellar és el nou moviment popular que es vol presentar a les properes eleccions municipals del maig de 2015.

Des de l'any 2007 a Castellar hi ha una formació local independent: L'Altraveu per Castellar. 
Al llarg de dos mandats han estat presents en el ple municipal amb dos regidors a l'oposició. 
De cara a les eleccions de maig de 2015, l'Altraveu, Procés Constituent, Podemos i EUIA volen impulsar una nova assemblea en el poble, per així arribar a més sectors dels municipi i presentar una nova candidatura.

dimecres, 3 de desembre del 2014

1 de cada 4 euros s’escapa: el frau fiscal català representa el 25% del PIB


1 de cada 4 euros s’escapa del control d’Hisenda a Catalunya, una xifra que suposa entre 16.000 i 18.000 milions d’euros l’any que es deixen d’ingressar, el 24,6% del PIB català. Són algunes de les dades d’un estudi de la Universitat Rovira i Virgili que ha revelat el tècnic d’Hisenda i coordinador del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, el primer compareixent a la comissió d’investigació sobre el frau i l’evasió fiscal al Parlament, que ho ha fet en qualitat d’expert. Podeu veure la intervenció íntegra al vídeo.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Gemma Ubasart, de Podem: “Les enquestes demostren que hi ha necessitat d’altres formes de fer política, però cal cautela”


Josep Cuní ha entrevistat Gemma Ubasart, membre del Consell Ciutadà de Podem a nivell estatal i professora de Ciència Política de la UdG. Ubasart ha començat definint el partit al qual pertany: “Podem és un repte, el repte de convertir la indignació generalitzada en canvi polític.” I ha donat algunes claus del seu auge: “Som la generació que ha fet tot el que se’ns ha dit que calia fer, i no ens trobem amb l’estat del benestar que se’ns havia promès.” 

Davant la possibilitat que s’anticipin les eleccions autonòmiques, Ubasart ha reconegut que “no tenim ni constituït Podem Catalunya. Quan ho estigui, s’haurà de fer un procés per escollir candidat”, tot i que, “si hi ha anticipades, ens hi adaptarem.” I quan se li ha preguntat sobre la posició del partit pel que fa al procés sobiranista, ha volgut deixar clar que “Podem està a favor del dret a decidir, com no podia ser d’una altra manera. Un cop establert un escenari on estigui garantit aquest dret, ja es parlarà de si es vol o no la independència.” 

Ubasart també s’ha referit a les crítiques que Podem rep d’altres actors polítics. “Ens adonem que ens tenen por, perquè ens han etiquetat de moltes maneres diferents, etiquetes fàcils i sovint contradictòries.” I ha sentenciat: “El que ens defineix és fer política des de baix i per als de baix.”

dissabte, 1 de novembre del 2014

Marina Garcés: “El perill de Podem i de Guanyem és convertir-los en l’única traducció política possible del malestar social”

Crític, periodisme d'investigació

Foto: Jordi Borràs
Marina Garcés (Barcelona, 1973) és professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa. A través dels seus llibres —En las prisiones de lo posible (Bellaterra, 2002), Un mundo común (Bellaterra, 2013)—, conferències i escrits reflexiona sobre temes com la política, el compromís, la revolució, les desigualtats, l’art i l’entorn urbà. Propera a moviments socials que qüestionen l’‘status quo’, des del 2003 forma part del projecte Espai en Blanc, dedicat a promocionar el pensament crític. Garcés defensa “la pràctica de la filosofia com a compromís amb un món en comú”. Destaca la seva conferència “Desmarcar Barcelona” al CCCB, sobre la marca Barcelona, al maig passat.

Participes en el col·lectiu Espai en Blanc. Vau redactar 10 reflexions sobre l’experiència dels 15-M a la plaça de Catalunya. Una de les conclusions és: “El problema no es si abandonamos la plaza o no; el problema es si pasamos de indignados a revolucionarios”.
La mantinc i la sostinc! La revolució és alhora malestar i creació, trencament amb un sistema i experimentació creativa. L’esperit revolucionari és el que guia les transformacions radicals si entenem la revolució no com un fet que tindrà lloc en un dia D i una hora H, sinó com la destrucció sempre inacabada d’un vell sistema per construir formes de vida més justes, dignes i igualitàries.
La filosofia ens pot ajudar a imaginar noves formes de vida i noves relacions amb el poder?
La filosofia neix amb la ciutat i amb la pluralitat de veus. Per això la filosofia no és religió, ni creació artística. Si d’alguna manera fem nostre l’origen grec de la filosofia, no és perquè allà hi hagués un miracle ni coses per l’estil, sinó perquè allà es dóna una condició que és la presència de veus plurals i en discussió en una esfera pública, oberta, compartida. Ja sabem que era una esfera pública molt limitada, perquè estava restringida a unes determinades condicions de classe i de gènere. Però el que s’inicia i es reivindica com un valor és aquesta vida conflictiva i en discussió de la ciutat. Això, en la nostra tradició política occidental, és el que en diem democràcia, que no és un determinat règim o govern, sinó que és una determinada manera d’entendre el vincle d’aquestes veus plurals i en discussió. Una discussió sempre inacabada i en elaboració permanent.

Com observes el naixement de nous moviments socials i polítics com Podem o Guanyem Barcelona?
En el seu punt de partida hi ha una aposta per la democràcia radical. Sembla que no vulguin ser una reedició de formes autoritàries, jeràrquiques i ideològicament tancades de prendre el poder. Però crec que no hem de fer lectures idealistes que deixin fora les condicions materials, històriques i concretes en què neixen aquests moviments. Hi ha una situació de crisi econòmica que sacseja el que fins ara consideràvem una vida digna o una nova desigualtat que havíem oblidat en el nostre petit món de rics. Aquest país viu una situació de fi de cicle del que n’hem dit la Transició, la fi d’un cicle històric, generacional i institucional. Guanyem, Podem i aquests fenòmens, cal situar-los travessant tots aquests plans.

Són moviments utòpics?
Doncs jo els veig molt pragmàtics i realistes! És part de la seva virtut i part del seu defecte. Però encara no sabem ben bé de què parlem. Perquè volem pensar massa de pressa, tendim a parlar de les coses com si ja haguessin passat, i d’aquests moviments com si ja estiguessin formats i governessin. Per mi tenen valor com a processos que inicien un camí molt complex del qual encara en sabem molt poc. Són propostes d’experimentació en un nou escenari material, polític i d’idees. Jo sempre en parlaria com quelcom en procés d’aprenentatge i no com a formes acabades. En aquest sentit sí que tenen un punt utòpic: no pretenen, o no haurien de pretendre, tenir un lloc propi i definitiu en el joc de la política.

Continuant amb temes relacionats amb la utopia: dins de les consignes del moviment a favor de la independència es parla de crear “un país nou”.
Però cada fenomen és diferent! El que sí que es recull en tots aquests desitjos de novetat és el malestar amb el que hi ha ara. Però no podem fer un paquet únic amb tots els desitjos de canvi, perquè impliquen idees i formes de politització que s’encreuen i que són molt diferents.

Ai, la complexitat del moment ens tempta a barrejar-ho tot!
A vegades necessitem simplificar, clarificar i fer un tall. Diem “això que ha estat així ja no serà mai més d’aquesta manera” i alhora sabem que no és així. No perquè no puguem canviar les coses, sinó perquè les coses canvien amb formes molt més complexes que la de senzillament decretar una política com a vella o com a nova. O un país vell o un país nou. Aquest desig de novetat, comprensible perquè és expressió d’un malestar, és una trampa molt perillosa: tot el que és nou, un dia serà vell; tot el que ha de canviar de zero, un dia ens adonarem que no ha canviat tant com volíem… Aquest “abans” o “després” o aquest “ara” o “mai” és una màquina de frustració que d’una manera molt ràpida ens pot portar a dir que res no ha canviat com ens pensàvem, que aquesta política no és tan nova com crèiem i que aquest país nou, de nou, no en té res. Què farem amb això? Hem creat un mal relat si el que volem és confiar en la nostra capacitat col·lectiva de transformar dia a dia la realitat.

Quin seria el bon relat?
Crec que els canvis, més que utòpics, han de ser radicals. No necessitem un món nou: necessitem un món, aquest, on es pugui viure i lluitar per una vida digna.

Què hauríem d’entendre com a radical?
Radical vol dir anar a les arrels, a les arrels dels problemes. L’utopisme el que fa és projectar promeses de canvi absolut. El canvi absolut, no el veurem mai. El canvi radical, el podem anar veient. Perquè, l’arrel, la podem tallar, la podem canviar i plantar en un altre lloc… Anar cap a les arrels i no anar cap a les utopies crec que és la clau del que pot ser avui una necessitat compartida pels qui demanen un canvi. Volem canviar les coses de veritat, en lloc d’anar posant pedaços, introduint petites reformes o injectant transfusions de sang a un sistema que ja ha mostrat tots els seus límits. Anar a l’arrel no vol dir anar als fonaments, als orígens de la nostra societat i de la nostra identitat, és anar allà on creixen les coses, allà on s’aguanten. I on s’aguanta aquest sistema?

On?
Per començar, part de l’arrel del sistema som nosaltres mateixos com a unitats mobilitzades per un règim d’explotació que ens sol·licita i que ens fa disponibles. És una explotació que ja no passa només pel treball, sinó que travessa la vida en el seu conjunt: la nostra identitat, la forma de ser, els nostres desitjos, els nostres imaginaris… Doncs això ja és una arrel del problema que podem atacar, canviar o trasplantar. L’origen de la dominació no sempre està en el qui domina, sinó en qui es disposa a la dominació.

Entens les manifestacions ciutadanes de protesta com a actes que intenten canviar les coses de soca-rel?
Sí, sí, totalment. Quan hi ha gent que menysté les mobilitzacions que hi ha hagut aquests darrers anys, sobretot a partir del 15-M, com si només fossin moviments de protesta, d’indignació o d’insatisfacció, jo diria: i no és aquest el punt de partida de tot canvi radical? No és així com es trenca el miratge de la normalitat, de la promesa d’una vida satisfactòria per a tots? Aquest miratge ocultava molta misèria, desigualtat i malestar. Que tot això es trenqui, s’esquerdi i s’obrin fissures en les quals apareguin veus descontentes que expressen aquest malestar, per mi és un pas que té valor per si mateix. Després cal veure com això es manté obert com un terreny des del qual anar construint altres formes de vida.

Per tant, iniciatives com les de Podem o Guanyem, les podem encabir en aquestes esquerdes?
Sí. L’únic perill que hi veuria és convertir-los en l’única traducció política possible d’aquests malestars que la societat expressa de manera no necessàriament partidària ni dins de l’espai electoral i institucional. Jo crec que és una posició compartida per molts la d’entendre que aquestes plataformes no són la solució política d’unes demandes socials, sinó que són un moviment més, un instrument més d’una politització que es desplega i s’articula en moltes formes, des del col·lectiu més petit fins a la plataforma electoral més transversal. El dins-fora de la política ha saltat, ja no ens orienta. Allò d’“els moviments socials s’han de traduir políticament” ja no val. La participació institucional és una eina més, i aquí l’exemple de la CUP és un exemple a escoltar.

Ah, explica-ho…
És interessant la manera com la CUP ha estat i està en els ajuntaments de molts pobles de manera articulada i diversificada alhora. També ho és veure com arriba a optar, temptativament i com una prova, d’entrar al Parlament de Catalunya. M’agrada, per ara, la manera com manté una avaluació constant, una autoreflexió oberta i permanent sobre la seva funció dins de les institucions. Crec que aquesta és l’actitud bàsica que també s’ha de mantenir des d’altres plataformes. Perquè, si no, es cau en l’autoengany. Pensar-se com a solució i com a moviment polític que tradueix les aspiracions d’una vida social que queda fora i que per ella mateixa no és política, crec que és la trampa amb la qual precisament el sistema polític neutralitza aquesta continuïtat del que seria una vida política madura d’una societat autònoma i capaç d’autodeterminar-se políticament.

La conversa que estem mantenint ara és part d’aquesta vida política?
És que [això] és la vida política! I no la farsa de debats que tenen al Parlament! Després estan les estratègies dels partits, el calendari… Quins són els temps de la política?

Les eleccions?
Per la política institucional, sí. Ja no és cada quatre anys. Entre unes administracions i altres vivim contínuament sota la dictadura del calendari electoral. Què vol dir això? Que s’han de tenir respostes formalitzades, adaptades i legitimades per poder formar part en cada cas d’una determinada campanya, en competència amb les altres formacions. Això estandarditza el pensament i la creativitat polítiques. No s’ha de negar l’oportunitat d’entrar en el terreny electoral i institucional sobretot si creiem que entrant-hi som capaços de canviar-lo! Perquè, si no, ja no cal que hi entrem: no cal entrar per adaptar-se.

“El cavall de Troia”, que deien les CUP.
Això per una banda. Però també cal entendre que els temps de la veritable vida política impliquen una diversitat de temporalitats. Hi ha aprenentatges lents, hi ha decisions ràpides. Quina és l’única garantia que tenim per poder mantenir una tensió i una relació tan autònoma com sigui possible amb aquests temps i llocs diversificats de la política? Per mi és la dimensió col·lectiva i consultada de la reflexió i de la presa de decisions. És a dir, un grup sol o una persona sola és evident que no es pot relacionar amb suficient intel·ligència i autonomia amb aquests marcs tan tirànics de la vida política. Junts segur que ho veurem millor, ho decidirem millor. D’alguna manera es tracta de col·lectivitzar la presa de decisions.

Per aconseguir això, cal tenir ciutadans disposats a assumir el repte de repensar la realitat. Cal millorar l’educació, una altra arrel del problema?
L’educació per mi és una qüestió clau, amb totes les contradiccions que comporta també. Jo defenso l’escola i l’escola pública; una altra cosa és quina escola pública hem de tenir. Avui dia, el sistema educatiu i l’aprenentatge no coincideixen del tot. Perquè el sistema educatiu avui no és el lloc dels aprenentatges més importants, per desgràcia. L’escola ha estat colonitzada per tota mena de procediments, protocols i metodologies. Una de les coses que em preocupen més és allò que en diria un nou analfabetisme, que és un analfabetisme saturat de coneixements que no serveixen per a res, de capacitats i de competències que no tenen sentit per si mateixes i que generen, crec que molt intencionadament, docilitat i servilisme perquè només es poden aplicar en contextos d’interacció i de comunicació predeterminats. Això val per als aplicatius, per a les competències i per a les metodologies que ho inunden tot.

Com poden l’analfabetisme i la dependència conviure amb la necessitat d’anar tots junts com a societat per provocar certs canvis?
És que aquesta és la qüestió. Tant quan parlem de política com quan parlem d’educació, apareix avui la pregunta de com reapropiar-nos les nostres relacions, relacions polítiques, afectives, territorials, de coneixement, culturals… Fi de la delegació i de la mediació. Aquesta és la pregunta que el 15-M va expressar molt bé i que seguim desplegant des de diferents projectes polítics i educatius. Com reapropiar-nos les nostres vides, no cada un de nosaltres, sinó junts, i junts cada un de nosaltres. La tensió entre l’autonomia del jo i la del nosaltres van de la mà clarament.

En les tertúlies dels mitjans de comunicació normalment es conviden experts que analitzin de forma ràpida l’actualitat. Normalment no conviden filòsofs perquè segurament serien els que, pel contrari, ho posarien tot en dubte. Quin és el paper del filòsof en la vida pública?
L’expert té moltes vegades una funció legitimadora de posicions ideològiques i polítiques. Quina és l’especificitat històrica, si és en té encara, del filòsof o de la filòsofa? [riu] És precisament posar en qüestió tota aquesta presumpció de saber i de saber en relació a uns determinats fets i informacions empaquetades ideològicament des de determinats interessos. Contra la figura de l’expert, el paper de la filosofia no diria mai que és desinteressada. Al contrari: és interessada però en l’interès de cap part; no entra en el joc d’interessos, sinó que entra en el combat dels pressupòsits. És a dir, entra en el qüestionament de perquè es diu el que es diu i des d’on es diu, perquè una afirmació és certa o no se sosté… Assumeix i comparteix aquesta incomoditat d’estar fora de joc, no des de la puresa, ni des de un “més enllà” intemporal. Ho fa des de la passió de no tenir un lloc propi ni una opinió particular dintre del joc social. Per això la presència del que hauria de ser la manera filosòfica d’interrogar i d’argumentar és clarament incòmoda.

La realitat social i política va a una gran velocitat i això fa que es busquin respostes ràpides a inquietuds noves. Ja no tenim temps per a la reflexió?
No, vivim en el temps de la informació, de l’aplicació i de la solució ràpida i eficaç. La filosofia, per mi, és la possibilitat de pensar allò inacabat i de pensar-nos com a inacabats.

En les teves conferències i articles acostuma a haver-hi un moment en què exposes que tens dubtes i reconeixes que hi ha certes coses que les no saps. Creus que el dubte s’hauria de normalitzar en la vida pública?
Per mi està clar [que ha de ser així]! La filosofia el que fa és posar la llum o deixar que la llum arribi allà on el saber i el no saber es toquen. Filosofar no és fer preguntes per a les quals no tenim resposta. Això és una caricatura. La filosofia pretén i pressuposa que en la pregunta, si està ben plantejada, hi ha un camí cap a alguna veritat, cap a les nostres veritats. És un camí que podem recórrer junts i que mai no tancarem del tot. I per què no el tancarem del tot? No perquè no hi hagi resposta sinó perquè tota certesa es toca amb un dubte i tot problema deixa aspectes per resoldre. Aquest inacabament del pensar, que és també l’inacabament del viure, del conèixer, de l’estimar, de la nostra condició humana, fa que siguem éssers inacabats, incomplets. Som éssers que no som, sinó que esdevenim. I les formes socials i polítiques que ens donem tenen aquesta mateixa condició. Com actua la ideologia i el poder? Tancant, donant per acabades determinades respostes: aquesta forma de govern és la bona, aquesta forma de consumir és la bona, aquesta forma de ser és la correcta…

Home, tenir punts de referència ens donen tranquil·litat i una certa seguretat!
No sé si el poder busca que visquem més tranquils! En aquest cas potser busca que visquem conformats o incapaços de relacionar-nos amb el nostre propi inacabament, amb allò que està per fer. Si res està conclòs i si tot podria ser d’una altra, això implica que ens podem preguntar el perquè som com som, com hem arribat a ser-ho, perquè ens han governat d’una forma i no d’una altra, perquè hem conegut el món sota unes idees, o perquè estimem així… Aquesta mateixa pregunta implica que tota certesa és revisable, que no vol dir que sigui relativa! No tot val. Ens hem de barallar en els arguments, en els criteris que fan que en prioritzem uns davant dels altres o que establim que és millor viure així i no d’una altra manera; això exigeix donar arguments, apostar per unes idees i no per unes altres. Prendre posició i argumentar a partir d’ella. I entendre des d’aquí la capacitat de raonament dels altres com a posicions que poden ser escoltades però també rebatudes. La filosofia ofereix un escenari per rebatre i contraargumentar en virtut d’una veritat més defensable, que no vol dir pas única. Aquest joc obre un escenari, en principi, en què la passió per la igualtat de les veus que hi participen no vol dir que totes les idees valguin igual. La filosofia no és una tertúlia, és un combat per la veritat.

Si això ho intentem aplicar-ho a un àmbit pràctic en què s’han de prendre decisions, com els moviments socials assemblearis, potser les argumentacions es converteix en un escenari infinit.
Més que infinit jo en diria un escenari sempre inacabat. Està clar que les idees comporten posicions i decisions que s’han de prendre i segurament la presa de decisions no és el moment de la filosofia. La filosofia no esgota l’arc de la vida social, hi ha moments en què somiem, hi ha moments en què creem, hi ha moments en què discutim i hi ha moments en què decidim. En aquest arc hi ha una possible relació filosòfica en tots els nostres desitjos però no tots els nostres desitjos els podem resoldre filosòficament. Dit d’una manera més concreta respecte el que em preguntes: com diu un amic meu, tota la filosofia és política però no tota la política és filosofia. Per tant, no hem d’esperar de la filosofia que ens doni totes les solucions, decisions i conseqüències pràctiques.

divendres, 26 de setembre del 2014

Antonio Turiel, entrevista a la TV de Girona


Canvi climàtic - Què és el Peak Oil ? - La crisi econòmica no s'acabarà mai - El petroli ens indica cap on anirem - La petita recuperació d'Espanya no durarà - Com es podria pilotar el decreixement? - No hi ha vies de solució senzilles pel petroli - Cal afrontar el problema directament - Les energies renovables són el futur, però no podem continuar consumint aquest índex d'energia - Si fem la transició ara podrem viure més o menys igual que ara, però no podem esperar més - La classe política ho sap tot perfectament, però no es publicita per no generar alarma - És millor explicar les coses com són i aplicar les mesures que calguin. 

dissabte, 9 d’agost del 2014

“Hem de construir comunitàriament fins i tot la felicitat”

Óscar Rando Fundador i director de GATS



Nascut a Barcelona (1962), el Prat de Llobregat és el seu lloc al móndes dels set anys. Amb un grup d’educadors rebotats va crear l’ONG de Sant Cosme.  Té clar que la construcció comunitària és fonamental per tenir un bon futur.

Què és GATS?Grups Associats per al Treball Social, Cultural, Comunitari i Ambiental és una entitat del barri de Sant Cosme que, des de l’any 2000, treballa per a la inclusió de persones en situació d’exclusió social. En un moment donat, ens vam plantejar per què existia aquest tipus de model absolutista vers el treball de les persones. Per què es parlava tant del poble si després no es comptava amb el poble? Volíem canviar la relació de les persones amb el món que és el que fa del món un lloc insolidari, injust i insofrible per a molta gent. I això només era possible des de la combinació de la reflexió i l’acció.

Com diu Pere Casaldàliga, el món es pot tocar des de la dreta o des de l’esquerra i a GATS vam decidir tocar-lo des de l’esquerra perquè és des d’on es poden fer les coses justes que ajudin les persones.

I un cop a l’esquerra?
Vam veure que, sent una entitat de nova creació, el tema de les subvencions era molt complicat i que no érem Green Peace o Metges Sense Fronteres i seria molt difícil que algú es fes soci de GATS. A partir d’aquí vam trobar una oportunitat en el tema de la gestió de projectes per a ajuntaments. Gestionant un projecte per a un ajuntament, tenim un marge de benefici del 10% que, a part de per pagar nòmines, ens serveix per desenvolupar els nostres projectes: escoles d’estiu, activitats al barri, treballs comunitaris, gestionar projectes pioners com en el seu dia va ser la Ciutat Mediadora... Actualment es parla molt de mediació però una de les entitats pioneres de la mediació de tot Catalunya i Espanya va ser GATS.

Com s’estableix la relació amb la societat civil?
Sobretot, amb coherència, una oportunitat que se’t presenta contínuament i a cada moment del dia. I depèn del tipus de projecte o de servei. Per exemple, hi ha tipologies de projectes on la gent s’apropa: dispositius d’atenció a persones aturades o immigrades, i n’hi ha d’altres on som nosaltres els que hi contactem.
Posem a disposició l’experiència que té GATS, l’únic condicionant és que qui vingui vulgui impulsar projectes d’economia social. Ara està de moda això de ser emprenedor, que és la manera més clara d’ocultar la irresponsabilitat del govern i la pèssima gestió de les polítiques públiques d’ocupació.
A Sant Cosme hi ha gent que portava 30 anys treballant i ara s’ha de fer emprenedora. Nosaltres només creiem en l’emprenedoria col·lectiva.

En què es tradueix aquesta emprenedoria col·lectiva?
Tenim un laboratori d’iniciatives per a l’economia social i treballem temes ambientals i culturals. D’aquí han sorgit projectes com el Festival Speranzah, el Festival de Sopes del Món, Som Energia i, més recentment, ETICOM Som Connexió.
Sant Cosme sempre havia tingut una imatge estigmatitzada als mitjans de comunicació. Amb la voluntat de combatre-ho vam crear el Festival Speranzah perquè la cultura és la millor eina per construir el model de societat futura que volem, és l’element més potent que tenim per canviar les coses. Els impactes positius que hem generat amb l’Speranzah i el Festival de Sopes del Món són increïbles: projecció, cohesió, voluntariat, organització, sentiment de pertinença. Sant Cosme és el barri dels possibles. Moltes de les coses que aquest món necessita per canviar s’estan posant en marxa aquí. El Festival de Sopes mostra de forma lúdica la diversitat cultural del barri i com, a través d’un plat com la sopa, no som tan diferents. Per nosaltres els festivals són eines de valors indescriptibles per millorar la qualitat de vida de les persones. Qualsevol gran civilització es crea a través d’una aposta clara per un model cultural. Sempre diem que aquí hi ha gent molt humil que és feliç.

I el cas d’ETICOM Som Connexió.
Ja teníem la nostra elèctrica, Som Energia, i pensant com fer coses al barri perquè la gent pugui treballar, va sorgir ETICOM Som Connexió, la nostra telefònica. Creiem que l’única possibilitat que tenim de generar un projecte que doni resposta a les nostres necessitats en l’àmbit de les telecomunicacions amb ètica i transparència és la construcció comunitària. El telèfon no va néixer perquè ningú es fes milionari, va néixer perquè el senyor Antonio Meuzzi tenia la seva dona malalta i només podia controlar si estava bé o no inventant-se una cosa que semblava un telèfon per anar-la trucant. Després va arribar Graham Bell, el va patentar i es va fer milionari però el telèfon es va fer per una necessitat de comunicació.
Fa un parell de mesos vam celebrar l’assemblea constituent i va ser un èxit. ETICOM és una cooperativa formada per 600 socis on cadascun aporta 100€. Aquesta és la millor prova que fer petits esforços compartits en una direcció adequada pot donar respostes al món i a les necessitats que tenim. La idea que qualsevol necessitat dels éssers humans lligada amb l’ètica continuï sent un oxímoron només depèn de nosaltres. Si veiem clar que aquest és el camí, la nostra capacitat és tan gran com la de l’empresa més capitalitzada de l’IBEX35. És un repte però cada vegada es demostra més que és l’única alternativa.

Fa dos anys decideixes recórrer Espanya, sota el lema “Se hace camino al andar”.
Sí, a GATS vivíem un moment molt complicat econòmicament. Pateixo amb les coses que fem, amb la possibilitat que un dia no puguem pagar una nòmina però em dura el temps just per mirar per on aixecar-me i continuar caminant. Al gener de fa dos anys però, no sabia com tirar endavant i vaig decidir posar-me a caminar per millorar la meva salut i la salut financera de GATS, practicant el que jo en dic egoisme benentès; estic bé, si el que m’envolta està bé. Amb aquestes idees inconnexes, li vaig preguntar al Martí [company de GATS], quant costava el gram de marihuana. “2.5 euros”, em va dir. Decidit! Vendria per aquest valor cada gram que perdés.

I quin va ser el resultat?
Una història que va donar la volta al món. Vam aconseguir 40.000€ de finançament, mitjans de comunicació de tota Espanya en parlaven, vam aplegar moltíssima gent, es va parlar molt de GATS i d’aquest tipus de projecte, i vam iniciar un projecte de reafirmació i transformació de tot el que havia de fer l’entitat arran d’aquella experiència.

A nivell personal, estar implicat en tants projectes, deu omplir força.
És una situació molt dual. Mai estem plens. És molt complicat perquè mesurar resultats econòmics és molt senzill però mesurar què has aconseguit amb aquests diners és molt més complex. Jo estic content i satisfet del que som, parlo de GATS com la meva universitat, tinc dos màsters a ESADE però l’experiència aquí no és comparable a res de tot això que hagi fet.
Però, a la vegada, això ens fa estar insatisfets per naturalesa. M’adono que cada vegada sóc més crític amb el que fem i al món del Tercer Sector, com a tot arreu, hi ha certes tendències de funcionariat malentès: caps a qui els costa acomiadar treballadors, gent que fa un treball fantàstic mentre n’hi ha d’altra que s’acomoda...
De vegades em diuen que m’hauria de relaxar i gaudir i tampoc puc fer-ho.

Què demanaries a les ONG?
Primer de tot, autocrítica. No podem ser crítics amb la classe política i creure que les ONG som el més immaculat del món. I molt més compromís. Si volem construir alternatives ciutadanes, hem de fer-les amb eficàcia, eficiència, transparència, capacitat de gestió... Canviar el món necessita de moltes de les pautes que s’utilitzen a les empreses. Com a Tercer Sector, si no fem les coses bé, o no tindrem capacitat de reivindicar el paper que volem o no serem capaços de gestionar-ho.

També a GATS?Absolutament. Per exemple: Estem contents amb l’ajuntament del Prat de Llobregat? Sí. Podríem estar-ho més? També. Però per fer-ho, necessitem ser els millors. Els millors gestors, els més ètics, els més formals, els més transparents... Perquè millorant les nostres competències, hi haurà coses que arribaran de manera natural. Hi ha dinàmiques molt autocomplaents en les quals s’ha d’evitar caure. Fer un paper de contenció i treballar amb gent necessitada no ens excusa. Que tinguis una orientació social no vol dir que facis bé les coses, per defecte. Ara bé, si les fem bé i a sobre ho fem des d’una perspectiva social, collonut!. Quan algú contracta un càtering, vol que li donis un bon servei de càtering. I a partir d’aquí, juntament amb la qualitat, valoraran més els beneficis de l’economia social perquè solo un necio confunde el valor y el precio.


I a la classe política?

Fa uns mesos vaig participar a la Taula del Tercer Sector i continuo tenint la sensació que per qüestions com la del fet nacional sí que es deixen impulsar per la societat civil. En canvi, quan es tracta de temes socials les entitats no podem entrar en temes polítics. Si podem parlar de drets nacionals, les entitats també reivindiquem el nostre paper per poder parlar de temes socials perquè la pobresa és una qüestió política. Tu pots decidir en què gastar els diners dels que disposes. En el moment històric en què vivim, la pobresa té molt a veure amb les polítiques que fan els nostres governants. Avui en dia hi ha recursos perquè cap nen pateixi malnutrició, en canvi a Catalunya hi ha més de 600 casos de malnutrició infantil per culpa de la pobresa.

Les ONG hem de tenir clar 
que la nostra finalitat última 

és l’auto-dissolució


On acaba el camí de GATS?
Sempre he tingut molt present que les ONG hem de tenir clar que la nostra finalitat última és l’auto-dissolució. Hem de tenir una tendència molt clara a voler desaparèixer perquè si desapareix la finalitat que t’ha impulsat, vol dir que el món ha millorat i les coses van bé. Espero que GATS pugui ajudar molta gent en el seu camí però també espero que algun dia s’acabi la nostra tasca. Aquell dia haurem guanyat molt com a societat.

Quin és el vostre últim projecte?
Ara mateix estem treballant en un projecte molt interessant per fer un servei de bar ambulant en un vehicle elèctric on puguin treballar persones que estan a l’atur. L’home que ens el venia ens va dir: “Si el veneu entre més ONG us dono una comissió”. I nosaltres li vam dir: “No, nosaltres no volem comissions. El que volem és que ens facis el millor preu possible i que, a les altres ONG, els hi deixis com a nosaltres”.

Creus que està a les nostres mans canviar el món?

Per descomptat! L’única oportunitat que tenim de canviar les coses són les persones. Sóc molt radical en les meves conviccions, pel que he fet, però continuo creient en la bondat de la gent. Tenim molta capacitat de poder canviar les coses si confiem en nosaltres com a societat civil organitzada. Hem de construir comunitàriament fins i tot la felicitat!

dissabte, 26 de juliol del 2014

Silenci, aquí es defrauda: 16.000 milions d'euros anuals

Directa, David Fernández - 8/11/2011

El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l'executiu neocon-vergent · Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat · La nissaga Carulla, el pare d'Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l'empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l'arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors



Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d'euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d'euros de tisorada del primer pressupost d'Artur Mas. La xifra, en plena fal·lera electoral pel 'pacte fiscal', s'apropa al volum de l'espoli fiscal de l'Estat que acumularien les finances públiques catalanes, estimat en vora 20.000 milions d'euros per diversos estudis sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.

La comparativa mereix similar resultat en el cas de l'Estat espanyol. Les organitzacions professionals d'inspectors d'Hisenda xifren l'economia submergida en en 240.000 milions d'euros, ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000 milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d'un frau fiscal anual on es deixen d'ingressar ben bé 25.000 milons d'euros anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d'Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d'euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d'euros. L'altra gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l'economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d'euros.

El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia "que s'està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada", amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa "sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en comptes de perseguir les grans bosses de frau" alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d'un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l'Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d'un patrimoni superior als 10 milions d'euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

D'empresaris a esportistes
Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d'Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per l'evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d'euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l'Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d'euros. Carceller s'hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d'una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s'hi resideix al menys 183 dies a l'any per triar sota quina administració declarar.
Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en l'evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d'euros de súbdits espanyols. L'any passat, experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2'5 milions d'euros sortint del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l'espanyol Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís, també- va ser expedientat l'any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, i havia evadit 270.000 euros en impostos.

Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l'assistència de l'expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d'euros- fins el 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L'anècdota està descrita al llibre "Estado fiscal y democracia" de qui fou director de l'Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l'aleshores secretari d'Estat d'Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama 'Gescartera'- perquè aturés, sota l'amenaça d'aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d'elit. El darrer episodi d'aquesta mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l'Estat al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros.

De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts
Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai no se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble economia i doble fiscalitat. I una única impunitat sobre elits multireincidents - Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues clarianes paradigmàtiques del quarto fosc del frau fiscal. Dues filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600 defrauadadors descoberts. Delinqüència d'alta volada fiscal i coll blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i se’ls ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós “tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir, de recàrrega fiscal sobre les rendes del treball i el consum.

En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a prova que ja no vivia a l’Estat.

Només un any abans, havien estat descoberts 200 compts opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administador d'una empresa nautica a Barcelona (frau de 7'98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros. Del compte, n'era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-, l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).

El penyasegat de la impunitat efectiva
Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la descoberta no va ser pas fruit d’investigacions pròpies sinó de filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels comptes al LGT de Lienchenstein, l'origen és la venda de les dades de 5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions d'euros) realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven els 67 ciutadans de l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.

Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La darrera mostra fefaent n'és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i brutícia”, segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled, d’una trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El judici va trigar 12 anys a celebrar-se i aquest estiu se n’ha fet pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez, l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.

És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava a 'Els origens del totalitarisme': des de l'Edat Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s'apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s'abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac.

diumenge, 6 de juliol del 2014

«Última llamada»

El Manifiesto

Esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización

Los ciudadanos y ciudadanas europeos, en su gran mayoría, asumen la idea de que la sociedad de consumo actual puede “mejorar” hacia el futuro (y que debería hacerlo). Mientras tanto, buena parte de los habitantes del planeta esperan ir acercándose a nuestros niveles de bienestar material. Sin embargo, el nivel de producción y consumo se ha conseguido a costa de agotar los recursos naturales y energéticos, y romper los equilibrios ecológicos de la Tierra.

Nada de esto es nuevo. Las investigadoras y los científicos más lúcidos llevan dándonos fundadas señales de alarma desde principios de los años setenta del siglo XX: de proseguir con las tendencias de crecimiento vigentes (económico, demográfico, en el uso de recursos, generación de contaminantes e incremento de desigualdades) el resultado más probable para el siglo XXI es un colapso civilizatorio.

Hoy se acumulan las noticias que indican que la vía del crecimiento es ya un genocidio a cámara lenta. El declive en la disponibilidad de energía barata, los escenarios catastróficos del cambio climático y las tensiones geopolíticas por los recursos muestran que las tendencias de progreso del pasado se están quebrando.

Frente a este desafío no bastan los mantras cosméticos del desarrollo sostenible, ni la mera apuesta por tecnologías ecoeficientes, ni una supuesta “economía verde” que encubre la mercantilización generalizada de bienes naturales y servicios ecosistémicos. Las soluciones tecnológicas, tanto a la crisis ambiental como al declive energético, son insuficientes. Además, la crisis ecológica no es un tema parcial sino que determina todos los aspectos de la sociedad: alimentación, transporte, industria, urbanización, conflictos bélicos… Se trata, en definitiva, de la base de nuestra economía y de nuestras vidas.

Estamos atrapados en la dinámica perversa de una civilización que si no crece no funciona, y si crece destruye las bases naturales que la hacen posible. Nuestra cultura, tecnólatra y mercadólatra, olvida que somos, de raíz, dependientes de los ecosistemas e interdependientes.

La sociedad productivista y consumista no puede ser sustentada por el planeta. Necesitamos construir una nueva civilización capaz de asegurar una vida digna a una enorme población humana (hoy más de 7.200 millones), aún creciente, que habita un mundo de recursos menguantes. Para ello van a ser necesarios cambios radicales en los modos de vida, las formas de producción, el diseño de las ciudades y la organización territorial: y sobre todo en los valores que guían todo lo anterior. Necesitamos una sociedad que tenga como objetivo recuperar el equilibrio con la biosfera, y utilice la investigación, la tecnología, la cultura, la economía y la política para avanzar hacia ese fin. Necesitaremos para ello toda la imaginación política, generosidad moral y creatividad técnica que logremos desplegar.

Pero esta Gran Transformación se topa con dos obstáculos titánicos: la inercia del modo de vida capitalista y los intereses de los grupos privilegiados. Para evitar el caos y la barbarie hacia donde hoy estamos dirigiéndonos, necesitamos una ruptura política profunda con la hegemonía vigente, y una economía que tenga como fin la satisfacción de necesidades sociales dentro de los límites que impone la biosfera, y no el incremento del beneficio privado.

Por suerte, cada vez más gente está reaccionando ante los intentos de las elites de hacerles pagar los platos rotos. Hoy, en el Estado español, el despertar de dignidad y democracia que supuso el 15M (desde la primavera de 2011) está gestando un proceso constituyente que abre posibilidades para otras formas de organización social.

Sin embargo, es fundamental que los proyectos alternativos tomen conciencia de las implicaciones que suponen los límites del crecimiento y diseñen propuestas de cambio mucho más audaces. La crisis de régimen y la crisis económica sólo se podrán superar si al mismo tiempo se supera la crisis ecológica. En este sentido, no bastan políticas que vuelvan a las recetas del capitalismo keynesiano. Estas políticas nos llevaron, en los decenios que siguieron a la segunda guerra mundial, a un ciclo de expansión que nos colocó en el umbral de los límites del planeta. Un nuevo ciclo de expansión es inviable: no hay base material, ni espacio ecológico y recursos naturales que pudieran sustentarlo.

El siglo XXI será el siglo más decisivo de la historia de la humanidad. Supondrá una gran prueba para todas las culturas y sociedades, y para la especie en su conjunto. Una prueba donde se dirimirá nuestra continuidad en la Tierra y la posibilidad de llamar “humana” a la vida que seamos capaces de organizar después. Tenemos ante nosotros el reto de una transformación de calibre análogo al de grandes acontecimientos históricos como la revolución neolítica o la revolución industrial.

Atención: la ventana de oportunidad se está cerrando. Es cierto que hay muchos movimientos de resistencia alrededor del mundo en pro de la justicia ambiental (la organización Global Witness ha registrado casi mil ambientalistas muertos sólo en los últimos diez años, en sus luchas contra proyectos mineros o petroleros, defendiendo sus tierras y sus aguas). Pero a lo sumo tenemos un lustro para asentar un debate amplio y transversal sobre los límites del crecimiento, y para construir democráticamente alternativas ecológicas y energéticas que sean a la vez rigurosas y viables. Deberíamos ser capaces de ganar grandes mayorías para un cambio de modelo económico, energético, social y cultural. Además de combatir las injusticias originadas por el ejercicio de la dominación y la acumulación de riqueza, hablamos de un modelo que asuma la realidad, haga las paces con la naturaleza y posibilite la vida buena dentro de los límites ecológicos de la Tierra.

Una civilización se acaba y hemos de construir otra nueva. Las consecuencias de no hacer nada —o hacer demasiado poco— nos llevan directamente al colapso social, económico y ecológico. Pero si empezamos hoy, todavía podemos ser las y los protagonistas de una sociedad solidaria, democrática y en paz con el planeta.

— En diversos lugares de la Península Ibérica y sus islas, y en el verano de 2014.


diumenge, 15 de juny del 2014

La plataforma de Colau per Barcelona es presenta el 26 de juny per liderar "la rebel·lió democràtica"

Diari Ara, 15/06/2014
La candidatura Guanyem Barcelona vol aglutinar les forces alternatives d'esquerres per impulsar un canvi a la ciutat




La candidatura d'esquerres que promou Ada Colau a Barcelona es presentarà el dia 26 de juny per fer que la ciutat lideri "la rebel·lió democràtica que cal". Segons consta en un manifest publicat a www.guanyembarcelona.cat, els impulsors es proposen una transformació profunda de la ciutat. 

Tal com va avançar l'ARA l'11 de juny, la candidatura d'esquerres a l'Ajuntament de Barcelona aspira a reunir els suports d'ICV, EUiA, la CUP, Procés Constituent i Podem, però també de moviments socials, plataformes, entitats i sindicats. El text destaca Barcelona com un feu estratègic per engegar el projecte d'esquerres alternatiu, ja que la ciutat ja "disposa d'un teixit associatiu i reivindicatiu capaç de fer realitat projectes de canvi ambiciosos". "Volem una ciutat que promogui l'honestedat dels governants i impedeixi la connivència mafiosa entre política i diners", assenyala el manifest, que proposa un nou contracte ètic entre la ciutadania i els seus representants. Els impulsors de la candidatura es proposen acabar amb les desigualtats i garantir "l'accés a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat i a una renda mínima".

dimecres, 11 de juny del 2014

Diputados 'cienmileuristas'

Los sueldos de 20 cargos de la Diputación de Barcelona superan los 100.000 euros anuales - Los políticos completan su salario con dietas de sus Ayuntamientos

Una veintena de cargos políticos de la Diputación de Barcelona son cienmileuristas. De los 51 políticos que forman la Diputación -alcaldes y concejales de la provincia-, 31 reciben su sueldo de esta Administración y han renunciado a su nómina municipal (por ley, solo se puede tener un salario público), que acostumbra a ser inferior a lo que paga la Diputación. A esto hay que añadir lo que los concejales reciben de sus respectivos Ayuntamientos en concepto de dietas, lo cual dispara los sueldos de una quincena de políticos por encima de los 100.000 euros anuales. Hay una decena más que se queda a muy poco de llegar a esta cifra. Estos alcaldes y concejales ingresan mensualmente, pues, 10.000 euros.

Los sueldos que paga la Diputación empiezan en 53.100 euros (solo lo cobran tres diputados), pasan luego a 83.500 euros (16 diputados), escalan a 96.900 euros (11 diputados) y culminan en los 115.700 euros que recibe el presidente de la Diputación, Salvador Esteve. Con todo, estos se recortaron en varias ocasiones en los últimos dos años. La última vez fue en julio, coincidiendo con la constitución del ente, cuando se rebajaron las retribuciones hasta el 15%. Además, la nómina de la Diputación no solo la reciben aquellos cargos con responsabilidad que dedican su jornada al ente provincial, sino también ediles que van a la Diputación a asistir a plenos y comisiones que duran menos de media hora, pero cobran de esta Administración porque el sueldo es más alto.

A este monto se añaden las dietas (todos los importes publicados han sido extraídos de documentos oficiales) que los ediles cobran de sus Consistorios. El Ayuntamiento de Badalona ofrece las retribuciones más generosas, que oscilan entre los 20.800 de los concejales de la oposición y los 46.500 euros del alcalde del PP, Xavier Garcia Albiol. Desde el Consistorio inciden en que se trata de cifras máximas anuales que tienen asignadas los concejales, que al cabo del año pueden ser inferiores, dependiendo de la asistencia a los órganos de gobierno (si no se asiste a un pleno o a una comisión, no se cobra). También son destacadas las dietas que pagan en los Ayuntamientos de grandes ciudades, como Barcelona y Sabadell.

Aunque la práctica habitual es cobrar un sueldo y unas indemnizaciones complementarias cuando se tienen varios cargos en diferentes Administraciones, destacan algunos casos que rompen el molde. Son los de los alcaldes de Igualada, Marc Castells (CiU) y de Castellar del Vallès, Ignasi Giménez (PSC). Ambos cobran el sueldo de la Diputación (83.500 euros) pero renunciaron a percibir cualquier tipo de retribución de sus Ayuntamientos, que en ambos casos les hubiera supuesto unos ingresos extra de 18.000 euros anuales. Es relevante el caso del edil de Igualada, cuyas arcas públicas se encuentran en dificultades.

Además de los que aparecen en el cuadro adjunto, casi una decena de diputados se quedan a las puertas de unos ingresos de seis cifras. Entre ellos, los alcaldes de CiU de Lliçà de Vall, Andreu Carreras, y Matadepera, Mireia Solsona, que superan los 90.000 euros anuales. También lo hace el expresidente de la Diputación Antoni Fogué (PSC), que por su antiguo cargo sigue conservando el rango de vicepresidente del ente, aunque sin área de gobierno atribuida.

A las seis cifras de nómina también llegan algunos de los 20 diputados restantes que solo cobran del ente provincial las dietas por asistencia a los plenos y comisiones (23.100 euros anuales). Y es que algunos de estos diputados también cuentan con sueldos municipales elevados, como el alcalde socialista de Sabadell, Manuel Bustos (con un sueldo de 81.600 euros) y los concejales barceloneses de CiU Jaume Ciurana (98.200 euros), Joan Puigdollers y Gerard Ardanuy (82.000 euros ambos).

El debate sobre los sueldos públicos incomoda a la clase política, que se muestra resistente a meter baza en ellos. Varios de los diputados del ente provincial coinciden en defender un salario digno para los cargos políticos, pero también inciden en que habría que establecer un criterio en las dietas, dependiendo de la responsabilidad y las tareas que desempeña el beneficiario. Eso sí, varios de ellos reconocen que una nómina mensual de 10.000 euros es elevada y que estarían bien pagados cobrando la mitad.

També pots llegir:

Allibera, 14/05/11

Estudiant la vida, 24/05/11
La crisi no afecta els sous dels diputats

Vilaweb. 28/03/13
La Diputació de Barcelona ratifica el sou dels diputats després de la ruptura CiU-PP

L'Actual, 12/04/13
Visca Superman i la feina invisible

Vilaweb, 05/09/12
Núria de Gispert: 'Si els diputats cobren menys de 3.000 euros, ja no sé com anirem'

TV3 - Programa 30 minuts, 12/05/13
Per a què serveix el Senat?

Ara, 13/05/13
L'expresident de CatalunyaCaixa cobrarà 600.000 euros d'indemnització i 3,4 milions de pensió


dimarts, 10 de juny del 2014

Eleccions europees. Més inestabilitat sense alternativa revolucionària

Mª Esther del Alcázar -Lluita Internacionalista

Els resultats de les eleccions europees reflecteixen la crisi política que atravessa la UE. Encara que les dinàmiques de cada país són determinants, destaquem algunes grans tendències comunes, amb el rerafons de la crisi econòmica i l'impacte de les polítiques d'austeritat que estan imposant greus atacs contra els drets dels treballadors, conquerits durant dècades de lluita. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia, els dos pilars de l'estabilitat als països de la UE i a Brussel·les es fa cada dia més evident, però el creixement de la ultradreta expressa que sectors de la burgesia estan preparant un gir per endurir encara més la ofensiva. A l'altre pol, hi ha expressions de girs a l'esquerra, com el triomf de Syriza, però no emergeix una alternativa revolucionària que aposti per una ruptura amb l'Europa de la banca i la patronal en defensa de la classe treballadora i dels pobles.

  1. L'abstenció guanya
     El 56% dels electors europeus no van anar a votar. A l'Europa de l'Est la participació és encara molt més baixa: Eslovàquia té el rècord amb el 13%, a Eslovènia, la República Txeca, Polònia i Croàcia queda per sota del 25%. No és estrany que els sectors populars no tinguin ganes d'implicar-se en la construcció d'una UE que sempre s'ha reservat als governs i les multinacionals, sense comptar amb els treballadors ni els pobles. Si fa uns anys la desafecció cap a Europa expressava més aviat indiferència, ara té més a veure amb un rebuig obert a un projecte que, per a la majoria, s'ha traduït en més atur, més pobresa i retallades en els serveis públics.
  2. La ultradreta avança
    El Front Nacional francès i el britànic UKIP, que han guanyat les eleccions, lideren el "terratrèmol" ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders no arriba al resultat que esperava, però queda segon en escons. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de Berlín, que han aconseguit un eurodiputat. A Àustria la ultradreta també duplica vots, i també avança a Polònia i Suècia. A Grècia, els neonazis d'Alba Daurada es consoliden com a tercera força, malgrat l'empresonament d'una part de la seva cúpula, acusada d'assassinats i d'incitació a l'odi.

    Davant la manca d'una alternativa revolucionària, en molts casos aquests resultats canalitzen el malestar dels treballadors i els joves: el FN francès va obtenir els vots dels 37% dels aturats francesos i d'un de cada tres joves. Però aquestes formacions d'ultradreta només arriben a assolir aquest resultats quan compten amb el finançament i el vist-i-plau d'un sector de la burgesia que prepara el seu pla B. Conscients que l'enduriment de les condicions portarà a una major resistència, preparen un instrument de xoc contra les organitzacions obreres i populars.

    El triomf a França del FN -que reclama “destruir” la UE- qüestiona una unió construïda sobre l'eix franco-alemany i on ara ja predomina Berlín. A més la victòria electoral de Marine Le Pen es produeix amb l'enfonsament dels dos partits del règim: el partit socialista, amb Hollande al capdavant, i la dreta de la UMP, de Sarkozy. Els dos queden immersos en una forta crisi.
  3. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia
    Pràcticament tots els governs reben el vot de càstig per la situació econòmica i les polítiques d'austeritat. Els governs de dreta perden a la Gran Bretanya, Grècia i Portugal. Només hi ha dues excepcions clares, la CDU d'Àngela Merkel, que es manté, i el PP espanyol, que tot i així perd 2,5 milions de vots. El Partit Popular Europeu guanya les eleccions, però perd 62 eurodiputats i per frenar els euroescèptics està abocat a una gran coalició amb els socialdemòcrates.

    La socialdemocràcia europea també perd als països on governa, com França o Alemanya, i és incapaç de capitalitzar el rebuig a la dreta allà on és a l'oposició, com a la Gran Bretanya. L'excepció és Itàlia, on govern de Matteo Renzi també guanya i deixa en segon lloc el populisme del Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo. En conjunt el partit socialista europeu baixa deu eurodiputats.

  4. Syriza i l'esquerra alternativa
    Grècia l'esquerra alternativa de Syriza, guanya per primer cop unes eleccions i consolida a més alguns governs regionals (les europees s'havien fet coincidir amb les locals). Els tres partits implicats en el govern del memoràndum perden en conjunt un 16% de vots respecte a les generals de fa dos anys. Però Syriza no pot capitalitzar aquest desgast i manté el mateix resultat, marcada pels conflictes interns i les incoherències en temes clau, com la pertinença a la UE i l'euro. En qualsevol cas, el gir a l'esquerra es produeix a Grècia i l'Estat Espanyol, amb l'augment d'IU i els 1,2 milions de vots de Podemos.

    Syriza és l'exemple més evident de com a l'esquerra ha entregat al populisme i l'extrema dreta la bandera de la ruptura amb la UE i amb l'euro. Com si estar contra la UE fos estar contra la unió dels pobles d'Europa, quan és justament el contrari.

    Els resultats importants de Podem, que compta amb el suport d'Esquerra Anticapitalista i Revolta Global ( referents del Secretariat Unificat de la IV Internacional a l'Estat espanyol), contrasta amb el retrocés dels dos projectes que havien estat referents d'aquest corrent internacional a Europa: l'NPA francès, que s'enfonsa passant del 4'9 % el 2009 al 0,3% actual , i del Bloco de Esquerda portuguès, que perd més de la meitat dels vots i passa del 10,6 % al 4'56 % . L'altre referent electoral del trotskisme francès, Lutte Ouvrière, també ha retrocedit del 1,2% a l'1 %.

    S'ha perdut una nova oportunitat d'avançar en la configuració d'un front d'esquerres , els treballadors/es i els pobles, en ruptura amb la UE , que recollís la tradició de l'internacionalisme, el mateix que van representar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht , quan el 1914 contra la majoria socialdemòcrata es van negar a aprovar els crèdits per a la primera guerra mundial. Hereus de la lluita per una Europa dels pobles i els treballadors o pels Estats Units Socialistes d'Europa en la formulació de Trotski, que defensaven construir Europa sobre una base de classe oposada a la de la UE d'avui: un club d'estats que serveix de plataforma a les burgesies per defensar els seus interessos de classe dins de cada país i enfront dels seus competidors al món. No: ni la socialdemocràcia ni la dreta ens poden donar lliçons d'internacionalisme. I trencar avui amb la UE s'ha convertit en un problema vital per als treballadors . Defensem aquesta ruptura no des del replegament nacional sinó des de l'internacionalisme obrer.

dimarts, 3 de juny del 2014

La burbuja en los polígonos deja un 40% del suelo industrial vacío



Un 40% de suelo industrial catalán se encuentra hoy desocupado a pesar de las políticas de precios agresivas para incentivar las ventas. Si en 2008 el m2 de suelo industrial desarrollado rondaba los 120 euros, seis años más tarde se puede adquirir por entre 40 y 70 euros. El fotógrafo leridano Oliver Villas ha recorrido varios polígonos de las comarcas de Lleida para realizar el proyecto fotográfico Al Polígon sobre los efectos de la crisis en el suelo industrial. "Con este trabajo quería demostrar que el suelo industrial ha tenido también su burbuja", explica Villas, que añade que "la decisión de muchos ayuntamientos de crear nuevos polígonos para atraer empresas, ha provocado un exceso de zonas industriales que no se ajustan a la ley de la oferta y la demanda".

Bell-lloc d'Urgell, Alcoletge, Torre-serona, Cervera, el Palau d'Anglesola, Torrefarrera, els Alamús, Térmens, Vilanova de la Barca y Balaguer son las poblaciones que Villas ha fotografiado: "Las zonas elegidas o bien estaban abandonadas, o bien nunca llegaron a recibir proyecto alguno, o simplemente acumulan problemas típicos de la falta de vigilancia y mantenimiento". Villas explica que "en cada polígono las sensaciones han sido distintas": "En Bell-lloc d'Urgell tuve una sensación de desolación, un polígono inmenso totalmente vacío sin ninguna actividad", ejemplifica.

Reorientación al cultivo
Precisamente esta zona, en la comarca del Pla d'Urgell, es uno de los casos más paradigmáticos de suelo no vendido y paralizado en Lleida. Para dar salida a los terrenos, el Institut Català del Sòl (INCASÒL) promociona el alquiler del suelo no desarrollado para usos agrícolas "con el objetivo de valorizar su patrimonio teniendo en cuenta que con el actual contexto económico no se prevé desarrollar a corto plazo".

En este sentido Bell-lloc d'Urgell tiene desde el verano pasado a agricultores como nuevos arrendatarios de suelo anteriormente destinado a usos industriales, almacén, taller o comercio al por mayor.

Nuevos usos para el suelo industrial 
Con el objetivo de incentivar la actividad en la zona, el INCASÒL realizó dos concursos los pasados meses de julio y septiembre, en los que consiguió alquilar 505 hectáreas en el primero y 112 en el segundo en Bell-lloc d'Urgell. Esta misma semana, según ha podido saber LaVanguardia.com, tiene previsto hacer pública una nueva convocatoria para sacar a concurso más parcelas de suelo no desarrollados tanto en Bell-lloc como en Agramunt, en el Urgell.

En su proyecto de denuncia a través de la fotografía, Oliver Villas ha visitado también la capital de la Noguera, Balaguer, en la que ha constatado "la dejadez que conlleva el cierre de empresas y el abandono de las naves". Según ha informado el Institut Català del Sòl, en el sector Campllong III polígono II sólo queda una parcela a la venta después de que se hayan podido vender recientemente tres parcelas de un total de 2.941,89 m2.

Falta de mantenimiento por confusión de responsabilidades 
La Unión de Polígonos Industriales de Catalunya (UPIC) viene denunciando, desde hace tiempo, la falta de mantenimiento e inversiones en los polígonos. Las áreas en activo en las que han quedado espacios vacíos, la mayoría de titularidad pública o de empresas que han cerrado, están descuidadas y degradadas, cosa que ha comportado no sólo una falta de mantenimiento sino también la proliferación de robos y actos de vandalismo en naves y solares de casi todos los polígonos del territorio. La causa principal de la falta de mantenimiento de los polígonos en activo, según la UPIC, es la confusión entre la titularidad de las propiedades y el reparto de las responsabilidades. Diferentes actores intervienen en el cuidado del mismo espacio, lo que con frecuencia dificulta un buen resultado final. Muchas naves que han quedado vacías durante la crisis por el cese de la actividad empresarial compaginan dos titularidades: la del suelo y la de las instalaciones de la empresa que ha cerrado. Fomento y Generalitat siguen siendo los responsables de carreteras y deben coordinar sus actuaciones, a la vez que los Ayuntamientos deberían hacerse cargo del mantenimiento de equipamientos.

El proyecto fotográfico de Oliver Villas es sólo una muestra de las grandes extensiones de suelo industrial en el territorio que han quedado a la espera de que pase la crisis para reactivar su actividad. En Lleida, el uso alternativo que promociona el INCASÒL para explotaciones agrícolas sugiere que todavía falta mucho tiempo hasta que el suelo industrial catalán se reactive, a pesar de los atractivos precios actuales.

dilluns, 26 de maig del 2014

Si no has pogut votar al Multireferèndum...

No vas poder votar ahir el ‪#‎multireferèndum‬? Reobrim vot electrònic perquè totes puguem exercir el nostre dret a decidir.

Multireferèndum és una convocatòria per decidir sobre diferents qüestions d'interès públic a Catalunya. Els col·lectius promotors volem que s’expressi la voluntat popular de forma directa i determinant sobre problemàtiques aturades a les institucions o sobre les quals no es deixa decidir la població. El procediment i la xarxa que en resultin estaran al servei de properes edicions, per anar construint una eina de referèndum obert, en els camins d’una democràcia d’arrel, creixent i directa. 

https://vota.multireferendum.cat/

divendres, 16 de maig del 2014

#Multireferèndum, perquè la democràcia, la fem nosaltres



Davant una democràcia buida, construïm poder popular. Perquè la democràcia, la fem nosaltres, exercint el nostre dret a decidir sobre els temes que ens importen.