contra el desperdicio masivo de comida
 |
| La crisi fa que, cada cop més gent, que busquen els aliments que llencen els supermercats FRANCESC MELCION, ARA |
Els organismes oficials constaten que es llença molt menjar. Tant, que l’Eurocambra ha proposat que el 2014 sigui proclamat any europeu contra el malbaratament d’aliments.
N’hi ha que sistemàticament llencen al cubell de les escombraries els aliments que se’ls han caducat. Però abans no arribin al consumidor final, pel camí ja s’ha rebutjat una quantitat prou important d’aquests aliments. Es podria pensar que és una excepció, però les dades no diuen el mateix. A Europa, 89 milions de tones d’aliments aniran a parar a les escombraries. En el cas d’Espanya són 7,7milions de tones d’aliments l’any, segons l’informe del Parlament Europeu de finals de l’any passat. És el sisè país europeu que rebutja més menjar. Tenen el dubtós honor d’encapçalar aquesta llista Alemanya, Holanda, França, Polònia i Itàlia.
Les xifres són prou alarmants perquè l’Eurocambra hagi proposat, el gener d’aquest any, que el 2014 sigui proclamat any europeu contra el malbaratament d’aliments. Segons aquest mateix informe, un20% d’aquests aliments es llencen perquè hi ha dubtes de quan caduquen. Als productes envasats apareix una data, i se sol donar per fet que un cop passada aquesta data val més desfer-se del producte. Però la data no sempre indica que l’aliment ha caducat. I en cas que sigui així, fins a quin punt és realment perillós menjar-se alguna cosa caducada? Per uns experts cal seguir estrictament les indicacions de caducitat dels aliments, mentre que d’altres matisen el significat de les dates que apareixen als productes.
Pot ser que el consumidor confongui la data de caducitat amb una altra indicació, la data de consum preferent. “Aquesta etiqueta es refereix més al fet que, després de la data indicada, les propietats nutricionals i organolèptiques d’aquest aliment no són les mateixes. Pot perdre gust, textura, color... però no hi ha un perill imminent de seguretat alimentària sempre que es compleixin les condicions de conservació”, aclareix Emilio Martínez de Victoria, director de l’Institut de Nutrició i Tecnologia dels Aliments de la Universitat de Granada. També ho corrobora Alfonso V. Carrascosa, cap del departament de microbiologia de l’Institut de Fermentacions Industrials del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). “En principi, ingerir l’aliment no implica cap risc sanitari. El que passa és que, a partir de la data de consum preferent, pot ser que algunes característiques sensorials de l’aliment quedin afectades, com l’aroma, el color o l’olor. Però a priori menjar-se’l no serà nociu”.
El Centre d’Informació de la Conserva Enllaunada aclareix que la data del consum preferent “és, simplement, un període de temps (quatre, cinc anys) durant el qual es calcula que la conserva ha d’haver cobert normalment el cicle de comercialització i en el qual el fabricant s’assegura que tant l’olor i el gust com la textura es troben en l’estat més òptim, però això no vol pas dir que consumir-lo més endavant tingui cap efecte negatiu des del punt de vista sanitari o, fins i tot, sobre la textura o el gust del producte que conté”. I quan es tracta de la data de caducitat? Alfonso V. Carrascosa adverteix que el consumidor assumeix el risc d’ingerir un aliment en mal estat pel qual no podrà demanar responsabilitats a ningú. En el pitjor dels casos pot ser mortal, per bé que és excepcional. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, a Espanya es produeixen poques morts per aquesta raó: dues persones l’any 2008, sis el 2009 i cinc el 2010, tot i que en general es produeixen 15.000 intoxicacions cada any per haver consumit aliments en mal estat. Ana María Cameán, catedràtica de Toxicologia, investigadoradel departament de Nutrició i Bromatologia, Toxicologia i Medicina Legal de la Universitat de Sevilla i membre del comitè científic de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, comenta que no només cal tenir present la data de caducitat dels aliments o la bona presència per determinar si consumim un aliment o no. La contaminació microbiana, fins i tot elevada, no s’ha de manifestar per força en el deteriorament de l’aliment.
Amb l’aparença no n’hi ha prou. En el cas d’una llauna, pot ser que no hagi caducat, però si ha rebut cops i es veu bombada o rovellada hi ha risc d’adquirir botulisme, una malaltia causada pel bacteri Clostridium botulinum. Pot desencadenar diarrees, nàusees, vòmits, dolors abdominals molt forts, dificultat per respirar i fins i tot visió doble. Hi ha més bacteris que poden causar problemes pel mal estat dels aliments, entre els quals trobem la salmonel·la, la shigella, l’E. coli o l’estafilococ. Ana María Cameán assenyala també que un dels problemes més grossos és controlar les substàncies tòxiques que formen part de l’aliment. És el que se’n diu toxicitat natural. Un dels exemples que posa són les lectines, un compost potencialment tòxic. Miguel Calvo, professor de Tecnologia dels Aliments de la Universitat de Saragossa, aclareix que tot i que hi ha lectines en tots els cereals i lleguminoses, “des del punt de vista de la ciència i la tecnologia dels aliments, les més importants són les de les mongetes i les faves, ja que poden donar lloc a intoxicacions si no es cuinen adequadament”. Miguel Calvo recorda que l’octubre del 2003 es va produir una intoxicació per lectines que va afectar uns 70 alumnes d’entre 6 i 11 anys d’una escola de Biscaia, que havien consumit puré de mongetes negres elaborat amb llegums mal cuinats, per un error a les instal·la-cions de la cuina. Aquest expert assenyala que per cuinar els llegums adequadament cal coure’ls.
I amb el peix i el marisc pot passar el mateix. Per exemple, la ciguatera és un tipus d’intoxicació produïda pel consum de peixos que contenen ciguatoxina. Perquè es produeixi la intoxicació cal que el peix hagi acumulat prou quantitat d’aquesta toxina. “Es tracta d’espècies grans, depredadores, que han anat acumulant la toxina aportada per altres espècies herbívores, pròpies dels esculls de corall”, segons recull un informe de la direcció general de Salut Pública del servei canari de la salut del Govern de les Canàries.
Arreu del món se’n produeixen uns 50.000 casos cada any, principalment en zones on és habitual menjar peixos d’escull: Austràlia, el Carib, sud de Florida i el Pacífic meridional. A Europa s’han descrit casos relacionats amb viatges a països caribenys o amb el consum de peixos exòtics en restaurants ètnics.
A Espanya no s’han descrit casos autòctons. De totes maneres, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició és l’encarregada de controlar que els productes que es consumeixen siguin segurs. Però què passa quan les persones no segueixen les indicacions i mengen aliments caducats?
Jonathan Maitland, un periodista britànic, va voler cridar l’atenció fa quatre anys sobre la quantitat de menjar que es llença de seguida que l’aliment supera ladata de caducitat. I, com aquell qui res, aquest home va voler provar què passaria si menjava aliments caducats durant catorze dies, per a horror de la seva parella, temorosa dels trastorns o les malalties que poguessin afectar el seu estimat Jonathan. El primer dia va començar amb aliments que només superaven d’un dia la data de caducitat. Però el seu repte era anar augmentant els dies de caducitat del menjar que consumia a mesura que l’experiment anava avançant. Va passar de menjar ous que ja estaven caducats d’un dia fins a un bol de cereals Kellogg’s que ja feia tres mesos que estaven caducats, passant per carn picada caducada feia set dies i que havia passat de vermell intens a gris. També va menjar verdures envasades, pa, humus
i tot el que li queia a les mans.
Aquest periodista en va sortir ben parat. No va tenir mal de panxa ni cap mena de molèstia. Durant l’experiment va conèixer persones que s’alimentaven exclusivament del menjar que es llença perquè ha superat la data de caducitat i empleats de grans cadenes de supermercats que tampoc no tenien objeccions a l’horade consumir aquests aliments. Es va sorprendre tant del resultat de la seva experiència, i tement que moltes altres persones poguessin imitar-lo però amb conseqüències per a la salut, que va decidir advertir posteriorment que desaconsellava passar per alt la data de caducitat a nens, dones embarassades, gent gran o qui estigui convalescent o malalt. La Food Standards Agency del Regne Unit (l’equivalent a l’agència espanyola que vetlla per la seguretat alimentària) també va voler pronunciar-se arran de la gesta de Jonathan Maitland, i el portaveu de l’entitat va descriure l’experiència com a molt arriscada. “És possible que li hagi anat bé després de consumir aquests productes caducats, però altres persones podrien haver-se posat greument malaltes. No som mainaderes de les persones. Els consells que donem sobre les dates de caducitat són només això: consells. Però es tracta de consells sustentats per estudis avalats per diversos grups de científics. Un experiment científic dut a terme per una sola persona és poc probable que sigui representatiu de la població en conjunt”. Sense arribar a aquests extrems, qui no ha pres productes lactis caducats? Un restaurador que s’estima més restar en l’anonimat confessa que la llet es pot prendre fins i tot dos mesos després de la data de consum sense cap risc. En cas que s’hagi fet malbé, l’olor ajudarà a prendre la decisió de rebutjar-la.
En qualsevol cas, per no malbaratar i no llençar tant menjar aconsella planificar la compra mínimament. I comparteix claus pràctiques, com ara no comprar abans de l’hora de menjar, perquè la tendència és emportar-se força més menjar del necessari. També comenta que un cop a casa, cal posar els productes més antics al davant dels armaris i de la nevera, per evitar descobrir una llauna perduda al fons amb la data sobrepassada, per exemple. Tampoc no està malament, de tant en tant, preparar un menú amb aliments que ja falta poc perquè caduquin, abans que arribi la data. I en cas que sobri menjar una cop cuinat, es pot congelar per consumir-lo més endavant. Val més fer porcions individuals segons les necessitats. I, en qualsevol cas, les sobralles sempre es poden fer servir de compost per adobar. Al Japó és una pràctica que va agafant força des de fa poc més de quatre anys, i conreen aliments frescos amb adob procedent de les sobralles de menjar. Tot i que n’hi ha que ho consideren poc higiènic, els promotors expliquen que és una opció ecològica i sostenible. L’empresa es diu Agri Gaia System i es dedica a convertir en adob les sobralles de menjar i els aliments caducats de més de mil establiments japonesos. Una part dels residus els fan servir per fabricar pinso per al bestiar, sobretot per a porcs i gallines, i amb el que sobra es fabrica fertilitzant per a camps de cultiu. En qualsevol cas, val més intentar comprar just el que necessitem perquè el menjar no se’ns faci malbé.
8-IX-12, Jordi Jarque, ES/lavanguardia
Ball de dates
Quan els productes alimentaris superen les dates que consten a l’envàs, els retiren del circuit comercial. Tot i així, el Banc dels Aliments fa un any que aplica un programa de mediació entre cadenes de supermercats i entitats socials que actua als barris, on recuperen els aliments que han sortit del circuit comercial per oferir-los a les famílies més necessitades. No comporta un perill per a la seva salut? Antoni Sansalvadó, president del Banc dels Aliments, recorda que els darrers mesos han recaptat 40.000 quilos d’aquests aliments retirats de la venda pública perquè superen la data que consta a l’etiquetatge, i que estan en perfectes condicions per menjar-se’ls. Els experts aclareixen que hi ha dues menes de dates i que segons el reial decret 1334/1999 no es poden fer servir totes dues en un mateix producte. Una data és la de caducitat i l’altra és la de consum preferent. En aquest últim cas, la data no implica que l’aliment ja no es pugui consumir, sinó que no en garanteix tota la qualitat al consumidor. En canvi, la data de caducitat el que garanteix és que el producte es trobi en bon estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada