Antonio Turiel, físic i matemàtic: “El capitalisme és la llosa que ens està portant al taüt”

Diari de Girona

Cristina Vilà Bartis
Figueres 11 01 2025

• Veu científica de referència al país sobre sostenibilitat i crisi energètica, el físic i matemàtic Antonio Turiel acaba de publicar el seu últim llibre, 'El futur d’Europa', en el qual aborda debats incòmodes, però necessaris sobre la transició energètica que, diu, és urgent i ha de ser, a més, econòmica i social
  
  
• Per Turiel, que l'octubre passat va ser nomenat Fill Adoptiu de Figueres, és ben clar que "perseguir el creixement, el que genera és destrucció, empobriment" i assegura que Europa té per davant un gran repte si no vol acabar essent "un continent desposseït"

Antonio Turiel és oceanògraf físic i matemàtic, viu a Figueres i porta quinze anys 

fent divulgació sobre la crisi energètica, climàtica i ambiental. / Eduard Martí

Fa quinze anys que el físic i matemàtic Antonio Turiel (Lleó, 1970), investigador científic de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, especialitzat en oceanografia física i tecnològica, es va embrancar en la compromesa tasca de difondre i alertar sobre la crisi energètica i la necessària transició i model de societat que s’imposa. En aquests anys molts han agraït aquest bany de realitat, i possibles solucions sense voler ser dogmes, però també ha rebut, com altres científics del món, atacs de negacionistes o grups de pressió. Ara publica 'El futur d’Europa' (Destino), un llibre que analitza, des del punt de vista tècnic i aportant múltiples dades i informes científics, la crisi global –climàtica, ambiental, energètica i social– que vivim enfocant-se en el Vell Continent i els reptes complexos que caldrà afrontar.

Per què ha decidit escriure aquest nou llibre? El tema continua essent incòmode i, fins i tot, semblaria, que s’amaga a la població.

Més que amagar, és el que s’anomena un no-tema, una cosa de la qual no se’n parla. Però jo soc un funcionari de l’Estat, un servidor públic al servei dels ciutadans i també de les empreses que volen saber què està passant, comprendre per què han de prendre decisions estratègiques. Jo soc un tècnic que dona dades i em crida molt l’atenció la gent que m’ataca. Hi ha el problema energètic de recursos, que ara comença a ser una mica alarmant. És el que sempre explico del tema del dièsel, que n’està faltant molt, sobretot a Llatinoamèrica i Àfrica perquè la producció està caient. Un problema que, tard o d’hora, arribarà aquí.

Quan el comença a interessar el tema de la crisi energètica?

L’any 1998 llegint l’article 'La fi del petroli barat' de Colin J. Campbell i Jean H. Laherre a la revista Scientific American. En aquella època jo era postdoctorand a París i anava fent la meva vida. Després vaig tornar aquí i ho anava seguint. El 2005, quan els preus van començar a disparar-se, vaig adonar-me que passava alguna cosa, però creia que ja haurien pensat en alguna cosa, que hi hauria un reemplaçament. Però veient que no passa res, que no arriba la substitució, em poso a estudiar una mica més i veig què està passant, m’adono que la situació és molt preocupant, que no s’està donant cap solució perquè no n’hi ha cap que sigui tècnicament possible i, al mateix temps, políticament acceptable. És quan decideixo començar a fer divulgació. Entremig, i és curiós, el que sí que és el meu treball principal, la part ambiental, ha començat a agafar molta rellevància perquè, ara mateix, alguna cosa s’ha desequilibrat i clarament anem cap a un moment dur.

Al llibre parla de crisi global, de policrisi. Què vol dir?

Crisi de sostenibilitat que té dos vessants: l’ambiental i la de recursos. Ara, totes dues han confluït.

Sorprèn, doncs, que amb tot això encara es parli de continuar creixent.

Dins el nostre sistema econòmic no parlar de creixement és un suïcidi. Actualment, cap govern occidental està disposat a acceptar el fet que el creixement està esdevenint impossible. Estem en un punt que perseguir el creixement el que genera és destrucció. En el llibre comento la gentrificació de ciutats com Barcelona, que aquí passa una mica també: lloguers que es disparen, inflació, precarietat laboral… Tot això és un procés molt destructiu, una conseqüència d’aquesta recerca incessant del creixement. La raó per la qual fracassen totes aquestes cimeres del canvi climàtic és perquè les mesures que s’haurien de prendre comprometen la idea del creixement i ningú vol acceptar això. Però és igual que no vulguin, ho tindrem: o bé prens mesures adaptatives per fer una transició, que és el que anomenem decreixement, o sinó el que tindràs és empobriment perquè les coses començaran a ser pitjors.

La reutilització dels recursos disponibles serà imprescindible. Vostè assegura en el llibre que les deixalleries seran fonamentals.

Seran les noves mines. Hi ha materials de molta qualitat que estan allà llançats de la manera més estúpida possible. Tens coure, ferro, alumini…

Com a societat hem estat molt prepotents?

Sí, és la societat del malbaratament, d’un sol ús, del consumisme. A les deixalleries ja s’està fent molta recuperació, una cosa que serà estricta i necessària. És el cas del coure amb el qual hi ha un problema bestial. Hi ha grans companyies que en produeixen que estan apostant per projectes de reciclatge del material perquè les mines de coure del món sembla que ja han arribat al seu màxim, és a dir, que hem passat el pic del coure i comença a davallar la producció. El problema és que o comencem ara a intentar treure el coure com puguem de les deixalles o ho portem fatal perquè les mines estan molt exhaurides. Una de les coses que tu pots ajudar, per recuperar-lo més fàcilment, és la manera com el fas servir, posant-lo en un aïllant més fàcil de separar i, sobretot, que no es barregi. Són coses que s’han de repensar. A Xile, per exemple, el cost d’extracció del coure, segons el tipus de mina, procediment i tractament, s’ha multiplicat entre 3 i 5 vegades des de principis de segle. Això evidencia que és insostenible, i per això la producció cau. La plata, material necessari per a les plaques fotovoltaiques, sembla que també estigui caient.

I el cas del petroli?

El principal proveïdor de petroli d’Espanya és Nigèria, un país que està preferint exportar petroli a bastir de combustible als seus nacionals. Allà hi ha moltes protestes perquè se’ls ha apujat el preu de la benzina i els aliments. És un país superpoblat, 210 milions d’habitants, el 20% de la població d’Àfrica, i pot fer un pet com una gla en qualsevol moment. Tot està molt tibat i ningú accepta que estem arribant al límit d’aquest sistema que tota la vida s’ha dit que és insostenible. Si una cosa és insostenible molt temps, aquesta comença a esdevenir inestable i amenaça de col·lapsar. La por és que això s’acabi i caigui pel seu propi pes. És el que hem d’evitar. L’objectiu del llibre, doncs, és fer primer una bona diagnosi dels problemes que tenim des del punt de vista tècnic.

Al llibre diu que recursos, com l’aigua, s’haurien de gestionar públicament.

Dic que, en un moment determinat, perquè les coses puguin funcionar haurien de ser públiques, plantejar l’energia com a servei públic i no com un negoci més perquè sense energia no hi ha res, ni sense aigua tampoc. El cas dels aerogeneradors de La Mesa (parc eòlic a Burgos) és un bon exemple. S’ha intentat que fossin competitius en el mercat, però no es pot perquè el preu baixa massa. Potser han d’estar subvencionats públicament, potser ha de ser una empresa pública o una política pública i que se’ls protegeixi. Cal dir: això és estratègic i, per tant, té una consideració diferent. Hem de sortir d’aquest paradigma una mica estúpid de dir que el mercat s’autoregula. Potser una cosa que s’autoregula no és necessàriament positiva. Hem de parlar que sigui eficient, útil, pràctic, no que sigui autoregulat.

Cal buscar l’equilibri?

Clar, però el problema és que estem molt infectats dels ideals, mal entesos, que són molt destructius, del liberalisme econòmic que té per objectiu créixer i créixer. El capitalisme és insostenible i ens està portant al desastre. No és una opinió, jo dono dades posades en context. Tot i això, encara ara és tabú dir-ho.

A 'El futur d’Europa' posa el focus en el cas europeu. En aquest nou paradigma, cada continent tindrà reptes diferents?

Cada un haurà d’arreglar el seu problema que, en el cas d’Europa, és no tenir recursos i ser un continent envellit. L’actiu principal és la seva indústria i el seu coneixement, però és una cosa que es pot perdre ràpidament. Per a Europa, ara sí, és el moment de la veritat perquè si deixem que continuï destruint-se la indústria i emigrant el coneixement, tenim un problema gros perquè aleshores ja no tindrem res, serem un continent desposseït. Tenim mala peça al teler i hem de començar a espavilar. I ja no dic res en el cas de l’Estat espanyol molt especialitzat en el servei, turístic, amb el problema que comporta. Al llibre parlo del futur del turisme, que és bastant negre. Això ja es veu venir perquè si Alemanya està en recessió, França més o menys, si tots els països que ens envien turistes comencen a tenir problemes econòmics seriosos...

Planteja tornar enrere, recuperar coses que funcionaven abans.

Sí, però tampoc es tracta de tornar a una societat primitiva sinó recuperar el que funcionava com a complement. No es tracta que sigui un substitut sinó que si d’algunes coses podem bastir-nos d’aquesta manera, fem-ho. De les altres, haurem d’estirar una mica dels combustibles fòssils, desenvolupar alternatives, no es tracta de tornar a les cavernes ni a un 80% de població dedicada al sector primari. El problema gros és que si no ho preparem amb seny, anticipació i cura, podem caure en això.

Què creu que caldria fer ara?

S’hauria de crear un grup interdisciplinari de persones treballant en aquests temes i això, crec, hauria de ser una iniciativa pública. Grups que treballessin, per exemple, en la integració de la captació d’energia en la producció industrial. Recuperar la idea de les colònies tèxtils de principis del segle XX. Teníem fonts energètiques molt denses, que en molt poc espai tenies molta energia, però ens hem acostumat a separar el concepte d’energia amb el del treball que es fa amb això, cosa que no és el més normal i al llarg de la història no ha estat així. Tu feies el treball on era l’energia. Per què hi havia tantes fosses i metal·lúrgiques a Olot a principis del segle XX? Perquè allà tenies salts d’aigua, carbó, era possible fer-ho allà i el producte final es transportava a Barcelona en unes vies que no són com les d’ara. És recuperar una mica això amb el coneixement i els materials d’avui en dia.

Llegim que el canvi climàtic pot suposar la fi de l’Holocè, que si desapareixen les estacions ho farà l’agricultura i, amb ella, la civilització humana com l’entenem avui.

Això ja ho ha dit l’associació geològica internacional que parla clarament d’antropocè, cosa que jo discuteixo perquè ho veig molt superb. Hauríem de parlar d’antropopausa.

També, dins l’apartat de la crisi climàtica, parla del col·lapse de l’AMOC.
Des de l’Institut de Ciències del Mar ens hem involucrat molt en la missió pionera SMOS de l’Agència Espacial Europea que, per primer cop, ha pogut mesurar la salinitat de la superfície del mar, l’ingredient que ens faltava per completar el mapa dels fluxos d’aigua a escala global. Una de les coses per les quals serveix és per mirar l’AMOC (corrent atlàntica que regula el clima d’Europa i altres punts del planeta) i hi ha molts indicis que pugui estar passant (el seu col·lapse).

Molts científics que alerten sobre aquests temes són durament atacats. Vostè mateix ho ha patit. Ho entén?

És un símptoma de decadència. Una societat tan tecnificada com la nostra, atacar als tècnics... Ho comparo amb la decadència de l’imperi romà, quan tu perds els valors que t’han permès arribar fins aquí, doncs, tens un problema gros. En el fons, el que qüestionem és la realitat del capitalisme i se’ns ataca per això, perquè no se’l pot criticar obertament. A mi, però no m’importa. Quan vaig començar a fer divulgació tenia clar que rebria atacs, tot i que pensava serien pitjors. També haig de dir que la institució en la qual treballo sempre m’ha donat suport. A mi, sincerament, el que sí que em genera angoixa i tensió és el que explico.

 
Entre les moltes coses adverteix que l’any passat es van sobrepassar sis dels nou límits planetaris. Però no vol dir que no els podem recuperar. Ara, si continuem així ens autodestruirem. El 0,5% de la massa cerebral de les persones occidentals és ara mateix plàstic, tenim un cervell plastificat i això causa tot de malalties. Si continuem aquest rumb, arribarà un moment que la nostra esperança de vida acabarà essent de vint anys, no tindrem temps ni a reproduir-nos. Els límits planetaris ens alerten. A banda, hi ha el risc que, si et mantens massa temps més enllà d’aquests límits, es desencadenin processos en cascada amb conseqüències funestes i irreversibles pel que fa a la vida humana. El cas de l’AMOC, si s’atura, tornarà a engegar-se, però d’aquí a mil anys. L’aturada, però pot afectar tres mil milions de persones. 

Creu que l'Estat espanyol està perdent un temps valuós per afrontar el debat?

Sens dubte. A més, són curioses les inèrcies polítiques perquè veus que està fracassant el model Renovable Elèctrica Industrial (REI) i encara es manté el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima. 

Tot i les dades i les evidències, encara hi ha qui nega el canvi climàtic, entre ells molts polítics.

Aquest és un negacionisme ideològic, quan el canvi climàtic és una qüestió de química de l’atmosfera i de física de fluids. És un reflex de la decadència i com estem lliscant cap als feixismes populistes. Al llibre parlo d’ecofeixismes que és una manera d’estar dins els límits de sostenibilitat del planeta: tens uns que manen que tenen consciència que no hem de passar els límits, però això fa que unes poques elits visquin molt bé i tinguin molts recursos i la majoria, a la misèria. És un sistema sostenible, però no l’ideal. 

En una compareixença al Parlament de La Rioja li van preguntar si el clima havia canviat molt al llarg de la història. Què els va dir?

Que si parlàvem de la història de la Humanitat, que són onze mil anys, no, que mai hi havia hagut un canvi tan ràpid, tan gran i tan global, però que si parlàvem de la història geològica del planeta, sí que hem tingut concentracions de CO2 més grosses i climes molt més extrems, però el que no hi havia eren humans. Al final, parlem de la supervivència de l’ésser humà. La vida continuarà perquè algunes extincions del passat han estat pitjors que això. El que necessitem és desempallegar-nos del capitalisme perquè és la llosa, el que ens està portant cap al taüt.

"La paraula 'maligne' ni tan sols s'hi acosta"

Sònia Sánchez

Diari Ara, 11/01/2023

El filòsof i activista nord-americà Noam Chomsky deia fa només tres anys en una entrevista: “No sé quina paraula en el llenguatge –no en trobo cap– pot definir aquest tipus de gent, els que estan disposats a sacrificar l’existència de la vida humana organitzada, i no en un futur distant, per poder ficar-se uns quants dòlars més a les seves butxaques ja plenes a vessar. La paraula maligne ni tan sols s’hi acosta”. Es referia als directius de grans petrolieres com Exxon, que des dels anys 70 ja sabien que les seves accions tindrien conseqüències nefastes per al planeta i van mentir al respecte. La paraula de Chomsky es fa cada cop més difícil de trobar: ara “aquest tipus de gent” no només s’omple les butxaques a costa del futur de la humanitat, sinó que treu rendiment fins i tot de les guerres.

Les grans guanyadores de la guerra d’Ucraïna són, de moment, les grans petrolieres i gasístiques mundials, tal com explicava fa uns dies la Núria Rius Montaner. Molts es preguntaven si la crisi energètica derivada del conflicte bèl·lic amb Rússia –fins ara el gran proveïdor de petroli i gas d’Europa– seria un revulsiu per apostar definitivament per les renovables. Cada cop sembla més clar que no. Un estudi de Climate Action Tracker deia, durant la COP27, que la “febre del gas” desfermada pel conflicte està posant en perill l’Acord de París: tots els contractes que s’han tancat amb països alternatius a Rússia faran que la UE acabi important cinc cops més gas el 2030 del que importava el 2021.

La crisi ha disparat els preus de l’electricitat i ens ha fet a tots una mica més pobres. A tots, excepte als directius i accionistes de les grans energètiques. Les cinc grans petrolieres mundials van tenir uns beneficis nets de 170.000 milions de dòlars el 2022. La que més ha guanyat, precisament, ha estat ExxonMobil, que ha batut el seu propi rècord (que ja va tenir amb la crisi del 2008) amb 51.437 milions. L’holandesa Shell, que està obligada judicialment a reduir emissions, ha tingut els beneficis més alts dels seus 115 anys d’història (38.455 milions).

El millor ús per a aquests guanys (que han anat a parar als accionistes) hauria estat, per començar, la inversió en renovables. Però els ulls avariciosos dels directius d'aquestes empreses ja no veuen res més que l’or negre, i fins i tot els han fet desdir dels seus compromisos climàtics: BP ha reduït els seus objectius de descarbonització del 40% el 2035 al 25%-30%.

El sector energètic és el responsable de tres quartes parts de les emissions de gasos d’efecte hivernacle mundials. Però l’Agència Internacional de l’Energia (gens sospitosa de radical) diu que les tecnologies necessàries per reduir les emissions globals del sector a nivells que permetin evitar l’1,5 ºC “ja existeixen”. És només qüestió de voluntat real. És només qüestió de posar els interessos de la humanitat per damunt dels de la seva butxaca.

DECREIXEMENT? 10 COSES DIVERTIDES QUE PODEM FER… I QUE NO CONTAMINEN

SERGI PICAZO - Periodista i editor de CRÍTIC

28/04/2021

La Mola des de les cases de les Arenes

Per aturar l'escalfament global i l'extinció d'espècies, és necessari un canvi en el model de vida i de valors: cal decréixer en el consum, canviar l'alimentació i reduir l'ús d'energia, tant fòssil com renovable.

“El caragol construeix la seva closca sumant espires cada cop més grans; després es deté i comença a fer girs decreixents. Una sola espiral més faria que la closca fos 16 cops més gran que l’animal. Qualsevol augment de la seva productivitat el sobrecarregaria”. És una metàfora del pioner de les tesis sobre el decreixement, el filòsof i antropòleg Ivan Illich. Imaginem-nos, doncs, que la Terra és un caragol. Si segueix creixent, es col·lapsarà. Tots els científics porten anys alertant-nos que anem cap al col·lapse energètic, ecològic i ambiental; però, si hi posem remei ara, en paraules del filòsof i poeta Jorge Riechmann, podrem “col·lapsar-nos millor”.

Avui, doncs, no us renyarem: necessitem idees i propostes contra les males notícies que vindran. El planeta anirà, per força o per voluntat, cap al decreixement. Però decréixer, quan es tenen les necessitats bàsiques cobertes, podria ser bo si això canvia també el sistema econòmic actual. Primer, però, cal canviar la mirada, els valors i el ritme de vida: haurem de decréixer en algunes coses… però podrem créixer en d’altres! Dormir més, tenir més dies de vacances, divertir-nos més amb els amics i la família, passar més temps amb els nostres fills i els nostres avis, fer-nos més massatges, anar a més concerts, fer més esport i practicar més sexe.

Hem utilitzat en pocs anys l’energia que el planeta havia generat durant milers d’anys. Al llibre Ecosocialismo descalzo, dels investigadors Jorge Riechmann, Adrián Almazán Gómez, Carmen Madorrán i Emilio Santiago Muiño, es detalla el camí cap al col·lapse. El primer entrebanc que ens trobarem serà el zenit del petroli, sobretot del petroli barat. Després, l’esgotament dels fosfats, que són bàsics per al model d’agroindustrial actual (una qüestió transcendental de la qual gairebé no hi ha debat), i, temps després, haurà d’arribar el pic dels metalls i minerals essencials, també per a les energies renovables, des del liti fins al coure. Els col·lapses energètic i alimentari seran els primers avisos del col·lapse total que vindrà aquest segle XXI. El món que ens espera, quan passi –si passa– la crisi de la Covid-19, podria ser d’aquí a pocs anys encara pitjor. De què carai parlem quan tot se’n pot anar a la merda?

Aleshores, què hi podem fer nosaltres?

Si ho resumim molt, tenim dues opcions abans del col·lapse: podem confiar en una solució tecnològica en el futur, com asseguren Bill Gates o la majoria dels governs i de les grans empreses transnacionals del món, o podem organitzar un decreixement energètic i del consum just, consensuat, democràtic i equitatiu pensat per a tothom, com diu l’enginyera agrícola i excoordinadora d’Ecologistes en Acció, Yayo Herrero.

El planeta necessita un canvi de model alimentari i energètic, però abans cal reduir el consum

Un futur que freni el canvi climàtic, la contaminació i l’extinció dels ecosistemes requereix, a banda d’un canvi cultural i mental radical de la població, una revolució en el model alimentari i en el model energètic. Fernando Prats, Yayo Herrero i Alicia Torrego plantegen, al llibre La gran encrucijada i basant-se en centenars d’informes, la necessitat d’afrontar un “cicle d’emergència i d’excepció” per poder realitzar “transformacions clau abans del 2050” com l’agricultura ecològica, el consum de productes locals, canviar la mobilitat a les ciutats i produir una energia sostenible i verda. Tot això requereix que estalviem energia i alhora reduïm el consum. Així, doncs, per què seguim parlant de creixement? Simplement, perquè el sistema econòmic actual necessita, com una droga, créixer i créixer i créixer: produir més, consumir més, vendre més, guanyar més diners. Consumir fins a l’últim alè del planeta.

“El creixement [com diu l’economista francès Serge Latouche] no pot ser mai sostenible perquè no hi pot haver creixement infinit en un planeta finit”. És millor per al planeta fabricar cotxes elèctrics a Martorell que tirar de benzina. És millor instal·lar plaques solars que més plantes nuclears radioactives. És millor menjar fruita del Segrià que no kiwi ecològic que ve de Nova Zelanda. Però, lamentablement, això no sembla suficient: caldrà fer alguna cosa més perquè els estudis científics actuals, com els del científic del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i expert en petroli Antonio Turiel, mostren que no podrem mantenir el mateix ritme de vida simplement substituint el gas, el petroli i el carbó per la solar i l’eòlica.

El progrés i la felicitat no han de significar consumir més energia, més ordinadors, més mòbils, més roba o més menjar

Aquest, doncs, no és l’enèsim article ecologista per renyar-nos, ni per flagel·lar-nos. És un article que reivindica la vida i, en concret, la teoria del creixement en lloc de la teoria del decreixement. Cal progressar i cal millorar les nostres vides, però ningú no ha dit que el progrés i la felicitat hagin de significar sempre consumir més energia, més ordinadors, més telèfons mòbils, més roba, més menjar. El sociòleg i i impulsor del Manifest ecosocialista Michael Löwy creu que, per fer aquesta revolució, “cal canviar els hàbits de consum, el sistema de transports i la mentalitat de la gent… Cal un canvi del paradigma de civilització”. Per força o per voluntat. Individualment i col·lectivament. Des de les cooperatives fins als estats.

Aquí van 10 coses en les quals podem créixer i que, alhora, ajudarien a lluitar contra el canvi climàtic i la crisi energètica.

1) Sí, podem dormir més

Dormir més ajudaria contra el canvi climàtic, ajudaria la nostra salut i, a més, ens aporta més felicitat. Dormir més es relaciona amb millors nivells de cognició, menys estrès i major qualitat de vida. La primera recomanació de l’ambientalista Andreu Escrivà, en el seu llibre I ara què faig jo? Com evitar la culpa climàtica i passar a l’acció, és precisament apostar per dormir més i l’art de no fer res. Anar més lent. Quedar-nos quiets. Badant. Reivindicar el dolce far niente. Parlar més amb nosaltres mateixos. La introspecció. “Ens han obligat a ser productius sempre –inclús en els moments d’oci– com si fos un manament suprem. Si alliberem una estona del dia, l’omplim amb alguna cosa nova a fer. Sembla que la vida no tingui sentit si no ens passen coses a totes les hores, si no vivim en un estat d’excitació permanent”, conclou Escrivà. El capitalisme s’inocula, sovint inconscientment, en tots els racons de la nostra vida quotidiana.

2) Sí, podem menjar millor, més hortalisses i més productes locals

Unes gyozes de bolets maitake i espàrrecs amb salsa de tamarinde? Tallarines d’arròs, tofu, bolets, carabassa i espinacs frescos? Aquests són alguns dels plats del restaurant Rasoterra, premiat restaurant vegetarià de Barcelona. Es pot gaudir d’un bon dinar o sopar apostant pel producte local de quilòmetre zero i reduint el consum de carn (un factor que afavoreix l’escalfament). Els governs acostumen a focalitzar en accions contra el canvi climàtic com reciclar la brossa o canviar les bombetes… i, en canvi, obliden accions més efectives com reduir el consum de carn i el transport amb avions i vaixells. Com diu l’activista rural Vanesa Freixa, l’alimentació és l’origen de molts dels problemes que tindrem com a societat en el futur. Per tant, canviem la nostra dieta, comprem en cooperatives de consum o als pagesos de la nostra comarca, fem més horts urbans i reagricolitzem els entorns propers a les ciutats… i de passada l’extensió d’una agricultura ecològica regeneraria els ecosistemes en absorbir la terra el CO2. Tal com gràficament explicava en les seves xerrades l’economista Arcadi Oliveres, “no pot ser que els kenyans beguin llet importada d’Holanda i que les vaques kenyanes s’exportin al món; ni tampoc té cap lògica que els barcelonins mengem enciam de l’altra punta d’Europa, mentre que l’enciam que es cultiva al Baix Llobregat o al Maresme s’exporta”.
3) Sí, podem tenir més dies de vacances

Tenir temps (temps d’oci, temps de descans, temps per fer coses divertides) és el que desitja la majoria de la gent. Però, sovint, la necessitat de treballar per cobrar un salari per arribar a final de mes no ens ho permet. La lluita contra el canvi climàtic i la contaminació podria ara ajudar a tirar endavant un avenç dels drets laborals com la setmana laboral de quatre dies. La reducció de l’horari laboral és bona per al treballador i, alhora, per a la rendibilitat de l’empresa. La setmana de quatre dies podria reduir l’atur, augmentar el temps de descans, d’esport i d’oci, millorar la conciliació familiar, afavorir el comerç local i el turisme de cap de setmana… i, a més, permet reduir la contaminació a les ciutats perquè redueix els desplaçaments. Els estudis coincideixen en el fet que reduiria entre un 15% i un 40% les emissions per la reducció del transport, la menor energia usada als llocs de treball i la reducció d’embalatge del menjar ràpid.

4) Sí, podem construir més vies de tren i carrils bici

Hem de consumir menys energia i reduir la nostra mobilitat, sí; però, si necessitem moure’ns, podríem viatjar molt més amb tren o tramvia i amb bicicleta. A Copenhaguen, quatre de cada cinc ciutadans tenen bicicleta: un 20% dels desplaçaments són a peu; un 26%, amb bici, i un 21%, amb transport públic. Per tant, un 67% de la gent es mou per la ciutat sense agafar el cotxe privat. “Ara ja sabem que, si fem més carreteres, hi haurà més trànsit. Si fem més carrils bici, veurem com en 10 anys hi haurà més bicicletes”, deia el danès Jan Gehl, urbanista i estrella de l’arquitectura mundial, al famós documental ecologista Demain. Per tant, sí que podem construir més carrils bici, més vies de tren i de tramvia i electrificar la xarxa d’autobusos com han fet moltes ciutats del món. I, de passada, podem tenir més xarxes per compartir cotxe i moto –elèctriques, millor, és clar– i més mitjans públics de transport que arribin arreu del país, i més estacions de Rodalies i més freqüència de trens. L’exlíder d’ICV Joan Herrera, expert en energia i director actual d’Acció Ambiental de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, assegura que l’energia renovable ja és més barata que la fòssil i, a més, proposa que seguim les propostes del Green New Deal o dels projectes de transició ecològica cap a un nou model energètic basat en l’electrificació general de l’economia, un canvi en el tipus de mobilitat, una energia “distribuïda, en moltes i diverses mans” i que pugui apostar per “estalvi, eficiència, generació renovable i gestió de la demanda”.

5) Sí, podem visitar més la família, quedar més amb els amics i practicar més sexe

Una de les coses que ens fan més feliços són els vincles socials, els amics, la família, passar el temps amb la colla. Ho diu fins i tot la recerca més llarga sobre la felicitat de la història: Robert Waldinger, psiquiatre nord-americà, va iniciar l’any 1938 una investigació sobre la vida i la felicitat amb un grup d’alumnes de classe mitjana i alta de la Universitat de Harvard i un segon grup de nois dels barris més pobres de Boston. La percepció de la felicitat que tenen tots els protagonistes de l’experiment no té a veure amb la riquesa, ni amb la salut, ni amb la fama: sinó amb les bones relacions socials, que, en general, els fan tenir millor estat de salut. El més important no és el nombre de vincles socials, sinó la qualitat d’aquests vincles, i, com més propers, millors. Quedar amb els amics, sortir de festa, ballar, cantar, fer esport, xerrar, riure, explicar-se la vida amb els amics, no contribueix en res al canvi climàtic i, en canvi, és el que més feliços ens fa. Una de les coses que fam més feliç molta gent és l’amor, la seducció, el sexe. Doncs, mira, practicar sexe tampoc no contamina gens.

6) Sí, podem gastar més diners en coses que ens fan feliços (i relocalitzar l’economia!)

Massatges, obres de teatre, concerts de música, monòlegs d’humoristes, banys a la platja o al riu, rutes guiades per paisatges increïbles, la pràctica de la majoria dels esports, anar a un bon restaurant, fer unes birres amb els amics en un bar, dormir en una cabana en un arbre… Tot això són exemples de coses que, en general, ens agrada fer a gairebé tothom, i que no serien justament les pràctiques més ultracontaminants (sempre hi trobarem alguna cosa contaminant, és clar). De passada, això generaria milers de llocs de treball sense destruir el planeta. Hi ha tota una economia de la felicitat i de relocalització dels negocis, com explica Helena Norberg-Hodge al llibre El futuro es local. Pasos hacia una economía de la felicidad. Ah, i si volem gastar diners i moure l’economia, es poden crear més monedes locals per afavorir les economies locals, el comerç de barri i que els diners no se’n vagin del municipi.

7) Sí, podem fer més turisme local: en pobles, platges, rius i muntanyes

Un dels llibres que més m’han frapat últimament ha estat Los últimos niños en el bosque, de Richard Louv. Ell reivindica, amb tot d’estudis científics, el benestar físic, emocional, mental, que ens aporta el bosc, sobretot als nens i joves, i, de fet, explica que alguns casos de gent que es medica per culpa de l’estrès millorarien tenint més contacte amb la natura, els famosos banys de bosc, que, per exemple, al Japó ja formen part de les teràpies de la sanitat pública. En canvi, vivim en societats amb el que ell anomena “trastorn per dèficit de natura”. Com explicava l’autora del llibre Ecoanimal i professora de Filosofia de la UAB, Marta Tafalla, “les coses que realment et poden fer feliç sovint no són al mercat i poden ser gratuïtes o molt barates. Però impliquen un canvi de mentalitat, i aquest canvi de mentalitat és el més difícil de fer. El contacte amb la natura i estar a l’aire lliure, com animals que som, ens va bé, ens fa alegria i ens treu l’estrès: al bosc podem jugar, córrer, passejar, mirar ocells, comptar papallones; s’hi poden fer mil coses… La millor recepta contra l’estrès és una mica de natura”.

8) Sí, podem redistribuir millor la riquesa

Pagar impostos no contamina, i que els rics, que, segons els estudis científics, contaminen molt més que els pobres, en paguin més tampoc no contribueix al canvi climàtic, sinó que, probablement, és al revés. L’Estat necessitarà una fiscalitat més justa (fiscalitat verda inclosa) per lluitar contra els efectes desiguals que provoca el canvi climàtic i per les conseqüències en forma d’atur dels treballadors d’indústries contaminants. El decreixement, com explica en un article a CRÍTIC Yayo Herrero, ha de ser just i socialment responsable. Segons explica Herrero, cal redistribuir bé el decreixement perquè això no sigui un campi qui pugui (on els rics se salvaran a les seves illes sostenibles i autosuficients). No pot ser que els ecologistes i els treballadors de les indústries contaminants acabin sent enemics. Per exemple, els ecologistes catalans, a través d’un nou pacte fiscal, han de demanar, colze a colze amb els sindicats de treballadors, un pla per a la reconversió de la indústria automobilística a Catalunya. És a dir, si plantegem tancar una indústria d’automòbils, s’ha de reconvertir per produir cotxes elèctrics o trens; si plantegem tancar una central nuclear, cal evitar que els treballadors en siguin les víctimes. Serà complex i traumàtic, però hem de guanyar el suport dels treballadors industrials per a l’ecologisme.

9) Sí, podem transformar el model econòmic

La banca i les finances ètiques estan creixent, i poden créixer més. Les cooperatives d’energia verda, com Som Energia, estan creixent, i poden créixer més. Les cooperatives de consum no paren de multiplicar-se, i ja està bé. Les cooperatives agràries també són cada cop més fortes davant dels supermercats. L’habitatge cooperatiu és un model creixent, com demostra l’èxit de Sostre Cívic, i es podrien reconvertir més blocs de pisos al model de cohabitatge. Fins i tot, apareixen nous mitjans de comunicació impulsats per periodistes, i, ostres, això a CRÍTIC ens posa contents. I, així, mil exemples més en la creixent economia social i solidària, en el camp del cooperativisme català i de les ONG i associacions sense ànim de lucre. El canvi ha de ser global i del sistema, i no solament individual. Es necessita ser cada cop més gent caminant cap a la construcció d’un model econòmic i de consum que no sigui addicte al creixement. També es podria apostar més per sistemes de troc, compartir i intercanviar, per exemple, creant una xarxa de “biblioteques públiques de les coses” a cada barri (o a cada carrer!) per compartir rentadores, màquines de fer forats, eines per arreglar coses o el que se’ns acudeixi que necessitem.

10) Sí, podem tenir una sanitat i una educació públiques millors

Ser educats no contamina. Tenir metges i infermeres (i farmacèutiques públiques!) que ens cuidin tampoc no provocaria més escalfament que ara. Vetllar per les cures dels avis i de les àvies, dels nens i de les nenes, de les persones dependents, tampoc no va contra la Terra. El millor de tot plegat és que l’Estat del benestar (educació, salut i cures, i tot el que hi va associat) encara pot créixer. La despesa pública social de Catalunya per habitant és una de les més baixes de la UE-15. Segons reconeix el Departament d’Economia, la Generalitat “és en el grup de les comunitats autònomes que més han ajustat la despesa”, és a dir, dels que més retallades hem patit. Els treballadors de l’educació i de la sanitat, els educadors socials, els del Servei d’Ocupació o els de l’àmbit del benestar social estan desbordats.

Tal com està demostrant la pandèmia de la Covid-19, a Catalunya, hi falten treballadors públics. El Govern català admet que són la comunitat autònoma amb una despesa de personal per capita més baixa de tot l’Estat. Segons el catedràtic de Ciència Política de la UPF Vicenç Navarro, “Catalunya és el país que té menys gent adulta treballant en serveis públics”: a Catalunya, una persona adulta de cada 16 treballa així, mentre que a Suècia ho fa una de cada 5. “Si tinguéssim el mateix percentatge de persones adultes treballant en els serveis públics que a Suècia, Catalunya tindria 740.000 nous llocs de treball”, conclou.

***
Postdata 1: les classes mitjanes i altes, sobretot a Europa i als Estats Units, han de reduir el consum d’energia, d’aliments i de plàstics. Han d’abaixar el ritme de vida, primer, per evitar el col·lapse, i, després, perquè les poblacions empobrides de tot el planeta, les que passen fam, les que no tenen accés a l’aigua potable, les que no poden encendre la calefacció en ple hivern o les que no tenen els mínims per a una vida digna sí que han d’augmentar el seu consum.