dilluns, 27 d’agost del 2012

Otra manera de ver la crisis española

Crisis energética - Otra manera de ver los retos energéticos del SXXI

Monday, July 23 2012 @ 03:01 AM CDT
Autor: Daniel
Lecturas 1.746
Fuente: Elaboración propia a partir de datos de la Secretaria de Estado de Comercio del Ministerio de Economía y Competitividad y del British Petroleum Statistical World Energy Review 2012.

Recientemente la directora del Fondo Monetario Internacional Christine Lagarde afirmaba que “las perspectivas de crecimiento mundial serán algo menores de lo que anticipamos hace tres meses (…) muchos indicadores de la actividad económica, la inversión, el empleo y la manufactura se han deteriorado, y no solo en Europa o Estados Unidos”.
¡Vaya fastidio! Justo ahora en que la única alternativa al desastre financiero que estamos viviendo es el crecimiento, resulta que este empieza a tambalearse, y no solo en los países donde llevamos unos años de crisis, sino también en los países que volvieron al crecimiento después de 2008. La debilidad del crecimiento se puede explicar a partir de muchas causas. En Europa estamos sometidos a un brutal proceso de desapalancamiento, toca pagar las deudas y mostrarse muy cautos en cómo nos gastamos el poco dinero que ganamos. En países como España la inversión se ha secado, y no solo eso, la balanza de pagos de inversiones desde 2011 muestra una enorme salida de capital neto. Y podríamos seguir hablando del papel de la política monetaria y fiscal europea, en fin, de todo de lo que se habla constantemente estos últimos tiempos en periódicos, radios y televisiones.
Pero de lo que menos se habla es de energía, del recurso que habilita todo lo demás, incluyendo cualquier producto financiero y cualquier emisión de moneda. Como se aprecia en la gráfica, exceptuando 2007 (debido a un año espectacular en las exportaciones españolas, que aumentan un 8,5%), la parte energética del déficit comercial español no ha hecho más que aumentar, incluso cuando el consumo de energía primaria aún no ha superado su récord absoluto en 2007. Aunque en el gráfico no se puede distinguir, la mayor parte de este déficit corresponde a la factura del petróleo. De ahí que incluso consumiendo menos, y como su precio no ha parado de aumentar en los mercados internacionales (exceptuando bajadas temporales en 2007 y 2009 debido a la crisis), la factura aumenta y aumenta. Mariano Marzo ya lo advirtió en La Vanguardia (20/3/2011, “La factura de la adicción al petróleo”):
"En el año 1995, el déficit comercial de España en concepto de exportaciones-importaciones de petróleo y productos derivados se situaba en torno a los 4.380 millones de euros. Cinco años después, en el 2000, esta cifra rondaba ya los 12.000 millones para con posterioridad, en el año 2005, como consecuencia de la escalada de los precios del petróleo experimentada en los mercados internacionales, situarse por encima de los 19.150 millones. El déficit alcanzó su máximo histórico en el 2008, con valores próximos a los 30.000 millones de euros, para un año después, reflejando en toda su magnitud el impacto de la crisis económica global desatada a mediados del 2008, caer por debajo de los valores del 2005. Pero en el año 2010, el repunte de los precios del crudo en el mercado internacional ha situado de nuevo el déficit en una cifra próxima a los 25.512 millones de euros. Unos guarismos, muy cercanos a los registrados en el 2007, que resultan especialmente preocupantes de cara a la recuperación de una economía que todavía está convaleciente."

Y es que si algo tenemos en común los tristemente famosos PIIGS es que somos los países europeos con una mayor porcentaje de consumo de petróleo en nuestro mix energético: en Grecia supone el 58% de su consumo total de energía, en Irlanda y Portugal el 55%, en España el 48% y en Italia el 46% (datos de 2010), cuando la media de la UE es del 37%. Y no es gran consuelo que Italia y España tengan una menor dependencia que Irlanda, Grecia y Portugal, puesto que a la hora de pagar la factura pesa mucho el hecho de que tanto Italia como España consumen el doble de petróleo que Irlanda, Grecia y Portugal juntos. Desde 2007 los PIIGS han disminuido su consumo de petróleo en un 15%, pero no por haberse hecho repentinamente más eficientes, sino porque el PIB ha caído también.
Para que nos hagamos una idea, en 2010 el déficit comercial energético supuso un 4,5% del PIB español…
Así que si yo fuera presidente, me aseguraría de que algo se está haciendo para disminuir la factura petrolera española y nuestra dependencia del oro negro. Seguir este camino solo nos puede traer ventajas. ¿Será duro y difícil? Bueno, echad un vistazo a vuestro alrededor, YA ES DURO Y DIFÍCIL (y también indignante, pero eso ese es otro tema en el que saldrían gruesas palabras como “ALTA TRAICIÓN” y lo dejo aquí…).
En este país se han hecho muchos progresos en el campo de las renovables, pero eso afecta muy poco o casi nada al consumo de petróleo, y no, el camino no es el coche eléctrico (no nos engañemos, no nos podemos permitir ahora la inversión necesaria para que el coche eléctrico haga mella en el consumo de petróleo, además de que en mi opinión ese tampoco es el camino, la solución no es el cambio de motorización sino el cambio en el modelo de movilidad). El camino es reducir drásticamente las necesidades de movilidad y apostar por el transporte ferroviario y marítimo. ¿Os acordáis cuando al principio de la crisis se hablaba de un Green New Deal? Pues incluso desde una óptica antikeynesiana sería mejor que lo actual, si simplemente dejásemos de gastar dinero en cosas como autovías y aeropuertos fantasmas.
Cuando entramos en nuestro coche nos deberíamos preguntar, ¿lo que voy a conseguir con este desplazamiento va a pagar el combustible que voy a gastar? En la mayoría de los casos la respuesta es no, y el dinero se resta de otras actividades que sí son rentables.
El ahorro energético debería ser el centro de las políticas europeas y nacionales, y los juegos monetarios deberían orientarse exclusivamente al mantenimiento de los servicios esenciales y no a las actividades que desperdician recursos, si nos endeudamos, que sea para ahorrar en el futuro, no para poder gastar más en el futuro, el crecimiento tal y como lo hemos conocido en nuestras vidas SE HA ACABADO, FINITO, KAPUT, estamos en otro ciclo, en el mejor de los casos de estancamiento, en este ciclo se hará bueno el dicho de que “el más rico no es el que más tiene, sino el que menos necesita.

dimecres, 1 d’agost del 2012

"El que hem fet a Marinaleda no és cap miracle, es pot fer a tot arreu"

Juan Manuel Sánchez Gordillo viatja al Principat i defensa una política transformadora que al poble andalús on és alcalde ha aconseguit plena ocupació i habitatge per tothom 
30/07/2012 -  Llibertat.cat

   

Es diu Juan Manuel Sánchez Gordillo i és sindicalista, independentista andalús, diputat al parlament d'Andalusia i alcalde de Marinaleda, un municipi sevillà situat a La Campiña. Un polític que en la presa de possessió com a diputat a la cambra andalusa va dir aquestes paraules: "Em comprometo a lluitar amb totes les meves forces per subvertir el sistema que produeix atur i corrupció, el sistema capitalista. Em declaro insubmís i em comprometo a donar veu als que no en tenen. Per aquesta nació sense sobirania que és Andalusia. Visca Andalusia lliure!". Sánchez Gordillo és un alcalde comunista que des de l'any 1979 ha lluitat per "posar dempeus un poder contra el poder, un contrapoder que sabés oposar-se als molts poders que tenia la burgesia i que desgraciadament segueix tenint en la lluita per assolir els drets que als jornalers sempre se'ns havien negat". Un contrapoder que "donés lloc a un poder de classe, un poder que es comprometés fins a les darreres conseqüències amb els treballadors que menys tenien, amb els que els havien robat fins la paraula". Per això, durant tots aquests anys, Sánchez Gordillo ha creat un poder municipal que ha ocupat la terra amb els jornalers, que ha reclamat habitatges i que s'ha rebel·lat contra les normes que afavoreixen els terratinents però que deixen els desocupats del món rural desemparats. I ho ha aconseguit, per això ara toca estendre aquest model de transformació social que ha arrelat en aquesta petita població andalusa.  

Plena ocupació i habitatge per tothom
Quins fruits ha obtingut aquesta política? Plena ocupació i el respecte de l'habitatge com a dret universal. "No ens fa por construir habitatges, tants com siguin necessaris perquè els obrers i els fills dels obrers tinguin assegurat un sostre i per això tampoc ens fa por tenir com a objectiu la plena ocupació que és just el contrari del que té en ment l'imperialisme per a aquesta zona del planeta", s'afirma des de l'Ajuntament de Marinaleda. A Marinaleda totes les mesures van destinades a promoure l'economia productiva, mentre que l'economia especulativa està prohibida. En aquest poble andalús es pot tenir un habitatge per 15 euros al mes a canvi de no vendre'l ni especular, mentre que una extensa xarxa de cooperatives que abraça tots els sectors de l'economia productiva ha aconseguit que tots els ciutadans de Marinaleda tinguin una feina, i que tothom, tingui la responsabilitat que tingui, cobri 1.200 euros al mes. Els beneficis que aconsegueixen les empreses no s'acumulen sinó que s'inverteixen per crear més ocupació. Un model que Sánchez Gordillo està estenent a més poblacions andaluses, ara amb l'ocupació d'una finca de 1.200 hectàrees propietat de l'exèrcit a Osuna i que només es fa servir per criar cavalls. L'alcalde ha ocupat la finca perquè vol que sigui productiva i doni feina a més jornalers. En una recent entrevista a Onda Cero, de les més escoltades segons assegura l'emissora, Sánchez Gordillo defensa que "la terra és de qui la treballa" i que "ha de complir un fi social". Així, denuncia que Andalusia el 2% dels propietaris posseeixen el 50% de les terres cultivables i que el 20% dels grans terratinents s'emporten el 80% dels ajuts de la política agrària comuna, fet que porta a la ruïna el petit camperol. En aquest desgreuge hi té molt a veure la Duquesa de Alba, que per nombre d'hectàrees en propietat s'emporta bona part d'uns ajuts que no necessita. 

L'accés a l'habitatge més barat de tota Europa
L'alcade afirma en aquesta entrevista que tenir un sostre per 15 euros al mes "hauria de ser la norma, l'excepcional hauria de ser que es venguin habitatges a canvi de milions d'euros". "Nosaltres què hem fet? Senzillament no especular. Hem comprat sòl rústic molt barat i l'hem fet urbà. S'ha acabat l'especulació del sòl. L'habitatge perfectament pot ser un dret universal com la sanitat o l'educació. Hem abaratit en més d'un 100% l'habitatge", explica, assegurant que "estem davant l'accés a l'habitatge més barat de tota Europa". "I això no és cap miracle, és possible. Si a Marinaleda és una realitat, pot ser-ho a tot arreu". Segons el polític comunista, "quan fas d'una necessitat humana com és el sostre un objecte d'especulació és quan s'encareix". Per això la seva política es basa simplement en "l'aplicació de la no especulació a l'habitatge". I això es pot fer a tot arreu. Què fa falta? Sánchez Gordillo ho té clar: "Voluntat política, i demà mateix es fan habitatges sense ànim de lucre".  

"Aquesta crisi és una gran estafa. Això es diu robatori a mà armada" 
Sánchez Gordillo es mostra molt crític amb la crisi. L'alcalde comunista assegura que la crisi "és una gran estafa del capital financer amb les hipoteques escombraria". Una estafa, argumenta, perquè "el BCE no presta directament els diners públics a l'Estat, sinó als bancs. I això es diu robatori a mà armada". "Està pensat pels que manen, hi ha una pèrdua de sobirania. Rajoy no mana, aquí mana el capital financer. No ens rescaten, ens segresten, i ja estem segrestats", assenyala.  

L'alternativa: nacionalitzar la banca i els sectors estratègics
Per això, per a Sánchez Gordillo el primer que s'ha de fer per avançar cap a un model social just és nacionalitzar la banca, que sigui pública, i nacionalitzar també les companyies energètiques. "L'energia ha de ser pública perquè és un sector estratègic", diu. També defensa més inversió en serveis bàsics com l'habitatge o les infraestructures i un canvi en el model agrari per tal que l'aliment sigui "un dret i no un negoci". "Des de l'austeritat pràctica i concreta es pot avançar molt", subratlla. El polític defensa també la gratuïtat de tota l'etapa formativa, des de les escoles bressol fins a la universitat. A Marinaleda una guarderia costa 12 euros al mes, però en canvi a Barcelona, per exemple, oscil·len entre els 200 i els 600 euros al mes, i no hi ha places garantides per tothom. Això provoca que "no estiguin a l'abast de totes les famílies. Els nens d'un mileurista no tenen dret a la guarderia. Ha de ser pública i gratuïta", remarca.  

Democràcia participativa 
El model rupturista implantat a Marinaleda no s'entendria sense una democràcia radical, 100% participativa. Per això a Marinaleda totes les decisions es prenen en les assemblees de barri, on hi participa tothom. "S'ha de tornar el poder real al poble. Ara hi està havent un transvasament de sobirania des de les classes treballadores al capital financer, i això s'ha d'impedir perquè acabarà amb la democràcia", adverteix Sánchez-Gordillo. L'Ajuntament de Marinaleda afirma que "no hi ha projecte d'esquerres sense participació directa del poble, des d'un principi no volíem que la gent anés a votar una vegada cada 4 anys sinó a participar cada dia en tots els assumptes que repercutissin en la seva vida", argumenta. D'aquesta manera, s'han creat assemblees, tant generals com de barri, on el poble participa directament de l'elaboració i aprovació dels pressupostos i tot el relacionat amb el poble.  

Gira catalana
Aquest mes de juliol Sánchez Gordillo ha portat l'experiència de Marinaleda als Països Catalans. Divendres passat va passar per Tarragona en un acte organitzat per l’Associació Artística-Cultural-Mediambiental Hunab Ku de Vilaseca. Dissabte havia de passar pel CSA “Lo Maset” de Deltebre però es va haver de suspendre la xerrada per l'ocupació a Osuna. I dijous, més de 300 persones van omplir la Plaça de l'Assumpció de Vilanova i la Geltrú per escoltar Sánchez Campillo, en un esdeveniment organitzat per la CUP. Gordillo va cloure el seu discurs amb "Viva Andalucía Libre! i Visca Catalunya Lliure!" i va posar especial èmfasi en el fet que l'independentisme d’esquerres andalús i català és una proposta revolucionària clau.