El decreixement pot funcionar: així és com la ciència pot ajudar

Article traduit al català i publicat a Nature, 12/12/2022

Els països rics poden crear prosperitat mentre utilitzen menys materials i energia si abandonen el creixement econòmic com a objectiu.

Jason Hickel , Giorgos Kallis , Tim Jackson , Daniel W. O'Neill , Juliet B. Schor , Julia K. Steinberger ,
Peter A. Victor i Diana Ürge-Vorsatz

Les polítiques que donen suport al decreixement inclouen la provisió d'habitatge públic d'alta qualitat i assequible, com la de Viena. Crèdit: Rafael Wiedenmeier/Getty

L'economia global s'estructura al voltant del creixement: la idea que les empreses, les indústries i les nacions han d'augmentar la producció cada any, independentment de si és necessari. Aquesta dinàmica està impulsant el canvi climàtic i el trencament ecològic. Les economies d'ingressos alts, i les corporacions i les classes benestants que les dominen, són les principals responsables d'aquest problema i consumeixen energia i materials a ritmes insostenibles 1 , 2 .

No obstant això, molts països industrialitzats lluiten ara per fer créixer les seves economies, ateses les convulsions econòmiques causades per la pandèmia de COVID-19, la invasió russa d'Ucraïna, l'escassetat de recursos i les millores estancades de la productivitat. Els governs s'enfronten a una situació difícil. Els seus intents per estimular el creixement xoquen amb els objectius de millorar el benestar humà i reduir el dany ambiental.

Els investigadors en economia ecològica demanen un enfocament diferent: el decreixement 3 . Les economies riques haurien d'abandonar el creixement del producte interior brut (PIB) com a objectiu, reduir les formes de producció destructives i innecessàries per reduir l'ús d'energia i materials, i centrar l'activitat econòmica en assegurar les necessitats humanes i el benestar. Aquest enfocament, que ha guanyat força en els últims anys, pot permetre una ràpida descarbonització i aturar la ruptura ecològica alhora que millora els resultats socials 2. Allibera energia i materials per als països d'ingressos baixos i mitjans en els quals encara podria ser necessari creixement per al desenvolupament. El decreixement és una estratègia proposada per estabilitzar les economies i assolir objectius socials i ecològics, a diferència de la recessió, que és caòtica i socialment desestabilitzadora i es produeix quan les economies dependents del creixement no creixen.

Els informes d'enguany del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i la Plataforma Intergovernamental de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES) suggereixen que les polítiques de decreixement s'han de tenir en compte en la lluita contra la degradació del clima i la pèrdua de biodiversitat, respectivament. Les polítiques per donar suport a aquesta estratègia inclouen les següents.

Reduir la producció menys necessària. Això significa reduir sectors destructius com els combustibles fòssils, la carn i els lactis produïts en massa, la moda ràpida, la publicitat, els cotxes i l'aviació, inclosos els jets privats. Al mateix temps, cal posar fi a l'obsolescència planificada dels productes, allargar-ne la vida útil i reduir el poder adquisitiu dels rics.

Millorar els serveis públics. Cal garantir l'accés universal a una atenció sanitària, educació, habitatge, transport, Internet, energies renovables i aliments nutritius d'alta qualitat. Els serveis públics universals poden oferir bons resultats socials sense un ús elevat de recursos.

Introduir una garantia de llocs de treball verds. Això formaria i mobilitzaria la mà d'obra al voltant d'objectius socials i ecològics urgents, com ara instal·lar renovables, aïllar edificis, regenerar ecosistemes i millorar l'atenció social. Un programa d'aquest tipus posaria fi a l'atur i garantiria una transició justa dels llocs de treball per als treballadors de les indústries en declivi o de "sectors de desaparició", com els que suposen els combustibles fòssils. Es podria combinar amb una política de renda universal.

Reduir el temps de treball. Això es podria aconseguir rebaixant l'edat de jubilació, fomentant el treball a temps parcial o adoptant una setmana laboral de quatre dies. Aquestes mesures reduirien les emissions de carboni i alliberarien la gent a participar en activitats de cura i altres activitats de millora del benestar. També estabilitzarien l'ocupació a mesura que disminueixi la producció menys necessària.

Facilitar el desenvolupament sostenible. Això requereix cancel·lar els deutes injusts i impagables dels països d'ingressos baixos i mitjans, frenar l'intercanvi desigual en el comerç internacional i crear condicions perquè la capacitat productiva es reorienti cap a l'assoliment dels objectius socials.

Aubagne, a França, és un dels gairebé 100 llocs del món que ofereixen transport públic gratuït. Crèdit: Viennaslide/Alamy

Alguns països, regions i ciutats ja han introduït elements d'aquestes polítiques. Moltes nacions europees garanteixen l'assistència sanitària i l'educació gratuïta; Viena i Singapur són famosos per l'habitatge públic d'alta qualitat; i prop de 100 ciutats d'arreu del món ofereixen transport públic gratuït. En el passat, molts països han utilitzat esquemes de garantia d'ocupació i s'estan realitzant experiments amb ingressos bàsics i hores de treball més curtes a Finlàndia, Suècia i Nova Zelanda.

Però la implementació d'una estratègia més completa de decreixement, d'una manera segura i justa, s'enfronta a cinc reptes clau de recerca, tal com es descriu aquí.

Eliminar les dependències del creixement

Les economies actuals depenen del creixement de diverses maneres. El benestar es finança sovint amb ingressos fiscals. Els proveïdors privats de pensions depenen del creixement de la borsa per obtenir rendiments financers. Les empreses citen el creixement previst per atraure inversors. Els investigadors han d'identificar i abordar aquestes "dependències de creixement" sector per sector.

Per exemple, cal canviar el "deure fiduciari" dels directors de les empreses. En lloc de prioritzar els interessos financers a curt termini dels accionistes, les empreses haurien de prioritzar els beneficis socials i ambientals i tenir en compte els costos socials i ecològics. Sectors com l'atenció social i les pensions necessiten mecanismes de finançament segurs per als proveïdors públics, i una millor regulació i desmantellament dels incentius financers perversos per als proveïdors privats 4 .

L'equilibri de l'economia nacional requerirà nous models macroeconòmics que combinin variables econòmiques, financeres, socials i ecològiques. Models com LowGrow SFC (desenvolupat per TJ i PAV), EUROGREEN i MEDEAS ja s'estan utilitzant per projectar els impactes de les polítiques de decreixement, incloent impostos redistributius, serveis públics universals i reduccions de temps de treball.

Finançar els serveis públics

Es necessitaran noves formes de finançament per finançar els serveis públics sense creixement. Els governs han d'aturar les subvencions a l'extracció de combustibles fòssils. Haurien de gravar les indústries ecològicament perjudicials, com ara els viatges aeris i la producció de carn. Els impostos sobre el patrimoni també es poden utilitzar per augmentar els recursos públics i reduir la desigualtat.

Els governs que emeten la seva pròpia moneda poden utilitzar aquest poder per finançar objectius socials i ecològics. Aquest enfocament es va utilitzar per rescatar els bancs després de la crisi financera mundial del 2007-2008 i per pagar els programes de permisos i hospitals durant la pandèmia de la COVID-19 5 .

S'han de gestionar els riscos inflacionistes si l'augment de la demanda supera la capacitat productiva de l'economia. La destinació de moneda als serveis públics redueix la inflació del cost de la vida. Però una estratègia de decreixement també pot reduir la demanda de béns materials, per exemple mitjançant una fiscalitat progressiva, fomentant el consum compartit i col·laboratiu, incentivant la renovació i reparació i donant suport als serveis comunitaris.

Un altre risc és que quan els estats o els bancs centrals emeten moneda, poden augmentar els pagaments del servei del deute públic. La investigació suggereix que la gestió d'aquest risc requereix una coordinació acurada de la política fiscal (quants impostos i gasten els governs) i la política monetària (com es manté l'estabilitat de preus) 6 . Es necessiten models i investigacions empíriques per aclarir els pros i els contres dels mecanismes innovadors de política monetària, com ara un "sistema de reserves per nivells", que redueix el tipus d'interès del deute públic.

Gestionar les reduccions de jornada

Els assaigs de jornades laborals més curtes generalment han reportat resultats positius. Aquests inclouen menys estrès i esgotament i un millor son entre els empleats mentre es manté la productivitat 7 . La majoria d'assaigs s'han centrat en el sector públic, principalment al nord d'Europa. Però les empreses privades d'Amèrica del Nord, Europa i Australàsia han realitzat proves de quatre dies setmanes, amb resultats similars 8 . Tanmateix, les empreses van ser autoseleccionades i cal investigar per comprovar si aquest enfocament pot tenir èxit més àmpliament, per exemple, fora de les indústries de coll blanc que dominen els assajos.

Els joves de Hong Kong tenen pancartes sobre el moviment Lying Flat, que ha vist que un gran nombre de treballadors han renunciat a la feina. Crèdit: Jonathan Wong/SCMP via ZUMA Press

S'han d'entendre i abordar les barreres per implementar la reducció d'hores. Els costos de personal per cap, com ara les contribucions fiscals limitades i l'assegurança mèdica, fan que sigui més car per als empresaris augmentar el nombre de personal. El deute personal podria animar els empleats a treballar més hores, tot i que els assajos recents no van mostrar proves d'això 7 , 8 .

La comprensió dels impactes col·lectius també és limitada. Els resultats dels experiments de França amb una setmana de 35 hores han estat contradictoris: tot i que moltes persones se'n van beneficiar, alguns treballadors menys pagats i menys qualificats van experimentar salaris estancats i treballs més intensos 9 . Aquestes pressions s'han d'estudiar i abordar. Els supòsits que la reducció d'hores donen lloc a més ocupació s'han de provar en diferents sectors i entorns. L'evidència recent suggereix que els treballadors poden mantenir la productivitat reorganitzant el seu treball 7 , 8 .

També s'han d'establir vincles entre les hores de treball i les emissions de carboni 10 . Tot i que menys desplaçaments redueixen el consum d'energia i les emissions de carboni durant les setmanes de treball comprimides, els comportaments durant els caps de setmana de tres dies segueixen poc explorats. Més viatges o compres durant el temps lliure podrien augmentar les emissions, però aquests efectes es podrien mitigar si es redueix la producció en sectors problemàtics.
Reforma dels sistemes d'aprovisionament

Actualment cap país satisfà les necessitats bàsiques dels seus residents de manera sostenible 1 . Les economies riques utilitzen més recursos que la seva quota justa 2 , mentre que és probable que els països amb ingressos més baixos n'hagin d'utilitzar més. Els investigadors han d'estudiar com els sistemes de subministrament vinculen l'ús dels recursos amb els resultats socials, tant per als sistemes físics (infraestructura i tecnologia) com per als socials (governs i mercats).

Els estudis de baix a dalt suggereixen que millors sistemes d'aprovisionament podrien oferir uns nivells de vida dignes amb un ús d'energia molt menor del que es requereix avui en dia 11 . Aquests estudis no tenen en compte del tot institucions com l'estat, i és probable que siguin subestimats. Els estudis de dalt a baix, que tenen en compte aquestes institucions, suggereixen que es necessita més energia per satisfer les necessitats humanes 12 . Però aquests estudis no poden separar el consum de malbaratament com ara cotxes grans o iots i, per tant, és probable que siguin sobreestimats.

Els investigadors han de conciliar aquests enfocaments i tenir en compte els recursos a més de l'energia, inclosos els materials, la terra i l'aigua. Han d'examinar els sistemes de subministrament d'habitatge, transport, comunicació, assistència sanitària, educació i alimentació. Quins canvis socials i institucionals millorarien l'aprovisionament? Quins tipus de prestacions tenen els resultats socials i ambientals més beneficiosos? Aquesta investigació es pot fer mitjançant l'observació empírica, així com mitjançant la modelització.

Prenguem l'habitatge, per exemple. A moltes parts del món, els mercats immobiliaris atenen promotors, propietaris i financers. Això contribueix a la segregació i la desigualtat, i pot expulsar els treballadors dels centres de les ciutats perquè depenguin dels cotxes, la qual cosa augmenta les emissions de combustibles fòssils. Els enfocaments alternatius inclouen l'habitatge públic o cooperatiu, i un sistema financer que prioritza l'habitatge com a necessitat bàsica més que com a oportunitat de lucre.

Viabilitat política i oposició

Sovint es tracta el creixement com un àrbitre de l'èxit polític. Pocs líders s'atreveixen a desafiar el creixement del PIB. Però les actituds públiques estan canviant. Les enquestes a Europa mostren que la majoria de la gent prioritza el benestar i els objectius ecològics per sobre del creixement (vegeu go.nature.com/3ugg8kt ). Les enquestes als Estats Units i al Regne Unit mostren suport a les garanties laborals i a les reduccions de temps de treball (vegeu go.nature.com/3uyhdjv i go.nature.com/3y8ujz5).). El gran nombre de treballadors que han deixat la seva feina en moviments com la Gran Dimissió dels Estats Units o els grups de protesta de Lying Flat a la Xina mostren que hi ha una demanda de jornades laborals més curtes i un treball més humà i significatiu. No obstant això, els partits polítics que han presentat idees de decreixement han rebut un suport limitat a les eleccions. Això ens planteja la pregunta: d'on vindria l'impuls de la política de decreixement?

Els moviments socials i el canvi cultural que es produeixen sota la superfície sovint precedeixen i catalitzen la transformació política. Els científics socials haurien d'examinar quatre àrees. En primer lloc, han d'identificar actituds i pràctiques canviants mitjançant enquestes i grups focals.

En segon lloc, haurien d'aprendre de "ciutats en transició" sostenibles, cooperatives, projectes de cohabitatge o altres formacions socials que prioritzin les formes de vida posterior al creixement. Les experiències de països que s'han hagut d'adaptar a condicions de baix creixement, com ara Cuba després de la caiguda de la Unió Soviètica i el Japó, també donen lliçons.

En tercer lloc, els investigadors haurien d'estudiar moviments polítics alineats amb els valors del decreixement, des de La Via Campesina, el moviment internacional de pagesos que defensa la sobirania alimentària i els mètodes agroecològics, fins als moviments municipalistes i comunalistes i governs de ciutats progressistes com Barcelona o Zagreb, que promoure polítiques que afavoreixin la justícia social i els comuns. Cal entendre millor els obstacles als quals s'enfronten els governs amb ambicions ecologistes, com els escollits aquest any a Xile i Colòmbia.

En quart lloc, cal una millor comprensió dels interessos polítics i econòmics que podrien oposar-se o donar suport al decreixement. Per exemple, com s'organitzen, a nivell nacional i internacional, grups com ara els think tanks, les corporacions, els grups de pressió i els partits polítics que treballen per donar suport als interessos de les elits per abocar la política econòmica i social progressista? El paper dels mitjans de comunicació en la formació d'actituds favorables al creixement continua encara poc explorat. Tenint en compte els vincles entre el creixement econòmic i el poder geopolític, les nacions individuals podrien no estar inclinades a actuar soles, per por d'enfrontar-se a un desavantatge competitiu, la fugida de capitals o l'aïllament internacional. Aquest problema del "primer impulsor" planteja la qüestió de si, i en quines condicions, els països d'ingressos alts podrien cooperar cap a una transició de decreixement.

Què després?

L'acció del govern és fonamental. Aquest és un repte, perquè els que tenen el poder tenen ideologies arrelades en l'economia neoclàssica convencional i tendeixen a tenir una exposició limitada als investigadors que exploren l'economia des d'altres angles. Es necessitarà un espai polític per debatre i comprendre alternatives, i per desenvolupar respostes polítiques. Els fòrums que treballen en això inclouen l'Aliança per a l'economia del benestar, el moviment Growth in Transition a Àustria, la iniciativa de la conferència post-creixement del Parlament Europeu i el grup parlamentari de tots els partits del Regne Unit sobre els límits del creixement.

Calen moviments socials forts. Formes de presa de decisions descentralitzades, a petita escala i directes, com ara les assemblees de ciutadans, ajudarien a destacar les opinions públiques sobre economies més equitatives 13 .

Abordar la qüestió de com prosperar sense creixement requerirà una mobilització massiva d'investigadors de totes les disciplines, inclosos economistes de ment oberta, científics socials i polítics, modelistes i estadístics. La investigació sobre el decreixement i l'economia ecològica necessita més finançament per augmentar la capacitat d'abordar les preguntes necessàries. I l'agenda necessita atenció i debat en els principals fòrums econòmics, ambientals i climàtics, com les conferències de les Nacions Unides.

Un editorial del març de 2022 en aquesta revista va argumentar que és hora d'anar més enllà d'un debat sobre els "límits del creixement" versus el "creixement verd". Estem d'acord. Segons la nostra opinió, la qüestió ja no és si el creixement arribarà a límits, sinó com podem permetre que les societats prosperin sense creixement, per garantir un futur just i ecològic. Obrim el camí.

“Archivo de la experiència” o destruïr la memòria històrica

Xavi Arderius

El setembre de 2007 l’ajuntament de Castellar anunciava la participació a la iniciativa “Archivo de la Experiencia”, un portal didàctic a nivell estatal construït a partir de la memòria col·lectiva. Es van entrevistar unes 6000 persones majors de 55 anys d’arreu de l’estat espanyol, es deia que amb aquest projecte “enriquirien la memòria històrica del país” i que seria “una forma d’acostar internet a la gent gran de manera participativa”.

La regidoria de Gent Gran amb col·laboració amb la regidoria de participació, l’Obra Social Benèfica i l’Arxiu Municipal van contactar amb una cinquantena de persones del municipi per participar d’aquest projecte, tot entrevistant-los per després publicar-ho a internet.

L’entrevista durava gairebé una hora i se’n publicaven uns 3 minuts, els vídeos, segons he sabut, van estar a internet fins a l’any 2015.

Aquest projecte es va adjudicar a una empresa barcelonina, “Lavinia Tec Com”, va tenir un cost d’1,5M d’euros i la gestió anava a càrrec de Red.es (una entitat pública empresarial adscrita al Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital).

No va ser fins a l’any 2018, que em vaig adonar que l’entrevista que havien fet al meu pare, Josep Arderius, havia desaparegut, així com les de la resta de persones de Castellar o de la resta de l’estat.

Al saber que l’ajuntament de Castellar no disposava de cap còpia i considerant que aquest material era d'interès pel municipi, vaig dirigir-me a Red.es. Aquests diuen que a l’any 2015 van determinar no seguir amb el projecte i que la documentació relativa als vídeos i els drets d’imatge es van destruir, que en els seus sistemes informàtics hi ha una còpia de suport i que periòdicament reben sol·licituds de particulars que estudien i atenen si és possible.

Des de Castellar alguns particulars han fet peticions i s’ha aconseguit recuperar 4 d’aquests vídeos, però n’hi ha una desena que no. Casualment, amb tot aquest procés, es va aconseguir contactar amb el familiar d’un dels entrevistats que en el seu moment va tenir la vista i capacitat de guardar-ne bona part, però no tots.

Tots els vídeos recuperats s’han entregat a l’arxiu municipal de Castellar i a cada una de les persones entrevistades o familiars. A través de Canalla Vallesana s’aniran publicant amb el consentiment de les mateixes persones entrevistades o familiars, però és una llàstima que no els tinguem tots.

Imatge de la web on s'aniran publicant tots els videos 

Penso que aquest material és de gran valor per la memòria històrica d’aquest municipi i no entenc que l’ajuntament, en el seu moment, no hagués fet res per recuperar-lo i conservar-lo a l’arxiu municipal. Tampoc entenc que Red.es hagi tractat el material d’aquesta manera, no té cap valor per ells? No és una manca de respecte envers les persones entrevistades?

És així com s’enriqueix la memòria històrica d’un país?

I si en Turiel té raó?

Antonio Turiel en una xerrada a Cal Gorina el 4 de juliol de 2013

Diari de Girona, 17/10/2022

FERRAN VALLESPINÓS RIERA

Antonio Turiel, investigador científic del CSIC, publica des de gener de 2010 un blog anomenat The Oil Crash, que per alguns és senzillament catastrofista i com el mateix autor reconeix: «cada cop rebo més atacs pel meu discurs incòmode». Però en Turiel, per damunt de tot, és un científic i aplica el mètode científic per a recopilar i analitzar gran quantitat d’informació (tota de fonts solvents) per extreure’n conclusions arran de la crisi energètica i de la transició de combustibles que cal fer, que sovint són contradictòries amb el discurs oficialment correcte de polítics que només treballen a curt termini (com a molt a l’horitzó de quatre o vuit anys del seu mandat). En canvi, el blog és un referent i una base de coneixements per qui treballem en el canvi del model energètic.

L’autor del blog té per costum, en acabar cada any, formular unes previsions per l’any que comença a la vegada que revisa l’encert o no de les que va fer per l’any que acaba, exercici ben honest. El dia 29 de desembre de 2021 va escriure el següent: donar per superat el procés d’adaptació de la COVID i la seva integració al viroma humà, una més; un enduriment dels problemes de la cadena de subministraments; una crisi del petroli i una forta oscil·lació en els seus preus, amb dos pics un a principi de l’any 2022 i l’altre al segon semestre on els preus es podrien situar al voltant de 100 dòlars / barril; una crisi del gas que tindria un fort impacte a Europa; una crisi de l’electricitat, preveient una situació al límit al darrer trimestre, amb preus molt elevats; també una crisi econòmica global i de grans dimensions; una altra crisi alimentària associada als elevats preus del dièsel que pot fer que els productes bàsics multipliquin els seus preus per 2 o per 3; revoltes generalitzades; fenòmens climàtics extrems, pronosticant una mitja dotzena al llarg de tot l’any; inestabilitat política arreu, també a Espanya; creixent confrontació acadèmica per la contestació del món científic (fins ara callat) donada la dificultat cada cop major d’execució de molts dels macro-projectes de renovables (tan ben vistos per alguns polítics) per culpa de l’escassetat de materials.

L’anticipació científica sempre ha estat mal considerada. Salvant les distàncies, a l’antiguitat sovint es pagava amb la vida: Miguel Servet va ser cremat a la foguera l’any 1553, entre d’altres coses, per descriure la circulació pulmonar. També Giordano Bruno, a l’any 1600, va tenir el mateix final per defensar que la Terra dona voltes entorn del Sol; i a Galileo Galilei li va venir molt just d’acabar igual per defensar també la teoria heliocèntrica. Avui dia, la manera menys sanguinària de castigar als que s’anticipen és l’ostracisme i l’oblit; al llegir les biografies de científics com Lister, Turing o Tesla es veu clarament. En tot cas, dir les coses fora del moment que toca es converteix sempre en un discurs incòmode pels que manen, abans l’Església i ara la Política mal entesa.

En tot cas, i tornant a les prediccions d’en Turiel, es demostren força encertades: la COVID ha deixat de ser aparentment una preocupació; amb relació a l’encariment del petroli i els seus derivats ho comprovem fàcilment quan omplim el dipòsit i justament ara estem patint la segona onada predita, quan els de l’OPEP han tancat una mica més l’aixeta; respecte al gas, l’electricitat i el preu dels aliments n’hi ha prou en veure que estem situats a una taxa d’inflació propera al 10 quan a finals de l’any anterior era menys o menys la meitat i ja estàvem esverats; quant a les situacions climàtiques extremes, només cal recordar les onades de calor d’aquest estiu i les precipitacions d’aquesta tardor en alguns llocs per veure que segurament estem a prop de la mitja dotzena i encara no hem acabat l’any; pel que fa a la inestabilitat política, no es pot negar que el que ha succeït a Catalunya (on un partit pretén governar amb 33 diputats de 135) n’és un bon exemple, encara que potser no serà per raons estrictament climàtiques.

Fixeu-vos que les prediccions estan fetes mesos abans de començar l’estrambòtica guerra d’Ucraïna, que ningú va anticipar. Un cop més es demostra, al meu parer, que fer servir aquesta guerra com a justificant de totes les nostres desgràcies, és només una fàcil excusa per no entrar a valorar raons més profundes, relacionades amb el pic dels combustibles fòssils i l’escassetat de determinades matèries necessàries per fer la transició energètica.

És en Turiel un visionari amb bola màgica?. No, és un científic i com ell, molts d’altres que analitzen les dades, experimenten si cal, i estableixen les seves tesis que són bones si s’acompleixen (com passa també amb els informes de l’IPCC o l’AIE). Donat que les prediccions fetes a finals de 2021 són molt encertades, seria assenyat escoltar als científics i a la ciència, però no sembla que aquesta sigui la voluntat de la Comissió d’Acció Climàtica del Parlament de Catalunya, segons com va anar la sessió amb un grup de científics el passat 14 de setembre. En podem parlar un altre dia.

De transport públic a democràcia

Diari de Sabadell, 01/09/2022

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

Per exemple: a les estacions de FGC de Volpelleres i de l’Hospital General, l’opció d’afegir dues andanes, escala i ascensor en farien dos potents nodes d’intercanvi amb Renfe, la línia R8 que va de Granollers a Martorell i, a més, quedarien preparades per a ser estacions de serveis regionals entre Tortosa i Figueres. Seria el mateix que succeeix a les estacions de Terrassa i a Sabadell Nord, on l’allargament de FGC va permetre fer xarxa amb Renfe, però molt més senzill, simplement aprofitant les estacions actuals. Els 1,2 milions anuals d’usuaris de la R8 es multiplicarien per cinc en la simulació més prudent. El cost de construcció seria d’entre 1 i 2M€, màxim, per estació. No hi ha cap opció de transport públic ferroviari més rendible a tot Catalunya i formaria una malla ferroviària al mig dels 1,3 milions d’habitants del Vallès, avui massa desconnectats. Des de femVallès ho portem reclamant des de fa una més d’una dècada i com si res. Els motius de la deixadesa impregnen massa administracions, com són tots els ajuntaments, els dos consells comarcals, la Generalitat i el Ministeri, amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona inclosa. Tots. Caldria una cooperació estreta que sumés Ministeri, FGC i Generalitat i d’això encara no n’hem vist cap pas concret. Recentment, l’ajuntament de Sant Cugat s’hi ha pronunciat a favor, de fet les dues estacions són al seu terme, però hi ha silenci a la resta de municipis, la ciutadania dels quals se’n beneficiarien per milers al dia.

Tota aquest despropòsit, si ho hem de dir amb claredat, succeeix perquè tenim una representació política que és de democràcia defectuosa. Al Vallès hi resideixen de l’ordre d’una dotzena de diputats al Parlament de Catalunya, però cap d’ells no ha mogut un dit, ni s’hi ha interessat massa, més enllà d’alguna declaració insignificant. Els nostres representants legals són els 85 diputats de la província de Barcelona, però cap d’ells s’ha guanyat el càrrec al Vallès, ni tan sols a la província, ja que el seu nomenament depèn del comitè central de cada partit, tots radicals a Barcelona. No hi ha diputats del Vallès, cap ni un. I 1,3 milions d’habitants pesen més que 45 d’un total de 52 províncies, ni més ni menys.

En condicions de país democràtic madur els nostres diputats no pararien, doncs, fins aconseguir aquestes inversions. Anirien Madrid i a Barcelona, ens acompanyarien, competirem entre ells i es guanyarien càrrec i sou. En el nostre cas, els diputats poden ser simultàniament regidors o càrrecs interns de partit i només ens ofereixen votar la seva marca, un cop cada quatre anys, res més, sense cap mena de treball sistemàtic proper i continuat,… i així fins les properes eleccions, on novament deuran el càrrec a la lluita interna de partit, però no a la ciutadania.

Se’m dirà que m’he passat de voltes, que he anat des de dues obres puntuals, importants, però més tècniques que polítiques, a esmenar tota la plana política. Doncs sí, denuncio una democràcia de baix nivell, que menysprea la ciutadania, que representa marques de partit sense un lligam personal amb una circumscripció electoral que els obligui a treballar. Denuncio que es parli de llei electoral només en termes de què guanyaria un o altre partit, però que, absolutament ningú, ni partits ni entitats polititzades, plantegin un mapa electoral amb millors districtes, no fos cas que haguessin de fer política ciutadana en comptes de militància de partit.

Em perdonaran, però després de més d’una dècada de fer propostes sempre desateses, com les dues exposades, entre moltes d’altres, arribes al convenciment que la nostra classe política ens maltracta i tota ella n’és, alhora, víctima. Víctima d’una màquina perversa que s’allunya d’una funció representativa de mínims, víctima d’un sistema conduit tot des de l’oferta i que nega equilibri amb la demanda, amb un despotisme que acaba sent banal i simple, però també degradant. El sistema polític català porta el vestit de l’emperador que va nu i ja és hora que alguna criatura ho afirmi i ho reveli des de la més pura ingenuïtat, perquè ja no s’hi valgui més seguir en la inòpia.

En conclusió, a Catalunya tenim un problema de primera magnitud que bloqueja el progrés social i econòmic, que paralitza el país i el sotmet a l’esperpent. Un esperpent que duu al propi suïcidi el sistema polític professionalitzat però, inconscients, s’adrecen al barranc i amb ells força gent desatesa.

No s’estranyin si, a partir d’ara, no els demanem només obres i inversions, visió productiva i ambiental, polítiques socials i formatives… sinó també política democràtica de qualitat. Perquè hem arribat al convenciment que si no ens resolen res de les nostres demandes és per l’absència greu d’allò primordial: representació política democràtica.

I, sàpiguen que, en la demanda de democratització, tot és començar.

Qui controla el món?

BlackRock(Vanguard), és el fons d'inversió que gestiona más de 16.200.000.000.000 de euros, aquest valor és 14 vegades el PIB d'Espanya, només és superat per l'economia dels Estats Units i la xinesa.

Blackrock és l'accionista del 88% de les 500 empreses més grans dels Estats Units. L'accionista majoritari dels bancs més grans d'Espanya (Santander i BBVA) 

El 2016, blackrock invertia en les 19 empreses més grans d'espanya en un valor de 12 mil milions d'euros.

BlackRock és el major accionista de: 

-Facebook (darrere de zuckerberg) 

-Microsoft 

-Amazon 

-Apple 

-Alphabet-google (quarts) 

-Coca Cola 

-Twitter 

-PepsiCo 

-Ferrari 

-Bank of america 

-JP Morgan 

-Pfizer 

-Mcdonalds 

-Uber

Qui és blackrock (avantguard)?

Vanguard és la gestora de fons d'inversió més gran del món (Etfs i plans de pensions). Aquesta posseeix blackRock (renda variable, renda fixa, actius immobiliaris, assessorament), que és alhora l'empresa que més actius gestiona del món.

BlackRock va ser fundada el 1988 per Larry Fink (encara CEO de l'empresa) i va ser fundada per socis de blackstone (coneguts a espanya per comprar a l'ajuntament de Madrid pisos de protecció com a estratègia de control de preus).

Blackrock també és conegut per contractar directors de bancs centrals. Entre ells, l'exdirector del banc central de suïssa, l'exministre d'hisenda de regne unit, l'exvicepresident de la reserva federal dels EUA, l'exportaveu del parlament alemany (CDU), l'excap del gavinet de Hillary Clinton. 

BlackRock és la major inversora en plantes de carbó i s'estima que en total les seves inversions es traslladen a l'emissió de 9.5 gigatones (95000000000 tones o 9.500.000.000.000 de quilos) de CO2.

Gestiona aproximadament 3 mil milions de barrils de petroli i en total suposen 87 mil milions de dòlars en energia no renovable. BlackRock és també el principal inversor de criptomonedes del món. Fa uns dies pacte amb Coinbase per oferir critpomonedes.

És el principal inversor institucional de bitcoin, així com el principal inversor al metavers.

El CEO, Larry Fink era un tipus mitjanament normal que treballava a la banca. El 2018 es va declarar la 28ena persona més poderosa del món. El més curiós de la seva història és que va ser part de Kappa beta phi una societat universitària en què es mouen grans multimilionaris i polítics. Entre ells hi ha:

- Michael Bloomberg, propietari del mitjà i alcalde de Nova York Wilbur Ross, secretari de comerç (qui dóna consells al president sobre comerç) Robert Rubin, secretari del tresor Jon Corzine, governador actual de Nova Jersey.

-Richard Grasso, president de la borsa de nova york John C. Whitehard i Richard S.fuld: CEO de godman sachs i ceo de lehman brothers. Aquesta societat és una germandat que té com a objectiu ajuntar gent "talentosa" en un ambient no tan elitista com altres

BlackRock és l'empresa més poderosa i fins i tot més poderosa que molts països. Demostrant a més que de totes les coses que consumeixes blackrock rep diners. Casa teva, cotxe, diners, menjar, tot.

Gràcies a com ho fan Vantguard i BlackRock poden amagar-se dels tops de rics. Se'n parla poc als mitjans i normalment no de manera negativa. També amb aquest fil podem veure que el lliure mercat és una il·lusió. Desenes d'informes

Assenyalen BlackRock com un perill per a la competència però no ha passat res encara per evitar-ho. Cada any el capital que controlen és més gran i només poden competir empreses o fons estatals xinesos a nivell de poder

La il·lusió de lliure decisió i el consum ètic és inexistent quan tot allò que compres finança la mateixa maquinària. 

Fonts:

https://en.wikipedia.org/wiki/BlackRock

https://es.wikipedia.org/wiki/The_Vanguard_Group

https://es.wikipedia.org/wiki/Blackstone_Group

https://en.wikipedia.org/wiki/Larry_Fink

https://en.wikipedia.org/wiki/Kappa_Beta_Phi

https://en.wikipedia.org/wiki/BlackRocka_Phi

ÈXIT DE LA JORNADA CENTRAL ! EL VALLÈS SENSE EL QUART CINTURÓ, 30 ANYS DE LLUITA!

Adenc, 30 de maig 2022

Prop de 400 persones van participar ahir de l’acte central dels 30 anys de la Campanya Contra el Quart Cinturó. Una jornada festiva i reivindicativa que va acabar amb la lectura d’un manifest

Amb una caminada, una bicicletada, animació i dues actuacions musicals, la jornada va voler reivindicar de nou l’eliminació definitiva d’aquest projecte i la protecció dels espais naturals de la plana del Vallès.

Ara fa 30 anys ens vam començar a moure per donar a conèixer l’amenaça que suposava el Quart Cinturó per a la Plana del Vallès. I avui fa exactament 28 anys ens trobàvem en aquest mateix indret per construir col·lectivament un gran NO contra el Quart Cinturó.

Fa 30 anys ens vam organitzar per preservar el rodal, la biodiversitat, l’activitat agrícola, el paisatge... Als mitjans de comunicació, llavors, tot just es començaven a sentir veus ecologistes que alertaven dels perills de la creença errònia en un creixement il·limitat, de l’ocupació del territori, de la pèrdua de riquesa natural. Però encara no érem prou conscients que ens esperava una crisi climàtica i energètica amb conseqüències devastadores.

Ara la sostenibilitat és un dels conceptes més utilitzats en discursos, declaracions polítiques i objectius globals de futur. Cada cop són més les veus que clamen per la necessitat de reduir l’impacte humà sobre el planeta. Les directrius europees per lluitar contra l’emergència climàtica i per reduir els elevats nivells de contaminació aconsellen no construir noves infraestructures que puguin afavorir la pèrdua de biodiversitat i l’increment de la contaminació atmosfèrica i els greus efectes sobre la salut pública.

Malauradament, això ha tingut poc efecte sobre la planificació d’infraestructures com el Quart Cinturó. Els seus defensors s’entesten a mantenir-lo viu, fent oïdes sordes dels objectius de reducció d’emissions, dels estudis que relacionen contaminació amb morts prematures, o de la constatació que ens calen polítiques de proximitat a nivell agrícola i ramader.

El Quart Cinturó és un projecte anacrònic, que no es basa en cap anàlisi rigorosa, sinó en la inèrcia per construir més i ocupar més territori amb un mal entès progrés. No està dissenyat per resoldre les necessitats de comunicació de la Regió Metropolitana, sinó per afavorir l’especulació en un model de creixement insostenible.

Ara mateix el veritable progrés va en sentit contrari. Tots els recursos s’haurien de dedicar a invertir l’ordre actual de la mobilitat: a construir i millorar les infraestructures ferroviàries, a millorar la xarxa actual de carreteres secundàries, a afavorir el transport públic col·lectiu i a impulsar polítiques intel·ligents de reducció de la mobilitat.

Amb la gestió de residus hem après que no només cal reciclar i reutilitzar, sinó també reduir. Amb la mobilitat cal fer el mateix: moure’ns amb menys impacte, però també aprendre a moure’ns menys. No podem oblidar que la majoria dels vehicles motoritzats privats utilitzen combustibles fòssils, que tenen un rol preponderant en el canvi climàtic.


Després de 30 anys continuem, amb més força, defensant els espais naturals més ben conservats i més emblemàtics del Vallès: Ca n’Argelaguet i Ca n’Ustrell, bosc de Can Deu, Can Moragues, Colobrers, Togores, Torre Marimon, Santa Justa, Llerona, Marata… El traçat del Quart cinturó els trinxaria de ple i implicaria la pèrdua irreparable dels valors culturals, socials, productius, ecològics i paisatgístics que atresoren actualment.

Després de 30 anys continuem, amb més força recordant que els reptes ambientals són cada dia més urgents i que passen per reduir impactes sobre el territori. Per això, davant de la voluntat del Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana liderat pel PSOE-PSC de reactivar el projecte, la Campanya Contra el Quart Cinturó s’ha de seguir mobilitzant per defensar els espais naturals i la qualitat de vida fins aconseguir l’enterrament definitiu del projecte.


Som aquí des de fa 30 anys defensant el Vallès

– Exigint que es desestimi la construcció del 4rt Cinturó

– Defensant polítiques per preservar la biodiversitat i el paisatge

– Descobrint la importància de l’activitat agrícola i ramadera

– Lluitant pels espais agroforestals de la plana del Vallès

– Denunciant els greus efectes de la contaminació atmosfèrica sobre el medi ambient i la salut pública

– Reivindicant més i millors trens: anem 30 anys tard en les inversions en transport públic


Som aquí des de fa 30 anys lluitant per Defensar el Vallès Contra el Quart Cinturó. Ha passat prou temps perquè el “No al Quart Cinturó” deixi de ser un clam i sigui només el record d’un passat que ja no tornarà més.

Perquè volem que la sostenibilitat deixi de ser només un lema de les declaracions polítiques, volem polítiques racionals, coherents i ecologistes.

No volem que hipotequin el futur del nostre territori.

Defensem el Vallès contra el Quart Cinturó!

Sabadell, 30 de maig de 2022

Fumes? on tires les burilles de tabac?

 

Burilles de tabac a la via pública de Castellar

Actualment les burilles de cigarreta han de dipositar-se en papereres i contenidors de la fracció resta, ja que no existeixen sistemes de recollida selectiva generalitzats per aquests residus. Tot i això, a nivell global, s'estima que el 70% de les cigarretes que es fumen acaben al terra o en espais naturals.

Els resultats d'un procés de participació ciutadania desenvolupat per Rezero l'any 2020, mostra que tan sols el 54% dels enquestats responen utilitzar les papereres per llençar-hi les burilles i que els factors que més influencien en l'abandonament de les burilles al medi són la manca o distància als contenidors, seguit del fet que és un hàbit incorporat i que el terra ja és brut.

Quan les burilles són abandonades a l'entorn s'alliberen substàncies com la nicotina, monòxid de carboni, quitrà i amoni, metalls traça, compostos cancerígens i alguns altres productes químics que amb el pas del temps s'acaben transferint al sòl o aigua, contaminant-los i suposant una amenaça per diferents tipus d'ecosistemes i organismes vius (microbis, insectes, peixos, ocells, espècies vegetals...).
De fet, una sola burilla pot afectar la qualitat de fins a 1.000 litres d'aigua. A més, cal afegir l'impacte visual que generen quan són abandonades a l'entorn, els riscos que poden suposar per a la salut pública, per exemple quan es llencen a la sorra de les platges, i el gran risc d'incendis que presenten.

Fins i tot si les burilles es recullen correctament, el tractament finalista al que van a parar també és altament contaminant. En els abocadors poden generar lixiviats tòxics i en les incineradores

emissions de substàncies perilloses.

S’estima que als municipis catalans els costos de neteja viària de les burilles poden oscil·lar entre els 12 – 21€/habitant i, pel que fa a la neteja de platges, els costos poden oscil·lar entre 9.670 i 22.163,75€ per Km i any en municipis costaners. 

Més informació:

Aquí acaben les burilles de les teves cigarretes
La majoria dels 4,5 bilions de puntes de cigarreta que es llencen cada any acaben als mars del planeta. Un nou estudi alerta dels efectes nocius per al medi ambient

Costos ambientals i econòmics de les burilles de cigarreta i mesures existents per minimitzar-los

PROCÉS INDUSTRIAL RECICLATGE BURILLES. Pre-disseny d’un centre de reciclatge

Burilles de cigarreta Impactes i oportunitats des de la perspectivaambiental, econòmica i normativa

Las colillas de los cigarrillos son residuos tóxicos

Las colillas permanecen durante doce años en la naturaleza
La alta toxicidad de los más de 5 billones de colillas que son arrojados cada año al entorno causa una grave contaminación de los suelos, las aguas y los ecosistemas naturales.

Las colillas: efectos colaterales de los cigarrillos sobre los humanos, los animales y el medioambiente

El rastro invisible y tóxico de billones de colillas

Reutilización de colillas

Las colillas de cigarrillos son más destructivas de lo que aparentan

De colillas... ¡a artículos ecológicos! | Poder Positivo

COLILLAS EN ESPACIOS NATURALES

L’Scrabble com eina pedagògica a classe de llengua

Araceli Ferrer: “Els programes educatius, sovint són massa encotillats”

Quantes vegades hem pensat que les lleis d’educació les haurien de fer els mateixos mestres, els que treballen a primera fila i no pas els polítics que les van modificant amb criteris populistes i cada cop que canvien de color?

Això no passa en països democràticament més avançats que, amb sistemes educatius més oberts i lliures, aconsegueixen formar persones amb uns resultats molt més favorables.

No podem negar que a Catalunya tenim un bon nivell educatiu. Això és gràcies sobretot a la implicació i imaginació d’alguns mestres i professors. Avui parlem amb una professora d’Argentona que en un moment donat, i tot i algunes reticències, va decidir implantar el joc de l’Scrabble a les classes de Llengua Catalana.

Aquest exemple ens serveix per adonar-nos de la quantitat de possibilitats que hi ha en el món educatiu al marge de programes establerts.

L’Araceli Ferrer és professora llicenciada en Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filologia catalana, per la UB. Ha exercit de professora (tot i que sempre s’ha sentit més mestra que professora) des del 1972 fins el 2011, una professió que sempre l’ha apassionat. Ha tingut el privilegi de poder exercir amb adolescents, “una franja d’edat molt rica i, per tant, enriquidora i, a més, amb un plus: rejoveneix” i afegeix “he acabat la meva vida laboral amb la mateixa il·lusió amb que vaig iniciar-la”

Argentona té una peculiaritat poc freqüent en la tipologia de municipis de les seves característiques i és que l’oferta educativa és de titularitat pública en la seva totalitat. Això fa que el perfil de l’alumnat sigui molt divers per que abraça tot l’espectre sociocultural. Araceli considera que aquest és un element d’un valor incalculable.

A l’institut va tenir diferents càrrecs, però el que més li ha agradat és el de tutora, perquè permet un contacte més proper amb l’alumnat. Els darrers anys de treball li va tocar realitzar tasques organitzatives i de coordinació, tot i que no va deixar mai de practicar la docència.

Pel que fa a l’assignatura de Llengua Catalana, sempre ha tingut clar que l’essencial no és l’aprenentatge de la teoria de la llengua, sinó l’aprenentatge de la llengua en si mateixa. Considera que l’etapa de l’ensenyament obligatori acostuma a ser molt encotillada, amb uns continguts que, sobre tot a Primària, considera absurds.

Araceli ens diu: “és difícil i costós ensenyar llengua. És més fàcil fer aprendre què és un sintagma nominal (això jo ho havia vist en programes d’educació primària!!!) que ensenyar a construir frases coherents. Per altra banda, molts professors de llengua hem tingut sempre un sentiment de frustració davant la feinada que implica la correcció de textos, que moltes vegades només serveix per senyalar errors i posar nota, i la poca incidència en la progressió de l’alumne. Fins que no s’aconsegueixi poder organitzar tallers d’escriptura en l’horari destinat a la matèria, amb un número reduït d’alumnes, que permeti una atenció personalitzada, no hi veig sortida.”

La motivació professional d’Araceli la va portar a dissenyar un pla pilot per dur a terme un projecte per a 2n d’ESO on introduia el joc d’Scrabble amb l’objectiu d’incentivar d’una manera lúdica l’aprenentatge de la llengua, tant en l’adquisició de vocabulari com l’ortogràfic.

I el pla consistia a dedicar una sessió de llengua al mes jugant al’Scrabble, en grups de 4 alumnes, amb unes normes que adaptaven les regles de joc als objectius didàctics. Per tal de facilitar l’adquisició de vocabulari i la correcció ortogràfica, als alumnes se’ls permetia i se’ls incentivava a utilitzar el diccionari. El professor, al llarg de la sessió, va revisant com es desenvolupa la partida i, si observa alguna errada ortogràfica o el desconeixement del significat d’alguna paraula, es penalitza, el jugador o tots els membres del grup, si no l’han detectat. Al final de cada partida es recull un full de registre de la partida de cada grup i a la sessió següent el professor comunica la classificació general, en funció de la qual es constitueixen els nous equips, de manera que, si a la partida inicial els grups eren aleatoris, és l’evolució del “campionat” que anivella els jugadors en funció de la seva expertesa.

Després de l’èxit de l’experiència, el departament de Català va decidir fer-la extensiva a tots els cursos de l’ESO i elaborar un calendari per tal de disposar del nombre de jocs necessaris per aula. Tanta moguda implicava un risc: la pèrdua de fitxes o deteriorament de material. Per això, a l’inici i al final de cada sessió el professor revisa que, sobre tauler (10x10), el material sigui complet i, si no és així, es penalitza l’equip sense jugar una partida. D’aquesta manera tothom es fa responsable del material.

Araceli fa una valoració molt positiva d’aquesta experiència i encara té idees per a fer-hi millores, “segur que altres mestres en podrien veure i aportar moltes més”, ens diu.

 Tot i que en el Departament de l’Institut on treballava hi ha hagut noves incorporacions, l’experiència es manté per que els companys de l’època en van conèixer les virtuts. I acaba dient – “posaria la mà al foc que ningú que ho hagi experimentat no li reconegui el valor pedagògic. A no ser que els facin por les classes interactives i, per descomptat, més sorolloses que les classes magistrals.”

Quan ella era a l’Institut, al voltant de Sant Jordi, havien fet competicions amb algun altre centre de la comarca.

Actualment Araceli segueix jugant a l’Scrabble, però ara ho fa a través de la xarxa i amb alguns dels antics alumnes i “ens ho passem molt bé!”

Segur que hi ha molts més professors amb experiències semblants, que enriqueixen la pràctica docent i que ens agradaria conèixer. El Diari de Castellar donem les gràcies a l’Araceli Ferrer per compartir amb nosaltres la seva.

Caçadora de Masies: Activisme i patrimoni rural

"A la llinda del portal d'aquesta masia hi diu: 

"PUCESSORS DE ESTA RECORDAUS DELS PASSATS GASPAR SALA ME FECIT 1780". 

I així és: mantenir les masies és la millor manera de recordar als avantpassats que amb tants esforços les van aixecar"

La Marta Lloret és llicenciada en Humanitats i va fer un màster de Gestió del Patrimoni Cultural en l’àmbit local. Des de fa 10 anys és tècnica de patrimoni cultural  de l’empresa d'arqueologia i patrimoni Antequem. S.L.

És coneguda com la Caçadora de Masies , és l'activista catalana que es dedica a difondre el patrimoni rural d'aquest país petit, activisme que comparteix a través de les xarxes socials (instagram i twiter).

Recentment ha obert l'aixeta per obtenir socis per donar suport al projecte i aconseguir alguna aportació econòmica. El projecte s'ho val.

Mapes de Patrimoni Cultural

"La Marta també treballa fent mapes de patrimoni de la provincia de Barcelona per la Diputació, en ells hi podem veure una gran quantitat de patrimoni local. Hi trobem a faltar Castellar, però també les ciutats veïnes de Terrassa o Sabadell, desconeixem si és per manca d'interès o per desconeixement. Considerem que és una eina molt potent que ha impulsat la Diputació que facilita l'accés i el coneixement del patrimoni local. El cost de publicar-lo va en funció del tant per cent de la població del municipi.

Aquí llistem i enllacem alguns dels municipis del nostre entorn que mostren el seu patrimoni: Caldes de Montbui, Palau-solità i Plegamans, Polinyà, Ripollet, Santa Eulàlia de Ronçana, Matadepera... esperem que aviat també hi surti Castellar.

L'activista de les Masies

Les masies són edificis lligats al nostre passat agrícola i ramader. Són construccions fetes amb fusta, pedra, ceràmica..., són construccions artesanes plenes de detalls, els constructors havien de tenir bons coneixements d'estructures i materials. Acostumen a ser edificacions voluminoses, de més d'una planta, amb parets molt gruixudes, grans obertures a les entrades i moltes habitacions per així poder-hi acollir diverses generacions familiars i treballadors i treballadores que ajudaven en feines diverses. 

La Marta comparteix àlbums d'imatges que mostren l'embolcall i l'interior d'aquest món ple de memòria i bellesa sovint amagat i en alguns casos, masses, abandonat, enderrocat o ocupat per la propia vegetació de l'entorn, en d'altres també ocult, envoltat o totalment exterminat enmig de polígons industrials o grans carreteres.

La Marta publica al seu tiwter; 

"Diu molt d'un país la manera com vetlla per la conservació del seu patrimoni cultural", cal que l'administració en canviï la mirada i és l'administració qui n'hauria d'assegurar la protecció, de moment el món polític tendeix a veure el patrimoni més com un problema que un valor a preservar, un error que des de l'administració s'hauria de corregir. 

i també diu:

"les masies no són elements ornamentals, són habitatges impregnats de moltes històries".

Per saber una mica més d'aquest món i de la Marta li hem fet algunes preguntes;

Perquè vas decidir emprendre aquesta acció amb les masies?
Per la meva feina veig tant el valor que tenen les masies que estan actives com la quantitat ingent de cases que s’estan perdent. Vaig obrir el compte per compartir amb tothom el patrimoni cultural que tenim i d’aquesta manera sensibilitzar al màxim de persones possibles sobre la necessitat de la seva preservació.

Que t’aporta aquest projecte?
És la meva passió i veure la rebuda que té és molt gratificant. La frustració que tenia des de fa molts anys s’ha vist alleujada amb el suport i el ressò rebut. Gràcies a això penso que alguna cosa podem fer per ajudar a revertir la situació, o malsigui aturar una mica la seva pèrdua.

Creus que la teva tasca està contribuint a canviar alguna cosa respecte la sensibilitat i la conservació d’aquestes edificacions?
M’agradaria pensar que sí, tot i que crec que l’únic que he fet és visibilitzar-ho. El nombre de seguidors del meu compte demostra que som molts que ho valorem i que ens preocupa la situació de deixadesa en què es troba aquest patrimoni.

Com valores l’estat actual de les masies a Catalunya?
D’una banda tenim molts propietaris lluitant per mantenir aquest llegat, sense cap facilitat per part de les administracions. De l’altra, una gran quantitat de cases caient per problemes de diversa índole, que al final és també pel poc interès per valorar-ho de les mateixes administracions.

Fora de Catalunya, el panorama de conservació és semblant?
A Espanya podria dir que sí, que estem al mateix lloc. Per contra, en països com França o Anglaterra estan a anys llum d’aquí pel que fa a la conservació del patrimoni cultural, sigui o no rural.

Creus que la llei actual protegeix prou les masies?
La protecció que hi ha és genèrica, una llei que es va fer l’any 1993 i que és evident que cal revisar. No podem posar al mateix nivell una església on no s’hi viu que una masia. Crec que haurien de tenir una protecció específica, sense que protegir signifiqui un perjudici com fins ara. No fer una llei que exigeixi una sèrie de deures als propietaris i uns drets que a la pràctica són molt minoritaris.

"França o Anglaterra estan a anys llum d’aquí pel que fa a la conservació del patrimoni cultural"

En els plans generals s’acostumen a inventariar, però potser caldria una llei que les protegís més?
Crec que el que s’ha de fer és catalogar d’una manera més exhaustiva, sempre que suposi un benefici pels propietaris. El valor d’una masia ho és especialment als seus espais interiors, que ben poques vegades consten a les catalogacions. Cada cop penso més, però, que com més es vol catalogar, més les estem perjudicant. Pel que deia, perquè ara mateix només significa perjudicis, i no hem de perdre de vista que en aquestes cases s’hi viu.

 "No podem posar al mateix nivell una església on no s’hi viu que una masia."

A nivell polític creus que s’està actuant correctament?
No. Hi ha un despreci i una deixadesa més que evident.

Com funcionen les visites normalment, tu ets la que t’has d’interessar o els propietaris et conviden?
Hi ha de tot!

Coneixes Castellar? I el seu patrimoni?
No, no hi he estat mai!

Has visitat alguna masia de Castellar del Vallès?
No, però tinc un bon amic que n’està arreglant una i tinc pendent de visitar-la.

Vols dir quina?
No, per si de cas el poso en un compromís hahaha...

En general quina valoració fas de la gestió del patrimoni per part de l’administració pública?

És totalment insuficient. No només és una qüestió de manca de recursos, que també. És evident que se n’està fent una mala gestió quan recorres el territori i només veus que patrimoni en estat d’abandó.

Sembla que el futur que ens espera és força fosc, la gent jove té moltes dificultats per accedir un habitatge, ens hem allunyat molt del món rural i ara ens demana un cert retorn. Apostar per la conservació i recuperació d’aquests habitatges, no podria ser una acció de futur per afavorir el retorn al món rural i l’accés a l’habitatge?
Sense dubte. De fet és un dels plantejaments que contempla el projecte Masiaire. Es tracta de posar masovers en cases que estan tancades, on les hauran d’arreglar a canvi de viure-hi. És una nova forma d’accedir a aquest tipus d’habitatge i el que més ens importa és que pretén ajudar a la conservació del patrimoni de les masies.

"Es tracta de posar masovers en cases que estan tancades"

A Castellar tenim l'exemple de Can Carner, una masia que es troba dins el nucli urbà i on grup de families s'han associat en forma de cooperativa per impulsar un projecte de vida en comú, la Marta comenta que aquestes "són noves fórmules de recuperació que poden ser una bona solució".

Un altra exemple és la masia de Can Padró, durant anys va estar tancada i abandonada, des de fa uns anys s'hi ha instal·lat una persona que elabora i ven formatge i iogurts de cabra, això també permet evitar les ocupacions il·legals, que de fet és un dels motius pel qual també s'havia deteriorat tant.

Possiblement el patrimoni tingui un futur més garantit amb la feinada que fa la Marta, que amb la legislació que s'aplica amb criteris que, com diu ella mateixa, moltes vegades van en contra del propi patrimoni. No estem parlant de cap caprici, parlem del nostre passat, de la nostra història que la lliguem amb aquest present que ens demana rectificar algunes de les direccions que com a societat hem pres equivocadament. 

El retorn al camp i a la natura i la recuperació d'aquest patrimoni no en són una bona fórmula?

CSIC: Nos dirigimos hacia una gran crisis económica con muchos problemas sociales añadidos

Redacción Capital 9 de febrero de 2022

Antonio Turiel (CSIC): “La oferta va a seguir bajando porque estamos en un proceso de declive inevitable, el precio se volverá a disparar“

Por Jesús López de Uribe

Antonio Turiel es físico y trabaja en el Instituto de Ciencias del Mar de Barcelona del CSIC. Desde hace más de diez años advierte en su blog ‘The Oil Crash’ que el mundo afronta una etapa de escasez global de materias primas y energía que causará graves inestabilidades económicas y geopolíticas.

En 2020 publicó el libro ‘Petrocalipsis: Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar’ y en él explica el concepto del Decrecimiento que tendrá que afrontar un capitalismo basado en justo lo contrario. En esta entrevista explica cómo ha empezado ya la falta de recursos, explicando por qué se está produciendo el exagerado aumento de los portes marítimos y cómo la época continuada de baja inflación está llegando a su fin.

En tu blog The Crash Oil hablas desde hace diez años del ‘Decrecimiento’. ¿Qué es este concepto?

Es, digamos, la disminución del metabolismo de la Sociedad. Un descenso del consumo de energía y materiales, de la producción en general que en última instancia se puede interpretar como un descenso económico tal y como se mide la Economía hoy en día, que es por el valor monetario de todos los bienes y servicios que se producen.

Y es inevitable, viene marcado por procesos geológicos y termodinámicos de la disponibilidad de energía y materiales. Vamos a decrecer sí o sí, no lo podemos escoger. Pero sí es si este proceso es pilotado y organizado, causando el menor mal posible y quede una Sociedad en equilibrio; o un proceso desorganizado, caótico, que incluso puede llegar al colapso de la civilización en muchas partes del planeta. Esperemos que no en todas.

¿Lo estamos sufriendo ahora, viene de largo, la pandemia ha acelerado los problemas que llevas diez años denunciando en él?

Es un proceso, no es un fenómeno puntual, no es como el 11S. No es un problema concreto que pasó un día y ya está. Tiene una evolución larga y ya hemos pasado por varias etapas. Tuvimos la crisis del petróleo de los años 70. Ahora se da un proceso de desesperación porque el petróleo crudo convencional, el viable económicamente, tocó su producción máxima en 2005 y como cada vez hay menos, pero países como China que demandan más, se produce un efecto de retroalimentación en cascada: hay escasez de materias primas, que dificulta fabricar herramientas, y esto repercute en la propia extracción de las materias primas y empieza a faltar más aún porque aumenta la demanda.

Antonio Turiel, Instituto de Ciencias del Mar de Barcelona del CSIC

¿En qué fase del decrecimiento estamos ahora?

Estamos en el nudo de la Historia: la ‘Gran Escasez’, que es como denominamos a este fenómeno, empieza a ser evidente. El proceso de descenso no tiene por qué ser rápido: si se pilota correctamente se puede alargar durante muchas décadas. No nos quedaremos de repente sin petróleo, o gas y uranio, sino que se llega al máximo y cada vez hay menos para repartir.

Lo comparo con la situación de una persona a la que le van bajando el sueldo un 5% cada año y no es que no cobre, pero cada vez le va costando más llegar a fin de mes. Lo que sí habrá es fases de aceleración, y de hecho ahora estamos en una de ellas. Tenemos décadas por delante para adaptarnos a una situación que no a ser de abundancia. Está claro es que tenemos que empezar a ponernos las pilas ya.

¿Esto explica tantos problemas de suministro global para la industria?

Ha habido varios factores. Cuando se empieza a reactivar la Economía a lo largo de todo el planeta, tras un parón muy bestia por el mes de abril en verano se produce una reactivación importante y llega a su apogeo en los últimos meses de 2020. En ese momento ciertamente había un problema de cuellos de botella muy significativos debido a que había mucha gente que en su momento la echaron a la calle por ahorro de costes y se encontraron con problemas para encontrar personal; y que restablecer el flujo de mercancías cuesta un tiempo. Este factor ha ido perdiendo peso con los meses.

El problema que hay ahora mismo, es muy estructural. ¿Pero cuál es la causa? No es un problema de satisfacer la demanda porque sube muy deprisa, sino que es el encarecimiento de los transportes por el diésel que afecta al transporte por carretera: hace que los portes sean cada vez más caros y los transportistas han ido puteándose cada vez más y se niegan a mover la mercancía en estas condiciones.

Al principio escasean en el Reino Unido y decimos: “el Brexit”. Pues sí, el Brexit aceleró el problema, pero luego te das cuenta que faltan en Estados Unidos (donde supongo que no tuvo nada que ver) y luego empiezan a faltar en Europa y ahora en España también… amenazando con colapsar el país. Y te das cuenta de que está pasando algo muy gordo.

¿Y qué pasa con el transporte marítimo?

Esto también afecta al transporte marítimo. En enero de 2020 entró una nueva regulación de la Organización Marítima Internacional, que obliga a que las emisiones de óxido de azufre de las chimeneas de los barcos tienen que estar más limitadas. Antes los barcos quemaban un chapapote asqueroso con un alto contenido en azufre. Ahora lo que pasa es que los barcos compran en la misma franja de destilados que el diésel. Con lo cual, si hay escasez, es lógico que haya multiplicado su precio por diez porque ahora compiten con los vehículos de tierra.

¿Faltan barcos entonces?

Lo que falta son contenedores y no barcos. De hecho, muchas veces lo que pasa es que los mercantes se colapsan en los puertos. Faltan contenedores porque faltan camioneros para sacarlos de los puertos y no hay una circulación rápida. Además, se ha producido ya un efecto a segunda escala y es que está reduciéndose el acero que se utiliza para fabricar nuevos contenedores.

Hay un problema muy serio y no es por un cuello de botella por exceso de demanda: todo funciona con la misma logística de antes. En Estados Unidos dicen que les faltan 15-20.000 camioneros, literalmente un ejército. No es la escasez de buques el problema, no sabes la cantidad que están esperando frente a los puertos del mundo para entrar.

¿Hablando de aumento de costes, esta inflación es puntual como dicen los políticos o se va a quedar muchos años?

El problema de la inflación está asociado a los precios y el problema cuando empieza la carestía es que es una variable que no tiene un comportamiento lineal. Habrá un momento sin suficiente oferta para la demanda, en que empresas, incluso países, que entren en proceso de bancarrota, dejen de consumir, caiga la demanda y el precio baje.

Pero como la oferta va a seguir bajando porque estamos en un proceso de declive inevitable, el precio se volverá a disparar. El comportamiento va a ser muy volátil, con subidas y bajadas muy fuertes. Vamos a tener picos de inflación, pero lo más importante y significativo no va a ser tanto cuál va ser la inflación de los bienes sino como será el poder adquisitivo de las familias. Como todos estos procesos son de destrucción económica, lo que hacen al final es generar más paro y que la renta disponible vaya disminuyendo; lo que repercute en el sector servicios… y en la Economía en general. Es todo un círculo vicioso.

¿Cómo puede afrontar España esta situación? ¿Nos vamos a una estanflación crónica o qué va a pasar aquí?

Nos vamos a una estanflación crónica, sí. Es inevitable. Mientras no abandonemos este sistema económico que prima el crecimiento será persistente y, además, agravándose. Habrá momentos en los que estaremos muy jodidos: habrá interrupción total en el suministro de algunas cosas. Y claro, si te interrumpen el gas, pues no puedes mantener la red eléctrica en marcha. Es así de simple. Si es el suministro del petróleo, imagínate.

Al final tendremos un problema y habrá que empezar a racionar y en última instancia prohibir el movimiento de vehículos privados porque llega un momento en que no los puedes mantener en marcha. Si lo que falta es el acero, afecta a la construcción y a lo que sea. Si no hay un cambio de paradigma, una comprensión de que es un tema profundo, estructural, vamos a sufrir ciclos perniciosos.

NOS VAMOS A UNA ESTANFLACIÓN CRÓNICA, SÍ, ES INEVITABLE

Esto no tiene ningún remedio: la escasez de materias primas va a ser creciente en los próximos años, progresivo en principio, en algunos momentos acelerará, otros parecerá que calmará, pero no va a ir a mejor. Y con un mercado internacional que va a competir ferozmente por los recursos que quedan, por las migajas. Y encima seremos tan imbéciles que cada vez que veamos una pequeña mejora diremos: “Pues ya, ya se ha acabado”. Pues no.

¿Entonces cuál es el futuro cercano en lo económico con las consecuencias de este decrecimiento?

Pues una recesión económica de la hostia. Sin salir del paradigma económico actual, a lo que vamos es a un decrecimiento de grandes magnitudes y a un problema de inestabilidad social creciente. No hay ninguna duda. Es muy triste, pero es lo que hay. Hasta que no entendamos que hay que hacer cambios mucho más profundos, nos dirigimos a una gran crisis económica con muchos problemas sociales añadidos.

¿Y el sociopolítico e internacional?

Una situación de conflictividad creciente, de revueltas en los países y de guerras por los recursos cada vez más evidentes. Sobre todo, de mucha conflictividad bélica.

¿La ‘caída del Imperio Romano’ otra vez?

¡Claro! Es que nuestra situación se parece mucho a la decadencia y caída del Imperio Romano. Nos creemos que tenemos una capacidad y una fuerza militar y un vigor que no tenemos. Somos senescentes, pero lo van a intentar. Y además hay que tener en cuenta que no somos el único actor del tablero. ¡Ni siquiera el más importante! Hay que ver qué van a hacer Rusia, China, los Estados Unidos, India… y algunas potencias emergentes en otros lugares del mundo.

¿Conflictividad mundial creciente, eso cómo afectará al Turismo en España?

El Turismo tiene los días contados. Pero además la digitalización y la globalización están sentenciadas. Esa es la otra, todo este proceso está condenado a sufrir un retroceso del copón. Y efectivamente, hay una serie de sectores que son tremendamente vulnerables y que van a ir poco a poco, o no tan poco a poco desapareciendo; y el Turismo es uno de ellos, claro.

No deja de ser un gasto discrecional que tienen las familias si tienen renta disponible, y como justamente lo que va a pasar es que ésta va a disminuir puede llegar a desaparecer de manera muy rápida. Y esto es tremendamente problemático sobre todo para sitios como Cataluña o Baleares. Allí será mortal y lo que hay que hacer es aprovechar estos años para realizar un proceso de adaptación a una situación futura en la que no vas a tenerlo. Y ya sé que es el 14% del PIB, y el 11% de la ocupación, pero… 

EL TURISMO TIENE LOS DÍAS CONTADOS

¿Y en qué va a derivar el capitalismo, en comunismo para repartir la escasez?

Comunismo no. Es un sistema fracasado, que al final también es productivista, se basa en el extractivismo y al final tampoco funciona. Y además el fracaso de la Unión Soviética en particular, que es el paradigma del hundimiento del comunismo en buena medida es porque ellos tuvieron problemas para su propio abastecimiento de petróleo. Allí se vio cómo chocaron con los límites. No es la solución y en particular además yo tengo una repugnancia natural hacia todos los sistemas políticos en los que no se respete la libertad de opinión y la democracia.

Está demostrado que no es la solución en tanto que no se abandone la idea del productivismo. También el capitalismo puede evolucionar hacia otra cosa en el que ya no necesite el crecimiento y eso podría ser viable. En cualquier caso, lo que hace falta es un sistema en que la satisfacción de las necesidades más básicas se consiga a través de medios y comunidades locales, y eso puede funcionar con diversos sistemas económicos, aunque no creo que haya nadie que tenga una respuesta completa y correcta sobre cómo afrontar este futuro.