dijous, 30 de gener del 2014

Eticom-Som Connexió: nace una cooperativa ética para telefonía e internet

WD wikidiari.info
Anna Vallina Bayón, gener 2014

El próximo marzo se celebra la primera asamblea general de la cooperativa Eticom-Som Connexió, cuyo objetivo es crecer y consolidarse como proveedora de servicios de conexión a internet y de telefonía fija y móvil desde parametros éticos, sociales y colaborativos

En la búsqueda de alternativas éticas a la batuta de los grandes monopolios comerciales, han surgido cooperativas agrarias, de consumo, integrales o de trabajo. En este contexto de evolución de los procesos colectivos y colaborativos nace Eticom-Som Connexió: es el embrión de una cooperativa que ofrecerá a sus asociados, a partir del próximo marzo, servicios de telefonía móvil, fija y conexión a internet. Su objetivo es ambicioso (esperan crecer hasta conseguir la plena soberanía de las infraestructuras y los servicios de telecomunicaciones) y por ello, cuantos más socios alcancen, mayor capacidad de negociación conseguirán con los suministradores de la línea y, por tanto, mejores condiciones - y, por ende, mayor autonomía.

La iniciativa surge de la confluencia de intereses de dos colectivos, hasta ahora independientes: Eticom (creada desde el laboratorio-incubadora de proyectos Gats de El Prat) y Som Connexió (plataforma surgida en Rubí). Un tuit fortuito, con menciones a ambas entidades, les descubrió sus similitudes. Y decidieron fusionarse. Para ello pasaron por intensas reuniones para afianzar los valores compartidos, su hoja de ruta y objetivos en este camino hacia la soberanía de las telecomunicaciones desde una perspectiva social, ética y de sostenibilidad.

Stand de Som Connexió en una feria de economía social.
 Foto: Som Connexió
Los motivos que han originado la creación de esta cooperativa son diversos. En primer lugar, consideran que las telecomunicaciones juegan un papel crucial a la hora de ejercer derechos fundamentales y, por tanto, que es importante centrarse en alcanzar la autonomía en la gestión de las herramientas informáticas y telefónicas. Entre otros, señalan el derecho a la información, el derecho a aprender, a desarrollarse, el derecho a la participación activa y a la organización colectiva.

Del mismo modo, explican que es necesario reducir los impactos ambientales y sociales que genera el sector de las telecomunicaciones. Este impacto social está relacionado con el alto índice de quejas entre los usuarios o el alto grado de insatisfacción que generan las promociones fraudulentas, la mala calidad del servicio y el precio que cobran las operadoras en España, uno de los más altos de Europa.

Orientada al bien común
Som Connexió surge, en palabra de sus creadores, “orientada a los valores de la economía del bien común, como proyecto colectivo y de participación democrática que se organiza desde el territorio” y persigue que sus asociados puedan pagar “los costes reales del servicio que se necesita y que se usa”, mediante una política de responsabilidad en las retribuciones y las prioridades sociales de la cooperativa, entre las que se incluye la gestión de residuos respetuosa con el medio ambiente. Su premisa fundamental es ofrecer el servicio al mejor precio, “sin que por ello se produzcan injusticias en la cadena de valor”.

Actualmente están realizando una gira de presentaciones: en Molins de Rei el 1 de febrero, a las 17 horas, en la Fira de la Candelera; el 13 de febrero en Lleida, en la coordinadora de ONGs, a las 19 horas; el 19 en Barcelona, en el NOVA, a las 18:30 y en Olot el 30 de marzo, en la Fira d’Entitats.

Presentación de Etico-Som Connexió en el Prat de Llobregat. Foto: Eticom-Som Connexió
No obstante, el proyecto tiene vocación estatal: ya tiene socios fundadores en Galicia, Euskadi o Madrid. La cooperativa reune estos meses capital humano y capital económico. Su organización se alinea con otros modelos de economía social como Coop57, Fiare o Som Energia, y se articula en comisiones de trabajo y territoriales. Para participar como socio fundador y como socio consumidor es necesario abonar la cuota mínima de participación de 100 euros.

Óscar Rando, socio impulsor del proyecto Eticom-Som Connexió, explica que su filosofía es "compartir pequeños riesgos -como estos 100 euros- para poder sociabilizar beneficios. Es decir, la suma de pequeños esfuerzos económicos puede crear grandes cosas". El uso de los servicios está siendo testado en una versión Beta por sus impulsores con buenos resultados.

Ofrecerán, a precios de mercado, conexión a internet y fijo, así como telefonía móvil a través del arrendamiento de las infraestructuras de Orange. "Crear nuestra propia infraestructura para móviles no es viable económicamente, pero tampoco creemos que sea ético desde un punto de vista ecológico, paisajístico y de sostenibilidad. No queremos poner más antenas en la naturaleza, existiendo una red como la que existe. Es más, uno de nuestros retos es reivindicar una red pública, como existe en Reino Unido. De hecho, las infraestructuras telefónicas en España han sido pagadas con dinero público por Telefónica y ahora está en manos privadas", denuncia Rando.

Un primer reto de 450.000 euros
En una primera fase, hasta alcanzar los 450.000 euros de presupuesto inicial que precisan para cubrir los costes de infraestructuras, el servicio lo proveerá una PYME que se ha convertido en socio tecnológico del proyecto. La asamblea del próximo día 1 de marzo (que se realizará de forma descentralizada, mediante retransmisión en streaming supervisada por notario) abordará las fuerzas de las que parte el colectivo (número de socios, capital económico disponible, proyecciones de crecimiento). "Un objetivo realista es partir de 400-500 socios fundadores", afirma uno de sus impulsores.

El colectivo, nos cuenta Óscar Rando, aspira a largo plazo a unir también personas de fuera del estado español: "Crear una red cooperativa europea. Así podríamos luchar también contra los abusos de las compañías en servicios como el roaming. De hecho, nuestro servicio también se oferta en zonas transfronterizas del País Vasco francés o la Cataluña francesa, para que los usuarios puedan tener el servicio sin necesidad de dos tarjetas". Del mismo modo, Rando asegura que "esperamos que otra gente se anime con proyectos similares, que sirvamos de motivación o de punta de lanza. Nuestro objetivo es crear una alternativa en el ámbito de las telecomunicaciones, más ética y más responsable económica y medioambientalmente".

divendres, 24 de gener del 2014

Per què cooperativisme ara?


La centralitat de la competitivitat situa a la cooperació i la solidaritat en l’altre pol de l’equació. Les persones no són uns éssers abstractes només moguts per una pretesa racionalitat econòmica. Les persones són éssers socials

Es pot defensar que la situació de crisis econòmica i de canvi d’època obre noves oportunitats al món cooperatiu? Jo penso que si, però aquesta finestra d’oportunitat no crec que hagi de venir justificada pel fet que les cooperatives són més resilients, més capaces de funcionar amb menys recursos o pagant pitjor la feina que s’hi fa. A diferència també del que alguns pensen, no crec que aquestes oportunitats del cooperativisme vindran determinades per la capacitat d’amagar o de fer menys visibles els trets identitaris propis del cooperativisme i camuflar-se com una empresa més. Al revés, entén que cal posar en primera línia els arguments més ideològics i de valors. Dit d’una altra manera, cal ser cooperativistes i simultàniament, però no abans, empreses eficients i ben organitzades.

La ràpida evolució cap a escenaris econòmics i productius molt marcats per la mundialització dels intercanvis, a cavall del gran canvi tecnològic, i la capacitat de desvincular producció i enclavament territorial, ha desequilibrat les relacions poder econòmic-poder polític. Per altra banda, és evident que el tipus d’economia que s’ha anat consolidant es basa en l’intercanvi competitiu, que tendeix a concentrar guanyadors i perdedors. I els dos bàndols, com bé veiem, es van distanciant a mesura que anem avançant en aquest segle. Tot plegat està fent replantejar els mateixos principis inspiradors del sistema econòmic, un sistema competitiu que genera individualisme i enfrontament. Una competitivitat que s’ha convertit en un principi absolut, autònom i amb existència pròpia.

Deia Hayek que la societat és un conjunt de “individus que competeixin entre si per la possessió dels bens disponibles”, i d’aquesta manera exposava l’eix central de la racionalitat econòmica hegemònica. És precisament aquesta centralitat de la competitivitat la que situa a la cooperació i la solidaritat en l’altre pol de l’equació. Les persones no són uns éssers abstractes només moguts per una pretesa racionalitat econòmica. Les persones són éssers socials, cada cop més conscients de l’existència dels béns comuns com a conjunt de principis, de regles, de institucions i de mitjans que permeten promoure i garantir l’existència de tots els membres d’una comunitat humana. El gran canvi que suposa Internet a les nostres vides ha renovat el valor de compartir i cooperar per generar valor conjunt, per crear béns comuns, que no cal posseir per poder fer servir i millorar.

És en aquest context que els principis del cooperativisme assoleixen nous relleus. Els valors de d'autoajuda, autoresponsabilitat, democràcia, igualtat, equitat i solidaritat, prenen una dimensió rellevant i ens apunten a formes de convivència local i territorial molt allunyades de les que es desprenen d’aquesta “societat de mercat” global, amb una economia cada cop més financiaritzada i impersonal, en el que predomina l’interès individual i la competitivitat social. I és també significativa en el moments actuals la preocupació del cooperativisme per generar i assegurar ocupació de qualitat, ocupant un paper molt important en el desenvolupament local i la cohesió social.

Cal aprofitar el moment i reforçar les iniciatives públiques, socials i empresarials que busquin estendre l’entramat cooperatiu amb noves empreses i entitats, i reforçar les que ja funcionen. Per fer-ho, caldria reforçar les polítiques públiques que ho permeten i incentiven. Polítiques que fins ara han estat, amb algunes excepcions, més aviat tímides i poc visibles. Les iniciatives del propi sector han tingut sort diversa, però cal insistir en els aspectes d’acompanyament en els moments inicials, multiplicant les oportunitats formatives, i vincular el tema de l’emprenedoria social a projectes cooperatius arrelats territorialment, generant una ecologia social de l’emprenedoria. Seria bo recollir experiències i fer mapes territorials en els que es constatés i es posés en valor les innovacions que l’aproximació cooperativa i democràtica incorpora a les formes de convivència i regulació social, ja que en molts casos les vies de transformació social han de partir de realitats concretes i palpables, de vivències compartides. No cal oblidar que aquesta renovació i actualització del debat sobre l’economia social i cooperativa cal emmarcar-la en el procés d’accelerat canvi d’època que travessem, on molts dels elements estructuradors de la vida i de la convivència social pateixen transformacions molt profundes (treball, família, composició social, cicle de vida,...). Tot el que ajudi a articular les propostes cooperatives en els diversos aspectes vitals, en una perspectiva integral i arrelada territorialment, tindrà més possibilitats d’èxit social i de sostenibilitat econòmica.

Tot el que ajudi , a més a més, a anar “enxarxant” el sector afavorirà la seva resiliència, la seva capacitat de mantenir-se fidel als principis i el que explica la seva existència, i al mateix temps, la capacitat de persistir amb la necessària flexibilitat per adaptar-se als canvis. En aquest sentit, tot allò que ajudi i afavoreixi la intercooperació serà molt positiu. És a dir, el que faciliti comprar, vendre i prestar mútuament, i promoure noves iniciatives econòmiques compartint els excedents, com per exemple les cooperatives de segon grau. La intercooperació, pot manifestar-se en compres conjuntes, en caixes de crèdit, en projectes empresarials conjunts, en xarxes d'intercanvi de serveis, etc. I més enllà d’això, poder anar avançant en la construcció de mercats socials, com espai conjunt d'intercanvis regulars de béns i serveis en un territori determinat, produïts amb criteris democràtics, igualitaris, ecològics i solidaris, que busquen atendre les necessitats més significatives de les persones, entitats i empreses que participen en aquest mercat. En aquest sentit, l’existència d’Internet facilita enormement aquesta possibilitat que, per altra banda, ja té precedents històrics importants a Catalunya en períodes tan o més complicats que els que ens han tocat viure. Les possibilitats són moltes. Cal generar l’impuls social i polític que ho faci possible.

diumenge, 12 de gener del 2014

PSC-Bustos: agència de col·locacions

lluisperarnau | Entesa per Sabadell | dijous, 9 de gener de 2014

Llegint els següents extractes de les converses registrades al sumari del cas Mercuri (entre l’octubre de 2010 i maig del 2012), qualsevol persona amb una mica de coneixement pot copsar que l’ex alcalde Manuel Bustos estava assegut sobre un volcà de corrupteles, tractes de favor, enganys, falsificacions, comissions, col·locacions a dit,... Un volcà sobre el que Bustos pretén fer-nos creure que ell no en tenia cap coneixement (tot i la manifesta amistat amb Jordi Soriano i la seva relació personal amb el seu oncle, Melquíades Garrido). Però a la vista està que alguna cosa devia saber. També l’actual alcalde, Joan Carles Sánchez, tinent d’alcalde d’urbanisme entre el 2003 i el 2011, podem dir que estava situat en un lloc de responsabilitat, des del qual com a mínim hauria de ser coneixedor d’aquesta situació completament anòmala i irregular. I això, sense entrar en el que encara està per veure: el presumpte grau d’implicació de Bustos en la trama que la Justícia pugui acreditar i, en conseqüència, la seva presumpta responsabilitat penal en els delictes que es puguin provar.

1. Conversa entre els germans Rafael i Jordi Rojas: “todo el área de lo que son recalificaciones y todo esto se lo llevaría ‘el tío del Alcalde’ y todos los otros temas se los quedaría Jordi, es decir nosotros.”

2. Entre González Parra i Rodríguez Quesada: “Si se cierra el chiringuito, se cierra el chiringuito; porque lo que yo he untao, lo voy a recuperar de una manera o de otra, te lo puedo asegurar. Eso del cementerio, como hoy no nos llamen para la obra del tanatori que yo voy a ir a comer con el Jordi, lo voy a pillar del cuello”. 3. Entre Rafael Rojas i González Parra: “Rafa irá en lo que tenga que ir y financieramente irá el Jordi, pero tú eres el que te tienes que mover con estas cosas, hay que ir a hacer una comida, una con el Capo, otra con su hermano, una comida con uno un día y otra comida con su hermano otro día; y con el hermano y el tío”.

4. Conversa entre José Ríos i Jordi Soriano: “aquí podemos salir todos muy, muy beneficiados, estás ahí dentro, ¿sabes lo que te quiero decir? Al tiet, como él hacía, oye mira que obra, ¿te gusta?, ¿qué sube la obra? ¿veinte millones de euros? Sí, va a ser para ti, o sea que a quien le dan la obra, pasarle la mano y decirle...”.

5. Entre Manuel Bustos i Melquíades Garrido: (Bustos pregunta si un amic de Melquíades) “quiere jugar algún papel en la compañía de Aguas de Sabadell. Porque ahora se va a vender un 6% y necesito aliados. Oye tú, ¿quieres estar ahí? Porque es que si no, montamos aquí un lobby, nos quedamos un montón de acciones y nos quedamos con la compañía tú”.

6. Entre Manuel Bustos i Paco Fernández, on Bustos pretén col·locar a Cristian Sánchez i el segon l’adverteix que avaluï els riscos perquè “todo el consorcio de residuos prácticamente todo es partido”. I un altre cop, entre Manuel Bustos i Paco Fernández: “no te equivoques con algunas cosas (...) no es excusa para que tengas que ir a no sé quién a decirle no sé qué porque te preocupa no sé cuántos. No es excusa y menos en los temas sensibles. Tu ya me entiendes (...) Mi partido funcionamos así. Hay instrucciones directas en todos los territorios.” Del consorci de residus era i segueix sent-ne president l’alcalde actual, Joan Carles Sánchez.

7. Entre Manuel Bustos i Daniel Fernández: (referint-se a l’alcaldessa de Montcada) “Sí, llámale, y dile oye me han dicho que la Carmina no pasa, a pesar que tiene tres técnicos que en el examen le llegaron a decir a la chica, (...) no, llámala, no te fíes porque esta niña es tonta del culo y si no la apretamos un poco se va a dejar influenciar por la mala gente que tiene a su alrededor.”

Ja ha passat més d’un any des que va esclatar el cas Mercuri i no hi ha hagut ni una sola veu crítica des de les files del PSC de Sabadell que s’expressés públicament. Bustos ha convertit el PSC local en un desert intel·lectual, on fa temps que les figures de talla que el podien destorbar van desaparèixer. Pel que fa a Joan Carles Sánchez, que a la seva presa de possessió com a alcalde va dir allò de què “caminaria sol”, apareix encara avui com un titella a les mans de l’altre. Sembla clar que si no és perquè el procés judicial avanci i provoqui nous esdeveniments, l’actual PSC-Bustos, una simple agència de col·locació, pretén continuar com si res, burlant-se de la ciutadania d’una manera flagrant.

Més notes:
Sóc innocent - RAC 1 - 27/11/2012
Sóc innocent no tinc res a amagar - 8 al dia - 27/11/2012
Sóc absolutament innocent - e-noticies - 28/11/2012
Bustos assegura que és innocent a les portes dels Jutjat - isabadell - 2/12/2012
Bloc de Manel Bustos, Declaració renúncia a l'alcadia - 14/2/2012
L'Ignasi té un problema - Allibera - 14/05/13

divendres, 10 de gener del 2014

LABORATORIS DE REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

POLÍTICA Per Joan Bernà i Oriol Moya
  • La irrupció de noves formacions polítiques i de noves fórmules de presa de decisions col·lectives transformen l’àmbit municipal i aporten esperança
  • Al Figaró experimenten des de fa vuit anys amb mecanismes de participació directa que han implicat tots els veïns
Ajuntaments, fonts de regeneració democràtica. / Domènec Marmi
Per falta de transparència resulta molt difícil esbrinar quants càrrecs polítics hi ha a Espanya. Les xifres oficials permeten deduir que en tenim uns 160.000. Aquesta és, sens dubte, una de les xifres més elevades de la Unió Europea. El problema és que menys de la meitat d’aquests “treballadors públics” són càrrecs electes. Entre consellers de confiança i assessors escollits a dit les dades són més difuses… El sistema polític tal com l’hem conegut fins ara ha construït unes elits que estan al poder només per mantenir-lo i que el gestionen per assegurar que el seguiran controlant, segons expliquen alguns dels experts consultats. Aquestes elits es creien inatacables, però el clima social i polític ha canviat i la mobilització ciutadana ha desembocat en una evolució en ajuntaments com els del Figaró i Foixà, que posen en evidència la manera habitual de fer política i que fan pensar que una regeneració de la vida i el debat públic, ara sí, comença a ser possible.

A la barra de qualsevol bar del nostre país, fàcilment hi trobem indignació envers la política. “Amb aquestes retallades de drets, sembla que visquem als temps del Paco”. “A la meva empresa, aquest serà el segon ERO en dos anys”. “No m’estranya que tinguem crisi, amb aquestes polítics…” Però la frase més repetida, sobretot entre la població més jove, és: “Quants dels que som aquí hem votat aquesta Constitució?” Nosaltres ens trobem a la barra d’un bar del barri de Gràcia amb el consultor polític de l’empresa Planifica, expert en Administració Pública, Isidor Torres. En començar ja deixa clar que, per a ell, “hi ha determinats partits polítics, que formen part d’un bàndol hipermajoritari, que estan al poder per tenir el poder, i gestionen el poder per assegurar que el seguiran tenint”. D’aquí és d’on neix la desafecció política actual. No obstant això, també diu que “hi ha uns altres grups –que són minoritaris– que, simplement, lluiten per utilitzar el poder per millorar la vida de la gent”.

Mentre bona part de la població reclama tenir major pes i participació en les decisions públiques per millorar la qualitat del sistema polític actual i avançar cap a una democràcia més participativa, les elits polítiques segueixen, tímidament, aquesta direcció. Com assenyala Isidor Torres, “des de fa molt de temps vivim una guerra política entre els que creuen que estan bé com estan i els que volen remoure-ho tot per modernitzar el sistema polític, i aquesta pugna és terrible”. De moment, la majoria de propostes de regeneració democràtica que presenten algunes formacions polítiques a l’Estat espanyol per actualitzar el sistema polític, –tals com limitar mandats, reduir càrrecs electes o les llistes electorals obertes,– han quedat en promeses incomplertes. Si bé les formacions al poder s’han adonat que alguna cosa falla en l’actual sistema partitocràtic, no han estat capaces de tirar endavant aquestes mesures fins a implementar-les o, més aviat, no han tingut els suports necessaris perquè, entre d’altres coses, bona part del seu gremi en resultaria afectat.

“Hi ha determinats partits que formen part d’un bàndol hipermajoritari, que estan al poder per tenir el poder, i el gestionen per assegurar que el seguiran tenint” 

Per altra banda, en comparació amb d’altres països, els mecanismes de participació ciutadana de l’Estat espanyol són molt limitats, mentre es manté una relació de polítics per habitant escandalosament elevada, molt per sobre de la de països de major tradició democràtica –en proporció– i amb molta menys corrupció. Per bé que prou rigorosament podem comptabilitzar 78.000 càrrecs electes, el fet que tinguem un sistema de transparència nul·la, dificulta aclarir del cert quants càrrecs polítics tenim. Les xifres entre assessors i consellers o d’altres càrrecs escollits a dit és impossible d’acotar del cert. Per tant, podem parlar de 160.000 persones –com recull el eldiario.es– o podem pensar que n’hi ha molts més. En definitiva, la regeneració democràtica tracta de veure com es pot millorar la vida de la gent. Pel director de l’empresa Planifica, Isidor Torres, això passa per fer serveis públics que generin utilitat a les persones. En part, serveis de proximitat i oberts – en tant que directament intervinguts – per la participació ciutadana.

Torres ens assenyala que allà on més ens apropem a un model útil, pràctic i sensible a les necessitats dels ciutadans és als ens municipals. Aquests no van malament, tenen molts treballadors però representen menys del 10% del total de treballadors públics del cos administratiu de l’Administració pública de l’Estat. Segons aquest expert en processos de presa de decisions, si alguna cosa funciona bé i amb efectivitat són els ajuntaments: “Amb aquest baix percentatge sobre el total, la quantitat de serveis que un ajuntament dóna és tremenda”, conclou Isidor Torres.

A la barra del bar de pobles com el Perelló (3.000 habitants) o St. Esteve de Palautordera (2.500 hab.) –per posar dos exemples–, fàcilment t’hi pots trobar l’alcalde discutint qüestions diverses amb uns quants veïns. Fins i tot s’hi poden sentir escridassades o batusses contra el batlle de torn, i això sempre és bo. Una situació inversemblant als ajuntaments de les grans urbs i, encara més, al Palau de la Generalitat. Bona part dels ajuntaments petits funcionen, també, perquè estan menys influenciats per la lògica dels grans partits. Hi ha municipis on no hi ha candidatures de partits grans o bé on s’hi presenten polítics independents. Alguna de la gent s’adhereix als partits quan assumeix els càrrecs –moltes vegades amb poca implicació més enllà del seu municipi– però, en qualsevol cas, per a Torres “donen la cara, coneixen als veïns i tenen cap i cor en el seu poble”.

Què passa quan no guanyen els de sempre: El cas de Figaró 
Figaró-Montmany és un poble d’uns 1.100 habitants del Vallès Oriental que fa deu anys que està governat per l’assemblea ciutadana de la CAF (Candidatura Activa pel Figaró). Una agrupació d’electors que no pertany a cap partit polític i que en les darreres eleccions municipals va obtenir la majoria absoluta. A Figaró, l’assemblea ha engegat els darrers anys un procediment perquè entre tots els veïns es decideixi el pressupost municipal. Els veïns es reuneixen al Consell de Poble per discutir sobre les seves i d’aquí es recullen idees per les propostes d’inversions que se sotmetran a votació.

Un grup de persones, la Comissió Permanent de Participació Ciutadana, organitza i supervisa els passos necessaris per arribar al moment de les votacions a l’urna, un esdeveniment que ja forma part de la tradició del poble. Cada persona vota directament les propostes de petites inversions i marca el seu ordre de prioritats personal sobre les grans inversions, que depenen de finançament aliè a l’Ajuntament. Durant el procés, la participació forma part de la vida quotidiana del poble i fins i tot a l’escola els nens decideixen on invertir la part del pressupost que es destina als més petits.

Per Ismael Blanco, investigador expert en temes d’innovació democràtica de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona, malgrat que Figaró no sigui un cas únic, si que “és un cas singular, ja que té tot un seguit de particularitats que el fan destacar per sobre de la resta”. De fet, considera que hi ha dos elements clau per l’èxit d’aquesta experiència com són l’esforç que fan per mobilitzar la gent i per visualitzar i explicar què es fa. Mobilitzen el poble i també aquells col·lectius que tenen més dificultat per participar amb iniciativa pròpia – mouen l’urna als camps de futbol, al casal dels avis o la discoteca, si fa falta – i reconeixen les intervencions fetes gràcies als pressupostos participatius –amb cartells als mateixos llocs on es fan les intervencions que expliquen que allò és part d’alguna de les decisions que es van prendre a l’hora de fer el pressupost–. Per Blanco, “així és com la gent pren consciència que participar val la pena i a través de la participació pot arreglar i aconseguir coses concretes, resultats tangibles” que incideixen en la qualitat de vida de la seva comunitat.

Hi ha molts municipis petits i grans a Catalunya que han adoptat mecanismes i processos de participació de diferents tipus, però no com els de la Candidatura Activa del Figaró (CAF), que va néixer a partir de la taula d’entitats i el fet simbòlic de marcar uns principis del municipi, un programa de 10 punts bàsics. Després de vuit anys la implicació diversa entre la gent que està a l’assemblea els va portar a la majoria absoluta actual amb 6 regidors al municipi, que no lideren, sinó que gestionen, de la millor manera possible, els mandats del poble.

Gebra Serra, primera Tinent d’Alcalde del municipi, considera que pel seu tarannà és més fàcil el “tu a tu”, i tenen major obertura al poble: “El que canvia és com fem les coses i com tantegem sobre el terreny”, tot i destacar les dificultats per fer inversions: ”Sort que els primers anys vam tenir la Llei de Barris”, llei que els va ajudar a impulsar la millora del casc antic, els boscos i els equipaments del municipi.

D’altra banda, Berta Castaño, també regidora de l’equip de govern de la CAF, destacava que “no hem tingut educació de participació i de sistema obert de partits” però, malgrat tot, emfatitza com d’orgullosos estan de la co-responsabilitat i apoderament de la ciutadania que han generat, i que han arribat fins als nens a les escoles: “Tenim més credibilitat i quan els nens veuen que es compleix el que demanen tenen major consciència política i arriben a demanar que s’arreglin les fonts del poble”.

Sens dubte, la del Figaró és una experiència d’èxit i participació real que ara mateix és objecte d’un documental que busca crowdfunding i que mostrarà tot el procés de gestió assembleària del municipi i del govern de la CAF. Ismael Blanco apunta que si després de la present legislatura la CAF no segueix al govern municipal, “si més no hauran cultivat una cultura participativa que pot expressar-se en un futur moviment social, i això no els ho treu ningú”.

El cas de Foixà
 Un altre cas és el de Foixà (Baix Empordà), un dels dos municipis on a les darreres eleccions municipals va sortir electe un membre d’Escons en Blanc, Toni Ramon Boixaderas. Un 32% dels 150 habitants d’aquest poble gironí van preferir obviar – o, directament, votar en contra – de l’única llista que es presentava i que manté CIU a l’Ajuntament, des dels anys 60. Abans de les eleccions municipals de 2011, el partit es va centrar en buscar aquells municipis on, en les anteriors eleccions, el vot en blanc havia estat força elevat. A Foixà s’hi donava que només hi havia una llista política i per això van decidir oferir una alternativa.

La gent de Foixà el va escollir sense conèixer-lo, ja que ell és de Sant Feliu de Buixalleu, com a protesta contra el poder establert. Un cop escollit en Toni Ramon no va seguir el procediment institucional per esdevenir regidor, que es tracta de presentar a l’Ajuntament una declaració de béns i jurar la Constitució. Però, de totes maneres, encara ostenta el document que l’acredita com a regidor electe de Foixà, que és unipersonal. Des de lluny, perquè a Foixà tan sols hi ha estat dues vegades, no deixa de lamentar aquesta situació paradoxal: “Com a regidor electe de Foixà puc fer el que vulgui, cosa que no considerem que sigui massa normal i també critiquem. Tampoc és normal que et puguis presentar a un poble sense ser d’aquell poble”. El dia de les eleccions, els d’Escons en Blanc es van presentar a Foixà, més aviat per un tema de cortesia. Van fer una acte de compareixença dient que no es presentaven però, com explica Toni Ramon, “no vàrem presentar cap document i, així, hem quedat en un llimb legal”.

És clar que Escons en blanc no es presentava com a opció de govern. De fet, en Toni treballa amunt i avall cuidant animals, és fisioterapeuta de cavalls i gossos, i sembla que la seva cadira a la sala de plens de l’Ajuntament restarà buida encara uns quants mesos.

Des d’aquest partit únicament demanen que el vot en blanc sigui computable i reconegut per llei electoral, una norma pendent a Catalunya des del restabliment de la democràcia que mai s’ha aprovat per les discrepàncies entre partits. Precisament, els darrers mesos el Parlament català està debatent la futura llei electoral catalana i sembla que hi ha un principi d’acord, almenys entre quatre dels actuals partits presents al Parlament, per augmentar els 135 escons actuals de la cambra a 137 i així corregir la proporcionalitat a la demarcació de Barcelona. També hi ha acord en desbloquejar llistes, que no serien ben bé obertes: un elector votaria un sol partit però podria escollir entre els candidats de la llista. Són primers passos però, sens dubte, insuficients per resoldre les problemàtiques de fons de l’actual sistema partitocràtic on els partits no deixen d’estar obsessionats pel repartiment d’escons obtinguts en base als vots emesos.

Seria una gran mesura de regeneració democràtica limitar molt les fronteres entre la decisió sobre actuacions públiques i l’execució d’aquestes decisions

Des d’Escons en Blanc, Toni Ramon no està satisfet, per res del món, amb un sistema electoral com el que tenim al nostre país i té clar que a la nova llei electoral no només s’hauria d’incloure la comptabilitat del vot en blanc al Parlament, sinó també altres demandes clares de la societat que segons ell “aproparien la política als ciutadans”, com són les llistes obertes, la possibilitat d’escollir representants locals, eliminar o modificar la llei d’Hondt – que els perjudica molt com a partit per arribar a tenir representació – el vot electrònic i no només el vot cada 4 anys, sinó un sistema de consultes a la població semblant al model suís.

Al marge de contemplar aquestes mesures creu que, fonamentalment, “Escons en Blanc sorgeix com a crítica a un sistema electoral i de partits del segle XIX” que es presenten per fer constar aquesta part de la població que no vol cap partit. A més, insisteix que “es presentaran sempre fins que aquest dret bàsic per la regeneració democràtica s’acompleixi” i, com diuen els propis estatuts del partit, un cop s’aconsegueixi el reconeixement del vot en blanc, el partit es dissoldrà.

L’Alt Tribunal de les Utilitats Públiques
 Més enllà d’aquests petits laboratoris de la regeneració democràtica, si parlem amb Isidor Torres veurem que també troba pegues a la gestió dels ajuntaments. De fet, cap institució en cap nivell institucional se’n salva. En el context municipal creu que “tenen una deficiència a nivell tècnic brutal per aplicar tàctiques de gestió pública perquè vénen d’una altra cultura”. Posa com a exemple principal que “una de les coses que permet l’actual legislació és que qui és triat Conseller d’Urbanisme confongui aquesta designació amb saber-ne d’urbanisme”. Entre d’altres causes, aquest conflicte de responsabilitats i funcions ve donat perquè el polític arriba a una institució que l’obliga a fer informes i tasques pròpies d’un tècnic.

Isidor Torres confessa, decebut: “No critico que els polítics no tinguin coneixements, sinó que actuïn sense coneixements. Aquesta és la frontera que no es pot traspassar”. En aquest sentit, per a ell tots hauríem de tenir clar que quan l’Administració es posa a treballar, la política ha de marcar-li criteris: “Què s’ha de fer i què no s’ha de fer”. Diríem que, en aquest procés, els polítics dicten quines són les prioritats amb els recursos limitats de què es disposa, marquen els criteris i, un cop donades les indicacions, ja han complert les seves funcions. A partir d’aquí, Torres creu que a l’hora d’executar, la tasca és dels tècnics, que per alguna cosa han aprovat les oposicions i han demostrat les seves competències tècniques.

Des d’Escons en Blanc demanen que el vot en blanc sigui computable i reconegut, una norma pendent a Catalunya des del restabliment de la democràcia

La solució als desajustos actuals a tots els nivells –sobretot en l’autonòmic i l’estatal– seria crear l’Alt Tribunal de les Utilitats Públiques (ATUP). Aquest, explica Isidor Torres, seria un alt tribunal plural configurat per persones de la societat civil que formarien part d’un consell ciutadà. Per sorteig, en base a uns mèrits, es reunirien per deliberar si cadascun dels òrgans administratius o serveis públics tenen utilitat i si el sou dels que hi treballen està justificat. D’aquesta manera s’actualitzaria l’estructura política i es legitimarien les institucions en funció del seu sentit públic. Com explica Isidor Torres, “cada servei que estigui pagat amb diners públics i cada lloc de treball pagat amb diners públics hauria de poder escriure, en un màxim de dues línies, quina és la utilitat pública que justifica que estigui creat. Si l’ATUP considera que val la pena, es queda. Si considera que no val la pena, desapareix”. De tota manera, si parlem de regeneració, insisteix que cal canviar les formes de treballar, els equips i els temes als què es dediquen perquè, ”si no canvies això, ells li diuen regeneració democràtica a treure el de 60 anys i posar-hi el de 30”.

El que ha ocorregut en aquests dos municipis dels què hem parlat tan sols són símptomes, experiències i fets que demostren fins a quin punt la regeneració democràtica passa per la mobilització i l’acció política de la ciutadania. Gent que s’apodera, s’organitza i, en definitiva, té altres formes d’enfocar i fer política igual de legítimes que les que s’utilitzen avui oficialment.

En un país on les primeres conquestes democràtiques anteriors a la dictadura franquista es van experimentar a través de les eleccions municipals que van conduir a la Segona República, pot ser que bona part de les solucions als reptes de major qualitat i d’innovació democràtica per regenerar l’actual sistema polític arribin d’experiències municipals que vagin quallant en diferents territoris.

En qualsevol cas, veiem que hi ha altres opcions i enfocaments que demostren que la política al nostre país podria funcionar d’una altra manera i afavorir una participació “real” de la ciutadania, més enllà de la lògica de la democràcia representativa.

dimecres, 8 de gener del 2014

Els temps de la política

Nativa -  Marina Garcés - 8 / 01 /14

Comença 2014 i ja tenim el calendari polític ple de cercles vermells: eleccions, consultes i més eleccions, que pauten el ritme i els desafiaments del nostre futur polític. Mentre penjo el calendari de l'any a la paret i preparo l'agenda del trimestre que comença, em pregunto quins són els temps de la vida col·lectiva, quins són els temps de la vertadera política. 

Polític ho és el temps d'angoixa d'un desnonament; política ho és la incertesa d'un futur amb pocs recursos personals i col·lectius; política ho és la insistència de la gana, de la son i de la sed, cada dia i un darrera l'altre; política ho és l'eternitat congelada en què és capturat un reclús en un CIE o qualsevol entre les reixes d'una comissaria o d'una presó; polític ho és el temps pautat de l'escolarització i les seves defraudades expectatives. Polític ho és el no-temps de l’atur, el temps accelerat de la precarietat i el temps arrossegat de la vellesa encara explotada per la pobresa familiar. Polític ho és el temps consumit consumint idioteses i consumint la pròpia vida sense viure-la.

La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó,… Però polític ho és també el temps inesperat de la interrupció, de la irrupció, de la insurrecció i de la revolta. Política ho és la intensitat de la trobada col·lectiva, com polítics ho són també els temps del lent aprenentatge de la paraula compartida i de la pràctica insistent del poder juntes. Anem lents perquè anem lluny, havíem dit plantats a les places. La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó, d’apuntar un impensat i de ressituar les urgències, els bloquejos i les angoixes sota un altre ritme, sota un altre bategar, i per tant, sota una altra temporalitat. “El processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions exigeixen autonomia temporal”. Això ho escriuen Negri i Hardt a Declaració. Això ho hem experimentat tots, en els moments en què aquesta autonomia temporal és conquerida i en els moments, també, en què aquesta autonomia temporal falta, fracassa o és reconduïda.

Si plantejo avui tot això, no és només perquè estiguem estrenant l'any, preparant agendes, penjant calendaris, i anunciant dates electorals, sinó perquè penso que en aquesta batalla per la temporalitat de la política s'hi juga avui gairebé tot el que podem perdre o guanyar. Una pregunta que semblarà ingènua, potser fins i tot idiota: per què si els que manen i desposseeixen la resta són tan pocs, i per què si som tants els qui compartim el desig d'una vida digna, per què, tot i així, seguim vivint tan malament? Per què som, d’alguna manera, “els que sempre perdem”? No és que siguem més dèbils ni més tontos, tot al contrari. Junts som més forts i molt més intel·ligents. La resposta és una altra: és que els temps sempre, o gairebé sempre, ens van en contra.

“Els processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions”, reprenent la cita de Negri i Hardt, necessiten una dedicació que les nostres jornades laborals no accepten, una lentitud que la precarietat i les urgències de la vida quotidiana sabotegen, uns ritmes acompassats que les presses de la sobrevivència individual fan impossibles. Pels qui estem condemnats a viure guanyant-nos més bé o més malament la vida, és a dir, pel 99%, el temps de la política se’ns escorre, se’ns fa invivible, i només pot ser conquerit a contrapèl, contra la nostra pròpia vida. D’aquí la mania dels revolucionaris de disparar els rellotges, fer caure les campanes i reinventar els calendaris. D’aquí la insistència revolucionària en un “temps nou”. No es tractava només de fer història, com pretenen encara alguns, sinó de viure i de fer vivible una altra temporalitat en què la vertadera política sí que sigui possible. Si 2014 ens ha de portar novetats, que no siguin només cercles vermells en un calendari de despatx, sinó temps nous ritmats per la nostra capacitat de donar-nos, de trobar-nos, de parlar-nos, de consultar-nos, de reapropiar-nos de les nostres decisions i de les nostres vides… juntes.

dimarts, 7 de gener del 2014

Més rendiment que Eurovegas

Un estudi indica que Barcelona faria un salt en autosuficiència alimentària si aprofités el potencial agrícola

TERRENYS AGRÍCOLES A L'ENTORN DE BARCELONA El Parc Agrari del Baix Llobregat és un dels terrenys analitzats en l'estudi de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Els autors de l'estudi recorden que fins a unes 530 hectàrees del Parc Agrari estan actualment inutilitzades.
Si Sheldon Adelson hagués triat Barcelona per muntar-hi Eurovegas -tampoc es construirà a Alcorcón (Madrid)-, el complex hauria ocupat una àrea de 800 hectàrees del Baix Llobregat. Entre les crítiques que va rebre el projecte destacava la que feia referència a la destrucció de part del potencial agrícola d'aquesta comarca. Un estudi de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), juntament amb altres centres, ha posat xifres al potencial, però ha anat més enllà i hi ha afegit el de la mateixa ciutat.

El treball apunta que hi ha 400 hectàrees -just la meitat del que havia de ser Eurovegas- entre conreus ara abandonats, cobertes d'edificis i naus industrials que es podrien utilitzar per a producció local. Barcelona podria fer un pas important cap a l'autosuficiència alimentària a través de l'horticultura en hivernacle, tant en sòl com en coberta. "Per elaborar l'estudi hem triat el tomàquet perquè és el segon vegetal més demanat, després de la patata, a Mercabarna", precisa Esther Sanyé, investigadora del grup de recerca SosteniPrA de l'ICTA-UAB que ha participat en la recerca. L'estudi mostra diferents escenaris. En el més moderat, el 5% d'aquestes 400 hectàrees desaprofitades podrien atendre un 11% de les necessitats de tomàquet per habitant de la ciutat. Però en l'escenari més optimista la producció podria arribar fins al 41%. Les xifres indiquen, per Sanyé, que "seria viable una agricultura urbana local d'una dimensió notable a Barcelona i els seus voltants".

Les 400 hectàrees potencials surten de sumar-ne 192 del Parc Agrari del Baix Llobregat, 112 a la Zona Franca i 95 al casc urbà de Barcelona. Pel que fa al Parc Agrari, els autors de l'estudi posen en relleu que unes 530 hectàrees estan actualment inutilitzades, però només se n'han comptat 192. Sanyé apunta que "en moltes d'aquestes hectàrees del parc els conreus es van abandonar fa més de cinc anys i les terres s'han renaturalitzat i no s'identifiquen com a viables per fer-les productives de manera immediata".
Els polígons de la Zona Franca amb naus molt extenses serien un altre espai idoni per ubicar-hi grans hivernacles. Se situarien a les cobertes, ja que és el tipus d'agricultura més productiva i més atractiva de cara al desenvolupament d'activitats de caràcter comercial. "A la ciutat de Nova York s'estan fent iniciatives d'aquest tipus i, si Barcelona les tirés endavant, seria pionera no només a Catalunya i a l'Estat sinó també a Europa", indica la investigadora. Passa el mateix en edificis d'habitatges, si bé aquí per raons d'espai la viabilitat econòmica sembla en principi més limitada. Actualment hi ha petits conreus en immobles dedicats al consum dels usuaris privats. Tendir cap a l'autosuficiència alimentària dels centres urbans planteja solucions a problemes concrets. Les ciutats són responsables del 80% de l'energia que es consumeix al planeta i del 60% de les emissions dels gasos que causen el canvi climàtic. Això s'explica perquè els centres urbans depenen de l'exterior per sobreviure en tots els aspectes, entre els quals el menjar. La globalització ha accentuat aquesta dinàmica.

Un 16% del Parc Agrari està buit
El Parc Agrari del Baix Llobregat, amb gairebé 3.000 hectàrees, és una de les zones d'agricultura periurbana més grans d'Europa. No obstant això, l'estudi ha posat en relleu que un 16% de l'espai està buit i moltes hectàrees es podrien utilitzar per als conreus. Però els gestors han identificat alguns obstacles per aprofitar-ne el potencial: l'especulació del sòl per la proximitat de les ciutats, l'alt preu de la terra, la competitivitat dels productors d'altres territoris i les limitacions del subministrament d'aigua pel clima. També hi ha una barrera social: la falta de continuïtat generacional de la feina agrícola.