divendres, 23 de setembre del 2011

Una lucha dura y desigual por un servicio público


El Periódico, 23 de setembre de 2011

Querer acceder a la cocina de las noticias de TVE demuestra que el intento de control de la información por los partidos no tiene límites

Hace más de 10 años que los periodistas de los medios audiovisuales públicos luchamos contra los partidos políticos para conseguir que esos medios sean despolitizados, profesionales y plurales y estén al servicio de la ciudadanía. Pero una y otra vez determinados partidos se empeñan en atacar la libertad y la independencia de los profesionales. Es lo que ha pasado ahora con la decisión del consejo de administración de RTVE de exponer a los periodistas a su control político y abrir la puerta a la censura previa.

Los ciudadanos toman decisiones muy importantes gracias a la información, y por responsabilidad y credibilidad los periodistas debemos procurar que esa información sea independiente, plural, honesta y veraz. Los medios públicos, por su naturaleza y porque únicamente se deben a los ciudadanos, son los que deben realizar mejor esta información, rechazando intromisiones que amenacen su independencia.

La lucha para imponer estos principios democráticos básicos en los medios públicos ha sido dura y desigual. Durante muchos años, las radios y televisiones públicas fueron dirigidas por personas escogidas directamente por los gobiernos de turno que intentaban ponerlas al servicio de sus aparatos de propaganda. Los periodistas no nos hemos rendido nunca, aunque no siempre hemos estado unidos y hemos tenido quintacolumnistas. En el 2006 y el 2007 pensamos que habíamos conseguido un hito cuando, primero el Congreso de los Diputados y después el Parlament, aprobaron nuevas leyes de las radiotelevisiones públicas. Una de las cosas que nos preocupaban era que los gestores de estas corporaciones fueran buenos profesionales, independientes y conocedores del sector para poder realizar su labor de servicio público con eficiencia y libertad. La ley lo permitía y parecía que era el final de la politización.

El problema es que los partidos políticos, en el Gobierno y en la oposición, no estaban dispuestos a respetar la independencia de los profesionales de los medios públicos. En Catalunya se burlaron de la ley y, aprovechando que es el Parlament quien nombra a los miembros del consejo de administración, hicieron un consejo de gobierno de TV-3 y Catalunya Ràdio que reproduce la correlación de fuerzas del parlamento. En RTVE el consejo de administración también responde a la cuota de representación de cada partido. Es la partidización de los medios públicos.

Ahora, la decisión de los consejeros de RTVE de tener acceso al espacio en el que se cocinan las noticias de los informativos ha dejado al descubierto que su deseo de controlar la información no tiene límites. Pero rectificarán, porque tanto la ciudadanía a través de las redes sociales como algunos partidos políticos, sindicatos y los trabajadores de RTVE se han sublevado con una fuerza y decisión nunca vistas. Esto muestra que es el momento de hacer cumplir la ley y conseguir que en nuestro país los medios públicos estén dirigidos por profesionales cualificados e independientes en lugar de comisarios políticos. Es lo que se merece la sociedad y es por lo que muchos periodistas han luchado durante mucho tiempo. 

Taula rodona: els periodistes i els mitjans de comunicació


LLÚCIA OLIVA - aquest text és de Llúcia Oliva quan treballava a TVE Catalunya.
Actualment és la presidenta del Consell d'Informació de Catalunya i malauradament tot el que diu és ben vigent.
 Les ràdios i televisions públiques tal com funcionen avui a Espanya no ofereixen condicions perquè els periodistes facin totes les funcions que les societats democràtiques han assignat a la premsa. Una informació veraç, honesta, completa i plural és la base de les societats democràtiques perquè permet als ciutadans de participar plenament i responsablement en la vida pública del seu país. Però, com que els que tenen el poder són corruptibles i tendeixen a servir-se a si mateixos, s'ha atorgat també a la premsa la funció de vigilància i control dels governants. Aquestes funcions s'haurien d'acomplir en els mitjans públics millor que enlloc, perquè són de tots i haurien d'estar al servei de tothom. En teoria, no haurien de tenir les servituds econòmiques, comercials i empresarials de les ràdios i televisions privades. Ara, si a l'Estat espanyol, els mitjans audiovisuals públics no poden fer les seves funcions democràtiques, les raons s'han de buscar: primer, en la politització dels mitjans públics, i segon, en la seva dependència econòmica exclusiva de la publicitat. Això limita la capacitat d'informar sobre cestes persones, partits, institucions, empreses i serveis. A la practica, fa que els mitjans públics tinguin problemes per exercir el control dels polítics i protegir el públic dels abusos i errors dels governants, tal com seria desitjable. Al mateix temps, aquests mitjans també tenen dificultats per protegir els drets dels ciutadans com a consumidors.

La manca d'un model definit de televisió pública a Espanya i el nomenament polític del director general i dels caps d'informatius vicia tot el procés informatiu: des del nomenament del cap d'informatius, fins al del cap de secció, passant pel del redactor que informarà sobre determinats partits o temes. A l'hora de nomenar els quadres directius de la redacció, compta més la fidelitat de les persones a unes idees o les amistats personals que les raons professionals. A més, molts directius no han de donar comptes de la seva capacitat i efectivitat a l'hora de fer la feina, ni tan sols de l'acceptació popular dels seus programes informatius. L'única cosa important és que sigui apreciat pels partits de torn.

Aquest funcionament afecta directament la redacció. Primer, perquè tothom sap, encara que ningú no ho admeti oficialment, que cal treballar sense perjudicar els interessos del partit que governa i els dels seus aliats polítics, i si es pot, cal donar-los un cop de mà. Després de tot, aquests partits són els que tenen a la seva mà el poder de posar i treure els responsables dels mitjans públics. Segon, perquè la situació que cada periodista aconsegueix a la redacció no depèn de si es treballa molt o poc, bé o malament, si s'és creatiu o innovador, de l'experiència professional. Tot depèn de la docilitat de cadascú, de la seva fidelitat als que manen o de l'habilitat per adaptar-se a la situació imperant. Aquest funcionament a les televisions públiques no és recent, sinó que s'arrossega des de la seva creació. Per exemple, Televisió Espanyola ha viscut el franquisme, el Govern de la UCD, el del partit socialista i ara el del PP. Això vol dir que els periodistes s'han hagut d'adaptar a quatre situacions ben diferents que han portat canvis d'organització, de directius, de funcionament de la redacció, deis programes informatius, etc.

Però cada Administració, salvant les diferències entre dictadura i democracia, ha coincidit a voler utilitzar els informatius d'acord amb els seus interessos i ha convertit TVE en el seu instrument de propaganda política.

Això explica la total desmoralització de la redacció que ja ha arribat a la conclusió que no hi ha res a fer perquè qualsevol que sigui el partit que governi, sap que a TVE les coses seguiran igual: nomenament polític dels càrrecs directius de l'empresa en general i de la redacció en concret, censures, silencis o declaracions imposades, partidisme, etc. La gent veu que la capacitat i el rendiment professionals no serveixen com a moneda de canvi, i es viuen discriminacions si no es pensa i s'actua de la manera que s'ha decidit que és la políticament correcta. Com a conclusió, molts periodistes deixen de tenir com a fins últims de la seva tasca el dret a saber de la gent i el perfeccionament professional i ètic. S'abandona la Iluita per aconseguir uns informatius millors i més efectius, més útils perquè els ciutadans entenguin el món en el qual viuen i puguin actuar en conseqüència.

D'altra banda, l'intervencionisme dels governs de torn en la política informativa de TVE ha fet que no s'hagi creat una cultura democràtica a l'interior de l'empresa ni tampoc a la redacció. Durant la dictadura, quan l'esperit de Iluita era més viu, el que era políticament correcte entre els periodistes era mirar d'aixecar el sostre informatiu i colar algun gol. Ara, el més corrent és passar del problema, cobrar a final de mes i buscar satisfaccions professionals fora de TVE, perquè no existeix aquesta cultura democràtica pròpia de les televisions públiques en les quals els periodistes prioritzen el dret dels ciutadans a la informació.

L'intervencionisme dels governs en les televisions públiques també porta a canvis en els directius de la redacció que obeeixen més a interessos polítics immediats que a ideals informatius. A TVE Catalunya, per exemple, en dotze anys recordo haver vist, almenys, set caps d'informatius diferents i, com que cada vegada es comença de zero, no s'ha pogut crear tampoc una cultura informativa de televisió pública pròpia d'aquesta empresa. A part dels problemes mencionats, el que veiem és que els informatius de públiques i privades s'assemblen massa.

Si les radios i televisions públiques són un servei públic essencial, tal com diuen els seus Estatuts, els seus periodistes tenim l'obligació d'informar, no només d'allò que és sensacional i crida l'atenció i l'audiència, sinó d'aquelles coses més quotidianes que criden l'atenció de la gent perque poden afectar la seva vida quotidiana. Si pensem que en una democracia, el ciutadà ha de tenir un control de la seva vida i de les seves decisions, és necessari que tingui una informació completa i honesta, profunda i contextualitzada, amb les opinions de persones rellevants i d'experts perquè es pugui formar la seva pròpia opinió del món que l'envolta avui o en el qual viurà demà.

Desgraciadament, la cultura de la supervivència que la politització els mitjans públics ha portat a certes redaccions, fa que sovint s'oblidin els ciutadans que estan a l'altra banda de la pantalla. De vegades, amb els nostres silencis o les nostres informacions ja no es defensen ni tan sols interessos de governs o de partits, sinó els interessos d'individus determinats o d'empreses ben allunyats de l'interès públic. I és que quan no hi ha objectius ni barems professionals que prevalguin per sobre de tot, quan aquests no són els paràmetres que es fan servir per avaluar la feina, es produeixen tot tipus de situacions viciades, tot tipus d'aberracions.

En aquestes circumstàncies, a les televisions públiques, hi ha poc lloc per als periodistes inquiets, crítics, creatius o innovadors. La innovació és, segons els experts, una de les claus per a la supervivència dels mitjans públics. En els informatius, les innovacions es podrien fer sortint de la immediatesa de la notícia del dia, ampliant el ventall de notícies que es donen, proposant un tractament més aprofundit, ampli i analític de l'actualitat.

Els mitjans públics serien els llocs ideals per sortir de les rutines informatives basades en els accidents i les notes dels gabinets de premsa. Els periodistes d'aquests mitjans hauríem de poder sortir del dia a dia per considerar els processos i les tendències socials que s'estan desenvolupant i afecten o afectaran en el futur els ciutadans. Tot i que aquests haurien de ser els principis informatius dels mitjans públics, ara estan més ben vistos i són més còmodes els professionals que mantenen l'estructura existent, l'statu quo, i que no plantegen coses que poden xocar amb els interessos polítics, personals o comercials de l'empresa. El moment en qué la paradoxa informativa que es dóna als mitjans públics es posa més de relleu és durant la campanya electoral. Aquesta informació té una gran transcendència perquè, en teoria, és la que faran servir els electors per decidir el sentit del seu vot. Els mitjans públics haurien de ser el lloc on els electors trobessin la informació més independent, completa i honesta, peròi tampoc aquí els periodistes podem exercir les funcions que ens són pròpies dins d'una societat democràtica. El Consell d'Administració de RTVE ens imposa una manera de fer la informació electoral, pactada amb els partits, i basada en el minutatge de les intervencions dels partits parlamentaris. L'objectiu inicial d'aquesta política és evitar la discriminació dels partits de l'oposició, però a l'hora de la veritat fa que la informació de la campanya s'acabi semblant més a un espot publicitari de cada partit que a una informació periodística.

Les normes electorals acaben impedint la informació sobre qualsevol partit o moviment electoral extraparlamentari, no es pot fer una tasca de vigilància i control de les promeses electorals ni de l'actuació que han tingut els partits i polítics que ja han exercit el poder. La televisió pública es converteix en una plataforma des de la qual els partits parlamentaris exposen les seves propostes i demanen el vot, però no promociona un autèntic debat polític. Com més vots s'han tingut, més minuts es pot sortir a la informació electoral dels mitjans públics, i això, contribueix a perpetuar el poder dels grans partits, al mateix temps que perjudica els partits petits o els que només es presenten en certes demarcacions. Però sobretot, aquest sistema margina i estigmatitza les opcions extraparlamentàries que no entren mai en l'agenda informativa de la televisió pública.

Segons els estudiosos de la comunicació, els mitjans públics haurien d'anar més enllà de l'interès que cada partit té a mostrar-se davant del públic d'una manera determinada. Haurien d'aconseguir que totes les qüestions electorals importants siguin debatudes de manera pública i adient. Però aquest diàleg queda reduït als protagonistes de sempre, als líders arxiconeguts dels partits parlamentaris. Els mitjans públics haurien de fer un esforç per introduir diferents punts de vista i perspectives per evitar que l'agenda pública es confeccioni sempre de dalt a baix. Haurien de facilitar que en la discussió pública es tinguessin en compte preocupacions que els comentaristes oficials tendeixen a ignorar. Aquest és un altre motiu de frustració per als professionals que es veuen reduits al paper de propagandistes sense que hi puguin fer res. En la meva opinió, caldria aplicar una sèrie de mesures urgents per tal que els periodistes dels mitjans públics puguin donar la informació com els correspon en el si d'una societat democràtica. D'aquesta manera, recuperarien gran part de la moral professional:

1) Elecció de les persones que exerceixen la direcció del departament d'informatius segons criteris de professionalitat, capacitat i eficiència. Això implica que el director general de la cadena també haurà estat escollit segons aquests mateixos criteris i, evidentment, que no hauria de ser el govern de torn qui el nomenés.

2) Organització de les redaccions segons les necessitats professionals i no per garantir-ne el control ideològic.

3) Elecció de tots els càrrecs responsables de la redacció fent servir els mateixos criteris d'eficiència, professionalitat i competència.

4) Establiment d'objectius informatius clars tenint en compte la Constitució i les funcions assignades als periodistes en les societats democràtiques occidentals.

5) Establiment de mesures que protegeixin la llibertat d'informació i d'expressió dels periodistes, així com la seva independència. Per exemple, aprovar l'estatut de redacció en els mitjans públics on no existeixi.

dimarts, 20 de setembre del 2011

¿Medicalizar la muerte?

Antonio Sitges-Serra
La generalización de prestaciones sanitarias a pacientes terminales es utópica e indeseable

Por más que nuestros ciudadanos admiren la actitud prometeica y aparentemente altruista de científicos y profesionales de la salud, el mito del elixir de la vida eterna se parece cada vez más a un esperpento ideológico en manos del lobi médico-industrial. El precio que estamos pagando por haber duplicado nuestra esperanza de vida en los últimos 100 años es más alto de lo que cree el común de los mortales. La medicina genera hoy un sinnúmero de enfermos crónicos, discapacitados, dependientes, muchos de ellos terminales, como fruto de intervenciones quirúrgicas mutilantes e ineficientes, cuidados intensivos difíciles de justificar y quimioterapias desquiciadas. Una tercera parte de los pacientes que mueren de cáncer se encuentran en ese mismo momento recibiendo aún quimioterapia, generalmente carísima. Dos tercios de los pacientes que han estado más de un mes ingresados en una uci fallecen dentro de los dos años subsiguientes; en el caso de pacientes de más de 70 años, la mitad de los que sobreviven a la uci fallecen dentro de los siguientes seis meses. De los pacientes operados de cáncer de páncreas o de esófago, apenas el 15% supera los cinco años, periodo jalonado por repetidas visitas, análisis, tacs y quimioterapia tóxica. Está, pues, plenamente justificado el interés creciente que despierta la así llamada medicina paliativa, especialidad no reconocida oficialmente cuyo objetivo -más allá de la retórica humanista- es medicalizar la muerte, consecuencia natural de la medicalización de la salud que ya padecemos y que con el tiempo se agrava en detrimento de nuestro bienestar físico y mental.
La medicalización de la salud representa una merma sustancial de la autonomía individual y fomenta la irresponsabilidad para con nuestros estilos de vida; merma de autonomía e irresponsabilidad a las que nos ha conducido tanto paternalismo estatal y tanta previsión social. Por mencionar solo algunas de sus dianas, el embarazo, la alimentación, la menopausia, la sexualidad, nuestras manías o el envejecimiento son considerados casi enfermedades que precisan -según la corrección política vigente- un abordaje integrador e interdisciplinar y un largo etcétera de memeces por el estilo. En vías de agotarse los estados fisiológicos susceptibles de ser convertidos en enfermedades potenciales, el ojo del huracán médico-farmacológico va a pivotar pronto sobre la muerte y su entorno.
Nuestro sistema de salud y las enfermedades asociadas a la longevidad generan tal cantidad de pacientes candidatos a ser tratados paliativamente que la ministra Pajín se ha puesto las pilas y nos promete una ley que asegura el derecho de todo ciudadano a que los médicos se ocupen de él hasta la muerte. Eso sí, la palabra tabú ha desaparecido del proyecto de ley, donde se redefine la muerte como «el proceso final de la vida», y como tal, susceptible de ordenación jurídica, de medicalización y de institucionalización. Al parecer, la redefinición de la muerte como proceso soslaya la incomodidad de habérselas con la eutanasia o con el suicidio asistido. La ley, se dice, evitará el ensañamiento terapéutico, pero ignora que tal ensañamiento forma parte de una cultura muy extendida entre los médicos y también entre pacientes y familiares, a los que les asiste el derecho a exigir atención médica hasta el último suspiro.
La generalización de prestaciones sanitarias a los pacientes terminales -y todos lo seremos un día u otro- es una utopía y, como tantas otras prestaciones sociales anunciadas y luego disipadas, irrealizable so pena de asestar un duro golpe a los ya exiguos recursos de nuestra sanidad pública, que apenas si alcanzan para cuidar a los vivos. La ley en proyecto incluye un párrafo en el que se lee que cada paciente en agonía podrá disfrutar de «habitación de uso individual durante su estancia». ¿Cómo es posible tal desconexión de la realidad en un momento en el que se están cerrando cientos de camas hospitalarias y los cirujanos no podemos ni dar fecha de intervención a pacientes que aún tienen opción de curarse?
Créanme, la muerte dulce -como tantos otros aspectos de nuestra salud- debería pasar a ser responsabilidad nuestra y de nuestros allegados; y cuanto más lejos del hospital, mejor. Así que, dependiendo de qué diagnóstico le den los médicos, siga mis consejos: deje inmediatamente las pastillas del colesterol (si no las había dejado ya antes), váyase a casa y aprenda cuatro ideas básicas de farmacología que tan útiles le van a ser llegado el caso de que necesite alguna ayuda de este tipo. No es más difícil manejar las benzodiacepinas o la morfina que aprender a conducir o jugar a la bolsa. Vuelva a sus hobbies, retome las adicciones razonables que algún médico bien intencionado le prohibió en su momento y disfrute de los alimentos que aún le apetezcan. Y cuando llegue el momento de partir, escuche su música preferida y abra de par en par la ventana de la habitación individual de su casa: el aire fresco le sentará bien y la paloma que abandone su pecho encontrará la salida más fácilmente. Catedrático de Cirugía de la UAB.

El Periodico, 14 de setembre de 2011- Arxiu PDF

dimecres, 14 de setembre del 2011

Miren Etxezarreta - La Deuda Pública y el Pacto del Euro


Miren Etxezarreta - La Deuda Pública y el Pacto del Euro from ATTAC.TV on Vimeo.

Miren Etxezarreta es Catedrática Emérita de Economía Aplicada de la Universidad de Barcelona y Doctora por la London School of Economics. En esta entrevista Miren nos explica quiénes son los causantes de la explosión de la deuda pública, a quiénes favorece, a quiénes perjudica, cuál es la política de la Unión Europea sobre esto (Pacto del Euro) y cuáles son las alternativas. Además reflexiona sobre los distintos tipos de economistas, los que miran más la realidad y los que miran la realidad de los poderes fácticos del mundo del dinero. 

dijous, 8 de setembre del 2011

No acatem la sentència!


Ajuda'ns! Necessitem 50.000 signatures per presentar la Llei al Parlament.

Blindem per Llei que el català sigui l'única llengua vehicular a l'ensenyament.

Llei d'Iniciativa Legislativa Popular Salvem l'escola en català

Article 1. El català, única llengua vehicular del sistema educatiu
Article 2. El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra
Article 3. Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana
Article 4. El català, única llengua d'acollida de tot l'alumnat nouvingut
Article 5. El català, única llengua dels docents
Llegir més