Autor d’un dels estudis acadèmics més rigorosos sobre l’evolució del sistema polític a Catalunya des de la reforma democràtica, considera que l'actual desafecció afavoreix l'aparició de noves formacions
Àlex Romaguera
En el seu estudi sobre el sistema parlamentari català assenyala una crisi important dels partits tradicionals. Quan comenceu a detectar aquesta tendència?
Hi ha un fenomen que observo després d’analitzar la irrupció de la Plataforma per Catalunya i que indica un canvi en profunditat del nostre sistema de partits. S’inicia el 2003 amb la constitució del primer tripartit, i pren especial rellevància a propòsit del debat estatutari, el procés del qual confirma la desafecció de la societat catalana respecte a Madrid i a la resta d’Espanya, però també envers la nostra classe dirigent.
De quina manera la desafecció no és tant dels partits clàssics com del mateix funcionament democràtic de les institucions?
Probablement, però a Catalunya aquest desencís està més avançat que a la resta de l’Estat. Aquí es marquen les dinàmiques polítiques que després tenen lloc en altres punts de la geografia espanyola, tant les de tipus general com les micros. Arran de l’Estatut, s’obre la veda perquè altres comunitats plantegin reformes estatutàries, com també l’aparició de Ciutadans desemboca en Unión Progreso y Democracia i de l’èxit electoral de la Plataforma per Catalunya en sorgeixen altres formacions autonòmiques que fan un discurs xenòfob molt similar.
Catalunya marca el ritme de la política espanyola?
Ho fa des del 2003. Primer amb l’Estatut i després amb l’acord del finançament, i això posa de manifest un tema del qual no es parla gens: malgrat que els polítics diuen el contrari, la igualtat de drets no existeix en coses tan evidents com ara la prestació de serveis, el model de gestió econòmica, la inversió amb infraestructures o l’articulació entre les diverses comunitats autonòmes. Es permet l’annexió de Navarra al País Basc però no la federació entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Els polítics ho obvien i això incrementa la desafecció.
La constitució del tripartit ho va accelerar?
Així ho reflecteixen els estudis demoscopis, segons els quals la societat catalana percep els governs de coalició com una operació per repartir-se parcel·les de poder. El primer tripartit exhibeix grans contradiccions, i el cas del 3% i, sobretot, l’esfondrament del túnel del Carmel marquen un trencament sense precedents entre la ciutadania i l’executiu. I, quant al segon tripartit, les forces de la coalició rivalitzen per quotes de poder i, en l’elaboració de l’Estatut, manifesten un excés de tacticisme que impedeix resoldre el tema satisfactòriament. Per a molta gent, les posteriors retallades del text generen un descenís per la incapacitat dels nostres polítics a l’hora de defensar-lo.
La jubilació política de Pujol, de Maragall o recentment de Saura afavoreix aquesta mirada escèptica als partits tradicionals?
Hi ajuda, perquè simbolitza el desgast de les grans formacions. La retirada de tots tres tanca una manera d’actuar basada en el carisma d’uns líders intuïtius que cerquen el contacte directe amb la ciutadania. Ara tenim uns governs freds, amb un perfil de gestors molt allunyats de la gent, a la vegada que ni el PSC, que malgrat el seu líder ha perdut 240.000 vots després de mobilitzar l’electorat immigrant, ni Convergència i Unió, incapaç de complir les seves expectatives històriques, ofereixen projectes engrescadors.
Més enllà d’això, no creu que la desafecció obeeix a la tradició crítica de la societat civil?
Catalunya sempre ha tingut un teixit social molt actiu, però sobretot ha consolidat una dinàmica de canvi propiciada per l’augment de l’abstenció i per una estructura d’oportunitats que afavoreix actors nous en l’àmbit local. Entre altres coses perquè el sistema electoral impedeix que tinguin lloc en els grans parlaments, no tant en els municipis. De fet, si mirem en les poblacions de més de 50.000 habitants, el pentapartit (PSC-CiU-ERC-ICV-PP) està en clara devallada. Apareixen nous tipus d’agrupacions com ara la Plataforma per Catalunya, la CUP i la CORI a Reus i, llevat dels quatre consistoris provincials, a hores d’ara ja tenim aquests nous actors en 15 capitals de comarca. I la tendència va en augment.
*L'entrevista la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
En el seu estudi sobre el sistema parlamentari català assenyala una crisi important dels partits tradicionals. Quan comenceu a detectar aquesta tendència?
Hi ha un fenomen que observo després d’analitzar la irrupció de la Plataforma per Catalunya i que indica un canvi en profunditat del nostre sistema de partits. S’inicia el 2003 amb la constitució del primer tripartit, i pren especial rellevància a propòsit del debat estatutari, el procés del qual confirma la desafecció de la societat catalana respecte a Madrid i a la resta d’Espanya, però també envers la nostra classe dirigent.
De quina manera la desafecció no és tant dels partits clàssics com del mateix funcionament democràtic de les institucions?
Probablement, però a Catalunya aquest desencís està més avançat que a la resta de l’Estat. Aquí es marquen les dinàmiques polítiques que després tenen lloc en altres punts de la geografia espanyola, tant les de tipus general com les micros. Arran de l’Estatut, s’obre la veda perquè altres comunitats plantegin reformes estatutàries, com també l’aparició de Ciutadans desemboca en Unión Progreso y Democracia i de l’èxit electoral de la Plataforma per Catalunya en sorgeixen altres formacions autonòmiques que fan un discurs xenòfob molt similar.
Catalunya marca el ritme de la política espanyola?
Ho fa des del 2003. Primer amb l’Estatut i després amb l’acord del finançament, i això posa de manifest un tema del qual no es parla gens: malgrat que els polítics diuen el contrari, la igualtat de drets no existeix en coses tan evidents com ara la prestació de serveis, el model de gestió econòmica, la inversió amb infraestructures o l’articulació entre les diverses comunitats autonòmes. Es permet l’annexió de Navarra al País Basc però no la federació entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Els polítics ho obvien i això incrementa la desafecció.
La constitució del tripartit ho va accelerar?
Així ho reflecteixen els estudis demoscopis, segons els quals la societat catalana percep els governs de coalició com una operació per repartir-se parcel·les de poder. El primer tripartit exhibeix grans contradiccions, i el cas del 3% i, sobretot, l’esfondrament del túnel del Carmel marquen un trencament sense precedents entre la ciutadania i l’executiu. I, quant al segon tripartit, les forces de la coalició rivalitzen per quotes de poder i, en l’elaboració de l’Estatut, manifesten un excés de tacticisme que impedeix resoldre el tema satisfactòriament. Per a molta gent, les posteriors retallades del text generen un descenís per la incapacitat dels nostres polítics a l’hora de defensar-lo.
La jubilació política de Pujol, de Maragall o recentment de Saura afavoreix aquesta mirada escèptica als partits tradicionals?
Hi ajuda, perquè simbolitza el desgast de les grans formacions. La retirada de tots tres tanca una manera d’actuar basada en el carisma d’uns líders intuïtius que cerquen el contacte directe amb la ciutadania. Ara tenim uns governs freds, amb un perfil de gestors molt allunyats de la gent, a la vegada que ni el PSC, que malgrat el seu líder ha perdut 240.000 vots després de mobilitzar l’electorat immigrant, ni Convergència i Unió, incapaç de complir les seves expectatives històriques, ofereixen projectes engrescadors.
Més enllà d’això, no creu que la desafecció obeeix a la tradició crítica de la societat civil?
Catalunya sempre ha tingut un teixit social molt actiu, però sobretot ha consolidat una dinàmica de canvi propiciada per l’augment de l’abstenció i per una estructura d’oportunitats que afavoreix actors nous en l’àmbit local. Entre altres coses perquè el sistema electoral impedeix que tinguin lloc en els grans parlaments, no tant en els municipis. De fet, si mirem en les poblacions de més de 50.000 habitants, el pentapartit (PSC-CiU-ERC-ICV-PP) està en clara devallada. Apareixen nous tipus d’agrupacions com ara la Plataforma per Catalunya, la CUP i la CORI a Reus i, llevat dels quatre consistoris provincials, a hores d’ara ja tenim aquests nous actors en 15 capitals de comarca. I la tendència va en augment.
*L'entrevista la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada