La forma de les institucions

 Publicat al Diari Ara, 27/06/2026

L'Hospital Clínic en una imatge d'arxiu. Manolo García

Maria Sisternas Tusell

Aquests dies de Barcelona tòrrida i festa de Sant Joan no hi ha autòctons pels carrers, només visitants. A mi em va bé perquè m’agrada molt caminar entre estranys quan necessito endreçar el cap, m’agrada sentir idiomes diferents i observar la gent que, després d’un any laboral, decideix gastar-se els estalvis a casa nostra. Alguna cosa devem fer bé, i no són només les platges.

Camino preocupada per les notícies sobre corrupció estructural a Espanya, però aixeco la mirada de la pantalla i entro per les escales de l’Hospital Clínic des del metro. Hi ha un piano de cua, que toca un home jove amb sensibilitat, com si fos al Liceu. Els pacients s’hi aturen, les criatures callen, i quan s’acaba el recital, tothom torna a les seves rutines. Al costat del bust del doctor Valentí Carulla, hi ha un rètol que explica que hi ha més de 8.000 persones treballant al Clínic cada dia i cada nit de l’any, sigui quina sigui la batussa al Congrés o l’esdeveniment mediàtic del moment. Aquí els metges s’han guanyat l’autoritat moral de qui resol, amb coneixements generats al llarg de segles, complicacions crítiques de salut a pacients de tota mena. Els hospitals es van inventar molt abans que els estats, i són l’últim reducte de civilització quan, al món occidental, els votants viren a la dreta per buscar solucions ràpides. Caminar pel Clínic és una vacuna eficaç contra la por, i ajuda a reprendre la confiança en la societat de les cures.

Enlloc està escrit que no es puguin canviar els estatuts d’una societat pública o que els seus directors hagin d’amagar-se sempre darrere les explicacions generalistes i buides de contingut de les conselleries

S’han anunciat 1.700 milions per al nou Clínic, però ningú sembla creure’s que realment es compleixin els calendaris previstos. Es fan grans anuncis sobre trens, però La Sagrera fa trenta anys que espera. Els pisos protegits no arrenquen, malgrat l’emergència. La creixent frustració per la incapacitat d’implementar els projectes urbans genera malestars socials importants, i en un país amb culte a la propietat, molts residents es mobilitzen per aturar determinades transformacions al seu barri, mentre que infraestructures crítiques (com les sanitàries) no tenen qui les reivindiqui. Tots aquests turistes amb qui camino pels carrers de Barcelona viuen en ciutats on passa una mica el mateix; alguns projectes tiren endavant perquè són econòmicament rendibles (centres comercials, estadis de futbol, museus franquiciats, hotels de luxe), mentre que l’habitatge públic, els hospitals o les escoles tarden dècades a desenvolupar-se.

Per què costa tant fer efectius els projectes? Per què la Sagrada Família ha anat endavant i, en canvi, costa tant posar la primera pedra de l’Hospital Clínic? No massa lluny del Clínic, a l’antiga editorial Gustavo Gili, hi ha una bona exposició amb plànols sobre els projectes estratègics de Barcelona. Els visitants comenten els projectes admirats, assenyalen llocs dels plànols, fan fotos de les imatges dels projectes. Però es pregunten si realment ho veuran algun dia. Mentre prenc notes mentals, penso que el repte ja no és només el disseny del projecte, sinó qui hi ha darrere d’aquests projectes vetllant perquè no s’aturin en un oceà de burocràcia.

Les ciutats no tenen mètode; cada generació ha generat estructures institucionals per emprendre grans transformacions. Els Jocs Olímpics no es van fer sols; bona part de l’èxit es va construir a través de la governança del desaparegut Institut Municipal de Promoció Urbanística. Hem nascut en ciutats amb un alt nivell de serveis, però al llarg del darrer segle les organitzacions que els van fer possible s’han fragmentat, han generat disfuncionalitats, superposicions, redundàncies i contradiccions que no ajuden a ser resolutius. S’han creat organismes públics amb consells d’administració teòricament independents, però que acaben sotmesos a la disciplina de vot imposada pels partits. El problema de l’habitatge protegit a Barcelona no és la norma del 30% o els paràmetres de densitat d’un nou planejament, sinó qui hi ha a la taula de la presa de decisions sobre l’habitatge.

Occident mira a la dreta, però temo que ni l’autoritarisme ni la privatització no milloraran substancialment l’eficàcia de les societats complexes en què vivim. La dreta no és més eficaç: és més opaca i menys democràtica. I té aversió a rendir comptes, perquè és difícil defensar l’interès general de les operacions que beneficien només determinades empreses. Com els edificis, per sobreviure, les institucions s’han de rehabilitar. Enlloc està escrit que no es puguin canviar els estatuts d’una societat pública o que els seus directors hagin d’amagar-se sempre darrere les explicacions generalistes i buides de contingut de les conselleries. Ens ho hauríem de posar una mica més fàcil i donar veu i exigir la rendició de comptes als alts càrrecs que ens governen. És arriscat per als partits polítics, però garantia de proximitat per a la ciutadania.

Habitatge: impedir l’especulació

Publicat al Diari Ara, 10/01/2025

Construcció de nous habitatges a Vilablareix. David Borrat

Maria Sisternas Tusell

A Catalunya, el 94% del territori és sòl no urbanitzable, la qual cosa és un actiu des del punt de vista ambiental, i també un indicador que el sòl edificable és escàs i, per tant, car. L’article 47 de la Constitució diu que tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que "les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret".

Els poders públics mencionats han fet només parcialment els deures, perquè els darrers 50 anys s’han construït més de 6,8 milions d’habitatges protegits a Espanya, però en queden només uns 450.000 (el famós 2,5%). I a diferència de fa cinquanta anys, sabem que les ciutats no poden estendre’s il·limitadament, per tant, no es podrà crear una oferta d’habitatges excessiva; cal encertar la justa mesura entre el creixement demogràfic i la protecció ambiental. I aquest és el propòsit de l’urbanisme; trobar els millors llocs per a fer els pisos assequibles que requereix la població. Els patrimonis de sòl es creen per impedir l’especulació.

Es calcula que a Catalunya calen uns 300.000 habitatges destinats a polítiques socials els propers 20 anys, i ens cal pensar de manera eficaç, com ho van fer el personal mèdic i les farmacèutiques durant la covid. En matèria d’habitatge, l’urbanisme és les nostres mascaretes, i els terrenys públics, les vacunes. L’índex de referència de preus de lloguer és una mesura de transparència que ajuda a contenir les pujades dels preus i que permet seguir l’evolució dels preus (com ho fèiem amb les famoses corbes durant els pics de la pandèmia). L’ús turístic és un factor de distorsió de l’habitatge que cal contenir, perquè les dades indiquen que els propietaris de pisos ben ubicats els retiren de l’ús residencial per a obtenir-ne els rendiments econòmics que genera l’oportunitat turística. L’any 2023 es van finalitzar 13.760 habitatges a tot Catalunya, dels quals només 2.243 tenen protecció pública.

Es calcula que a Catalunya calen uns 300.000 habitatges destinats a polítiques socials els propers 20 anys, i ens cal pensar de manera eficaç, com ho van fer el personal mèdic i les farmacèutiques durant la covid. En matèria d’habitatge, l’urbanisme és les nostres mascaretes, i els terrenys públics, les vacunes. L’índex de referència de preus de lloguer és una mesura de transparència que ajuda a contenir les pujades dels preus i que permet seguir l’evolució dels preus (com ho fèiem amb les famoses corbes durant els pics de la pandèmia). L’ús turístic és un factor de distorsió de l’habitatge que cal contenir, perquè les dades indiquen que els propietaris de pisos ben ubicats els retiren de l’ús residencial per a obtenir-ne els rendiments econòmics que genera l’oportunitat turística. L’any 2023 es van finalitzar 13.760 habitatges a tot Catalunya, dels quals només 2.243 tenen protecció pública.

Llavors, hi ha prou sòl? Segons dades de l’Observatori de Territori, a Catalunya hi ha un potencial de 180.103 habitatges pendents de construir en sectors subjectes a pla de millora urbana i un potencial de 562.181 habitatges pendents de construir en els sectors subjectes a pla parcial (sòl urbanitzable delimitat). Si els propietaris privats no edifiquen en els terminis que preveu el planejament, l’administració hauria d’actuar.

*Cal evitar vendre patrimoni públic de sòl: la cessió en dret de superfície és el millor mecanisme per impedir l’especulació, perquè si no hi ha canvi de mans, no hi ha encariment

La rehabilitació permet ampliar el parc públic? Els darrers anys la normativa urbanística garanteix que si es donen més drets a edificar a un determinat àmbit, s’ha de cedir una part dels terrenys a l’administració que fa la gestió per construir habitatge públic. I així es preveu que hi haurà reserves suficients perquè els habitants d’una ciutat disposin de carrers, places, parcs, jardins, museus, biblioteques, hospitals… i també un estoc d’immobles de lloguer dels quals puguin ser usuaris si, pels motius que siguin, ho requereixen durant un temps. Hi ha també una qüestió coneguda pels urbanistes: el problema del preu i la disponibilitat del sòl urbanitzat és de gestió. Cal baixar al màxim els costos d’urbanització o d’enderroc d’edificacions existents per a evitar indemnitzacions i reallotjaments. Els darrers anys n’hem après força, de pensar a mantenir preexistències.

A més, hi ha els patrimonis de sòl. A França, l’Estat s’obliga a crear una llista de terrenys públics per a desenvolupar l’oferta d’habitatges públics i privats. Aquesta llista ha de ser actualitzada regularment i disposa d’un visor cartogràfic que permet identificar els titulars del sòl. El mapa és útil per adonar-se que hi ha grans terrenys de titularitat pública dels ministeris de defensa, educació o de territori i també de la companyia ferroviària francesa, la SNCF, equivalent a la Renfe; un propietari públic interessant, perquè fer habitatge a prop d’una estació de tren és ambientalment una bona jugada. I les ciutats compren sòl públic per a evitar l’especulació futura i garantir-se prou reserves.

També cal evitar vendre patrimoni públic de sòl: la cessió en dret de superfície és el millor mecanisme per impedir l’especulació, perquè si no hi ha canvi de mans, no hi ha encariment. Finançar promocions públiques amb la venda de sòl és poc intel·ligent a llarg termini, perquè caldrà recomprar-ne més car i més mal ubicat en el futur. I si abans funcionava el mètode de l’expropiació, ara ha esdevingut incert per les discrepàncies que s’han d’acabar de resoldre sempre als tribunals. Els processos de compravenda han de ser transparents: el sector públic ha de comprar barat i assegurar-se que no són els intermediaris o els comissionistes que fan els beneficis. No edificar les reserves que es van comprar per a fer-hi habitatge assequible és mala gestió.

I per no consumir sòl, crear reserves a l’interior de les ciutats; tot allò que siguin naus, construccions de poca alçada o edificis de baixa densitat, ha de poder incrementar la densitat abans de considerar adquirir sòl urbanitzable. Però requereix comprar abans d’aprovar els plans urbanístics corresponents i aconseguir que el valor residual del sòl s’aproximi a l’inicial implementant alts percentatges d’habitatge protegits.

On s’ha de fer l’habitatge públic?

 Publicat al Diari Ara, 06/09/2024

Al 22@ i a la Marina del Prat Vermell, a Barcelona, hi ha solars en què només s'hi pot fer habitatge públic. Francesc Melcion

L’habitatge assequible, a més de dibuixar-lo, s’ha de construir, i això té un impacte centenari. A l’Europa de les guerres, l’habitatge públic es va construir sobretot allà on havien caigut les bombes. També a Barcelona, a través del Pla General del 1953, es concretaven plans de reforma interior per reconstruir zones destruïdes per la Guerra Civil. Vist en perspectiva, fa només cinquanta anys que les lleis del sòl i d’ordenació urbana regulen la participació de la col·lectivitat a les plusvàlues generades per l’urbanisme, i per això és difícil trobar parcel·les a l’interior de les ciutats consolidades (barris vells i eixamples) per a la construcció d’habitatge públic. Aquest era fonamentalment el propòsit de l’obligació del 30%, que ara sembla que es flexibilitzarà.

L’urbanisme va ser fonamentalment una competència municipal fins al 1978, quan amb el traspàs de les competències de l’Estat a la Generalitat, es va començar una política territorial interessant per a descentralitzar el país de Barcelona. Es van adquirir sòls a diverses ciutats per a planificar-ne el creixement, i durant vint anys es van construir barris nous a Martorell, Mollet, Sabadell, Terrassa, Tarragona o Vilanova.

El Pacte Nacional per l’Habitatge del 2007 (ja fa 17 anys!) anticipava que hi hauria “440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d’habitatge” en un horitzó de 10 anys, i aquest anava acompanyat d’un “inventari de sòls per a la construcció d’habitatge amb protecció oficial” on bàsicament s’afirmava que la Generalitat disposava de sòl en diferents sectors de Catalunya “que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges. Aproximadament, d’aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat en la seva totalitat d’aquí a l’any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d’obres”.

El ritme previst d’edificació no es va complir, i la major part dels sòls continuen estant a disposició i són de propietat pública: són terrenys a l’Escala, Esparreguera, Figueres, Lleida, Montmeló, Sant Boi de Llobregat, la Seu d’Urgell, Solsona, Santa Perpètua, Santa Coloma de Cervelló, Vic, Viladecans o Vilafranca. Seria bo publicar el visor cartogràfic GIS amb la disponibilitat del sòl públic per tal que la ciutadania conegui la ubicació i abast d’aquests sectors. Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l’urbanisme.

Aquests sòls que es van adquirir fa anys, haurien de ser els primers a programar-se, ja que fer ciutat vol dir, bàsicament, saber construir sobre les idees dels altres.

Tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera

El 2007 també es va llançar la iniciativa de les Àrees Residencials Estratègiques, amb capacitat per a allotjar 73.900 habitatges, 40.000 dels quals havien de ser protegits. Això equivalia a programar fins a 1.230 Ha de sòl (l’Eixample de Barcelona fa 750 Ha), però la crisi del totxo va congelar la majoria dels sectors, i ara tots els plans s'han de redactar de nou. Algunes d’aquestes Àrees, a més, es van dibuixar sobre terrenys de titularitat pública, per tant, serien aquestes també les més fàcils i convenients de reactivar.

Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també

Els urbanistes ens trobem constantment amb el dilema de si té sentit augmentar els límits de la ciutat per ubicar-hi tot aquest habitatge protegit. Després de més de vint anys de professió, tendeixo a pensar que hi ha prou coneixement i sensibilitat a la professió per a fer barris d’una altra manera. Es tracta de trobar la justa mesura i trobar dissenys capaços de conviure amb les xarxes del verd i de l’aigua que envolten les ciutats. Però sí que cal, construir aquests habitatges per a ampliar el parc públic, i la bona manera de fer-ho és en actuacions de no més de 40 o 50 habitatges, de tal manera que un sol municipi no concentri el creixement de blocs d’excessiva alçada i densitat.

No vull acabar l’article sense insistir que, a Barcelona, també cal ampliar el parc públic sobre els solars provinents de la gestió urbanística. Fa anys que l’urbanisme ha inventat un mecanisme pel qual els propietaris de sòl que desenvolupin els drets d’aprofitament que entre tots els hem atorgat: n’han de cedir una part perquè s’hi faci habitatge públic. Els antics barris industrials que han passat a ser residencials com el 22@ o la Marina del Prat Vermell han fet carrers nous, escoles, equipaments i han reservat terrenys per a edificar-hi el parc públic de lloguer en processos que han durat dècades. Fa vint anys que els equips d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona han anat aprovant reparcel·lacions i donant llicències perquè el mercat operés amb forts condicionants i amb contribucions econòmiques a la ciutat. Camineu-hi, i veieu els solars públics buits als carrers Doctor Trueta, Àvila, Sancho de Ávila, Marroc, Binèfar... Són forats aparents entre mitgeres, amb solera de sauló o sorra i acostumen a estar tancats. Estan qualificats d’habitatge protegit i pertanyen a la ciutadania, perquè s’han obtingut a canvi de la transformació d’antigues fàbriques en desús cap a oficines o pisos que conviuen a les mateixes illes de cases. Dit d’una altra manera; no s’hi pot fer una altra cosa que habitatge protegit. El sector privat ja ha invertit, han edificat ràpidament i ja hi ha milers de treballadors i residents que s’han instal·lat en oficines i pisos magnífics al Poblenou i a la Marina del Prat Vermell. Per què el sector públic va tan tard? Els solars hi són, els diners també, i la feina tècnica també. A què esperem?

Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora

PSC-Som de Castellar ignora la realitat del Rieral

Decidim Castellar, 10/05/2019

El Rieral es troba just al costat del riu Ripoll, dins el terme municipal de Castellar, limitant amb Sabadell. La qualificació urbanística d'aquest espai és de sòl de protecció especial no és urbanitzable, però la realitat no té res a veure amb la legalitat.

Des de fa gairebé 20 anys que es coneix aquesta realitat: construcció d'habitatges sense llicència que disposen de xarxa d'aigua, llum i clavegueram que aboca directament al riu. Mentre les empreses i la ciutadania de Castellar paga els seus impostos i multes per l'incompliment de les normes, en aquest espai on hi ha gairebé un centenar de construccions hi regne la desídia dels governs municipals i el risc que algun dia tot se'n vagi riu avall.

Després de 12 anys de mandat el PSC no ha estat capaç d'afrontar aquesta realitat i ara en campanya electoral l'alcalde diu que executarà el Pla Especial del Ripoll, sense esmentar ni exposar cap alternativa a aquesta realitat que en forma part.

veure més imatges

Reclamen crear un gran parc agroforestal al Vallès

• Ecologistes de l'Adenc i Gpnat volen que es protegeixi legalment i que es reivindiqui l'espai entre Terrassa, Sabadell, Castellar, Matadepera i Sant Quirze
  
• Volen que les cocapitals superin el distanciament i cooperin

Vistes de la finca de Torrebonica, en desús i ara propietat de la Fundació Sant Llàtzer, uns
dels elements patrimonials inclosos en l'espai natural que es vol protegir, Foto Jordi Alemany.

Jordi Alemany - Terrassa, 16/05/2016 - El Punt Avui

Aprofitant la bona entesa manifestada i la publicitat dels alcaldes de les dues cocapitals del Vallès Occidental, que tradicionalment han viscut d'esquena i en poques ocasions s'han coordinat per impulsar o coordinar projectes comuns, els grups ecologistes de l'Associació per a la Defensa i l'Estudi de la Natura (Adenc) –amb seu a Sabadell– i el Grup per la Protecció dels Espais Naturals a Terrassa (Gpnat) han fet arribar als dos ajuntaments una proposta perquè liderin conjuntament la protecció, ordenació urbanística i reivindicació del valor del gran espai natural entre els dos municipis, que inclou, al nord, els pobles de Castellar i Matadepera i, pel sud, Sant Quirze del Vallès.

Totes dues entitats han batejat el projecte com a parc agroforestal Grípia-Ribatallada, els noms del primer torrent a l'est del nucli urbà de Terrassa i del que delimita el nord del terme de Sabadell, subsidiari del riu Ripoll. A l'entorn d'aquest espai s'hi agrupen altres torrents i rieres que, de manera radial, desemboquen al Riu-sec, el gran afluent del Ripoll (Batzuca, Vallcorba, Can Feu, Mas Canals, la Riereta i Font Rosella, entre altres) i demanen que tot aquest territori, amb gran riquesa ambiental i diversitat ecològica, tingui un tractament global que minimitzi possibles agressions futures, el converteixi en un veritable espai de relació entre les dues capitals, s'hi potenciï l'activitat agrària, s'hi generin activitats socials i hi fomentin projectes de custòdia veïnal en espais concrets, entre altres iniciatives.

Com recorda un portaveu de la iniciativa, Manel Larrosa, aquesta zona ha estat maltractada històricament, ja que en ple franquisme ja va començar amb la idea de concebre'l com un espai de contrapès a Barcelona, amb l'experiència fallida de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. Des de llavors també hi conviuen una sèrie d'equipaments i edificacions inconnexes que no estan integrades amb l'entorn, com l'edifici del Consell Comarcal i el de Mercavallès, l'hospital de Terrassa, la seu del Mossos d'Esquadra, la finca de Torrebonica i la urbanització de Castellarnau de Sabadell, tots sense cap tipus de connexió, que posaven en relleu la distància i la relació totalment d'esquenes entre Terrassa i Sabadell. Larrosa creu que és hora de deixar enrere aquesta situació que va degenerar “en culpabilitzar sempre el veí de fer-la més grossa” i que ara cal “compartir coherències” i donar una visió global a aquest territori en un entorn que supera els 400.000 habitants.

A banda dels devastadors efectes de la ventada del desembre del 2014, l'última agressió que va posar en alerta els ecologistes i va distanciar les dues capitals va ser el trasllat del Real Club de Golf El Part a la zona de Torrebonica i Can Bon Vilar als anys 90, que també va malmetre infraestructures com camins històrics i que, amb el projecte, es volen recuperar.

A l'entorn d'aquest gran espai s'hi barregen zones agràries, camps, horts, boscos i masies en activitat i els municipis han anat teixint les seves pròpies estratègies per reivindicar la zona, com és el cas del projecte de l'Anella Verda de Terrassa o el del rodal i el Parc Agrari de Sabadell. Larrosa assegura que en el cas del projecte terrassenc, i coincidint amb la creació de la taula de l'Anella Verda l'any 2012, “ja es va discutir la necessitat de tenir aquesta visió conjunta” i que no es incompatible amb les iniciatives que s'hi estan desenvolupant d'arranjament de camins o feines per potenciar i adequar l'entorn del Centre d'Informació Ambiental de Bonvilar, entre d'altres. “Es tracta de dotar les actuacions “d'una coherència global”, reconeixent la cartografia, senyalitzant i retolant el camins i delimitant clarament els àmbits urbans. En aquest sentit, assegura que la intenció dels impulsors del Parc Grípia-Ribatallada no és crear un òrgan gestor específic sinó fomentar la coordinació entre municipis i que pugui acabar amb una declaració d'espai natural protegit

Per ara, els governs n'han pres nota i s'hi han mostrat receptius, però han demanat que les entitats s'hi posin al capdavant. Per això, ja preparen presentacions públiques del projecte a totes dues cocapitals i busquen l'adhesió de com més col·lectius millor.

LES FRASES

• Es tracta de positivar aquest espai natural i de lleure que dóna coherència al territori conservant-ne els seu patrimoni
• Els cinc municipis han de coordinar accions i deixar de viure d'esquenes

Manel Larrosa
PORTAVEU DEL PROJECTE PARC GRÍPIA-RIBATALLADA

"Hay otro final posible: que conquistemos la democracia y les echemos del poder"

 ALEJANDRO LÓPEZ DE MIGUEL Madrid 01/03/2014, Publico.es

Ada Colau, Miren Etxezarreta, Nines Maestro y Mari García presentan las Marchas de la Dignidad ante un público entregado en el Ateneo de Madrid, que ha clamado contra el sistema capitalista 

Miren Etxezarreta, Ada Colau, Mari García y Nines Maestro protestan con la 'ley mordaza' en el acto de presentación de 'Las Marchas de la Dignidad'.- ALEJANDRO LÓPEZ DE MIGUEL

 "Hay otro final posible: que conquistemos la democracia y les echemos del poder", defiende la portavoz de la PAH Ada Colau, que llama a la movilización ciudadana: "Hoy, lo más peligroso es quedarnos en casa, lo peor está por venir si no nos movilizamos". Junto a otras tres mujeres implicadas en distintas plataformas sociales, Colau ha participado este sábado en la presentación de las Marchas de la Dignidad, que ya han comenzado a partir desde todos los puntos del país para tomar Madrid con sus reivindicaciones el próximo 22 de marzo. Y viajan sin billete de vuelta.

"No podemos quedarnos de brazos cruzados cuando las administraciones no atienden a las demandas ciudadanas. Tenemos la obligación moral de desobedecer masivamente las leyes injustas, son tiempos de desobediencia civil y de construcción de alternativas", defiende la Portavoz de la PAH.

En el Ateneo de Madrid, ante un público entregado que no deja de corear consignas contra el capitalismo, los recortes o las clases políticas, las cuatro ponentes han desglosado el programa de este movimiento "político, que no electoral", centrado en la reivindicación de los servicios públicos, el empleo y la vivienda dignos, además de rechazar el pago de la "deuda ilegítima".

Etxezarreta: "Todos sabemos que es mentira, que la recuperación no está llegando a la ciudadanía"

"Al capital la deuda le viene estupendamente: controla la riqueza real con las privatizaciones, debilita el tejido productivo, y eso a pesar de que nos llenan de propaganda diciendo que hemos llegado a la recuperación. Todos sabemos que es mentira, que la recuperación no está llegando a la ciudadanía. Las grandes empresas sí se están recuperando, precisamente porque han hecho una política que a nosotros nos está haciendo daño. No es que sean malos políticos, no, es que son buenos para conseguir sus objetivos", asegura la economista Miren Etxezarreta.

"Se están cercenando los derechos básicos trabajadores. Tenemos derecho al trabajo, pero a trabajos dignos", defiende Mari García, del Sindicato Andaluz de trabajadores. "Dicen que en Andalucía vivimos de las rentas, subsidiados, cuando hay muchos hombres y mujeres que luchan cada día, pero eso los medios no lo sacan. Crean las diferencias entre las clases trabajadoras para que no nos unamos. Mientras se critica a los miles de hombres y mujeres que nos buscamos la vida en el campo, no se critica a los grandes terratenientes que cobran de las PAC, y se lo reparten entre los más grandes. Han instalado en Andalucía un modelo de agricultura intensiva que está acabando con los recursos, y es un sistema que contamina a los jornaleros diciendo que los inmigrantes vienen a quitarnos el trabajo para que no veamos quienes son culpables de la situación: los grandes terratenientes".

El "robo" de los derechos sociales emprendido por el Ejecutivo de Rajoy ha sido otro de los ejes del evento: "El proceso de privatización continúa cada día, es importante que lo sepamos. La reforma que obliga al pago de los medicamentos que la sinvergüenza de Ana Mato defiende por su efecto disuasorio acelera la muerte precoz de pensionistas que no pueden pagar sus medicinas, asegura Nines Maestro, de la marea blanca, mientras el público grita "¡asesina!". 

La deuda: "Instrumento para pasar la riqueza de ricos a pobres"

"Desde el año 2000 se ha generado mayoritariamente deuda privada, no es una deuda nuestra", explica la economista Etxezarreta."A finales de 2010 la deuda pública era solamente del 66% del PIB, una cifra muy manejable. Pero el capitalismo son normas y leyes, y a través de esas normas la deuda privada se socializa, y es lo que nos está creando problemas. Nos están diciendo que no hay dinero para nada porque hay que pagar la deuda de bancos y empresas privadas. Todos los que hemos podido comprar un piso nos hemos endeudado por mucho más que el salario de un año, pero hoy nuestra deuda equivale al PIB de un año y hablan del problema de la deuda. Es un problema porque en gran parte se eliminó la posibilidad de que el BCE pudiera prestar dinero a los estados, que tienen que ir a los mercados. ¿Por qué? Porque es un negocio redondo", razona.

"La deuda es muy importante porque es un instrumento para pasar la riqueza de los pobres a los ricos sin que nos demos cuenta: la deuda es algo que han prestado y de lo que son propietarios los grandes poderes financieros, eso se paga con nuestros impuestos. Nosotros pagamos impuestos con nuestro trabajo, para que los tenedores de deuda puedan absorber esa cantidad", defiende la economista. "Con las políticas que estamos haciendo para pagar la deuda sólo empeoran los problemas sociales. Como todo empeora, la única posición normal sería decir: no vamos a pagar la deuda". 

Recuperar el poder popular

Cerca de las dos de la tarde, los convocantes han dado por concluido el acto, invitando a los presentes a sumarse a una concentración en la cercana Plaza de Santa Ana. La orquesta solfónica del 15-M ha clausurado con su música un acto de casi tres horas de duración, en el que la necesidad de luchar por los derechos sociales ha sido una idea tan defendida como los propios objetivos del 22-M. "No hay alternativa: de esta estafa llamada crisis no vamos a volver a como estábamos antes, vamos a una versión posterior de esclavitud, feudalismo", asegura Colau.

"No podemos permitir que nos roben las viviendas pagadas con el rescate a la banca"

Para Nines Maestro, las Marchas de la Dignidad son un paso más en la lucha por los derechos sociales emprendida por el 15-M, pero es necesario "continuar la lucha en todos los frentes. Este pueblo no está dispuesto a suicidarse. Estamos viendo, es verdad que con un poco de retraso, desorganización y atomización, pero estamos viendo que en los servicios públicos se está perpetrando un crimen. Es una estafa, pero también una crisis estructural del sistema capitalista, del que no tienen otra manera de salir que no sea la miseria, la barbarie y la represión", sostiene.

"No podemos permitir que nos roben las viviendas pagadas con el rescate a la banca", afirma Colau."No podemos permitir que nos roben las universidades, los hospitales, porque los necesitamos más que nunca. Que tengan claro los especuladores que por mucho que nos intenten robar no los vamos a dejar. Nos hemos encontrado con un Gobierno arrogante y prepotente, que ni siquiera se disfraza de demócrata. Hay que echarlos del poder, porque están bloqueando cualquier posibilidad de cambio", defiende la portavoz de la PAH.

Después de organizar tres eventos distintos para acercar a la población las claves de esta acción social, los convocantes tienen concentrada su atención en la organización de las ocho columnas que irrumpirán en Madrid el próximo 22 de marzo. Autobuses, trenes y vehículos particulares servirán para acercar a quienes no han podido sumarse a las marchas a pie con destino a la capital. Hasta la fecha, las columnas de Andalucía y Catalunya ya han emprendido la marcha, y a ellas se unirán este mismo sábado las de Galicia, Navarra y Asturias: todo para "recuperar el poder popular", en palabras de Etxezarreta. "O tenemos poder popular o no sirve de nada que hagamos debates preciosos. Tenemos que revolvernos y luchar en las luchas que tenemos a pie de obra".

Més rendiment que Eurovegas

ALBERT PUNSOLA Barcelona | ARA

 

Un estudi indica que Barcelona faria un salt en autosuficiència alimentària si aprofités el potencial agrícola

TERRENYS AGRÍCOLES A L'ENTORN DE BARCELONA El Parc Agrari del Baix Llobregat és un dels terrenys analitzats en l'estudi de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Els autors de l'estudi recorden que fins a unes 530 hectàrees del Parc Agrari estan actualment inutilitzades.

Si Sheldon Adelson hagués triat Barcelona per muntar-hi Eurovegas -tampoc es construirà a Alcorcón (Madrid)-, el complex hauria ocupat una àrea de 800 hectàrees del Baix Llobregat. Entre les crítiques que va rebre el projecte destacava la que feia referència a la destrucció de part del potencial agrícola d'aquesta comarca. Un estudi de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), juntament amb altres centres, ha posat xifres al potencial, però ha anat més enllà i hi ha afegit el de la mateixa ciutat.

El treball apunta que hi ha 400 hectàrees -just la meitat del que havia de ser Eurovegas- entre conreus ara abandonats, cobertes d'edificis i naus industrials que es podrien utilitzar per a producció local. Barcelona podria fer un pas important cap a l'autosuficiència alimentària a través de l'horticultura en hivernacle, tant en sòl com en coberta. "Per elaborar l'estudi hem triat el tomàquet perquè és el segon vegetal més demanat, després de la patata, a Mercabarna", precisa Esther Sanyé, investigadora del grup de recerca SosteniPrA de l'ICTA-UAB que ha participat en la recerca. L'estudi mostra diferents escenaris. En el més moderat, el 5% d'aquestes 400 hectàrees desaprofitades podrien atendre un 11% de les necessitats de tomàquet per habitant de la ciutat. Però en l'escenari més optimista la producció podria arribar fins al 41%. Les xifres indiquen, per Sanyé, que "seria viable una agricultura urbana local d'una dimensió notable a Barcelona i els seus voltants".

Les 400 hectàrees potencials surten de sumar-ne 192 del Parc Agrari del Baix Llobregat, 112 a la Zona Franca i 95 al casc urbà de Barcelona. Pel que fa al Parc Agrari, els autors de l'estudi posen en relleu que unes 530 hectàrees estan actualment inutilitzades, però només se n'han comptat 192. Sanyé apunta que "en moltes d'aquestes hectàrees del parc els conreus es van abandonar fa més de cinc anys i les terres s'han renaturalitzat i no s'identifiquen com a viables per fer-les productives de manera immediata".

Els polígons de la Zona Franca amb naus molt extenses serien un altre espai idoni per ubicar-hi grans hivernacles. Se situarien a les cobertes, ja que és el tipus d'agricultura més productiva i més atractiva de cara al desenvolupament d'activitats de caràcter comercial. "A la ciutat de Nova York s'estan fent iniciatives d'aquest tipus i, si Barcelona les tirés endavant, seria pionera no només a Catalunya i a l'Estat sinó també a Europa", indica la investigadora. Passa el mateix en edificis d'habitatges, si bé aquí per raons d'espai la viabilitat econòmica sembla en principi més limitada. Actualment hi ha petits conreus en immobles dedicats al consum dels usuaris privats. Tendir cap a l'autosuficiència alimentària dels centres urbans planteja solucions a problemes concrets. Les ciutats són responsables del 80% de l'energia que es consumeix al planeta i del 60% de les emissions dels gasos que causen el canvi climàtic. Això s'explica perquè els centres urbans depenen de l'exterior per sobreviure en tots els aspectes, entre els quals el menjar. La globalització ha accentuat aquesta dinàmica.

Un 16% del Parc Agrari està buit

El Parc Agrari del Baix Llobregat, amb gairebé 3.000 hectàrees, és una de les zones d'agricultura periurbana més grans d'Europa. No obstant això, l'estudi ha posat en relleu que un 16% de l'espai està buit i moltes hectàrees es podrien utilitzar per als conreus. Però els gestors han identificat alguns obstacles per aprofitar-ne el potencial: l'especulació del sòl per la proximitat de les ciutats, l'alt preu de la terra, la competitivitat dels productors d'altres territoris i les limitacions del subministrament d'aigua pel clima. També hi ha una barrera social: la falta de continuïtat generacional de la feina agrícola.

La recogida de basura puerta a puerta es rentable

El País - Catalunya / David García Vázquez

• El sistema aumenta los ingresos por material reciclado y reduce los costes en incineradoras
• 106 municipios dejan de utilizar contenedores

Es el día de Nochebuena y los vecinos de Vilablareix (Gironès) tienen que cambiar sus hábitos, y no solo por los ágapes navideños. Para minimizar molestias a los ciudadanos y los trabajadores del servicio de basuras, el alcalde del municipio, David Mascort (ERC), ha decidido cambiar a las tres de la tarde el horario de recogida de residuos. Un día normal los habitantes del pueblo tendrían que haberlo hecho entre las siete y las ocho. “No pasa nada, solo tienes que amoldarte un poco”, explica Maria Àngels, vecina del pueblo.

Es martes y hoy toca sacar a la puerta de casa los envases. Cada día de la semana tiene asignado un tipo de residuo: orgánicos, papel y cartón, residuos no aprovechables (RESTA) y envases. Y los pañales, todos los días. Este municipio, junto con Olost (Osona), ha sido el último de los 106 ayuntamientos —Cataluña tiene 946— que han implantado el sistema de recogida de residuos puerta a puerta. Este modelo se basa en la recogida selectiva de los residuos en el que los ciudadanos son los encargados de separarlos. Pero en lugar de depositarlos en contenedores lo hacen en frente a su casa de acuerdo con un calendario y horario establecido por los ayuntamientos.

En Vilablareix desaparecieron los contenedores de las calles el pasado octubre. “Después de ver cómo funcionaba el antiguo sistema, queríamos mejorar el sistema de recogida así que decidimos que había que cambiar de modelo”, argumenta Mascort alcalde del pueblo por ERC. Desde entonces, los cerca de 2.500 habitantes del pueblo dejan sus bolsas de residuos en la puerta de su casa en vez de depositarlas en los ya extintos contenedores municipales. Ya son más de 300.000 los catalanes que han tenido que adoptar este nuevo hábito. Un crecimiento cimentado desde el año 2000, cuando Tiana, Tona y Riudecanyes dieron carpetazo a los contenedores.

Los detractores del puerta a puerta aseguran que el sistema tiene muchos inconvenientes como la excesiva responsabilidad de los ciudadanos en el reciclaje, el cambio de hábitos, el almacenaje de los residuos en casa y, sobre todo, el alto coste de recogida. Pero un estudio reciente de la Agencia de Residuos de Cataluña (ARC), órgano dependiente del Departamento de Territorio y Sostenibilidad, revela que el coste global de gestión por habitante del puerta a puerta (68,4 euros) es “igual o incluso menor” que el de acera (69,4 euros).

En Vilablareix la adopción del nuevo sistema más barato va a dar una alegría en los bolsillos de los vecinos. Mascort avanza que el próximo año la tasa de basuras se reducirá un 3,5%. “La recogida es más cara con el nuevo modelo, pero obtenemos muchos más ingresos y reducimos otros gastos. Al final es rentable”, explica el alcalde. En 2012 el municipio envió más de 650 toneladas de residuos al vertedero y por cada una de las cuales pagó algo más de 57 euros. “Con los datos de los dos primeros meses del puerta a puerta, el próximo año prevemos enviar solo 80 toneladas, y no sabemos aún a qué precio estará la tasa de vertederos”, avanza Mascort. Desde su llegada a la presidencia de la Agencia Catalana de Residuos, Josep Maria Tost ha insistido en la necesidad de aumentar esta tasa que grava los residuos de rechazo, producidos por una deficiente recogida selectiva.

Otro de los factores que hacen mejorar la rentabilidad del sistema puerta a puerta, aseguran los ayuntamientos, es la “mejor calidad del material reciclado”, lo que aumenta sus ingresos. La Generalitat fija el precio del material reciclado en relación con la cantidad de impropios que contenga. Así, una tonelada de vidrio se venderá más barata cuantos más materiales extraños tenga. Mascort afirma que el pueblo cobra ahora un “15% más cara” la tonelada enviada a las empresas de reciclaje.

El sistema puerta a puerta, además de un menor coste económico, supone también un alivio para el medio ambiente. Tost ya ha avanzado que el plan de residuos de Cataluña para 2020 prevé alcanzar un 60% de residuos recogidos de forma selectiva, lejos del 39% del pasado año.

Blanes (Selva) es el municipio más grande —40.000 habitantes— que ha aprobado el modelo puerta a puerta. Su alcalde, Josep Marigó (PSC), asegura que, aunque solo se implantó a una cuarta de la población, esta generó solo el 10% de los residuos enviados a los vertederos y separó correctamente el 43% de desechos los orgánicos del municipio. “Tiene mejores niveles de reciclaje, en los barrios donde funciona el modelo ya hemos superado el 70%. Nunca pensamos que alcanzaríamos estas cifras, unos resultados tan buenos, ya que en el resto del municipio no llegan a la mitad”, sentencia Marigó. Pero en otros municipios estos resultados se han superado. Los datos del Ayuntamiento de Matadepera revelan que en el municipio la recogida selectiva alcanza el 95%.

“En poco tiempo ya se obtienen resultados”, asegura el alcalde del Vilablareix. En dos meses, el municipio ha triplicado la tasa de recogida selectiva. “Cambiamos el sistema para mejorar el reciclaje y lo hemos conseguido por encima de nuestras expectativas”, se felicita Mascort, que advierte que para adoptar el sistema puerta a puerta “hace falta un amplio consenso social y político”. A este consejo se suma Montse Cruz, comisionada técnica de la Asociación de Municipios Catalanes para la Puerta a Puerta: “La sociedad en ocasiones tiene miedo de cambiar, por eso es necesario hacer campañas de concienciación y educación”.

El presidente de la consultora medioambiental Eunomia, Dominic Hogg, advierte de que “las tasas sobre los vertederos tiene efecto sobre la calidad del reciclaje aunque no tanto sobre la reducción de generación de residuos”. Según los datos que manejan los ayuntamientos que han instaurado el puerta a puerta, en dos años se reduce en cerca de un 15% la generación de residuos.

La implantación de este sistema ha causado revuelo político en alguno de los municipios. Vilassar de Mar (Maresme) adoptó el sistema en 2003 cuando estaba gobernada por PSC y ERC. Cinco años más tarde, CiU ganó las elecciones municipales con la vuelta al contenedor como bandera. “El puerta a puerta hace de los ciudadanos esclavos de la basura”, asegura Joaquim Ferrer, alcalde de la localidad, quien reveló que las cifras de reciclaje llegaron como máximo a un 56% durante cinco años. Ferrer llegó a visitar en 2010 Usurbil, municipio de Guipuzkoa en el que Bildu instaló el sistema, para hacer campaña contra el puerta a puerta. “Pedimos no politizar este modelo, no debe haber reproches”, asegura Cruz.

Vic, el gran paso
Muchas voces aseguran que el sistema puerta a puerta no es apto para municipios de más de 20.000 habitantes. Montse Cruz, comisionada técnica de la Asociación de Municipios Catalanes para la Puerta a Puerta, lo rechaza. Cruz pone habla de Bruselas y Milán como ejemplo de que el sistema es extrapolable a grandes ciudades. En el horizonte se vislumbra una posibilidad: Vic. A pesar de tener poco más de 40.000 habitantes, la capital de Osona es la esperanza de los defensores del sistema. “Si se demuestra que en Vic funciona, otras ciudades como L’Hospitalet o Badalona podrían animarse a instaurarlo”, afirma Cruz. Vic trabaja desde octubre de 2010 en la implantación del sistema. Según los estudios previos, el Consistorio prevé ahorrar 130.000 euros en el sistema global de gestión de residuos si cambia el sistema de contenedores el próximo año y aumenta de 18 a 25 el número de trabajadores en la recogida de basuras. El Consistorio asegura que los contenedores están envejecidos, por lo que habría que repararlos o renovarlos en breve. Asimismo, los depósitos subterráneos sufren demasiado desgaste y el coste de mantenerlos es muy elevado. Desde el Consistorio son precavidos. En enero tienen la primera consulta ciudadana y prefieren mantener el silencio hasta entonces. Pero los datos que manejan demuestran que además del beneficio económico, el municipio reciclará mejor. La previsión para 2014 con el sistema de contenedores prevé que la mitad del material que se recoja vaya directo al vertedero, mientras que con el puerta a puerta aseguran que se reduciría hasta el 27%.

Goldman Sachs en Ciutat Meridiana

El País, FRANCESC VALLS 16/11/2013

Ese banco de historial largo y tortuoso es capaz de hallar posibilidades de negocio en el barrio líder de España en desahucios

El gigante financiero Goldman Sachs (GS) sopesa extender sus tentáculos hasta los rincones más humildes de Cataluña. Ese banco de historial largo y tortuoso es capaz de hallar posibilidades de negocio en la mismísima Ciutat Meridiana, barrio líder de España en desahucios. En 2010, GS pagó una multa de 550 millones de dólares para librarse de la imputación de fraude formulada por la Comisión del Mercado de Valores de EE UU —la SEC— por las hipotecas-basura. También fue notable su participación en la labor de ocultación y maquillaje del déficit millonario del Gobierno griego de Costas Karamanlis. Pues bien, ese paradigma de especulación financiera, que ha tenido en nómina a secretarios del Tesoro norteamericanos y presidentes de Gobierno y ministros de lo más granado de Europa, es muy probable que aterrice en la castigada periferia de Barcelona.

No es que Goldman quiera establecer una ONG para expiar su voracidad. Es que hay negocio a la vista para esta compañía generosa a la hora de retribuir a sus directivos y concienzuda para vaciar los bolsillos de sus clientes. Lo reconocía Greg Smith, exdirector de productos derivados del banco de inversiones en Londres, que dimitió en octubre de 2011 cansado del ambiente “tóxico y destructivo” de la compañía. Smith confirmó que Goldman se especializa en abusar de sus clientes, a los que los directivos suelen llamar “títeres”. Las reglas son dos. Una: “Persuadirles de invertir en acciones u otros productos de los que queremos zafarnos porque no albergan un alto beneficio potencial”. Y dos: “Conducirles a invertir en cualquier cosa que genere el máximo beneficio para Goldman”, aseguraba en una carta a The New York Times en marzo de 2012.

Ahora, fuentes del sector inmobiliario afirman que Goldman Sachs ha hecho llegar a la Generalitat de Cataluña su intención de optar a la compra de los pisos de alquiler social de las que el Gobierno catalán quiere desprenderse para cumplir el objetivo de déficit del 1% para 2014. El Ejecutivo de Artur Mas pretende obtener 2.300 millones de euros en ingresos —así lo ha presupuestado para 2014— y está dispuesto a privatizar depuradoras (que no son de su titularidad) o a vender su parque de 14.000 viviendas sociales. Pisos que debieran ser para los ciudadanos desahuciados pueden pasar a ser propiedad de grandes creadores de hipotecas basura.

La Generalitat sopesa vender sus 14.000 pisos sociales; Goldman Sachs, creador de hipotecas-basura, está interesado en comprar Goldman, como fondo de inversión, busca rentabilidad a largo plazo. De hecho, heredaría las actuales condiciones sobre los arrendatarios hasta el vencimiento de los contratos de alquiler, con una duración de entre 4 y 25 años, y la calificación del suelo, entre 30 y 70 años. Es decir, no podrían alterar las condiciones hasta finalizar la relación contractual. Para GS es una inversión, para la Generalitat supone la pérdida de la escasa vivienda social con la que cuenta para sacrificarla en el altar del objetivo de déficit.

Con 20 lanzamientos diarios. deshacerse de la escasa vivienda protegida en Cataluña es un expolio a los derechos sociales.

El Gobierno catalán podría vender de forma inmediata ese 10% del parque de vivienda social que está sin ocupar, pero ¿dónde ubicará a aquellas personas sin medios que precisen alojamiento? Los reveses sufridos por los Gobiernos central y catalán a manos del Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo —que ha obligado a buscar vivienda a las familias de los bloques ocupados de Salt— deberían hacer reflexionar al Poder Ejecutivo para que no quede en puro sarcasmo la socorrida expresión “reparto equitativo del peso de la crisis”.

La privatización del parque público de viviendas que estudia el Gobierno catalán a través del llamado Comité de Optimización de Activos, cuenta con la importante oposición de los socios de CiU, Esquerra, además de PSC e Iniciativa. Pero el PP podría no verlo con malos ojos, porque es asombroso el parecido de las medidas que toma Cataluña con las del Madrid gobernado por los populares. El Ejecutivo de la Comunidad de la capital de España ya ha vendido este año 5.000 viviendas protegidas. Y qué decir de las rebajas fiscales a los macrocasinos, que ha hermanado a Eurovegas con Bcn-World. O de la progresiva privatización de la gestión sanitaria. Lo que en Madrid es a la brava, en Cataluña es de tapadillo. Decir que se quiere privatizar el parque de pisos del Instituto Catalán del Suelo (Incasòl) para construir vivienda social —tal como ha expresado la Generalitat— es un grosero pretexto.

Mientras el discurso de CiU habla de construir estructuras de Estado, está dejando a las ya existentes —las del Estado de bienestar— en ruinas.

El autoconsumo se contagia de barrio a barrio

Pepa Gómez pepagomez@vlcnews.es - VLC News, 05/11/2013

La Malvarrosa propone un sistema alternativo que elimina intermediarios e impulsa el desarrollo rural

Cada vez más barrios se suben al carro de la producción comunal y el autoconsumo. Ecología y solidaridad son las palabras clave, marcados por un contexto económico que obliga a la reinvención. Un grupo de Autconsumo en la Malvarrosa, huertos urbanos en Benimaclet, cultivos en terrazas del Carmen, distribución de productos agrícolas en Patraix... todos, juntos y por separado, están lanzando un claro mensaje.

En Benimaclet cultivan huertos urbanos, en El Carmen extienden los pulmones verdes a las terrazas, en Patraix difunden alimentos ecológicos cultivados en terrenos valencianos, en Velluters aprovechan solares para crear vida y así lo persiguen los vecinos de Marítimo-Ayora... Y ahora vecinos de La Malvarrosa se suman a esta corriente solidaria, respetuosa con el medio ambiente y crítica con el contexto histórico y económico por el que los ciudadanos pasamos: nace una nueva fórmula bautizada grupo de Consumo Responsable.

"Somos un grupo de vecinos de la Malvarrosa interesados en poner en marcha un sistema de consumo alternativo, respetuoso con el medio ambiente, ecológico, sostenible, social, que fomente relaciones directas entre productores y consumidores, elimine intermediario, impulse el desarrollo rural de nuestro ámbito geográfico y consolide circuitos cortos de comercialización", reza su carta de presentación. Trabajarán al "amparo" de la asociación de vecinos Amics de la Malva, sirviéndose de su local para el desarrollo logístico.

Comienza el recorrido sondeando el interés vecinal para participar de esta innovación con la difusión de un formulario. Se pregunta a propósito del tipo de producto en el que los ciudadanos estarían interesados en producir, compartir, difundir y/o consumir (locales, ecológicos, de temporada, certificados..).

Además, como se trata de una iniciativa solidaria y comunitaria, se abre un espacio de colaboración mutua, se buscan personas que estén dispuestas a dedicar un par de horas semanales a la iniciativa de forma altruista. Fórmula que casa con otras actividades consolidadas ya en la ciudad como el Banco del Tiempo de Ruzafa o Fundación Red Sotenible y Creativa, entre otras.

Los barrios de la ciudad se muestran cada vez más comprometidos por potenciar la producción local y autóctona y facilitar a pie de calle la relación entre ciudadanos y el autoabastecimiento, sin intermediarios ni encarecimientos evitables. Con este mismo espíritu evolucionan los grupos de autoconsumo que pueden tener distintos modelos de asociación. La característica común es que se autogestionan, contactando con productores directamente, realizando pedidos esporádicamente y organizando el reparto.

El precio justo, la reducción de emisiones contamienantes (desde el cultivo al transporte, pasando por el embalaje) y estrechar lazos sociales eliminando las barreras de la competitividad y el enriquecimiento de terceros, son las claves.

Si las ciudades se hacen de ciudadanos, los de Valencia están emprendiendo un camino de conciencia y responsabilidad con el entorno y el vecino. Los barrios, desde las asociaciones de residentes y plataformas, están lanzando un claro mensaje. Valencia está preparándose para ser cada vez más autosuficiente.

PAH vs SAREB: Barcelona Meeting Point

El pasado 24 de Octubre, un centenar de miembros de la PAH se introducían en el Barcelona Meeting Point (BMP), la feria de especuladores inmobiliarios más importante del país. El objetivo era bloquear el stand de la SAREB (el banco malo) una sociedad con capital público que, tras sanear los balances de las entidades bancarias, persigue malvender las viviendas rescatadas con nuestros impuestos a fondos de inversión extranjeros.

Bajo el nombre de #tomaelbancomalo y al grito de "Son nuestras casas!", la acción bloqueó por completo el stand de la SAREB. El BMP acabó cerrando el acceso al público durante todo ese día. La PAH logró arrancar, por primera vez, una reunión a tres bandas entre la PAH, la Generalitat y la SAREB. El mensaje de la PAH fue muy claro: Hasta que no se destinen las viviendas de la SAREB a alquiler social estas acciones se repetirán indefinidamente. No permitiremos que los inversores hagan negocio con nuestras casas, quedan avisados y quien avisa no es traidor.

La crisis salva a la naturaleza

El País, 30 juliol 20103, Juana Viúdez

• El freno a la expansión del cemento da una tregua a parajes verdes y especies amenazadas 
• Los ecologistas piden el rescate del suelo urbanizable sin edificar 
•  Iluminación donde no hay nadie 

La locura del ladrillo hizo que España fuera el país europeo que más suelo urbano fabricó entre 2000 y 2006, según un reciente estudio de la Agencia Europea del Medio Ambiente (EEA por sus siglas en inglés). Una serie de mediciones tomadas por satélite han permitido concluir que acaparó en este periodo el 24% del terreno que se urbanizó en la Unión Europea. Le siguen Francia, con un 12% y Alemania, con un 9%. La crisis ha conseguido frenar esta tendencia, para alivio de las tierras verdes y de cultivo y algunas de las especies que viven en ellas. Pero ha dejado suelo calificado como edificable para 35 o 40 años, a un ritmo medio bajo de unas 150.000 viviendas anuales, según datos del Sistema de Información Urbana, dependiente del Ministerio de Fomento. O sea, 709.577 hectáreas rescatables para la naturaleza.

Esa gran bolsa urbanizable es la que los ecologistas quieren rescatar aprovechando el parón del ladrillo. Es decir, volver a calificar como suelo rústico aquel para el que no se prevea un uso inmediato. No será fácil, hay dinero por medio, o la promesa de dinero futuro. “Ese suelo ya clasificado tiene unos valores de mercado, que también se han colocado junto a los activos tóxicos, y revertir esta situación generaría una pérdida de valor muy notable”, explica Rafael Mata Olmo, catedrático de Geografía y Ordenación del Territorio de la Universidad Autónoma de Madrid. Tampoco podría hacerse aludiendo simplemente a que no hay expectativas de desarrollo o que tienen un gran valor ambiental, añade. El proceso, lento, requeriría en muchos casos acudir a los tribunales.

En la organización Seo BirdLife recuerdan sus intentos infructuosos para comprar terrenos agrícolas en la zona de Alcalá de Henares (Madrid) con la intención de recuperar al cernícalo primilla. Les fue imposible. “Los propietarios no perdían la esperanza de que ese suelo fuera recalificado y conseguir un mayor aprovechamiento”, explica Juan Carlos Atienza. La organización conservacionista, muy activa judicialmente, detecta ahora, sin embargo, “cierto interés judicial” por revisar los suelos catalogados como urbanizables y volver a protegerlos. “Venimos solicitando que se preserven y por lo general se concede”, dice Atienza. La ONG también ha pedido a los partidos políticos que se incluya una cláusula en la Ley del Suelo para que toda superficie urbanizable que no se haya desarrollado en 10 años vuelva a su estado habitual.

Los dueños de parcelas rústicas aguardan una posible recalificación

“Nuestro estilo de vida asociado a un gran consumo está presionando la tierra”, asegura Hans Bryninckx, director de la Agencia Europea del Medio Ambiente. Pero más allá de la proporción de tierra que se cubre con cemento hay otro efecto: las carreteras y otras infraestructuras están erosionando progresivamente hábitats muy valiosos con grandes consecuencias para las especies más amenazadas de Europa.

En el caso de España, las zonas urbanas han usurpado terrenos principalmente agrícolas. Las más afectadas por la ocupación artificial han sido Madrid, la costa mediterránea (Alicante, Valencia, Murcia, Islas Baleares y especialmente Castellón), áreas estratégicas de Zaragoza, zonas próximas a grandes núcleos, como Toledo, o ciudades que partían con una ocupación muy baja, entre las que destacan Ourense o Valladolid. Estos crecimientos, advertidos en un trabajo de Cristina Zamorano realizado en 2012 para el extinto Observatorio de la Sostenibilidad de España, se han confirmado en el mapa recientemente trazado por la Agencia Europea de Medio Ambiente.

Además de atentar contra especies amenazadas, la construcción desenfrenada ha invadido superficies inundables (lechos de ríos o primeras líneas de playa) y se han agravado los efectos de las catástrofes naturales como inundaciones o grandes nevadas. “La Ley de Suelo de 1998, del PP, no especificaba claramente que no se puede construir en zonas afectadas por riesgos naturales”, apunta Jonathan Gómez Cantero, climatólogo experto en riesgos naturales. “Ahora no hay municipio mediterráneo que no tenga un cauce construido y eso aumenta enormemente la vulnerabilidad de las personas”, añade.

Un buen planeamiento urbanístico no evita por completo las inundaciones, pero puede hacer que no sean catastróficas. Gómez Cantero pone como ejemplo las últimas inundaciones en el Pirineo, donde hay también riesgos de desprendimiento. “En Castro Urdiales (Cantabria), por ejemplo, había una urbanización frente al mar que se promocionaba con el eslogan ‘te salpicarán las olas’: me parece increíble”, se lamenta.

En 2004, España llegó a construir 600.000 viviendas, más que en Alemania, Francia e Italia. “El crecimiento no tenía límites”, describe Sebastián Grau, presidente de la Asociación Española de Técnicos Urbanistas. Ahora el panorama es distinto. Los esfuerzos del sector se concentran en la rehabilitación, en que las ciudades crezcan hacia dentro. En junio, el Gobierno aprobó la Ley de Rehabilitación, Regeneración y Renovación Urbana. En el preámbulo de la norma se considera “muy difícil” que a corto o a medio plazo los sectores de la construcción e inmobiliarios puedan seguir transformando suelos vírgenes y construyendo vivienda nueva. Hay 723.043 viviendas vacías.

El gran reto es recuperar el entorno. Mientras los constructores se atrincheran, guardando posiciones y esperando mejores años, ecologistas y geógrafos reivindican la necesidad de proteger el excedente de suelo urbanizable. “Es un terreno abonado para la construcción masiva, una bomba latente”, contempla Luis Jiménez, exdirector del Observatorio de Sostenibilidad de España. La vuelta al verde original es una misión titánica. “Una vez que se ha puesto un ladrillo es casi imposible quitarlo”, asevera Mario Rodríguez, de Greenpeace.

Iluminación donde no hay nadie

En tiempos en los que los Ayuntamientos no cuentan con plusvalías de la construcción para mejorar los servicios que se prestan a los ciudadanos toca racionalizar y reclasificar. La tendencia urbanística es crear redes urbanas más tupidas donde los servicios sean más económicos, recuperar centros históricos o ensanches y favorecer políticas de alquiler.

En la Asociación Española de Técnicos Urbanistas hablan de una paralización de los nuevos procesos de ocupación. “Hay miedo a hacer comunidades de vecinos”, dice Sebastián Grau, su presidente.

Una macrourbanización con apenas una decena de residentes tendría unas cuotas enormes, independientemente del miedo a los impagos. El último informe del Defensor del Pueblo alerta de un incremento de las quejas de ciudadanos que viven en urbanizaciones sin consolidar, en las que no pasa el correo o no cuentan con los servicios más esenciales porque no hay dinero ni población suficiente para contratarlos.

De 2000 a 2006, el suelo ocupado se incrementó en 30.000 hectáreas por año, a un ritmo de 3,37 hectáreas por hora, según datos de un estudio de 2012 del desaparecido Observatorio de la Sostenibilidad de España. “Estamos pagando por ese modelo, pero todavía no hemos valorado bien esa ocupación y sus consecuencias”, cree Luis Jiménez, exdirector de este organismo. El caso de Seseña es uno de los más palpables.

Un estudio de la Universidad Complutense, realizado con datos de 2012, concluye que el gasto lumínico se ha duplicado en los últimos cinco años. Donde resulta más caro es en los municipios de menos de 200.000 habitantes, que quisieron competir con las grandes ciudades, donde resulta mucho más barato tener luz.

De la bombolla immobiliària a… la bombolla immobiliària? Propostes per a reorientar l’urbanisme

http://www.parlament.cup.cat/?p=435

Ja fa 5 anys que va començar la crisi, i els estralls són considerables. Ho són per la situació d’emergència social en què han situat la majoria de la població. Però també perquè al reacció dels poders econòmics, principalment el sistema financer, l’estan aprofitant per a empobrir-nos de drets i enriquir-se (ells) de futurs.A la llum de la desfeta social provocada per la fallida d’una bombolla financera, el capital financer s’està reorganitzant, més fort i poderós, i condicionant tota la vida pública.

I, mentrestant, què han fet els poders públics? Doncs plegar-se als designis de la banca. Cap de les reformes empreses des de l’inici de la crisi ha anat orientada a rectificar els errors de plantejaments que des de la regulació pública es van cometre per facilitar la bombolla llavors, i l’espoli social ara. S’han fet reformes laborals (sobre els treballadors), augments de taxes i impostos (sobre els treballadors), rebaixes de salaris (sobre els treballadors), tancament i/o precarització de serveis públics (sobre els treballadors), etc. Però cap reforma orientada al poder financer. Bé, sí, una: pagar els seus plats trencats amb diners de tots, suprimir les caixes d’estalvi i regalar-les als gran capital financer amb garanties públiques. I esperar a veure què diu el gran capital financer. Casinos? Hotels? Urbanitzacions? Privatització de pensions? D’educació? De la sanitat? On vol invertir ara el senyor capital financer subvencionat i subsidiat i lliure de culpa ni regulació?

Un dels principals camps de regulació pública sobre el qual es va construir als Països Catalans la bombolla financera (el negoci dels pans i els peixos que paguem els i les treballadores, i pagarem durant molts anys) és el camp de l’urbanisme. I ara com ara, 5 anys després de la fi de la bombolla immobiliària que tanta economia productiva i tant de territori va destruir, els elements, regulacions, marcs legislatius, organismes i consorcis que la van facilitar, multiplicar i alentar continuen, tots –repetim, tots- dempeus. Com si la bombolla qualsevol dia fos desitjable que tornés, com si el camí s’hagués de reprendre en qualsevol moment. Sense haver après res, sense haver millorat res, sense haver treballat per evitar, de cara al futur, cap –repetim, cap- dels errors comesos en la generació de la crisi.

Per això, la CUP-AE portem al Parlament en forma de moció un paquet de mesures que pensem necessàries i urgents per modificar la regulació i actual planificació urbanística en el marc territorial sobre el que govern al Generalitat.

Volem aturar els plans directors urbanístics actualment vigents per revisar-los de dalt a baix. Ela mateixos que projecten desenes de milers de noves residències per tot el territori. Volem establi mecanismes obligatoris de consulta democràtica prèvia i vinculant per tots aquells projectes urbanístics, com BCN World, amb fort impacte en el territori. Volem dotar el món agrícola, juntament amb les administracions, del dret preferent a compra en cada requalificació urbanística sobre sòl no urbanitzable, com es fa en certa mesura a França i en altres indrets. Volem l’elaboració d’una legislació que permeti als ajuntaments fer “reglaments d’habitatges buits” que taxin el fet de tenir habitatges buits.

Aquestes, entre d’altres, són algunes de les mesures que creiem viables, raonables i necessàries per poder dir, com a mínim, que de la crisi en vam aprendre alguna cosa i que no tornarà a passar el mateix, almenys no exactament, en el campi qui pugui destructiu de l’urbanisme sense aturador que va governar les finances, les administracions i els polítics d’aquest país durant força anys. I que ens ha dut on ens ha dut. Ara som més pobres, en una terra més pobra.

Quim Arrufat
Diputat de la CUP-AE al Parlament de Catalunya
Document | Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la necessitat d’adoptar mesures
per a reordenar el model econòmic.

Qui té por d'Itziar González

Vilaweb, Dijous  06.06.2013

L'arquitecta Itziar González, exregidora de Ciutat Vella, torna amb una proposta política oberta a la ciutadania. Les seves propostes són tan honestes que fan por. No en sentireu a parlar gaire en els grans mitjans.

Itziar González presenta el Parlament Ciutadà | Foto de Lorenzo Duaso

Dissabte passat Itziar González va fer la primera presentació pública del Parlament Ciutadà, una iniciativa que pretén sumar complicitats, tant de persones com de col·lectius, per crear una àgora veritablement permeable a la voluntat i la veu de la gent. La seva proposta és la contrària a la del superhome. És una invasió subtil de les institucions a través d’un parlament ciutadà format per diverses persones. Molts talps que avancen en la foscor cap al poder per obligar els polítics a tornar a dialogar amb la realitat.

Vivim temps de desconcert polític. Els partits establerts són incapaços de proposar líders creïbles i els nous líders que mobilitzen el personal generen plataformes, però no tenen un partit al darrere. Les noves veus que van sorgint des de diferents àmbits de protesta, com poden ser Teresa Forcades, Ada Colau o la mateixa Itziar González, són titllades de populistes o són observades amb recel pel nombre creixent d'adhesions que van sumant des de plataformes ciutadanes. Bernat Puigtobella analitza el fenomen d'aquestes dones bíbliques.

Itziar González ha sabut descriure de manera molt gràfica el funcionament de la corrupció en el nostre sistema polític. I ha fundat també l'Institut Cartogràfic de la Revolta. La revolta demana una co(i)instrucció. Cal instruir la revolta, però no de dalt a baix, sinó col·lectivament: per construir-la, cal co-instruir-la. Bel Olid ha donat fe d'aquest procés a Núvol.

El parlament ciutadà vol aglutinar, ordenar i reunir propostes de canvi, des de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca, als 9barris cabrejats (sóc fan del nom) o a un grup de col·legis professionals disposats a fer servir la seva infraestructura per tirar endavant el camí cap al canvi (farmacèutics cabrejats també estaria bé), però també persones que potser no pertanyen a cap grup, però que estan com els de 9 barris, cabrejats, i indignats com els del 15 M i amb la boca oberta per tot el que està passant com qualsevol veí del tercer. Mercè Sàrrias va assistir a la presentació del Parlament Ciutadà dissabte passat i us ho explica a Núvol.

Itziar González: 'Els nostres polítics s'han ajupit a les pressions d'uns poders econòmics que no els han votats'

Autor/s: Assumpció Maresma Matas - Vilaweb

Itziar González el dia de la seva dimisió

El riure d'Itziar González Virós dóna la mesura de la seva força. Una rialla franca i vital, que ens diu que és una dona que no es rendeix. Sembla que sàpiga que, per ella, cada cosa té un temps, de la mateixa manera que els arbres coneixen el pas de les estacions. La contundència amb què descriu un món corrupte i sense escrúpols no traspua gens de ressentiment, ni de desànim. La seva anàlisi vol construir pensant en el futur. Ella ho ha vist des de primera fila i vol que les coses canviïn. Està molt contenta d'haver fet l'actualització del llibre d'Alexandre Cirici Pellicer 'Pam a pam'. No ha fet una feina neutra; l'ex-regidora de la Ciutat Vella hi ha posat tot allò que va aprendre'n com a veïna i com a política. La paraula escrita l'ha alliberada de la impotència. Ha construït un relat perquè la gent recuperi el poder sense perdre la memòria i tingui una visió crítica de la ciutat. Ella voldria que el llibre fos un pas més per a prendre consciència que cal esborrar la corrupció i el crim organitzat de la ciutat de Barcelona. Parlar clar, per ella no és un esforç. A 'Pam a pam' del 2012, no hi trobareu pas la versió oficial de la ciutat sinó la Barcelona real.

—Per que vau dimitir?
—Era dur de treballar amb amenaces, però no van ser la causa de la dimissió, ni tampoc la corrupció municipal que vaig descobrir, ni el clientelisme polític i institucional del Palau de la Música... El que em va fer dimitir és la impotència que sentia en veient que no podia exercir el poder que m'havia donat el poble, que hi havia alguna cosa en el sistema que no funcionava. No tenia gens de sentit que agafés el poder de la gent, l'acumulés i no en fes res. Això és el que em passava: no podia fer les coses que la gent em demanava.

—Però no hi hagué cap detonant?
—Les posicions diverses respecte de l'afer del Palau en van ser un. La meva obligació era de traslladar a l'alcalde que els residents de la Ciutat Vella i una gran part dels barcelonins no volien l'operació del Palau. Quan ho vaig fer, em van respondre que, a 'ells', sí que els interessava. Quan et passa això, et demanes qui són 'ells' i sents que ets part d'una farsa. Et sap greu cobrar un sou per no fer la feina per la qual et paguen. Aquesta mena de coses em van semblar importants. Era un frau.

—Com pot ser que en una situació democràtica passi això?
—La cultura política del nostre país és bàsicament clientelar. Els nostres polítics no es recorden de la seva funció social de servei públic i, per tant, malgrat tenir el suport de la gent han acabat ajupint-se a les pressions d'uns poders fàctics i econòmics que no els han votats. Una cosa és el poder aparent i una altra és el poder real. La classe política ha decidit instal·lar-se en aquesta ambivalència. Obtenen la legitimació a través d'uns vots, però un cop els tenen, desconnecten d'aquesta base ciutadana que els ha posats allà i comencen a fer de treballadors d'uns grans interessos econòmics, diguem-ho clar, que res no tenen a veure amb l'origen.

—Això que dieu és molt fort!
—Hem de resoldre aquesta crisi política, aquesta manca de cultura política de la nostra societat. Poden aconduir la societat partits que són investigats perquè s'han finançat irregularment?

—Que parleu de Convergència?
—No, parlo de tots; no parlo de ningú en concret i parlo de tothom. Els jutjats són plens d'aquestes qüestions i vull mantenir la presumpció d'innocència. No vull acusar a ningú. Però no tan sols has de ser honest; també ho has de semblar. I aquest no preocupar-se per les formes, no vigilar que tots els membres d'un partit polític siguin exemplars em fa dubtar que siguin aquests partits els que hagin d’aconduir la voluntat d'un poble cap un estat propi en bon estat.
'Jo vaig dimitir i el PSC va desaparèixer de la meva vida. Cap d’aquelles persones no em va demanar ni com et va, ni com estàs, ni res.'

—Heu trigat molt a parlar.
—He començat a parlar d'aquestes coses perquè és un moment en què es pot introduir que hi ha aquest hàndicap de l'economia criminal. Hi ha un debat general i no em sento tan sola. El 1.500.000 que volen un estat propi també volen un estat ben fet i sòlid. Ara, el que puc fer és el que he fet escrivint ‘Pam a pam’. És assenyalar com a ciutadana crítica allò que veig. I és amb aquesta mirada que observo un empobriment del nostre teixit comercial, que hi ha homes i dones al Raval que viuen en una situació d'esclavatge… Jo vaig apuntant fenòmens visibles que em fan pensar que una part de l'economia d'aquest país té a veure amb l'economia criminal. Una descripció detallada del que m'ha passat, no la puc fer ara, entre més coses perquè tots els judicis en què em trobo implicada són oberts. No puc explicar tot allò que sé sobre el Palau de la Música, perquè no és el moment de fer-ho, que hi ha un judici. Qüestions més profundes, les podré explicar quan judicialment s’hagin contrastat. Déu me'n guard de perjudicar ningú. La presumpció d'innocència s'ha de portar fins al final; jo no puc influir un jutge. Això no s'ha de fer. No és que no vulgui explicar; és que no em toca fer-ho.

—Us heu sentit sola?
—Vaig haver d'estar un any fora del meu barri per qüestions de seguretat. Quan hi he tornat, durant una colla de mesos no he pagat cap cafè, perquè sempre hi ha un veí que em vol convidar. No he parat de rebre suport dels meus veïns i veïnes. El seu acompanyament aquests dos anys ha estat infinit. En canvi, no m'he sentit abonada pels meus companys de viatge.

—Voleu dir la gent del PSC?
—Jo vaig dimitir i el PSC va desaparèixer de la meva vida. Cap d’aquelles persones no em va demanar ni com et va, ni com estàs, ni res. Ni una mica d'autocrítica, gens. Sé que al Consell del PSC van dir 'això ens passa per fitxar independents'. Vet aquí el balanç que en van fer.

—Tornareu a la política?
—Treballaré per crear una nova política. Els partits per guanyar-se la confiança de la gent han de fer alguns gestos importants. En aquest procés electoral s'hauria d'haver parlat més de la voluntat de regeneració dels polítics i de com fer que els ciutadans puguin seguir més de prop la gestió que és fa. Cal que parlem de quin model d’estat volem, de quines consultes hi haurà. Voldrem ser diferents de les coses que passen a Europa? Serem creatius i farem un model més participatiu? O aprofitaran aquest moment, obtindran uns vots, consolidaran un parlament i oblidaran la gent fins que no tornin a sortir al carrer dos milions de persones? Em preocupa que, si la gent no es nodreix de coneixement: històric, legal..., una vegada més alguns partits polítics ens manipularan i jugaran amb els nostres sentiments i les nostres il·lusions. Ens les aigualiran.

—Recomaneu de tenir el cap fred?
—Jo he estat una dona que s'ha il·lusionat i ha tingut una decepció. He fet servir aquests dos anys i mig que han passat per deixar d'il·lusionar-me en una societat ideal i passar a ser una dona que vol confiar en la societat real.

—Sentint-vos parlar potser sí que tornareu a fer política
—M'agradaria tornar-hi ben acompanyada i en un entorn polític de més altura democràtica, que fos més clar i transparent. Confio a poder fer política amb aquesta gent que surt al carrer i s'expressa. Això m’inspira molta confiança, alhora que m’inculca un sentit de la responsabilitat. Els partits polítics actuals ens manipularan, segur. És el moment d'anar tots junts, de mirar d’entendre'ns i de fer bé les coses. No hem de donar xecs en blanc. Els polítics actuals han de fer una autocrítica pública.
'La presència de les màfies al centre de Barcelona des dels anys 90 és un fet consolidat'

—Heu dit que a la Rambla de Barcelona hi havia la màfia. Saviano també ho va dir... 
—Saviano va amb escoltes sempre i, a mi, m'agradaria viure una temporada sense. Al llibre explico que la presència de les màfies al centre de Barcelona des dels anys 90 és un fet consolidat. Quan vaig ser regidora de l'Ajuntament de Barcelona vaig poder constatar que als departaments amb competències fiscals tenien indicis que a la ciutat hi havia activitat criminal organitzada, cosa que també passa a moltes ciutats

—I contra això, s’hi pot lluitar?
—Sí, si ho enfoquen d'una manera més contundent. Si fessin unes inspeccions integrals amb mossos, salut, treball..., es podrien evitar moltes coses. Si l'economia criminal veiés que l'administració catalana és molt efectiva i que es proposa d’eliminar les màfies, se n'anirien a un altre lloc. A l'economia criminal, li agrada l'ombra.
—Doncs la Rambla i el centre són ben visibles...
— És això que m'inquieta, que la Rambla i el centre de Barcelona siguin considerats per les màfies espais d'ombra. Això no s'entén perquè la gent hauria de sentir que és un dels llocs més segurs de Catalunya.
—És tot perdut?
—No, hi insisteixo, si l'administració catalana és prengués seriosament aquesta qüestió, les màfies se n'anirien a un altre lloc. N’hi hauria prou que el govern en fes un objectiu polític prioritari.

—Sobre l’assetjament immobiliari vau aconseguir resultats.
—Vaig decidir que l’assetjament immobiliari era una prioritat màxima i que entrava en el meu programa. Volia que cap més dona gran de la Ciutat Vella hagués de passar un calvari. En aquell moment amb les expectatives de negoci que hi havia, quan una persona gran feia nosa perquè impedia una operació especulativa en un bloc de pisos, se la treien de sobre sense escrúpols. Això passava molt amb gent gran, però també amb gent joves. Era una qüestió gravíssima i com que tota sola no hi podia fer res, me'n vaig anar a fiscalia. Allà vaig conèixer la Teresa Compte, la fiscal en cap, i em va escoltar. Li vaig demanar que un fiscal col·laborés amb nosaltres quan tinguéssim una denúncia d’assetjament i féssim de mitjancers. Ens havíem de posar al costat dels febles que eren en una situació d'indefensió. A partir d'aquest moment vam fer un conveni amb la fiscalia, que va signar l'Hereu, i va ser molt positiu. D'aquesta època encara hi ha l'advocat Pablo Feu, que ajuda a resoldre els casos actuals. Jo me n'he anat i això ha continuat funcionant. La primera cosa que vaig descobrir és que per a actuar a la Ciutat Vella havies d'anar a una instància superior, que en una instància local podies gestionar el dia a dia, però que per anar més a fons dels problemes havies d'anar més amunt.

—Us va passar igual amb els apartaments turístics?
—Quan vaig començar a analitzar el cas, hi havia 2.500 apartaments turístics i cap no declarava l'activitat. Era un negoci opac. Quan parlo de tot això, no parlo solament de màfies estrangeres, també hi havia empresaris d'aquí. En tot aquest procés que vaig viure com a regidora, vaig descobrir una part dolenta: que jo no podia exercir la voluntat del poble. I vaig trobar la part bona que és que hi ha un munt d'eines per a portar-la a terme. Saber això em fa venir ganes de tornar a la política real i concreta. No a la verbal, sinó a la de fer, a la d'actuar. D'eines, en tenim moltes i encara en podem tenir més si construïm un estat millor.

—El turisme pot ser positiu?
—Sí, m'enorgulleix de veure joves mirant la rosassa del Pi. A mi els turistes em deixen d'agradar quan no són persones i es converteixen en embriacs que van vomitant i fent tentines pel carrer. M'agraden molt si caminen drets. No m’incomoda gens el turisme. Allò que no entenc és que no haguem previst com evitar que afecti negativament els qui tenen la sort o la desgràcia de viure al costat d'aquests llocs meravellosos. M'inquieta que ningú no pensi en el benestar dels veïns, que són qui rehabilita les façanes i qui vetlla per la ciutat. No m'agrada que hi hagi empresaris que únicament vulguin obtenir el benefici i no facin de lobby perquè l'alcalde tingui cura dels veïns, que són qui fa que la ciutat estigui bé.
—Aneu contra els hotels?
—Vaig més a favor dels hotels que no pas dels apartaments turístics, perquè són més sostenibles. Però també vaig a favor --i més encara després d'haver fet la revisió del ‘Pam a pam’-- que els turistes dormin a hotels situats a tot Barcelona. Tota la ciutat és meravellosa. Allò que em sap greu d'aquest tema és que no hàgim commogut 'empresari hoteler perquè es converteixi en un aliat nostre i entengui que, si els veïns se'n van anant, si el comerç de proximitat va desapareixent, quan els turistes sortiran al carrer trobaran un entorn que no els agradarà. Llavors diran això és perillós i no vull pensar que arribin a la solució de crear un condomini turístic i el tanquin amb seguretat privada. Si els veïns desapareixem, quina vida i quin control social hi haurà al carrer?

—I la immigració...
—Jo parlo d'esclavatge. Quan era regidora i la gent em parlava d'immigració, feia un petit somriure irònic i deia: tràfic de persones, parlem amb propietat. En un fragment del llibre ho explico.

 —A vegades el Raval sembla una claveguera
—Jo en dic l'obrador; és un lloc on tothom fa els 'seus negocis'.

—Això no deu ser casualitat...
—La reforma del Raval es va fer sobre un model d’esponjament. Van calcular que la població retrocediria i no es van imaginar aquesta entrada tan potent de gent de tot el món. En una situació nova, per comptes de tornar a redefinir el pla, van anar tirant de beta amb un projecte dels anys 80-90. Allò que caldria és un projecte molt innovador, que fos transversal i més adult, no tan paternalista.

—El Raval s'expandeix?
—Les dinàmiques d’emblanquiment que hi ha a la Ciutat Vella, degudes a la proximitat del port, s’estenen per tota la ciutat.

—És el barri dels pobres?
—Jo denuncio els qui han decidit que al Raval hi hagi tots els pobres del món. Tothom qui vol tenir una fundació o fer una acció assistencial subvencionada en favor dels marginats ve aquí, i d'aquesta manera el Raval acaba essent el centre internacional dels marginats del món. Quan una institució benèfica vol obtenir ajuts pensa que si diu que treballarà amb els pobres del Raval li serà més fàcil. Que deixin en pau el Raval! De gent sense sostre i amb greus maldecaps malauradament n'hi ha a tot arreu.
'Voldria que ‘Pam a pam’ ajudés a fer veure que hi ha oportunitats per a sortir-nos-en'

—A‘Pam a pam’ denuncieu moltes situacions; però, a mi, la que més m'ha impressionat és la de la plaça que no deixa veure Sant Pau del Camp.
—La plaça del voltant de Sant Pau del Camp és un gran nyap. Van prioritzar la construcció de dues plantes d'aparcament i no els va importar gens que l'església restés mig amagada i la plaça fos impracticable. Al Pla de barris del Raval Sud vaig proposar d'enderrocar la planta segona de l'aparcament i de recuperar un espai pla i ample per a un dels barris amb més densitat de Barcelona.

—La reforma de Sant Ramon era esperançadora, però han canviat els edificis i no ha millorat la vida de la gent.
—Ja ho explico al llibre: l'esperança dels polítics que l'urbanisme i l'edificació faran ciutat no és certa. Jo que sóc del gremi dels arquitectes, ja et dic que no. Allò que regenera una ciutat de debò és sobretot la dignificació de la vida pública de la gent. La dignificació de la zona de Sant Ramon requereix que els propietaris d'aquelles finques que són un desastre les arreglin. No solament has d'actuar en l’àmbit públic, sinó que també has d’estirar les orelles dels propietaris d'aquelles finques, i si no tenien diners per a arreglar-les, has d’ajudar-los... A la meva manera de veure van simplificar molt la intervenció en un barri tan complex com el Raval. Es van limitar a fer unes distribucions arquitectòniques d'uns volums. Es pensaven que portant-hi la UGT i la Filmoteca n'hi hauria prou. Confien massa en algunes coses i no s'adonen que qui fa aquest barri cada dia és la gent que l’habita, i que molta ocupa unes finques que cauen. És com a la gent a qui van dir que vinguessin a la Rambla del Raval, que seria fantàstic. Com pot ser fantàstic, si al costat tens persones que viuen en una situació d'esclavatge?.

—Al llibre critiqueu el ‘model Barcelona’ de Narcís Serra i de Roca Junyent.
—Sóc crítica amb Narcís Serra i amb Roca Junyent perquè han defensat més els interessos privats que no pas els públics. Em sembla simptomàtic que fossin els advocats dels interessos econòmics privats del Pla de la Ribera que no es va poder fer i  que siguin ells mateixos que al cap d'uns quants anys se situen en llocs influents i aconsegueixen fer la vila olímpica.

—Tampoc no us descuideu ningú: hi surt en Núñez i Navarro.
—És el gran protagonista; n’hi ha prou de llegir el llibre...

—Creieu que CiU desfarà el Pla d'Usos?
—Abans d'arribar a l'ajuntament el Pla d'usos era una cosa que el cap de llicències, el senyor Eli Lozano, redactava tranquil·lament a casa seva amb un enginyer que l'ajudava. Deien no a tot i així traçaven una via paral·lela, que era si em pagues et direm que sí. La gent normal que volia fer inversions o reformes es trobaven amb una administració que els oposava moltes dificultats. Vaig voler fer un pla d'usos ben fet amb un debat ciutadà i evitar que ningú fos víctima d'engany. Això sí ,vam dir dues coses que no van agradar als inversors: la primera, no més hotels a la Ciutat Vella, els hotels s'han de repartir per tot Barcelona; segona volem racionalitzar els apartaments turístics.

—I ara com està això?
—Ara parlen de poder fer hotels a llocs catalogats, que al meu entenent és com dir que es poden fer hotels a tota la Ciutat Vella perquè tot el barri és catalogat. Respecte dels apartaments turístics, des de fa temps hi ha una clara tolerància; a la meva època s'inspeccionaven setmanalment, i ara ja no ho fan. Continua essent un greu problema per als veïns de la Ciutat Vella.

—I com us ho preneu?
—Convergència i Unió ha dit clarament que preservaria els interessos d'aquest sector, i jo els agraeixo que ho diguin clarament; el PSC no ho deia mai. Convergència reconeix uns certs lobbys, té una visió de l'economia i de la iniciativa privada i actua en conseqüència. La senyora Homs i el seu partit són coherents. Allò que em feia enfadar era que el PSC digués unes coses i el seu cap de serveis tècnics en fes unes altres. Però la coherència ideològica és una altra cosa. Han guanyat ells, governen ells... Jo des del veïnatge m'hi oposaré.

—El Port Vell és la vostra obsessió?
—Sí, perquè crec que hi ha en joc perdre el front marítim de la ciutat. El port és un espai legalment diferenciat de la ciutat, però és, i això és important recordar-ho, sòl públic. No es pot renovar una concessió de molls o marines que impliqui la privatització del Port Vell perquè és una conquesta històrica que els barcelonins puguem mirar la mar des dels molls d'Espanya i de la Barceloneta. Cal que exigim la possibilitat d’opinar sobre aquest cas i que el Port Vell deixi de ser port i passi a ser ciutat!

—Per a acabar, ‘Pam a pam’ també és una manera de mirar el patrimoni, oi?
—Cirici Pellicer entenia el patrimoni com a cultura, identitat, memòria i contribució col·lectiva. És molt important que tornem a mirar el nostre país amb aquesta exigència de reconèixer allò que ens és bo i ens dignifica i allò que no. Ens cal cultura i capacitat crítica per a destriar quin llegat volem transmetre a les generacions futures.