dimecres, 23 de setembre del 2009

El sector renovable pot crear gairebé tres milions de treballadors més que els fòssils fins a 2030



Basat parcialmente en una investigació de l'Institut per a un Futur sostenible de la Universitat Tecnològica de Sydney, Austràlia, el novaestudio, elaborat per Greenpeace i pel Consell EUropeo d'Energies Renovables, urgeix als governs elaborar un gran pacte per a combatre el canvi climàtic el desembre a Copenhaguen.
Els resultats mostraven que el canvi cap a un model energètic que utilitzi més les energies renovables no solament salvarà el medi ambient, sinó que crearà gran quantitat de llocs de treball. L'informe afirma en concret que "substutuir el carbó per les energies renovables no solament significarà evitar l'emissió de 10.000 milions de tones de CO2, sinó que a més es crearan 2,7 milions de llocs de treball a tot el món per a 2030, amb el ritme de creixement actual".

L'informe aporta algunes dades, com que la indústria de l'energia eòlica ja és el segon consumidor d'acer d'Alemanya, després del sector automobilístic.

Font: Perth Now

dijous, 17 de setembre del 2009

Qui ha de gestionar el món?


Les democràcies han estat una eina per avançar cultural i socialment. Els ciutadans podem decidir moltes més coses que quan vivien sotmesos a règims totalitaris. Tot i que amb la democràcia som més "lliures" no deixem de viure sotmesos a les complexes maquinaries dels partits polítics. Aquests s'han convertit majoritàriament en estructures empresarials que mouen molts diners i de les que en pengen moltes persones que en depenen econòmicament. Aquests, que en teoria haurien de treballar bàsicament per atendre les necessitats de la societat, ara viuen lligats per preservar els ingressos econòmics que depenen bàsicament de la seva presència als diferents estaments municipals i estatals. Bona part de la ciutadania continua pensant que ells són els únics capacitats per dur el timó de la societat i molts encara ens creiem incapacitats de poder-los rellevar. Cal vèncer aquest engany que ells ens volen fer creure, l'administració i el servei a la comunitat és una responsabilitat que ens recau a tots plegats i a la que qualsevol de nosaltres hi pot contribuir d'una manera o altra. Cal acabar amb aquest monopoli de partits que ens desagnen economicament i que diuen que la crisi és culpa de tots menys d'ells.
L'anècdota d'Arenys de Munt obre escletxes en la participació ciutadana i és molt provable que els que tenen la clau mirin de tancar amb pany i forrellat aquesta nova competència que els hi ha sorgit, per que com dèiem això els hi pot fer trontollar bona part del negoci que hi tenen muntat, és per això que cal estar atents i adonar-nos que el mal moment que els partits polítics estan passant és l'oportunitat per que la societat ens la fem nostra i siguem nosaltres els que decidim quina societat volem cada dia i no només cada 4 anys.

dimecres, 16 de setembre del 2009

La crisi dels partits polítics tradicionals durà la fi de l’oasi català i obrirà nous conflictes


Autor d’un dels estudis acadèmics més rigorosos sobre l’evolució del sistema polític a Catalunya des de la reforma democràtica, considera que l'actual desafecció afavoreix l'aparició de noves formacions

Àlex Romaguera
En el seu estudi sobre el sistema parlamentari català assenyala una crisi important dels partits tradicionals. Quan comenceu a detectar aquesta tendència?
Hi ha un fenomen que observo després d’analitzar la irrupció de la Plataforma per Catalunya i que indica un canvi en profunditat del nostre sistema de partits. S’inicia el 2003 amb la constitució del primer tripartit, i pren especial rellevància a propòsit del debat estatutari, el procés del qual confirma la desafecció de la societat catalana respecte a Madrid i a la resta d’Espanya, però també envers la nostra classe dirigent.

De quina manera la desafecció no és tant dels partits clàssics com del mateix funcionament democràtic de les institucions?
Probablement, però a Catalunya aquest desencís està més avançat que a la resta de l’Estat. Aquí es marquen les dinàmiques polítiques que després tenen lloc en altres punts de la geografia espanyola, tant les de tipus general com les micros. Arran de l’Estatut, s’obre la veda perquè altres comunitats plantegin reformes estatutàries, com també l’aparició de Ciutadans desemboca en Unión Progreso y Democracia i de l’èxit electoral de la Plataforma per Catalunya en sorgeixen altres formacions autonòmiques que fan un discurs xenòfob molt similar.

Catalunya marca el ritme de la política espanyola?

Ho fa des del 2003. Primer amb l’Estatut i després amb l’acord del finançament, i això posa de manifest un tema del qual no es parla gens: malgrat que els polítics diuen el contrari, la igualtat de drets no existeix en coses tan evidents com ara la prestació de serveis, el model de gestió econòmica, la inversió amb infraestructures o l’articulació entre les diverses comunitats autonòmes. Es permet l’annexió de Navarra al País Basc però no la federació entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Els polítics ho obvien i això incrementa la desafecció.

La constitució del tripartit ho va accelerar?
Així ho reflecteixen els estudis demoscopis, segons els quals la societat catalana percep els governs de coalició com una operació per repartir-se parcel·les de poder. El primer tripartit exhibeix grans contradiccions, i el cas del 3% i, sobretot, l’esfondrament del túnel del Carmel marquen un trencament sense precedents entre la ciutadania i l’executiu. I, quant al segon tripartit, les forces de la coalició rivalitzen per quotes de poder i, en l’elaboració de l’Estatut, manifesten un excés de tacticisme que impedeix resoldre el tema satisfactòriament. Per a molta gent, les posteriors retallades del text generen un descenís per la incapacitat dels nostres polítics a l’hora de defensar-lo.

La jubilació política de Pujol, de Maragall o recentment de Saura afavoreix aquesta mirada escèptica als partits tradicionals?
Hi ajuda, perquè simbolitza el desgast de les grans formacions. La retirada de tots tres tanca una manera d’actuar basada en el carisma d’uns líders intuïtius que cerquen el contacte directe amb la ciutadania. Ara tenim uns governs freds, amb un perfil de gestors molt allunyats de la gent, a la vegada que ni el PSC, que malgrat el seu líder ha perdut 240.000 vots després de mobilitzar l’electorat immigrant, ni Convergència i Unió, incapaç de complir les seves expectatives històriques, ofereixen projectes engrescadors.

Més enllà d’això, no creu que la desafecció obeeix a la tradició crítica de la societat civil?

Catalunya sempre ha tingut un teixit social molt actiu, però sobretot ha consolidat una dinàmica de canvi propiciada per l’augment de l’abstenció i per una estructura d’oportunitats que afavoreix actors nous en l’àmbit local. Entre altres coses perquè el sistema electoral impedeix que tinguin lloc en els grans parlaments, no tant en els municipis. De fet, si mirem en les poblacions de més de 50.000 habitants, el pentapartit (PSC-CiU-ERC-ICV-PP) està en clara devallada. Apareixen nous tipus d’agrupacions com ara la Plataforma per Catalunya, la CUP i la CORI a Reus i, llevat dels quatre consistoris provincials, a hores d’ara ja tenim aquests nous actors en 15 capitals de comarca. I la tendència va en augment.

*L'entrevista la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Independència a Arenys de Munt

Ajuntament d'Arenys de Munt

El dia 13 de setembre de 2009 Arenys de Munt va dur a terme una consulta popular preguntant per la independència de Catalunya. El resultat va ser prou clar, del 41% de votants el 96% van votar a favor. És veritat que no sabem que pensa el 59% restant, segurament el resultat podria ser sorprenent, però també és veritat que fins ara hem donat per bones votacions amb molta menys participació. El govern de l'Estat s'ha cobert de glòria amb les declaracions que ha fet i el partit socialista de Catalunya no sap quina cara ha de posar. També ICV no ha mostrat comoditat amb aquests fets. ERC malgrat que la iniciativa no és seva, se l'apropia i ara voldrà abanderà totes les que es facin a partir d'ara. El panorama no deixa de ser interessant i deixa palès que la ciutadania tenim més poder del que ens pensem. Si som prou intel·ligents el precedent d'Arenys ens ha de servir per que comencem a praticar participació ciutadana de veritat. Com amb tot, només cal sentit comú.

Deep Purple a Barcelona


14 de setembre de 2009, a un quart de 10 del vespre comença el concert de la llegendària banda. Potser són els més grans del rock dur i també semblen els més purs. La banda ja no manté tots els components que formen part de la llegenda, però manté la força i l'essència. Sobta la imatge del cantant, Ian Gillan, només canta, juga amb el micro i de tant en tant toca la pandereta. Vestia una camiseta de cotó fosc que va omplir de suor i uns texans blaus, normalitat absoluta d'una estrella que com és lògic no té la mateixa veu i es mostra tal com és, sense amagar res. Ian Paice, el bateria, continua en plena forma, omple amb potència el so i fa caminar la banda, el solo que va fer no va ser ni de bon tros una representació del que va quedar enregistrat en aquell mític Made in Japan. De la resta podem dir que en els teclats, Don Airey, va mostrar força i capacitat de recrear-se viatjant i recordant sons de diverses bandes de la història del rock, des de Rick Wakeman fins Emerson Lake&Palmer, buscant també pinzellades clàssiques. El baixista, Roger Glover, amaga la seva al·lopecia sota un mocador pirata i llueix amb un solo de baix quasi més llarg que el de Ian Page. Steve Morse, l'actual guitarrista és un jove ros atractiu que aconsegueix mantenir l'esperit del so de la banda, llueix en molts solus i fa una intro intel·ligent en la mítica Smoke on the water.
En resum, un bon concert, potent, entregat, amb so i llum de qualitat, però sense més. Un concert que va transcórrer en la intimitat de 2000 persones, que segurament amb més difusió hagués vingut algú més.
El públic era més aviat madur, acompanyant algun de més jove, en definitiva un bon record d'una banda mítica, sense precedents que va demostrar que encara s'ho passen bé tocant.

Espanya a la cua

En els darrers 20 anys s'ha construït una casa per hora en els 311 municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Tal com diu l'Avui "Espanya s'estanca en solitari i serà l'únic dels grans que no haurà sortit de la recessió quan acabi l'any. El motiu, "els desequilibris estructurals acumulats en els últims deu anys i ja prou coneguts", va lamentar Almunia referint-se al còctel de la bombolla immobiliària i l'addicció espanyola al totxo, l'endeutament familiar excessiu i l'atur, que encara creixerà "molt més" que a la resta de la UE."

El totxo no és la millor opció per l'estabilitat econòmica, això tots ho vèiem i ho dèiem i al final el temps ha donat la raó. Generar accedent d'habitatge no ens porta enlloc, tenir cases buides i pendents d'hipotèques no ens dona res més que pobresa i endeutament. Molts deien que calia invertir en investigació i recerca, almenys això ara ens donaria alguna possibilitat per poder tirar endavant. Però aquest és el model que s'ha triat i ara caldrà buscar la resposta, potser Espanya serà la darrera a sortir d'aquest mal son social que viuen moltes famílies, però potser això també ens permetrà replantejar seriosament el model i buscar noves vies per no caure en al mateix parany, no fer-ho serà un greu error.

divendres, 4 de setembre del 2009

Macari Caganer

pots anar també: http://macaricaganer.blogspot.com

INVOCACIÓ

Magis bonum est cagare
quam bibere et manducare
Millor cosa es lo cogà
que lo beure i lo menjà
Paraules de un cagané
en temps que cagaba bé.
PROEMI
Discrets i nobles oyents,
qui apretant llavis i dents
arrufeu un poc lo nas
per respecte al meu detràs,
que amb solemnitat completa
ara fa la seva feta,
crec que serà conveient
fervos en aquest moment
un discurs improvisat
en lo qual, en claretat,
a tots vos tinc de fer "beure"
que jamai em podreu treure
cap més feina de admirà
que la feina del cagà.

Procureu-me estar atents,
que probant-ho al mateix temps
per la boca i lo trasero,
sens cap venagloria espero
convencer lo enteniment
amb lo discurs evident,
i convencer també el nas
amb els perfums del detràs.

No'm diguin que só indecent
perque devant de la gent
cago i parlo de cagà
que es cosa que tothom fa,
desde el més gran al més xic,
desde el més pobre al més ric,
i es molt tonto qui s'amaga
de cagà, doncs tothom caga,
i com al principi he dit
vaig trobar en un llibre escrit
de un antic savi doctor,
que es tenia per millor
en aquell temps el cagà
que lo veure i lo menjá.

Aixó si que ho crec molt bé
i jo vos ho provaré
am raons tan evidents
que ho veureu, nobles oyents,
encara més clar que aixó.

Començo doncs ara Jo
i en dos parts dividiré
el discurs que vos faré,
provant-vos en la primera
lo poder de la caguera,
i mostrant en la segona
que es cosa molt sana i bona
i de una gran excelencia,
com veureu ab evidencia.
PRIMERA PART

L'emperador de la Xina,
el sultant de Palestina
i altres terres de l'Orient,
tots el Reis de l'Occident,
el de França, el d'Espanya,
el d'Irlanda i Gran Bretanya,
tots els reis i emperadors
ducs, marquesos i senyors
que d'aquí cent anys hi haurà,
tots el que en el món hi ha
i tots aquells que hi ha hagut
tant poder no han tingut
ni jamai podran juntar
com té lo Senyor Cagar.

Cagat homo, cagat dona
et cagat omnis persona.

Paraules de un escolà
que no podia cagar.
Caga tot qui es animal,
caga el ric i el menestral,
caga el sabi i l'ignorant,
la formiga i l'elefant,
caga tot home que endrapa,
caga el Rei caga el Papa
i caga per acabar
tot qui te cul per cagar.

Aquell currutaco fi
que tot ell es presumí,
caga en més d'una ocasió
ab molt gran satisfacció:
fins les senyores més fines
corrents s'alsen las cortines
descubrint lo honest darrera
quant apreta la caguera
L'avaro que en gran afany
conta el seu tresor tot l'any
i d'allí no s'alsaria
per son cusí ni sa tia
fins que ben tancat hagués
am sis claus els seus diners,
s'alsa correns sens paresa
quan li diu la naturalesa
que en la necesaria hi ha
negocis a despaxar;
i si estans'hi allí asentat
es recorda que ha deixat
tal volta el calaix obert,
tinc jo per molt i molt cert
que pendrà paciencia llarga
fins que habent buidat la carga
el senyor cul li dirà:
"Alçat d'aci, prou ni ha".


El noble o l'acaudalat,
per donarse dignitat,
si algú demana per res
o està ocupat o no hi es
i tant se fa demanà
que al pobre fa renegà;
més si apreta la caguera
aneu-li prompte al darrera
i veureu com sens tardà
corrents despaxa el cagà.

Si veieu a molta gent
com el criat o l'assistent
a totes parts los envian
i per si res no farian
per més que fos important;
a veure si enviaran
el criat, la minyoneta,
quant truca donya Cagueta.
Molts diuen, doncs així pensen
"a Roma de tot dispensen";
més jo diré a aqueixos tals
que son uns gran animals
doncs mai a Roma hi haurà
qui dispensi de cagà.

En fi, es feina tan comuna
que sols aquell que dejuna
es el qui es pot lliurar
de la merda i del cagar;
mes aquí entra l'obstacle
que a no ser un gran miracle
no viuria pas un mes,
qui no mengés ni cagués.

Homes i dones hi ha hagut
en lo mon plens de virtut
santetat i penitencia,
molts d'ells han fet abstinencia
en el beure i el menjar,
mes mai han pogut trobar
ni en cap llibre he vist escrit
que lo més arrepentit
de cagar hagi deixat
quant el cul li ha demanat.

Jo he regirat pergamins
dels autors grecs i llatins,
he llegit tota l'historia
del regne de la Cagatoria,
he desenterrat els ossos
de mil culs, ja xics, ja grossos
del temps antic i modern,
des del cel i del infern
i al fi de tots he trobat
que en son temps tots han cagat.

Aixó es un precepte just:
caga aquell que hi troba gust
i cagan els que hi pateixen,
n'hi ha que cagant s'engreixen,
altres que hi fan espetecs,
altres que cagant fan sist,
uns tenen el cagar trist:
altres fan trap, trep, trop, trum,
altres pam, pem pim, pom pum,
cada hu fa sa musica
amb la merda que trafica.

Pero com no acabaria
ni ab una hora ni ab un dia
el poder de la caguera,
daré fi a la part primera
dient: oh, auditori meu,
que, tots cagant, merda feu.

FI DE LA PRIMERA PART.

SEGONA PART

Ho quant utile est cagare;
quam dulce est ventrem buidare
in plasa, in horto, et in monte,
in camino, prope fonte;
et si cagacio malestias
adhunc cagare inter bestias!

(Paraules de un pobre diable
que cagaba en un estable).

Jo vos contemplo parats,
oyents meus molt perfumats,
i al veurer que es cosa clara
tot lo que os he xarrat ara,
confesareu convençuts
no ho sou tan en son poder
com es lo rei caganer.

Però sortiume de po,
que us tinc de fer veure jo
que si bé es molt poderós,
es també molt deliciós,
molt agradable, molt sa
i molt util cagá.

El cagá us podrá donar
gran forsa per treballar
ganes per menjar i beure;
ell fará a los sastres seure,
als barreters fer barrets,
als ferrers farà estar drets,
escriure també als notaris
dar feina als apotecaris
a los metges malas nits,
als advocats fer escrits,
musics i escolans cantar;
als militars, pelear,
gran ganancia als hortelans,
a tots treball i descans,
fins als sabaters fer botes
i als escarabats pilotes,
i aquell que no cagarà
res de tot això farà.
¡Veus aquí amb quanta raó
he dit que el cagar es bo!

Tres hores més xerraria
i encara no acabaria,
però m'avisa el darrera
que ha acabat ja la caguera
i aquí acabo dient
que cagueu per sempre. Amen.
PROU