dimarts, 15 de setembre de 2009

Deep Purple a Barcelona


14 de setembre de 2009, a un quart de 10 del vespre comença el concert de la llegendària banda. Potser són els més grans del rock dur i també semblen els més purs. La banda ja no manté tots els components que formen part de la llegenda, però manté la força i l'essència. Sobta la imatge del cantant, Ian Gillan, només canta, juga amb el micro i de tant en tant toca la pandereta. Vestia una camiseta de cotó fosc que va omplir de suor i uns texans blaus, normalitat absoluta d'una estrella que com és lògic no té la mateixa veu i es mostra tal com és, sense amagar res. Ian Paice, el bateria, continua en plena forma, omple amb potència el so i fa caminar la banda, el solo que va fer no va ser ni de bon tros una representació del que va quedar enregistrat en aquell mític Made in Japan. De la resta podem dir que en els teclats, Don Airey, va mostrar força i capacitat de recrear-se viatjant i recordant sons de diverses bandes de la història del rock, des de Rick Wakeman fins Emerson Lake&Palmer, buscant també pinzellades clàssiques. El baixista, Roger Glover, amaga la seva al·lopecia sota un mocador pirata i llueix amb un solo de baix quasi més llarg que el de Ian Page. Steve Morse, l'actual guitarrista és un jove ros atractiu que aconsegueix mantenir l'esperit del so de la banda, llueix en molts solus i fa una intro intel·ligent en la mítica Smoke on the water.
En resum, un bon concert, potent, entregat, amb so i llum de qualitat, però sense més. Un concert que va transcórrer en la intimitat de 2000 persones, que segurament amb més difusió hagués vingut algú més.
El públic era més aviat madur, acompanyant algun de més jove, en definitiva un bon record d'una banda mítica, sense precedents que va demostrar que encara s'ho passen bé tocant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada