Xavier Montanyà, 1 juny de 2011 - Vila Web
La revolta de les places guanya solidaritat popular. I només veiem la punta de l'iceberg. És com una transfusió de sang en un cos anèmic. Els acampats han encès el llum i molts, de sobte, s'han adonat que estaven a les fosques. I n'hi ha que es van despertant a poc a poc. Ja s'havien acostumat a la foscor. Llum, més llum. 'La barricada tanca el carrer, però obre el camí', llegeixo. Això ja no hi ha qui hi aturi. No es pot dissoldre. Ha arrelat. La cosa important és l’essència. Em trec el barret davant els qui van resistir els atacs violents dels mossos i van ser estomacats. I davant els qui van seure a terra i van aturar un possible segon intent, dissabte a la nit. Dignitat, se'n diu. I valentia.
Felip Puig va voler aplicar la cirurgia: aïllar el tumor (requisant documents, mòbils i ordinadors, una acció dubtosament legal), extirpar-lo, i netejar l'àrea afectada. Però s'equivocà de diagnosi. Es va trobar amb un cos jove, sa i fort, que es va resistir, malgrat els cops. Per la força de la raó i de la unitat. En poques hores es va regenerar i es va tornar a connectar amb la resta de la ciutadania i del món. Es fan assemblees per barris, per pobles. Es refà el teixit desarticulat amb la transició que ens ha dut al forat negre? Ara com mai, té més suport i solidaritat de ciutadans de totes les edats. Es va fer evident la tarda, i la nit, de l'atac. Felip Puig perd. Ell i el seu sistema. S'ha tret la màscara. Els joves són allà per a debatre formes de regenerar el sistema, d'aprofundir la democràcia i la justícia. Puig és l'antisistema? Ho diuen les fotos de l'atac de la policia. Ho diu la seva cara quan parla. Sort de fotos! El súmmum del cinisme és quan Puig demana perdó per la cruesa de les imatges, no per l’actuació de la policia.
El moviment és un tot viu, cos i ànima, pensa, actua i pren decisions. És alhora protesta i reflexió, notícia i mitjà de comunicació immediat, global. És el diari del poble, escrit a mil mans. Obre noves vies de comunicació, base essencial per a transmetre nous continguts, passant per alt els mecanismes de censura. També és el seu propi arxiu, la seva memòria viva. Les fotos de l'atac restaran per a la història. Potser ens caldran, en el futur, quan algú vulgui organitzar homenatges al gran patriota català, Puig.
Llum, més llum. Tot és més nítid, més esperpèntic, més intolerable. Els gossos guardians dels mitjans es van llançar en tromba contra els joves llavors dels aldarulls violents de la vaga general del setembre. Ho tenien fàcil. Hi havia hagut violència. La normal, en una jornada de vaga general amb càrregues de la policia i desallotjaments forçats. La inevitable. Allò els va servir per criminalitzar els violents i, per extensió, tots els joves, tots els qui protestaven i gairebé tots els qui es manifestaven. Allò que no suportaven, que no suporten, és la dissidència. Cobren per bordar contra el discrepant, contra el crític, contra qui es queixa. Però, en aquest cas, la violència ha estat inversa. No he vist la mateixa i unànime virulència contra els policies que estoven nois i noies asseguts a terra. Aquests no són bàrbars? No, senyor, no ho són perquè cobren. És la seva feina. Als uns, els paguen per pegar i, als altres, per bordar. Alguns van recórrer a la ironia, a la merda dels 'ni-nis', dels 'gossos-flauta', dels 'papanates', 'els macarrons de la mamà'. És tan refinat el seu distanciament, que ja s'han perdut de vista. N'hi hagué que van arribar a l'insult i a la grolleria. L'objectiu és de desqualificar, menysprear, però aquesta vegada se'ls va girant contra. S'han posat en evidència. Com els mossos i en Puig. Posats a demanar impossibles, veurem mai intel·lectuals i opinadors ballant a pèl al mig de les places?
De tot quant he llegit aquests dies, se m'han gravat dues reflexions. 'Potser convindria advertir als qui tractin d'aprofitar analogies formals amb les insurreccions del Magrib per a ressuscitar la cançoneta que «Àfrica comença als Pirineus», que comencin a posar la barba en remull', del filòsof Miguel Morey. 'No hi ha dos maigs tan diferents com aquell del 68, en què alguns crèiem veure el començament i era el final; i aquest del 2011, en què alguns creuen veure el final d'alguna cosa que pot ser el començament', del periodista Gregorio Morán. Llum, més llum.
Felip Puig va voler aplicar la cirurgia: aïllar el tumor (requisant documents, mòbils i ordinadors, una acció dubtosament legal), extirpar-lo, i netejar l'àrea afectada. Però s'equivocà de diagnosi. Es va trobar amb un cos jove, sa i fort, que es va resistir, malgrat els cops. Per la força de la raó i de la unitat. En poques hores es va regenerar i es va tornar a connectar amb la resta de la ciutadania i del món. Es fan assemblees per barris, per pobles. Es refà el teixit desarticulat amb la transició que ens ha dut al forat negre? Ara com mai, té més suport i solidaritat de ciutadans de totes les edats. Es va fer evident la tarda, i la nit, de l'atac. Felip Puig perd. Ell i el seu sistema. S'ha tret la màscara. Els joves són allà per a debatre formes de regenerar el sistema, d'aprofundir la democràcia i la justícia. Puig és l'antisistema? Ho diuen les fotos de l'atac de la policia. Ho diu la seva cara quan parla. Sort de fotos! El súmmum del cinisme és quan Puig demana perdó per la cruesa de les imatges, no per l’actuació de la policia.
El moviment és un tot viu, cos i ànima, pensa, actua i pren decisions. És alhora protesta i reflexió, notícia i mitjà de comunicació immediat, global. És el diari del poble, escrit a mil mans. Obre noves vies de comunicació, base essencial per a transmetre nous continguts, passant per alt els mecanismes de censura. També és el seu propi arxiu, la seva memòria viva. Les fotos de l'atac restaran per a la història. Potser ens caldran, en el futur, quan algú vulgui organitzar homenatges al gran patriota català, Puig.
Llum, més llum. Tot és més nítid, més esperpèntic, més intolerable. Els gossos guardians dels mitjans es van llançar en tromba contra els joves llavors dels aldarulls violents de la vaga general del setembre. Ho tenien fàcil. Hi havia hagut violència. La normal, en una jornada de vaga general amb càrregues de la policia i desallotjaments forçats. La inevitable. Allò els va servir per criminalitzar els violents i, per extensió, tots els joves, tots els qui protestaven i gairebé tots els qui es manifestaven. Allò que no suportaven, que no suporten, és la dissidència. Cobren per bordar contra el discrepant, contra el crític, contra qui es queixa. Però, en aquest cas, la violència ha estat inversa. No he vist la mateixa i unànime virulència contra els policies que estoven nois i noies asseguts a terra. Aquests no són bàrbars? No, senyor, no ho són perquè cobren. És la seva feina. Als uns, els paguen per pegar i, als altres, per bordar. Alguns van recórrer a la ironia, a la merda dels 'ni-nis', dels 'gossos-flauta', dels 'papanates', 'els macarrons de la mamà'. És tan refinat el seu distanciament, que ja s'han perdut de vista. N'hi hagué que van arribar a l'insult i a la grolleria. L'objectiu és de desqualificar, menysprear, però aquesta vegada se'ls va girant contra. S'han posat en evidència. Com els mossos i en Puig. Posats a demanar impossibles, veurem mai intel·lectuals i opinadors ballant a pèl al mig de les places?
De tot quant he llegit aquests dies, se m'han gravat dues reflexions. 'Potser convindria advertir als qui tractin d'aprofitar analogies formals amb les insurreccions del Magrib per a ressuscitar la cançoneta que «Àfrica comença als Pirineus», que comencin a posar la barba en remull', del filòsof Miguel Morey. 'No hi ha dos maigs tan diferents com aquell del 68, en què alguns crèiem veure el començament i era el final; i aquest del 2011, en què alguns creuen veure el final d'alguna cosa que pot ser el començament', del periodista Gregorio Morán. Llum, més llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada