gener de 2009
El govern dóna les culpes de la crisi espanyola a la situació financera internacional però no, la crisi espanyola no ve de fora sinó que és made in Spain.
Fa unes dècades, Espanya era un país pobre i va basar el seu creixement en la producció i venda de productes barats (turisme, tèxtil, sabates, joguines i hortalisses). Això era possible perquè, en ser pobre, els salaris i, per tant, els costos de producció eren baixos. A mesura que Espanya creixia, els salaris pujaven i la competitivitat desapareixia. I quan un no pot competir venent els seus productes més barats que els altres, un ha de fer coses noves. És a dir, ha d'innovar. Però Espanya mai no va fer els deures en temes d'innovació. No ho va fer perquè va intentar perpetuar la situació de salaris baixos a base de contractar immigrants pobres. Aquesta immigració que alguns van presentar com la salvació nacional, en realitat el que feia era retardar les reformes empresarials ja que permetia continuar pagant salaris baixos en lloc d'innovar o adaptar tecnologies modernes: si no hi hagués hagut immigrants que acceptessin salaris miserables de cambrers, fa temps que les empreses turístiques haurien hagut de transformar-se i dedicar-se a activitats de major valor afegit.
Una altra raó per la qual mai no es van dur a terme les reformes necessàries per fomentar la innovació va ser la bombolla immobiliària. Per alguna raó misteriosa, es va generalitzar entre la ciutadania la idea que el maó era una inversió segura (perquè el maó mai no baixa, ens deien alguns experts). I com el maó mai no baixava, tot el món va voler especular comprant habitatges. D'una banda, això feia pujar el preu de les mateixes, la qual cosa confirmava la hipòtesi que el maó mai no baixava i, per un altre, va fer que les constructores es folressin construint i venent habitatges. Durant aquest procés, el sector creava ocupació i riquesa: entre un 15% i un 19% del creixement espanyol venia explicat pel sector de la construcció (en comparació, als Estats Units només el 4% del PIB venia de la construcció). Però aquest creixement només es podia mantenir si seguia la histèria col·lectiva que feia que els preus continuessin pujant. El problema és que els preus no podien continuar pujant fins a l'infinit... i van deixar de pujar: el maó va deixar de ser una bona inversió, la gent va deixar de comprar, les constructores i immobiliàries van deixar de contractar treballadors i, ara, entre el 15% i el 19% del PIB corre el risc de desaparèixer.
Què te a veure això amb la falta d'innovació?: la complaença! Com les coses anaven bé, ningú no veia la necessitat de dur a terme les doloroses reformes que haurien fomentat la innovació. Al mig de tota aquesta exuberància, ningú no es va fer la pregunta clau: quan s'acabi el boom de la construcció, què produirà Espanya exactament? La resposta era clara: res... o ben poc.
La monumental borratxera de la construcció va deixar no una sinó dues ressaques importants. D'una banda, les immobiliàries tenen un deute que ronda els 300.000 milions d'euros, la qual cosa equival a el 27% del PIB! Això no seria un problema si no fos perquè els ingressos d'aquest sector en l'actualitat són gairebé nuls amb el que els resultarà impossible pagar aquest deute. Conseqüència: la banca (aquesta banca tan ben supervisada pel sistema regulador espanyol), s'ha de quedar amb habitatges, solars, edificis a mig construir, i ciutats fantasma a la Costa del Sol. Una part de totes aquestes propietats serà revenuda, a preus de saldo, i potser recuperi el 66% en termes reals. El forat final serà, doncs, d'uns 100.000 milions d'euros: gairebé el 10% del PIB.
D'altra banda, ha quedat un dèficit exterior que, curiosament, també ronda el 10% del PIB. El dèficit exterior és la diferència entre la demanda agregada i l'oferta agregada de l'economia: si la gent vol comprar (demanda) més del que produeix (ofereix), la diferència ha de ser comprada a l'estranger (dèficit exterior). Si, al contrari, la gent en produeix més del que compra, la diferència es ven a l'exterior (superàvit). Mirat així, el dèficit només es pot corregir de dues maneres: augmentant l'oferta o disminuint la demanda. Així de simple. Reduir la demanda vol dir que les famílies, les empreses i el govern gastin un 10% menys. És a dir, una recessió econòmica del 10% del PIB relatiu al potencial. No sabem si aquesta caiguda es produirà durant el 2009 (com va passar en alguns països asiàtics durant la crisi del 97-98 o el que va passar a Argentina en el 2000) o si hi haurà una caiguda més lenta però molt més fluixa (per exemple, una reducció de l'1% cada any durant 10 anys). El que sí que sabem és que la caiguda succeirà. L'alternativa és l'augment de l'oferta. És a dir, l'augment de la productivitat i la competitivitat de les empreses.
El que ens porta a les anticrisis mesurades. Si el govern vol evitar la catàstrofe econòmica, s'ha de concentrar en el foment de la productivitat. No hi ha alternativa. Per a això ha de dur a terme tres tipus d'accions. Primer, cal prendre mesures que afectin ràpidament la competitivitat com la reducció de costos burocràtics, l'eliminació de regulacions capritxoses o la reducció de costos fiscals relacionats amb la producció, contractació i inversió.
Segon, si es volen prendre mesures de tall "keynesià", que se seleccionin aquelles que tinguin un major efecte sobre la productivitat. En aquest sentit, una política fiscal expansiva a base de reducció d'impostos que facin a les empreses més competitives és millor que augment de la despesa pública que impliqui majors càrregues fiscals futures. O quan es decideixi entre diferents tipus d'infraestructures, que s'escullin les que generin major competitivitat empresarial i que donin lloc a més innovació. O quan es decideixi rescatar o ajudar un sector, que es pregunti si és un sector de futur o de passat o si aquest sector es va instal·lar a Espanya perquè buscava salaris baixos. I compte amb mantenir dèficits massa grans perquè un excés de deute públic comportarà una reducció de l'arqueig del deute espanyol, amb la consegüent pèrdua de reputació internacional.
Tercer, han de començar a introduir-se aquelles reformes que no tindran efectes a curt termini però que són fonamentals per a la competitivitat a la llarga. Entre elles, són fonamentals la transformació del sistema educatiu secundari per fomentar la creativitat, l'esperit crític i l'esperit emprenedor dels estudiants, la reforma de la universitat reduint el paper del funcionariat i fomentant competència, la transformació del sistema financer perquè existeixin institucions capaces de finançar projectes d'innovació o l'eradicació dels excessos intervencionistes en sectors claus.
S'acosta una catàstrofe econòmica sense precedents i el govern té l'oportunitat històrica de demostrar que el seu comportament erràtic durant el 2008 es devia més que la situació l'havia agafat per sorpresa que a la incompetència dels seus ministres importants. L'hora de la veritat ha arribat a Espanya.
El govern dóna les culpes de la crisi espanyola a la situació financera internacional però no, la crisi espanyola no ve de fora sinó que és made in Spain.
Fa unes dècades, Espanya era un país pobre i va basar el seu creixement en la producció i venda de productes barats (turisme, tèxtil, sabates, joguines i hortalisses). Això era possible perquè, en ser pobre, els salaris i, per tant, els costos de producció eren baixos. A mesura que Espanya creixia, els salaris pujaven i la competitivitat desapareixia. I quan un no pot competir venent els seus productes més barats que els altres, un ha de fer coses noves. És a dir, ha d'innovar. Però Espanya mai no va fer els deures en temes d'innovació. No ho va fer perquè va intentar perpetuar la situació de salaris baixos a base de contractar immigrants pobres. Aquesta immigració que alguns van presentar com la salvació nacional, en realitat el que feia era retardar les reformes empresarials ja que permetia continuar pagant salaris baixos en lloc d'innovar o adaptar tecnologies modernes: si no hi hagués hagut immigrants que acceptessin salaris miserables de cambrers, fa temps que les empreses turístiques haurien hagut de transformar-se i dedicar-se a activitats de major valor afegit.
Una altra raó per la qual mai no es van dur a terme les reformes necessàries per fomentar la innovació va ser la bombolla immobiliària. Per alguna raó misteriosa, es va generalitzar entre la ciutadania la idea que el maó era una inversió segura (perquè el maó mai no baixa, ens deien alguns experts). I com el maó mai no baixava, tot el món va voler especular comprant habitatges. D'una banda, això feia pujar el preu de les mateixes, la qual cosa confirmava la hipòtesi que el maó mai no baixava i, per un altre, va fer que les constructores es folressin construint i venent habitatges. Durant aquest procés, el sector creava ocupació i riquesa: entre un 15% i un 19% del creixement espanyol venia explicat pel sector de la construcció (en comparació, als Estats Units només el 4% del PIB venia de la construcció). Però aquest creixement només es podia mantenir si seguia la histèria col·lectiva que feia que els preus continuessin pujant. El problema és que els preus no podien continuar pujant fins a l'infinit... i van deixar de pujar: el maó va deixar de ser una bona inversió, la gent va deixar de comprar, les constructores i immobiliàries van deixar de contractar treballadors i, ara, entre el 15% i el 19% del PIB corre el risc de desaparèixer.
Què te a veure això amb la falta d'innovació?: la complaença! Com les coses anaven bé, ningú no veia la necessitat de dur a terme les doloroses reformes que haurien fomentat la innovació. Al mig de tota aquesta exuberància, ningú no es va fer la pregunta clau: quan s'acabi el boom de la construcció, què produirà Espanya exactament? La resposta era clara: res... o ben poc.
La monumental borratxera de la construcció va deixar no una sinó dues ressaques importants. D'una banda, les immobiliàries tenen un deute que ronda els 300.000 milions d'euros, la qual cosa equival a el 27% del PIB! Això no seria un problema si no fos perquè els ingressos d'aquest sector en l'actualitat són gairebé nuls amb el que els resultarà impossible pagar aquest deute. Conseqüència: la banca (aquesta banca tan ben supervisada pel sistema regulador espanyol), s'ha de quedar amb habitatges, solars, edificis a mig construir, i ciutats fantasma a la Costa del Sol. Una part de totes aquestes propietats serà revenuda, a preus de saldo, i potser recuperi el 66% en termes reals. El forat final serà, doncs, d'uns 100.000 milions d'euros: gairebé el 10% del PIB.
D'altra banda, ha quedat un dèficit exterior que, curiosament, també ronda el 10% del PIB. El dèficit exterior és la diferència entre la demanda agregada i l'oferta agregada de l'economia: si la gent vol comprar (demanda) més del que produeix (ofereix), la diferència ha de ser comprada a l'estranger (dèficit exterior). Si, al contrari, la gent en produeix més del que compra, la diferència es ven a l'exterior (superàvit). Mirat així, el dèficit només es pot corregir de dues maneres: augmentant l'oferta o disminuint la demanda. Així de simple. Reduir la demanda vol dir que les famílies, les empreses i el govern gastin un 10% menys. És a dir, una recessió econòmica del 10% del PIB relatiu al potencial. No sabem si aquesta caiguda es produirà durant el 2009 (com va passar en alguns països asiàtics durant la crisi del 97-98 o el que va passar a Argentina en el 2000) o si hi haurà una caiguda més lenta però molt més fluixa (per exemple, una reducció de l'1% cada any durant 10 anys). El que sí que sabem és que la caiguda succeirà. L'alternativa és l'augment de l'oferta. És a dir, l'augment de la productivitat i la competitivitat de les empreses.
El que ens porta a les anticrisis mesurades. Si el govern vol evitar la catàstrofe econòmica, s'ha de concentrar en el foment de la productivitat. No hi ha alternativa. Per a això ha de dur a terme tres tipus d'accions. Primer, cal prendre mesures que afectin ràpidament la competitivitat com la reducció de costos burocràtics, l'eliminació de regulacions capritxoses o la reducció de costos fiscals relacionats amb la producció, contractació i inversió.
Segon, si es volen prendre mesures de tall "keynesià", que se seleccionin aquelles que tinguin un major efecte sobre la productivitat. En aquest sentit, una política fiscal expansiva a base de reducció d'impostos que facin a les empreses més competitives és millor que augment de la despesa pública que impliqui majors càrregues fiscals futures. O quan es decideixi entre diferents tipus d'infraestructures, que s'escullin les que generin major competitivitat empresarial i que donin lloc a més innovació. O quan es decideixi rescatar o ajudar un sector, que es pregunti si és un sector de futur o de passat o si aquest sector es va instal·lar a Espanya perquè buscava salaris baixos. I compte amb mantenir dèficits massa grans perquè un excés de deute públic comportarà una reducció de l'arqueig del deute espanyol, amb la consegüent pèrdua de reputació internacional.
Tercer, han de començar a introduir-se aquelles reformes que no tindran efectes a curt termini però que són fonamentals per a la competitivitat a la llarga. Entre elles, són fonamentals la transformació del sistema educatiu secundari per fomentar la creativitat, l'esperit crític i l'esperit emprenedor dels estudiants, la reforma de la universitat reduint el paper del funcionariat i fomentant competència, la transformació del sistema financer perquè existeixin institucions capaces de finançar projectes d'innovació o l'eradicació dels excessos intervencionistes en sectors claus.
S'acosta una catàstrofe econòmica sense precedents i el govern té l'oportunitat històrica de demostrar que el seu comportament erràtic durant el 2008 es devia més que la situació l'havia agafat per sorpresa que a la incompetència dels seus ministres importants. L'hora de la veritat ha arribat a Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada