dijous, 20 de desembre del 2012

dijous, 22 de novembre del 2012

Itziar González: 'Els nostres polítics s'han ajupit a les pressions d'uns poders econòmics que no els han votats'

Autor/s: Assumpció Maresma Matas - Vilaweb


Itziar González el dia de la seva dimisió

El riure d'Itziar González Virós dóna la mesura de la seva força. Una rialla franca i vital, que ens diu que és una dona que no es rendeix. Sembla que sàpiga que, per ella, cada cosa té un temps, de la mateixa manera que els arbres coneixen el pas de les estacions. La contundència amb què descriu un món corrupte i sense escrúpols no traspua gens de ressentiment, ni de desànim. La seva anàlisi vol construir pensant en el futur. Ella ho ha vist des de primera fila i vol que les coses canviïn. Està molt contenta d'haver fet l'actualització del llibre d'Alexandre Cirici Pellicer 'Pam a pam'. No ha fet una feina neutra; l'ex-regidora de la Ciutat Vella hi ha posat tot allò que va aprendre'n com a veïna i com a política. La paraula escrita l'ha alliberada de la impotència. Ha construït un relat perquè la gent recuperi el poder sense perdre la memòria i tingui una visió crítica de la ciutat. Ella voldria que el llibre fos un pas més per a prendre consciència que cal esborrar la corrupció i el crim organitzat de la ciutat de Barcelona. Parlar clar, per ella no és un esforç. A 'Pam a pam' del 2012, no hi trobareu pas la versió oficial de la ciutat sinó la Barcelona real.

Per que vau dimitir?
—Era dur de treballar amb amenaces, però no van ser la causa de la dimissió, ni tampoc la corrupció municipal que vaig descobrir, ni el clientelisme polític i institucional del Palau de la Música... El que em va fer dimitir és la impotència que sentia en veient que no podia exercir el poder que m'havia donat el poble, que hi havia alguna cosa en el sistema que no funcionava. No tenia gens de sentit que agafés el poder de la gent, l'acumulés i no en fes res. Això és el que em passava: no podia fer les coses que la gent em demanava.

Però no hi hagué cap detonant?
—Les posicions diverses respecte de l'afer del Palau en van ser un. La meva obligació era de traslladar a l'alcalde que els residents de la Ciutat Vella i una gran part dels barcelonins no volien l'operació del Palau. Quan ho vaig fer, em van respondre que, a 'ells', sí que els interessava. Quan et passa això, et demanes qui són 'ells' i sents que ets part d'una farsa. Et sap greu cobrar un sou per no fer la feina per la qual et paguen. Aquesta mena de coses em van semblar importants. Era un frau.

Com pot ser que en una situació democràtica passi això?
—La cultura política del nostre país és bàsicament clientelar. Els nostres polítics no es recorden de la seva funció social de servei públic i, per tant, malgrat tenir el suport de la gent han acabat ajupint-se a les pressions d'uns poders fàctics i econòmics que no els han votats. Una cosa és el poder aparent i una altra és el poder real. La classe política ha decidit instal·lar-se en aquesta ambivalència. Obtenen la legitimació a través d'uns vots, però un cop els tenen, desconnecten d'aquesta base ciutadana que els ha posats allà i comencen a fer de treballadors d'uns grans interessos econòmics, diguem-ho clar, que res no tenen a veure amb l'origen.

Això que dieu és molt fort!
—Hem de resoldre aquesta crisi política, aquesta manca de cultura política de la nostra societat. Poden aconduir la societat partits que són investigats perquè s'han finançat irregularment?

Que parleu de Convergència?
—No, parlo de tots; no parlo de ningú en concret i parlo de tothom. Els jutjats són plens d'aquestes qüestions i vull mantenir la presumpció d'innocència. No vull acusar a ningú. Però no tan sols has de ser honest; també ho has de semblar. I aquest no preocupar-se per les formes, no vigilar que tots els membres d'un partit polític siguin exemplars em fa dubtar que siguin aquests partits els que hagin d’aconduir la voluntat d'un poble cap un estat propi en bon estat.
'Jo vaig dimitir i el PSC va desaparèixer de la meva vida. Cap d’aquelles persones no em va demanar ni com et va, ni com estàs, ni res.'

Heu trigat molt a parlar.
—He començat a parlar d'aquestes coses perquè és un moment en què es pot introduir que hi ha aquest hàndicap de l'economia criminal. Hi ha un debat general i no em sento tan sola. El 1.500.000 que volen un estat propi també volen un estat ben fet i sòlid. Ara, el que puc fer és el que he fet escrivint ‘Pam a pam’. És assenyalar com a ciutadana crítica allò que veig. I és amb aquesta mirada que observo un empobriment del nostre teixit comercial, que hi ha homes i dones al Raval que viuen en una situació d'esclavatge… Jo vaig apuntant fenòmens visibles que em fan pensar que una part de l'economia d'aquest país té a veure amb l'economia criminal. Una descripció detallada del que m'ha passat, no la puc fer ara, entre més coses perquè tots els judicis en què em trobo implicada són oberts. No puc explicar tot allò que sé sobre el Palau de la Música, perquè no és el moment de fer-ho, que hi ha un judici. Qüestions més profundes, les podré explicar quan judicialment s’hagin contrastat. Déu me'n guard de perjudicar ningú. La presumpció d'innocència s'ha de portar fins al final; jo no puc influir un jutge. Això no s'ha de fer. No és que no vulgui explicar; és que no em toca fer-ho.

Us heu sentit sola?
—Vaig haver d'estar un any fora del meu barri per qüestions de seguretat. Quan hi he tornat, durant una colla de mesos no he pagat cap cafè, perquè sempre hi ha un veí que em vol convidar. No he parat de rebre suport dels meus veïns i veïnes. El seu acompanyament aquests dos anys ha estat infinit. En canvi, no m'he sentit abonada pels meus companys de viatge.

Voleu dir la gent del PSC?
—Jo vaig dimitir i el PSC va desaparèixer de la meva vida. Cap d’aquelles persones no em va demanar ni com et va, ni com estàs, ni res. Ni una mica d'autocrítica, gens. Sé que al Consell del PSC van dir 'això ens passa per fitxar independents'. Vet aquí el balanç que en van fer.

Tornareu a la política?
—Treballaré per crear una nova política. Els partits per guanyar-se la confiança de la gent han de fer alguns gestos importants. En aquest procés electoral s'hauria d'haver parlat més de la voluntat de regeneració dels polítics i de com fer que els ciutadans puguin seguir més de prop la gestió que és fa. Cal que parlem de quin model d’estat volem, de quines consultes hi haurà. Voldrem ser diferents de les coses que passen a Europa? Serem creatius i farem un model més participatiu? O aprofitaran aquest moment, obtindran uns vots, consolidaran un parlament i oblidaran la gent fins que no tornin a sortir al carrer dos milions de persones? Em preocupa que, si la gent no es nodreix de coneixement: històric, legal..., una vegada més alguns partits polítics ens manipularan i jugaran amb els nostres sentiments i les nostres il·lusions. Ens les aigualiran.

Recomaneu de tenir el cap fred?
—Jo he estat una dona que s'ha il·lusionat i ha tingut una decepció. He fet servir aquests dos anys i mig que han passat per deixar d'il·lusionar-me en una societat ideal i passar a ser una dona que vol confiar en la societat real.

Sentint-vos parlar potser sí que tornareu a fer política
—M'agradaria tornar-hi ben acompanyada i en un entorn polític de més altura democràtica, que fos més clar i transparent. Confio a poder fer política amb aquesta gent que surt al carrer i s'expressa. Això m’inspira molta confiança, alhora que m’inculca un sentit de la responsabilitat. Els partits polítics actuals ens manipularan, segur. És el moment d'anar tots junts, de mirar d’entendre'ns i de fer bé les coses. No hem de donar xecs en blanc. Els polítics actuals han de fer una autocrítica pública.
'La presència de les màfies al centre de Barcelona des dels anys 90 és un fet consolidat'

Heu dit que a la Rambla de Barcelona hi havia la màfia. Saviano també ho va dir... 
—Saviano va amb escoltes sempre i, a mi, m'agradaria viure una temporada sense. Al llibre explico que la presència de les màfies al centre de Barcelona des dels anys 90 és un fet consolidat. Quan vaig ser regidora de l'Ajuntament de Barcelona vaig poder constatar que als departaments amb competències fiscals tenien indicis que a la ciutat hi havia activitat criminal organitzada, cosa que també passa a moltes ciutats

I contra això, s’hi pot lluitar?
—Sí, si ho enfoquen d'una manera més contundent. Si fessin unes inspeccions integrals amb mossos, salut, treball..., es podrien evitar moltes coses. Si l'economia criminal veiés que l'administració catalana és molt efectiva i que es proposa d’eliminar les màfies, se n'anirien a un altre lloc. A l'economia criminal, li agrada l'ombra.
Doncs la Rambla i el centre són ben visibles...
— És això que m'inquieta, que la Rambla i el centre de Barcelona siguin considerats per les màfies espais d'ombra. Això no s'entén perquè la gent hauria de sentir que és un dels llocs més segurs de Catalunya.
És tot perdut?
—No, hi insisteixo, si l'administració catalana és prengués seriosament aquesta qüestió, les màfies se n'anirien a un altre lloc. N’hi hauria prou que el govern en fes un objectiu polític prioritari.

Sobre l’assetjament immobiliari vau aconseguir resultats.
—Vaig decidir que l’assetjament immobiliari era una prioritat màxima i que entrava en el meu programa. Volia que cap més dona gran de la Ciutat Vella hagués de passar un calvari. En aquell moment amb les expectatives de negoci que hi havia, quan una persona gran feia nosa perquè impedia una operació especulativa en un bloc de pisos, se la treien de sobre sense escrúpols. Això passava molt amb gent gran, però també amb gent joves. Era una qüestió gravíssima i com que tota sola no hi podia fer res, me'n vaig anar a fiscalia. Allà vaig conèixer la Teresa Compte, la fiscal en cap, i em va escoltar. Li vaig demanar que un fiscal col·laborés amb nosaltres quan tinguéssim una denúncia d’assetjament i féssim de mitjancers. Ens havíem de posar al costat dels febles que eren en una situació d'indefensió. A partir d'aquest moment vam fer un conveni amb la fiscalia, que va signar l'Hereu, i va ser molt positiu. D'aquesta època encara hi ha l'advocat Pablo Feu, que ajuda a resoldre els casos actuals. Jo me n'he anat i això ha continuat funcionant. La primera cosa que vaig descobrir és que per a actuar a la Ciutat Vella havies d'anar a una instància superior, que en una instància local podies gestionar el dia a dia, però que per anar més a fons dels problemes havies d'anar més amunt.

Us va passar igual amb els apartaments turístics?
—Quan vaig començar a analitzar el cas, hi havia 2.500 apartaments turístics i cap no declarava l'activitat. Era un negoci opac. Quan parlo de tot això, no parlo solament de màfies estrangeres, també hi havia empresaris d'aquí. En tot aquest procés que vaig viure com a regidora, vaig descobrir una part dolenta: que jo no podia exercir la voluntat del poble. I vaig trobar la part bona que és que hi ha un munt d'eines per a portar-la a terme. Saber això em fa venir ganes de tornar a la política real i concreta. No a la verbal, sinó a la de fer, a la d'actuar. D'eines, en tenim moltes i encara en podem tenir més si construïm un estat millor.

El turisme pot ser positiu?
—Sí, m'enorgulleix de veure joves mirant la rosassa del Pi. A mi els turistes em deixen d'agradar quan no són persones i es converteixen en embriacs que van vomitant i fent tentines pel carrer. M'agraden molt si caminen drets. No m’incomoda gens el turisme. Allò que no entenc és que no haguem previst com evitar que afecti negativament els qui tenen la sort o la desgràcia de viure al costat d'aquests llocs meravellosos. M'inquieta que ningú no pensi en el benestar dels veïns, que són qui rehabilita les façanes i qui vetlla per la ciutat. No m'agrada que hi hagi empresaris que únicament vulguin obtenir el benefici i no facin de lobby perquè l'alcalde tingui cura dels veïns, que són qui fa que la ciutat estigui bé.
Aneu contra els hotels?
—Vaig més a favor dels hotels que no pas dels apartaments turístics, perquè són més sostenibles. Però també vaig a favor --i més encara després d'haver fet la revisió del ‘Pam a pam’-- que els turistes dormin a hotels situats a tot Barcelona. Tota la ciutat és meravellosa. Allò que em sap greu d'aquest tema és que no hàgim commogut 'empresari hoteler perquè es converteixi en un aliat nostre i entengui que, si els veïns se'n van anant, si el comerç de proximitat va desapareixent, quan els turistes sortiran al carrer trobaran un entorn que no els agradarà. Llavors diran això és perillós i no vull pensar que arribin a la solució de crear un condomini turístic i el tanquin amb seguretat privada. Si els veïns desapareixem, quina vida i quin control social hi haurà al carrer?

I la immigració...
—Jo parlo d'esclavatge. Quan era regidora i la gent em parlava d'immigració, feia un petit somriure irònic i deia: tràfic de persones, parlem amb propietat. En un fragment del llibre ho explico.

 —A vegades el Raval sembla una claveguera
—Jo en dic l'obrador; és un lloc on tothom fa els 'seus negocis'.

Això no deu ser casualitat...
—La reforma del Raval es va fer sobre un model d’esponjament. Van calcular que la població retrocediria i no es van imaginar aquesta entrada tan potent de gent de tot el món. En una situació nova, per comptes de tornar a redefinir el pla, van anar tirant de beta amb un projecte dels anys 80-90. Allò que caldria és un projecte molt innovador, que fos transversal i més adult, no tan paternalista.

El Raval s'expandeix?
—Les dinàmiques d’emblanquiment que hi ha a la Ciutat Vella, degudes a la proximitat del port, s’estenen per tota la ciutat.

És el barri dels pobres?
—Jo denuncio els qui han decidit que al Raval hi hagi tots els pobres del món. Tothom qui vol tenir una fundació o fer una acció assistencial subvencionada en favor dels marginats ve aquí, i d'aquesta manera el Raval acaba essent el centre internacional dels marginats del món. Quan una institució benèfica vol obtenir ajuts pensa que si diu que treballarà amb els pobres del Raval li serà més fàcil. Que deixin en pau el Raval! De gent sense sostre i amb greus maldecaps malauradament n'hi ha a tot arreu.
'Voldria que ‘Pam a pam’ ajudés a fer veure que hi ha oportunitats per a sortir-nos-en'

A‘Pam a pam’ denuncieu moltes situacions; però, a mi, la que més m'ha impressionat és la de la plaça que no deixa veure Sant Pau del Camp.
—La plaça del voltant de Sant Pau del Camp és un gran nyap. Van prioritzar la construcció de dues plantes d'aparcament i no els va importar gens que l'església restés mig amagada i la plaça fos impracticable. Al Pla de barris del Raval Sud vaig proposar d'enderrocar la planta segona de l'aparcament i de recuperar un espai pla i ample per a un dels barris amb més densitat de Barcelona.

La reforma de Sant Ramon era esperançadora, però han canviat els edificis i no ha millorat la vida de la gent.
—Ja ho explico al llibre: l'esperança dels polítics que l'urbanisme i l'edificació faran ciutat no és certa. Jo que sóc del gremi dels arquitectes, ja et dic que no. Allò que regenera una ciutat de debò és sobretot la dignificació de la vida pública de la gent. La dignificació de la zona de Sant Ramon requereix que els propietaris d'aquelles finques que són un desastre les arreglin. No solament has d'actuar en l’àmbit públic, sinó que també has d’estirar les orelles dels propietaris d'aquelles finques, i si no tenien diners per a arreglar-les, has d’ajudar-los... A la meva manera de veure van simplificar molt la intervenció en un barri tan complex com el Raval. Es van limitar a fer unes distribucions arquitectòniques d'uns volums. Es pensaven que portant-hi la UGT i la Filmoteca n'hi hauria prou. Confien massa en algunes coses i no s'adonen que qui fa aquest barri cada dia és la gent que l’habita, i que molta ocupa unes finques que cauen. És com a la gent a qui van dir que vinguessin a la Rambla del Raval, que seria fantàstic. Com pot ser fantàstic, si al costat tens persones que viuen en una situació d'esclavatge?.

Al llibre critiqueu el ‘model Barcelona’ de Narcís Serra i de Roca Junyent.
—Sóc crítica amb Narcís Serra i amb Roca Junyent perquè han defensat més els interessos privats que no pas els públics. Em sembla simptomàtic que fossin els advocats dels interessos econòmics privats del Pla de la Ribera que no es va poder fer i  que siguin ells mateixos que al cap d'uns quants anys se situen en llocs influents i aconsegueixen fer la vila olímpica.

Tampoc no us descuideu ningú: hi surt en Núñez i Navarro.
—És el gran protagonista; n’hi ha prou de llegir el llibre...

Creieu que CiU desfarà el Pla d'Usos?
—Abans d'arribar a l'ajuntament el Pla d'usos era una cosa que el cap de llicències, el senyor Eli Lozano, redactava tranquil·lament a casa seva amb un enginyer que l'ajudava. Deien no a tot i així traçaven una via paral·lela, que era si em pagues et direm que sí. La gent normal que volia fer inversions o reformes es trobaven amb una administració que els oposava moltes dificultats. Vaig voler fer un pla d'usos ben fet amb un debat ciutadà i evitar que ningú fos víctima d'engany. Això sí ,vam dir dues coses que no van agradar als inversors: la primera, no més hotels a la Ciutat Vella, els hotels s'han de repartir per tot Barcelona; segona volem racionalitzar els apartaments turístics.

I ara com està això?
—Ara parlen de poder fer hotels a llocs catalogats, que al meu entenent és com dir que es poden fer hotels a tota la Ciutat Vella perquè tot el barri és catalogat. Respecte dels apartaments turístics, des de fa temps hi ha una clara tolerància; a la meva època s'inspeccionaven setmanalment, i ara ja no ho fan. Continua essent un greu problema per als veïns de la Ciutat Vella.

I com us ho preneu?
—Convergència i Unió ha dit clarament que preservaria els interessos d'aquest sector, i jo els agraeixo que ho diguin clarament; el PSC no ho deia mai. Convergència reconeix uns certs lobbys, té una visió de l'economia i de la iniciativa privada i actua en conseqüència. La senyora Homs i el seu partit són coherents. Allò que em feia enfadar era que el PSC digués unes coses i el seu cap de serveis tècnics en fes unes altres. Però la coherència ideològica és una altra cosa. Han guanyat ells, governen ells... Jo des del veïnatge m'hi oposaré.

El Port Vell és la vostra obsessió?
—Sí, perquè crec que hi ha en joc perdre el front marítim de la ciutat. El port és un espai legalment diferenciat de la ciutat, però és, i això és important recordar-ho, sòl públic. No es pot renovar una concessió de molls o marines que impliqui la privatització del Port Vell perquè és una conquesta històrica que els barcelonins puguem mirar la mar des dels molls d'Espanya i de la Barceloneta. Cal que exigim la possibilitat d’opinar sobre aquest cas i que el Port Vell deixi de ser port i passi a ser ciutat!

Per a acabar, ‘Pam a pam’ també és una manera de mirar el patrimoni, oi?
—Cirici Pellicer entenia el patrimoni com a cultura, identitat, memòria i contribució col·lectiva. És molt important que tornem a mirar el nostre país amb aquesta exigència de reconèixer allò que ens és bo i ens dignifica i allò que no. Ens cal cultura i capacitat crítica per a destriar quin llegat volem transmetre a les generacions futures.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Hay que informar



Una huelga de hambre de seis trabajadores es noticia, y es ineludible si tiene lugar en la ciudad en donde vives. Cuando esa huelga se decide para reclamar la readmisión de uno de ellos y denunciar las leyes que hicieron posible su despido (improcedente, o sea, injusto) hay que informar. Y más si cabe si su lucha es contra un gigante como Telefónica, que reparte dividendos a sus accionistas al mismo tiempo que reduce su plantilla.
Hay que informar y eso hice. Los visité el viernes 9 de noviembre y colgué dos días después, el domingo, una entrada sobre ellos en el blog que tengo en el portal de La Vanguardia, Guerreros del Teclado. Los huelguistas y los que les apoyan están utilizando internet para romper lo que califican, con razón, como “cerco mediático” y el uso de la red como herramienta de lucha y diseminación de la información es, precisamente, el tema sobre el que escribo.
La dirección de La Vanguardia decidió censurar la entrada el lunes y la eliminó. Me llamaron para notificármelo, con franqueza. No me pidieron que dejara el blog, pero la decisión que han tomado entra en conflicto directo con lo que creo y por lo que soy periodista, así que he decidido dejar de colaborar con su portal. Es una cuestión de principios. Activo, pues, este blog personal, cuelgo de nuevo con su fecha real la crónica que escribí sobre la huelga, que entra ya en su décimo día, y espero que muchas más. Seguimos

dimecres, 7 de novembre del 2012

L'avarícia d'ahir i avui

"Quan la creativitat supera la ficció"



Retaule d'avars' protagonitza la segona nit de Connexions

Brossa Quartet de Corda & Falsalarma & Jordi Domènech - Retaule d’Avars

El Periodico 1 d'octubre de 2012 - NANDO CRUZ - BARCELONA 

El Brossa Quartet de Corda presenta demà el seu 'Retaule d'avars' amb els rapers Falsalarma i el contratenor Jordi Domènech.El muntatge combina textos de Molière, Dante i Fèlix Mille

El Brossa Quartet de Corda fa anys que intenta trencar les dinàmiques de la música clàssica i en la infinita llista de plans de futur n'hi havia tres que ara convergeixen en el seu nou espectacle: treballar amb un contratenor, col·laborar amb un grup de hip-hop i abordar temes socials. El Retaule d'avars, que demà es presenta a Music Hall (21.30 hores) dins del cicle Connexions, s'alimenta de textos sobre l'avarícia que van del barroc a l'actualitat més rabiosa i juga amb el contrast entre els recitats dels rapers Falsalarma i la veu del contratenor Jordi Domènech.

Retaule d'avars posa música a fragments de Dante, Molière i Narcís Oller, a rimes de Falsalarma escrites per a l'ocasió i, també, a cartes vinculades al cas de Fèlix Millet. «Teníem ganes de parlar de la corrupció actual i de visualitzar animalades que, sovint, s'han tapat massa ràpid», explica el violinista Aleix Puig, «però com a músics ens excitava més usar textos de casos de corrupció relacionats amb la música». Fins a última hora també han intentat introduir en l'espectacle textos de Teddy Bautista per airejar la corrupció de la SGAE.

Si alguna cosa ha sorprès els autors del muntatge és la increïble semblança entre els relats ficticis i els fets verídics actuals. «He de reconèixer que m'he equivocat greument amb determinats comportaments que seguidament explicaré amb detall...» Aquestes paraules podrien anunciar el penediment de l'avar de Molière, però és un extracte literal de la carta de confessió que Fèlix Millet va entregar al jutjat i que Jordi Domènech recita amb afectada sorna. I és una de les escenes més incisives i hilarants d'un muntatge que reflecteix aquest pecat, l'avarícia, que viu avui una irrefutable edat d'or.

Els Brossa són gent atrevida. «Per nosaltres, el desconeixement és un atractiu», argumenta Puig, per justificar el seu interès per treballar amb un grup de hip-hop. D'aquest gènere n'alaba «la voluntat de ser actual, obert a la realitat i mostrar un compromís social de forma molt directa». Són valors inusuals en el món de la clàssica. «I els trobem a faltar», afegeix.

Puig nega que es tracti d'un espectacle moralista. «No crec que Molière volgués ser moralista. Volia mostrar una situació en què reflectir-se perquè cadascú tregui les seves conclusions», apunta. Però una vegada gravat el disc, el somni dels Brossa, Domènech i Falsalarma és portar el muntatge al Palau de la Música. «Seria molt saludable».

dilluns, 5 de novembre del 2012

TV3 ordena la retirada d'un vídeo emès al TN Migdia sobre l'acció de la PAH a CatalunyaCaixa

 
 
 
Fonts properes a Televisió de Catalunya han confirmat a aquest setmanari que la direcció dels serveis informatius de la televisió pública ha ordenat la censura d'un vídeo on es parlava de l'acció que aquest matí han fet un centenar d'activistes de la PAH a la seu de CatalunyaCaixa.

Més d'un centenar de persones convocades per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca s'han concentrat durant dues hores a l'interior de la seu de CatalunyaCaixa a Barcelona aquest matí per denunciar que l'entitat es nega a negociar amb els clients que no poden fer front al pagament de les quotes de la hipoteca. Així començava la notícia emesa per TV3 aquest migdia, una informació que segons fonts internes del canal de televisió pública acaba de ser censurada per ordre d'Eugeni Sallent, director de TV3. Durant el matí s'han produït les primeres trucades de pressió des de l'entitat CatalunyaCaixa, però l'editora del Telenotícies Migdia, Carme Ros, ha decidit emetre l'informació sense cap censura. Ha estat a mitja tarda quan han canviat les tornes i s'ha decidit no tornar a emetre la càpsul·la d'un minut i mig on s'explicava que l'acció de la PAH havia aconseguit que CatalunyaCaixa negociés un per un el centenar de casos d'execucions hipotecàries amb qui s'havia negat a parlar fins ara. Si es clicka a la notícia penjada al web de TV3 es pot comprovar com el vídeo ha desaparegut i només s'hi manté el text de la notícia i una fotografia. El canal 3/24 també ha deixat d'emetre la informació des del bloc horari de les sis de la tarda. A l'apartat de vídeos de la web de TV3 també es pot comprovar que la informació ha estat censurada. Molts internautes, però, han esquivat la censura hi ha penjat el vídeo a Youtube.

dijous, 1 de novembre del 2012

Marc Vidal: "Espanya: cada dia pitjor?"


Molt crític amb la classe política, Marc Vidal ens diu que hi ha una endogàmia absoluta del sistema que no permet que hi hagi talent dins de la política. Emprenedor i expert en economia digital, creu que Espanya és un país hipotecat per tota la vida, incapaç de pagar tot el que deu. Polítics i banquers han actuat amb una connivència indecent, i la societat ha de despertar i no ha de deixar-ho tot en mans dels polítics.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Róbert Bjarnason: 'La regeneració democràtica d'Islàndia és exportable'

Autor/s: Roger Cassany - Vilaweb (veure video a Vilaweb)



Entrevista amb un dels artífexs del nou model de democràcia participativa islandesa · Hi parlem del model islandès i del referèndum sobre la independència de Catalunya


Aquest cap de setmana han passat per Barcelona alguns dels noms més destacats de l'anomenada cultura lliure de l'era digital, en ocasió del Fòrum per a l'accés a la cultura i al coneixement, congregat a l'Arts Santa Mònica. I una de les conferències més esperades era la de l'islandès Róbert Bjarnason, president de la Citizens Foundation i un dels artífexs del nou model de democràcia islandesa. Una democràcia que fa poc més d'una setmana va votar en referèndum un esborrany de nova constitució confegit pels ciutadans.
La plataforma que presideix Bjarnason fou la primera que va idear webs i aplicacions digitals per a facilitar precisament la participació ciutadana en la política. Un exemple? La web Betri Reykjavík, ara incorporada com a web municipal, en la qual els ciutadans poden col·laborar a decidir els pressupostos i tot. 'Com més va, més la gent vol decidir sobre el seu futur', diu. De com es fa tot això i com es podria exportar als altres països, ens en parla en aquesta entrevista.

Des del 2008 Islàndia ha fet un procés de regeneració democràtica que sembla força impecable... És així?
—Sí. Abans de la crisi, quan les coses se suposava que anaven bé, la gent tendia a anar a votar cada quatre anys. No hi havia gens participació, llevat d'això. La gent votava i confiava que els polítics s'ocuparien de tot i farien bé la feina. La crisi ho va canviar tot. Els bancs es van enfonsar. La gent no podia saber si un caixer automàtic funcionava o no. El meu avi, per exemple, va anar al banc amb una bossa negra i va demanar que li donessin tots els estalvis en efectiu. Li van dir que no era possible. I eren els seus diners! Immediatament la gent va deixar de creure en el sistema i en els polítics, que havien portat el país a aquesta situació.

Ara ha canviat tot...
—La crisi va ser, alhora, una oportunitat. La gent volia canviar les coses del tot i uns quants es van arremangar i van començar a treballar per esbossar una nova democràcia més participativa.

I sembla que de moment se'n surten, no?
—Sí, si més no, ha tingut i continua tenint un efecte molt clar: la gent s'ha despertat i vol participar en el futur del país i decidir-lo. Ha entès que no n'hi ha prou de deixar-ho tot a mans dels polítics, i ara els exigeix molt i no els tolera errors greus o relliscades.

En vau ser un dels artífexs...
—El novembre del 2008, just després de la crisi, em vaig reunir amb uns quants col·legues i vam començar a treballar en un projecte amb la idea de fer servir internet i la tecnologia per respondre a aquesta demanda ciutadana de més democràcia participativa i més transparència. És a dir, per optimitzar i fer eficaç la comunicació entre els polítics i els ciutadans. I per donar accés directe a la gent al poder. Vam començar a treballar amb webs i aplicacions.

Per exemple la famosa web Betri Reykjavík
—Sí, aquesta web va ser el nostre primer gran èxit, per dir-ho així. I continua essent-ho. La vam obrir una setmana abans de les últimes municipals, el 2010. I la vam oferir als partits polítics i als ciutadans. Els ciutadans podien publicar-hi idees, i cosa més important, assenyalar-ne la prioritat amb un sistema de puntuació. I va passar que un sol partit es va prendre seriosament la web i les aportacions dels ciutadans. I va guanyar les eleccions! 

Sí, però un partit format per artistes amb propostes inversemblants...
—Era una mena de partit de per riure, presidit per un famós comediant. Molts dels candidats de la llista eren ex-rockers de punk o artistes. La seva principal promesa electoral era que no compliria cap de les altres promeses electorals. Una mena de partit antipolític. Van veure que la nostra web era una oportunitat per a cedir poder als ciutadans. I la seva principal proposta seriosa va ser de donar poder directament als ciutadans. Van obtenir més del 40% dels vots, però no la majoria absoluta, i van començar a negociar la formació de govern amb els socialdemòcrates. Durant les negociacions van fer servir la web perquè els ciutadans exposessin idees i les debatessin i prioritzessin, prometent que n'hi hauria que es farien realitat. El 40% dels votants de tot Islàndia va participar en la web i va interactuar-hi d'alguna manera aquells dies. I en van sorgir un miler d'idees.

Devia haver-hi idees irrealitzables o ben estranyes, també, oi?
—Sí, n'hi havia de tota mena. Des de tancar el trànsit del principal carrer comercial fins a demanar més infrastructures per als indigents. Una nena de nou anys va proposa per excursions per als nens. I també hi havia idees impossibles. Però poques setmanes després d'acordar la coalició amb els socialdemòcrates, el nou govern municipal va incorporar la web com a part oficial de l'administració. I el govern municipal, cada final de mes, recull les idees que els ciutadans han prioritzat i les debat al ple. Això no assegura pas que aquestes idees es portin realment a la pràctica, perquè n'hi ha que són, efectivament, irreals o econòmicament inviables. Però hi havia molts escèptics que al principi deien que la web no funcionaria mai perquè la gent no se la prendria seriosament o faria propostes impossibles. No ha estat el cas, ha funcionat. I ha funcionat perquè el govern s'ha pres la web seriosament i, és clar, els ciutadans també.

I acaben realitzant-se aquestes idees?
—Cal tenir en compte que la majoria de les idees són petits canvis, gens costosos, que fan la ciutat millor. I hi ha moltes idees pensades precisament per a estalviar diners! Per exemple, com fer tota mena d'actuacions municipals a la ciutat, recollida d'escombraries, activitats diàries..., d'una manera més eficaç. Sovint són idees i canvis que, si els ciutadans els haguessin de demanar burocràticament a través de cartes o instàncies, probablement no es farien mai perquè es perdrien pel camí.

Per tant, idees també per a reduir la despesa...
—Sí. I a partir de la web ha sorgit un nou projecte encara més interessant: el dels pressupostos participatius. El cas de Reykjavík és el primer d'Europa, però n'hi ha exemples al Brasil i, més recentment, a Nova York. 

Mau!, pressupostos participatius?
—Sí, l'ajuntament diu: posem tres-cents milions de corones islandeses en un pot i dividim els diners entre els barris de la ciutat. En acabat, durant un mes, la gent aporta idees per a cada barri. Fet això, les idees principals, prop d'un centenar, es posen a votació i s'agrupen en projectes i en dues llistes: una dels principals projectes que en diem de manteniment i una altra dels principals projectes de noves accions. I finalment tots els ciutadans que han participat en el procés tenen un pressupost fictici de diners i un cost aproximat dels projectes que han entrat en les últimes llistes. Aleshores han de decidir com se'ls gasten. Van triant projectes i un cop es queden sense diners ja no poden triar-ne cap més.

Una mena de SIMCity...
—Sí, exacte. La cosa no està únicament a donar la paraula al poble perquè digui què s'hauria de fer, sinó que ha de maldar per fer-ho amb un pressupost limitat. I al final del procés els projectes que més han demanat els ciutadans es fan realitat. És a dir, s'executen en aquests moments. De cop i volta els ciutadans s'han interessat per la política i s'hi han involucrat. I els escèptics han vist que s'equivocaven. Hem trencat la idea que diu que els polítics no escolten el poble perquè la gent només té idees estúpides o utòpiques. En alguns casos pot ser cert. Però no sempre.

A vegades sembla que sigui fins i tot a l'inrevés: que siguin alguns polítics que viuen en una realitat totalment diferent de la del poble...
—Oi tant! I moltes vegades els polítics es mouen per interessos particulars. Doncs amb aquesta web hem trencat això, si més no una mica. Ja no ho tenen tan fàcil.

Hem parlat de Reykjavík, però Islàndia també acaba d'aprovar un esborrany de constitució ciutadana, que no és poca cosa...
—Sí, aquest és un procés llarg. I que té l'origen en les protestes de just després de la crisi del 2008. Una de les demandes era de canviar la constitució. La nostra constitució pràcticament no s'ha tocat mai des de la nostra independència, l'any 1944. Al parlament hi ha hagut sempre una comissió encarregada d'actualitzar-la i de millorar-la periòdicament. Però pràcticament no s'ha fet. És normal, perquè la constitució defineix el poder polític. És a dir, és difícil que els polítics toquin res que els resti poder. Però, novament arran de les protestes, es va formar un consell ciutadà de reforma de la constitució. Es van elegir vint ciutadans dels cinc-cents que s'havien presentat per participar-hi. A la web d'aquest consell ciutadà tothom qui volgués podia deixar-hi comentaris i idees, en aquest cas via Facebook per raons operatives, per a millorar la constitució. I els membres del consell responien i participaven activament en els debats que sorgien a Facebook. Al final d'aquest procés es va fer un esborrany de nova constitució, que és el que es va votar fa uns quants dies.

I es va aprovar..
—Bé, se'n van votar algunes qüestions. La principal era: 'Ha de ser aquest esborrany de constitució la base de la nova constitució?' I dos terços dels islandesos que van votar van dir que sí, però no és vinculant. Hi ha gent que diu que hi hagué massa poca participació, perquè va ser del 40% i en unes eleccions normals podem superar el 70%. Però l'objectiu tampoc no és aquest. És a dir, es tracta de fer-hi participar el poble i que els polítics es vegin obligats a tenir en compte la veu del poble. La gent vol poder participar més activament en tot allò que afecta el seu futur, i l'esperit d'aquesta, diguem-ne, regeneració democràtica, és que efectivament ho pugui fer.

Però aquest esborrany de constitució no és encara la nova constitució...
—A Islàndia una constitució ha de ser aprovada per dos parlaments diferents. És a dir, hi ha d'haver unes eleccions entremig. Per tant, ara el govern portarà aquest esborrany de constitució al parlament, perquè el ratifiqui. I al març tenim eleccions. O sia que, si ara el parlament aprova l'esborrany, a la primavera el votarà el nou parlament i, si s'aprova, només caldrà posar-la en pràctica. El procés no assegura que acabem tenint una nova constitució. Però és força probable, i la cosa important és el procés.

Islàndia és un país petit, amb 330.000 habitants. Creieu que això es pot exportar a països més grans?
—És cert que som un país petit. I això també ens permet de ser àgils, de fer experiments, d'equivocar-nos i de veure si algunes de les noves idees de democràcia funcionen o no. I sí, crec que es pot exportar. No solament la tecnologia, que ho fa tot més fàcil, sinó l'esperit i el canvi de paradigma de democràcia. Ara, no és fàcil. Però, responent a la pregunta, sí, la regeneració democràtica d'Islàndia és exportable.

M'imagino que esteu al cas del referèndum sobre la independència que es vol fer al nostre país. El govern espanyol diu que és il·legal deixar que els catalans votin. Com ho veieu?
—Em sembla que el govern espanyol s'equivoca. No deixar votar és exactament la contrària d'allò que promovem a Islàndia. Jo no vaig ni a favor de la independència de Catalunya ni contra, però el govern espanyol s'equivoca. En tenim un exemple claríssim. Mireu el cas d'Escòcia. Si un poble vol votar i participar-hi, perquè li ho han d'impedir? Una de les claus de l'esperit dels canvis democràtics que es fan a Islàndia es basa precisament en la idea que cada vegada més la gent vol decidir sobre el seu futur col·lectiu. Però endegar un procés semblant al que fem a Islàndia no és fàcil, com deia. Primer cal una gent disposada a participar-hi.

Li asseguro que ja en tenim...
—D'acord. El segon pas és més difícil, perquè la societat és governada per institucions i per polítics. Cal, per tant, el suport dels polítics i de les institucions. Si la gent té la sensació que els polítics no escolten les seves demandes, pot perdre la il·lusió de participar-hi i aleshores no funcionarà. Els polítics han d'estar diposats a escoltar i a deixar que la gent hi participi.

És cert, això és més difícil...
—Ja ho sé. Com he dit, el govern espanyol té una posició equivocada. La gent, ho repeteixo, vol decidir cada vegada més el seu futur. I fins on volen arribar els catalans, això depèn de vosaltres. És un procés lent, perquè en aquest cas parlem de decisions realment importants, i això també cal tenir-ho en compte. No es pot fer un referèndum sobre la independència la setmana entrant. Però és evident que el govern espanyol hauria de negociar i deixar fer el referèndum.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Detenido un periodista griego por publicar datos de 2.000 evasores fiscales

Publico.es

Aparecen altos responsables políticos y empresarios 

El periodista griego Kostas Vaxevanis ha sido arrestado por desvelar al detalle una misteriosa lista de los titulares griegos de cuentas bancarias en Suiza. Algunos de los nombres que aparecen en ella son tan polémicos como el del presidente del Parlamento griego, los de varios empleados del Ministerio de Finanzas y los de un cierto número altos ejecutivos y empresarios. Según una fuente policial, el periodista, responsable de la revista Hot Doc, deberá presentarse ante la Fiscalía de Atenas.

Vaxevanis publicó 2.059 nombres que aparecen en la lista proporcionada en 2010 por Christine Lagarde, por aquel entonces ministra francesa de Economía. El Gobierno afirma que la copia original de la lista ha desaparecido. Las redes sociales griegas hervían durante la mañana del domingo después del anuncio de la policía que "por orden de la fiscalía de Atenas" había realizado una búsqueda para arrestar al jefe de la revista Hot Doc.

"En lugar de arrestar a los ladrones y a los ministros que violan la ley, quieren detener la verdad", dijo Kostas Vaxevanis en su cuenta de Twitter ayero por la noche. La lista forma parte de una importante cantidad de documentación dados a conocer por un empleado del banco HSBC en Suiza, que ha supuesto un escándalo casi interminable. Parte de la misma fue enviada al Gobierno griego en 2010 por Lagarde, actual jefa del FMI.

El ministro de Finanzas griego de entonces, George Papaconstantinou, afirmó precisamente este último miércoles en el Parlamento griego que no sabía qué había pasado con la versión original de lista Lagarde. Ese mismo día, el actual ministro de Finanzas, Yannis Stournaras, informó de que ha pedido a Francia que envíe una nueva copia.

El nuevo Gobierno de coalición elegido en los comicios del pasado junio excluyó inicialmente la posibilidad de utilizar documentos obtenidos de forma ilegal para luchar contra el fraude fiscal, aunque las graves protestas de la calle -que acusa a los gobernantesde protejer a los ricos y poderosos- le ha hecho cambiar de idea.

divendres, 26 d’octubre del 2012

JOSÉ MARÍA GAY, el economista indignado

"Éste es un pais de chorizos, lo digo con todo el respeto... y el pueblo tiene que decir ¡basta! El Gobierno está propiciando el fraude fiscal. Son unos ineptos. Ni la patronal ni los sindicatos son independientes, están todos comprados con subvenciones. La gente de más de 45 años que éste en el paro no volverá a trabajar nunca más. Nuestros universitarios se van de este pais, en los centros estamos preparándolos para que se vayan a trabajar a Alemania y Estados Unidos. Yo, seguramente, me iré, porque un pais que no tiene capacidad de reacción, que no hay sentido de la revolución como tiene que ser... ¡Venga a desaparecer las empresas, venga a subir los impuestos, venga el IVA! Bueno, bueno, don Mariano, un momento..." Cinco minutos de la intervención del economista catalán José Maria Gay durante la mesa debate que tuvo lugar en Elche (Alicante), a finales de septiembre, como cierre de la celebración de las XIX Jornadas Tributarias de la Comunidad Valenciana. En el canal de youtube de la Asociación Profesional de Asesores Fiscales de la Comunidad Valenciana se puede ver todo el debate, la participación de los ponentes, las intervenciones de Gay y Francisco Álvarez, del presidente de Cepyme, Cristóbal Navarro, del profesor de la UMH de Elche José María Gras, del profesor Luis Muñiz de la Universidad de Alicante, los representantes de la entidad convocante, asi como el resto del contenido de las jornadas.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Huertos urbanos: repensando la ciudad y la alimentación


En pleno corazón de Kreuzberg, delante del centro creativo Modulor, en Moritzplatz, se alza el parque urbano de Prinzessinengarten. Como tantos otros parques, uno puede pasear, descansar o tomar algo en él. Sin embargo, éste tiene dos peculiaridades: La primera és que está gestionado por residentes y usuarios. La segunda, que en él se cultivan frutas y hortalizas, se imparten cursos y se organizan actividades en torno a la agricultura urbana. Prinzessinengarten es pues un huerto urbano, pero a la vez hace de parque público y de pulmón verde en una zona cruzada por grandes calles. Dentro del parque hay un servicio de cafetería, biblioteca y una tienda para comprar los productos cultivados por los voluntarios y trabajadores. Es un sitio más de la ciudad en el que pasear y estar, con la peculiaridad que no entra dentro de la categoría de lo público ni de lo privado: es un parque colectivo, una muestra de lo que es el procomún.
El fenómeno de las iniciativas socialmente innovadoras en torno a los huertos urbanos se está dando en múltiples ciudades del planeta en base a la organización colectiva local, con mayor o menor apoyo de las autoridades públicas: hay huertos urbanos en Manhattan (Nueva York), Leeds, Barcelona y Berlín, entre otras muchas ciudades. Ante la emergencia de estas prácticas cabe preguntarse cuál es el potencial de la agricultura urbana en términos de transformación de las formas de vida urbanas y de la morfología misma de las ciudades. Así pues, cuáles son los objetivos de los huertos urbanos? A falta de una investigación más rigurosa, podemos encontrar tres grandes líneas de actuación en el desarrollo de los huertos urbanos. No todos los huertos urbanos los cumplen todos, pero al menos si alguno de ellos:
  • Promoción de nuevas formas de producción alimentaria y de relación con la comida por parte de los ciudadanos.
  • Promoción de nuevas formas de organización colectiva y de relaciones sociales basadas en la escala barrial o de ciudad.
  • Promoción de otro modelo de desarrollo urbano que incluya nueva conceptualización de los espacios verdes.
En primer lugar, los huertos urbanos sirven para producir alimentos de proximidad con criterios controlados y no maximizadores del beneficio. En este sentido, los huertos urbanos están vinculados más o menos explícitamente dependiendo del caso a la agricultura ecológica y al movimiento slowfood. En el fondo se parte de construir formas de producción fuera del mercado. En algunos casos los productos sirven a los agricultores urbanos implicados para autoabastecerse,  mientras que en otros (como el Prinzessinengarten de Berlín) los productos estén a la venta para sustentar el conjunto de la iniciativa. Tal y como Carolyn Steel relata en el interesante libro Hungry City (2008), la historia de las ciudades ha estado ligada a la producción de comida dentro de las ciudades o en sus proximidades. La producción industrial, la logística y la era del petróleo han hecho que este patrón cambie, permitiendo la emergencia de grandes actores de la logística (Tesco en Inglaterra, Mercadona en España, Carrefour o Auchan en Francia) que han acabado por controlar el mercado de la alimentación. Por otra parte, el desarrollo urbano y los fenómenos de metropolitanización han destruido gran parte de las antiguas áreas agrícolas cercanas a las ciudades, de forma que parece que este proceso no tiene marcha atrás. La propuesta de horticultura urbana intenta ser una respuesta a este dilema, y es integrada de forma creciente tanto en las demandas vecinales como en la planificación. Igualmente, en muchos lugares es adoptada como una forma de autoabastecimiento en el contexto de la cirsis económica.
Foto: Marc Pradel
                                                                                             
En segundo lugar, el surgimiento de iniciativas socialmente innovadoras basadas en los huertos urbanos ha partido de los vecinos y usuarios, que trabajan de forma colaborativa para desarrollar el cultivo. La mayoría de huertos urbanos se gestionan de forma democrática, cosa que es posible hacer de forma más o menos eficiente gracias al tamaño de las comunidades, y tienen una apertura y vinculación con la ciudadanía. Por ejemplo, la colaboración con escuelas y otras labores educativas permiten dar legitimidad y utilidad social al proyecto y enraizarlo en el barrio. Este elemento tiene que ver con el tercer punto, que vincula huertos urbanos con planificación y desarrollo de la ciudad. Algunos huertos urbanos se han erigido como ejemplos de un urbanismo alternativo y participativo en el que se crean espacios verdes para la ciudad que a la vez son centros de producción, educación y cultura. En este sentido, algunas iniciativas han remarcado su rol no como meras áreas de producción para los vecinos sino como espacios del barrio o ciudad y formas de apropiación colectiva del territorio.
El desarrollo del huerto urbano en el Forat de la vergonya tiene que ver con este tipo de planteamientos. También el Prinzessinengarten  que promueve la definición de espacios por los propios ciudadanos, cosa que contribuye a la imagen positiva de Berlín a escala global. El parque está ahora amenazado por la construcción de un complejo creativo en el área. En el pasquín para la defensa del proyecto, los promotores de Prinzessinengarten lo presentan como un modelo para desarrollar políticas orientadas a los ciudadanos y no al mercado:
“La cuestión de Moritzplatz no es solamente sobre unos años más o menos para el Prinzessinengarten. La situación ofrece una oportunidad excelente para abordar cuestiones urbanas más profundas y urgentes: las formas y oportunidades de participación, la preservación de espacios abiertos y su diversidad, el valor de la implicación social, el equilibrio entre los intereses económicos y la prevención de la expulsión de las estructuras sociales existentes”
Este posicionamiento es coherente con el debate que se está dando en la ciudad sobre la propiedad y los usos del suelo, con una composición en el senado de Berlín predispuesta en principio a poner coto a las actividades especulativas en pos de mantener una diversidad y ambiente artístico en Berlín que le ha dado gran parte de su atractivo turístico.
Así pues, el potencial de los huertos urbanos en términos de transformación es alto. Ahora bien, el desarrollo de estas prácticas tiene una serie de limitaciones. En primer lugar, como otras iniciativas socialmente innovadoras, el desarrollo de huertos urbanos depende en gran medida de la voluntad y el grado de tolerancia de la administración local y los actores privados sobre este tipo de iniciativas, que se desarrollan a menudo sobre terrenos abandonados. Muchas veces es necesario encontrar formas de vinculación con la administración local sin que esto signifique la institucionalización o cooptación.
Por otro lado, la falta de espacio en las ciudades densificadas limita las posibilidades de expansión de la horticultura urbana. En la mayoría de casos, las ciudades y especialmente sus centros reciben una gran presión por parte de los agentes urbanos deseosos de maximizar la construcción de vivienda o equipamientos rendibles. Aquí el caso de Berlín es excepcional, debido a que cuenta con grandes cantidades de espacio urbano disponible para prácticas innovadoras por la doble acción de la República Democrática Alemana: la urbanización socialista (no densificada) del Berlín Este y la eliminación de una franja de 500 metros de casco urbano con motivo de la construcción del muro de Berlín.
Barcelona, en contraste, tiene menos posibilidades de desarrollar parques urbanos de este tipo, aunque la crisis inmobiliaria ha permitido la emergencia de algunos en solares vacíos, impulsados desde las asambleas sociales del 15M. A pesar de estas dificultades, en Catalunya existen diferentes iniciativas de promoción de horticultura urbana (como Plantem-nos en Terrassa) que se han vinculado al movimiento de custodia urbana (ver post sobre la custodia urbana en este mismo blog).
Por otro lado, el área metropolitana de Barcelona tiene la rareza de un parque agrario en el delta del Llobregat que, si bien sigue lógicas totalmente distintas a las descritas en este artículo, si que ejerce de parque urbano público. Una vez superada la amenaza de Eurovegas cabría la posibilidad de profundizar en esta dimensión pública de parque, así como aprovechar las fuerzas acumuladas contra el proyecto de Adelson para promover otro tipo de modelo de ciudad.

Para saber más:
Steel, C. (2008). Hungry City: How Food Shapes Our Lives. London: Vintage Books.
Sobre custodia urbana: custodiaurbana.wordpress.com                                                                                                                           Marc Pradel

dijous, 27 de setembre del 2012

¿Where is Catalonia?

El Gurú de la Publicidad 3.0by Marc Pascual Barrera 

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOThGx784rZ_wUv7cUOM6NhRLa2YTJUy-tbRh2sSyfPjbQoMDQp6sQI5ffKS2eqb-MZAWnhLCQ3PqesItFCN7q-1Mrcrafs8tiLQrdBHpD_E25Wr3pxblNgsIiNPG-YLqE0X5iL4u9tvsZ/s1600/Catalunya.png 

Aquest és un escrit que faig al mon sencer amb la finalitat de que tothom conegui el que passa en un petit estat expropiat que es diu Catalunya

Català
Em dic Marc Pascual Barrera i sóc de Catalunya, un petit país entre França i Espanya. Catalunya té una llengua, cultura i història diferent a Espanya.
Quan vaig néixer el 1985 ja havia acabat la dictadura franquista d'Espanya i per sort vaig poder aprendre el meu idioma matern: el català i el meu segón: el Castellà.
L'Onze de Setembre ("La Diada") és el nom de la festa oficial de Catalunya. Amb Això s'hi commemora la caiguda de Barcelona en mans de les Tropes borbòniques al comandament del duc de Berwick. Durant Guerra de Successió Espanyola l'11 de Setembre de 1714. Després de catorze mesos de lluita es ecorda la consegüent Abolició de les institucions Catalanes després de la promulgació dels Decrets de Nova Planta, el 1716. Cada 11 de setembre celebrem una dolorosa derrota, la qual condemna Catalunya a formar part d'Espanya. Aquesta derrota es celebra amb manifestacions per tot el país català i expressions de cultura que donen la volta al món.
Per què volem la independència?
Bàsicament per raons històriques, econòmiques i culturals. Jo sóc fill de Catalunya i d'un ciutadà català i una espanyola. No desitjo cap mal a Espanya. Ens pinten com avariciosos acariciant diners però actualment el que dóna Catalunya a l'Estat Espanyol no torna. Amb aquest context veiem com un Estat que va absorbir a un altre no el deixa viure, autofinançar, respirar ...
Farts d'això el passat 11 de setembre sortim al carrer per fer un crit comú: Independència!

English

This is one that I wrote with the whole world so that everyone knows what happens in a small state expropriated called Catalonia

My name is Marc Pascual Barrera and I'm from Catalonia, a small country between France and Spain. Catalunya has a language, culture and history than Spain.
When I was born in 1985 and had ended the dictatorship of Spain and luckily I learned my mother tongue: Catalan and my second: the Castilian.
The Eleventh of September ("The Day") is the name of the official celebration of Catalonia. However to commemorate the fall of Barcelona in the hands of the Bourbon troops under the command of the Duke of Berwick during the War of Spanish Succession September 11, 1714, after fourteen months of place. Thus, it also recalls the subsequent abolition of the institutions Catalan After the promulgation of the Nueva Planta decrees, in 1716. Every 11 September, celebrating a painful defeat, which condemn Catalonia part of Spain. This defeat is celebrated throughout the country with demonstrations and expressions of Catalan culture around the world giving.
Why we want independence?
Basically for historical, economic and cultural. I am the son of a citizen Catalunya and the Catalan and espanyola. I do not wish any harm to Spain. We painted as greedy money but now stroking giving catalunya not return to the Spanish State. In this context we see a state that absorbed another not let live, self-financing, breathe ...
Fed up with this past September 11th we went out to make a common cry: Independence!

Español


Este es un escrito que hago al mundo entero con el fin de que todos conozcan lo que ocurre en un pequeño estado expropiado que se llama Catalunya


Mi nombre es Marc Pascual Barrera y soy de Catalunya, un pequeño país entre Francia y España. Catalunya tiene una lengua, cultura e historia diferente a España. 
Cuando nací en 1985 ya había terminado la dictadura de España y por suerte pude aprender mi idioma materno: el catalán y mi segundo: el Castellano.

El Once de Septiembre ("La Diada") es el nombre de la fiesta oficial de Cataluña. Con ello se conmemora la caída de Barcelona en manos de las tropas borbónicas al mando del duque de Berwick durante la Guerra de Sucesión Española el 11 de septiembre de 1714, tras catorce meses de sitio. Así, también se recuerda la consiguiente abolición de las instituciones catalanas tras la promulgación de los Decretos de Nueva Planta, en 1716. Cada 11 de septiembre celebramos una dolorosa derrota, la que condeno a Cataluña a formar parte de España. Esa derrota se celebra con manifestaciones por todo el país catalán y expresiones de cultura que dan la vuelta al mundo.

¿Por qué queremos la independencia?

Básicamente por razones históricas, económicas y culturales. Yo soy hijo de Catalunya y de un ciudadano catalán y una espanyola. No deseo ningún mal a España. Nos pintan como avariciosos acariciando dinero pero actualmente lo que da catalunya al Estado Español no vuelve. Con este contexto vemos como un Estado que absorbió a otro no lo deja vivir, autofinanciarse, respirar...
Hartos de esto el pasado 11 de septiembre salimos a la calle para hacer un grito común: Independència!
 

dimecres, 19 de setembre del 2012

Stop Espoli


Vídeo de presentació per a l'App StopEspoli. Amb CLARA PONSATÍ OBIOLS, MONTSERRAT GUIBERNAU, JOAN B. CASAS, HERIBERT PADROL, NÚRIA BOSCH, ELISENDA PALUZIE, JORDI GALÍ, CARLES BOIX, GUILLEM LÓPEZ CASASNOVAS i ANDREU MAS-COLELL.

dijous, 13 de setembre del 2012

España pierde Cataluña, como dijo Unamuno

La Diada del 2012 marca el fin de 140 años de pactismo catalán para modernizar el Estado y hacer encajar la diversidad multicultural de España. Así de tajante es el mensaje de la masiva manifestación soberanista de Barcelona. Un clamor popular, tan ninguneado y minimizado por buena parte de la prensa madrileña como resaltado por la prensa internacional. También ciertas voces de la izquierda española culta han mostrado incomprensión, hilaridad y paternalismo posesivo contra esta demostración de fuerza del soberanismo catalán.

Primero te ignoran, luego se ríen de ti y cuando te atacan, ganas. Con estas tres fases, el soberanismo no violento de Gandhi resumía las reacciones en contra que recibía del Imperio británico. Eran otros tiempos y otras latitudes pero el marco mental de los que se sienten superiores parece ser el mismo en todas partes y momentos.   

El catalanismo que propugnaba la solución federal de España, con Pi i Margall al frente, se remonta a la muy olvidada I República (1873), hace ahora 140 años. El sueño federal de Pi i Margall, inspirado en Proudhon y su ideario cooperativo, marca el inicio de la continua influencia catalana en la articulación institucional de la España contemporánea. Una influencia modernizadora siempre mal asumida y ninguneada por unas élites madrileñas y provinciales acomplejadas ante lo catalán, esa alteridad y némesis de la España decimonónica, de trono, sables y altar.

Asumiendo, a la larga, la dualidad incompatible entre el alma castellana y la catalana, Miguel de Unamuno reconocía en carta a Manuel Azaña (1918): “Justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Casi un siglo después, Unamuno es profético. Eso sí, un siglo sinuoso y áspero que no ha resuelto ni la conllevancia orteguiana entre España y Cataluña ni los problemas de la identidad española y su memoria histórica, tolerando un mapa de fosas de la guerra civil que hoy da escalofríos. Pero, ya saben, aquí los crímenes del franquismo no se tocan y los archivos de Salamanca eran un derecho de conquista hasta hace dos días.   

El actual Estado de las autonomías, diseñado para disolver las reivindicaciones nacionales de Cataluña y País Vasco como reconocía Esperanza Aguirre sin rubor alguno, es otra hoja de parra caducada, inviable y deslegitimada que no puede disimular la realidad de su fracaso. A la vista del mundo y de los mercados internacionales, el modelo autonómico español dista mucho de ser funcional, eficiente y federal. Algo muy propio de unas élites que mantienen vetado cualquier cambio o reforma constitucional para diferenciar cuáles son nacionalidades y cuáles son regiones, atribuyendo y delimitando modelos de autogobierno y cooperación mutua,  un Senado territorial efectivo y un modelo fiscal eficiente y solidario. De eso nada.
La intocable y sagrada Carta Magna (votada solo por un tercio de los españoles hoy vivos) solo se reforma por la puerta de atrás, sin debate ni referéndum, para constitucionalizar el techo de déficit (2011) asumiendo, por dictado de Berlín, un tótem neoliberal que antes era indigesto para la socialdemocracia.  Hay reformas y reformas.

Ante la secular intolerancia y torpeza de la derecha para asumir la plurinacionalidad de la España real, la izquierda española no ha contrapuesto un proyecto histórico alternativo, modernizador y cohesivo. Ni adoptó medidas para desinflar el paraíso artificial del España va bien con salarios bajos y sin apenas impuestos ni construyó un relato consistente de justicia territorial y reconocimiento de la diversidad más allá del artificio de la España plural, ardid creado por el marketing de usar y tirar del que no queda nada.
Ya en 1999 dicen que Felipe González confesó a Pasqual Maragall que al pueblo español le costaba mucho asumir nuevos conceptos. El federalismo asimétrico no suponía uno, sino dos conceptos inasibles y complejos para la baja cultura política de los ciudadanos, según él. De aquel paternalismo protector y de renuncia, vienen estos lodos. 

En el 2000, la factoría ideológica del PP actualizó la consigna gramsciana de la lucha continua por la hegemonía discursiva y mediática y sacó de la chistera el patriotismo constitucional. Dos en uno. Ni se toca la Carta Magna ni la integridad de la única nación-patria de los españoles. Dos conceptos que, al parecer, han calado y conectado con el alma española mejor de lo que suponían algunos. Hasta su padre intelectual, Jürgen Habermas, alucinaba de la capacidad vampírica de la derecha española que, para rematar la faena, estigmatizó el Estatut catalán cual impureza heterodoxa desplegando una catalanofobia que rendía votos.

En ningún sistema federal, las regiones más ricas contribuyen al fondo de solidaridad hasta quedarse empobrecidas y con peores servicios públicos y de bienestar que el resto de regiones a las que ayuda. En Alemania y en Estados Unidos las regiones ricas no pasan del 4% de su PIB en transferencias de solidaridad. Cataluña aporta cada año a España un 8% de su PIB, unos 16.000 millones de euros, acumulando así una deuda de 42.000 millones a causa de un sistema disfuncional e irracional de financiación que, encima, la deja con menor inversión en políticas sociales y educación que el resto.

El déficit fiscal acumulado acaba convirtiéndose en déficit social y castiga injustamente a las clases populares catalanas. Un ejemplo, sólo un 27% de los hijos menores de 16 años de familias pobres catalanas tienen alguna forma de beca de estudios. El capítulo de becas, nominalmente, está transferido pero bloqueado desde Madrid. ¿Por qué la bloquean los gobiernos de Madrid, sean socialistas o conservadores? ¿Cómo pueden perpetuar esta injusticia los socialistas españoles que va en detrimento de la igualdad de oportunidades? De los catalanes pobres, pero no de los pobres de otras partes. 

En paralelo, los ciudadanos comprueban, indignados, cómo otras regiones más pobres financian de modo universal y no por razón de renta, ordenadores en las escuelas y otras prestaciones y servicios que son y han sido inimaginables en Cataluña. Entre 1986-2006, Cataluña ha transferido 213.963 millones de euros a las regiones menos desarrolladas de España, cuyos líderes regionales ahora ríen y ridiculizan la actual asfixia de recursos y tesorería de la Generalitat. Por eso, el modelo de financiación no es federal sino depredador, expoliador y regresivo.

Hartos de la ingratitud, de la ignorancia y de los tópicos anticatalanes que se remontan a tiempos de Quevedo, la Diada del 2012 marca un antes y un después. Ninguna democracia permite a su Tribunal Constitucional revocar una norma legal y estatutaria aprobada en referéndum. Ninguna economía y administración moderna esconde y hace opacas las balanzas fiscales a sus ciudadanos. Ningún Estado incumple lo que dictan los tribunales y retiene el autogobierno de las becas, discriminando a los hijos pobres de las regiones más ricas. Ninguno, salvo España.

El listado de agravios es proporcional al silencio e indiferencia que recibimos desde la España dialogante, abierta y cosmopolita que antaño elogiaba Cataluña como motor económico, innovador y creativo. No hay puentes, ni interés, ni voluntad de conocer al otro. Solo faltaba que Peces-Barba volviera a intimidar con bombardear Barcelona, tal y como antes amenazaron Azaña o Fraga. Viejo recurso trasnochado de autoridad e impotencia en plena globalización y rearticulación política de Europa. España está instalada en otra onda, en otra fase y en otro tiempo. 

dimecres, 12 de setembre del 2012

Throngs push Catalan independence amid Spain's economic crisis

L'11 de setembre de 2012

Mehr als eine Million Katalanen demonstrieren für ihre Unabhängigkeit

Marée humaine pour réclamer l'indépendance de la Catalogne

Vilaweb:La premsa internacional es fa ressò de la multitudinària manifestació independentista

 
Catalonian independence supporters gather in Barcelona on Sept. 11 amid anger at Spain's financial crisis.

September 11 is known as Catalonia's national day, and for years there have been demonstrations pushing for independence in the northeastern region.

But Tuesday's turnout was larger than expected, Spanish newspapers reported.

Hours before, Artur Mas, the president of Catalonia's regional government, attended official ceremonies commemorating the day. Later, he issued a warning: if Spain's central government in Madrid doesn't give the region more control over its tax dollars, independence could be an option.

"If we do not reach a financial agreement with the central government, the path to freedom for Catalonia is open," he said.

Many Catalans complain that Catalonia provides many riches and taxes to the rest of Spain -- more than they owe.

Changing this structure and creating a new "fiscal pact" is a primary goal of Mas' government.
"If you compare the money we send to Madrid every year and the money we get back from Madrid, there is a difference -- a near difference of $20 billion," Mas told CNN in June.

In Madrid, Spanish President Mariano Rajoy has said that what the country needs aren't independence protests, but unity and strength to come out of the economic crisis.
Some analysts say Spain's financial problems have pushed Catalonia to ask for more, now.