Nativa - Marina Garcés - 8 / 01 /14
Comença 2014 i ja tenim el calendari polític ple de cercles vermells: eleccions, consultes i més eleccions, que pauten el ritme i els desafiaments del nostre futur polític. Mentre penjo el calendari de l'any a la paret i preparo l'agenda del trimestre que comença, em pregunto quins són els temps de la vida col·lectiva, quins són els temps de la vertadera política.
Polític ho és el temps d'angoixa d'un desnonament; política ho és la incertesa d'un futur amb pocs recursos personals i col·lectius; política ho és la insistència de la gana, de la son i de la sed, cada dia i un darrera l'altre; política ho és l'eternitat congelada en què és capturat un reclús en un CIE o qualsevol entre les reixes d'una comissaria o d'una presó; polític ho és el temps pautat de l'escolarització i les seves defraudades expectatives. Polític ho és el no-temps de l’atur, el temps accelerat de la precarietat i el temps arrossegat de la vellesa encara explotada per la pobresa familiar. Polític ho és el temps consumit consumint idioteses i consumint la pròpia vida sense viure-la.
La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó,… Però polític ho és també el temps inesperat de la interrupció, de la irrupció, de la insurrecció i de la revolta. Política ho és la intensitat de la trobada col·lectiva, com polítics ho són també els temps del lent aprenentatge de la paraula compartida i de la pràctica insistent del poder juntes. Anem lents perquè anem lluny, havíem dit plantats a les places. La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó, d’apuntar un impensat i de ressituar les urgències, els bloquejos i les angoixes sota un altre ritme, sota un altre bategar, i per tant, sota una altra temporalitat. “El processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions exigeixen autonomia temporal”. Això ho escriuen Negri i Hardt a Declaració. Això ho hem experimentat tots, en els moments en què aquesta autonomia temporal és conquerida i en els moments, també, en què aquesta autonomia temporal falta, fracassa o és reconduïda.
Si plantejo avui tot això, no és només perquè estiguem estrenant l'any, preparant agendes, penjant calendaris, i anunciant dates electorals, sinó perquè penso que en aquesta batalla per la temporalitat de la política s'hi juga avui gairebé tot el que podem perdre o guanyar. Una pregunta que semblarà ingènua, potser fins i tot idiota: per què si els que manen i desposseeixen la resta són tan pocs, i per què si som tants els qui compartim el desig d'una vida digna, per què, tot i així, seguim vivint tan malament? Per què som, d’alguna manera, “els que sempre perdem”? No és que siguem més dèbils ni més tontos, tot al contrari. Junts som més forts i molt més intel·ligents. La resposta és una altra: és que els temps sempre, o gairebé sempre, ens van en contra.
“Els processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions”, reprenent la cita de Negri i Hardt, necessiten una dedicació que les nostres jornades laborals no accepten, una lentitud que la precarietat i les urgències de la vida quotidiana sabotegen, uns ritmes acompassats que les presses de la sobrevivència individual fan impossibles. Pels qui estem condemnats a viure guanyant-nos més bé o més malament la vida, és a dir, pel 99%, el temps de la política se’ns escorre, se’ns fa invivible, i només pot ser conquerit a contrapèl, contra la nostra pròpia vida. D’aquí la mania dels revolucionaris de disparar els rellotges, fer caure les campanes i reinventar els calendaris. D’aquí la insistència revolucionària en un “temps nou”. No es tractava només de fer història, com pretenen encara alguns, sinó de viure i de fer vivible una altra temporalitat en què la vertadera política sí que sigui possible. Si 2014 ens ha de portar novetats, que no siguin només cercles vermells en un calendari de despatx, sinó temps nous ritmats per la nostra capacitat de donar-nos, de trobar-nos, de parlar-nos, de consultar-nos, de reapropiar-nos de les nostres decisions i de les nostres vides… juntes.
Comença 2014 i ja tenim el calendari polític ple de cercles vermells: eleccions, consultes i més eleccions, que pauten el ritme i els desafiaments del nostre futur polític. Mentre penjo el calendari de l'any a la paret i preparo l'agenda del trimestre que comença, em pregunto quins són els temps de la vida col·lectiva, quins són els temps de la vertadera política.
Polític ho és el temps d'angoixa d'un desnonament; política ho és la incertesa d'un futur amb pocs recursos personals i col·lectius; política ho és la insistència de la gana, de la son i de la sed, cada dia i un darrera l'altre; política ho és l'eternitat congelada en què és capturat un reclús en un CIE o qualsevol entre les reixes d'una comissaria o d'una presó; polític ho és el temps pautat de l'escolarització i les seves defraudades expectatives. Polític ho és el no-temps de l’atur, el temps accelerat de la precarietat i el temps arrossegat de la vellesa encara explotada per la pobresa familiar. Polític ho és el temps consumit consumint idioteses i consumint la pròpia vida sense viure-la.
La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó,… Però polític ho és també el temps inesperat de la interrupció, de la irrupció, de la insurrecció i de la revolta. Política ho és la intensitat de la trobada col·lectiva, com polítics ho són també els temps del lent aprenentatge de la paraula compartida i de la pràctica insistent del poder juntes. Anem lents perquè anem lluny, havíem dit plantats a les places. La interrupció del tempo de la vida sotmesa i la densa lentitud de la trobada en un intuït viure en comú, tenen el poder de traçar un horitzó, d’apuntar un impensat i de ressituar les urgències, els bloquejos i les angoixes sota un altre ritme, sota un altre bategar, i per tant, sota una altra temporalitat. “El processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions exigeixen autonomia temporal”. Això ho escriuen Negri i Hardt a Declaració. Això ho hem experimentat tots, en els moments en què aquesta autonomia temporal és conquerida i en els moments, també, en què aquesta autonomia temporal falta, fracassa o és reconduïda.
Si plantejo avui tot això, no és només perquè estiguem estrenant l'any, preparant agendes, penjant calendaris, i anunciant dates electorals, sinó perquè penso que en aquesta batalla per la temporalitat de la política s'hi juga avui gairebé tot el que podem perdre o guanyar. Una pregunta que semblarà ingènua, potser fins i tot idiota: per què si els que manen i desposseeixen la resta són tan pocs, i per què si som tants els qui compartim el desig d'una vida digna, per què, tot i així, seguim vivint tan malament? Per què som, d’alguna manera, “els que sempre perdem”? No és que siguem més dèbils ni més tontos, tot al contrari. Junts som més forts i molt més intel·ligents. La resposta és una altra: és que els temps sempre, o gairebé sempre, ens van en contra.
“Els processos horitzontals que permeten a la multitud prendre decisions”, reprenent la cita de Negri i Hardt, necessiten una dedicació que les nostres jornades laborals no accepten, una lentitud que la precarietat i les urgències de la vida quotidiana sabotegen, uns ritmes acompassats que les presses de la sobrevivència individual fan impossibles. Pels qui estem condemnats a viure guanyant-nos més bé o més malament la vida, és a dir, pel 99%, el temps de la política se’ns escorre, se’ns fa invivible, i només pot ser conquerit a contrapèl, contra la nostra pròpia vida. D’aquí la mania dels revolucionaris de disparar els rellotges, fer caure les campanes i reinventar els calendaris. D’aquí la insistència revolucionària en un “temps nou”. No es tractava només de fer història, com pretenen encara alguns, sinó de viure i de fer vivible una altra temporalitat en què la vertadera política sí que sigui possible. Si 2014 ens ha de portar novetats, que no siguin només cercles vermells en un calendari de despatx, sinó temps nous ritmats per la nostra capacitat de donar-nos, de trobar-nos, de parlar-nos, de consultar-nos, de reapropiar-nos de les nostres decisions i de les nostres vides… juntes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada